dissabte, 30 juny de 2007

L'home llop.


Els darrers llops foren exterminats a Catalunya al llarg del segle XIX; la causa del seu extermini, no foren tant les pèrdues que generaven els seus atacs bàsicament als ramaders, com l’augment de la pressió humana sobre el territori, i la preeminència de l’espècie humana a la part alta de la piràmide depredadora, homo,hominis lupus, “l’home, és un llop per l’home” .
El segle XX , amb la anomenada I Guerra Mundial, la Guerra Civil Espanyola, i la II Guerra Mundial, vindrien a confirmar a la nostra espècie, com la “gran depredadora”; les darreres accions bèl•liques, clarament definibles com genocidis, mostren sense cap dubte que l’espiral d’odi, revenja ,mort , funciona a velocitat exponencial.
El fet però del que vull deixar constància, succeïa a Catalunya i potser també en altres llocs de forma diríem habitual ; lluny de la visió cinematogràfica en la que l’home llop es el resultat d’una transformació provocada pel pas del dia a la nit, de dia home, de nit llop, els que a Catalunya rebien els noms de Pare Llop, Encantador de llops, o també Home llop, acostumaven a ser uns individus d’aspecte embrutit i ferotge, que vivien normalment en zones de muntanya, dins dels boscos i entremig dels llops que els reconeixien com a líders indiscutibles, i el seguien amb docilitat.
Només la generalització en l’ús d’armes de foc acabaria a l’ensems amb els llops i amb aquestes persones que tenien ascendent damunt d’ells.
A darreries del Segle XVI , s’inventarien els perdigons , això va fer augmentar alhora que la precisió de les armes de foc, la seva producció, i d’una forma més lenta que en els nostres temps, va fer-les assequibles per a quasi tothom, fins a l’extrem que a meitat del segle XVII, rara era la masia o casa aïllada, on no trobéssim almenys dues escopetes.La història , que situarem en el primer quart del Segle XVII , succeïa dins l’espai de l’actual Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, i més concretament a la Masia del Dalmau, a la Vall del mateix nom.
S’explica que una nit particularment freda de l’hivern un home d’aspecte embrutit, cabells llargs, barret de roba ennegrit, capa esparracada i feta a partir d’una o més mantes de roba, pantalons esquinçats que li cobrien només fins als genolls, calçat lleuger, i extremitats inferiors i superiors extremament piloses, va demanar aixopluc; l’amo anomenat Joan, en veure’l va un fer manifest gest de repugnància i amb males maneres i àdhuc amenaces li va denegar l’allotjament fins en el paller.
El Dalmau, avui encara, malgrat que per la seva ubicació dins del Parc Natural, no s’hi practica ni l’agricultura, ni la ramaderia [ com correspon a la concepció “natural” dels polítics barcelonins], era en aquells moments una casa molt rica ; tenia ramats que pasturaven des del Obits , a la Vall d’Horta ; des de la Mola a la Castellassa , i per descomptat des de l’ermita de les Arenes a la Roca Mur.
La nit següent a la negativa del Joan a donar allotjament a l’home de mal aspecte, els llops mataven un dels seus ramats despenyant-lo des del Puig Rodó; en successives nits perdria la resta del seu bestiar, uns a la raconada de la font del Llort, i els darrers mentre feien camí cap a Castellar en l’espai que des d’aleshores rebria els noms de Collet i turó del Llop.
El Dalmau, va intentar refer els seus ramats, però una vegada i altra, els llops en una nit li mataven totes les bèsties; va demanar l’ajut d’altres propietaris i es va fer una batuda per tot el terme, en més d’una ocasió van veure a l’home d’aspecte ferotge envoltat dels llops, però sempre a una distància que feia ineficaces les armes de foc.
El Joan va fer el cor fort, i va anar a buscar a l’home llop per a signar una treva; l’home de nom Hiram – segons li va dir – va acceptar les seves excuses i van acordar el preu que rebria del Dalmau per tal que els llops no ataquessin els ramats – altres masos, feia temps que pagaven ja aquesta paria - , des d’aquell dia, i fins a l’extinció dels llops, de l’espècie canis lupus, el Dalmau mai més va patir la pèrdua de cap altra bèstia.
Hi han respecte dels fets d’aquesta història, altres ubicacions al llarg de tota Catalunya, i d’una forma més general, en els contraforts pirinencs, on es van acabar concentrant els darrers exemplars dels llops.
S’explica que fins en els llibres d’oracions, n’hi havia una, anomenada el Parenostre del Llop, que en una de les versions, deia :

Nostre Senyor e mossèn Pere.
Se n’anaven per llur camí,
en encontraren lu lop lobas :
- E on vas Lop Lobas ? –
se dix Nostre Senyor.
Vau a casa d’aital
A menjar la carn i beure la sang d’aital
- No ho faces Lop Lobas –
Se dix Nostre Senyor.
Ves-te’n per les pastures,
A menjar les herbes menudes
Ves-te’n per les muntanyes,
A menjar les herbes salvatges,
Ves-te’n a mitja mar
Que aci no pugues res demanar

Ara ens toca només enyorar-nos d’aquells homes llops, quina maldat podíem evitar satisfent una mínima paria.
Els homes llops d’avui dissortadament son insaciables, la seva crueltat no te aturador, com tampoc els preus que – malgrat no deturar la seva violència - ens fa pagar en conceptes de paria.
Potser – si com els nostres avantpassats – preguem un particular Parenostre dels Llops Actuals, el bon Déu – com sembla ho feia amb les bèsties – aturi ara als Homes Llops !.
Amén !
© Antonio Mora Vergés

Refugi d'erminis. Mussarra.

Avui a Catalunya és més fàcil trobar-se un armeni [ natural d’Armènia ] , que un ermini, mustela erminia, família dels mustèlids, mamífer carnívor, d’uns 35 centímetres de longitud des del musell fins a la cua, de pelatge delicat i molt suau, amb diferents tonalitats que van des del blanc a l’hivern, al vermell groguenc a l’estiu. Actualment se’n troben únicament als Pirineus, on viuen entre els 1000 i els 3000 metres d’alçària. La seva pell és molt preuada.

El dissabte 28 d’octubre havíem decidit anar a fer un tomb pels límits de les tres comarques, que malgrat la inexistència legal, ens estimem de tot cor, l’Alt Vallès, les Valls del Montcau i el Moianes.

Deixàvem el cotxes ben aparcats al costat de la carretera, tot just passada la cruïlla entre la B124 de Sant Llorenç a Monistrol de Calders, amb el trencall que permet accedir fins a Mura i Talamanca, l’indret s’anomena el Coll de LLigabosses.

Quasi al nostre davant, perfectament indicat comença la pista forestal per la que accedirem a la Mussarra, a l’inici del camí de terra, una senyal prohibeix clarament l’accés a qualsevol vehicle – cotxe o moto – , amb l’excepció de propietaris i serveis; si l’autoritat es limita únicament a penjar cartells, potser fora millor dedicar els recursos per atendre qüestions més urgents , al llarg del mati ens ha calgut parar compte en moltes ocasions, al pas de tota mena de vehicles, tot terrenys, turismes, furgonetes,.. i certament no pertanyen a cap de les categories exemptes de la prohibició, propietaris o serveis, eren candidats – un grapat més – al doctorat carotidas causa, que val a dir està força generalitzat per la nostra terra.

Ben aviat contemplàvem Talamanca des dels primers estreps de la Serra de la Mussarra, en algun moment el camí, ens permetia albirar també les cases més altes de Monistrol de Calders, això en un dia de calor i calma, és una de les avantatges de caminar per les parts altes.

La Mussarra , refugi d’erminis , en la etimologia llatina, està en un alt, des del que tens sempre una visió perfecta de Talamanca i darrera seu la muntanya de Montserrat, les terres del Bages, Calders, i en la llunyania les muntanyes de la serralada pre-pirinenca i els cims més alts dels Pirineus. Només cal tancar ells ulls, i situar-se a les darreries de l’any 900 principis del 1.000 , per comprendre que amb una mínima presència humana, amb un clima menys alterat del que tenim ara, la existència d’erminis en aquestes contrades era no tant sols possible, sinó perfectament previsible; admetre doncs, que la denominació d’aquest lloc situat en un punt elevat de la serralada litoral, comparable a la Musara tarragonina amb característiques similars, reforça i fa versemblant la tesi de que fos justament la presència d’erminis, la que dones aquest peculiar nom de lloc, Mussarra o Musara.





La casa està en procés de rehabilitació, i esperem que també l’ermita pre-romànica de Sant Pere de Mussarra, recuperi en algun moment del futur la seva funció religiosa.






Seguim el nostre passeig fins al Bosc de Mussarra, i ens aturem a esmorzar sota l’alzina de la casa anomenada del Bosc, que val a dir, que més que una casa, és un conjunt de magnifiques edificacions entre les que ressalta l’ermita romànica, on en la diada de la Mare de Déu del Roser, hi ha un aplec i trobada.



Avui únicament els gossos de la finca, han vingut per a fer-nos companyia, i ajudar-nos en la tasca de menjar-nos l’entrepà i/o la fruita, ens sorprèn que els agradin les mandarines, i trobem normal, que a les 12,00 del dia 28 d’octubre de 2006, estem a 30 graus a l’ombra !

Ens arribem encara fins a Sant Pere Màrtir, edificada a les envistes de Monistrol, fa més de 200 anys, per tal d’impedir el pas de les tempestes de pedra i granit, que acostumàvem a malmetre la verema.

