la Santa Creu de Creixà. Terme de Piera

Demanava informació a Cal Vendrell, a Piera , d’aquesta singular església de la que me’n havia parlat l’Antonio Garcia Valls. Rebia tota mena d’informació en aquella casa, a la que faré arribar còpia d’aquest relat amb la meva gratitud.

Dinàvem amb el Sergi, l’Anna, el Toni, i la Raquel, j i la meva esposa, malgrat la calor intensa del diumenge 29 de juny de 2.008, convencia als meus amics per arribar-nos fins a la Santa Creu de Creixà, que val a dir-ho no és tasca senzilla. La senyalització del tot deficient, el fet que majoritàriament el veïnat sigui de segona residència i sense cap vinculació al poble i/o al país, i el pèssim estat dels accessos, ens ho varen posar un xic complicat.

Superàvem un camí de terra, i dins d’una fondalada, veiem el petit cementiri i la fàbrica encara avui l impressionant d’aquesta ermita. Cal descartar-ne la pertinença a l’eremitori de Montserrat, per la situació enclotada en que es troba.

De l’església, i dels topònims, Creixà, Palau o Palou, hi ha força informació, vegeu tot seguit :

En el segle VII ja s’esmenta el lloc de Crexano, sense notícies de l’església. El mot creixa, sense accent, s’empra en relació a les crescudes del mar , i també a les dels rius; prop d’aquesta església s’observa l’esvoranc terrible d’una riera. No sembla desassenyat pensar que en ocasió d’alguna excepcional crescuda, el nivell de les aigües arribes fins al lloc on trobem avui, l’església i el cementiri. A les vinyes que segueixen vers les muntanyes que porten a Can Canals s’hi han trobat restes de ceràmica romana, el que fa pensar que hi hagués algun assentament d’aquesta civilització a la zona.

L’ any 1018 ja consta la capella amb el nom de Santa Creu de Palau; tenim quan aquest topònim un dubte. Enlloc de Palau, podria haver estat palou [ del llatí palla ], com en el cas de l’església homònima que trobem als peus del Farell, a les Valls del Montcau ?. La tesis en una agricultura de subsistència, en la que el conreu del blat i l’ordi, serien sens dubte els habituals en aquestes planes, esdevé molts versemblant.

L’any 1120, possiblement pel prestigi que s’associa al món llatí ,apareix ja escrit el nom de Santa Creu de Creixà. El monument és restaurat a finals del segle XVII i ampliat amb els altars laterals, la sagristia, l’allargament de la nau, la portalada de ponent, el campanar i més tard amb el cor. A la part de tramuntana, (zona de les actuals oliveres) la data de 1691 hi figura escrita a la part exterior d’un dels altars. Aquesta restauració/ampliació coincideix amb la construcció de l’altar del Sant Crist a Santa Maria de Piera, l’any 1630, i amb la primera treta de la imatge per demanar aigua, documentada en el Llibre d’Or del Sant Crist del 1691.
Les dades esmentades ens fan suposar que la llegenda del Sant Crist de la pluja, de Piera, l’hauríem de situar a principis del segle XVII.
Hi ha en relació a la contrada més que al temple, una curiosa llegenda ; la de Maria Lleopart , que ens parla d’ un peregrí que es va aparèixer a una veïna de la Parròquia de la Santa Creu de Creixà, diuen les cròniques que vivia prop del temple en un turó anomenat de la LLeoparda per demanar-li pa i aquesta li digué que de bon grat n’hi donaria, però la pastera era buida.
El peregrí li va dir que a Piera hi havia un Sant Crist a la capella de Sant Francesc del Mercadal (avui desapareguda) que si el treien en processó la pluja regaria els camps de tot Piera i que anés a la pastera que la trobaria a vessar de pa.
Efectivament hi havia pa, però el peregrí, que ben bé podia ésser un àngel, quan ella va tornar ja no hi era. Avisades les autoritats van treure el Sant Crist en processó i la pluja va regar els camps immediatament.

Aquesta mena de relats, es molt freqüent en aquell periode. En tot cas, confirmaria la tesis d'una agricultura de subsistència, blat, ordi .......

És una època també de creixement econòmic de Catalunya centrat sobretot en l’autorització oficial de comerciar amb Amèrica de la primera meitat del segle XVIII, enviant primordialment aiguardent fabricat amb el raïm de les vinyes plantades de manera intensiva per arreu, i molt particularment en aquesta zona

Recollia imatges únicament de l’exterior del temple i del petit cementiri. A la desolació del nostre patrimoni històric i cultural, li faltaven només els brètols que practiquen el robatori sacríleg del bronze i el coure de les sepultures.

Un consell, busqueu temps per visitar aquesta joia.

© Antonio Mora Vergés

Sant Pere i la Santa creu, terme de Masquefa.

Seguia amb la meva dèria d’anar fent – sense presa ni pausa – l’eremitori de Montserrat; en paraules senzilles, recollir les imatges de totes les ermites que des del pobles i viles del voltant de la Santa Muntanya, hi estaven clarament orientades.

Anàvem a Masquefa, quin origen etimològicament vol dir “terra fèrtil” en la llengua que parlaven els catalans als segles VIII, IX i fins ben entrat el segle X, l’àrab i/o el amazigh. El Sergi i l’Anna que ens havien fet saber la seva intenció de casar-se el 2 d’agost, ens esperaven a dinar al Toni, a la Raquel, a la meva esposa i a mi.

Desprès del dinar, i malgrat la forta calor d’aquest diumenge 29 de juny, en que l’equip de futbol d’Espanya assoliria la fita de guanyar la Copa de Europa, i el Joan Escoda i Prats, les imatges meravelloses de l’interior de la Cova Regal-Marcet, els nostres amfitrions ens acompanyaven fins a l’ermita romànica de Sant Pere i la Santa creu, antiga parròquia de Masquefa.

El lloc aturonat fa creïble que fos alhora castell, com semblen confirmar el texts clàssics. l'església de Sant Pere "...ibidem fundata" que vol dir "aquí mateix fundada". Reforça aquesta tesis la presencia d’un mur i algunes pedres a redós del temple.

Citem : L'església romànica de Sant Pere i la Santa creu, antiga parròquia de Masquefa, es conserva avui dia i la seva construcció definitiva data entre finals del SXII i el SXIII coincidint la seva finalització amb la transició del romànic al gòtic a Catalunya i amb el regnat de Jaume I "el conqueridor" (1213-1276) ja que l'esmentat rei , l'any 1234 va confirmar com a possessió del monestir de Sant Cugat del Vallès el castell de Masquefa i la seva parròquia.

L'orografia del terreny on s'enclava l'església, reforça la teoria de que la construcció inicial fou a càrrec dels sarraïns. Esta orientada damunt d'un cingle de manera que només té fàcil accés per la cara de Ponent, deixant la cara més enrevessada a la banda de Llevant, que es per on podien venir els cristians abans d'ultrapassar la frontera del Llobregat.

La seva ubicació geogràfica és privilegiada, ja que permet una visió completa de la muntanya de Montserrat per la seva vessant meridional
Situada en un espadat entre el torrent del cementiri i la riera, a uns 500 metres del poble actual .

Aquesta església consta d'una sola nau amb volta de canó reforçada per tres arcs adossats als murs i es tanca amb l'absis. En la porta principal hi ha dues arquevoltes sense decoració. Disposa d'un petit rosetó obert a la façana de ponent que conté uns elements decoratius. Aquesta decoració del rosetó consisteix en un fris amb dents de serra i per sota del fris hi han unes mènsules amb relleus que venen a representar els signes del zodíac. A l'interior de l'església s'hi han trobat restes de pintures murals amb la figura d'un sant i d'un àngel.Més tard l'estructura s'engrandirà amb una capella quadrangular i un campanar, i es decorarà l'interior amb dos retaules gòtics, actualment conservats al Museu Diocesà de Barcelona.

Recolliria – com per arreu – imatges únicament de l’exterior del temple.

© Antonio Mora Vergés

R.M el darrer miratge.

Sortia de casa uns minuts abans de les 7,00 , el Lluís Vila estava preparat al final el carrer, i anàvem junts a recollir al Jaume Font; ens havíem de trobar a Mura amb el Joan Escoda i Prats, Gran Camarleng d’aquella Vila, i àdhuc de les Valls del Montcau, que ens faria de sherpa en aquesta ocasió.

Deixàvem abans de les 9,00 la Capital de les Valls del Montcau, amb el vehicle del Joan Escoda i Prats que s’ocupava també de les qüestions logistitiques ; l’Antonio Mora, el Lluís Vila i el Jaume Font, els dos darrers experts en avençs , pous i gateres , i al ensems sherpes de prestigi en les terres de l’Alt Vallès; la tasca que em quedava reservada era fer la ressenya i/o crònica d’un llarg mati de suor.

Ens esperaven més de 14 quilometres de camí rural, ens el que veuríem en la llunyania; les restes de la Santa Creu de Palou, l’alzina dels Penitents, el Farell , Sant Jaume de Vallhonesta i les runes immenses de l’hostal de la Glòria, el Putxet, Puigdoure , .... al fons, omnipresents, eternes les peculiars formes de la serralada Montserratina.

L’àrea de recerca estava delimitada entre : el Bac del Regal de Puigodoure, el torrent del Sort de l’infern, el turó de Puigdoure i el Coll de la Creu dels Alls. Teníem unes instruccions força imprecises, segons les quals, al nostre objectiu s’hi podia accedir des de la dreta del rocam, fins a un nivell inferior que ens permetria circumval·lar l’estimbat. En aquest intent estèril esgotaríem el mati, amb el parèntesi obligat de l’esmorzar.

En la tornada el Joan Escoda ens portaria fins al torrent del sot de l’Infern, des d’on certament alhora que el cel, podríem – així volem pensar-ho a reserva de la necessària comprovació – veure – i retratar - clarament el nostre objectiu que certament estava situat a la dreta des d’aquest punt en que ens ho estàvem mirant ara. En aquest país nostre això de la dreta i la l’esquerra, no ha estat mai gaire clar, oi amic lector ?. Volem pensar en una errada quan a la nostra font d’informació.

En la tornada ens aniríem trobant : el turó del Malpas [ amb una extraordinària semblança amb el paller de Tot l’Any ]; El Puig Andreu amb la seva balma obrada; les cases del Puig de la Balma i la Vila, quina dedicació al turisme rural sembla tenir èxit. Fèiem el darrer tram per la via asfaltada entre Rocafort i Mura.

La contemplació de les imatges digitals a la pantalla de l’ordinador vindria a reforçar la nostra convicció quan a l’accés possible al nostre objectiu.

Tenia pensat un títol ; mati de suor, finalment però amic lector, perquè també tu puguis participar d’aquesta espera entusiasta, em decideixo per l’absoluta ambigüitat. Que et sembla ?

© Antonio Mora Vergés

La Roca Mur, també dita la màquina de tren

Refèiem amb plena consciència, un camí que quasi 200 anys enrera, per les mateixes contrades, havien fet, entre d’altres els enginyers Mallet i Garratt. Havíem deixat el cotxe a la urbanització de les Marines, dins del terme de Sant Llorenç de Savall, ni el nostre mitjà de transport, ni el lloc on el deixàvem aparcat, existien en les dates en que s’havia dut a terme el viatge que preteníem refer de forma escrupulosa, però certament amb només un mati de dissabte, no ens podíem permetre el luxe de renunciar als avenços de la tècnica, i tornar al transport amb cavalleries, oi ?.

Mallet i Garratt, treballaven en un projecte per aconseguir una màquina que mitjançant el vapor, tingues la capacitat d’arrossegar majors volums i carregues, de les que portaven els carros de transport més grans, i de fer-ho a més, amb major rapidesa i menor cost.

L’excursió a la aleshores llunyana muntanya de Sant Llorenç del Munt, havia estat una iniciativa dels catedràtics de física i mecànica de la Universitat de Barcelona, de qui eren hostes, i en quines classes estaven impartint un seminari pràctic; la sortida s’havia fet en etapes, Barcelona – Castellar del Vallès, on s’havien hostatjat al Castell, a la riba contraria al lloc on s’aixecava el nucli urbà, dit aleshores Sant Esteve de Castellar, i en una segona etapa anaven a fer la ruta que els duria, fins al Coll de Palomeres, i seguint des d’aquell punt la carena de la serra del Bonaire, fins el Coll de les Comes, i la Pedra de l’Àliga, per continuar fins a la Vall d’Horta, on els esperaven per a sopar i passar la nit a Can Brossa.

A trenc d’alba, seguint el cavall de l’Antoni Blackberry que els feia de guia, van agafar el camí de Sant Llorenç de Savall, un cop passats els horts, començava el bosc a dreta i esquerra, i únicament s’aturava aquell allau de vida vegetal, en arribar a les ribes del riu Ripoll, quines aigües hom sentia fressar malgrat la distància, des de la sortida de Sant Esteve de Castellar, fins al vell mig de Sant Llorenç de Savall.

En Blackberry va fer aturar la comitiva davant mateix de l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, on es va servir l’esmorzar, i els va explicar mentre menjaven la història del pastoret i la Mare de Déu, que va agradar força a tots aquells científics i enginyers; van seguir el camí fins a la finca del Dalmau, on varen tenir ocasió de veure el magnífic Pi de les Quatre Besses, del que també els explicarien la història i àdhuc la connexió mitològica que hom estableix entre l’arbre i el nostre país; el camí escassament a un quilòmetre del Pi, va obligar a tothom a descavalcar perquè hi havia risc de caigudes per la forta pendent que calia remuntar fins al Coll de Palomeres, un cop a dalt, els cavalls van seguir per la pista que els duria a la Vall d’Horta, i els homes van continuar a peu, el paisatge a dreta i esquerra era esplendorós, les valls treballades amorosament transmetien una sensació de pau i alhora de força, que no van deixar de percebre els expedicionaris, quan s’albirava la Pedra de l’Àliga, Mallet i Garratt, van preguntar a l’Antoni Blackberry , el nom d’una peculiar formació rocosa que s’aixecava a l’esquerra de lloc on semblaven anar, ah , Roca Mur !, ambdós enginyers tant bon punt van arribar al Coll de les Comes i més endavant a la Pedra de l’Àliga ,van prendre apunts del natural de la fesomia de la Roca Mur, mentre dinaven al peu de la Pedra, tot i observant la Roca, l’Antoni els sentia parlar d’estructura, dinàmica , distribució , pressió , moviments de vaivé, bieles , cilindres... , l’ambient excursionista , havia deixat pas a l’activitat científica, i el darrer passeig fins a Can Brossa, va ser un constant discutir, exposar , raonar ,... tot menys observar la peculiar bellesa de la Vall d’Horta a l’ombra del Montcau.

Mallet i Garratt, acabarien donant el seu cognoms, a un tipus especial de locomotores de gran potencia, i en record d’aquella excursió que refèiem l’Antoni Ibáñez i jo, quan el món excursionista va tenir coneixement del fet que l’anomenada Roca Mur, havia estat el desencadenant d’aquell invent, se la va començar a anomenar també, com la màquina de tren, i així és continua fent avui encara.

Imagino amic lector, que ja coneixes aquesta història, oi ?

Antonio Mora Vergés

EXCURSIÓ AL PUIG DE LA BALMA, PUIG ANDREU I TURÓ DEL MAL PAS

El dissabte 21 de juny de 2008 a un quart de vuit, jo, Antoni Uriz, sortia de casa a Cerdanyola en automòbil, recollint al Santiago Moya en un punt determinat de la mateixa vila i rodant a continuació cap a Sabadell, on havíem quedat que ens trobaríem amb el Tomàs Irigaray. Tots tres preníem un cafè estimulant, les nostres converses denotaven ja la impaciència per posar-nos en marxa cap a Mura, on començaria l’excursió prevista.

Mura, coneguda arreu com la Capital de les Valls del Montcau, és un poble petit i pintoresc situat a la comarca del Bages però en ple cor del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de la Serra de l’Obac. Doncs bé, arribàvem cap a les nou del matí, a l’entrada d’aquest poble ens esperava el Joan Escoda i Prats, qui, a més a més de resident és un avesat coneixedor de la zona: ell s’uniria al nostre grup i faria de sherpa amb el petit jeep tot-terreny i el seu inseparable GPS.

Desprès d’un tram de carretera, amb el jeep pujàvem per un camí passant pel costat del conegut Puig de la Balma, on hi ha una masia del segle XII amb museu i capella, tot el conjunt enclavat en una llarga cavitat o balma que hi ha a una gran paret de roca. En aquells moments tots quatre tindríem la temptació de fer-hi parada però com que sabíem que ja l’ha faríem de tornada continuàvem rodant pel camí més cap amunt fins arribar a una esplanada enmig del bosc, envoltats un paisatge d’arbres, plantes, flors aromàtiques i roques. A uns centenars de metres a l’esquerra del camí s’alçava la mola rocosa del Puig Andreu. ¡Teníem unes ganes enormes de caminar!...

En una curta travessa, primer per un caminet sinuós a través d’un bosc i desprès pujant per la empedrada superfície de conglomerats, arribàvem al peu del Puig Andreu, el qual destacava en els entorns. Jo mateix pujaria al seu cim i podria divisar un grandiós panorama de petits cims, barrancs, cingles descarnats i desnivells coberts de vegetació…; més enllà la blavosa i punxeguda silueta de Montserrat i per altres direccions muntanyes llunyanes fins al Prepirineu. ¡Grata recompensa pels sentits!.

Asseguts al peu del Puig Andreu, al costat d’una petita zona paredada com a refugi, tots quatre recuperàvem forces esmorzant mentre ens recreàvem visualment. En primer terme, a una distància imprecisa però no massa lluny, en el proper horitzó destacava un altre sentinella petri: era el Turó del Mal Pas. Tot i que no estàvem segurs, semblava que el camí on havíem aparcat el jeep continuava just en la direcció desitjada, de manera que ens decidiríem a reprendre la marxa a peu. El primer tram baixava fins a un rierol, i desprès d’efectuar un volt a mà dreta es bifurcava a l’esquerra i pujava cap amunt entre la vegetació per una senda la qual continuaríem. Gairebé arribats al turó, ens va delectar la gallardia del Pi de les Tres Branques. ¡Extraordinari!... I una mica més amunt, ja teníem davant dels ulls la enorme protuberància pètria -i perforada com un immens formatge de gruyère- del Turó del Mal Pas.

Fent just honor al seu nom, pujar al cim no era gens fàcil , calia donar un gran rodeig per la base entre pedres i bosc tot seguint un caminet fins que aquest va començar a ascendir. Poc a poc, i alguna vegada grimpant amb peus i mans, finalment varem arribar al cim. El panorama era màgic, enlluernador: tota gama de verds, roques i cingles de tots tamanys i colors, valls i barrancs, l’horitzó fins a l’infinit, ¡i tot el mon als nostres peus!. Veritablement, l’emoció o sentiments que hom s’experimenten en arribar a un lloc semblant no es poden expressar en paraules: cal vivenciar-los i deixar-se portar…

De tornada per on havíem vingut, suats perquè el sol picava fort i cansats de peus però pletòrics d’esperit, faríem una darrera parada en la masia del Puig de La Balma, on també ofereixen un servei de bar i restauració pels visitants. Allí prendríem uns refrescos amb unes olives i embotit, i, sense dubtar-ho, compraríem mongetes del ganxet i cigrons. ¡Estàvem del tot servits!...

Finalment, fent un curt trajecte més, ja arribàvem a Mura i donàvem per acabada aquesta meravellosa excursió per indrets no gaire coneguts i per això encara més misteriosos i interessants de la Catalunya interior, la qual mereix ésser descoberta per tothom que tingui inquietuds i estima per la nostra terra.


© Antoni Uriz

El país del porc comú

Sortia de casa al mati del dia de Sant Joan, els carrers presentaven un aspecte deplorable, per arreu brutícia, derivada clarament en algun cas de la Diada Festiva , restes de petards, papers, embolcalls,... i altres , vidres, envasos, plàstics ,... fruit únicament d’aquesta peculiar afecció a la brutícia, el desordre, el caos, que ens fa mereixedors – com a país – d’una identificació clara amb el porc comú, el que viu estabulat, el que sembla trobar-se entre el fang i la brossa, talment com la seva condició proclama !!!

Creuava Sabadell, amb una especial cura, quan als objectes – potencialment perillosos – que hi havia per arreu; a l’alçada de l’aeroport un control dels Mossos aturava majoritàriament els vehicles conduits per persones amb aparença d’estrangers, sud-americans sobretot, els musulmans si beuen acostumen a fer-ho dins de casa.

Havia vist per la televisió – en directe, mentre esmorzava – el dispositiu per netejar les platges de Barcelona; una munió de policies, i al darrera en una successió quasi infinita, més i més personal i material de neteja. El resultat, tones i tones de brutícia, i unes despeses milionàries que un país empobrit com aquest nostre, no es pot clarament permetre avui per avui. L’endemà el President del Govern Central, el de Madrid, ens diria que aquest any, caldrà reduir en 27.000 persones la oferta pública de treball.

¿ Algú recorda encara, quan tothom escombrava el tros de la vorera que hi havia davant de casa seva ?. Això feia que la gent fos una mica més sensible alhora d’embrutar, no tant per educació, el porc comú, sempre serà un porc comú, sinó clarament per egoisme , si no embruto davant la casa dels altres, potser, només potser, ells tampoc vindran a deixar la brutícia a casa meva !

Creuàvem Barcelona amb especial atenció, d’una banda a les limitacions de velocitat [ intentar adaptar-se a la senyalització és un autèntic trencaclosques, i alhora un element de perillositat que suposo les autoritats, si més no, coneixen ], al mateix temps, també com a Sabadell tenia una especial cura, amb els objectes potencialment perillosos que per arreu estaven escampats.

