dilluns, 28 de juliol de 2008

Country, en fem un ball de plaça ?




Ens trobàvem el diumenge 27 de juliol a la plaça de l’ajuntament de Sentmenat. La convocatòria deia que començaria la ballada a les 19,00 hores.

Saludàvem gent de Castellar del Vallès, alguns de Sabadell i quasi tota la “força” country de la Vila.

Em feien a mans el 44 títols que – inicialment – pensen ballar el 6 de setembre en ocasió de la Festa Major, son els següents :

LLISTAT DE BALLS

01- ELECTRIC SLIDE
02- FLYNN'8
03- JACK'S COWBOY
04- UMBELIEVABLE
05- HOLD ON
06- I MIGHT
07- COASTIN'
08- BUFFALO ROAD
09- LINDI SHUFFLE
10- IRIS STEW
11- ON THE ROCKS
12- STROLL ALONG CHACHA
13- JAMAICAN RUN
14- EASY COME EASY GO
15- TUSH PUSH
16- KING OF THE ROAD
17- WALK J.
18- NORD SIDE CHACHA
19- SKIP
20-BEHIND THE CLOUDS
21- LA CUCARACHA
22- GOOD BLESSED TEXAS
23- CHATTAHOCHIE
24- COWBOY CHARLESTON
25- MY MARIA
26- COWGIRL TWIST
27- TAKE A BREATHER
28- DOWN ON THE CORNER
29- SLAPPIN' LEATHER
30- EAGLE TEXAS
31- PRECIOUS TIME
32- PITTER PATTER
33- RHUMBA & ROSES
34- PIZZIRICO
35- 1000 YEARS
36- ZATCHU
37- VERTICAL EXPRESSION
38- I'M GIVEN UP
39- FOOT BOOGIE
40- LINE DANCE CRAZY
41- HEARTS & FLOWERS
42- PEPU'S GARDEN
43- CELTIC KITTEN
44- CANNIBAL STOMP

En comenten però que s’atendran totes les peticions que facin els balladors, en aquella ocasió en l’espai de l’aparcament del costat de l’església parroquial de Sant Menna.

Sorgia la proposta que us plantejava en el títol ; fem una roda de ballades a les places Majors de Catalunya ?. Sortien algunes propostes interessants :
Vic, Balaguer, Santa Coloma de Queralt [ a la comarca de la Conca de Barberà ], Montserrat, la Plaça de Catalunya a Barcelona, Calaf [ a la Segarra ], Vallbona de les Monges [ al Urgell]; vosaltres amics lectors en podeu anar afegint fins a completar tota Catalunya.

Això suposa certament un esforç d’organització, però avui el Country, te ja una implantació per arreu que comença a demanar a crits una certa estructura. Qui ho fara ara? On és farà?. Quan és farà ?. Jo com vosaltres tinc moltes preguntes, alguna proposta però cap solució.

El repte l’obríem justament el diumenge 27 de juliol a la plaça de l’ajuntament de Sentmenat.

Que la força amics “grangers” us acompanyi !!!!

© Antonio Mora Vergés

dissabte, 26 de juliol de 2008

Calders, caminant pel Camí Ral.

El Joan Escoda i Prats, ens feia de sherpa pels límits, entre Calders i Artés; anàvem : el Jordi Griera i Cors, el Tomás Irigary López i l’Antonio Mora Vergés; el pla era visitar la masia de *TORRE-CABOTA* , la seva *ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE FÀTIMA* i fins teníem l’esperança de trobar la *FONT DE LA TERMA*

*TORRE-CABOTA*, segons ens expliquen és avui una casa de turisme rural; no trobem a ningú quan arribem, i recollim algunes imatges de la masia; el Jordi Griera i Cors, amb una excel·lent vista fins en llocs foscos, ens comenta que no hi ha cap imatge dins l’ermita – ho corroboro amb la meva tècnica de la fotografia amb flash , en la que efectivament s’adverteix l’absència d’imatges damunt l’altar - ; altrament l’advocació de la Mare de Déu de Fàtima, sorgeix l’any 1.917, quan segons la tradició s’apareix als infants Lucia Dos Santos, i als seus cosins Francisco i Jacinta, prop d’un lloc anomenat Cova d’Iria, i advertim en el frontal del portal una data que ens confirma que l’ermita fou construïda a darreries del segle XVII. Amic lector ; sabries dir-nos quina era l’advocació originaria d’aquesta petita cape lla rural ?.




Ens dediquem a la recerca de l’anomenada *FONT DE LA TERMA* , que segons el nostre sherpa, no és una surgència, sinó una corrent d’aigua que circula per l’interior de la terra, i que per algun lloc d’aquesta contrada esdevé visible. Desistim justament quan les nostres reserves d’aigua, comencem a donar senyals d’esgotament.

Ens espera a la casa anomenada d’El Forn de Calc, el Joan Vendrell, que ens explicarà de forma amatent l’ambiciós projecte que tenen endegat : http://www.cacis.cat/


Hi ha en relació a l’indret algunes dades que us convindrà conèixer :

Es un conjunt de 3 forns de calç amb dependències annexes. La part original són els 2 forns paral·lels. Tenen un diàmetre de 3 m i una alçada de 5 m. Foradats al subsòl i amb revestiment interior de pedra. Cada forn consta d'una boca inferior que servia per treure les cendres i per entrada d'aire i al damunt una obertura més gran per on es carregava la llenya i s'hi posaven feixos de llenya. Aquestes donen a una avantcambra coberta per sengles voltes. Al damunt hi ha una estructura moderna amb vigues i totxo. A la part de ponent s'hi construí un forn més modern, amb la boca coberta amb volta de maó. A la vora hi ha un pou d'aigua.

Estat conservació: regular
Segle: XIX-XX
Emplaçament: 100 m aproximadament abans d'arribar a la casa del Forn.
Longitud: 1º 56' 43''
Latitud: 41º 46' 49'' UTM:
Alçada: 370 m
Accés: fàcil
Protecció: física. Tanca de protecció

Aquest indret ja té una tradició de forns des del segle X (cal tenir presents els forns de calç del camí de les Tàpies). Els forns aquí inventariats van ser construïts pels propietaris de la casa a mitjan segle XIX. El van explotar els mateixos propietaris fins els anys 1.950

Després de la Guerra Civil l'explotació s'intensificà, fins a desapareix amb la generalització de l’ús del ciment i el formigó armat en les tasques de construcció.

La pedra calcària necessària s'extreia de la pedrera que hi ha enfront de la casa.

Ens recomana el Joan Vendrell resseguir el llit de la riera fins arribar al Salt de les Tàpies. Joan, avui teníem altres tasques a fer, però atendrem la teva recomanació en algun moment del futur, quan les condicions climatològiques ho facin més aconsellable.

Quan als projectes tècnics, i artístics, desitgem de tot cor que tinguin el necessari recolzament, tant per part de les administracions, com dels col·lectiu d’artistes i del públic en general. Ens agradarà passejar per aquesta finca quan siguin realitats les primeres manifestacions del land-art.

© Antonio Mora Vergés

L’Escoda proposa, i Deu .....




Rebia un e.mail en que amb el seu habitual rigor, el Camarleng de Mura, Senyor de les Terres Altes, i Conqueridor Distingit de la Cova Regal em feia saber el seu pla pel dissabte darrer d’aquest juliol de l’any del Senyor de dos mil vuit :

Sortida d'Artés per dirigir-nos a la masia *CAN VILA*, seguirem el camí per si és possible visitar les excavacions de *MATACANS*. Segons m'han informat no sempre estan visibles, ja que si en aquest moment, no hi fan prospeccions, ho tornen a tapar.
Seguirem fent camí fins a *LA TORRE DEL TURÓ DEL PLA DE CAN VILA* que és un
jaciment d'estil medieval.

Ens trobàvem l’Antonio Mora Vergés i el Tomás Irigaray i López amb el Joan Escoda i Prats a Talamanca a les 8,30, i continuàvem amb el seu vehicle fins a Torroella de Baix, on recolliríem puntualment a les 9,00 al Jordi Griera i Cors. Iniciàvem la ruta creuant el Pont de Cabrianes, de quin inexplicable estat d’incúria i abandó en voldria saber la causa; ben aviat a l’esquerra en el sentit de la marxa, veiem un cartell *CAN VILA*, la casa, amb trets clars d’haver-se reformat per raons de seguretat, contempla des de dalt d’un turó l’amplia vall que limita amb la riera Gavarresa; sembla que actualment dona servei com restaurant i/o lloc per a celebracions.