Sobta per als qui ho desconeixen, el passat vitivinicola d’aquest poble, lligat al conreu generalitzat en les terres del Bages, fins a l’arribada de la fil•loxera.

Advertim en aquelles alçades, les restes d’una estructura que ens fa pensar en una torre de guaita, des de la que possiblement es rebien senyals del Castell de Talamanca i del Castell de Calders. Tenim feina per a fer recerca.

Des d’ara sou pregats d’enviar-nos les vostres aportacions i/o coneixements sobre el particular a l’adreça e.mail, amora@moianes.net

La tornada fins al cotxe, alliberats ja de la tasca de recollir imatges esdevé un passeig, que fem en poca estona.

© Antonio Mora Vergés

Terres desolades

Encara no eren les 9,00 del mati quan arribàvem a l’alçada de la casa dita de La Serra, des de Sant Vicenç de Castellet, la vacarissana , la boira que s’aixeca des del Llobregat, i que acostuma a tapar la visió de la serralada montserratina des del Vallès, ens feia companyia alhora que deixava damunt la nostra roba un senyal d’humitat.





La casa de la Serra, disposava en els seus millors moments d’un molí d’oli, de cups de vi [ dins la pròpia casa, no en l’exterior ] , d’una capella o d’un oratori ( potser de la Mare de Déu de la Serra ? ) , i de ben segur de tots els estris i comoditats que en el seu temps subministrava el comerç. Avui presenta un estat de gran ruïna, al que certament les barrinades i la tasca de la propera pedrera, ajuden de valent , pel que fa a la desaparició física d’aquesta masia que senyorejava la Parròquia de Sant Pere de Vallhonesta. Aprofitant algunes llambregades de sol el Tomás recollirà per al record, les darreres imatges d’aquesta casa i del seu passat .



La Casa dita de les Vinyes, en la que apreciem almenys les restes de sis tines des del camí, situada més al fons de la Vall, a no més de dos quilometres en direcció a Castellvell i el Vilar, està encara en pitjor situació quan a la seva conservació, i la boira espessa, li confereix un aspecte quasi fantasmal.



Assentats davant la casa, esmorzem, tot i fent temps, en l’esperança de que el sol esquinçarà la boira i ens permetrà recollir com a la Casa de la Serra les darreres imatges; la persistència de la vacarissana ens dissuadeix d’aquest intent, i fem via cap al Ginebral.





Aquesta casa, més enllà de la seva magnifica ubicació, amb vistes a Montserrat, no presenta cap tret particular; com quasi totes les d’aquestes contrades , almenys les situades a les parts més altres, fa temps que està abandonada, i aquesta circumstància afegida al incivisme que sembla imposar-se per arreu, fa que la nostra tasca de deixar constància de l’extrema desolació d’aquestes terres, impliqui en alguns moments un evident perill per a la nostra integritat física.

Des del Ginebral fem camí fins a Sant Jaume de Vallhonesta perquè el Joan Moliner i Manau, darrer hostaler i ermità, pugui com fa quasi totes les setmanes, comprovar l’estat de la església romànica, el nivell d’aigua de la font , i aquelles tasques que el manteniment i la conservació de l’indret demanen de fer amb regularitat.

Trobem un nombrós grup d’excursionistes que atrets per la bellesa del paratge i la història del camí ral per la contrada, diuen venir del Pont de Vilomara, on tornaran desprès de visitar el Farell, l’església romànica de la Santa Creu de Palou, pujar fins a les baumes roges, i tornar des d’aquella alçada fins al Pont de Vilomara.

Dit així sembla un passeig, però suposant que caminin a “ pas d’home”, en peculiar expressió del Joan Moliner, els esperen no menys de sis hores per camins pedregosos, on el pitjor perill, a banda de torçar-se el turmell, és el de morir atropellat per un tot terreny, un quad, o una moto, màquines totes elles, que dissortadament trobem amb excessiva freqüència pels camins.

Desfem el nostres passos fins a la Casa de la Serra, tot i deixant constància, del desconeixement del nom que la casa, com la de les Vinyes, tenia o podia tenir en el passat, en aquest moment el nom, ens indica en un cas, La Serra, la ubicació on es localitza, i en l’altre, Les Vinyes, l’activitat central que presumptament s’hi duia a terme.

Demanarem a la redacció del Breny, elbreny@elbreny.com , en la que col·laboren estudiosos d’aquesta terra desolada, que respecte d’aquest extrem ens aclareixin – si cal fer-ho – els noms primigenis de les esmentades cases.

La vacarissana s’ha aixecat, quan arribem al cotxe del Joan, i iniciem el nostre retorn cap al Vallès Occidental.

Esperem en ocasions futures, sota un sol radiant, poder recollir encara, imatges d’aquestes cases, que alhora que testimonis del passat, s’aixequen de cara al cel, per deixar palesa la política d’abandó, que més enllà dels discursos d’uns i altres, es practica vers les terres interiors.

© Antonio Mora Vergés

Vallsanta; l'oblit imperdonable.


Ressonaven encara per la Vall del riu Corb, les promeses fetes des de la presidència del Consell Comarcal, en ocasió de la presentació d’un llibre sobre Guimerà, en el marc excepcional del Mercat Medieval d’aquesta Vila Comtal. Abans de la tardor, netejarem i consolidarem les runes del Monestir de Vallsanta, i facilitarem l’accés als visitants !
El dissabte vint-i-cinc de novembre, a un mes dia per dia del Nadal, aturava el meu vehicle, camí de Guimerà al voral de la carretera, i constatava com certament les paraules se les emporta el vent; la vegetació continua en la seva tasca de demolició lenta però eficaç, l’accés es del tot impossible fins per a persones àgils i joves, i deturar el vehicle en aquest punt, constitueix en el millor dels casos, un risc per al propi vehicle i/o un perill per als usuaris de la via.
Permeteu recordar un text publicat al setmanari Nova Tàrrega, pocs dies desprès del compromís esmentat:
Guimerà ja tenia importància en el període romà quan pel fons de la Vall del Corb, passava la via de comunicació entre Ilerda [ Lleida ] i Betulo [Badalona ], Barcino era aleshores únicament un port de pescadors. Seguiria mantenint la seva importància en el període de dominació àrab, en la que possiblement s’alces la torre de guaita, que juntament amb les alçades de l’Albio i Rauric completarien la línia de defensa que depenia del Caid de Maldà. La derrota dels sarraïns fora – una vegada més – un retrocés en tots els terrenys pel que fa tant a la cultura, com a la distribució de la renda i l’accés als mitjans de producció econòmica; justament la presència del Cister en les terres acabades de conquerir pretenia bàsicament minorar o evitar els rigors brutals del sistema feudal ; finalment però, el mateix Cister, acabaria integrant-se en el sistema de govern feudal; l’abadessa de Vallbona de les Monges, amb la denominació de MiSenyora - així tot junt - exercia la jurisdicció civil i penal en el seus territoris.Amb tot, val a dir que gràcies als monestirs, el retrocés no va ser encara més considerable; en alguns documents del període medieval, podem llegir “ el senyor no firma perquè és noble”, llegir, escriure i practicar qualsevol ciència, eren considerades tasques pròpies de monjos, monges, sacerdots, o persones delicades de salut, quan no de dubtosa virilitat.A la Vall del Corb, hi podem trobar – esperem que des del proper setembre amb les condicions d’accés i seguretat mínimes – les ruïnes de Vallsanta, que s’ha de dir foren salvades pels veïns de Guimerà, de la seva venda – d ‘això no en fa gaire temps – amb l’argument de que per tal d’emportar-se les pedres, calia tramitar una llicència d’enderroc. Dissortadament avui la tasca de l’enderroc, quasi està duta a terme pel temps i la desídia de les administracions. Millor sort tindria La Bovera, on l’advocació de la Mare de Déu dels que pasturaven bous, possiblement en el període en que el riu Corb anava curull d’aigua, ha acabat consolidant un Santuari Marià, d’àmplia devoció, tant a les terres de l’Urgell com les de la veïna Segarra. Finalment el Pedregal, fora dels tres monestirs el que tindria pitjor sort; en aquest sentit la seva proximitat a Tàrrega, necessitada de materials de construcció per al seu creixement li seria una adversa circumstancia , recentment s’ha bastit una capella, en al que hom diu, que s’hi poden trobar – encara – peces procedents d’aquell cenobi.Esperem que la ruta del Cister , reculli amb el nom propi de Guimerà, el llegat històric que malgrat tot, es conserva encara per aquestes terres, i que ben aviat puguem llegir, com itinerari del Cister en terres Catalanes, Santes Creus, Guimerà, Vallbona de les Monges i Poblet, a més de completar un oblit, de reparar una injustícia, s’estarà aplicant únicament un criteri històric.
Sortosament, gràcies a la premsa, no totes les paraules se les emporta el vent.
Des d’ara, espero amb impaciència la trucada dels meus amics de la Vall del Corb, en la que em facin saber, que les tasques de neteja i condicionament de Vallsanta i el seu accés ja s’han acabat i el resultat – que confio comprovar in situ - es excel·lent.
© Antonio Mora Vergés

He tingut un somni.

La frase, cèlebre pel Reverend. Martín Luther King, en algun moment tots la hem fet servir, i en el meu particular cas, entre molts d’altres tenia el desig, si voleu dir-ho també el somni, de seguir el recorregut del riu Calders, des del seu naixement a Monistrol de Calders, fins que lliurà les seves aigües al Llobregat en el terme de Navarcles.