La meva destinació era el Masnou, i malgrat l’hora, passaven alguns minuts de les 9,30, la platja presentava un aspecte lamentable.

En algun vehicle podràs veure amic lector, un ase negre , i en altres un brau o”toro”, l’un i l’altre comparteixen també – malgrat les seves evidents diferencies ideològiques - la naturalesa porcina , pròpia mal que ens pesi d’aquest país que definia l’Espriu magistralment com :

Pobra, bruta, trista i dissortada Pàtria !!!

Està clar que tenim uns costums – mals costums – que com a país arruïnat no ens podem permetre.

© Antonio Mora Vergés

La metamorfosi del Masnou

Abans de Franz Kafka [ Praga 1883 – Viena 1924 ], aquest procés de canvi pel qual una cosa per la seva forma natural i en pren un altra, havia ja estat motiu de tractament literari pels autors de la Grècia Clàssica, i revisat des d’aleshores ençà per molts autors d’arreu del món.

La meva relació amb el Masnou venia de molt lluny, i em maldava ara de no haver fet fotografies en qualsevol moment dels anys 1960,1970,1980,..... intentava – sense èxit – trobar-ne a Internet , i fins en la pàgina web del Magnífic Ajuntament.

Avui, dia de Sant de Joan de 2.008, feia des de la platja una fotografia; m’agradaria comparar el que veiem avui, amb el que existia, posem l’any 1.900 i anar-ho revisant cada decenni. Segur que aquestes imatges existeixen en algun lloc.

El dia no acompanyava gaire, núvols, vent, mar agitada,... la platja però quasi deserta a les 9,00 del mati, presentava força més de mitja entrada, quan refèiem el camí en direcció a l’aparcament , 6,95 € ens ha dit una màquina amb la que únicament s’entén la targeta de crèdit.

Diuen els llibres sobre aquest tros de món, que l’any 1.812 s’independitza de Teià, i fins i tot que l’any 1.846 s’annexiona el barri marítim d’Alella; el nom del poble fou emprat per atorgar l’any 1.922 [ imaginem que a canvi d’un bona picossada ] el marquesat del Masnou. La floració de marquesos en aquell període s’explica d’una banda per la necessitat dels indianos i d’algunes fortunes de dubtosa procedència d’adquirir rellevància social, i d’altra pel pèssim estat de les finances reials que aconseguiran per aquesta via de la venda de títols nobiliaris una revifalla considerable.

No diuen – encara - els llibres que com tants i tants altres pobles grans petits, el Masnou forma part de la Gran Barcelona, no s’utilitza avui ja l’absorció com a sistema de créixer, sinó la constitució d’entitats administratives, Àrea Metropolitana, Consorci de Municipis,..... que donant com a resultat l’absoluta pèrdua del poder de decidir pel que fa als pobles petits, no genera el mateix rebuig popular – si més no a nivell intel·lectual - .

Potser al capdavall aquest procés sigui inevitable – el peix gran, sempre ,sempre, sempre, es menja el peix petit, oi ? - . M’agradaria haver conegut el Masnou anterior a la metamorfosi; el poble de pescadors al que hi arriba el tren; amb ell vindran les primeres indústries, els primers turistes i com no ?, els primers especuladors !!!. ¿ I, com van viure els veïns la construcció de la Carretera Nacional que avui considera tothom un risc i una limitació ?

Esmentava Franz Kafka perquè com ell amic lector t’interpel·lo amb preguntes i no se donar-te cap resposta.

Espero rebre a amora@moianes.net alguna imatge de la Vila des de la platja, i si encara se’n conserva memòria la resposta a la pregunta; Com era el Masnou abans de la metamorfosi ?

Per endavant, com sempre, gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Sant Cristòfol i Sant Jaume de Castellbell. Joies del romànic.

No puc dir-vos que la lectura de la Gran Enciclopèdia de Barcelona, pel que fa al lloc i les ermites esmentades, així suposat per a mi cap contrarietat, no n’esperava res, i en aquesta ocasió he trobat justament el que esperava, res !

Visitava en primer lloc Sant Jaume, l’ermita limita amb un ampli camp, en el que pasturen lliurament cavalls i poltres, justament un parell de poltres venien ràpidament al meu encontre, i em xiuxiuejaven quina era la millor de les perspectives possibles per recollir imatges d’aquest joia del romànic català.

Sembla que fou edificada en la primera meitat del segle XII, va romandre sota domini del Monestir de Santa Cecília de Montserrat, fins a la desamortització eclesiàstica, i d’aleshores ençà depèn de Sant Cristòfol.

Consta d’una nau rectangular rematada vers llevant per un absis semicircular on s’obre una finestra de doble esqueixada .L’absis és cobert amb un quart d’esfera i una teulada de lloses de pedra, mentre que la nau de volta de canó, és coberta amb una teulada clàssica de teula àrab.

En el mur posterior s’alça una petita creu de pedra, i a la façana trobem el campanar de paret.

L’existència de dues petites obertures a la porta de fusta ens permet recollit imatges de l’interior d’aquesta ermita.

Sembla que Sant Jaume fou sempre una capella rural.

Molt altrament Sant Cristòfol, situat entre l’edifici de la rectoria i el petit cementiri, edificat possiblement al segle XI o a les primeries del Segle XII, exercí com a Parròquia d’aquesta part alta del terme de Castellbell.

No hem pogut – tampoc - accedir a l’interior de l’església, de la que ens expliquen com a trets molts singulars que a diferencia de la major part de temples romànics, està encarada a tramuntana, i que l’absis [ invisible en trobar-se també el cementiri tancat (*)] sensiblement desviat de l’eix, apunta perfectament al Nord.

(*) Sembla que dissortadament s’ha posat de moda el robatori dels objectes funeraris de coure i bronze, com a conseqüència no tant de l’increment d’aquestes matèries primeres – que certamen s’han disparat de preu – com del relativisme moral d’aquesta societat, que sembla en nom del consum i del mercat, haver atorgat als pocavergonyes llicència per fer la seva.

L’edifici de l’església de Sant Cristòfol ha estat modificat en nombroses ocasions, i no sempre amb la cura que cabia esperar dels obrers d’aquells temps; sembla que al segle XVII es va refer el mur frontal i es construí el campanar de paret amb dues obertures; l’any 1981 en una restauració es posà de manifest aquesta desídia , en ocasió d’aparèixer sota la falsa volta de mig punt que s’ensorrà fàcilment, la coberta original feta amb bigues que reposaven sobre tres arcades obrades de forma grollera.

Castellbell te molts atractius; el Castell, el pont Gòtic, la fàbrica i l’església modernista de la Bauma,.... i per això sembla assenyat fer-vos el suggeriment de dedicar a la visita d’aquest població del Bagés, com a mínim un parell de caps de setmana.

Dit queda amics lectors.

© Antonio Mora Vergés

Sant Esteve de Marganell

Seguia recollint les imatges del que m’agrada definir com eremitori de Montserrat; capelles i/o ermites situades sempre de forma que fos perfectament visible, la orografia peculiarisima de la nostra muntanya Santa.

A http://coneixercatalunya.blogspot.com/ podreu trobar algunes mostres d’aquesta activitat, recollides al llarg dels anys a : Olesa de Montserrat, Esparreguera, Vacarisses, Castellbell i el Vilar, Sant Vicens de Castellet, el Pont de Vilomara, ... i els punts alts de les Valls del Montcau, l’Alt Vallès i la plana majestuosa del Moianes.

Habitualment no és la meva esposa qui m’acompanya en aquestes sortides; hi ha però excepcions memorables com aquesta, en les que principalment per evitar que ho faci sol, agafa el seu barret de palla, un calçat adequat i roba còmoda, i preparada la motxilla, amb aigua, fruita i els estris habituals, camera fotogràfica, binocles ,.... sortim a l’aventura.

Anàvem en aquesta ocasió fins a Marganell, conegut també oficialment com Santa Cecília de Montserrat, i dins quin extern terme que culmina al puig de Sant Jeroni trobem: el nou monestir de Sant Benet de Montserrat, i l’antic monestir de Santa Cecília de Montserrat, i el lloc que avui serà destí de la nostra sortida , l’antiga església parroquial de Sant Esteve.

L’església des de lluny – com tantes i tantes coses, oi amic lector ? – dona una sensació de fortalesa, que es trenca dolorosament en accedir al seu interior, un cop superada la corda que a manera de protecció en limita l’accés; el lloc orfe de teulada ens presenta les parets nues, conserva amb tot encara una part de l’estructura romànica, amb una nau capçada vers llevant on destaquen un absis semicircular, llis i sense cap finestra. Diuen les cròniques que tot i l’austeritat que caracteritza el romànic, disposava aquest temple d’altar major, capelles laterals i un petit cor.

L’any 1.824 es dugueren a terme obres d’ampliació i millora, entre les que destaca l’esvelt campanar de torre. Actualment l’únic senyal d’activitat el trobem justament al petit cementiri.

Ens explicaven quasi com una rondalla – i així ho recollim – que l’església es va aixecar en aquest lloc, per facilitar l’accés dels pagesos de Marganell – que havien d’anar a oir missa a Santa Cecília – i dels de l’actual Sant Cristòfol, que anaven aleshores fins a Castellbell. Quan ja s’acabaven les obres els de Castellbell es van desdir del compromís de fer-se càrrec de la meitat de l’import, i en revenja els de Marganell, tapiaren les finestres del campanar que donaven al terme veí perquè ni tant sols poguessin oir el so de les campanes. Les dades de construcció de Sant Cristòfor o del mateix Sant Jaume també en terres de Castellbell i relativament proper a Sant Esteve, semblen contradir aquesta història ja clàssica de la rivalitat entre pobles veïns.

Les imatges de l’absoluta ruïna d’aquest església, ens ratifiquen en l’absoluta desprotecció del nostre patrimoni històric per part de la Generalitat de Barcelona.

Em pregunto, no fora possible organitzar una marató especial pel romànic català ?. Doncs mans a la feina que ja fem tard !!!!

© Antonio Mora Vergés

Viatge al País del Cava

El dissabte 21 de juny els meus habituals companys de sortida, anaven a la Balma del Puig Andreu, fent la prèvia i necessària visita del Puig de la Balma, de quines bondats podeu trobar noticia a : http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , i http://www.relatsencatala.com/ ; la devoció en aquesta ocasió, va cedir el terreny a l’obligació, i juntament amb milers i milers de ciutadans que fugien en direcció sud, agafava l’autopista de peatge per arribar-me fins al País del Cava.

Els límits d’aquest ampli territori – majoritàriament català encara – els posaríem entre Martorell, Igualada, Montblanc, Valls i el Vendrell, i com moltes més persones, penso que aquest espai s’hauria de configurar – quan toqui – com a Vegueria.

Els cartells informatius indiquen clarament que estem entrant a qat´a al-gunya , la terra de les riqueses en llengua àrab, Gelida, Masquefa, Mediona,..... ens evoquen als pobladors sarraïns que més enllà del nom de lloc, van posar els fonaments d’aquest esplendorós present. Recordo l’estranyesa dels meus interlocutors – catalans de pota negra en la seva majoria - quan els feia saber que; Messeguer, Gomà, Codina, Cassany, Galceran, Boada o Amat, denoten sens dubte la procedència àrab com també ; Ivorra, Jorba, Gassol, Massutí, Cadafau, Castellsaguer, Xexart, Zamit, Serreinat o Salem, o; Homar, Sirat, Salat, Aiet, i lògicament dels que poden derivar-se’n atès el fet espaordidor – avui encara – de trobar-se el registres civils sota la responsabilitat de persones no nascudes a Catalunya, i fins en massa ocasions manifestament contraries a la seva existència. Em deixava pel final; Beneseit, Benejam, Bennàser, Benimeli ,... que ens parlen d’antigues pertinences tribals.

Sortia a Santa Sadurní d’Anoia [ Com li devien dir els àrabs a aquesta Ciutat ? ] , Sadurni , és un dels primers Sants Cristians, fitxeu-vos bé , Saturn és el nom romà justament d’un dels nombrosos deus que s’adoraven abans de la conversió a la fe cristiana. Creuava la ciutat, i durant una estona continuava en direcció a Vilafranca del Penedès, fins a desviar-me en un dels nombrosos trencalls que a dreta i a esquerra et porten fins a minúscules agrupacions de cases, pedanies avui, parròquies independents fins a darreries del segle XVIII.

Ens espera el Josep, i desprès d’interessar-nos uns i altres per les respectives famílies, i fins per la greu crisi econòmica que pateix principalment el jovent i els que viuen d’una nòmina, carreguem al vehicle les caixes de cava que – esperem – ens alegraran les revetlles properes de Sant Joan i Sant Pere, i si més no, alguns festius d’aquest estiu que justament avui comença. El Josep ens obsequia amb un litre de vinagre de cava, elaborat a partir de les restes del que s’anomena degollament, i que consisteix en la substitució del tap de xapa, pel tap de suro.

En la tornada, les cues a l’autopista en direcció sud, arriben ja fins a Rubí !

Procuro practicar aquest viatge ritual, almenys en dos ocasions a l’any. També tu amic lector, trobaràs si tens interès, un Josep que s’estima la terra, i gaudeix elaborant un brut esplèndid de forma absolutament artesanal.

Aquest país, el del Cava, i la resta de Catalunya, fa anys i anys, que només s’aguanta gràcies als Josep anònims !

© Antonio Mora Vergés

La dona del Cèsar

Sembla que vivim en un estat democràtic, i de ser així – no tinc suficients elements per afirmar-ho amb rotunditat - ; qui fa el paper de la dona del Cèsar ?. Sense cap dubte amic lector, l’Administració Pública i els Partits Polítics; uns i altres assumeixen el compromís, normalment pel seu honor, de complir i fer complir la Constitució i la resta de lleis.

Estepona, Coslada, Marbella, ......son mostres que acrediten dolorosament que la dona del Cèsar, ni és honrada, ni ho sembla.

En afers de corrupció som una potencia mundial, no sabria dir-vos si la primera, però en tot cas, i sense cap dubte, lluitem pels llocs de deshonor.

Si fem un anàlisi superficial , les implicacions, actives i passives, arriben fins als nivells més alts , aquestes coses mai es fan en silenci, i demanen la col·laboració de nivells de poder d’àmbit provincial, o autonòmic, o nacional.

M’explicava un català que havia marxat a l’Argentina desprès de la Guerra Civil, la frase que acostumem a dir sempre les classes humils “ algún día sonaran los tiros por el lao de la justicia “ ; el nostre home va tornar a Catalunya, portava dins del cor una esperança , que trobaria aquí una societat on s’aplicaria allò de “regles justes i cap favor” , el anys l’han portat al convenciment que aquí també l’única cosa que podem esperar , com els dissortats argentins és que “ algún día sonaran los tiros por el lao de la justicia “.

Hi ha sigles polítiques, que semblen sinònims de corrupció, les trobes sempre, sempre, quan algú destapa el pot de les essències. El més greu però és que en aquesta mena de situacions, les persones – i més les d’aquest país nostre - son proclius a generalitzar, de forma, que davant de qualsevol afirmació, hi trobarem indefectiblement TOTS ELS ...... SON ......

En aquesta hora present en la que semblen retornar els mals usos; eliminació de les 48 hores setmanals com a màxim període de treball; ampliar el període de càlcul per a la jubilació, retardant-ne la edat i disminuint l’import màxim a percebre; introduir el copagament en els serveis mèdics i en els medicaments, tant per a les classes actives [ treballadors, ocupats i desocupats ] , com a les passives [ jubilats, pensionistes, grans malats,... ],.... potser de fet només podrem esperar de la bondat de Déu , que també “ algún día sonaran los tiros por el lao de la justicia “.

Recordo que durant el 1er feixisme treballàvem per arribar a l’anomenat “estat del benestar dels treballadors”; els governs posteriors semblaven voler consolidar “el benestar dels treballadors de l’estat”, ara només podem esperar/témer que intentin mantenir “el benestar de l’estat a càrrec dels treballadors”. En tot cas, i com diuen a la Benemèrita, esperar i ver !

¿ I la dona del Cèsar ?

© Antonio Mora Vergés

Mare de Déu de Togores i sant Abdó i sant Senén.

M’enviava el Feliu Añaños i Masllovet una invitació per afegir-me al grup facebook “Patrimoni Sabadell”. Em feia alhora un encàrrec èxplicit : Fes-ne difusió als teus amics de Sabadell.

Començava a fer recerca de les publicacions del http://coneixercatalunya.blogspot.com/ que tenien relació amb Sabadell :

Sant Vicenç de Jonqueres
San Júlia d’altura
Sant Vicenç de Can Déu.
Sant Pau de Riu Sec
Sant Nicolau i el cementiri de Sabadell
El torrent de colobrers
El pi Vin càtal
El pinnus oblisum

Possiblement me’n deixo alguna – que ja penjaré en el seu moment -, trobava a faltar però, el relat relatiu a l’ermita de la Mare de Déu de Togores i sant Abdó i sant Senén.

El lloc l’hem visitat en múltiples ocasions, ja des de Castellar del Vallès, en companyia del Josep Maria Perarnau i Bover, ja des del pont del Ripoll, amb l’Antoni Ibáñez i Olivares,...

Quan a les dades històriques trobo :

El casal de Togores és a la quadra de Togores, a la qual pertanyien altres masies i terres situades al NE de la vila. La capella és dedicada a la Mare de Déu de Togores i sant Abdó i sant Senén, invocats per les famílies quan algun fill era quintat. La casa i l'ermita actuals existeixen des del 1323. Hom celebra un aplec el darrer diumenge de maig. Els Togores, des de l'any 1349, havien format part del condomini dels Tres Senyors de la vila. El lloc és esmentat des del 986 i el llinatge des del 1159. Va ser residència de donades que depenien dels benedictins de Sant Llorenç del Munt. La quadra de Togores, que era del terme de Sant Pere de Terrassa, va ser incorporada el 1904 al terme de Sabadell.

Com sempre un suggeriment, aprofiteu aquesta pèssima situació econòmica per conèixer – de veritat- el vostre país, i les moltes meravelles, que com en aquesta ocasió trobeu escassament a mitja hora del centre de la Ciutat.

(c ) Antonio Mora Vergés

Trihalometans cancerígens a l’aigua de Barcelona

Tinc relació amb persones que viuen al Bages, i que tenen coneixement de primera ma, del greu problema de la salinització de les aigües del Cardener i del Llobregat; això afecta i de manera molt greu en tots els àmbits; salut, economia, agricultura, industria,..... totes les poblacions del tram mig i baix d’aquesta arteria aquosa que suposadament porta vida entre d’altres llocs a les comarques del Bages, Baix Llobregat, Barcelonès,.......

Recentment el Periòdic de Catalunya publicava en contraportada una entrevista amb un epidemiòleg, en la que ressaltava de forma molt significativa un fet concret :

L’aigua de Barcelona té uns nivells de trihalometans cancerígens que no són admesos a la major part d'Europa.

L’article no explica del tot perquè l’aigua de Barcelona té tants trihalometans. Només parla del procés de cloració.
Sembla – segons les fonts que esmento al començament i de forma molt particular la pàgina web montsalat@lasequia.org ] que realment, però, els nivells de trihalometans són tan alts en gran part perquè l’aigua del Llobregat porta sal de les mines de potassa del Bages. És aquesta sal la que fa que en el procés de cloració per eliminar la matèria orgànica es generin tants trihalometans.
M’informen que per evitar els alts nivells de trihalometans, amb els diners dels nostres impostos s’està construint a Abrera una planta, que val unes quantes desenes de milions d’euros, per treure de l’aigua del Llobregat la sal que hi ha abocat (indirectament) l’empresa minera Iberpotash com a part del seu negoci privat.

El circuit de la contaminació és dramàticament senzill .
1. La sal és abocada als runams salins
2. l’aigua de la pluja la porta al rius Cardener i Llobregat
3. El sistema de distribució us la porta fins la vostra aixeta.

Llegeixo : 24.08.2007 El riu Llobregat, malgrat el seu cabal alt després de les pluges, amb 705 mg Cl/L al Pont de Vilomara bat rècords de salinitat. Aquest és el valor més alt mai obtingut en aquest punt des de l'inici de les anàlisis de Montsalat l'any 2004. El Llobregat i els abastaments que en depenen empitjoren dia a dia, al ritme del creixement del runam del Cogulló. Mentrestant, Iberpotash incomplint lleis ambientals i la Generalitat, amb un esperit de vol gallinaci molt català, semblen aplicar la màxima de qui dia passa any empeny.

Si voleu ampliar informació, tot i que com diu – cada cop menys la televisió – les imatges feriran i molt la vostra sensibilitat, entreu a www.lasequia.org/montsalat

Feu córrer la noticia per arreu.

Gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Sant Pere de Vilanova. Terme de Santa Maria d'Oló.

Ens tocava al Feliu Añaños i Masllovet i a l’Antonio Mora Vergés, fer de sherpas per tal que el Josep Sansalvador i Castellet, persona que avui té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat al Monestir de Bellpuig de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera, l’Eliseu Peidró i Ramí, expert “pràctic” en el romànic del nostre país, l’Antoni Uriz i el Joan Escoda i Prats, poguessin conèixer el lloc on son encara visibles – els vàndals, la tribu més nombrosa a Catalunya, no han actuat almenys en el moment de fer aquesta crònica de la forma que solen fer-ho, destrossant-ho tot -.les restes d’aquestes ermita romànica, de quina existència únicament en diu l’Enciclopèdia del Romànic Català; hom diu que hi havia una ermita sota l’advocació de Sant Pere .....

Ens trobàvem al Mas Vilanova del Plà, des d’on donaríem inici a la nostra sortida. Teníem el compromís dels propietaris que ens permetrien accedir a l’interior de l’ermita de Sant Jaume de Vilanova, a partir de les 12,30 hores; un cop tornats de la nostra expedició.