Localitzàvem amb l’ajuda del G.P.S del Joan, un camp de blat, que des d’una posició meridional i ponentina, identifiquem com el Jaciment de Matacans; no hi ha llevat de les magnifiques vistes, res de ressenyable; hi ha dades en relació al lloc que situen el seu moment fundacional vers els segles III o II aC. L’establiment seria del tipus vil•la i sembla que no hauria de ser pas massa petita. En la meva recerca particular faig una gran troballa; l’església del Pont de Cabrianes podem incorporar-la a l’eremitori de Montserrat, quina silueta inconfusible ens amaga la boirina anunciadora d’un dia d’intensa xardor.

Continuàvem fins localitzar – també amb l’ajuda del G.P.S. - *LA TORRE DEL TURÓ DEL PLA DE CAN VILA* ; el lloc orfe de tota cura, amaga el que sembla, no tant un punt d’observació i/o defensa, com podria deduir-se pel nom, com d‘oració i pregaria; possiblement - també - pels habitants de la molt propera *MATACANS*. Aquesta hipòtesi ens faria anticipar notablement la presència humana en aquest indret.

Esmorzarem sota un sol de justícia, contemplant els cèrcols de pedra, que podrien haver sostingut en el seu punt més alt, una Taula semblant a la que podeu veure a Vallgorgina al Vallès Oriental.

En la tornada ens aturarem per retratar La Vila, tenint com a fons Artés.

Per les vinyes que ens envolten els tractors feinegen; ensulfaten en previsió del terrible mildiu de la vinya, quines manifestacions possiblement heu vist en alguna ocasió : les fulles malaltes presenten unes taques groguenques que consumeixen la fulla fins que cau. En els grans de raïm joves apareix una pelussa de color vermell grisenc, que és converteix en vermell terrós a mesura que avança la malaltia.

Avui tocava interpretar més que veure.

Amb tot, si en teniu ocasió no deixeu de visitar Artés, i d’assaborir els seus vins i caves de fama alhora que llegendària, totalment merescuda.

© Antonio Mora Vergés

dilluns, 21 de juliol de 2008

La resiliència [ Un mot poc conegut ]


L'escola de l'adversitat
Hi ha persones que, tot i néixer i viure en situacions adverses, es desenvolupen psicològicament sanes, i fins i tot en surten reforçades. És el que es coneix com resiliència
La psicologia i l'enginyeria de materials, encara que puga semblar estrany, tenen una cosa en comú: el terme resiliència. Aquesta paraula fa referència al fenomen pel qual els cossos retornen a la forma inicial després d'haver sigut sotmesos a una pressió que els deforma. El concepte s'ha aplicat a la psicologia per descobrir per què xiquets i xiquetes que viuen en la misèria, o persones que experimenten situacions límits, són capaços no només de superar les dificultats, sinó fins i tot de sortir-ne enfortides. Aconsegueixen resistir, sobreviure i accedir a una vida productiva per a ells i per a la seua societat.
La resiliència és una capacitat que es manifesta:
Enfront de la destrucció, mostrant una gran facultat de protegir la pròpia integritat sota pressió.
Enfront de l'adversitat, establint una actitud vital positiva tot i les circumstàncies difícils.
Trets que potencien la resiliència de les persones.
La vida diària està subjecta a esdeveniments durs: la mort d'un ésser estimat, una malaltia complicada, experiències laborals difícils, problemes seriosos de relació de parella, la soledat, l'aïllament social, la competitivitat per ocupar un lloc, l'atur, els problemes econòmics... Davant aquestes situacions les persones reaccionen de manera diferent segons el seu grau de vulnerabilitat, o dit d'una manera més actual: segons el seu grau de resiliència.
Hi ha trets que potencien aquesta habilitat.
La introspecció: Faculta la persona a entrar dins d'ella mateixa, a observar-se, a reflexionar i fer-se preguntes. Ajuda a preguntar-se a si mateix i donar-se una resposta honesta.
La independència: Ajuda a establir límits entre un mateix i els ambients adversos. Potencia l'establiment d'una distància emocional i física davant determinades situacions, sense arribar a aïllar-se.
La iniciativa: Capacita per a afrontar els problemes i exercir control sobre ells.
L'humor: Condueix a trobar el costat còmic en les situacions adverses.
La creativitat: Porta a crear ordre i bellesa a partir del caos i el desordre. En la infància s'expressa en la creació i els jocs que són les vies per a disfressar la soledat, la por, la ràbia i la desesperança.
La moralitat: Invita a desitjar una vida personal satisfactòria, àmplia i amb riquesa interior. Inclou la consciència moral, el compromís amb valors i la separació entre el que és bo i el que és pitjor.
L'habilitat per a establir llaços íntims i satisfactoris amb altres persones. Capacita a lliurar-se als altres i a acceptar-los en la pròpia vida.
Factors que afavoreixen la resiliència
Afecció parental. Els estudis efectuats destaquen que una relació càlida, nutritiva i de suport, per bé que no té per què ser omnipresent, amb almenys un dels pares, protegeix o mitiga els efectes nocius de viure en un medi advers. És a dir, fa falta una relació emocional estable amb almenys un dels pares, o bé amb alguna altra persona significativa.
Desenvolupament d'interessos i vincles afectius externs. Les persones significatives fora de la família afavoreixen la manifestació de comportaments resilients quan, per exemple, en la mateixa família es viuen circumstàncies adverses. Es tracta que hi haja algun tipus de suport social des de fora del grup familiar.
Clima educacional sincer i capaç d'establir límits clars en la conducta.
Models socials que motiven poder enfrontar-se de manera constructiva a les adversitats.
Viure experiències d'autoeficàcia, autoconfiança i comptar amb una autoimatge positiva.
Tenir possibilitat de respondre de manera activa a situacions o factors estressants.
Assignar significats subjectius i positius a l'estrès, descrivint les crisis com l'oportunitat d'oferir resposta a les circumstàncies adverses.
A qualsevol edat es pot canviar
Les habilitats i els factors que potencia la resiliència es mostren d'una manera desigual en els diversos tipus de personalitats, però es pot treballar per a aconseguir potenciar els trets que condueixen a gaudir d'aquesta capacitat de superar-se. La dificultat principal a què ens enfrontem quan busquem aquesta millora és la convicció que no es pot canviar. Ens escudem en afirmacions com "és que jo sóc així", "cada u és com és", "als meus anys jo ja no puc canviar". Aquest és el gran error. Més o menys, a qualsevol edat es pot canviar si un s'ho proposa.
Mai no és tard per fer el corresponent canvi de les actituds pròpies, entrenant-se en tècniques de modificació del pensament, aprenent a interpretar els esdeveniments d'una altra manera, recuperant la capacitat de reflexionar sobre si mateix, treballant-se la valoració de la pròpia personalitat, adquirint habilitats socials com l'assertivitat, aprenent a parlar positivament... Per aconseguir tot això es pot comptar amb professionals de la psicologia, als quals cal acudir no sols quan es pateixen crisis emocionals o psicopatologies, sinó quan algú vol entrenar-se per viure adequadament cada esdeveniment vital.
La resiliència, la capacitat per resistir i no enfonsar-se, per sortir airosament dels problemes, si és possible amb més força encara, també s'aprèn.
L'aprenentatge és possible
La resiliència, la podem afavorir en nosaltres mateixos i, en especial, en l'educació de les persones sobre les quals tenim influència, sobretot si són xiquets o xiquetes. És cert que hi ha condicions personals que tenen molt a veure amb els factors hereditaris, però no hi ha cap dubte que la personalitat s'educa. Els fills no s'improvisen. És un error dir "aquest xiquet ha sortit al seu pare en el geni" o "aquesta xiqueta té el caràcter de la seua àvia", a qui no va conèixer. Els xiquets i xiquetes que viuen en condicions de marginalitat i gaudeixen de les característiques que els fan rics en resiliència no l'han heretada genèticament. La vida, les circumstàncies, l'entorn els hi ha educat.
Per això, és important afirmar que és possible educar-se i educar en la resiliència. És possible canviar actituds en si mateix i en altres persones.

diumenge, 20 de juliol de 2008

I, el Govern que feia ?