No he fet el recorregut en la seva totalitat -encara - però puc explicar-vos ja alguna cosa:




Començàvem el camí sota les runes del Castell de Calders, la vegetació de ribera ens regalava des de l’inici de la pista, tot just al costat del molí , la coloració pròpia de la tardor, des dels grocs suaus , quasi blanquinosos, als vermells sanguinis, passant per una paleta que únicament les màquines de retratar i/o la genialitat d’un pintor, poden recollir.






La nostra primera parada la fèiem a la casa Gran de Bellvei, on la nostra presencia feia sortir als amples finestrals, una parella d’avis, al que la nostra salutació , bon dia !, retornava la tranquil•litat, la denominació fa justícia a la masia, que senyorejava clarament en aquest curs alt del Calders, a poca distància trobaríem Bellvei on recolliríem imatges de l’antic molí i la font que sota els plataners acull als vianants ;


la casa del Rubió, tancada amb pany i clau , situada en un meandre, des d’on gaudeix de magnifiques vistes , era el següent objectiu del mati , esperem que en una propera ocasió el lladruc d’un gos, o la fumerola d’una xemeneia, ens facin saber que la vida ha tornat ; es llastimós haver de recollir imatges i històries, únicament en temps passat, sobretot en llocs com aquests que tenim tant propers; el molí del Blanquer, restaurat de no fa gaire temps, sota les runes de les bassa que feia anar la seva maquinària , i alhora que rendibilitat econòmica donava vida a la contrada, la casa del mateix nom absolutament enrunada i en gran part ja sota una vegetació que la derruirà completament, ens feien aturar novament; en el camí que ens duria a l’antiga església de St Pere de Viladecavalls, trobàvem un curiós bosc d’alzines, reduïdes a una escala arbustiva , agrupades en tres o més soques i retallades d’una forma que ens recordava un ou, de ben segur que per aquestes contrades hi ha algun follet que s’entreté fent aquestes singulars formacions arbòries ;


l’església inservible per al culte a causa d'un incendi en la darrera guerra civil , habilitada avui com a garatge de la casa , està situada al costat de la masia de Llucià .


Sobten les proporcions d’aquesta casa, en quines proximitats hi ha l’església i el cementiri, i trobem que li escauria força la designació com a Sala de Llucià, justament atenen a la majestat que s’intueix a l’indret.




En el camí fins a Navarcles, a dreta i esquerra aniríem veient els indicadors de les masies que encara estan actives, l’Estrada, el Soler, les Oliveres, ....., ens aturaríem en un darrer punt abans del final del riu, l’anomenat Parc de les aigües de Navarcles, en quin llac nedaven plàcidament un grup d’ànecs.

Finalment contemplarien a les envistes quasi del Monestir de Sant Benet de Bages, com el Calders lliurava al Llobregat, les aigües que pel que fa a la riera Golarda, començaven el seu camí, prop de Collsuspina, i pel que fa a la riera de Sant Joan, naixien als límits de Monistrol de Calders i Castellterçol, dins la finca anomenada també del Rubió.

Exhaustes , però certament contents i satisfets, retornàvem a la nostra terra del Vallès, on dissortadament no podíem afirmar ja la validesa de les paraules del poeta de Sabadell, Joan Oliver, que havien estat certes, però no profètiques, com el Vallès no hi ha res !


© Antonio Mora Vergés

A la recerca del naixement de la Riera dita de Sant Joan.

El lloc del tot encisador es troba a Monistrol de Calders, de la Riera de Sant Joan, l’Enciclopèdia de Barcelona [ la gran ], no en parla de forma directa, tot i que reconeix la seva aportació, juntament amb la riera Golarda ,també dita de Marfà, per formar l’aiguabarreig que des d’aquell punt i fins a Navarcles, on fa desguàs al Llobregat, rep el nom de Riu Calders.

L’oblit interessat de la mal dita Enciclopèdia de Catalunya, quan a dades d’interès fora de la Ciutat de Barcelona, és hores d’ara un clamor , que desqualifica no tant sols l’obra científica - literària, sinó clarament l’editorial que la va dur a terme, que només podem considerar sectària i anticatalana.

Començàvem el nostre camí per la pista forestal que comunica Monistrol de Calders, amb Granera i Castellterçol, en el primer trencall a la dreta baixàvem fins a la riera de Sant Joan, per deixar constància d’un salt d’aigua únicament visible des de la fondalada per l’espessa i acolorida vegetació de ribera que per així dir-ho protegeix l’indret de l’accés de vehicles, tot terrenys, quads i motos, que en aquest lloc potser més que en qualsevol altre, constitueixen una veritable plaga, alhora que un perill per a la pràctica de l’excursionisme, condicionant alhora greument el creixement econòmic associat a aquesta activitat lúdica.

El terreny colidant al curs d’aigua es objecte d’un intens aprofitament ramader, la presència de vaques i en algun punt de cavalls ens confirma en aquesta percepció.

A l’alçada del Molí d’en Sala, l’espectacle de les dues basses, i els seus salts d’aigua fins arribar a la riera, et traslladen per un instant, a la Catalunya verda, a llocs com la Vall d’en Bas, o Setcases, o ... tot i trobar-nos envoltats de pins cremats, de terres desolades , i d’ecologistes que no baixen del seu tot terreny, amb aire condicionat ni per contemplar una meravella com la que estic descrivint.








Més endavant les altes parets de roca, son testimoni fefaent de la força que l’aigua va exercir en èpoques passades. Ens cal meditar sobre l’estat calamitós de tants i tants indrets interiors, provocats per l’estultícia humana; està clar que amb els paràmetres de consum actuals, el creixement desorbitat de Barcelona i la seva àrea d’influència , fa temps que ha superat els minsos recursos naturals disponibles.

Dins dels terrenys de la finca d’en Rubió, ens trobem justament amb el masover que en acabar de fer passar les vaques d’un bosc a l’altre, ens assenyala l’indret precís, on neix la riera, mitjançant petites sorgències i/o bullidors , que ens temem no podrem retratar adequadament, disposem únicament de maquines fotogràfiques, i aquí fora més adequat portar material que permeti recollir imatges en moviment. Tenim el que tenim, i atès aquest fet ens haurem de conformar amb el que finalment resulti del nostre treball.








Sortosament podreu trobar ara, uns petits videos en els que justament s'aprecia com sorgeix l'aigua i com forma salts d'extraordinària bellesa.

Contemplem en la llunyana la majestat imponent de la casa d’en Rubió, que haurem de visitar en una nova ocasió, potser quan ens plantegem accedir fins a Sant Llogari de la Sala.




Avui la nostra recerca de les font de la Riera de Sant Joan, ha estat alhora que un èxit, una sortida plena d’encant, accessible fins per persones de poc caminar, i amb l’únic inconvenient del tràfic motoritzat i la subsegüent pols.

Abans de tornar, passem per Monistrol de Calders, el punt d’informació està obert, i ens faciliten els darrer plànols , que des de la Diputació i el Consorci del Moianes, pretenen consolidar una oferta turística ,que sigui la base d’un mínim desenvolupament econòmic.

En un moment ho altre caldrà seleccionar quina mena de turisme volen tenir, o en tot cas, ofertes per a uns i per a altres, de forma separada, per tal de minimitzar el risc per a tothom.
En el camí de tornada fins a Sabadell, ens cal creuar el desert de Sant Llorenç Savall, el pas del temps, ens fa témer que llevat d’accions de repoblació actives i repetides, el que ara és únicament un problema estètic, acabi esdevenint un problema de seguretat, pel evident risc d’esllavissades en una hipòtesi de pluges intenses.

Com deien els clàssics : ¡ Doctores tiene la Iglesia !

© Antonio Mora Vergés


video

Les runes que no podem oblidar.