El camí un cop arribats quasi al llit de la riera d’Oló, segueix sota les línies de molt alta tensió i abans d’un quilòmetre trobem a la nostra dreta un trencall que esperàvem trobar ple de vegetació – com succeeix en algun moment en que comença a fer-se indistingible -, i ens hem trobat amb un fangar impressionant, que malgrat el suau ascens ens ha fer passar-les magres, fins el petit pujol que batejàvem en una ocasió anterior, com de Sant Pere de Vilanova.

Ens explicava el Josep Canemasses, de l’Associació d’Amics dels Castell d’Oló, la primera vegada que hi accedíem , que gràcies a un pagès van tenir coneixement que s’hi trobaven les restes d’una ermita ; en el lloc hi ha una petita elevació coberta de vegetació, en la que clarament distingim els basaments d’una ermita romànica. Els membres d’aquesta associació, amb l’ajut desinteressat d’algunes persones, varen fer la tasca de netejar i desbrossar l’indret de forma voluntària, fins que des d’algun Departament de la Generalitat de Barcelona, se’ls va comunicar que no podien continuar amb aquella feina de recuperació del patrimoni , reservada als tècnics professionals.

Mai ningú, de la Generalitat de Barcelona, i/o de la Diputació homònima – pel que en tinc coneixement - ha vingut a documentar l’existència d’aquestes runes.

Desfem el nostres passos, i ben aviat som novament a l’aparcament del Mas Vilanova del Plà, a la finestra del conductor del vehicle del Joan Escoda i Prats, hi ha una nota escrita a mà, us deixem la porta de l’ermita oberta. Aquesta família, son excepcionals !

Deixem aquí una breu explicació sobre l’ermita de Sant Jaume de Vilanova : és una església sencera, de les poques de planta rodona, d’un diàmetre de 5,20 metres i sobresurt a llevant l’absis semicircular. Tot el perímetre de la nau és nu, encara que l’absis està decorat amb arcuacions llombardes, pròpies del segle XI, època en que cal datar l’església. Pel cantó de ponent , resta unida al Mas Vilanova del Plà que li dóna el nom. L’any 1930, el propietari encarregà la restauració a l’arquitecte Josep Puig i Cadalfach.

Avui és possible gaudir d’aquesta contemplació, desprès d’un àpat familiar, d’empresa, o d’entitat, tota vegada que la propietat lloga un ampli menjador amb cuina. Als telèfons 669.826.013 i/o al 93.744.92.42, us donaran una més amplia informació d’aquest servei.

M’acomiado del propietari de la casa, agraint-li la seva gentilesa.

El temps se’ns ha esgotat, i em cal fer la tornada per l’eix transversal, que agafarem a la sortida Moià - Oristà, per continuar – una vegada més – per l’autopista més cara del món.

No puc evitar sentir-me espoliat, i menys encara fer-ho saber a tothom.

Algun dia – espero que no massa llunya - el bon Déu es compadirà de nosaltres, i ens atorgarà la llibertat.

© Antonio Mora Vergés

Puignero.

L’actual propietària d’aquesta casa que trobem a l’esquerra del camí, que des de Santa Maria d’Oló, salvant l’esvoranc majestuós del barranc, porta fins a la Parròquia de Sant Joan D’Oló, apareix esmentada, al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.:

RESOLUCIÓ
Nom del titular afectat: Puignero Corominas, Ma Dolores. Naturalesa del bé: rústic. ..... Terme municipal de Santa Maria d'Oló. Núm. de finca: 321. ...
www.gencat.cat/diari/4928/07179159.htm - 977k - En caché - Páginas similares

[PDF]

Pensem que aquesta menció està relacionada amb la tèxtil del mateix nom, que finalment ha entrat en procés de liquidació; davant la obstinació de la propietat en continuar fent la producció en el nostre país, enlloc de fer-ho – com toca, i manen els economistes de manual – en qualsevol país del tercer món, preferiblement explotant infants i dones.

Els nostres passos ens portaven fins a la casa, seguint el que anomenen ja com “ la llista del Feliu “; es tracta de recollir imatges d’aquest país que desapareix davant dels nostres ulls, i publicar-les de manera gratuïta, a la Galeria Fotogràfica de la pàgina www.moianes.net ; en aquests moments, estem per damunt ja de les 1.200 imatges, i sense cap mena de dubte, aquesta col•lecció és la més amplia i documentada, de les que arreu del món podeu trobar referides a un espai concret.

El masover de la casa, ens feia els honors de guiar-nos per la propietat, tot i senyalant-nos els aspectes més rellevants, d’una casa que en el seu conjunt ens fa palesa la seva importància, amb les diverses inscripcions que tant a la llinda, com en algunes finestres, evidencien la fortalesa econòmica d’aquesta masia; bressol dels Puignero. A la propera finca de Sau, i dins la seva església romànica, descansen les despulles d’alguns dels membres d’aquesta nissaga. El Tomás farà seguir les fotografies amb detall, al Manel Navas i Ortiz, membre entre d’altres llocs de l’arxiu d’història de Cardona i de l’arxiu històric de Castellar del Vallès. Del resultat de la seva recerca, tenim el compromís de fer-ne partícip al masover que ens ha ajudat en la nostra tasca.

Crida particularment l’atenció, el pou d’aigües pluvials, que ens manifesta ser molt fondo, i en el que s’obté un aigua d’extrema qualitat. La teulada s’ha refet recentment, i val a dir que més enllà de les qüestions estètiques, aquesta obra ha salvat la continuïtat de la casa. Quan a la rusticitat d’aquesta finca, imagineu només que sota el porxo d’entrada, s’hi podria fer un naixement amb les bèsties, Sant Josep, Maria i el Jesús nat, i tindríem tots plegats la sensació de trobar-nos justament en el inici del calendari cristià.

Ens acomiadem del masover que retorna a les seves activitats habituals, i al que agraïm de tot cor, les facilitats donades per a la nostra tasca.

Quan a la propietària de la casa, no podem més enllà de manifestar-li el nostre suport moral, fer cap altra cosa; desitgem que en qualsevol cas, la resolució d’aquest contenciós, faci possible la continuïtat de l’activitat agrícola en aquest indret per molts i molts anys.

© Antonio Mora Vergés

Sant Pere de Vilanova, la recerca tenaç

Ens havíem adreçat a empreses i persones de Santa Maria d’Oló, semblava que més enllà de l’enciclopèdia del romànic català, l’ermita de Sant Pere de Vilanova, no havia existit mai.

Entenem, comprenem i àdhuc defensem, que per una qüestió simple i bàsica d’economia domestica, en algun moment de la història amb les mateixes pedres ,s’hagi vestit una església, una masia, una quadra o un marge. O si voleu el mateix procés a l’inrevés, fins arribar a fer un castell pel sàtrapa local. El que no entenem, es la sensació de no haver fet el que calia, i per tant silenciar aquesta mena de situacions, que s’han donat arreu, de Catalunya i del món.

Per tal d’intentar – per enèsima vegada – localitzar les restes [ potser només la ubicació aproximada ] de l’ermita romànica de Sant Pere de Vilanova, com més endavant s’explica, ens posem de genolls i ens adrecem amb tot el respecte via e.mail , a la Casa de la Vila de Santa Maria d’Oló, i els diem :

EXCM. AJUNTAMENT DE SANTA MARIA D’OLÓ

Antonio Mora Vergés, amb DN I. 39.011.107-W, català, amb domicili al carrer d’Aneto número 18 de 08211 Castellar del Vallès, en relació a la desapareguda ermita romànica de Sant Pere de Vilanova, humiliat davant de Déu, comparec i com millor sigui procedent,

EXPOSO :

Que tinc un interès personal en localitzat les restes de l’ermita romànica de Sant Pere de Vilanova, que segons els testimonis escrits [ Enciclopèdia del romànic català ] es trobava propera a la casa i ermita de Sant Jaume de Vilanova.

Que el mateix Ajuntament de Santa Maria de D’Oló, va editar un díptic en el que aquesta tesi anteriorment exposada es recull.

Que de ben segur d’existir aquestes runes, hi haurà alguna persona a Santa Maria d’Oló que en tingui coneixement.

Que amb el major respecte,

A L’EXCM. AJUNTAMENT DE SANTA MARIA D’OLÓ, DEMANO, que tingui per presentada aquesta petició, la atengui i com es demana es facin gestions per esbrinar la exacta ubicació de les restes de l’ermita de Sant Pere de Vilanova, donant-me puntual informació.

Castellar del Vallès, per a Santa Maria d’Oló, en data tres de juny de l’any del senyor de dos mil set.

Adreça e.mail amora@moianes.net

Com sempre, de la resposta o de la seva absència us en tindré informats.

© Antonio Mora Vergés

Sant Antoni, 58.

Us heu aturat a pensar que sempre, sempre, tenim un Sant més que els anys que anem consumin ?. Aquesta reflexió – per altra part del tot insubstancial – la feia en ocasió del esmorzar que fèiem a Can Forné de Collsuspina; la meva esposa, Maria Jesús; les meves filles, Montserrat i Núria; els gendres, Xavier i Albert; els nets, Oriol i Júlia, i els molt bons amics Lomás, el matrimoni i la filla Arianna.

L’esmorzar de forquilla i ganivet, ens retornava del temps gèlid, quasi hivernal del diumenge 15 de juny de 2.008. Millor que fer-vos una explicació de les bondats de la casa, entenc que serà donar-vos el telèfon, oi ?

RESTAURANT CAN FORNÉ
Tel. 93 830 13 09

Fèiem en acabar una breu visita que ens portaria fins al mirador de Sant Cugat de Gavadons. Allí el centre d’interès més enllà de l’ermita i les vistes sobre l’entorn, ha estat el naixement d’un vedell en rigorós directe. Les imatges les han recollit l’Albert i la Núria, que han estat els únics en quedar-s’hi malgrat el vent fred; de la resta uns han fet via a Castellar del Vallès, on tenia lloc un Festival de Fi de Curs – ara toca, oi ? – i els altres hem decidit arribar-nos fins a Terrassola; esperàvem de la bonhomia del Joan Raurell i Ges, ermità, restaurador i conservador, juntament amb la seva esposa Lourdes d’aquesta joia del romànic del Bages, - malgrat l’hora d’arribada, quasi les 12,45 – la possibilitat de fer almenys una visita llampec. Com cabia esperar, no ha estat possible, i hem gaudit de les explicacions assenyades i amables del nostre amfitrió, fins que les agulles del rellotge estaven prop de marcar les 15,00 hores !. I, amics lectors ens caldrà tornar, perquè aquest home que supera amb escreix els 80 anys, és una part bàsica de la història recent, i un dipòsit excepcional del passat de Terrassola !

JOAN RAURELL GES
Tel. 93 744 90 63

Fèiem el camí de tornada per Santa Maria d’Oló; esperem una nova ocasió per ensenyar almenys als nostres amics : Sant Jaume de Vilanova, Santa Maria d’Oló, la Santa Creu, Sant Joan i el seu Comunidor. La resta : el lloc on havia estat Sant Martí de Puig-Ermengol, les restes de Sant Pere de Vilanova, Sant Miquel d’Oló [ en estat de greu ruïna ], Vilarasau, i Sant Joan Vell, demanem ja d’un temps del que difícilment disposem tots plegats.

Ens explicaven la Núria i l’Albert, que desprès de veure el naixement del vedell, decidien tornar fins a casa, però en veure a Sant Feliu de Codines, el cartell que indica : A Sant Miquel del Fai, modificaven la seva primera decisió, i feien – potser en el millor moment des de fa molts anys- la visita d’aquest espai màgic. L’espectacle del Tenes i el Rossinyol estimbant-se des d’aquella alçaria és un espectacle d’una bellesa extraordinària !

Amics lectors, tot i fer esment d’aquest relat, tant a Can Forné, com a Terrassola el bon amic Joan Raurell i Ges, us atendran de manera cordial.

© Antonio Mora Vergés

El mas del Mas a Santa Maria d'Oló.

Sortíem de Castellar del Vallès abans de les 7,30 el Josep Perarnau i jo; puntualment recollíem a l’hora esmentada al Feliu i l’Antoni a l’aparcament que hi ha davant de la plaça de l’Alcalde Marcet a Sabadell. El nostre destí, ja amb tots els punts en joc, era Santa Maria d’Oló.

Abans de les 8,30, i camí ja de Sant Joan d’Oló, ens deturàvem al capdamunt de la costa que salva el torrent que dona nom a la Vila i al terme, l’espectacle del poble antic dalt del turó ,on hi havia el castell , mereix no únicament que ens deturem, sinó més clarament que amb les nostres màquines de retratar deixem constància d’aquesta bellesa.

Ja a l’ermita de Sant Joan d’Oló, desprès de fotografia el seu esplèndid comunidor, iniciem la recerca de Sant Joan vell, església romànica avui en ruïnes i abandonada.

Orfes de tota senyal, acabaríem arribant a la casa d’Armenteres, on seriem informats pel seu masover d’ascendència clarament sud-americana, que les restes que cercàvem estaven encara força lluny , i per un camí en molt mal estat.

El temps se’ns havia esgotat ja i Sant Joan Vell, passava a la llista de llocs que caldrà visitar en el futur.

En el camí de tornada trobàvem la casa de la Plana on la Fundació del mateix nom desenvolupa tasques d’acollida; l’antiga església de la Santa Creu de la Plana ,


situada escassament a 100 metres de la casa, està en un estat molt precari; més endavant ja a les envistes de Santa Maria d’Oló, ens deturaríem per fotografiar l’anomenat puntarro de Sant Pere, refet l’any 1960. Es tracta d’una columna de no més de 40 X 40 cms, que suporta una capella dins la qual hi ha una imatge del Sant.

Abans dels mossos, i dels lladres silenciosos o violents, aquesta mena de construccions eren freqüents per arreu, fins en els territoris de la connubarcio barcelonina hom podia trobar construccions d’aquesta mena. Ara excuso dir-vos que podeu trobar pels rodals de la gran metròpoli olímpica.

Fèiem de turistes, i a l’ombra del quiosc, davant l’església nova, esmorzàvem, desprès entraríem a veure l’Ascensió de Nostra Senyora, resolta amb una tècnica alhora simple i delicada, i ens deixàvem guanyar per la calma i la pau que resulten de l’harmoniós conjunt, que per necessitats del creixement a esdevingut l’església primera i principal de Santa Maria; pujaríem fins a dalt del turó per visitar justament les restes del castell, l’església amb el seu rellotge de sol cantoner, i el retaule barroc de justa fama, també la imatge del Crist de la pregunta ens va copsar.

Un amable veí amb casa al carrer de Sant Antoni, ens explica que la major part de les cases del turó, la seva mateixa, tenen almenys una paret que formava part de l’antic castell , es un procés freqüent, els senyors es feien els castells amb la sang dels serfs i vassalls, i aquests en justa revenja els expoliaren quan fou possible.

Ah! La història del mas dels Mas; quan detures el cotxe al final del carrer anomenat de França, i comença la petita plaça [ alhora excepcional mirador ] dita de la Independència, et trobes davant de la casa dels Mas, que rebé aquesta denominació i alhora els terrenys que domina, tant en aquesta vessant de la riera, com en la oposada, per assumir l’obligació de guardar les cavalleries dels senyors d’Oló.

Els successius propietaris foren coneguts amb aquest cognom, i així fins al nostres dies.

Sempre aquestes mena d’històries s’acostumen a explicar amb l’afegit d’una relació carnal entre vassalls i senyors.

Per altra banda com quasi tot en l’existència humana, oi ?

Deixàvem Santa Maria d’Oló amb recança, al mati, a la sortida, ja sabíem que s’havia de tornar, però certament tenim consciència d’haver adquirit únicament un coneixement superficial d’aquesta zona alta del Moianes. Esperem poder tornar en algun moment del futur.

(A) Antonio Mora Vergés

La Balma Blava, l'Escoda i el G.P.S.

Se’m acorria el títol, mentre fèiem envoltats per la boira i el fred, inusuals en un dissabte 14 de juny, el descens des del Morralet de la Mare de Déu.

Ens havíem trobat a les 9,00 amb el Joan Escoda i Prats a Matadepera, a la rotonda de la carretera que comunica Terrassa amb Navarcles, veníem des de Sabadell : l’Antoni Ibáñez Olivares, El Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés. Deixaríem el vehicle prop de la Torre de L’Àngel [agrairé qualsevol informació per conèixer l’origen d’aquest topònim] , algú feia el comentari de l’àrea verda, que per descomptat comportava el de l’Hereu rapinyaire ; aquest comentaris situen les nostres sortides en un àmbit precís de l’espai temps, i malgrat la seva causticitat, son incomparablement millors que les referències homònimes dels anys 50, 60, 70 ..... en que patíem certament l’estultícia, la corrupció i la gasiveria, com en els temps actuals, amb la sensible diferència d’haver-ho de callar, i saber que podia afegir-s’hi fàcilment el dany físic. Creuàvem el llit eixut de la Riera de les Arenes, i començàvem la nostra ascensió que ens portaria primer a Can Garrigosa, la casa envoltada per un tancament perimetral de filferro, és manté força fidel a les imatges d’èpoques anteriors; continuaríem fins al trencall que mena fins a Can Pèlags, l’Antoni Uriz, Gran Creu de LLeonard [*], trobaria el corriol que segons el G.P.S s’inicia a la dreta del camí, i en un ascens continu, i en ocasions feixuc de fer, discorre entre un bosc dens, que esdevé gèlid per moments en aquest mati del dissabte 17 de juny de 2.008. Assolim l’anomenat Morralet de la Mare de Déu, les darreres pluges han donat lloc a una eclosió de la vida vegetal que de fet ha empitjorat notablement, les condicions ja precàries en que hom podia circular per aquest indret. Comencem a recollir els premis al nostre esforç, quan des de la Finestra, contemplem un ampli paisatge vallesà, en complau d’una manera particular la visió de la Mata Xica; els companys ens criden a l’Antoni Ibáñez i a mi, i ens guien pel laberint de vegetació fins sota mateix de la Balma Blava on esmorzem.

El lloc és d’una grandària i magnificència, que el fan mereixedor de figurar amb tot els honors, en el llistat on trobem ja : la Balma de l’Espluga a Sant Quirze de Safaja; la Balma Freda, en els límits imprecisos entre Granera i Monistrol de Calders; la Balma Rossa, sota mateix de Sant Miquel del Fai, o les Baumes obrades de Castellcir i Mura.

La Balma Blava, la trobem esmentada únicament en el mapa del Centre Excursionista de Terrassa, en aquesta ocasió, contràriament al que dèiem en ocasió d’arribar-nos fins a la Balma Roja, trobem una errada greu de la Editorial Alpina no fer-ne esment.

Em feia aquestes disquisicions mentre compartíem : cireres, dàtils i pistatxos amb els meus companys; era l’hora també de reconèixer el brillant treball tècnic i de recerca del Joan Escoda i Prats i del seu G.P.S; val a dir, que sense el seu treball, la localització de la Balma Blava hagués estat una tasca molt laboriosa. el Gran Camarleng de Mura és un mestre !!!

La boira ens regalarà paisatges fugissers ; l’espadanya de Sant Llorenç del Munt, o les grans cases de Can Pèlags i la Barata. El núvols van guanyat foscor, recordo l’expressió blau feixista, per definir aquest color que curiosament han escollit els “armats” de la democràcia. Les temperatures davallen de forma sobtada, i lamentem haver-nos cregut – nosaltres també - , que finalment lluiria el sol.

Quan ens acomiadem del Joan Escoda i Prats, comencem a caure les primeres gotes, la pluja ens farà companya durant tot el camí fins a Sabadell.

Fem el comentari de l’abstenció d’Espanya, en el tema de perllongar les jornades laborals fins a les 65 hores a la setmana; el Ministre de Treball, tenia quan va accedir al càrrec un mínim crèdit, personal i polític, que aquesta infausta decisió li ha fet perdre de forma irremissible.

En arribar a Sabadell, també les qüestions econòmiques se’ns presenten com un obstacle a la continuïtat de les nostres sortides, i es que en un país sense serveis públics de transport, haurem de començar a fer guardiola per poder comprar els derivats del petroli !!!!

Ja saps però amic lector, que vàrem fer nostres fa molt de temps, les paraules del poeta : continuarem fidels per sempre més, al servei d’aquest poble !!!!

[*] Fou l’Antoni Uriz, el qui va localitzar la creu de ferro, situada en el lloc on va ser assassinat el masover del Trullars, el dia 28 de gener de 1.939. La Creu de Lleonard. L’escena del crim


© Antonio Mora Vergés

La torre i l'església de Sant Feliu de Terrassola.

Polleguera “peça de ferro, pedra, o altra matèria dura , amb un ull o clot pel qual passa i gira un piu o l’extrem d’un eix de rotació, o d’un arbre d’una porta , d’una barrera , d’un motor , d’una turbina ... “ ; la descripció per tal que tothom sàpiga de que parlarem.

En un fulletó editat per l’Ajuntament d’Oló i l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona , en relació a Sant Feliu o Feliuet de Terrassola, es fa la següent afirmació “ en el segle XIII s’hi afegí una massissa torre quadrada que serveix de campanar” .

Aquesta afirmació va fer sortir de polleguera al Joan Raurell Ges, restaurador juntament amb la seva esposa del conjunt de Sant Feliu de Terrassola, i ambdós habitants únics d’aquell encisador paratge.