Rellegia de la pàgina http://www.relatsencatala.com/ un article “Les rates anuncien el naufragi” Un relat de Antonio Mora Vergés (02-11-2006)

I, em preguntava una vegada més; ¿ que feia el govern d’aleshores ?. ¿ Com no se’n van adonar tots els cap-grossos de la que se’ns venia al damunt ?

Em limito – com la major part dels ciutadans - , a sortejar de la millor manera possible, la ineptitud, la corrupció, la prepotència, i totes les virtuts que us estalvio, tant dels nostres polítics “professionals” , com d’alguns dels cossos d’élite amb sous i retribucions multimilionàries, que segons sembla estaven badant. ¿ O potser seguien instruccions de mirar cap un altres costat ?

No calen gaires modificacions en el text de l’article que deia :

Aquesta “Les rates anuncien el naufragi” es una expressió típica, atribuïda al món mariner del que manifesto tenir un total desconeixement; i la porto aquí per il·lustrar no l’ensorrament d’un vaixell, sinó per entendre com la venda de Colonial per part de la Caixa de Pensions, de Landscope pel Banc Sabadell –Atlàntic , i la sortida del sector immobiliari d’altres firmes d’importància i pes en el sector financer , descompten ja l’ensorrament del boom de la construcció, el final dels enriquiments sobtats i l’especulació desbordada.

Està clar, que pesa també en aquesta decisió de desprendre’s de les empreses immobiliàries, per part de bancs i caixes, el desig de desvincular-se del pòsit de corrupció i vilesa, que s’ha anat vinculant progressivament al sector. La Caixa de Pensions i el Banc Sabadell- Atlàntic, aquest segon en menor mesura per la seva pròpia dimensió, necessiten mantenir una imatge “neta” per continuar essent líders en el món financer, i des de l’afer Marbella, qualsevol relació amb el món de la construcció està sota la sospita de frau, especulació i enriquiment accelerat. Val a dir també, que hores d’ara, aquestes i d’altres empreses, ja han obtingut guanys astronòmics, i altrament el creixent nombre de mil euristes, treballadors que reben com a màxim mil euros de salari mensual, arriba ja quasi al 70% del total de la força de treball. En paraules senzilles, per més que s’esforcin en esprémer, ja quasi no queda suc a la taronja.

En general les grans fortunes en el nostre país, no han estat quasi mai vinculades al treball, i/o al desenvolupament industrial, des dels indianos que tornaven enriquits de les amèriques en pocs anys, desprès de traficar amb esclaus, d’espoliar als indígenes, de robar l’esforç de pobles i nacions senceres, fins als “inversors” d’avui, que compren uns terrenys agrícoles i/o naturals, que “miraculosament” son requalificats com sòl residencial , per Ajuntaments , Diputacions, o Governs, sempre, sempre, òbviament per necessitats de la Pàtria. En aquest país nostre, els pocavergonyes, els lladres, i la delinqüència de coll blanc, sempre s’acaben tapant amb alguna bandera.

La qüestió però , és esbrinar que succeirà en els propers mesos i anys, ja sabem que els més llestos han salvat els mobles, que passarà amb la resta ? . Venen temps durs i violents, els excessos d’alguns els haurem de pagar entre tots, i certament el descontentament social, com a França, com Alemanya, com a Anglaterra, com a ... es manifestarà de forma cada cop més violenta, i possiblement com sempre, pagaran els justos pels pecadors.

Seguint l’exemple de les “rates sabies” , comenceu a saltar del vaixell del consum desmesurat, ajusteu el pressupost a les vostres obligacions econòmiques, cancel·leu tots els deutes que us permetin els vostres estalvis, feu-vos el ferm propòsit de viure amb menys del que guanyeu , i comenceu a practicar la moderació que caldrà considerar per un llarg període de temps una regla de vida.

Ah !, i no desespereu, ja sabeu que no hi ha mal que cent anys duri, ni per descomptat cos humà que ho aguanti.

Doncs això, paciència i moderació.

Amb tot, em costa d’engolir que únicament jo advertís que ens apropàvem perillosament al precipici.

© Antonio Mora Vergés

Santa Maria del Castell



Un impuls em feia girar a la dreta en la sortida de Sant Miquel Sesperxes, enlloc de fer-ho a l’esquerra, i desprès d’un breu trajecte, ascendíem el camí recentment arranjat que ens portaria passant pel costat de la font, a la petita plaça del cementiri i l’església de Sant Martí de Centelles. Coneixia el lloc . D’aquí surt el camí que s’ enfila per la muntanya i que en una breu però forta ascensió et situa a les runes de l’antic Castell de Sant Martí de Centelles. L’havíem fet en ocasió d’una excursió de Castell a Castell; de Sant Martí a la Popa.

L’església era closa, - com acostumen a trobar-se dissortadament per arreu – sortosament aquest dissabte 19 de juliol de 2.008, tenia les portes obertes, i érem convidats a contemplar-ne l’interior. Em sobtava la imatge romànica de Santa Maria del Castell , situada ara dins el recinte comú del temple per decisió de la comunitat. Històricament la imatge presidia la Capella Privativa dels Comtes de Centelles, que comprenia tot el costat dret de l’edifici, i on s’accedia actualment des de l’interior de l’església.

Em confesso marià, i la contemplació d’aquella imatge – una còpia fidel de l’original que podeu contemplar al Museu Diocesà de Vic – m’havia colpit de forma intensa.

Al vespre mentre escoltava els sons cèltics que el grup Dealan generava al nou espai de la Plaça Major de Castellar del Vallès, el meu cervell tornava a Sant Martí de Centelles, i a la imatge d’infinita tendresa de Santa Maria del Castell; se’m acudien alguns mots que al llarg de la nit, durant el son anirien definint-se, fins ser recollits com primera feina del diumenge 20 de juliol;

A la teva consideració amic lector els presento :

Maria de les herbes aromàtiques
Ensenyeu-nos la veritable generositat

Maria del fonoll i de la farigola
Ensenyeu-nos l’alegria de compartir

Maria de l ‘espígol i del romaní
Ensenyeu-nos el goig de la donació gratuïta

Maria de la sàlvia i de la camamilla
Ensenyeu-nos a practicar l’amor

Maria dels conreus i dels boscos
Ensenyeu-nos a viure amb senzillesa

Maria del roure i de l’alzina
Ensenyeu-nos a acceptar als altres

Maria del dies clars i assolellats
Ensenyeu-nos a gaudir de l’existència

Maria del fred i de les boires
Guariu-nos sempre de tot mal

Maria de les terres solitàries i les cases oblidades
Feu-nos recordar sempre que Déu va crear els pobles

Maria dels pagesos i les feines manuals
Feu-nos destres en el servei a la pàtria

Maria del Castell, Senyora de Centelles
Feu-nos forts en la defensa d’aquest país menut

Reina de la Garga, Guardessa del Congost
Vetlleu en tot moment pels vostres fills

Sobirana dels Cingles, protectora de les terres altes
Permeteu-nos estimar Catalunya fins al darrer alè


© Antonio Mora Vergés

El fi de la balança


Escrivia l’any 2005, quan semblava que amb el nou Estatut d’Autonomia, ho solucionaríem tot, un article que intitulava: Vae Victis !, Ai dels vençuts ! , aquesta frase que s’atribueix a un general romà, quan alhora de satisfer un rescat consistent en una determinada quantitat d‘or, rep la protesta d’un dels vençuts , en comprovar que posa el peu damunt de la balança per tal d’augmentar el preu acordat; la podem considerar molt anterior i molt actual alhora, quan som vençuts estem literalment a les mans dels nostres vencedors, sigui això en el terreny militar, o en el polític, o en el laboral, o ....

En el cas de Catalunya, quan li son arrabassats els seus drets històrics, quan comença la ocupació [ que no ha acabat encara ] , els guanyadors fan una mortaldat del tot innecessària, però molt en la línia primària que caracteritza la cultura espanyola, l’escarment, com a eina de prevenció de problemes en el present i àdhuc en el futur !.

El caràcter espanyol – ho hem escrit en moltes ocasions – lluny de cercar l’eficàcia germànica, és a dir, d’organitzar la destrucció de l’enemic d’una forma tècnica, funciona amb aquestes explosions de violència, seguides de períodes d’una certa tranquil·litat – per les víctimes – que de forma cíclica , és veuen truncats per nous episodis de violència.