Feia molts i molts anys que recollia i en ocasions rescrivia , la història o les històries de les cases de pagès, de les masies abandonades per l’entorn proper al Vallès occidental.
Durant l’any 2006 que donava les seves darreres passes, el Diari de Sabadell m’havia fet l’honor de publicar algun d’aquest relats adornats amb fotografies meves, del Feliu Añaños i Masllovet o del Tomàs Irigaray López. Va ser justament com a conseqüència d’aquestes publicacions, que el –li direm – Cosme em va trucar un dia a casa, i se’m va oferir com a guia per una sortida que hauríem de fer tots dos sols, sense màquina de retratar i el mati del dia de Nadal.
La proposta em va intrigar i com suposava encertadament el Cosme vaig acceptar; a casa , a la meva esposa , no li va agradar gaire – malgrat el meu compromís de ser puntual – que marxes en tant senyalat dia i en companyia d’una persona desconeguda.
A les 8,00 em passava a recollir amb el seu vehicle.
El camí agradós va consumir dues hores i ens va portar davant les runes d’una masia – que jo no coneixia – i quines dades no he trobat en cap dels mapes que habitualment faig servir; el Cosme òbviament es trobava en un entorn molt conegut, vaig pensar que familiar fins i tot.
Esmorzàvem a l’era de la masia, arrecerats del vent i gaudint d’aquest assolellat dia de Nadal que sens dubte anuncia una Pasqua gèlida.
Si Nadal al sol, Pasqua al foc, i a l’inrevés, segons recull la saviesa popular.
En acabar el nostre àpat, el Cosme en va confessar que havia nascut en aquella casa, i que justament els havien desnonat com a masovers un dia de Nadal dels anys 60, recordava perfectament com el càrrec de la Diputació Provincial , amb l’uniforme blau i les corretges negres, que identificava als membres del Glorioso Movimiento Nacional, acompanyant per dos guàrdies forestals va fer saber al pare del Cosme, que havien de deixar la masia, de la que n’era des d’aleshores propietària la Diputació, i justament aquell fascista ja feia servir mots com, ecològic, natural, sostenible, per justificar l’abandó definitiu del conreu en aquell indret, i el tancament de mas, que es veuria reduït a runes en un breu període. Amb tot, la família podia encara passar els nadals a la casa, perquè com deia aquell mal home, els fascistes no son tant dolents com vostès diuen. Acomplert l’encàrrec els tres homes van marxar.
El pare del Cosme, van enganxar l’animal al carro i tota la família, la mare, la germana, el pare i el Cosme, van marxar cap al poble.
El pare tornaria encara un dies més, per recollir els mobles i les eines que eren seves, i abans de reis, deixava les claus a casa d’un dels guàrdies forestals, que li recordava que “era un manat” i li feia saber que la situació li sabia molt greu.
Aquell dia de Nadal dels anys 60, els van acollir a casa de l’oncle, i segons el Cosme va ser fins i tot un dia feliç; ben aviat el pare va trobar feina en una fàbrica, i la mare feinejava per les cases de la gent benestant del poble, ell i la seva germana, van acabar els estudis, la germana va fer magisteri, i ara tenia plaça en propietat al poble, ell va acabar enginyeria superior i disfrutava d’una bona situació econòmica.
Si l’abandó del mas es mesurava únicament des d’una vessant pràctica , val a dir que s’havia de considerar un èxit.
El cert però, era que el pare mai va ser feliç en la seva feina a la fàbrica, com tampoc la mare, i ell mateix , el Cosme, havia invertit la seva vida en lluitar contra l’aplicació de models corruptes, sota l’aparença de constituir un procés ecològic, natural, i sostenible.
Em va agrair alhora que la meva presència en aquest dia tant especial, el difondre per arreu les meravelles d’aquest país nostre, que en un període breu – si no fem res per evitar-ho – serà només una gran concentració urbana , envoltada de runes, abocadors, espais desèrtics i llocs sense història. Ell, el Cosme, tornava a la masia enrunada justament per recuperar d’aquella visió tràgica la força per continuar en la seva lluita sense fi.
Abans de les 14,00 per tranquil•litat de la meva esposa em deixava davant del meu domicili, i alhora que m’esperonava a continuar en la tasca de divulgació que comparteixo amb d’altres persones, em pregava la màxima discreció pel que fa al seu nom real i la ubicació de la masia.
La discreció es un hàbit arrelat en la meva conducta, i pel que fa a continuar recollint , la història o les històries de les cases de pagès, només dependrà – espero – de mantenir un bon estat de salut.
© Antonio Mora Vergés

Traces d'història. El Castell de Guanta

.....els va ésser forçós recular i fugir com ho feia en Borrell i els altres que pogueren seguir-lo, perseguits per l’enemic fins al Castell de Guanta [ que també pertanyia a Caldes ] on posaren setge els sarraïns. Es defensaren valerosament els assetjats uns quants dies causant-los moltes baixes, però a la fi, no poden resistir més, els Alarbs [ àrab, però també sinònim de salvatge, inculte, ferest ] entraren al Castell per la força, i encara que el Comte i els altres lluitaren aferrissadament, quasi tots foren morts lluitant per la Pàtria. Havent entrat els àrabs per assalt al Castell, tallaren el cap del Comte Borrell i alguns dels més principals [ Aveli Xalabert Serra, Caldes antic i modern, - Caldes de Montbui 1935 – pàgina 11 - ]

Aquesta lectura m’havia fet buscar la ubicació física del Castell de Guanta ; el paratge pertany avui a Sentmenat, població del Vallès Occidental, on val a dir-ho, associen aquest nom, no tant a un fet històric i/o llegendari del període de la invasió sarraïna, sinó clarament a un moment de la recent història industrial, en la que s’havia fet servir el cabal d’aigua de la riera d’aquest nom, per a la producció elèctrica.

Passaven pocs minuts de les 8,00 del mati del dissabte 26 de desembre de 2006, quan baixàvem del cotxe al costat mateix de la casa de Guanta, coneguda també com Castellet de Guanta, el Feliu Añaños i jo.


No havíem aconseguit trobar mapes amb detall, i dúiem únicament una guia turística de la zona, amb una mínima informació i molta propaganda. Començàvem el camí passant per la font de les Orenetes, i seguint fins a la pista que des de Castellar del Vallès, et porta fins a Sant Sebastià de Montmajor, Caldes i Gallifa; anàvem en direcció a Castellar i a la nostra dreta, podíem gaudir de la contemplació de Can Cadalfalch o Catafau, i darrera seu l’estampa inconfusible de la Mola, deixàvem a l’esquerra les runes de la casa anomenada abans el Castellet de baix, i la casa en restauració del Castellet de Dalt amb una teulada només a una aigua, ben aviat la pista comença a davallar i en un revolt confiats en un munt de pedres, i en la memòria del nostre llatí de l’escola, Corb [ corba ] ens endinsem per un corriol ; aquí i allà ens cal superar l’obstacle que representen, un inusual nombre de grans pedres curulles d’humitat i extremament relliscoses, que trobem just fins al cim, on topem amb les que son sens dubte runes del Castell de Guanta; davant nostre quasi devorat per la vegetació, oblidat de tothom el lloc exacte on succeïren els fets, que explicava l’Aveli Xalabert i Serra.


Recollim les imatges d’aquest cim del Turó anomenat del Corb, davant per davant del Puig de la Creu, separats únicament per una munió de línies elèctriques de molt alta tensió, que des de Sentmenat arriben fins la frontera amb França.

Al progrés sens dubte li resulta enutjós conservar adequadament el patrimoni històric, enlloc del món com aquí, el culte als diners està per davant de qualsevol altra cosa, “la pela és la pela “ , ni que ara l’anomenen euro.

Hem fet la nostra feina, i per les futures generacions restarà encara, la darrera imatge d’una ruïna, en la que s’iniciava justament un món nou; queia el cap del Comte Borrell, però guanyàvem per sempre més el zero i els números ordinals.

Aquella derrota, - com passa amb molta freqüència - fou una victòria absoluta per Catalunya.

Antonio Mora Vergés

Uixols, terra de llibertat !!

El Joan Antoni Blaze Archs, bon amic, estudiós de la nostra història, ha estat traginant pels arxius de la Corona d’Aragó, a la recerca d’algun document que ens permetés sostenir l’afirmació que encapçala el relat.


En la primera ocasió en que vaig entrar en relació amb aquest topònim, em va cridar l’atenció com ho havien fet altres, a les terres altes del Moianes; Marfà, Bertí , La Sala de LLogarri, la Sala del LLucià,.. tots tenien en comú que en algun moment del passat havien estat parròquies; Uixols al límit de la comarca, amb les terres de l’Alt Vallès, també fins al segle XV ho fou, passant a ser sufragania per un curt període de Granera, i des de 1590 depenen de Castellterçol.

La recerca històrica confirmava la singularitat d’aquesta contrada, que havia pactat el pagament de paries amb l’invasor àrab, i que va continuar fent-ho amb els malanomenats senyors cristians, els homes lliures de Uixols, van mantenir la seva fe i la seva llibertat amb els àrabs , dels que altrament rebrien no únicament respecte, sinó també formació i informació pel que fa a les tasques agrícoles; aleshores el món àrab exercia una tasca de divulgació científica, com no s’ha tornat a veure mai més per enlloc.

La seva derrota - aquí l’anomenen reconquesta - va fer deturar el progrés en alguns llocs de forma definitiva, en altres va fer endarrerir a aquest país nostre fins a nivells, que semblaven aleshores inimaginables.

Els mals senyors cristians que tenien de veïns els homes lliures d’Uixols, els feien pagar, no ja per dret de conquesta, o per qüestions religioses, sinó per evitar-los l’aplicació de mal usos, i convertir-los en serfs sense cap dret. Hi ha pàgines d’aquesta història, en les que la sang d’Uixols va haver de ser vessada, cristians , contra cristians ! .

La llegenda negra de la gasiveria catalana neix en llocs i circumstàncies com aquesta !, és cert que de malnascuts n’hi per tot arreu, però certament no son catalans, com dissortadament ho eren els botxins de la bona gent d’Uixols.

Finalment van haver de cedir, i primer sota el Baró de Granera i desprès sota el senyor de Castellterçol, van conèixer abastament com es pitjor suportar la misèria moral que la econòmica.

El dissabte 23 de desembre de 2006, amb temperatures de només 5 graus i bufant un vent gèlid, recorríem a peu una bona part de l’antic terme , des de la Casa Nova del Pla de Gaia, El Calbó, el Carner, Puigdomènech , Sauvatges , els Plans, Les Pujades, el Solà del Sot, el Pererol,.... sembla que en una majoria de les antigues masies retorna la vida.

Eren més de les 13,00 hores, quan arribàvem al punt on havíem deixat el vehicle, el Tomás, el Feliu, l’Antoni , i jo, recuperàvem de nou els colors a la cara, i ens refèiem de l’intens fred d’aquest mati d’hivern.

Esperem des del fons del cor, que també Uixols i la seva història , us provoquin la mateixa fascinació que a nosaltres, i que ben aviat – no cal que patiu un fred tant extrem - us decidiu a visitar l’indret.