El Joan ple de santa indignació es va adreçar al Col·legi d‘Arquitectes de Barcelona * , i ultra queixar-se del fet evident, del caràcter absolutament acientifici de fer afirmacions, sense sortir de Barcelona, sobre qüestions puntuals en les que existeixen persones coneixedores, va dir-los que sense cap mena de dubte, la torre era molt anterior a l’església, i que estava en disposició de demostrar-ho si volien apropar-se fins a Sant Feliuet de Terrassola; per descomptat no esperava de cap manera, que els barcelonins accedissin, si més no a qüestionar-se la seva feina; per sorpresa seva, fins a dotze persones varen fer-se presents a l’ermita, i més enllà de les sortides de to, les mostres de mala educació i el comportament fatxenda , tant pròpies dels barcelonins, un d’ells, al que anomenaré l’arquitecte honest – en un grup tant nombrós, almenys un n’hi havia d’haver, oi ?, quan va constatar l’existència dels encaixos de la polleguera, es va posar les mans al cap, per reconèixer que certament la torre, era anterior – i molt – a l’església i la resta d’edificacions.

Més enllà d’aquest reconeixement i d’aquesta història, els fulletons , mantenen encara la primera afirmació, hacella i no enmedalla , com es recull ja en el quixot !

La visita guiada pel Joan Raurell Ges, es tot una satisfacció dels sentits, cada pedra, cada capitell, amb especial atenció a la pila baptismal reconstruïda pacientment durant anys , son objecte d’una acurada explicació.

El guia demana únicament atenció i respecte.

Malgrat els seus anys, el Joan està ple de projectes, la reconstrucció dels túnels que des de la torre, permetien accedir – entre d’altres llocs - a Rocafort; la de trobar documentació relativa a l’església que s’hagués pogut salvar de la barbàrie de la darrera Guerra Espanyola ; la de consolidar la seva situació personal i familiar desprès de tants i tants anys a Sant Feliuet de Terrassola.

No us faré l’elogi de l’ermita romànica, us convido , millor encara, us prego a tots els lectors, que feu de maneres d’apropar-vos fins aquest indret, esta a peu de la carretera C59, i es accessible des del eix transversal C25 , i des de la N141.

Puix que sou de Terrassola
Patró in ens afavoriu
Deu-nos pau, salut i joia
Gloriós màrtir sant Feliu

Per descomptat, espero les vostres impressions a amora@moianes.net

© Antonio Mora Vergés

* [ a mi, m’agrada afegir sempre, Reial i Militar, quan es tracta d’aquesta mena d’institucions ]

Sortida balsàmica.[ Camins de Sant Llorenç Savall ]

La sortida començava per a mi les 9,00, quan pujava al cotxe en que venien els meus companys d’avui des de Barcelona, un cop dalt, continuaríem carretera enllà en direcció a Sant Llorenç de Savall.

Deixàvem el cotxe al carrer superior de la urbanització “ Les Marines “; des del camí, veuríem en primer lloc, la Masia de la Roca que dona nom, justament al pont i la corba que la carretera fa en el seu pas prop de la finca, a la dreta de la pista, la inconfusible silueta de la roca Mur, “la màquina de tren”, ben aviat el primer trencall, a la dreta aniríem a la Vall d’Horta, i seguint rectes a la Vall de Mur, seguim rectes i des del Coll de Palomeres, gaudim de la visió del Monestir de Sant Llorenç del Munt, als costats de la pista, els rovellons de cabra o de llet, ens fan companyia i distreuen la nostra atenció.

Arribem a la pista que comença justament a la corba dita del Dalmau, i que bifurca un parell de quilometres més enllà, en un via alquitranada que dona accés al Dalmau i la pista que nosaltres agafem, i que també més endavant, ens permetrà accedir a la Vall de Mur.

L’objectiu en aquell indret a més de meravellar-nos de la seva amplitud, és contemplar la Masia del Dalmau, i visitar l’església romànica de Sant Pere, que no està senyalitzada enlloc, i en quin accés detectem subtils accions d’entorpiment.

Anem desprès fins a les restes del Forn d’obra, des d’on de ben segur sortiren la major part dels maons i teules de l’actual masia, esmorzem assentats a l’era de la casa.

En la tornada seguim el camí per damunt de la via asfaltada, i ens arriben fins al banc d’obra, també volem comprovar si encara existeix el segon rellotge de sol, el que es troba a la cara de la tarda.

Baixem a la via asfaltada i continuem caminant, arribem finalment al punt en que coincideixen : la pista que va fins a la corba del Dalmau, el començament de la que porta a Cal Davi, la que per la dreta segueix el curs de la riera seca, i el rierol que desguassa la Vall de Mur ; seguim aquest últim, uns cinquanta metres i pugem per un corriol sense cap senyal, que en ascensió ens permet accedir fins al Pi de les Quatre Besses, el Vell Guerrer, entre tots tres, aconseguim abraçar el seu magnífic tronc; com és obligat també aquí fem anar les màquines fotogràfiques.

Acabem de pujar fins al camí del Davi, que deixem ben aviat, pel trencall que amb la indicació Matagalls-Montserrat, ens conduirà novament fins a la urbanització de les Marines.

Fet i fet, menys de tres hores de voltar, amb moltes aturades, i cobrint una distància que en el millor dels casos, no superarà els sis quilometres, com diu el títol, una sortida balsàmica !

En la tornada – per a mi només fins a Castellar del Vallès – pels companys fins a Barcelona, gaudíem dels colors de la tardor, sobretot en els arbres de ribera al llarg del riu Ripoll.

© Antonio Mora Vergés

Els forns de la Vall Deliciosa.

Em recollien a les 8,15 a la benzinera de Castellar del Vallès, en el cotxe de l’Antoni Ibañez Olivares, venien també el Joan Moliner i Manau, el Josep Simó i Deu, i l’Antoni Uriz; la nostra destinació, que complia perfectament el bona brevis dels antics, era la Vall Deliciosa i d’una forma especial els seus forns.

Començàvem a caminar des del darrer carrer de les Marines abans de 9,00, i ben aviat coronàvem el Coll de Palomeres; la imatge esplèndida del Monestir de Sant Llorenç del Munt, ens saludava des de la distància, pel camí frescal estàvem a la fondalada abans de les 9,30, i 10 minuts més tard davant del forn de calç equidistant de les cases del Davi i el Dalmau, alguna dada sobre aquests anomenats avui elements protoindustrials ;

La producció es feia en forns de pedra de planta circular i secció normalment cònica, sovint excavats al pendent, on es coïa la pedra calcària a 900-1.000 ºC durant 11-15 dies i nits, fins aconseguir la calç viva que, un cop apagada amb aigua serviria per a la construcció.

A part de l’obtenció de calç, una altra raó per a la construcció d’un forn era desbrossar de males herbes un vedat, ja que en un forn es podien cremar de 700 a 1800 feixos de llenya, de 30 a 40 kg cada un, per obtenir més de 20 tones de calç.

La calç ha estat des de fa 3.000 anys i fins que fou substituïda pel ciment (des del segle XIX, però sobretot després de la Guerra Civil) el conglomerat més eficaç i emprat per unir i protegir els materials.

L’Antoni Uriz, avui en funcions de fotògraf, recollirà imatges de les escasses restes d’aquest forn, que hom pot confondre també amb un pou de glaç.

Seguiríem fins a Sant Pere del Dalmau, on ens aturaríem a contemplar amb detall, les restes possiblement pre-romàniques sobre les que es va bastir aquesta ermita. Refem des d’aquest punt el sender fins el lloc on es localitza el forn àrab, avui quasi ofegat per la vegetació , hom però intueix més que veu, els tres elements que constitueixen aquesta espècie de forns, l’anomenat de baix o fogar, el del mig, separat per un sostre foradat anomenat garbell, on es col·locaven les peces per a la cuita, i el forn de dalt on tenia lloc la segona cuita de les peces envernissades , normalment les que anaven destinades, a folrar cups de vi [ normalment en colors foscos, gris, vermell ] , o dipòsits d’aigua [ normalment en colors clars, bàsicament verd ]. Pel voltants del lloc trobar-se restes de ceràmica, sobretot teules es molt freqüent. Pensem per la vegetació que ha arribat a ensenyorir-se del lloc, que des de la darrera utilització, en el millor dels casos, han passat menys de 100 anys.

Continuem en ascens fins a la Pinassa dita del Dalmau, la seva ubicació fa difícil obtenir-ne imatges, confiem però en la bona feina del nostre fotògraf. Volem arribar-nos abans d’esmorzar fins al forn de pega, quina ubicació exacta coneix el Josep Simó Déu; Foren habituals a partir dels segles IX i X, i decaurien definitivament com els altres sobretot a partir de la Guerra Civil. Aquí mitjançant una destil·lació primitiva, s’obtenen pegues , brees , i quitrans forestals. Aquesta mena de forns per la seva exclusiva destinació s’acaben anomenant també pegueres.

La producció anava destinada principalment a les drassanes per a calafatar les embarcacions. Altres destinacions quan a les brees especialment era el seu us en l’enllumenat públic [ torxes ] , tot i que foren essencials per impermeabilitzar els bots; durant molts segles els envasos més eficients per al transport de líquids; el vi fins no fa gaires anys com exemple.

Son prop de les 11,00 del mati quan ens asseiem a l’era del Dalmau per esmorzar; hem contemplat el rellotge de sol de la façana del mati, l’gnòmom de la façana de migdia, refeta recentment i que està encara orfe de senyalització, i les senyals dels picapedrers als finestrals .

Departim molt cordialment uns moments amb la jove masovera de nom Mireia, i en acabar el nostre àpat creuem la Vall Deliciosa una vegada més, a la nostra esquerra presidint, la Roca Mur, la màquina de tren; al fons a la dreta el turó del Puig Rodó, dit també de la Farigola, on divisem almenys una de les piles de pedres d’oració que molta gent – també nosaltres – han anat fent créixer al llarg dels anys.

No podem marxar d’aquest indret sense retre el nostre habitual homenatge al Vell Guerrer, nom amb el que també es coneix l’arbre monumental que trobareu en el corresponent catàleg , com el Pi de les Quatre Besses del Dalmau.

La tornada fins a les Marines ara pel sender senyalitzat de la Matagalls-Montserrat, es un passeig, i decidim donada l’hora, encara no les 12,45 , a instàncies del nostre xofer aturar-nos a la Tahona de Castellar del Vallès, on prendrem un refresc reparador.

© Antonio Mora Vergés

Vallcàrcara, els turons de la vida i de la mort.

Havíem projectat fer una segona sortida al que havíem definit per la seva extrema desolació com “l’infern de Sant Llorenç Savall”. Explicàvem en aquell, relat que podeu trobar entre d’altres llocs a : http://coneixercatalunya.blogspot.com/

"L’any 2.003 en estranyes circumstàncies, cremaven les terres de l’Alt Vallès i deixaven un espai infernal, en el sentit de la mitologia germànica, “camí per valls tenebroses i pel riu de la mort”.

El dissabte 3 de novembre esperava davant la benzinera de Castellar del Vallès [ tancada des de feia més d’una setmana ] l’arribada de Sabadell del Joan Moliner i Manau i el Tomás Irigaray López; ens havíem de trobar a les 9,00 a Sant Llorenç de Savall amb el Joan Escoda i Prats. Els sabadellencs van arribar amb tota puntualitat i abans de les 9,00 deixàvem els cotxes al final del polígon industrial, i començàvem a caminar pel costat del riu, ben aviat agafàvem el trencall del PR-145.1 I sobreposant-nos a l’extrema desolació arribàvem fins a l’Armengol, veritable oasi en aquest mar d’arbustos i brusca, on pasturen els cavalls a l’ombra de l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara , seguíem caminant per aquest terreny al que coneixen aqui com Sots, a la recerca del que anomenem el turó de la mort i a les envistes dels cingles de Salomó, ens desviàvem a la dreta per arribar-nos entre la brusca i la vegetació arbustiva, fins al límit del turó.

Entre la infinita brutícia ens va semblar localitzar les restes d’algun dels enterraments que els prehistoriadors han denominat com de cista, referint-se a un tipus de tomba de planta rectangular, feta amb quatre lloses dretes i amb un altra que fa de tapa, i que recorden una capsa. No varen trobar cap llosa sencera, però si nombrosos trossos que ens feien pensar en que havien assolit la nostra primera fita del dia. Teníem altrament noticia que en les tasques de retirada dels arbres cremats, feta sense cap cura, es varen perdre un bon nombre d’aquests vestigis del nostre passat.

Esmorzàvem amb la imatge en primer pla, de l’Armengol i l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara quin interior visitaríem gràcies als bons oficis del Lluís Vilà amb qui ens havíem de trobar a les 11,00, al costat de l’ermita, al lloc que anomenem aquí el turó de la vida.

http://percaminsdelbages.blogspot.com/2007/11/sant-feliu-de-vallcarca-i-larmengol.html , aquí podreu gaudir de la contemplació d’un lloc que únicament en dates especials i només per als qui en tenen coneixement és possible fer-ho. L’autor ,Joan Escoda i Prats i el Tomás Irigaray i López , fotògrafs ambdós de reconeguda vàlua, farien del recorregut per l’interior de la petita capella on alhora que a Sant Feliu, és dona culte a Nostra Senyora de l’Ajuda, un reportatge fotogràfic que només puc qualificar com extraordinari.

Faríem una xerrada amb el masover de l’Armengol que ens feia saber que existien encara un grup de no menys de sis tombes quasi intactes; no podia en aquell moment fer-nos de sherpa; la casa alhora que manté l’ús per la propietat, dedica un ala de l’edifici a l’activitat de turisme rural. En algun moment del futur, esperem trobar una millor ocasió. Seguint les seves indicacions fèiem un darrer intent per localitzar aquella necròpolis. Desistíem finalment, el temps se’ns havia exhaurit.

Trobareu la denominació Vallcarca en molts llocs referint-se a aquest boci de món, en els documents antics el nom que designava aquest espai és el que nosaltres fem servir.

El turó de la mort ens parla d’un nucli rural prehistòric, no tenim doncs cap evidència documental, i son només les pedres, les que ens permeten afirmar-ne justament l’existència. El turó de la vida, inicialment d’estil romànic, malgrat la destrucció, ja per causes naturals, els terratrèmols del segle XV, ja per l’acció humana, bandolers, nobles, militars, conserva encara un mínim fil documental que fins en el supòsit – indesitjat però possible - d’una destrucció absoluta mantindria per sempre més la seva memòria.

Amb aquest pensament ens acomiadàvem, no trobo paraules millors per a concloure aquest relat que les mateixes que emprava la primera ocasió en que veníem a l’infern de Sant Llorenç.

Deixàvem darrera nostre, els inferns de Sant Llorenç; volem tenir esperança i desitgem que aquestes terres, tornin a ser un jardí.

Això vol temps i més que temps; quina millor situació per passar de les paraules d’amor a Catalunya, a les obres concretes, oi?

© Antonio Mora Vergés

El pi de les Quatre Besses " El vell guerrer "

Dissabte dinou de juliol, havíem quedat per anar a veure el Pi de les quatre Besses del Dalmau, per a algunes persones només un pi pinyoner, encara que de proporcions magnifiques :

Mides (en metres)
Alçària
28,0
Volt del canó (a 1,3 m)
4,40
Volt de la soca
4,70

Per a nosaltres era també, retrobar-nos amb el nostre passat ; explicava fa ja molt de temps, que aquestes havien estat les terres en que la tribu dels catals s’havia fer forta, i on havia acabat desapareixen a mans dels bàrbars del Nord, explicava també que en reconeixement del valor amb que havien lluitat fins al darrer individu, els bàrbars parlaven d’aquesta terra, com el land dels catals, i que amb el pas dels segles, s’havia acabat parlant dels catalans.

Es tractava doncs d’anar a veure un arbre monumental, i alhora l’exemple viu, d’una vella llegenda; els catals si ho recordeu eren animistes, no podien entendre l’existència lluny del seu riu, de les seves muntanyes i dels accidents naturals que conformaven el seu món; per això havien decidit en assemblea, i així ho van fer, lluitar fins a la mort , i ens diu una llegenda que el Cap catal Axel, greument ferit i conscient ja de que era el darrer de la seva tribu, ens veure’s encerclat pels barbars, i volen ser fidel al jurament de no deixar-se agafar viu, es va treure les sandàlies, i va remoure la terra amb la planta dels peus, al temps que demanava als deus que li permetessin desaparèixer de la vista dels bàrbars, esdevenint alhora un símbol del seu poble i del seu món. La llegenda ens explica que tot d’una , del lloc que ocupava el cos del Cap catal, va sorgir un arbre poderós amb quatre branques que s’alçaven orgulloses vers el cel, era us ho deveu imaginar ;

Nom
Pi de les quatre besses del Dalmau
Protecció
Ordre de 30 d'agost de 1988 DOGC 1042, 12-09-1988
Número d'identificació
04.16.01
Espècie
Pinus pinea

Com veieu no va ser fins molts i molts segles desprès, que els descendents d’aquells bàrbars que havien exterminat la tribu dels catals, tot i viure sempre més fascinats per la gesta dels herois que van lluitar fins a la mort, van prendre la decisió de reconèixer si més no, el valor monumental del Pi de les Quatre Besses. El nom de catal que esdevindria amb el temps CATALANS , en la llengua dels Bàrbars , designa alhora a aquells herois, però també a totes les persones que se senten tant lligades a la seva terra, a les seves costums, que s'estimen més, morir, que marxar.

Nosaltres varen saludar amb tot el respecte al vell guerrer.

Nota d'especial interès ;
El Pi de les Quatre Besses està malalt, molt malat, i dissortadament els actuals bàrbars, més enllà dels discursos bonics, estan entestats en esborrar fins al darrer vestigi del món dels catals; tothom que vulgui veure al Vell Guerrer, caldrà que contacti amb : mora.a@guimera.info , acordarem una data per la visita, i només recomanen que no es porti - per part de les senyores – calçat amb tacons dels tipus “ Letizia “.

ANTONIO MORA VERGES

Castell de Pera

El lloc a una alçaria de 727 metres esdevé un excel·lent mirador; en direcció sud, i sud-oest, el massís de Sant Llorenç del Munt, amb una visió esplèndida que s’estén des de la Mola fins al Montcau; en direcció Nord, un seguit de petites elevacions, coronades també en algun cas per edificacions defensives, torres de guaita i/o castells minúsculs, alguna ermita i/o oratori, i tancant l’horitzó la blancor de les serralades Pirinenques; al Nord, nord-est, Granera i les planes del Moianes, els penya-segats de Gallifa, i al fons s’endevina més que és veu, la blancor del Montseny, a l’est l’ermita del Puig de la Creu, i un fons de blavor en la línia de l’infinit que és correspon a la mediterrània.

Son particularment recomanables les vistes [amb uns bons prismàtics], sobre les masies que encara romanen actives al fons de la Vall d’Horta, Agramunt, El Romeu, la Pregona; tot i la merescuda fama del Marquet de les Roques, [invisible des d’aquest punt] cap de les antigues edificacions agrícoles esmentades desmereix, ans al contrari, el caràcter històric – monumental, associat a aquesta petita Vall.

L’edifici malgrat el nom, no te traça d’haver estat mai un veritable castell, hom s’imagina la primitiva construcció àrab que pretenia ser únicament un burg [torre], i que desprès de la reconquesta s’amplia amb alguna habitació i una capella; no esta documentat cap fet d’armes, tota vegada que és més fàcil deixar aïllat el Castell, que prendre’l militarment.
L’any 1736 la imatge de la Mare de Déu que és trobava a l’edifici fou traslladada a l’església parroquial de Sant Llorenç de Savall.

El nom, La Pera, derivarà de ben segur de l’època romana [Petra = Pedra], i tindrà relació amb la gegantina pedra que a manera de torre de l’homenatge, s’alça majestuosament per damunt de les restes que n'acrediten palesament l’ús humà.

L’indret despoblat avui de tota vegetació [està dins del límit del terrible incendi que va destruir una bona part d’aquesta zona de la Catalunya interior], manté encara una bellesa particular que fa del tot recomanable la seva visita, la tasca de reforestació que s’està duent a terme pels voltants de la Masia de Can brossa [on altrament podreu gaudir d’una cuina excel·lent i un tracte exquisit], amb els petits plançóns, situats dins d’un element de protecció, l’un a un metre de distància de l’altre, i remuntant la carena en direcció al Castell, posa una nota de gravetat en l’ambient; hom creu trobar-se al davant d’un túmul, en memòria de totes les persones que s’han estimat aquesta terra des del començament del món, des dels mítics càtals, als ibers, celtes, nòrdics, grecs, fenicis, romans, àrabs,......la relació amic lector, ens inclous – per descomptat – a tu, a mi, a l’Antoni Ibáñez Olivares, i a les moltes persones que s’estimem aquest país nostre.
Posa-ho a la llista de coses per a fer en aquest any , que aprofito per a desitjar-te ple d’alegries.

© Antonio Mora Vergés.

L'Agell el darrer molí de la conca del Ripoll

El topònim, probablement ens arriba des de la Comarca del Maresme, on dins del municipi de Cabrera de Mar ,i a la riba esquerra de la riera d’Agell, trobem Agell de Dalt i Agell de Baix. Hi ha constància d’aquest cognom en les terres de l’alt Vallès com a mínim des del 1580, quan els primers veïns d’aquest llinatge Agell s’hi van instal·lar.

Aquest molí fariner i/o blader, quines restes trobem encara en la intersecció entre el torrent Mascarell, i el Riu Ripoll, no va poder fer – com algun altres – el salt a l’activitat industrial, i justament per la seva petitesa, és avui encara el darrer testimoni del passat agrícola d’aquesta comarca natural que designem com l’Alt Vallès.

No fora excessivament complicat ni onerós, retornar a aquest meandre del Ripoll, l’aspecte bucòlic; altrament Sant Llorenç de Savall, ha de potenciar ràpidament els seus actius naturals, si aspira a mantenir la seva població actual.