Amb tot, les víctimes, - en aquest cas el catalans - coneixedors del tarannà dels nostres botxins, anem estirant i estirant la corda, fins que aconseguim un cert grau diguem-ne de confort, perquè si fent esment del concepte autonomia, perilla que acabem a la Model oi ? . Habitualment això provoca una reacció d’hostilitat, un nou esclat de violència, i de nou, amb paciència, generació a generació, amb consciència d’esglaó de la història, els vençuts – una vegada més – comencen a estirar la corda, amb l’esperança - inútil – que en aquesta ocasió el botxí respectarà el tracte, i no posarà el peu damunt de la balança !

Aquestes disquisicions es feien aleshores – any 2.005 – en relació a la proposta – una més –que ara com Estatut d’Autonomia presentàvem als botxins perquè ens permetessin assumir un nivell de confort similar – que no igual – al que gaudeixen des de fa anys i anys, altres parts de l’anomenat Estat Espanyol, reivindico aquí i ara, que llocs com, Castellà la Vella, fa segles que malgrat la seva teòrica pertinença al bàndol dels botxins, ens acompanyen, i àdhuc pateixen major crueltat i abandó, que nosaltres mateixos.

No veig motiu – dissortadament – per modificar ni una coma, està clar que ja tenim Estatut, com encara està més clar, que el plantejament a fer-los és ara molt senzill :

¿ Quin import hem de satisfer ara, per cada persona ?.
¿ Quan per un menut, un jove, un adult, un avi ?.
¿ Faran tarifes diferents en atenció als nivells de renda ?

De ben segur, que – aquesta vegada també - amb l’ajuda d’uns i altres [ hi ha molts botxins entre nosaltres ], és veurà reduït el sostre de les nostres aspiracions, però com hem fet sempre, de nou, amb paciència, generació a generació, amb consciència d’esglaó de la història, els vençuts – una vegada més – comencen a estirar la corda, amb l’esperança - inútil – que en aquesta ocasió el botxí respectarà el tracte, i no posarà el peu damunt de la balança !

La consigna catalana per excel·lència és, “paciència i treballar”.

Que no ens manquin mai ni l’una ni l’altra !

(c) Antonio Mora Vergés

dissabte, 19 de juliol de 2008

Els matins de TV3




Començaven a les 8,00 a la Plaça Granados a Sabadell, El Tomás Irigary i López, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés havíem de trobar-nos a les 9,00 amb el Joan Escoda i Prats a Sant Quirze de Safaja.

Ens aturaríem al terme de Caldes de Montbui, de quin Ajuntament esperem noticies relatives a la història de la casa coneguda com : Torre Nova, també dita en algun moment casa de les serps, i on actualment te la seva seu el CLUB HIPICA TORRENOVA. telèfon: 93 865 21 91

La casa, quadrada, amb una torre central també quadrada, transmet una imatge de força, i se li presumeix un passat de domini de caràcter quasi militar de la contrada. Sembla que fou temporalment confiscada per l’Ajuntament en la darrera confrontació bèl·lica 1.936-1.939.
Us sembla com a mi, que la casa amaga una història interessant ?

Abans de les 9,00 ens trobàvem amb el Joan a l’aparcament de la Fonda de Sant Quirze de Safaja; botifarres ,truita ,llom , cigrons, cervesa sense alcohol, vi, cafès, foren el nostre àpat matinal.

Començaríem a cremar calories en el camí a la Balma de l’Espluga a Sant Quirze Safaja, en aquest indret TV3 va filmar algunes escenes d’un documental sobre la vida dels humans, abans dels impostos directes, indirectes, l’I.B.I. ...etcètera, etcètera, sembla que se’n sortien prou bé, tot i la no obligatorietat de la tercera hora de castellà/espanyol. Intuïm per l’obertura de nous accessos una propera explotació de l’indret

Agafem ara el vehicle per arribar-nos fins a Sant Miquel Sesperxes, des d’on continuarem a peu fins al Soler del Coll, on es varen rodar – també per TV3 - els capítols de la Masia de 1.907; el Joan Vila i Riera, coneixedor d’aquesta casa des de fa molts i molts anys, ens explicarà que fou ell qui els va arranjar l’hort – que encara avui conrea – i alguns dels miratges clàssics de la televisió; la falsa font, els canyissos sota una teulada nova, i ens demanarà la transcripció de l’escut que es troba damunt l’accés pel costat de la propietat. La casa de planta quadrada, ens recorda la Torre Nova de Caldes de Montbui que veiem al mati, també d’aquest Soler del Coll en demanarem informació a l’Ajuntament.

La parròquia de Sant Martí de Centelles, situada just sota el turó "agulla de Sant Martí", on es localitzen les restes del Castell, està oberta aquest mati del dissabte 19 de juliol de 2.008, i tenim el goig de poder contemplar la imatge de Santa Maria de Castell, instal·lada ara a la església comú, i que històricament tenia el seu lloc a la capella privativa dels Comtes de Centelles. Lògicament contemplem una còpia de la imatge romànica, ja que l’original es troba al Museu Diocesà de Vic. Agraïm molt sincerament el detall de permetre’ns fer la visita al veí, del qui desconeixem el nom i llinatge.

En la tornada farem encara una comprovació : el pont de Sant Quirze de Safaja, no te cap escut, ni blasó, sinó simplement un quadrat ornamental. Intentem no pertorbar els qui sojornen plàcidament prop de l’aigua.

Ens acomiadem del Joan Escoda i Prats a Sant Quirze de Safaja, esperem retrobar-nos ben aviat en aquesta aventura apassionant de conèixer Catalunya.

© Antonio Mora Vergés

dimarts, 15 de juliol de 2008

Mar i muntanya




Amb aquesta denominació trobem a la cuina catalana un plat exquisit, el conill amb llagostins i/o amb escamarlans; també i aquesta és l’accepció que s’escau al relat, parlem de mar i muntanya quan fem un trajecte que ens porta d’un lloc a l’altre.

Ens trobàvem a Vallgorguina a les 8,30 del diumenge 13 de juliol de 2.008; havíem d’esmorzar plegats amb el Joan i La Mari, que tenien com hostes a la Maria Ines, Ines , o Mariné , que de totes aquestes formes la coneixen i la seva parella, el Joan.

Un cop ben alimentats fèiem via en direcció al dolmen conegut com Pedra Gentil.

Hi ha en relació a aquests monuments megalítics, en concret als anomenats dòlmens, un gran desconeixement; des de la mateixa denominació recollida de la llengua bretona, sense però, cap certesa quan al nom que li varen donar els seus constructors, fins als usos que tradicionalment es consideraven únicament mortuoris, i que alguns estudiosos de l'antropologia, amplien a funcions de temple i/o lloc sagrat.

Sens dubte els petits dòlmens tenien una funció mortuòria; els caçadors tapaven amb pedres el cos del company caigut, per tal d'evitar que fos devorat per les bèsties.

Els gran dòlmens, com el de Pedra Gentil a Vallgorguina, tenien funcions més sacramentals eren sens dubte, els llocs des d'on els xamans invocaven les deidats de la terra; la mare terra.

Ens situem al voltant de la taula , també així s'anomenen els dòlmens grans i amb les mans damunt la pedra, sentíem fluir la força còsmica; per un moment ens sumaven a l'energia que mou el món !

Hi ha una llarga tradició – tant llarga com fantasiosa, si m’ho permeteu dir – que situa practiques de bruixeria en aquest lloc concret; les forces del maligne, abans i ara, acostumem a trobar-se al pla, per arreu trobareu pla de les bruixes, i per descomptat lladregots, corruptes, prepotents,.... d’un i altre gènere, els trobareu més fàcilment a les terres baixes, que en aquestes alçades.

Se'ns fa difícil marxar d'aquell indret, cal però donar compliment al programa; fem camí vers la platja de la Pineda on seurem a prendre un refresc, i ens retratarem al costat d'una barca de pesca , abans d'arribar-nos tot passejant fins a la Formiga, on compartirem taula i xerrada.

Surt a la conversa en tema de les ajudes i facilitats que reben particulars i empreses, aquí a Catalunya i a Andalusia; sembla que estem parlant no de diferents comunitats autònomes d'un mateix estat, sinó clarament de móns diferents !!!

Recentment es publicaven les balances fiscals; he recordat aquell episodi en que Juli César, quan se li queixa un franc perquè atura amb el peu la balança d’un rescat, li contesta somrient; Vae victis ! ; ai dels vençuts !!!

Doncs això amics lectors, Vae victis !!!!

© Antonio Mora Vergés

dilluns, 14 de juliol de 2008

Sentmenat, el country en estat pur.