Fins que aquest moment arribi, podeu contemplar les imatges d’alguns dels llocs citats a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/

També, si teniu fotografies d’aquesta zona, o de l’Alt Vallès i les Valls del Montcau, us agrairem molt des d’ara, que ens les feu arribar.

© Antonio Mora Vergés

Visitar pessebres per Sant Silvestre

És un costum força estes en les terres de l’Alt Vallès , que fan frontera amb el Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac; en aquesta ocasió el Joan Moliner i jo, començàvem a caminar des de l’aparcament de l’Alzina del Salari, al voltant de les 8,30 hores, hi havia ja força vehicles i ens van retrobar a molts coneguts, salutacions i desitjós per l’any nou, i amb el característic “pas d’home” del Joan, un cop superats el Graons de Mura fèiem un trencall fins al Coll de Garganta per recollir imatges de l’abandó absolut en que es troba el Xalet del Forrellad, només podem qualificar això com un despropòsit; potser ara amb la nova pista que s’han fet des de la Mata a Mata-Rodona que li passa molt a prop, la Diputació reconsiderarà el destí final d’aquest edifici.





Seguiríem la pista fins a la Coma d’en Vila – l’impacte estètic es descomunal, i lluny de les afirmacions públiques, es fa difícil copsar la utilitat pràctica per al massís - on ens deturàvem per esmorzar; hi havia no menys de 30 persones de diferents grups, i novament ens vàrem retrobar amb amics i coneguts, el sol lluïa amb ganes i la sensació de confort era elevada.


Se’ns aixeca feina per l’any 2007, el Joan Moliner haurà d’organitzar una sortida pel país de les tines.



Fèiem la primera fotografia al pessebre de l’Alzina del Vent, o Alzina bonica, o també Alzina de la Coma d’en Vila, amb aquest darrer nom, podeu trobar pel www.google.com un relat en el que s’expliquen un fets poc coneguts. L’alzina de la Coma d’en Vila. Retalls d’història.



A poca distancia al Coll del Boix, un segon pessebre; seguiríem des d’allà el camí fins al turó i la font de la Pola, abans d’arribar fem una fotografia de la serralada monserratina, vista des de la roca anomenada justament Marc de Montserrat,





recollirem també imatges de la bauma de la Font de la Pola, de la Bauma dels lladres, coneguda també com de la Porquerissa, de les tombes orientades al mati del coll de les Tres Creus, i del pessebre instal•lat en aquella contrada, que serà per a nosaltres el tercer de la sortida.


Tots els pessebres han estat col•locats de forma altruista per persones i/o entitats, no hi ha cap compensació per aquesta tasca, i fins el fet de plantejar-s’ho, seria considerat sens dubte com una ofensa.

Està clar que la gasiveria , no forma part del caràcter català , com recull insistentment el tòpic sobre el nostre poble.

Com està clar que cada cop som menys, però malgrat això, mal que els pesi – i els pesa molt – som una Nació !.

Donem la feina per feta i l’any per acabat en termes d’excursionisme, en el descens fins a l’aparcament de l’alzina del Salari per les pistes asfaltades, vestigis d’un intent no reeixit d’urbanització, i turment final per la nostra sortida matinal, coincidim en que el dissabte proper el mati està reservat per la família, esmorzar xocolata amb melindros, obrir els regals de Reis, rebre i fer visites , ..... complir també amb aquesta tradició nostrada.

Ens acomiadem a Sabadell, amb el mateix desig que us fem extensiu a tots vosaltres amics lectors.

Que l’any 2007 ens porti tot allò que ens cal , en tots els terrenys : personal, familiar, professional i també – posats a demanar, perquè no , oi ? – en el terreny nacional; que d’una vegada i per a sempre, ens reconeguin i respectin que som una Nació !!!!

© Antonio Mora Vergés

El molí d'olí de Sant Jaume de Vallhonesta


El diumenge 7 de gener de 2007 teníem el desig de completar – amb el permís de la boira - la sèrie fotogràfica de la casa de les Vinyes, i començar – amb tota la modèstia – la recollida d’imatges dinàmiques pel “pilot” de Terres de Desolades.
La boira ha fet el seu paper i tant bon punt coronàvem la Serra ha deixat pas al sol, que ens ha permès recollir imatges de l’interior de la casa – absolutament en ruïnes – en la que s’observen les restes d’algunes tina interior a més de les nombroses exteriors, a les que donen el nom d’exemptes, a Sant Vicenç de Castellet.
Feta la feina, i amb el característic “pas d’home” del Joan Moliner i Manau, ens arribàvem a Sant Jaume de Vallhonesta, on esmorzaríem mentre el darrer ermità comprovava la indemnitat de la seva església.
De la generositat del Joan, per coneguda i apreciada no caldria fer-ne comentari, però justament per la seva inesgotable pràctica pensem que cal deixar-ho recollit per escrit, i recordar a tothom allò tant vell i conegut; un do i un te, l’amistat manté; en paraules planeres, que no s’hi val arribar-se fins a Sant Jaume de Vallhonesta amb les mans buides.
El Tomás Irigaray amb la DZ-MV780E, continuava amb la recollida d’imatges dinàmiques, properament tenim intenció d’arribar-nos fins a Casassaies des del Castell de Rocafort, i quan toqui - tenim en això un compromís ferm - , organitzaríem novament una sortida al País de les Tines , en la que tenim esperança de recollir també imatges de Sant Pere d’Oristrell.
Jo, vaig a resseguir les runes de l’Hostal, i val a dir que amb un resultat prou interessant; annex a la casa, i amb entrada des de la porta de Manresa, amb accés per carros i bestiar en general, s’hi troben les runes d’un molí d’oli; sabíem ja que les cases grans, la Serra, Puigdoure , El Farell, tenien molí d’oli, però aquesta troballa ens confirma que el conreu de l’olivera estava estes, almenys a un nivell semblant al de la vinya.
Els petits propietaris i/o rabassaires, havien implementat les tines de pedra seca, en el mateix terreny o molt properes a les vinyes, però certament aquesta solució no podia aplicar-se a la recollida de l’oli, que necessita d’un procés, en el que l’activitat mecànica, primer de la mola de pedra, i desprès de la premsa amb l’ajuda dels cofins.
El paisatge actual, bàsicament boscos, ha esborrat en menys de seixanta anys, el rastre d’una activitat agrícola que havia assolit un paper de la màxima importància, tant a nivell català, com a nivell peninsular, i que sens dubte podria tornar a prendre importància, si com el cas del Priorat, s’enganxen a aquesta tasca alguna de les nostres ”patums” culturals, i/o – això fora millor encara – algun industrial vitivinicola ; de la Rioja o d’alguna denominació amb pedigree .
Recolliria encara – el mati ha estat d’allò més profitós – imatges de l’antiga cuina, de les cisternes, de les vistes magnifiques, el Farell i Montserrat , que oferia aquesta planta i la superior, i el llarg passadís en el que a dreta i esquerra s’hi trobaven les estances pel bestiar, que habitualment entrava per la porta de Manresa i sortia per la de Barcelona, on assortiria els mercats.
Just al costat de la porta de Manresa, sota de la bassa, s’hi trobava l’estable pels cavalls.
Hem ajudat ben poc al Joan Moliner més enllà d’acompanyar-lo en aquesta sortida matinal, està clar que aquesta tasca ens apassiona, oi ?
© Antonio Mora Vergés

Desfer Pais

El títol sense l’article, es la evidència d’una acció política que de forma exitosa , fa justament el contrari d’allò que el nacionalistes defensàvem ; fer país !I, com es desfà país ? , doncs de moltes i diverses maneres :La més greu potser es jugar a això de la globalització, enfront de la saviesa catalana, “compra a casa, ven a casa i faràs casa “, avui comprem fora, i pretenem vendre a casa; justament en una casa on els recursos – de tota mena, no únicament econòmics - minven d’hora en hora, tenim un nivell de pobres, que ens permet competir ja amb l’Àfrica pel que fa al nombre de persones desateses, i amb França pel que fa a les justificacions d’aquest desordre.
L’outsourcing, emportar-se la feina a empreses i/o països on està tot permès, el treball infantil, el dret de cuixa, la contaminació, .... , es una pràctica que de forma perversa s’ha anat imposant al nostre país, i certament en moltes ocasions, la feina rebuda es de pitjor qualitat i a un cost sensiblement superior, sense tenir fins i tot en compte, el fet d’haver-nos posat voluntàriament en situació de dependència de països i persones substancialment corruptes, quan no també ineficaços.
Aquesta moda – mala moda – propiciada des d’escoles de negoci i centres de decisió marcadament anticatalans, ens està portant a una situació de desgavell social, quines manifestacions extremes son l’intent de robatori dels Tous i l’assassinat de l’industrial Alsina, en nivells inferiors augmenta exponencialment el nombre d’accions criminals, alhora que sortosament disminueix el nombre de víctimes.
En tot cas estem únicament a l’inici d’una degradació social, el pitjor està doncs per venir encara.
El centralisme barceloní, la bogeria cefalopòdica, en menys de cinquanta anys ha quasi despoblat l’interior de Catalunya, i en qualsevol cas, s’ha dut a terme una política d’anorreament econòmic per tal d’impulsat la fugida del camp.
Avui en conseqüència som un país importador de quasi tot.
Allò que tenim en abundància, la corrupció, l’estultícia, l’estupidesa personal i col•lectiva que en ocasions ens força a mirar-nos el melic, son matèries que no tenen cap interès per als països del nostre entorn.
L’acompliment de la política genocida que se’ns va imposar com a conseqüència de la derrota militar de 1.939; en els anys posteriors uns – els qui exercien algun poder, polític , policial , tècnic , administratiu, etc. - ens manaven pel seu dret de conquesta que els parléssim en cristià, i els altres - desplaçats econòmics, amb el doble objectiu d’evitar tensions a la resta d’espanya, i dissoldre’ns en el seu major nombre - ens demanaven els anys 1940, 50 ,60 ... i fins avui, que els parléssim en espanyol perquè no entenen – ni volen entendre, això està clar ! – la nostra llengua.
Uns i altres estan ja a la tercera generació, i més enllà dels esforços del nacionalisme català pel que fa a la immersió lingüística , que es desfaran ara com un sucre en un cafè, el cert es que a Barcelona i les seves rodalies el català no es necessari per desenvolupar cap activitat.
El català com moltes altres llengües abans i desprès de la nostra existència física, en el millor dels casos, es mantindrà únicament com a testimoni d’una cultura particular, pensar seriosament en trencar la dinàmica descrita fins aquí, es somniar, però al capdavall tot el que aquí s’explica no es també un somni, un malson per concretar-ho exactament. ?
En allò que depengui de vosaltres, intenteu fer país.
© Antonio Mora Vergés