Havien iniciat la sortida a Sabadell : l’Antoni Ibanez Olivares, el Tomas Irigaray Lopez, el Joan Moliner Manau i el Feliu Añaños i Masllovet, a la benzinera de Castellar del Vallès – la darrera que dona servei abans de Sant Llorenç Savall – s’incorporava l’Antonio Mora Vergés.

En aquesta ocasió ens feia de sherpa el Joan Moliner Manau; feta la visita del Molí de l’Agell, seguíem fins a la Bosqueta, quin rellotge de sol ens saludava amb la seva bella llegenda :

Caminant que vens de vora
Déu et doni la bona hora

Continuàvem fins a Sant Jaume de Vallvert, també escrit en algun llocs com Vallverd, on esmorzàvem assentats en els marges de pedra, que delimiten la petita plaça que hi ha davant la porta; una fina pluja, quasi imperceptible i dissortadament sense cap efecte quan a minorar la greu mancança d’aigua que patim, ens acompanyaria en el camí de tornada.

Ens aturàvem a l’anomenat Convent de les Teresianes, on en absència del masover no podíem accedir a l’oratori de la casa; idèntica sort tindríem en l’anomenada Vall Xica, que sota la dependència de la Generalitat de Catalunya, estava destinada a donar aixopluc a menors en acolliment públic. El comentari quan als ingents recursos que romanen inactius, alhora que creix sense aturador la necessitat social era quasi obligat; una mostra de general coneixement és la situació de l’antiga caserna de la Guardia Civil a Sabadell, que hauria d’haver possibilitat des de fa molts anys, l’ ampliació del recinte hospitalari del Parc Taulí, alleugerint alhora el col·lapse gravíssim que pateix tota la Comarca.

Malgrat l’aparença de viure en democràcia, persisteixen encara situacions quasi feudals, no s’ha acabat encara amb l’anomenat “regim de mans mortes “ ; ni pel que fa al l’Estat Espanyol, ni pel que fa a l’església catòlica.

Al tradicional pessimisme vers el paisanatge; en aquest darrer any 2.007 hem patit el major desgavell administratiu del que hi ha memòria : l’Ave i les seves misèries, les apagades del Barcelonès, la ineficiència “tradicional “ de la sanitat pública, la sospita de corrupció a l’Agencia Tributaria, que recollia El Periòdic de Catalunya del dia 09.05.2007,.... hi afegia en aquesta ocasió també el “paisatge” , L’Agell, el darrer molí de la Conca del Ripoll, i tants i tants altres llocs que son patrimoni de tots, i que davant la indiferència general es malmeten, desapareixent i s’acaben oblidant.

Dins de l’horari previst m’acomiadava dels meus companys a Castellar del Vallès, ells continuaven viatge fins a Sabadell, on arribaven sans i estalvis dins l’horari previst.

© Antonio Mora Vergés

Sant Jaume de Vallverd o Vallvert

Em demanava el Feliu Añaños i Masllovet algun text relatiu a Sant Jaume de Vallverd o Vallvert, en terme de Sant Llorenç Savall; estem posant imatges al romànic proper.

Alguna dada d’aquest edifici religiós : Acollidora i petita capella romànica situada a la capçalera del torrent de Mascarell, sobre un contrafort rocós enmig del bosc. Va ser construïda per Bernat de Vallverd a principis del segle XII i el propietari actual (la Bosqueta) la va restaurar exemplarment el 1975. Té com elements decoratius un campanaret i arcuacions cegues a l’absis.

Buscava dins el meu arxiu, i acabava trobant un relat èpic de l’any 2.007, en el que els actors érem únicament el Joan Moliner i Manau [ sherpa llegendari perles terres de la Serra de l’Obac, i l’Antonio Mora Vergés.

El text que reprodueixo integrament deia :

Havíem quedat amb el Joan Moliner en fer un tomb pels voltants de Castellar del Vallès; la proposta inicial era d’anar fins al Moianes per anar avançant amb la “llista del Feliu “ ; o en el seu defecte anar a Sant Jaume de Vallhonesta fent alguna casa més d’aquelles “terres desolades”. Finalment però a les 8,00 del mati en recollia a la benzinera de Castellar, i des d’allà anàvem fins a l’aparcament de les Arenes, on deixaríem el cotxe aparcat.

Creuàvem el Ripoll que sobreeixia la passera en aquell punt, i remuntàvem el torrent del Castelló, fins a les fonts dels Trons, on ens aturàvem a recollir imatges d’aquestes deus actives en aquest període; seguíem ascendint fins al Coll Roig; teníem intenció d’arribar-nos fins a Sant Jaume de Vallverd [ amb t final a la placa commemorativa ], però no vàrem saber trobar el trencall, i optàvem per continuar fins al Parany del Boter on esmorzàvem amb alguns membres de la colla dels Ocellaires de Castellar. Tenen un espai particularment ben organitzat i compartíem taula amb quatre dels seus membres.

Agafaríem desprès el PR 30 i fèiem d’anada i tornada els dos quilometres que hi ha fins a Sant Jaume, on per descomptat recolliríem també imatges, en aquest cas, d’un entorn restaurat i net. Tampoc en aquesta ocasió reeixim en el nostre intent de trobar la connexió entre el Coll Roig i aquesta església romànica.

El sol començava a escalfar de valent aquest dia de la Mare de Déu d’agost de 2.007, i desfèiem els nostres passos fins al mas Cadalfac, on havíem de continuar pel GR 173, baixant el Sot de l’Àliga, fins a les fonts del plàtan i la de Sant Jordi; una vegada més els estalvis se’ns menjaven les estovalles, i per seguir una drecera, ens tocava fer camí sota les línies elèctriques fins quasi les roques d’Aguilar; finalment tornàvem al món civilitzat, i comprovàvem que no tothom està a les platges, fins a cinc famílies, la majoria amb quitxalla menuda, gaudien a cor que vols dels gorgs , tolls i basses que l’aigua caiguda aquests darrers dies, aporta al torrent del Castelló.

Els darrers quilometres, sota un sol abrusador, eren ja un autèntic suplici, que només la certesa de la proximitat de l’aparcament i l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, feia suportable.

Desmesurat per un dia d’agost, és l’únic qualificatiu que se m’acut alhora de fer-ne la ressenya.

És bàsic anar per la muntanya amb un mapa actualitzat, i fins si cal amb una brúixola i/o un GPS, però per damunt de tot, cal preparar de forma anticipada qualsevol sortida per petita que sigui; anar canviat de rumb, vol dir anar sumant quilometres, i consumir temps i energies.

Us recomano arribar-vos fins a Sant Jaume de Vallverd o Vallvert, i tots i cadascun dels punts esmentats en aquest relat, alhora però us insisteixo cordialment, en no voler fer-los tots en un únic mati d’agost.

És ni cal dir-ho un consell de bon amic, i també, també de gat escaldat.

© Antonio Mora Vergés

Miralls trencats, viatge a l’Alt Vallès.

El títol que havíem fet servir a la convocatòria, deia “ Viatge a l’Alt Vallès. La Vall d’Horta i les seves Masies “ ; com estava previst sortíem de Sabadell abans de les 8,30 del mati, en el lloc de trobada, davant la Caserna de La Guardia Civil , únicament s’hi trobava el Feliu Añaños i Masllovet.

Entràvem pel camí de terra que dona accés a la Vall D’horta, just abans del Pont de la Roca, anomenat així, per la Masia homònima que hores d’ara és l’única que encara continua amb la seva funció originaria d’explotar la terra; malgrat l’hora quasi les 9,00 veiem feinejar a la gent de la casa; els animals no en saben res de setmanes angleses, dissabtes festius, i altres eufemismes que la gent de ciutat fem servir.

Ben aviat començàvem a transitar per davant , a dreta i esquerra , dels testimonis de l’incendi ferotge que havia estat ben aprop d’eliminar de forma definitiva qualsevol rastre de la història d’aquesta Vall. En l’origen de l’incendi hom hi veu justament aquesta voluntat; la de convertir aquesta Vall en una zona urbanitzable, practicant de forma literal la política de terra cremada per aconseguir-ho.

Al final de camí, seguiríem per la dreta, en primer lloc Can Brossa, l’única casa de la Vall, que juntament amb la Roca és encara residència permanent, i lloc de feina dels propietaris, en el cas de Can Brossa, els caps de setmana, divendres, dissabtes ,diumenges i festius, donen de menjar, i val a dir que en una relació qualitat/preu justa [ Telèfons. 937140186/ 610770739 ], per davant de la casa, el murmuri de l’aigua ens anirà fent companyia , primer fins al trencall del Castell de Pera, que s’alça a la part més alta de la Vall, desprès fins a la casa dita d’Agramunt, que va patir particularment la conseqüències de l’incendi, i que observàvem des de la corba que forma la Vall abans d’enlairar-se fins a la casa, fent servir com a mirador una pedra enorme que batejàvem justament com mirador d’Agramunt; la casa – avui buida – ens parla d’un altre temps, si més no, desitgem que la propietat pugui tornar a refer l’habitacle.

Desfèiem camí per tornar a situar-nos al costat del torrent, i ben aviat ascendiríem pel turó per aconseguir una bona vista damunt el Romeu, en aquest cas, la finca dona senyals de trobar-se ocupada, però clarament ja amb una destinació diferent a la seva originaria, res d’activitat agrícola o ramadera !; la darrera finca, de nom La Pregona, presenta ja alguns trets modernistes, i ens confirma en la seva utilització com a residència i no ja com a lloc de producció agrícola i/o ramader.

Ens calia tornar fins al començament del camí; el fred hivernal d’aquest dissabte 18 de març de 2006, ens obligava a entrar a Can Brossa per donar compte del nostre esmorzar, que acompanyaríem amb una amanida i un tallat.

Abans de retornar a casa, ens arribàvem al Marquet de les Roques, per recollir també la fotografia d’aquesta mítica finca. Des de la façana, en un angle, la imatge de Sant Roc, ens recordava que la casa i la Vall, estaven sota la seva protecció, i potser, potser per això, podíem gaudir avui encara de la visió d’aquestes cases.

La Vall tota, avui Parc Natural, dona la sensació de reflectir un món virtual; que te de natural que en un lloc agrícola, no és faci cap feina als camps ?, que únicament sigui possible sentir el gall, davant de la Roca?,que de manera conscient és deixi al temps fer la seva tasca d’enderrocador? D’aquí el títol, Miralls trencats que ens retornen una imatge, irreal del món.

En qualsevol cas amic lector, amb tot , avui encara és possible veure La Vall d’Horta i les seves Masies. Ja cal que programis ràpidament la teva visita, perquè no tenim gaire clar, per quan temps més.

© Antonio Mora Vergés

L'infern de Sant LLorenç Savall

L’any 2.003 en estranyes circumstàncies, cremaven les terres de l’Alt Vallès i deixaven un espai infernal, en el sentit de la mitologia germànica, “camí per valls tenebroses i pel riu de la mort”.
Nosaltres, el Tomás, el Juan Carlos, xilè de naixement, i jo deixàvem el cotxe al final del polígon industrial, i començàvem a caminar pel costat del riu, ben aviat agafàvem el trencall del PR-145.1 I sobreposant-nos a l’extrema desolació arribàvem fins a l’Armengol, veritable oasi en aquest mar d’arbustos i brusca, on pasturen els cavalls a l’ombra de l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara , seguíem caminant per aquest terreny al que s’anomena com Sots, i a les envistes dels cingles de Salomó, davant de la casa de Salallassera , iniciàvem l’ascensió fins les roques properes, on recollíem imatges de l’absoluta ruïna de fins a tres cases, en la zona anomenada els Fondos, no hi ha respecte d’aquestes finques, cap nom en el plànol de la Diputació Provincial de Barcelona; val a dir que el fet no ens sobta i en deixem únicament constància, amb l’esperança de trobar algun lector que tingui aquesta informació.

Prop de les cases enrunades, és fàcil identificar alguna olivera jove, possiblement un rebrot de les que l’incendi va cremar, també algun roser bord, i aquí i allà boixgrevols, que plenament adaptats a aquesta terra, tornen a renéixer.

Només les espècies invasores com el pi , necessiten de l’ajut humà. Quin interès obscur s’amaga darrera de les repoblacions?

Esmorzàvem amb la imatge en primer pla, de l’Armengol i l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara , al darrera sota la boirina, la imatge quasi espectral del Castelldepera, les urbanitzacions de Sant Llorenç Savall, i per damunt presidint de forma solemne, el Montcau; més enllà la boira vacarissana embolcallava la muntanya de Montserrat.

En el camí de tornada ens aturàvem a fotografiar la floració dels ametllers que sembla no reeixirà, si hem de creure el que diuen els del servei català de meteorologia, retratàvem també el rellotge de sol de l’ermita que des de 1.819, dóna graciosament l’hora als escassos caminants que s’aturen a contemplar-lo; l’ermita a càrrec de l’Armengol es manté en bon estat.

Continuàvem per camins orfes de tota indicació fins a Vilaterçana , des d’on enllaçaríem amb el PR-145, i sempre seguint el curs del riu Ripoll fins a la resclosa, superat ja el pont de les conques, ens retrobàvem davant del nostre cotxe.

El mati havia donat per parlar també de Pablo Neruda, el poeta xilè, que a més de regalar-nos amb la seva obra literària, s’havia compromès amb la causa republicana, i concretament amb Catalunya, i a quina intercessió es va noliejar un vaixell que portaria fins al seu país – salvant-los la vida – un nombrós grup de persones, que d’haver-se quedat aquí, haurien estat passats per les armes.

No em va semblar escaient treure el tema de Pinochet i la corrupció, sobretot perquè la llavor d’aquestes conductes infamants, la van plantar en aquelles terres els conqueridors espanyols, i altrament Alhaurin el Grande, Marbella , Andratx,..... son realitats d’avui que succeeixen a Espanya i no a Xile, oi ?. Us sona “mordida” ?. també és una pràctica que els espanyols van ensenyar-los, i no únicament als sud-americans, sinó a tot el món.

Deixàvem darrera nostre, els inferns de Sant Llorenç; volem tenir esperança i desitgem que aquestes terres, tornin a ser un jardí.

Això vol temps i més que temps; quina millor situació per passar de les paraules d’amor a Catalunya, a les obres concretes, oi?

© Antonio Mora Vergés

El Sot del Galí.

Queia una pluja fina, lleugera, semblaven més volves, les minúscules gotes d’aigua , que ajudades pel vent, dansaven en honor nostre, en començar l’ample camí, que un cop deixada la carretera de Sant Llorenç Savall a Granera i Monistrol de Calders , s’obria en direcció a la finca coneguda com el Galí.

A la nostra dreta el soroll del torrent que porta el nom de la casa ens feia companyia.

La casa – segons ens van explicar – és dedicarà a hotel rural , decisió que avui cap jutjar com arriscada, tota vegada que més amunt i més avall, i en tot el que és visible des de la casa, únicament es pot veure el paisatge desolat, fruit del paorós incendi, que ha transformat aquesta zona de l’Alt Vallès, en un mala còpia dels Monegros, arreu on poses la mirada, sempre hi trobes el mateix, fusta cremada, herbes i vegetació arbustiva, i pedres, pedres i més pedres !.

Desitgem tota la sort del món als propietaris del Galí en aquesta aventura econòmica !.

Havien vingut fins al Sot per contrastar les informacions, que refereixen el naixement del riu Ripoll en aquest lloc, vàrem resseguir el corrent de l’aigua de la vessant esquerra, quasi fins a les alçaries de la carretera de Granera, on únicament eren visibles algunes línies d’aigua per damunt del sòl, sense però que s’arribes a veure una surgència i menys encara una font.

No dúiem l’altímetre i no podem per tant confirmar l’alçaria concreta en que deixa de ser visible l’aigua.

En el costat dret, l’aigua desapareix ràpidament, i no hi ha tampoc cap evidència de surgència i/o font.

Ascendíem fins a les restes d’una antiga torre de guaita, i des d’allà contemplàvem la devastació que s’estén més enllà de Granera, quin Castell es pot veure amb tota claredat, i davant nostre en sentit contrari, les restes del Castell de Pera; des d’aquest lloc, en algun moment del passat, s’havien donat i rebut noticies i missatges, avui dissortadament des de l’erm infinit d’aquestes muntanyes, l’únic missatge clar que ens arriba, és el de la desesperació !

Refèiem el camí just fins al punt en que conflueixen el torrent del Galí, amb el torrent de Cal Llogari, i uns metres més avall encara, des de l’esquerra ,les aigües del Sot de les Ortigues, que recull les pluvials de l’amplia vall que s’obre sota el Castell de Pera.

Camí de Sant Llorenç Savall, les fonts del Llogari i de Sant Miquel, per la dreta i el torrent de la Sala i la font del Genesca per l’esquerra aportaran el seu cabal a l’embassament que no sense angoixes, subministra aigua de boca als llorençans, literalment abandonats a la seva dissort en aquesta qüestió tant i tant bàsica.

Juntament amb les greus mancances de comunicació, el subministrament d’aigua ha condicionat negativament el creixement econòmic de Sant Llorenç Savall, i molt ens temem que desprès dels incendis i les conseqüències que se’n derivaran, el tema empitjori de forma irremissible.

Amb les dades recollides, no podem donar per bona, la informació que situa el naixement del riu Ripoll al Sot d’en Galí; caldrà fer més recerca sobre el terreny, però des d’ara estem en la línia d’adjudicar formalment el naixement a la font del Llogari.

La característica d’un riu és la seva permanència, això amb independència del cabal que porti en cada moment de l’any; així doncs, només una font que ragi sempre – poc o molt – pot considerar-se l’origen d’un riu.

Estem – no caldria ni fer-ne esment – oberts a qualsevol aportació, i singularment a la de l’Agencia Catalana de l’Aigua, de la que – comencem a desesperar - com aigua del Ripoll, per les necessitats de boca de Sant Llorenç Savall, n’esperem resposta.

© Antonio Mora Vergés

La necròpolis de Vallis Càrcara.

Seguim el diccionari Alcover quines dades – obtingudes pel Josep Perarnau , en funcions de documentalista, en recerca pacient que li agraïm de forma pública - ens confirmen com un possible significat del mot, Valls estretes, també potser qualsevol sinònim : encaixades, angostes,..... sembla procedir del mot carcer [ presó ] , i apareix documentat l’any 998 com Valle Carchara i com Valle Carcera l’any 1.000. La observació de la peculiar orografia d’aquesta zona de l’Alt Vallès, coincideix perfectament amb el significat proposat per Mn. Alcover.

Tornàvem a Vallcàrcara per consumar la recerca de les restes més visibles de la seva necròpolis; l’incendi del 2..003 i la subsegüent retirada dels arbres cremats, han quasi desfet la totalitat de sepultures de lloses, conegudes també com cistes.

Havíem sortir de Castellar del Vallès, a les 8,00 hores, el Lluís Vilà i l’Antonio Mora, abans de les 9.,00, saludàvem al masover de l’Armengol; tenia un mati ple de feina, i ens indicava novament el camí del que anomenem el turó de la mort; creuàvem la petita riera on únicament alguns tolls d’aigua donaven testimoni de l’existència d’una mina, coneguda com de l’Armengol, que desprès d’un tant llarg període de sequera sembla talment agostades ;esperem que ben aviat s’acabi aquest cicle eixut; tant per la mina en qüestió, com per la nostra pròpia subsistència. Seguíem el camí sota els pals de la llum que des de la casa, continuen en direcció a Gallifa.

Assolim finalment el turó de la mort, i en la seva cara est, trobem tot i que molt malmeses, un grup de sepultures, la orientació oest/est descarta qualsevol relació amb el món àrab [ els musulmans acostumem a fer els enterraments directament a terra, i la orientació, atès el fet que s’enterren de costat per poder mirar cap a la Meca, és sempre nord/sud ].

Se’ns plantegen algunes preguntes : Per quina raó es qualifiquen com alto medievals, aquesta mena de sepultures prehistòriques ?. No hi ha cap evidència quan a l’ús únic d’aquestes sepultures; cap doncs que com fem actualment en una mateixa cista s’enterressin successivament diferents persones ?. L’existència d’una necròpolis prehistòrica en aquestes alçades, ens permet pensar que fou aquí justament cercant la protecció de les valls estretes, on s’instal·laren els primers pobladors d’aquesta zona; i segles més tard de forma progressiva anirien baixant fins a l’actual enclavament de Sant Llorenç Savall; te sentit, oi ?. La orientació al mati, al sol, permet sostenir la hipòtesi que fossin animistes, i que cercaven justament accelerar el procés de corrupció dels cossos morts amb l’exposició a la calor, que us sembla ?. El fet que en la zona no s’han trobat restes d’edificacions, reforça – al nostre criteri – la presumpció d’una mínima tecnologia per part dels habitants de la zona, que podrien dedicar-se preferentment a la caça i/o a la pastura de bestiar; alto medievals ?, no !

Ni el Lluís no jo som particularment hàbils amb les màquines de retratar, el dia gris i boirós ajuda poc per altra part, amb tot fem un bon nombre de fotografies, i com sempre confiem en el bon Déu.

Esmorzem prop de les tombes, el romaní, la farigola, l’espígol,..... , ens ofereixen el seu aroma; el turó de la mort, més enllà del nom, és un lloc acollidor, càlid; de ben segur per aquesta raó els nostres avantpassats el varen escollir per descansar en pau.

Desfem el nostres passos per acomiadar-nos del masover; li agraïm al Pere Hernández la seva informació, tant com la seva paciència; abans de marxar farem encara algunes fotografies, de la casa i de l’ermita amb els colors vermellosos de les fulles dels cirerers.