Dissabte 12 de juliol, 21 hores, plou amb fúria, correm fins l’entrada del teatre de La
Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca
; és una entitat fundada el 1895 a Sentmenat , en la que es duen a terme una munió d’activitats de caire bàsicament cultural.

Avui tenim el sopar i la festa de fi de temporada del grup de country, que al caliu del Toni i Eli, s’ha format - i no para de créixer – en aquesta vila vallesana.

Embotits, vedella amb bolets, gelats, pastes, aigua, vi, cava, cafès i ”gotes”, ens tindran entretinguts fins més enllà de les 22,30; desprès el country en un marc particularment adequat -és un edifici mes que centenari – farà justícia amb els possibles excessos fins –en el nostre cas – les dues de la matinada del diumenge 13

Entre els qui fem habitualment d’espectadors, s’especula sobre les raons de l’èxit que sens dubte ha assolit el Country. Ens decidim per acceptar que estem davant d’un so eclèctic, format a partir dels sons d’arreu del món que el emigrants portaven amb ells, quan pujaven als vaixells amb destinació a les amèriques. Hi ha fins que ara veu clar, les restes del flamenc en els cops de bota, o de la sardana en el comptar dels passos, o .........

Està clar en tot cas que el Country te avui la percepció d’una activitat “natural” , com ho devien ser en el seu moment els malnomenats “balls regionals” , que sota el feixisme, i els successius governs que confiem ens portin algun dia a la democràcia, van ser percebuts – i alguns ho son avui encara - com manifestacions d’una determinada opció política.

Deixem la conversa per contemplar les evolucions dels dansaires, que s’aturaran únicament per lliurar un regal als mestres, i que malgrat la calor intensa, tornaran a ballar fins que el cos aguanti !!!!

Quan ens acomiadem ens recorden que en aquest mateix lloc, i dins dels actes de la Festa major d’agost tindrà lloc una magna ballada. Coincidirà sens dubte amb altres ofertes a Sabadell, i les poblacions que tenen la Festa el mateix dia.

En tot cas, si més no per conèixer Sentmenat i gaudir de centenari edifici de La
Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca
, us aconsello que feu lloc a la vostra agenda.

Bon estiu grangers !!!!

© Antonio Mora Vergés

dissabte, 12 de juliol de 2008

Molí de l’Espina, Un èxit col•lectiu.





Començava la nostra recerca el mati del dissabte 10 de novembre de 2.007, anàvem en aquella ocasió el Joan Moliner i Manau i l’Antonio Mora Vergés; en aquella ocasió acabava dient :

Després de recórrer l’espai que limiten : la masia de l’Espina, el Roc Colomer, l’Espinoi, i un bon tram de la riera, aquí dita de l’Espina, que recull les aigües de l’altiplà i les porta fins a Monistrol de Calders, i comprovar que més enllà d’esmentar-se en el plànol de l’editorial Alpina [ que perdria en el recorregut matinal ], no hi ha cap vestigi físic d’aquest molí, que atesa la importància història de la casa que depenia, devia ser, sens dubte d’una bella fàbrica.

Havíem sortir de Sabadell a les 8,00 i abans de les 9,00, deixàvem el cotxe ben aparcat a Collsuspina i caminàvem ja pel G-177 en direcció a l’Espina, la intensa pudor de les aigües fecals – malgrat la data, quasi hivernal - que a cel obert contaminen l’aire i possiblement els aqüifers d’aquestes terres altes de l’altiplà, son un pèssim reclam per aquesta població nascuda al caliu del camí ral de Vic a Manresa. Davant de la masia de l’Espina començaríem a davallar cap al llit de la riera, en algun punt, s’observa un fort desnivell que podria haver-se aprofitat com a molí, no hi ha però cap resta d’edificació que confirmi aquesta hipòtesi; creuem el llit eixut de la riera, i ascendim fins al Roc Colomer, des d’on fem per la riba contraria, un nou recorregut, trobem només una gran bassa plena a vessar de les aigües brutes a que fèiem esment en començar el paràgraf.

El Josep Planas [ ha qui esperem conèixer properament ], ens havia enviat el 13 de març de 2008 un seguit d’informació que venia a corroborar l’existència d’un molí dins la propietat coneguda com l’Espina :

La descripció per arribar-hi seria la següent:

Aquesta ruta, l'Espina - Molí de l'Espina, s'inicia en el punt del GR-177 que està senyalat amb un post de fusta que en el rètol indica: "l'Espina" i que correspon a una cruïlla. Correspon a la fita 012. S'ha de agafar el camí de la dreta, si es ve de Collsuspina, o be s’ha de continuar en la mateixa direcció si es ve de Coll d'Heures. Aquest camí no està marcat en el mapa de l'Alpina.
S’ha de seguir el camí, cada cop menys marcat, i que s’acaba perdent en un camp. Llavors cal continuar per un nivell inferior i una mica més endavant dirigir-se cap a un pal de fusta de una línia elèctrica amb el cable trenat.
D’aquí cal anar cap a un camp situat a un nivell inferior, fita 011.
En aquest punt, una mica a la dreta i enmig d’un bardissar, hi podem distingir restes de una construcció; hem d’anar ara una mica cap a l’esquerra i baixar, per corriols indefinits, cap all llit del torrent. Un cop hi som hem de anar cap a la dreta seguint pel llit del torrent fins que trobem, fita 010, les restes de un pont, amb moltes pedres treballades al mig del llit del torrent.
A la dreta hi veiem les restes que hem pogut veure des del camp, mentre que a l’esquerra hi veiem les restes d’una construcció molt més gran.
Encara que hi ha molta vegetació ens hi podem acostar a totes dues construccions."

Posàvem data a la sortida, dissabte 12 de juliol de 2.008, ens trobàvem en aquesta ocasió a Collsuspina el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, desprès d’esmorzar de forquilla i ganivet a Cal Forné, iniciàvem el camí; dúiem atenen la observació del Josep un xerrac i unes tisores de podar.

El llit de la riera estava particularment relliscós, i ara una eina, ara l’altra ens anàvem fem pas amb la màxima cura, veiem el munt de pedres ,i a l’esquerra per damunt del nivell de la riera endevinàvem una finestra; ens decidíem per pujar i entre bardisses, brusca i tota mena de vegetació construíem una via d’accés; ens esperava el premi gros !. Accedíem a l’interior de les dues estances que resten dempeus; recollíem imatges del que possiblement fou una fornícula, a l’habitació principal de la casa; portes, finestres, parets, tot està literalment devorat per la vegetació que s’endinsa dins dels murs, i acabarà per desfer-los.

Fem la tornada pel costat de l’Espinoi, això permetrà retratar també al Joan Escoda i Prats l’anomenat Roc Colomer, que suggereix – com indica el seu nom - un gran colom des d’una perspectiva concreta.

Quan ens acomiadem a Collsuspina, al goig de la trobada que compartim tots dos, s’afegeix per a mi l’alliberament per poder desclavar-me l’espina del Molí de l’Espina.

Gràcies des d’aquí, a tots els que – citats i no citats - ho heu fet possible.

© Antonio Mora Vergés

divendres, 11 de juliol de 2008

La Dama de les ferradures. Margarita de Planell, Senyora de Rocafort




Escrivia tenint davant meu les còpies facsímil de la Revista JORBA, editada a Manresa el mes de juny de 1.913, les seus d’aquesta publicació eren aleshores :el Carrer Borne núm 36 – Plaza Sant Domingo, num 2 – i Carrer Nueva núm 49 de MANRESA. Hi figura també AÑO V Núm. 48

Aquest material m’arribava des de Moià, per gentilesa del Sr. Josep Roca Valldeoriola , amb qui havia fet coneixença mitjançant Internet.

En el primer e.mail em deia : Hola em dic Josep, avui per casualitat he entrat a la revista edu.moianes i he llegit el relat de ``el secret de marfà´´ m’ha agradat molt. Si l’hi interessa jo tinc un relat o historia referent a la casa o castell de Rocafort, ara popularment El Castell del Moro, l’historia es titula `` la dama de las herraduras´´ esta escrit en castellá, si en vol mes informació posis en contacte.
Josep

Amic lector, com be suposes vaig contestar al mateix moment, manifestant alhora que agraïment per doble finesa : l’amable comentari quan al relat “ el secret de Marfà “ , i l’oferiment d’aquest material històric.