Valls del Montcau; frontera del "forat negre"

L’aspecte actual de la contrada, amb l’excepció parcial de Mura, es del tot desolador, el darrer incendi quasi aconsegueix definitivament els seus fins, que no son altres que qualificar com urbanitzables aquestes terres. Talamanca, Rocafort i el Pont de Vilomara, com les estribacions de Sant Vicenç de Calders, Rellinars i Vacarisses, son l’objectiu a mig termini per canalitzar el desbordament urbanístic del Barcelonès , Baix Llobregat i els dos Vallès.





El tractament aplicat des dels diferents governs a les terres d’aquestes valls, ha donat com a conseqüència, el seu abandó, tímidament en acabar la guerra civil, i generalitzat en les dècades posteriors fins als anys 1960, en que s’abandona definitivament els conreu de les terres, i la major part de les masies i cases de camp per part dels seus masovers.

La història de la postguerra en aquest indret ens deixa – com enlloc – enfrontaments a trets entre els anomenats “maquis” i les forces públiques, representades aleshores principalment per la Guardia Civil; ni cal dir-ho, ens deixa també un reguitzell d’històries d’abusos, maltractaments i injustícies, que sens dubte s’haurien de donar a conèixer i en la mesura en que sigui possible, oferir als perjudicats les reparacions escaients. S’acusava sempre als masovers de pertànyer a organitzacions que facilitaven l’entrada i/o sortida dels “maquis” que venien o anaven de Barcelona a França; està clar que ni per part dels “maquis”, ni per part de les forces públiques, es deixava mai la opció de dir que no; si un masover es negava a acollir a la Guardia Civil, podia donar-se per mort, i la seva família per desnonada de la finca, si la negativa l’expressava al requeriment d’un “maqui” armat, la seva mort era immediata, així com la de la seva família. Els pagesos d’aquestes valls podien triar, entre el foc i les brases, entre la mort i en el millor dels casos la presó, el que certament no podien fer , era sostreure’s a un fets que l’aïllament i l’abandó secular per part dels poders públics facilitaven extraordinàriament.


Del Flaquer , i de Casassaies particularment , s’expliquen successos de sang, com la mort d’un guàrdia civil l’any 1949 arran d’un tiroteig amb un grup de “maquis” ; els masovers varen fugir primer a Franca ,i passats uns anys retornaren al país, i avui viuen a Mallorca.



Un dels implicats en els fets, recull en un llibre de memòries, la seva impressió de la finca “ era una masía no muy amplia, un viejo caserón de dos pisos, sin luz, ni enseres. Tan solo una vieja mesa en la cocina y un banco adosado a la pared. Todo era inhóspito, pero muy aislado de las demás masías y, sobretodo de la carretera; y eso era, a fin de cuentas, lo que más nos interesaba a todos “ Casassaies no tornaria a ocupar-se mai més, el propietari no s’avindria a fer millores, i les oportunitats laborals, s’obririen per a la gent del camp, a les ribes del Llobregat en la indústria tèxtil, o en les terres baixes del Barcelonès, Baix Llobregat i els dos Vallès, en la incipient activitat industrial que aprofitant-se d’uns costos ridículs de la ma d’obra, va generar ingents fortunes que en la major part es van malgastar en excessos de tota mena.

El “forat negre “ es la denominació que reben les terres que des de les muntanyes de la serralada litoral arriben fins als Pirineus, moltes de les persones que viuen al voltant de la Gran Barcelona, catalanes i no catalanes, desconeixen no únicament els petits i encisadors pobles de la Catalunya Central, sinó també les seves Ciutats.

Les Valls del Montcau, malgrat la seva dissort d’avui, foren una potència en el conreu de la vinya, de fet abans de la fil•loxera, era aquí justament on es produïa més vi a Catalunya; també, i ho trobem per arreu de les masies grans com Casassaies , i dins del complex magnífic que fou l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta – avui el conjunt de runes més monumental d’aquestes Terres Desolades – els molins d’oli, donen fe de l’explotació de l’olivera.

La vegetació arbustiva, els pins i la brusca que per arreu s’estén, han colgat molts testimonis d’aquest passat; abans de la darrera embranzida de l’especulació que destruiria definitivament qualsevol vestigi d’aquells moments històrics, sou pregats de visitar aquestes terres, i si més no, recollir les darreres imatges, d’aquest espai que definim com a frontera del “forat negre”.

© Antonio Mora Vergés

Sant Sebastià de Montmajor

Hores d’ara no tinc clar si pertany al terme municipal de Caldes de Montbui, o al de Sant Feliu de Codines, el que tinc cert es que l’accés amb vehicle només el podeu fer des del trencall que trobareu un cop superat el Santuari del Remei.


La carretera fins a les parets de l’ermita de Sant Sebastià, te el ferm en bon estat, i si us agrada fer corbes de ben segur que us semblarà una delícia; en cas contrari, la trobareu llarga, pesada i del tot desaconsellable per fer-la amb canalla menuda o persones que pateixen mareig.

L’accés a peu es possible des de Caldes de Montbui,. Gallifa, Sant Feliu de Codines, Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès i Sentmenat.

Del poble n’hi ha constància des de 1.065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat; justament fou una decisió de l’Abadia aixecar l’església romànica on s’honorava i s’honora a Sant Sebastià [ L’aplec tindrà lloc aquest any 2.007 el dissabte 20 de gener ].

En ocasió de la exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l’anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.

El nucli de població principal i més antic, es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d’aquí se’ns obre una vall que amb l’única excepció del Castell de Gallifa que sobresurt dins d’un mar de verd arriba fins als cingles; escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l’església, ho fa també en la seva part inferior , al restaurant anomenat La Rectoria, que obre les seves portes els divendres, dissabtes i diumenges, la part més elevada del poble es justament el petit cementiri on acaronats pel sol, descansen eternament els habitants de Sant Sebastià cridats ja a la casa del Pare Celestial.



En el camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s’arriba al poble per l’anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi ha havia un rellotge que es sentia perfectament tant des de el nucli principal, com des del Serrat de Baix , habitat principalment en els períodes de vacances.



El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d’història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d’una carretera a la que qualificar com a sinuosa no li fa justícia, s’ha de refiar del turisme, ja sigui en la seva vessant tradicional, a peu, en bicicleta i a cavall, ja en els qui accedeixen en vehicles de motor.

Em deia fa molt de temps, un sacerdot al qui tinc per bon amic, Mn. Evarist, actualment rector entre d’altres llocs de Les Borges del Camp i aleshores rector de Vinaixa, que només en els pobles pobres s’han conservat – forçosament – les esglésies romàniques; en els llocs en que ha estat econòmicament possible, el gòtic , el barroc , el modernisme ,..... han substitut enderrocant-les i fent-les de nou i més grans, les petites esglésies que amb la tècnica simple i senzilla de l’any 1.000, els fidels aixecaven com a lloc de trobada, de pregaria i de relació amb Déu.

M’han permès accedir a l’interior de l’església de Sant Sebastià, la llum entrava per tots els petits finestrals, i les fotografies - que us estalvió - no tindran la qualitat tècnica desitjable.

El caliu de Sant , i de nostra Senyora que està al centre d’un petit retaule, se’m fan evidents, es tant senzill “sentir” la presència de Déu en aquestes petites esglésies !