(©) Antonio Mora Vergés

R.Vila Abadal. 1927

Aquesta llegenda figura al damunt de la porta d’una casa d’aire llunyament modernista ,que hom troba seguint el mapa de l’Estany, de Ramon Vinyeta, en el solar que possiblement ocupes en el passat el molí del Castell. La contrada, propera ja a “ la “Vall dels Reis “ , on sota la particular protecció de Sant Feliuet de Terrassola ; [ Insisteixo una vegada més, que el diminutiu, fruit de l’estimació vers els Sant, no fa justícia, a l’esplèndid temple romànic, quina recuperació en gran part, devem a la tasca pacient del Joan Raurell i la seva esposa ] trobem magnifiques masies, en algun cas, quasi palaus, com : Rocafort, Rocabruna, El Castell, La Sala,...... amb les que la més que modesta casa, que trobem prop de la font de Sant Antoni Abad, no pot comparar-se.

Em delia per saber alguna cosa d’aquesta casa i sobretot dels seus darrers propietaris; imaginava la seva extrema solitud en aquest entorn – aleshores aïllat - del Moianes, quins habitants com els illencs, triguen – si en alguna ocasió arriben a fer-ho – en acceptar als qui venen de fora, ni que sigui per ajudar-los a millorar les seves expectatives de vida.

El Feliu Añañosi Masllovet, i el Tomàs Irigaray i López, m’acompanyaven en aquesta recerca, de la que ells faran – com sempre – un magnífic recull d’imatges. No vàrem trobar cap senyal de l’antic molí, ni tant sols de la resclosa que deturava les aigües de la riera de l’Estany, en el seu trànsit vers la riera d’Oló.

Trobàvem si la font de Sant Antoni Abad, arranjada i neta, amb una imatge del Sant dins d’un petit receptacle a manera de capelleta. Malgrat tractar-se d’una figura molt relacionada amb la vida animal, és força infreqüent trobar per arreu, advocacions d’aquest Sant, en quina diada justament es celebren les “ passades” .

A reserva d’ampliar i/o modificar si cal la meva impressió, diria que la casa fou abandonada pels seus propietaris, en gran mesura a causa de la solitud i l’aïllament; de fet les cases esmentades de Rocafort, Rocabruna, El Castell, La Sala,...... tenen en comú que son elles mateixes petites illes autosuficients, encerclades amb tanques de filferro, protegides fins de les mirades d’aquells que circulen per la carretera.

Deixàvem amb recança aquell racó, al límit del terme de l’Estany, i esperem – com sempre acaba succeint – que per algun mitja, acabem coneixen fins el darrer detall de la història particular que s’amaga darrera la inscripció R. Vila Abadal 1927.

Devia ser un raig un sol, però en la darrera ocasió que vaig tenir ocasió de veure la Font de Sant Antoni Abad, una llum forta i clara em va il·luminar, al mateix temps, em va confortar la sensació de sentir-me acaronat i embolcallat per aquella claror.

Ara, com en moltes ocasions més en el passat i el futur, esperar i ver.

(©) Antonio Mora Vergés

Just in time

Gràcies a la generalització d’aquest sistema, - tècnica de gestió en diuen els “experts” – hem gaudit i gaudim d’una situació de pànic generalitzat a Catalunya i Espanya.

Més enllà del nom, del que tracta el Just in time, es d’un mètode de producció que pot funcionar únicament en un sistema d’esclavatge pur.

Sembla que s’origina aquesta “tècnica” al Japó, de quin sistema de drets democràtics únicament en podíem trobar una semblança en el feixisme espanyol, i/o en el modus de producció feudal.

Desapareixen els estocs, tant de matèries primeres , com de productes acabats. “Tercers”, empreses , persones.,... s’han de preocupar [ habitualment per una retribució de subsistència ] de la correcta freqüència de subministrament, tant pel que fa als proveïdors, com pel que fa als “clients”, que passen amb la creació de les franquícies, a esdevenir autèntics esclaus dels fabricants/distribuïdors.

Se’n pot fer una traducció “ benèvola” de l’anglès i denominar-la 'just a temps'.

Ara una vaga ha posat el país davant la seva dura realitat; tot plegat és únicament un miratge, un decorat, i la major part de les “figures” son uns tòtils integrals – no posarem càrrecs, no fos cas que ens en deixéssim algun, oi ? -. Em pregunto ?

Davant d’un tsunami algú creu seriosament que aquest trepa donarien resposta ?

O més senzill, en un període de pluges intenses a l’estil del Monsó ?.

Felicito als governs pels caos.

Els meus condols a les famílies dels caiguts, ferits, detinguts.

© Antonio Mora Vergés

Sant Feliuet de Terrassola.

No li escau gens el diminutiu a l’antiga església de la Parròquia de Terrassola, que pertany avui a Santa Maria d’Oló. Constaven al cens de 1970, 54 veïns, en les diferents masies d’aquest disseminat agrícola; vindrien desprès – com per arreu dissortadament - els dies de la diàspora dels camperols, que foren un preludi de la degradació ambiental, de la que gaudim a Catalunya, com a molts altres llocs del món.

L’estultícia s’encomana més que la grip.

L’edició del divendres 27 de juliol de 2007 del Diari de Sabadell, publicava en contraportada, amb dues esplèndides fotografies del Feliu Añaños i Masllovet , un encisador paratge, i com subtítol, Detalls de la història del conjunt de Sant Feliuet de Terrassola.

El diumenge 29, sota un sol de justícia, ens arribaven el Feliu Añaños, el Tomàs Irigary López, i jo a aquest indret meravellós del Moianes; el govern tripartit ha fet grans canvis en aquest altiplà, l’antiga carretera de Santa Maria d’Oló a Moià, ha passat a denominar-se en part C-59, i qualsevol referència a punts quilomètrics que trobeu en mapes anteriors, l’haureu de tenir per no feta. La carretera continua estreta com abans, plena de revolts, i ara també de trampes mortals en forma de corbes peraltades al revés del que caldria.

No ens esperava el Joan Raurell i Gés, restaurador d’art, i ermità juntament – en ambdós tasques – amb la seva esposa Lourdes. Per tota presentació li vàrem fer a mans un exemplar del Diari de Sabadell, que val a dir, va merèixer la seva aprovació, amb l’esment únic de fer-se de fusta habitualment les pollegueres en el període en que es va construir la torre de defensa, que sense cap mena de dubte, és anterior a l’església.

Ens apressava – com sempre el temps – i fet el lliurament tornàvem novament a la carretera en direcció a Oristà, i ens incorporàvem a l’eix transversal en direcció a Manresa, on agafaríem l’autopista - possiblement més cara del món – per retornar al nostre Vallès.

Tornarem en una propera ocasió per recollir les imatges del Plà i el seu molí , la Sala, i si el trobem també del Molí del Castell, i la seva font, sembla ser anomenada ara de Sant Antoni Abad. Aquesta zona, que anomenen com “ la Vall dels Reis “ , és alhora que extremament bonica, molt complicada pel que fa a la nostra tasca de recollir imatges.

Tornarem també per documentar de forma complerta, l’interior del conjunt de Sant Feliuet de Terrassola , que val a dir no rep el reconeixement en forma de visites que li pertoca, possiblement perquè no se’n fa una promoció adequada i suficient. En la mesura – mínima – de les nostres possibilitats, intentem en relació a aquesta i a d’altres joies del romànic d’aquesta comarca natural del Moianes, fer-ne una divulgació per tots els canals que ens ho permeten : premsa escrita, internet tant en pàgines com http://www.moianes.net/, com en blogs i/o pàgines personals com http://coneixercatalunya.blogspot.com/

Sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca de divulgar el nostre ric patrimoni històric i cultural. Una molt bona manera de començar, és fer la visita de Sant Feliuet de Terrassola.

Per endavant gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Torrespaia, la Careta, Cal Cases, els Clapers,..

El meu e.mail deia : demà, dissabte hi ha algú disponible ?. Rebia resposta afirmativa del Feliu Añaños i Masllovet, de l’Antoni Uriz i del Tomás Irigary i López, el Joan Escoda i Prats, el Camarleng de Mura, ens havia fet saber que aquell dia a la Capital de les Valls del Montcau, es duria a terme una activitat relacionada amb el conreu del cigró.

Recollia als companys a les 7,30 desprès de superar els atzucacs que pel trànsit representen les instal·lacions lúdiques, que acompanyen inevitablement les festes Majors.

Deixàvem el vehicle aparcat prop de la casa de la Plana; l’Antoni Uriz tenia ocasió de descobrir una de les esglésies romàniques més antigues del terme de Santa Maria d’Oló; Santa Creu de la Plana.

Fèiem camí en direcció al Malrubi on anaven a parar les aigües pluvials d’aquella vessant; comprovàvem que a Cal Cases hi ha força activitat constructiva i reparadora, sembla que amb la intenció de dedicar-se al turisme rural; pujàvem fins a la Careta, casa majestuosa , orientada a la tarda, que amb vistes sobre Montserrat, domina un ampli territori. Ens aturàvem per esmorzar i sense adonar-me’n m’asseia prop d’un formiguer; ho advertia quan en gran nombre les veia córrer per damunt dels meus pantalons !. Sort dels companys que m’espolsaven energèticament perquè em veia esmorzat !!!!

L’estat d’absoluta degradació - literalment menjada per la vegetació - de la casa de Torrespaia, etimològicament , torre accessible, assolible , assumible, d’accés fàcil i/o senzill, ens feia difícil la seva localització, resta només dempeus un pany de paret, i observem entre les runes curulles de vegetació, dos cups rodons i la resta del que fos possiblement l’accés a un corral. Costa d’entendre aquesta situació d’abandó i ruïna !

La masia anomenada els Clapers, elsclapers@gmail.com , Telèfon: 93 744 91 53, 08273 Santa Maria d´Oló, està molt consolidada com lloc de colònies per a la quitxalla, amb capacitat per unes 80 persones, s’hi pot accedir amb vehicle des d’un trencall que hom troba 2 Km abans d’arribar al nucli de l’Horta d’Avinyó , per la carretera Artés - Horta d´Avinyó; comparteix l’accés amb uns Cellers d’anomenada; fins a la casa hi ha però encara 8 Km de pista forestal. Recollim imatges de la casa i l’ermita de la Mare de Deu dels Dolors.

Refem el camí, sota una pluja dolça, que ens anirà acompanyant fins arribar al vehicle. Ens aturarem un moment a Sant Joan d’Oló, per tal que l’Antoni Uriz i el Tomás Irigaray i López, recullin imatges del seu comunidor. Juntament amb el de Sant Pere de Bertí, al límit inferior del Moianès, en la confluència quasi amb l’alt Vallès, son els dos únics exemplars que existeixen avui encara.

Estic particularment content quan arribem a casa; tenia amics lectors una certa por, desprès de l’episodi dolorós de la rampa soferta en ocasió de fer el camí de les Castellasses pel Mal Pas de les Maringes.

Tenim per davant un altre any més d’aventures !

© Antonio Mora Vergés

Els molins del Pla.

Es troben a la riera de l’Estany, fora ja del terme d’aquesta població, i com a molt un parell de quilometres abans, del desguàs d’aquesta corrent d’aigua, en la que recollia les pluvials i les procedent de les diverses fonts que hom troba encara, en les terres que miren al nord des del Puig Rodó, i que s’anirà anomenant, Riera de Rocabruna, Riera de Rocafort, i finalment sumades ambdós, Riera d’Oló, que lliurarà les seves aigua a la riera Gavarresa, i aquesta finalment al riu Llobregat.

El nom de l’Estany fa referència a l’existència d’un estany pantanós, provocat per un fenomen d’endorreisme; el terreny argilenc i la situació enfonsada de la vall n’impedien el drenatge natural. A les acaballes del segle XVI, l’Abat Carles de Cardona endega la construcció d’una mina, subsistent encara, que resolgué aquest problema i alhora va permetre l’explotació de les aigües superficials, en el funcionament d’almenys quatre molins al llarg del recorregut de la riera.

Havíem sortir de Sabadell a les 8,00, un grup de tres excursionistes, m’acompanyaven l’Antoni Ibáñez Olivares, i el Tomás Irigaray i López, la resta en el primer cap de setmana d’agost, tenien compromisos de caire familiar i/o social per atendre. Deixàvem el cotxe a l’entrada del Pla, i ens acostàvem fins a la masia, en la que hi ha no menys de quatre edificacions, que no tenen aparentment cap vinculació amb l’antic us agrícola. Ens comentem que l’accés als molins des de la casa, és un xic complicat i alhora també, que els camins estan malmesos i abandonats.

Els molins hidràulics sempre es troben al costat de l’aigua, i això és una regla que serveix, tant en governs democràtics, com en els que no ho son tant; estem resignats a patir esgarrinxades a la pell – anem amb pantalons curts i camisa sense mànigues - . El camí compleix amb escreix les nostres pitjors expectatives, però malgrat tot, desprès de fer tres quilometres entre esbarzers, brusca i alguns notables exemplars de vegetació de ribera, trobem un foli en el que podem llegir : molí I , 30 passos i molí II, 80 passos. Agraïm a la ma desconeguda que va fer els cartells, aquesta tasca exemplar.

Les primeres restes evidencien que el cabal de la riera permetia en aquella zona, l’explotació simultània de dos molins situats l’un de l’altre escassament a 50 metres. Es visible la roda del molí i alguna part de l’edifici que la vegetació ha anat esquarterant i acabarà engolint. Per nosaltres aquest és el molí del Pla II, en el sentit que circulava l’aigua.

El molí principal, molí del Pla I , conserva encara les parets exteriors de l’edifici que tenia dues plantes, i en quina porta trobem la data 1739; la casa està altrament molt malmesa, i ens limitem a constatar l’alçada més que notable del saltant d’aigua, que ho feia funcionar tot. També aquí la vegetació va fent la seva feina destructiva.

Esmorzem al molí II, aigua, maduixots , préssecs, pomes i fruita seca; pensem en l’amic Feliu Añaños i Masllovet, al que sens dubte li agradaria trobar-se aquí amb nosaltres.

Decidim continuar fins al final de la Riera, i des d’allà farem camí fins a Sant Feliuet de Terrassola, on ens comentarà el Joan Raurell i Ges, en relació a l’article de contraportada del Diari de Sabadell, del dia 27 de juliol de 2.007, que li han demanat des de Roma, que n’envií almenys un exemplar.

L’Antoni Ibáñez Olivares i el Tomás Irigaray i López, fan la visita de Sant Feliuet de Terrassola, mentre jo vaig fins al Pla, a buscar el vehicle.

Aquells que tingueu interès en conèixer aquesta església romànica, que hom troba al costat de la carretera C-59 en el seu recorregut entre l’Estany i Santa Maria d’Oló, podeu trucar al telèfon 93.744.90.63, i posar-vos d’acord amb el Joan Raurell i Ges.

Ens fan l’obsequi d’un recull de textos relatius a Sant Feliuet de Terrassola, i en la portada trobem aquests mots, que penso son del tot indicats per cloure aquest relat :

Sant Feliuet :

Tant pacífic i tant pobre,
No n’hi al món cap més indret.

© Antonio Mora Vergés

Terraciola, històries de la terrassa petita.

Sembla que aquest, terrassa petita, és l’origen d’aquest singular topònim actual de Terrassola, dona per a pensar, la concatenació de dos diminutius, Feliuet i Terraciola, tant lluny de les terres del Baix Ebre i/o el Montsià, on l’ús de diminutius, “xiquet”, “miqueta”,... és tant i tant freqüent, i quin origen possiblement hauríem de buscar en el període de dominació dels sarraïns, que acabaria formalment en aquelles terres al segle XII.

M’havien regalat un petit tresor, un recull de dades que al llarg dels anys 1943 i fins el 1983, havia recollir en relació a Sant Feliuet de Terrassola, el quin en fou el darrer rector, Mn. Josep Maria Bellpuig i Vila, resident avui a la casa dita dels Capellans de Vic.

Quan a Sant Martí de Puig Armengol o de Llosa- Corba [*], avui desapareguda i fins oblidat l’indret precís on és trobava, fou venuda a la casa de Rocafort l’any 1835 quan la desamortització de Mendizabal; aquesta pràctica – vendes reals o simulades - era habitual per salvar les propietats de l’església. En tot cas, l’ermita romànica va anar a engrossir el patrimoni de Rocafort. Està, acreditat que essent administrador el Dr. Anton Berenguer, es va arrencar el finestral de darrera l’absis [ molt semblant al que hi ha avui encara darrera l’absis gran de Santa Maria de l’Estany ], per a instal·lar-lo a la galeria de Rocafort. Quan a la resta de l’edifici i amb l’excepció de l’absis de pedra arrodonida al que no devien trobar-li cap utilitat, Sant Martí de Puig Armengol o de Llosa- Corba , va passar a ser la pedrera de Rocafort a profit dels seus jardins, pilastres i parets. Les darreres pedres i l’absis, anirien a Terrassola on es farien servir en les tasques de restauració. [*] A l’enciclopèdia del romànic català, comarca del Bages, població de Santa Maria d’Oló, en podeu veure imatges; la Diputació de Barcelona ens ha de lliurar, les que tenen al seu arxiu de patrimoni per exposar-les a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , tots sou pregats d’ajudar-nos en la reclamació d’aquestes imatges, enviant e.mails al President d’aquest Organisme.

Rocafort que havia estat en mans de la família d’aquest cognom des de èpoques remotes, va veure trencada la seva successió, en morir sense descendència el darrer hereu; la casa va anar a mans de la família de la muller natural de Barcelona; els hereus – sense cap vinculació a aquestes terres - es van desprendre aviat de la casa i les seves possessions; fins al dia d’avui en que en son propietaris unes famílies armènies, la casa va pertànyer també a un Príncep de la casa regnant de l’Aràbia Saudita.

De la zona se’n parla avui com de la Vall del Reis, Rocafort i Rocabruna [ construïda a instàncies del saballenc Joan Gorina i Sans, de la que farem també més endavant una breu història ], pertanyents ambdós a la família d’armenis, estan encerclades de quilometres i quilometres de xarxa de filferro; també i en una allargada potser encara superior, el Castell, sembla que propietat d’un àrab, esta envoltat per una tanca. Uns i altres ocupen espais que havien estat de domini públic, camins, rieres, dreceres,..... amb l’aquiescència còmplice de les autoritats. A la Vall homònima d’Egipte s’hi ha trobat una de les necròpolis faraòniques més importants; en aquest meravellós indret del Moianes s’hi vetlla de fa temps un agonitzant molt particular, Catalunya !

Ens recordava el poeta :

Al fossar de les moreres,
No s’hi enterra cap traïdor,
Fins perden nostres banderes,
Seran l’urna de l’honor !

Hi ha coses que només els poetes, els nens i els vells eixelebrats es poden creure, oi ?

© Antonio Mora Vergés

La Balma i la font del Lladre.

El topònim en aquest país nostre, el podríem aplicar per arreu; font, balma ,pujol ,serra ,serrat ,vall ,turó, torrent, barranc, .......... fins fora lògic – no agradable pels veïns del carrer, està clar – trobar aquest adjectiu a tots i cadascun dels nomenclàtors de les nostres poblacions, grans i petites.

Llegia a la pàgina 31 del Diari de Sabadell del dissabte 7 de juny, abans de començar aquesta crònica, la següent noticia :
en un 54% segons els mateixos tècnics del Ministeri d’Hisenda, els esborranys enviats als contribuents amaguen “omissions i/o oblits “ quan a les deduccions que per llei els son aplicables.
Esperem una resolució, ràpida i exemplar, per part de les nostres màximes Autoritats.

Anàvem en la sortida quina destinació era la Balma i la Font del Lladre, el Josep Simó Deu , el Joan Moliner i Manau; el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigary i López, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés; els dos primers grans coneixedors d’aquest territori proper que s’ha donat en anomenar com Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, ens farien novament de sherpas.

El temps semblava donar-nos una treva en aquest allau de tempestes, amb el que Déu, dona resposta a la petició blasfema, feta a la Moreneta, des de les files de l’antic Partit Comunista del Nen Jesús. Potser ens caldrà tornar a demanar a l’església, que des dels pocs Comunidors que resten dempeus, novament és torni a cridar a comunió a la natura.
Cal potser explicar a algun lector que és un comunidor : [*], i quina funció exercia en l’activitat pastoral i religiosa de les comunitats rurals.[**] (*)Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, cobert, situada prop de l’església , on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.
(**)Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.

L’accés, gens fàcil, únicament us serà possible, si com nosaltres us feu acompanyar, per sherpas experimentats. Per endavant una afirmació, qualsevol molèstia i/o sacrifici rebran una més que justa compensació, amb la contemplació d’aquest indret ple d’encís, des de la bauma magnifica en les seves proporcions, fins a la font que gràcies a les aportacions de les pluges d’aquesta primavera raja a cor que vols. Està clar que la denominació s’ajusta perfectament, hi ha molts llocs per fer-se escàpol, tant en sentit ascendent per tornar al camí ral, com descendent per accedir al camí del solitari, i/o a la vessant de Rellinars.

Refem els nostres passos tot i deixant a la dreta del camí, la Roca Salvatge, El Paller de Tot l’Any i Castellsapera, per l’esquerra ens acompanyarà fins quasi el Coll de les Tres Creus, la serralada inconfusible de Montserrat.

Quan accedim novament a l’aparcament de l’alzina del Salari, constatem que com nosaltres, hi ha –sortosament – força persones a la que la natura els “enganxa” . De vegades penso que aquest món encara té remei !

Et sembla amic lector que sóc molt optimista, oi ?

© Antonio Mora Vergés

La Balma Roja. La pastanaga de l'ase.