En el segon e.mail , responia el Josep - ara ja ens dèiem pel nom - : Hola Antonio, be ja has contactat i em fas unes preguntes que passo a respondre’t :
Jo soc col·leccionista de sobres de sucre i quan fan trobades de intercanvi si puc i vaig, ara fa dos anys vaig anar a Figueres i varem coincidir amb una trobada de antiquaris, a mi m’agrada fer el tafaner amb diaris, papers, postals, revistes etc., : la primera revista que amb cau a las mans es aquesta que parla de Rocafort, no m’ho vaig pensar dues vegades i la vaig comprar, així es com ha arribat a las meves mans.
. ¿Si te un fonament real ? crec que si, la revista te per títol Jorba amb data del juny de 1913 , la signa ,Maria de Bell-lloch, ``traducido del setmanari català del 11 de octubre de 1894 ´´. Si es molt llarga ? dons 3 fulls amb fotos incloses.
T’interessaria veure-la o l’envio , queda a las teves mans Pep

Davant la dificultat d’una tramesa telemàtica, li demano al Josep que em faci una tramesa postal, i justament avui , divendres 11 de juliol ha arribat a casa.

Parla el relat de Margarita de Planell, esposa de Bartolomé de Rocafort, en els anys terribles de la pèrdua dels nostres drets a mans dels Borbons. El Senyor de Rocafort, juntament amb els seus masovers, i els que teníem amb ell el contracte de rabassa morta, lluitaren de valent durant molt de temps en aquestes terres altes, on la presencia de forces lleials al Monarca absolut , era puntual i limitada.

Finalment els espanyols posaren setge a l’esposa del cabdill amb l’esperança que els portes fins a ell, diuen les cròniques – i d’aquí ve el nom - que Margarita de Planell, Senyora de Rocafort, es feia ferrar els cavalls al reves, i quan sortia – normalment a l’empara de la nit - les petjades semblaven indicar entrades a la casa enlloc de sortides.

Sabem – per desgracia amics lectors - que finalment Catalunya perdria aquella Guerra, i amb ella la llibertat.

Gràcies Josep, per aquesta tramesa, que si més no, equilibra el balanç històric de la nissaga Rocafort, que desapareixia definitivament d’aquest món en el decurs del segle XX.

© Antonio Mora Vergés
Fotografies de la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/

Dijous 10.07. Fi de curs.


Sopava amb els balladors/es dels diferents nivells, l’any en terme de country quan som a l’hora de fer balanç, ha tingut un sòlid creixement. No faré la comparació amb la gestió econòmica, fora molt cruel, oi ?

Abans de l’aturada per sopar, s’han dut a terme les classes corresponents, i un cop recuperades les energies; tothom a ballar !!. Les agulles del rellotge ja canviaven de dia, quan ens acomiadàvem amb els millors desitjos per aquestes vacances, en les que certament d’ocasions per ballar no en faltaran aneu o aneu.

Personalment he fet d’espectador i ocasionalment – com avui – de cronista. En aquesta ocasió les imatges les posarà la Neus Pino, la professora terrassenca a quina tasca gegantina s’ha d’imputar l’èxit del country a Castellar del Vallès.

La mitja lluna d’aquest dijous de juliol, semblava somriure quan sortíem del recinte Tolrà.

Abans de posar-me al llit, he pensat que calia recollir aquest petit esdeveniment. L’existència humana al capdavall, és només la suma dels bons moments, que per regla general son de curta durada.

Us trasllado els meus personals desitjos, pel que fa a les properes vacances, que tingueu salut, que tingueu alegria, i per damunt de tot, que ens trobem de bell nou quan torni a començar el curs.

Fins aviat.

© Antonio Mora Vergés

dimecres, 9 de juliol de 2008

Moli de l'Espina [ segons el Josep Planas]



El Josep Planas [ ha qui esperem conèixer properament ], ens havia enviat el13 de març de 2008 un seguit d’informació que venia a corroborar l’existència d’un moli dins la propietat coneguda com l’Espina :

La descripció per arribar-hi seria la següent:


"Aquesta ruta, l'Espina - Molí de l'Espina, s'inicia en el punt del GR-177 que està senyalat amb un post de fusta que en el rètol indica: "l'Espina"i que correspon a una cruïlla.

Correspon a la fita 012.

S'ha de agafar el camí de la dreta, si es ve de Collsuspina, o be s’ha decontinuar en la mateixa direcció si es ve de Coll d'Heures.

Aquest camí no està marcat en el mapa de l'Alpina.

S’ha de seguir el camí, cada cop menys marcat, i que s’acaba perdent en un camp.

Llavors cal continuar per un nivell inferior i una mica més endavant dirigir-se cap a un pal de fusta de una línia elèctrica amb el cable trenat.

D’aquí cal anar cap a un camp situat a un nivell inferior, fita 011.

En aquest punt, una mica a la dreta i enmig d’un bardissar, hi podem distingir restes de una construcció.

Hem d’anar però una mica cap a l’esquerra i baixar, per corriols indefinits, cap all llit del torrent.

Un cop hi som hem de anar cap a la dreta seguint pel llit del torrent fins que trobem, fita 010, les restes de un pont, amb moltes pedres treballades al mig del llit del torrent.

A la dreta hi veiem les restes que hem pogut veure des del camp, mentre que a l’esquerra hi veiem les restes d’una construcció molt més gran.

Encara que hi ha molta vegetació ens hi podem acostar a totes dues construccions."

Posàvem data a la sortida, dissabte 12 de juliol de 2.008.
El pla senzill, i del tot engrescador :

Sortida de Sabadell a les 8,00ç
Arribada a Collsuspina a les 9,00
Esmorzar de forquilla i ganivet a Cal Forné [ esperem trobar-nos al Josep Planas ]
Seguint les petjades del nostre sherpa, volem arribar-nos fins les runes del moli de l’Espina.
Abans que el sol escalfi de forma excessiva esperem trobar-nos de tornada a Collsuspina.
L’hora prevista per iniciar la tornada entre les 12,30 i les 13,00 hores

Quan als petits detalls amics lectors, ens haurem d’esperar – uns i altres – fins a la realització d’aquesta sortida, en la que – si més no – el Joan Moliner i Manau i l’Antonio Mora Vergés, confien poder-se treure l’espina del Moli de l’Espina, que porten clavada des del mes de novembre de 2.007.

T'animes a venir amb nosaltres ?

El Codro o Còdol del Bressol.








El dissabte 5 d’abril, a les 8,00 sortien de Sabadell, des del lloc habitual, Plaça Granados, cantonada farmàcia, l’Antoni Ibáñez Olivares, que faria alhora tasques de conductor del vehicle 1, el Tomás Irigaray i López, i el José Antonio Uriz; a la benzinera de Castellar del Vallès, els esperava l’Antonio Mora Vergés al volant del vehicle 2. Ambdós cotxes anirien fins a Monistrol de Calders, on prop del Mas Saladich romandria aparcat el vehicle 2; tots els excursionistes pujarien a l’automòbil de l’Antoni Ibáñez Olivares, que faria camí fins a Granera des d’on donaria inici la caminada.

El GR 177 en el que s’aprecien manifestament les obres d’ampliació i consolidació, prèvies segons tots els indicis a la seva transformació en pista asfaltada, ens porta passant per davant de Bigues i sota el Castell de Granera fins al Coll, des d’on surt un sender de baixada [amb les obres d’ampliació de la pista costa de trobar ] que ens porta fins al torrent. Intentarem acabar la nostra recerca de la Bauma Roja, que intuïm una errada tipogràfica en el plànol que facilita la Diputació de Barcelona. Seguirem la pista del cantó esquerre del torrent fins a les envistes de la casa del Rubió, en aquell punt donem per bona la nostra impressió de la errada tipogràfica, que mitjançant xarxaparcs@diba.es esperem confirmar per l’Àrea d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona - com sempre adquirim el compromís de fer-vos saber la resposta - . Anirem a veure el naixement de la Riera de Sant Joan, dita també Font del Rubió quins brolladors omplen de vida vegetal i animal, els escassament dos quilometres que separen aquest punt de la confluència d’aquest corrent d’aigua amb la Riera de Marfa, quin aiguabarreig donarà lloc al riu Calders, esmorzem assentats en les pedres eixutes de la riera, només 10 metres abans dels brolladors.