© Antonio Mora Vergés

El llorer de Cassassaies


El sol sortia tímidament per damunt del Montcau, quan deixàvem al darrera les ultimes cases de Rocafort, seguíem les passes del nostre guia, Joan Moliner i Manau, el Tomás Irigaray i jo; el “pas d’home “ del Joan ens va situar ben aviat davant la casa anomenada de les Esgrauetes, els senyals que s’estan fent obres son del tot evidents, com també que difícilment es faran conciliar les qüestions estètiques, amb les exigències de confort que demanen avui les cases modernes; l’extrema desolació provocada pel darrer incendi, accentua més encara aquesta dicotomia, amagada habitualment sota el mantell del bosc de pins.
Entrem de ple en els terrenys habituals del Joan Moliner, els xaragalls ; baixem fins al llit sec de la riera del Flaquer, el creuem i tornem a endinsar-nos ràpidament per un camí estret , pedregós, i amb forta pendent, que ens permet efectuar l’ascensió fins a Casassaies, resguardant-nos de ser vistos pels eventuals habitants de la casa ; està clar per a tots nosaltres, que aquest fou justament l’accés que va permetre a la guàrdia civil, sorprendre als “maquis” , i en quin episodi està acreditada la mort d’un número de la benemèrita.
La visió de Casassaies envoltada de vegetació, sorprèn i sobta alhora, lluny de la total ruïna de la casa i Hostal de Vallhonesta, Casassaies conserva encara totes les parets i alguns trossos de la teulada; la major distància d’un nucli de població, i malgrat la seva grandària - la casa tenia planta baixa i dos pisos - la menor superfície edificada i per tant un menor nombre de materials a “reciclar” han permès que passats llargament cinquanta anys del seu abandonament , la percepció de trobar-se davant d’un sàni , [ de l‘ àrab clàssic, edifici ben construït , formós ], sigui evident, avui encara.
Hi ha respecte del nom de la casa ,construïda damunt ,i entre les roques, diverses explicacions; la que fem servir derivada de la primitiva construcció en el període àrab, o be la que fa derivar ssaies, de saia o saial , en referència a la construcció de la casa, amb total integració amb la base de pedra a la que “vesteix”.
Al llarg dels segles, i sempre seguint els fogatges i/o cadastres reials, elaborats de forma habitual per escrivents que desconeixien – aleshores i ara, oi ? – la nostra llengua, ajudats pel fet que de forma habitual els pagesos, propietaris o no , no sabien llegir i escriure, es recullen respecte de la casa els següents noms : l’any 1497 s’esmenta com a cap de família Valentí Casajatges , el 1553 Joan Sasassages , i l’any 1773 Joan Casassaias , que va pagar 159 rals per : divuit jornals de camps de secà, mig jornal de bosc, un cortal d’hort de secà , vint-i-dos jornals d’erm, mig jornal de vinya, una casa amb la família i un germà, un mul , dos bous, un ruc, sis porcs i vint xais.El cognom Casassaies , va dissociar-se de la propietat de la casa probablement a darreries del segle XIX, i en això la fil•loxera i l’abandó progressiu de l’activitat agrícola de segur hi van tenir un paper principal. Ens explicava el Joan Moliner i Manau, que en una ocasió es va trobar en aquell indret, un grup de persones de parla clarament illenca, que li manifestaren ser descendents de la casa, i portar el cognom Casassaies.
De la flora que hom s’espera trobar en un lloc com aquest que s’ha dedicat durant segles i segles al treball agrícola, només hi resta un llorer del que en vàrem collir una branca cadascun de nosaltres; la funció d’aquest arbre, més enllà d’algun aprofitament a la cuina, es la de lliurar a la casa de qualsevol malefici ; pel coneixement que tenim de la història de la contrada, no sembla que l’acció del llorer així estat eficaç.
Només però , Déu te la resposta.
Ens arribaríem encara dalt de la carena de Casassaies, des d’on podíem contemplar en primer lloc el Farell dalt del seu turó, Sant Jaume de Vallhonesta al seu darrera coronant la muntanya, i més lluny encara, la serralada montserratina ; En el camí de tornada ens desviàvem fins a la font anomenada de Casassaies , localitzable només amb un guia com el Joan Moliner i Manau, enveja de tots els GPS del món.
En l’inevitable xaragall de pujada, vaig notar que em queia de la motxilla la meva branca de llorer, i en aturar-me a recollir-la en va semblar que rodolava una llàgrima pel rostre del Joan, no li vaig fer cap comentari, però també jo estava curull d’emoció !.
Donàvem la sortida per acabada contemplant l’últim tros de paret que roman encara dret de l’antic castell de Rocafort.
© Antonio Mora Vergés

Les Valls del les Feixes




El significat tècnic del mot feixa ens parla d’una antiga mesura agrària de superfície – anterior, per descomptat a les derivades del sistema mètric decimal - ; també s’anomenava feixa a l’espai guanyat a la muntanya fent marges de pedra seca, i de ben segur aquesta segona accepció és la més coneguda per tothom.
Havíem quedat a les 9,00 davant del complex esportiu Guiera al costat de la riera, allí ens esperava el nostre guia Santiago Moya, que ens portaria a l’Antoni Ibáñez, al Feliu Añaños i a mi, a descobrir les Valls de les Feixes, dins de la Serra de Collserola.
Començàvem el camí vorejant el roure martinenc [ Sant Martí és Patró insigne de Cerdanyola ], que deixava anar les darreres fulles; des de la seva posició contempla amb preocupació creixent, la transformació que pateix la ciutat.
La Masia de Can Coll d’esplèndida factura, ens deixava la sensació d’un miratge, en el que l’agricultura servia de perfecta coartada, per gaudir d’una vida de luxe i despreocupació ; més avall Can Cata, ens renovava una semblant sensació ; ambdós cases, coincideixen en les seves grans proporcions i estan situades en un indret en que l’activitat agrícola únicament, fa molt difícil pensar en una tant gran generació de recursos , que pogués permetre, l’edificació i el sosteniment d’aquests immobles.
La masia de Sant Iscle, on ens expliquen que podien aixoplugar-se fins a vint-i-dos monges, i que avui pertany també a Can Cata, te ja la mesura i àdhuc l’estructura, que hom espera trobar en una casa de pagès convencional.
Davant la casa, el terreny avui erm, ens fa pensar en el conreu possiblement de blat; malgrat resseguir amb atenció la muntanya al llarg del camí, no hem pogut localitzar ni un sol marge de pedra; pensem doncs que l’accepció que dona nom a aquest llogarret del que hi ha noticies d’ença de l’any 964 quan s’edifica l’església romànica, d’una nau in un absis, amb un esplèndid campanar d’espadanya , sota l’advocació principal de Sant Iscle i Santa Victoria , a la que s’ha afegit avui, Nostra Senyora del Rocio; que situada a la capella de la tarda, s’enyora sense cap dubte del seu original reialme als sorrals de Huelva.
De l’església de Sant Iscle de les Feixes, que tindria consideració de seu parroquial, en depengué l’ermita de Santa Maria de les Feixes, visible des de Cerdanyola, i que avui està en un estat lamentable d’abandó i desídia.
Es fa difícil d’entendre, com justament en aquest lloc, en el que l’especulació ha assolit nivells tant i tant elevats, tothom trobi lògic i natural, el deteriorament i àdhuc la pèrdua definitiva de vestigis històrics, com l’església esmentada i/o l’antiga masia de Canaletes.
Avui, com sempre, però certament d’una manera més evident, teníem la sensació de retratar paisatges que a curt termini desapareixeran; l’agricultura va fer possible la vida a les Valls anomenades de les Feixes, durant els més de 1.000 anys que han transcorregut des de que aquestes terres es repoblessin amb persones procedents de la Cerdanya, i que anomenarien aquest indret com Cerdanyola [ Cerdanya petita ], i els actuals pobladors permetran que en un període de menys de 100 anys , desaparegui fins al darrer vestigi d’aquesta presència.
Com els podríem fer entendre que hi ha coses que els diners no poden comprar ?
Ens falla el paisanatge.
© Antonio Mora Vergés

Hivern a Guimerà


El cotxe marcava -3 graus quan recollia al Tomás Irigaray López a la benzinera que fa cantonada amb la Rambla Iberia i la carretera de Terrassa a Barcelona, marxàvem a Guimerà, la Vila Comtal de la Comarca de l’Urgell, que conserva intactes la major part dels seus trets medievals, en part per l’extrema cura dels seus habitants, residents o no, i en part també per la despoblació salvatge que pateix la Catalunya interior en general, i aquella plana freda i boirosa en particular.
El fred augmentava de forma clamorosa, fins a -6 graus , quan sortíem del túnel del Bruc, la blancor evidenciava la gebrada general que havien patit les comarques situades darrera de la serralada litoral; ens aturàvem per a prendre un cafè a la Panadella , on constatàvem que el desviament de la N-II havia certament provocat una dràstica reducció en el nombre de viatgers que s’aturaven en aquell punt, ens comentaven que actualment la reducció es podia quantificar en un 50% en relació a la mitjana d’altres moments anteriors en el temps; val a dir, que el tràfic “habitual” d’aquesta via, supera en percentatges de fins al 500%, el que hi havia fins a la inauguració del nou traçat.
Esperem de la solidaritat de tothom , un petit esforç que ha de permetre continuar l’activitat econòmica en aquesta zona de servei, i consolidar alhora un bon nombre de llocs de treball, en una de les zones més deprimides de la Catalunya interior.
En el trajecte per l’antiga C-240 mentre esperàvem per superar un dels punts on es fan obres per eixamplar-la, el termòmetre marcava -5 graus, que seria la temperatura que ens acompanyaria fins al Sindicat Agrícola de Guimerà, on compraríem olives arbequines, i seriem testimonis de com el fred havia gelat l’oli que permet accionar el mecanisme que fa pujar i baixar les banyes d’un “toro” de carrega.
Arrecerats dins de l’edifici de la Cort del Batlle, on l’Associació Guimerà.info celebra les seves reunions ordinàries, veiem com el sol desfeia molt lentament la gebrada que s’havia dipositat damunt les teulades.
El Tomás Irigaray López, que formarà part del jurat que decidirà els guanyadors del Concurs de Fotografia de la Vall del Corb, que s’ha dut a terme durant el proppassat anys 2.006, va sortir a fer fotografies passades llargament les dotze del matí, i confiàvem trobar-nos a les 14,30 a l’Hostal Sant Jordi per dinar.
El matí es va fer curt mentre prenia nota de les activitats properes d’aquesta dinàmica associació : Per Setmana Santa exposaran els premis del Concurs de fotografia de la Vall del Corb, a l’edifici on ens trobàvem, a la Cort del Batlle, en ple centre de la vila medieval, formant una de les cantonades de la seva preciosa plaça Major. Per Sant Sebastià, festa de la localitat, està prevista la inauguració de la replica del Retaule de Guimerà, de Ramon de Mur. S’espera per descomptat la presència d’autoritats de tots els àmbits, religiós, polític,..... , sobre el procés de recuperació d’aquesta excepcional obra d’art, es presentarà un llibre en dates que s’anunciaran oportunament. A Guimerà, Lleida i Barcelona, finalment i com tots els anys des de en fa dotze, els dies 11 i 12 d’agost es durà a terme el Mercat Medieval.
A les 14,30 em retrobava amb el Tomás per dinar, i comprovava pel to rosaci de la seva pell a la cara i les mans, que la consecució d’una sèrie d’extraordinàries fotografies, que podríem veure aquella mateixa tarda, havia estat més un suplici que un goig.
Em confessava mentre menjàvem que aquell matí, havia entès clarament la frase “ hi ha amors que maten !” . Durant tot el dia en alguns carrers de Guimerà, la temperatura no havia superat els 0 graus.
A la tarda, un cop descarregades les fotografies a l’ordinador, el Tomás va tornar a fer un tomb pel carrers esglaonats de Guimerà, de ben segur que gaudirem de valent amb la contemplació del treball del nostre fotògraf, quina bona feina comença a circular per arreu.
Ens retrobàvem de nou a les 18,30, el cotxe marcava – 2 graus, fèiem un darrer repàs ; el Tomás duia tot el seu material, màquines digitals, analògica, filmadora , i per la meva part, havia recollit tots els encàrrecs: llibres de Guimerà i el Mercat Medieval, per atendre compromisos particulars, botifarres de cal Francesc, una litografia que m’havia regalat el Joan Duch, i divers material i notes, que em servien ara, per fer-vos aquesta petita crònica.
A la pàgina www.guimera.info podeu ampliar informació quan us sembli, en tot cas, assumim el compromís de fer-nos ressò de qualsevol informació que ens facilitin des d’aquesta Associació a la que esperonen a continuar en la seva tasca de suport i divulgació a Guimerà i als pobles de la Catalunya interior.
© Antonio Mora Vergés