Això de la pastanaga, de ben segur que a una majoria de lectors us sonarà força; s’explica com a mètode per aconseguir que caminin les ases rebeques, posar una pastanaga al final d’un pal i/o una canya, i posar-ho de forma que li quedi a una distància del cap, que li permeti veure-ho de forma nítida, i alhora que no pugui arribar-hi per a menjar-s’ho. Els àrabs tenen un sistema que tot i ser més fiable, als qui ens estimem als animals – ases inclosos – ens sembla un xic cruel ; consisteix en fer-los una ferida i evitar que s’arribi a tancar introduint-hi un tros de fusta i/o canya, quan la bèstia s’atura. Ho trobo més encertat, per aplicar-ho als alts càrrecs; Polítics i Funcionaris d’alt nivell – cas de ser certa – la noticia que recull el Diari de Sabadell del dia 7 de juny, relativa a que en un 54% segons els mateixos tècnics del Ministeri d’Hisenda, els esborranys enviats als contribuents amaguen “omissions i/o oblits “ quan a les deduccions que per llei els son aplicables. La noticia no fa esment quan a l’abast d’aquest frau; no sabem doncs, si és únicament a la ciutadania de Catalunya, o la pateixen també la resta de contribuents del Regne d’Espanya. Esperem - ara si - una reacció des de la Fiscalia Anticorrupció.

Desprès d’aquest llarg i val a dir-ho, inusual preàmbul, passo a donar-vos compte de la sortida del dissabte 7 de juny, en la que sota el guiatge dels sherpas, Josep Simó Deu i Joan Moliner i Manau; el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigary i López, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés, contemplaríem finalment la Balma Roja, esmentada únicament en el mapa del Centre Excursionista de Terrassa, que la situa però erròniament. El mapa de la Editorial Alpina, no en fa esment, i un cop vista, i comparada sobretot amb balmes, com : la Balma de l’Espluga a Sant Quirze de Safaja; la Balma Freda, en els límits imprecisos entre Granera i Monistrol de Calders; la Balma Rossa, sota mateix de Sant Miquel del Fai, o les Baumes obrades de Castellcir i Mura, trobem del tot lògica la omissió.

Havíem sortir de Sabadell a les 8,00, i deixàvem el cotxe aparcat a l’alzina del Salari, al voltant de les 8,30; superàvem l’ascens fins al Turó de les Tres Creus – que en fred acostuma a fer-se pesat – i continuàvem fins la font de la Pola per davallar fins al torrent de la Cansalada, ens aturaríem per retratar l’anomenat setrill, i fins per recollir cama-secs també dits carreretes que faran – almenys amb aquesta intenció s’ha fet – les delícies a la taula del Joan Moliner i Manau. La vegetació ens presenta, a la vista i a l’olfacte, un cúmul de sensacions. Gaudim amb les explicacions del Josep Simó Deu, quan a denominacions i fins usos possibles de la major part de les plantes i flors. L’ascens fins al Coll de Correu és ràpid i ben aviat tenim davant, el sempitern paisatge de la Serra de l’Obac ,la serralada montserratina i les terres planes de les comarques riberenques del Llobregat. Agafem el camí en direcció al Paller de tot l‘any, i escassament a mig quilòmetre trobem el trencall que ens permetrà accedir a la Balma Roja. Certament quan al color, el nom és un encert ple, l’escassa fondària de la Balma en decep, tot i comprovar que possiblement havia estat un bon xic més gran, atès el fet que hi ha trossos de roca escampats per arreu. La hipòtesi d’una esllavissada a conseqüència d’algun fenomen natural, com un moviment sísmic, no pot desestimar-se de forma lleugera.

Esmorzem acaronats pel sol, gaudint alhora d’aquest magnífic decorat natural, de la companyia, i dels nostres habituals queviures, entrepans per alguns, cireres i fruites fresques, dàtils, pistatxos i altres fruites seques.

La pastanaga, com la sarna, no piquen quan es prenen amb gust.

© Antonio Mora Vergés

El Moianes Privat.

El cronista gràfic i notari del patrimoni rural i paisatgístic del Moianes, en Feliu Añaños i Masllovet , s’havia fet – mitjançant el pagament d’un grapat d’euros – amb unes fotografies antigues esplèndides, que penjaven ara de la Galeria fotogràfica de www.moaines.net per tal que tothom – de franc , la gasiveria com a defecte està definit com a relatiu o pertanyen als catalans - pugui gaudir de la seva contemplació.

Justament la visió d’una d’aquestes finques, anomenada Rocafort, fotografiada en els primers anys de 1900, des de l’alçaria de Sant Feliuet de Terrassola , ens va fer pensar en repetir – fins on sigui possible, com explicarem - la fotografia.

La ruta d’accés en el nostre cas, serà Castellar del Vallès, Sabadell, Autopista de Manresa, incorporació a l’eix en direcció Girona i finalment sortida a Oristà , on agafarem la carretera en direcció l’Estany – Moià, per deixar-la al trencall de Santa Eulàlia de Riu primer- Vic.

La primera sorpresa ens vindrà en forma de porta, la pista forestal que comunicava les masies de Rocafort, i Rocabruna es avui d’utilització particular dels propietaris de aquestes finques.

Segona sorpresa, la finca està encerclada per una tanca de filferro en la millor tradició dels ranxos americans.

Tercera sorpresa, Rocafort dins del cercle de filferro, te a més una tanca d’obra que envolta la casa, quasi invisible als nostres ulls de tanta i tanta vegetació que hi ha ,està clar que com a mesura de seguretat.

La casa, a la mort del darrer Rocafort, va passar a mans de la família de la seva muller, d’ascendència barcelonina i sense cap vinculació amb aquestes terres; ben aviat va sortir a la venda, i un dels darrers propietaris, possiblement l’autor de tantes mesures de seguretat, va estar un príncep saudita; actualment i desprès d’un inacabable degoteig de visites d’interessats, entre els quals la nostra Montserrat Caballé, juntament amb japonesos, americans, russos, anglesos, alemanys,.. la propietat en quin interior conflueixen fins a set municipis , ha estat adquirida per uns armenis, que malgrat mantenir les estrictes mesures d’accés, control i seguretat, diuen assumir el compromís de mantenir i àdhuc restaurar les finques i la seva relació amb l’entorn natural.

Els concedim el benefici del dubte, tot i anunciar des d’ara que farem un seguiment de la seva actuació.

Des de la carretera, intentàvem fotografiar les finques, gràcies al zoom de les màquines modernes, això era possible amb Rocabruna, on una grua d’obres dona testimoni d’aquesta tasca de recuperació i esperem que de restauració que manifesten els nous propietaris; quan a Rocafort únicament son visibles les teulades, on sobta el gran nombre de xemeneies que fan pensar en que possiblement en totes o una gran part de les habitacions, hi havia en el seu moment una llar de foc.

Certament amb els binocles de campanya, constatàvem que un franctirador expert ho tindria difícil per a fer blanc en alguna finestra, donat el gran nombre d’arbres que en més d’una filera envoltaven protectorament la casa.

Entenguis això com una opinió, tota vegada que el nostre fort no son les armes de foc, ni per descomptat la punteria en la seva utilització.

Marxàvem un xic decebuts pel resultat de la nostra sortida, esperem anys a venir, que sigui possible l’accés controlat a aquestes finques, que certament tot i ser de propietat privada, ens pertanyen pel seu origen feudal, una mica a tots.

© Antonio Mora Vergés

El Romànic Industrial

Adreçava una consulta all Feliu Añaños i Masllovet, en relació a les ermites romàniques o no de les que tenia imatges, que com a conseqüència de l' exponencial creixement de molts nuclis urbans i/o industrials havien quedat encerclades - en el sentit de perill, d'amenaça, d'ofec - per la modernitat.

La resposta, documentada com sempre, fou ; Consultat els meus arxius fotogràfics, les esglésies que tinc prop de nuclis urbans son les següents:

La Salut, Sant Nicolau, Sant Julià d'altura, Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Pau de Riusec , Sant Vicenç de Verders en el bosc de Can Deu i salvada del pantà de Sau. Totes aquestes de Sabadell.
També: la Romànica de Barberà, les de Terrassa, Sant Feliu del Racó, Santiga davant del polígon industrial de Provasa;les romàniques de Polinya, Sentmenat, Sant Pere d'ullastre prop del polígon industrial de Castellar del Vallès, Santa Maria i Sant Miquel de Toudell, situades en sengles polígons industrials entre Viladecavalls i Terrassa; Sant Iscle i Santa Maria de les Feixes a Cerdanyola, Vallromanes, Santa Creu d'Olorda a cavall entre Molins de Rei i Barcelona i potser alguna més.

Aquest fenonem del romànic industrial, ha tingut amb tot un efecte positiu, ha posat davant dels nassos de moltes persones, aquestes singulars manifestacions de la pietat dels avantpassats, que constitueixen en aquest moment un valor històric i àdhuc patrimonial, que dota d'atractiu llocs tant i tant inhòspits i desam parats com els polígons industrials i els voltants d'algunes poblacions dormitori d'aquestes contrades.

Dissortadament algunes ermites han desaparegut en aquesta “ follia urbanitzadora “, altres com Sant Martí de Puig-Ermengol han servit com a pedrera d'alguna casa “noble”, fins en algun cas, han estat venudes i traslladades pedra a pedra fins a Paisos estrangers , amb tot, una almenys , Sant Vicenç de Verders que trobareu al bosc de Can Deu a Sabadell, va ser “salvada” del seu infaust destí, com tantes altres estava destinada a ser una victima més de les aigües que retindria el pantà de Sau. L'acció del tot benemèrita cal imputar-la a la Caixa d'estalvis de Sabadell.

Podreu trobar al Deuteronomi, en el Capítol de les malediccions, una que fa clara refèrencia a a Catalunya i als catalans,:

Els immigrants que resideixen enmig teu tindran cada vegada més poder, mentre que tu en tindràs cada vegada menys.
Ells et prestaran diners, però tu no els en podràs prestar.
Ells seran els primers, i tu el darrer.
Un poble que no coneixes s'alimentarà amb els fruits de la teva terra i del teu treball; t'explotaran i et maltractaran sense parar. Et tornaràs boig de veure aquest espectacle.

D'enca de 1.714, som un pobles d'esclaus, i els nostres patrimoni històric, segueix dissortadament el nostre destí miserable.

Escolta Senyor el clam d'aquest poble !!!

(c) Antonio Mora Vergés

Límits de la Vall dels Reis.

Sortíem de Sabadell a les 8,00, anàvem únicament al vehicle tres del habitual grup de excursionistes; m’acompanyaven l’Antoni Ibáñez Olivares, i el Tomás Irigaray i López, la resta en aquests idüs d’agost, tenien compromisos de caire familiar i/o social per atendre.

Deixàvem el cotxe a l’entrada d’un camí que ens menarà fins les fonts de Jesús i l’anomenada del Molí [ possiblement del Castell, per la proximitat d’aquesta finca ] , en la que trobem taules i seients de pedra en un lloc veritablement fresc i encisador, on l’única nota discordant és un cartell, en el que se’ns comunica la qualitat de no potable de l’aigua de la font. Som en un país estrany en el que per estalviar-se l’anàlisi regular de les fonts, s’estimem més les autoritats, penjar cartells d’aquesta mena. Potser ja no en queda ni un de polític honrat, oi ?

Topem amb la xarxa metàl·lica del Castell, que ocupa literalment fins a la meitat del llit de la riera de l’Estany, i ens barra el pas per continuar fins a la casa del Pla, a les envistes ja de Sant Feliuet de Terrassola,; ens cal fer via per la carretera C-59, que encara no s’han atrevit a tallar els poderosos propietaris d’algunes de les cases d’aquesta Vall del Reis.

El Pla, és més un conjunt de cases que una masia, en la que per part dels propietaris rebem tota mena d’atencions en aquesta tasca de recollir imatges, és sens dubte l’arena en un mar de calç, si enteneu com nosaltres que l’arena és innòcua i la calç pot arribar a matar.

Sota un sol abrusador, malgrat trobar-nos encara lluny del migdia segons l’horari solar, fem el recorregut fins la casa anomenada La Sala, que fou en temps, una masoveria depenen de Rocafort ; en el camí trobem el cartell de propietat particular, i ens preguntem una vegada més, si no existeixen propietats d’altre tipus, tot és d’algú, a que ve posar-ho de forma explicita ?.

Ens cal recollir imatges de lluny, tota vegada que els gossos de la finca estan lliures, i el camí més enllà de la Sala, està tallat per les tanques metàl·liques de Rocafort; la casa ha estat molt reformada i sembla tenir única o principalment un us residencial.

Recollíem les imatges per completar la Galeria Fotogràfica de www,moianes.net, i sobretot pr donar una satisfacció al seu director, amic i company de moltes sortides, el Feliu Añaños i Masllovet.

Buscàvem una ombra fresca, i amb la imatge de fons de Sant Feliuet de Terrassola, donàvem bon compte, de les fruites fresques, maduixots, préssecs i pomes, per continuar amb les fruites seques, ametlles i avellanes que sense la dolçor dels dàtils del Feliu, ens costaven un bon xic d’empassar.

Tornàvem fins al camí, on havíem deixar el cotxe, que com pensàvem està sota l’ombra d’un esplendorós arbre de ribera; còmodament asseguts i gaudint alhora que del viatge, de la frescor de l’aire condicionat, tornem a Sabadell, on arriben abans de les 14,00.

El mati ha estat menys calorós del que ens temíem, i amb la consciència tranquil·la d’aquells que han fet bé els deures, ens acomiadem possiblement fins al proper més de setembre.

Amics lectors, us desitgem també unes molt bones vacances.

(c) Antonio Mora Vergés

Rocabruna, el somni d’en Joan Gorina i Sans

Ens explica Mn. Josep Maria Bellpuig i Vila, que com a darrer Rector de Sant Feliuet de Terrassola va tenir ocasió de conèixer i tractar a D. Joan Gorina i Sans, que aquest - per qui manifesta alhora que admiració una sincera estimació - havia anar a estudiar a Suïssa en un internat per a joves de famílies riques, en el que de forma corrent els estudiants com a referència del seu origen deien : jo sóc del Castell ..., doncs jo del de ...., i que el jove Joan Gorina i Sans, es va prometre a si mateix, que també ell, tindria un Castell.

La fortuna dels Gorina es va veure incrementada en el període 1914-1918, és a dir durant l’anomenada I Guerra Mundial, com a resultes de la compra d’un vaixell de bandera alemanya, carregat de mercaderia, que els anglesos havien immobilitzat al port de Barcelona; la juguesca li va sortit molt bé al jove Joan, que invertiria els guanys en l’adquisició l’any 1919 de la masia anomenada Rocabruna , que comprenia també el masos veïns del Güell, la Vila i l’Alou.

En aquell indret es faria construir per l’arquitecte Eduard Balcells i Beigés, el seu palau, que d’acord amb les tendències del moment, resultà en un edifici d’estil modernista i ecleticista del qual destaca singularment, la cúpula central, feta de vitralls, que li dona una particular elegància a l’immens rebedor interior.

A la mort l’any 1954 del Joan Gorina i Sans, va deixar un mas a cadascuna de les seves filles. La propietat es va mantenir indivisa i dotze anys més tard, Manuel Font i Moreu, gendre del finat i negociant de cotó de Barcelona, va comprar les altres parts als seus cunyats, la propietat integra passaria a la seva mort a la dona, Roser Gorina, encara desprès al seu fill Joaquim.

L’ 1984, el príncep Saad Ben Abdula-ziz de l’Arabia Saudita, es faria amb la propietat de Rocabruna i les seves masoveries, i també del mas proper de Rocafort, que passarien en endavant a esdevenir una propietat única, que no ha retornat més a mans catalans; hores d’ara els propietaris son una família d’armenis.

Joan Gorina i Sans, fou un dels mantenidors de l’església de Sant Feliuet de Terrassola, a ell se li deuen entre altres obres, les imatges de Sant Feliu, Sant Antoni del porquet, i Sant Isidre, dutes a terme per l’escultor Pere Punti; també es feren al seu càrrec les obres de decoració i endreçament de l’església, en la que es celebraria de manera magnifiçent la cerimònia de casament del darrer hereu de la nissaga dels Gorina. La campana anomenada Joana, en agraïment a D. Joan Gorina i Sans, que l’havia donat a l’església, va donar noticia d’aquest enllaç tant a les terres d’Oló, com a les de l’Estany, segons recullen les cròniques de l’època.

Sabadell i Terrassola, tenen en comú el seu patró Sant Feliu, i gràcies al mecenatge generós de Joan Gorina i Sans, podeu gaudir avui encara de la contemplació d’aquest singular monument, que senyoreja la Vall dels Reis.

Aquells que tingueu interès en conèixer aquesta església romànica, que hom troba al costat de la carretera C-59 en el seu recorregut entre l’Estany i Santa Maria d’Oló, podeu trucar al telèfon 93.744.90.63, i posar-vos d’acord amb el Joan Raurell i Ges.

Clourem el relat amb la tornada dels goigs de Sant Feliu que sembla plaïen molt particularment a D. Joan Gorina i Sans :

Puix que sou de Terrassola
Patró i ens afavoriu
Deu-nos pau, salut i joia,
Gloriós màrtir Sant Feliu.

© Antonio Mora Vergés

Sant Martí de Puig-Ermengol. L'udol de Déu.

Aprofitàvem el parèntesi que ens donaven les pluges el mati del dissabte 31 de maig de 2.008 per arribar-nos fins a Santa Maria d’Oló, al límit ja del Moianès, on havien de trobar-nos amb el Joan Escoda i Prats que s’hi desplaçava des de les Valls del Montcau, el Josep Sansalvador i Castellet, persona que avui té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat al Monestir de Bellpuig de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera ; ens havia comentat que vindria des de Barcelona acompanyat per l’Eliseu Peidró i Ramí, persona de reconegut prestigi en l’àmbit dels qui s’estimen l’art romànic.

Recollia els companys Feliu Añaños i Masllovet i l’Antoni Uriz, al lloc habitual a les 7,45, en aquesta ocasió per qüestions laborals, no tindríem amb nosaltres a Tomás Irigaray i López; agafava el camí llarg : Sentmenat, Palau de Plegamans, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, Castellterçol, Moià , l’Estany, ... de forma que gaudíem a cor que vols, d’aquesta primavera que ens regala tots els tons del verd, des dels vorals de les carreteres, els prats, els boscos,.... sabem que en el millor dels casos és únicament un miratge, però apliquem aquí la vella màxima de viure el present, com allò que certament ens diu el seu nom, com un regal !

El primer en arribar – la puntualitat en algun llocs del món, rep el seu nom - era el Joan Escoda i Prats; deixàvem passar els quinze minuts de cortesia, abans de trucar al Josep Sansalvador i Castellet, que ens feia saber que s’havien aturat a Manresa, per tal de recollir material donat a l’Arxiu Gavin. Teníem temps de prendre’ns un cafè a l’Hostal de Santa Maria d’Oló.

Em tocava posar-me al capdavant en el recorregut fins al trencall d’Oristà; tot just iniciar el descens, ens desviàvem a la dreta pel camí que porta fins al Serrat anomenat de Sant Martí , on localitzàvem gràcies a les imatges cedides justament per l’Arxiu Gavin , les minses restes de la que fou ermita de Puig Armengol o de Llosa- Corba [*], avui desapareguda,

L’església fou venuda a la casa de Rocafort l’any 1835 quan la desamortització de Mendizabal; aquesta pràctica – vendes reals o simulades - era habitual per salvar les propietats de l’església. En tot cas, l’ermita romànica va anar a engrossir el patrimoni de Rocafort.

Està, acreditat que essent administrador el Dr. Anton Berenguer, es va arrencar el finestral de darrera l’absis [ molt semblant al que hi ha avui encara darrera l’absis gran de Santa Maria de l’Estany ], per a instal·lar-lo a la galeria de Rocafort. Quan a la resta de l’edifici i amb l’excepció de l’absis de pedra arrodonida al que no devien trobar-li cap utilitat, Sant Martí de Puig Armengol o de Llosa- Corba , va passar a ser la pedrera de Rocafort a profit dels seus jardins, pilastres i parets. Les darreres pedres i l’absis, anirien a Terrassola on es farien servir en les tasques de restauració. La desídia d’uns i altres [ els que no havien d’haver fet la destrossa, i els que justament tenien la tasca pública d’evitar-ho ] va fer que fos fins oblidat l’indret precís on és trobava.

[*] A l’enciclopèdia del romànic català, comarca del Bages, població de Santa Maria d’Oló, en podeu veure imatges; a http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , i a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , gràcies a l’arxiu Gavin, i particularment a l’eficàcia del Josep Sansalvador i Castellet, en podreu veure també algunes imatges. Tenim coneixement que l’anomenat ara S.E.P.A.L de la Diputació de Barcelona conserva no menys de 8 imatges fotogràfiques, que malgrat haver-les sol·licitat per exposar-les a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ no ens han estat – encara - de lliurades; tots sou pregats d’ajudar-nos en la reclamació d’aquestes imatges, enviant e.mails al President d’aquest Organisme.

Constatava dolorosament, la certesa d’una història, en la que s’atribuïa al mateix Déu l’autoria d’un crit prolongat i fort arrencat pel dolor; d’un udol tràgic, en el moment en que es dugué a terme la tasca ignominiosa de desfer l’ermita de Sant Martí.

Sabem que el darrer senyor de Rocafort, en la postguerra tindrà bones relacions amb els vencedors, i justament en aquesta circumstància, és explicable la destrucció absoluta de Sant Martí de Puig-Ermengol, per incorporar algun dels seus elements arquitectònics a la decoració de l’antic Mas de Rocafort, convertit ja en Castell. La complicitat per omissió de les autoritats feixistes encarregades de vetllar pel patrimoni, en concret el servei ad-hoc de la Diputació de Barcelona, podria concretar-se en una relació de noms i cognoms. El delicte contra els interessos de Catalunya és imprescriptible, i esmentar aquí algunes persones ja traspassades, no ens retornarà l’ermita romànica de Sant Martí del Puig-Ermengol, i comportaria sens dubte notables perjudicis a persones que més enllà d’una relació familiar, desconeixen fins i tot aquesta història.En tot cas, per a uns i altres, molt en concret per a la nissaga dels Rocafort que desapareixerà de la faç de la terra, en aquesta ocasió les malediccions que trobem a Dt. 27,14-26 es feren realitat.