Tornem al camí des d’on ràpidament veiem la torre de la casa del Rubio, magnífic record de la pertinença al bàndol nyerro d’un dels seus propietaris. El masover al qui saludem ens confirma en la bondat de les nostres dades, així pujarem per una pista que passa per davant de la granja de la casa fins arribar al torrent, abans d’arribar veiem ja en la distància la pista que porta fins a la Clusella . Creuem el torrent per incorporar-nos-hi i tombem a la dreta, cal parar atenció perquè en menys de 50 metres trobem un camí ample però poc fressat a l’esquerra en el que podem veure algunes marques grogues, el seguirem fins a trobar un nou cami que en aquesta ocasió seguirem per la dreta, i ben aviat veurem les restes d’una cabana de pedra seca, des d’aquell punt cal fer atenció al costat esquerra – tot i la senyalització que existeix – i veurem en menys de 100 metres el Codro o Còdol Bressol.

Respecte d’aquesta singular pedra i de la sepultura que hi ha al damunt, existeixen no poques teories : Tombà ibèrica per uns, Tomba Alto-Medieval segles VIII i/o IX , pertanyen potser a un nucli eremític per una part de la ciència, i vestigi de les pràctiques animistes dels nostres avantpassats càtals. Em quedo sense cap dubte amb aquesta darrera que alhora explica de forma comprensible la denominació Bressol que acompanya a aquest Codro o Còdol.

Els animistes troben natural, lògic i desitjable retornar a la terra un cop se’ns acaba el període vital; val a dir que per als càtals s’entenia el fet de viure com el desenvolupament autònom de la vida de cada persona, així aquells que per raons físiques, psíquiques o per qualsevol mena de limitació no podien “viure” tal i com ells concebien l’existència, no podien integrar-se en cicle de la vida natural , i eren enterrats en pedra per tal d’evitar – en el seu pensament - que passessin a formar part de la naturalesa. Aquesta mena d’enterraments, venia a ser com presentar als deus de la natura les despulles d’aquella criatura, perquè de nou li fos permès iniciar una nova existència en la que – com tothom aspira a fer - pogués desenvolupar-se autònomament. Per als qui han gaudit de la vida, terra a la terra, per aquells que contràriament no han pogut assolir aquest goig, pedra a la terra. I conrear l’esperança d’una nova ocasió.

Recollíem imatges de l’indret, i desfèiem els nostres passos fins a la pista de la Clusella que agafaríem a la dreta en direcció a la riera de Sant Joan; ens aturàvem per admirar i recollir les imatges del molí d’en Sala, curull d’aigua en un entorn d’infinita sequera; superada la casa ens incorporaríem novament al GR 177, on trobàvem una màquina excavadora eixamplant el camí. Quan arribàvem al mas Saladich on hi havia el cotxe de l’Antonio Mora Vergés, coincidíem tots plegats en que possiblement aquesta era la darrera ocasió en que podia fer-se aquesta sortida per camins de terra.

Recollíem el vehicle de l’Antonio Ibáñez Olivares a Granera, i tornàvem a casa dins de l’horari previst.

© Antonio Mora Vergés

dimarts, 8 de juliol de 2008

typical spanish – El garrote vil



El garrote vil era l’arma utilitzada a Espanya per dur a terme les execucions – principalment dels desafectes al regim - , va funcionar a plena satisfacció dels demòcrates orgànics fins l’any 1.974 en que fou abolida la pena de mort.

Ara, quan la corrupció assola el país, hi ha veus - no pas de demòcrates orgànics – que demanen el retorn d’aquest estri, per tal d’executar als funcionaris i politics enxampats en aquest crim execrable.

L’estri consisteix en una mena de cadira on es feia seure al condemnat ; al voltant del coll se li posava un collar, que s’anava estrenyent a mesura que el boxi feia girar la maneta – dita també, manivela - . Hi havia una variant que s’aplicava principalment a Catalunya - lloc on vivien aleshores majoritàriament els catalans – en la que al collar se li afegia per la part posterior un punxó de ferro que avançava destrossant les cervicals. La intenció – del tot bondadosa – era provocar un coma abans de la mort: això succeïa en un petit nombre de casos, perquè el disseny – tècnicament molt treballat - donava lloc habitualment a una llarga agonia per asfixia que es podia perllongar per més de mitja hora.

Si en sou partidaris – del retorn del estri s’entén- podeu trametre un e.mail a jlrzapatero@presidencia.gob.es . Podeu també endegar una campanya de recollida de signatures i entrar-ho al congres de Diputats com a Projecte de Llei.

diumenge, 6 de juliol de 2008

No hi ha res gratis.


Trobes al diccionari llatí dins l’entrada grátia, com a darrera accepció, grátiis o grátis , amb el significat : per condescendència, sense interès, de franc. És curiosa aquesta perversió del llenguatge que arrosseguem des de l’època romana, del grátia original emprat únicament en el llenguatge escatològic [ el que s’utilitza per parlar de Déu ], a l’ús polític, edicte de gràcia, i dins l’àmbit del dret privat, termini de gràcia, venda a carta de gràcia,... fins al graciable com acte que el poder executa sense subjecció a llei i/o precepte, i com contraposició clara a reglat , quina principal virtut és garantir que davant de situacions iguals, es donaran resolucions idèntiques. El famós estado de derecho dels espanyols, pateix d’un abús sistemàtic dels actes graciables.

Qui no ha sentit en relació a qualsevol activitat pública, que abans, durant i/o desprès, es dura terme un refrigeri gratuït ?. O que determinada actuació serà gratuïta ?. O simplement ha llegit el mot gratis per arreu en els papers que ens envien els Ajuntaments, Diputacions, Consells Comarcals, Generalitats i Governs Autònoms, i per descomptat el GOVERN amb majúscules del Regne d’Espanya.

Gratis vol dir que els assistents/beneficiaris no hauran de satisfer el cost de l’activitat, que serà suportat per la comunitat tota. D’aquí l’afirmació, no hi ha res gratis !

Recordo que com a Regidor d’un Ajuntament , em va tocar revisar les tarifes d’us d’una instal·lació pública .- la piscina d’estiu - que s’havien desfasat d’una forma escandalosa, vaig fer l’estudi de costos, i presentat al Ple Municipal va ser aprovat. Teníem unes pèrdues anyals de 15.000.000 de pessetes, i la proposta implicava passar d’una tarifa de 10 pessetes a 25 pessetes. En la mateixa proposta, es recollia la gratuïtat absoluta per a les persones que depenien de l’auxili econòmic municipal, i per als seus fills, als que al ensems subministraria l’Ajuntament, sabatilles, banyador i tovallola de bany, de colors diferents per evitar la identificació dels pobres de la Vila.

Un grup de dones van demanar una entrevista per protestar per l’augment abusiu segons deien en el seu escrit, les vaig convocar a totes a la Sala Municipal de Plens, i un cop escoltades les seves protestes, adreçant-me de forma particular a una d’elles - posem la tercera de la vuitena filera de cadires – li plantejo : vostè sabia que la quota de la Piscina Municipal era la més baixa dels pobles de l’entorn ?, la contesta va ser afirmativa; de nou li pregunto ; vostè constatava com any rera any la instal·lació s’anava degradant ?, novament la contesta va ser afirmativa, finalment li faig la següent reflexió; segur que mai – fins avui – ha pres els diners que un menut duia dins la ma closa, oi ?, la resposta indignada en aquesta ocasió va ser negativa, mai !!!! ; la meva conclusió en veu alta, adreçada a totes les dones va merèixer la seva protesta ; totes vostès sabien que l’Ajuntament – la resta de veïns – havíem de suportar els costos de la seva activitat, totes també saben que la distància entre 0 i 1 és infinita, i per al qui no te res, les quotes barates li continuen essent inassolibles, així doncs la senyora tercera de la vuitena filera de cadires, i tota la resta durant anys i anys, de forma conscient i voluntària han estat privant als més pobres del seu dret a accedir a la piscina d’estiu !!!!

Aquell estiu, la meva família, esposa i filles, van ser objecte de tota mena de comentaris de mal gust.

Deu ser per això que sovint gratis i corrupte, els associo com a sinònims.

© Antonio Mora Vergés

Sant Antoli, terme de Monistrol de Montserrat.