Els cingles de Gallifa i el panteó romà




Havíem quedat a les 7,30 per esmorzar a l’Urpi, en aquella hora d’un diumenge la cafeteria està plena a vessar; els matiners som una minoria fàcilment detectable, sobre tot el Tomás i jo, que anem amb botes i roba de muntanya , la resta guarnits encara amb la roba de festa i amb abundància de faldes molt curtes, malgrat trobar-nos a quatre de febrer, fan el darrer mos abans d’anar a dormir.
En aquest món que segons els experts camina amb rapidesa cap a la seva destrucció hi ha gent per a tot.
Deixàvem el cotxe a l’inici del camí a la masia de la Roca, fins al trencall de la casa anem per una pista de terra, les marques verdes i grogues ens senyalen la via d’accés a Sant Sadurní de Gallifa, que salva els 445 metres de desnivell fins al cim en escassos cinc quilometres, el camí , adjectivar-lo com “ de cabres” és una mostra de benvolença, demana de tota l’atenció, tant pel que fa al sòl , ple de pedres i formes irregulars, com al vol ,amb abundor de rames baixes i brusca, creuem pel llit eixut d’un barranc, quines parets però, palesen que l’aigua a baixat amb força en altres moments, i ja no deixarem d’ascendir fins albirar l’ermita de Sant Sadurní, i la casa de l’ermità en la que s’ha consolidat la teulada, i on esmorzarem a cobert del vent i el fred intens.
Hi ha respecte de Gallifa i d’aquest cim de 951 metres d’alçada, tota mena d’històries; el topònim algú el deriva de gallus com s’anomenava als iniciats en el culte de la deessa Cíbele, a la que es coneix també com Gran Mare, i a la que justament adorarien en aquest altiplà que corona els cingles, l’actual ermita estaria construïda damunt de l’anterior dedicada a la deessa; també hi ha qui afirma l’existència prèvia d’una torre de guaita i senyals – edificada pels àrabs - en el lloc on es troba avui l’ermita de Sant Sadurní de Gallifa, el lloc depenent del Caid de Caldes de Montbui, era del tot idoni per desenvolupar-hi les funcions esmentades de guaita i senyals , en relació amb les terres d’Uixols, avui partides entre Granera i Castellterçol, i la pròpia Gallifa , Sant Llorenç de Savall, i les terres de l’Alt Vallès, distribuïdes avui en els termes de Sentmenat i Castellar del Vallès; si admetem aquesta segona tesi és forçós fer-nos la pregunta del nom que tenia aquest punt abans de ser conquerit pels cristians.
A la Catalunya nova era costum rebatejar els pobles creats pels conqueridors àrabs amb el nom d’algun sant, es el cas de Sant Sadurní d’Anoia, envoltat de pobles d’arrel àrab, Gelida, Mediona, Masquefa,....Abans d’iniciar el descens, gaudim malgrat la boirina d’una amplia visió de les terres del Vallès i del Moianes; Puigdolena, Les Pujades, Sant Sebastià de Montmajor, el Farell , la Mola, i en un segon pla les muntanyes nevades dels Pirineus; la baixada presenta més dificultats que l’ascensió i l’extrema atenció que dediquem al sòl, ens fa descuidar el vol, i una branca tot i portar el cap cobert, s’emporta un bon tros de pell i em deixa un record – espero que breu – d’aquesta sortida per demés extraordinària.
Recolliríem encara algunes imatges abans d’arribar a Sant Feliu de Codines, i com acostumem passaríem pel costat de la torre de l’aigua, quan encara faltaven més de quinze minuts per les 14,00 hores.
El Tomás em suggereix quedar-se a la gran Via, i jo continuo fins a Castellar.
© Antonio Mora Vergés

Notes per un viatge a l'Ondara

El dissabte 10 de febrer, en companyia del Marcel•lí Roca, situats a l’ampit de la finca senyalada de número 2 del carrer Major de 25213 Talavera, contemplava amb l’ajuda dels meus binocles Santa Fe de Montfred, tot just a l’altre extrem de la Vall , i fent frontera amb la comarca de la Conca de Barberà, en aquella alçada 834 metres es situa el naixement del riu Ondara, o d’Ondara, mot aquest que segons Manuel Sanchis Guarner procediria de “Ondar”, vocable ibèric que significa arenal.


Tenim també confirmat que en la llengua basca, el significat d’Hondarribia, nom d’una famosa població costanera , derivaria de Hondar = sorra o arena, i Ibia = vado o gual, i que podem traduir com gual amb sorra. Una possible accepció del nostre riu, fora doncs riu de sorra.

No us ha d’estranyar gaire, Guadalajara en la llengua àrab, vol dir “riu de pedres.”

Em calia confirmar sobre el terreny algunes dades bàsiques, i a tal fi, desprès d’agrair la valuosa informació rebuda del Marcel•lí Roca, vaig tornar a baixar fins al llit del riu, i sortint ja de Pallerols, encara en la part més plana de la vall, la font avui dita dels Bullidors i possiblement abans coneguda com font d’Ondara , en va confirmar que aquesta era sens dubte, una de les deus més importants que alimentaven i alimenten avui encara el nostre riu.





Més amunt, escassament a uns 100 metre d’aquest punt, quasi davant per davant dels anomenats Colomers, es fama que sorgeix dins al llit del riu aigua abundosa i permanent, el lloc és conegut com els bullidors, i d’una part la urgència [ havia d’estar a Tàrrega a les 14,00, m’esperaven per dinar al gat del Rosal, en el dinar de col•laboradors de la Nova Tàrrega ], i d’altra la certesa de no portar ni la roba, ni les eines adequades, em va fer posposar la comprovació in situ d’aquest fet.

Aniria seguint el curs de l’aigua fins al trencall de Granyanella, en el tram que discorre sota Cervera i fins el punt, en que únicament podia seguir per una pista de terra; les runes d’algunes edificacions que corresponien de ben segur a antics molins, palesaven clarament que malgrat el minso cabal que avui baixa pel nostre riu, en algun moment del passat havia estat un motor econòmic per aquestes terres.En queda per comprovar justament el tros que des del punt en que vaig deixar el recorregut i fins el Talladell, el riu corre lluny de la carretera.

No fora desassenyat habilitar un camí per la vora del curs de l’Ondara, allà on sigui possible; com a recurs turístic i com eina de coneixement de l’entorn. Aquí queda dit.

En el darrer tram del meu passeig, vaig creuar en dos ocasions el riu, en la primera seguint la carretera que comunica Tàrrega amb Montblanc, per poder saludar – com faig sempre - a l’om de Tàrrega que marca – possiblement – el límit que en el algun moment va assolir el riu, en la segona girava a la dreta abans de la benzinera, i deixava la carretera, passava per davant de la caserna dels Mossos d’Esquadra i aparcava davant del local del gat del Rosal, on saludava – un any més – a la majoria dels que fan possible, que setmana rera setmana, els targarins puguin gaudir d’un mitjà de comunicació, que comença a ser una raresa en altres llocs dels nostre país.

Fins aquí, els apunts per un viatge a l’Ondara. Si en algun moment del futur en tinc ocasió, ja us en donaré raó.

© Antonio Mora Vergés