Recollíem imatges d’aquesta infinita desolació; justament l’execució d’una rasa per soterrar algunes conduccions possiblement elèctriques, ens dona la ocasió de refermar-nos en l’absoluta certesa de trobar-nos en el mateix solar, on s’erigia Sant Martí del Puig-Ermengol. Davant nostre el tràfic de la C-25 – situada a menys de 50 metre en línia recta – ens fa arribar un soroll somort que em recorda amb una esgarrifança l’udol de Déu !

© Antonio Mora Vergés

PUIGNERO. Almenara o foguera de senyals.

Dèiem el 14.08.2007 :

El mot <nero> , pot tenir el seu origen en el terme àrab <an-när>, el foc, que faria en aquest cas, Puignero, referència evident a l’acció que es devia desenvolupar en aquella carena situada en una alçaria de 689 metres sobre el nivell del mar, i que dominava àmpliament l’antic camí de Moià a Santa Maria d’Oló, actualment GR 177.

Con en tants i tants llocs elevats, aquesta evolució d’un element de defensa passiva del territori, a una propietat agrícola, es donava quan les circumstàncies econòmiques i socials ho feien possible. En aquest cas, podem situar el canvi de funció en algun moment del segle XI, quan també es consoliden el Mas de Sau, i s’edifica l’ermita de Sant Vicenç, anomenada avui de Vilarasau.

És curiós que de la mateixa funció, se’n deriven cognoms molt diferents ; Torre, Torrella, Torruella, com podem constatar en el mateix terme d’Oló, a les envistes de San t Feliu Saserra; Burgués, Burguera, Burgueroles, Burguesa , derivats tots ells del mot àrab <burg> dels que no trobem exemples en aquesta terra, però si en llocs tant distanciats com : El municipi d’Oliva a la Safor, Municipi de Mieres a la Garrotxa; Serralada entre Calvià i Mallorca; i Far, Farell,.. que trobem per arreu de Catalunya, i que dona nom a una casa senyorial en els límits imprecisos de Mura, Rocafort, i Sant Vicenç de Castellet, en les terres veïnes de les Valls del Montcau.

La accepció que portem aquí, la defensa també, el Joan Coromines, i val a dir que pel que a mi fa, això és una garantia irrefutable. Cap altre país del món, no per descomptat Espanya, ni Anglaterra, ni fins Alemanya, han tingut com nosaltres , un científic de la llengua, que va dedicar la seva existència, ha cercar i trobar, moltes respostes a les infinites qüestions que de qualsevol parla se’n deriven.

La visita a la casa, en la que vàrem ser atesos amb extrema cordialitat pel masover, em va plantejar un seguit de preguntes, a quina resposta he dedicat un mati de les meves vacances; val a dir, que això lluny de ser un sacrifici, ha estat per a mi el major dels plaers.

El Tomás Irigaray i López, va fer una llarga sèrie de fotografies, que de ben segur us permetran fer-vos una idea cabal, de la casa pairal dels Puignero, i de la seva ubicació en una modesta alçada, a l’esquerra del camí que des de Santa Maria d’Oló, condueix a Sant Joan d’Oló.

En les nostres sortides, tothom te una tasca assignada i tinc la immensa sort pel que fa a la recollida d’imatges, que desenvolupen aquesta funció a les mil meravelles, tant l’anomenat, Tomás Irigaray i López, com el Feliu Añaños i Masllovet, Director alhora, de la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net

Penso però sempre, que la seva tasca, s’acaba justament quan arribem a casa, mentre que sovint, la meva està a punt de començar; recordar els trets més importants de la sortida, i cercar també alguna dada tècnica i/o històrica, relativa al lloc que hem conegut. En aquest cas, l’atractiu del lloc, la constatació de les vistes esplèndides que des d’allà s’albiren, i la majestat que malgrat els segles, constatem encara en la més que reformada, masia de Puignero, que pertany al terme de Santa Maria d’Oló, al límit ja de la Comarca natural del Moianes.

Com sempre però, al lector, li correspon dir, la darrera paraula.

© Antonio Mora Vergés

La Torruella d'Oló.

El camí és el viatge, i gaudíem a cor que vols de la contemplació de la Plaça Major d’Avinyó, de la seva església, i d’alguns dels edificis civils, d’aire marcadament senyorial i modern; ens aturaríem més endavant en una creu de terme, prop d’una esplèndida masia amb torre de defensa, de la que el Tomás en recollirà imatges; Sant Feliu Sasserra ens acollirà amb las seva església romànica, l’edifici de l’ajuntament que fou la seu de la sots vegueria del Lluçanès; Oristà la petita població que senyoreja en un temps la contrada, i vinculada per sempre més al record del llegendari Perot Rocaguinarda , és un poblet encisador i ple d’encant; faríem encara, en el darrer tram de la sortida una visita a Sant Jaume de Vilanova, on en absència dels seus estadants, deixaríem una nota, en la que juntament amb les nostres dades personals, adreça, telèfon i e.mail, els fèiem un prec: que ens ajudin en la recerca de les ruïnes de Sant Pere de Vilanova. Val a dir que el prec, urbi et orbe, el fem extensiu a qualsevol persona.

La Torruella l’havíem deixat pendent en ocasió d’una sortida a l’hivern per les terres fredes de la riera Gavarresa, des de la Torre de l’Orriols decidíem desfer el camí, amb el compromís íntim d’assolir en un altre moment la Torruella, de la que de forma admirativa ens parlava el masover del Ciuró.

L’entrada la trobem entre els punts quilomètrics 61 i 62 de la carretera B-431, a la dreta en el sentit de la marxa, just abans d’arribar a la finca anomenada del Pilar, en el camí trobarem les restes d’una casa magnifica dins encara del terme de Sant Feliu Sasserra, Coll de Bassa, des d’on gaudim d’unes vistes esplèndides sobre, sobre la riera de Relat, i d’algunes finques encara en activitat, com La Molina, la Casanova, Els Arnaus i el Molí d’aquesta darrera casa; a l’esquerra la Cirera, adornada pel costat de migjorn amb un torre rodona d’aparell romànic que segons s’explica pertanyia al Castell medieval de Sacirera.

Entrem en el terme d’Oló, i ben aviat som davant de la Torruella, límit del Moianès i guaita permanent de Sant Feliu Sasserra ,el nom de la casa ens parla del seu primigeni us; punt d’observació i eventualment d’avis i defensa, davant d’una presència hostil. La pacificació, el lloc situat ja a la plana, superat l’esvoranc terrible de la riera Gavarresa i la feracitat d’aquestes terres en les que veiem feinejar un bon nombre de tractors i màquines de segar, farien créixer aquesta casa, des de la simple torre fins a l’edifici de magnifiques proporcions, al que s’hi podia accedir des de qualsevol dels seus costats [ possiblement perquè devia donar aixopluc a diferents famílies ] , i que dedicaria una ermita a Sant Francesc d’Assis, que es troba avui pràcticament destruïda almenys en el seu interior , i que sembla havia estat construïda el segle XVI i reformada a darreries del XIX. El Tomás recollirà per eterna memòria i perpetua vergonya de la nostra gent, les imatges d’aquesta infinita desolació.

El mati no ens permetria arribar-nos fins les runes de Rocaguinarda, on va néixer el famós cabdill Nyerro i bandoler de llegenda que acabaria els seus dies com a Capità dels terços castellans a Nàpols. Ens comenten a Oristà dins quin terme es troba la casa que està molt malmesa.

Aquestes son encara terres de Nyerros, persones que se senten catalans de Catalunya, front les terres baixes on el sentiment dels anomenats Cadells, persones que se senten catalans d’Espanya, s’imposa i creix sense aturador. Els noms canvien , però malgrat el pas dels segles, els sentiments es mantenen inalterables.

Ho comprovàvem amb la lectura dels resultats electorals del Lluçanès.

(©) Antonio Mora Vergés

Herois de Catalunya

Normalment aquest mot – herois – s’associa a la lluita i a la vida militar; en el sentit que jo l’empro, certament fa referència a la lluita , que de forma constant i quasi sempre - només - des de l’àmbit privat, mantenim els catalans d’ença de la derrota de 1.714 i de la clara voluntat de l’espanyolisme radical d’anorrear - com a mínim .- les nostres senyes d’identitat..

No feu una lectura reduccionista , els qui trobareu esmentats son certament alguns dels meus herois; no puc citar-vos a tots i cadascun dels qui han fet, fan i faran de Catalunya, el seu ideal màxim; segur amics lectors que vosaltres coneixeu també moltes més persones que podríem afegir a la llista.

Permeteu exposar sempre en la meva línia del bona brevis, alguns dels que jo tinc com herois :


Josep Salvany i Blanch

Neix a Martorell el 4 de desembre de 1866. Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891.
Gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia, l'any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col•laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col•lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent del diferents països.
Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tecnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l'època.
Josep Salvany va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929.

El Centre Excursionista de Catalunya

Denominat en la seva fundació l'any 1876 Associació Catalanista d'Excursions Científiques, feia constar en els seus estatuts inicials, com a primer objectiu social "Fomentar les excursions per la nostra terra per fer que sigui coneguda i estimada, i també publicar els treballs resultants d'aquestes excursions, crear una biblioteca, un museu i arxius”
Aquelles primeres excursions originaren una gran quantitat de dibuixos, que formaren valuoses col•leccions conservades avui en els nostres arxius. Al imposar-se la fotografia com a sistema ideal de reproducció d'imatges, els socis del Centre Excursionista de Catalunya començaren a col•leccionar els clixés i fotografies de les seves excursions posant-los al servei del seu ideal col•lectiu.
Al considerar que ja es comptava amb material suficient per iniciar els seu treball, el Centre Excursionista de Catalunya configurà l'any 1909 el seu ARXIU FOTOGRÀFIC i el posà al servei de conferenciants, escriptors, estudiosos, editorials i de tots els ciutadans interessats.
Contràriament al que hom podria suposar al tractar-se d'un arxiu fotogràfic d'un Centre Excursionista de Catalunya, l'ARXIU FOTOGRÀFIC del Centre Excursionista de Catalunya no comprèn solament els aspectes geogràfics i paisatgístics de Catalunya i altres parts del món. Gràcies a què sempre ha existit una gran varietat d'aficions sobre geologia, botànica, arqueologia, arquitectura, folklore, etnologia, esports de muntanya, esports en general, etc. En molts casos, malauradament aquests documents s'han convertit en testimonis únics, ja que són tot el que queda de monuments desapareguts, paisatges degradats o transformats, així com d'activitats, oficis o tradicions que avui ja només resten en el record i que gràcies a aquestes mostres fotogràfiques poden encara ésser estudiats.
La generositat de tots aquells socis i dels seus familiars, al fer la donació d'aquestes col•leccions al Centre Excursionista de Catalunya, ha fet que aquest ARXIU FOTOGRÀFIC sigui en dels més complets del nostre país.
Amb la finalitat que aquesta valuosa font d’informació, pugui estar a disposició de tots els ciutadans interessats en el seu estudi, consulta o publicació, i amb el desig de col•laborar al nostre enriquiment cultural el Centre Excursionista de Catalunya a arranjat i ha obert de nou al públic el seu ARXIU FOTOGRÀFIC

Josep Maria Gavín i Barceló

(Barcelona 1930) és un fotògraf i col•leccionista català.
Membre de la Unió Excursionista de Catalunya, on començà a col•leccionar fotografies de més de 22.000 esglésies catalanes, dels territoris de parla catalana a les comarques aragoneses de la Franja , d'Andorra, i de les comarques de la Catalunya nord, que constitueixen un important arxiu fotogràfic (l'Arxiu Gavín).
L’afany col•leccionista del Josep Maria Gavín Barceló, ha permès que actualment l’arxiu superi el nombre total de més de 1.550.000 documents, un dels arxius particulars més importants d'Europa.
El 1979-1983 fou nomenat president de la societat Amics de l'Art Romànic. També ha estat vicepresident de l'Ateneu Santcugatenc i és president de l'Associació Catalana de Col•lecionistes.
Ha publicat i ha exposat part del material mitjançant les seves col•laboracions a les obres : Catalunya Romànica, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, Santuarios marianos de Cataluña i en més d'altres 300 obres, aportant articles o fotografies.
El 1984 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Des del 1985 participa en conferències exposicions i xerrades. Des del 2007 l'arxiu Gavín, adquirit per l'arxiu d'Urgell el 2001, és dipositat al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

Galeria Fotogràfica de www.moianes.net

Aquest peculiar arxiu, accessible directament des d’internet, ha estat possible gràcies a la inicial donació del seu actual responsable, Feliu Añaños i Masllovet ; i a la tasca pacient d’un grup de persones, a les que sortosament podem afegir, les nombroses col•laboracions i donacions, majoritàriament privades i/o procedents d’entitats cíviques i culturals.

Tots ; també http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , http://percaminsdelbages.blogspot.com/ , http://www.guimera.info/, http://www.joseplainez.org/i tantes i tantes associacions , pàgines web, blogs personals i col•lectius,.... sumen modestament la seva aportació , a aquest desig de ser, que malgrat els entrebancs constants dels poders públics, i de les diverses Administracions, és l’essència del nostre poble.

Per la resta de pobladors d’aquesta península, tot plegat només és una mostra palesa del problema catalan.

Demanem al bon Déu, que com ens recorda molt clarament un monòlit, situat al Parc de Sant Andreu de Castellcir , “va crear els pobles” , no deixi mai d’enviar-nos persones amb aquest sentit de país.

Amén !

© Antonio Mora Vergés

Copiar i pegar, o veure i viure ?

Havíem assolit una fita llargament cobejada, en el moment que posàvem els peus damunt del solar on s’alçava fins a darreries del segle XX, l’ermita romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba.

Quants anys feia que trepitjàvem intermitentment el terme de Santa Maria d’Oló ?. No sabria dir-vos-ho amics lectors, i això perquè sempre ens havia resultat plaent arribar-nos fins aquest terme tant i tant extens. Se’m emplenava inevitablement d’imatges el cervell : Sant Feliuet de Terrassola , al límit quasi amb l’Estany; Sant Joan Vell d’Oló, prop del llit de la riera, dins possiblement de la propietat dita avui d’Armenteres en el Mapa de l’Editorial Piolet, i anomenat Almenteras , en el mapa que l’any 1.920 el topògraf Jacinto Vallejo feia per encàrrec de l’Institut de Cartografia de Catalunya; Sant Joan d’Oló i el seu magnífic Comunidor, que es troba al bell mig del pati , entre l’església i el petit cementiri i que juntament amb el de Sant Pere de Bertí, son els únics que conserven la tradicional forma de cobert als quatre vents, Sant Pere de Bertí, integrat en l’edificació cal estar amatent per advertir-lo; Vilarasau , on es conserven encara els bancs que llueixen el nom de la nissaga que s’hi asseia ; Santa Creu de la Plana, hostatja avui altres manifestacions d’aquest Déu únic ; Sant Miquel d’Oló, testimoni eloqüent i dolorós alhora, de la extrema incúria de les diferents administracions públiques , quan a la salvaguarda i protecció del patrimoni històric de Catalunya; Sant Jaume de Vilanova, justament en sentit contrari , la prova fefaent que a Catalunya, son únicament els catalans amb els seus recursos, qui sosté el tresor que representa aquest llegat dels nostres avantpassats; Sant Pere de Vilanova, on accediríem en el seu dia, gràcies als amics Llobet i Canemasses , i on al nostre torn acompanyaríem al Josep Sansalvador i Castellet, persona que avui té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat al Monestir de Bellpuig de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera, i l’Eliseu Peidró i Ramí, expert “pràctic” en el romànic del nostre país; Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba, ens aquest cas dissortadament posaríem només els nostres peus, damunt del solar on s’aixecava aquesta església, n’adquiríem certesa gràcies a la construcció d’una rasa oberta per soterrar possiblement connexions elèctriques, que ens permetia recollir imatges del que foren sens dubtes els fonaments del temple; no volem deixar sense esmentar Sant Esteve del Solà, prop de llit de la riera de Malrubi, La Torruella a les envistes de Sant Feliu Sasserra, i la seva ermita de Sant Francesc d’Assis, que es troba avui pràcticament destruïda almenys en el seu interior , i que sembla havia estat construïda el segle XVI i reformada a darreries del XIX.; la mateixa església Parroquial de Santa Maria , del Segle X , situada dalt Vila, i en la que destaquem el seu retaule barroc, i la imatge del Crist de la pregunta; també la nova església situada baix dins del nucli nou, mereix una visita, particularment per la imatge de la Mare de Déu Assumpta, ............

Començava dient que havíem assolit una fita llargament cobejada, i així ha estat amic lector pel que fa a localitzar la totalitat d’ermites romàniques, Sant Feliuet de Terrassola, Sant Joan Vell d’Oló, Vilarasau, Santa Creu de la Plana, Sant Miquel d’Oló, Sant Jaume de Vilanova, Sant Pere de Vilanova, Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba, les dues darreres esmentades únicament obiter dicta, per la majoria d’autors, sense tenir coneixement de la seva ubicació i/o estat actual.

Ens sentim col·lectivament orgullosos; en aquesta tasca, hi han participat moltes persones, i més enllà del meu agraïment personal a cadascun d’ells, serveixi aquest breu com a públic reconeixement.

Pel que fa a la pregunta del títol; cal que us doni una resposta explicita sobre quina és la nostra opció ?

© Antonio Mora Vergés

Crònica d'un mati de fred per la riera Gavarresa

Anàvem als límits superiors de la comarca del Moianes, sortíem com sempre a les 8,00 del mati, confortablement instal•lats dins del cotxe de l’Antoni Ibañez, ens trobàvem : el Feliu Añaños, el Santiago Moya, el Francesc Díez , el xofer - el mateix A.Ibañez - i jo.

Encara faltaven alguns minuts per les 9,00 quan des de la Rovirola iniciàvem el descens fins a la riera Gavarresa, el fred era intens fins a l’extrem que el camí estava glaçat, i en alguns punts la blancor de la gebrada deixava clar que la nit havia estat gèlida.

Ben aviat ens calia treure les màquines per retratar el Corral, masia molt reformada , propera a la població i dotada de tots els serveis; remuntàvem fins a la vessant de la riera, i des d’aquesta alçada, podien contemplar les restes del molí del Ciuro, la torre d’aquesta casa, i l’espectacle del torrent gelat , i d’una vegetació emblanquinada per les gebrades que amb el sol esmorteït del desembre feia dies i dies que persistien.

Abans d’arribar a la casa, trobàvem un petit oratori al que donarem el nom de la Creu del Ciuro, la casa a pocs metres, amb la seva torre de 16 metres d’alçària, ha estat testimoni de moltes històries, alguna de prou coneguda, com la biga cremada en el pis superior per les tropes franceses que varen situar en aquesta finca el comandament del front del Llobregat.

La nostra història d’avui es que una vegada més el gos de la casa, en aquest cas un petit caçador decideix acompanyar-nos en el nostre periple.

Creuàvem la riera per un pas canadenc, tots els nostres moviments comportaven un risc, damunt d’un sòl gelat fins a l’extrem que amb molta cura, podem passar caminant per damunt de la placa de gel que s’ha format al pas de l’aigua; la propera masia Orriols està tancada, en perfecte estat de conservació i diríem que freqüentada diàriament pels propietaris i/o masovers que possiblement viuen al poble – hi ha no més enllà de cinc quilometres des d’aquest punt - , la següent el Prat d’Orriols mostra ja algun signe d’abandó; en aquest punt el masover del Ciuro ens retroba i s’emporta dins del tot terreny al petit gos caçador, sembla que la família originaria de Lleó, tenia previst anar a mercat a Vic aquest mati, fem un darrer tram i ens arribem fins a la següent casa, situada en una solana on esmorzaríem , la Torre d’Orriols, on malgrat sembla no haver-hi ningú hem sentit el gall de la casa i contemplat pasturar els cavalls.

En la tornada ens arribaríem fins al Flequer, casa força renovada, d’estil basilical la definirà el Feliu Añaños, i desprès de fer-li una fotografia, refem els nostres passos fins a recuperar el camí.

La zona situada en una obaga es particularment perillosa pel que fa al gel, això ens dificulta el caminar, i retarda un bon xic la nostra previsió horària. Finalment sans i estalvis arribem de nou a la Rovirola on havíem deixat aparcat el vehicle.

El Feliu fa una darrera fotografia d’aquesta casa de la que únicament resta en peus la façana.

Ens explicaven que en ocasió d’unes votacions per algun dels càrrecs – quasi infinits – d’aquest sistema que alhora que manté institucions pre-democràtiques , com les Diputacions Provincials, no s’atura en la creació de més i més entitats públiques, a Santa Maria d’Oló, sense cap significació – segons van dir - els veïns varen ser preguntats sobre si volien ser del Moianes o del Bages, la majoria va decidir que Bages.

La pregunta però tenia la seva trampa, potser entre Bages i Osona, alguns haguessin decidit la segona, i segur que amb els mateixos serveis, que Manresa i Vic, tots haguessin decidit Moianes.

Com sempre, i més en el proper 2.007 que començarem ben aviat, que el bon Déu guardi a Catalunya dels seus administradors !.

Amb amics així, quina por ens poder fer els enemics ?

© Antonio Mora Vergés