És tracta d'una construcció d'estil romànic dels segle XIV, feta a instàncies del prior de Montserrat Ramon Vilaregut, l’escut del qual figura sobre la llinda del portal. Actualment l’edifici presenta un estat de ruïna irreversible. Forma part de l’eremitori de Montserrat

Les primeres notícies del municipi es remunten a l'any 888. En aquell moment el comte Guifred fa una donació al monestir de Ripoll que inclou algunes esglésies situades al cim i als peus de Montserrat. El nom Monistrol, però, no apareix fins al 942 en un document de compra que fa Cesari, fundador i primer abat de Santa Cecília. Quan al topònim hi ha força consens en fer-lo derivar del terme llatí monasteriolum, que podríem traslladar a l’actual català, com petit monestir.

L’abadia montserratina exercí la plena jurisdicció del lloc i terme de Monistrol durant un molt llarg període. El segle XIV es crea la vila de Monistrol a l'entorn del pont i del palau prioral. Sota el priorat de Bernat Escarrer (1300-1322) s'inicià la construcció del pont, que es finalitza, juntament amb el palau prioral, essent prior Jaume de Vivers, primer senyor feudal de Monistrol (1348-1375). L'acabament de les obres coindideix amb l'arribada a Monistrol de la pesta negra, que comporta una disminució important de la població: dels 158 fogatges del 1358 es passa a 97 el 1378. Durant el segle XV Monistrol viu una profunda crisi, de la qual se'n surt al segle següent, sobretot gràcies a la febre constructora d'aquest període. Al segle XVII Monistrol viu un notable creixement urbà, que té com a punts culminants la creació de la Plaça Pública, la Casa de la Vila i la Font Gran.

Durant el segle XVIII Monistrol experimenta un creixement demogràfic gràcies al desenvolupament agrícola, urbanístic i industrial de la vila. L'any 1787 s'arriba a la xifra de 1341 habitants. La industrialització del segle XIX arriba també amb força a Monistrol, fet que produeix un nou augment de la població que se situa en 2332 habitants a finals de segle. L'increment de l'activitat tèxtil i les obres que es fan entre 1920 i 1930 per fer arribar a Monistrol la carretera de Manresa i els Ferrocarrils Catalans dóna una nova empenta a la vila que arriba als 3497 habitants l'any 1935. Aviat, però, els estralls de la guerra fan abaixar el nombre d'habitants fins a 2299 l'any 1950. La represa de l'activitat industrial, l'arribada a finals dels cinquanta d'una onada immigratòria procedent del sud d'Espanya, la instal·lació de noves indústries i les necessitats sorgides a l'entorn del monestir han retornat a Monistrol un ritme estable d'activitat, que obre bones perspectives de cara al futur més immediat.

No podem parlar de Monistrol, sense recollir ni que sigui mínimament una mica d'història del Cremallera de Montserrat

Ja a l'any 1878 hi hagué un primer projecte d'unir Monistrol amb Montserrat mitjançant un ferrocarril de cremallera. Quan al 1859 entrà en servei la línia Barcelona-Saragossa es construí una carretera que unia aquest Ferrocarril amb el Monestir i tot i que eren 14 quilòmetres que s'havien de fer amb tartanes, l'afluència de pelegrins augmentà considerablement.

L'any 1882 es va autoritzar la construcció de la línia que fou inaugurada el 6 d'octubre de 1892 amb gran solemnitat i amb la participació de rellevants prohoms de l'època.

El recorregut total arribà a tenir un total de 8624 metres. Hi havia quatre estacions i un baixador; es sortia de Monistrol nord i al quilòmetre 1,8 es trobava el baixador de la Bauma. Després venia l'estació de Monistrol-Enllaç on el Cremallera es trobava amb la línia dels Ferrocarrils Catalans. Després de travessar al riu Llobregat per un magnífic pont de ferro, s'arribava a l'estació de Monistrol-Vila on hi havia el dipòsit de material i els tallers; al quilòmetre 6 començava un tram de 1.300 metres de via doble per permetre l'encreuament de combois; i finalment, després de travessar al túnel dels apòstols, el Cremallera arribava a l'estació de Montserrat que es trobava a una alçada de 710 metres. La durada del viatge era d'una hora aproximadament.

Un element que feia del Cremallera un cas únic al món era el famós gosset guardabarreres; quan el comboi creuava el pas a nivell de la carretera de Montserrat, aquest gosset, que havia estat ensinistrat per l'autèntic guardabarreres , es mantenia dret sobre dures potes mentre aguantava el banderí que donava pas al tren. Llavors, els viatgers des dels vagons l'hi llençaven monedes. Era realment una estampa pintoresca esperada per tothom.

El material mòbil l'arribaven a compondre vuit locomotores i 23 cotxes de viatgers. També hi havia 6 vagons de càrrega.

El 25 de juliol de 1953, Festa Major de Monistrol de Montserrat, es va produir el fatal accident que va sentenciar el futur del Cremallera. A la recta del Pastor, per una avaria la tercera màquina va començar a baixar i envestí el quart comboi, i tots dos, al cinquè. El balanç va ser de 8 morts i més d'un centenar de ferits de diversa consideració.

El Cremallera de Montserrat , després de 65 anys de servei, fou clausurat el 12 de maig de 1957; l'envelliment del material, la manca d'inversions que ocasionà la dura postguerra i la creixent competència de l'automòbil foren, entre altres, les causes principals del seu tancament.

Del material mòbil encara es conserven en més o menys bon estat quatre locomotores, dos vagons de viatgers i un vagó de càrrega. Dels edificis originals només queda en peu l'estació de Monistrol-Vila.

Actualment el nou Cremallera de Montserrat torna a enfilar-se per la muntanya escrivint una nova pàgina en la història d'aquest enyorat tren.

Sant Antoli, encimbellat damunt el riu Llobregat, observa alhora que l’etern pas de l’aigua, les quotidianes vicissituds, de Monistrol de Montserrat, i de la serralada Montserratina a quina admiració perpetua fou aixecat.

Fins quan permetran els fills de Monistrol, l’exhibició d’aquesta històrica ruïna, sense la qual, fora difícil entendre l’existència mateixa d’aquesta població ?

© Antonio Mora Vergés

dijous, 3 de juliol de 2008

Castellar’08. Desideràtum Country

Començava puntualment a les 22,00 del dissabte 28 de juny de 2.008, el 1er Marató que sota aquesta denominació organitzaven els amics del Country de la Capital de l’alt Vallès.

Fins a cinquanta cançons : el bàsic ens donava l’entrada i Lizard acomiadava a tothom fins la propera ballada, entre mig lo b o i millor d’aquesta afecció nostra.SKIP, QUEEN OF HERATS, RUMBA RIDE, IRISH STEW,AUSTOIN MOTEL, TWO BY TWO, PITTET PATTER,RADIO ROMP,ALL WEEK LONG, WHISKEY RIVER,BEHINDS THE CLOUDS, LETEL TWO,GRAN CASINO, SMILE AGAIN,JAIMAICA RUN, WANNA BE, NO T-KANSAS, PLAY IT AGAIN SAM , I’M GIVE UP, HOLD ON, EASY COME EASY GO, NGHIT AFTER NGHIT, JUST A MINUTE, TUSH PUSH , OVERNGHT SUCCES, UNBELIEVABLE, PIA’S COUNTRY, MOONLIGHT SWING,ROSE GARDEN, BLACH TRAIN, FIRST BABY, HEARTBREAKE EXPRES, WICKED MAN, IN THE MOMENT, JACK’S COMBOY, BRIDGES TO YOUR HERAT, EASI GOING, 20 MARGUERITES, COTTON EHED JOE, THANK A LOT, COOL BLUE CHA CHA, C.C.S, RIBBONS OF THE NIGHT, KILL THE SPIDERS, THE LUCY ONE, CHILL FACTOR, 24 BY 24, JAMBALAYA.

La nit càlida i l’esplanada amplia i acollidora de l’Espai Tolrà, van fer que tothom - amb qui vaig poder parlar – es sentis còmode, acollit, i fins on podem ser-ho els humans feliç.

Gràcies al amics de : Vallparadis, de la resta d’associacions de Terrassa, de Viladecavalls, de Sentmenat, de Sabadell, de Cerdanyola del Vallès, i també als qui venien a títol particular que foren molts i molts.

Gràcies al públic que en gran nombre, va resistir fins a la 1,30 del diumenge quan al límit de la resistència humana, exhaustos però immensament feliços, donaven per acabat aquesta primer Marató !

Vaig sentir parlar ja de la “propera ballada”; els amics del Country de Castellar del Vallès, malgrat agradar-los la música i la dança dels “grangers” , no s’adormen a la palla, oi ?

© Antonio Mora Vergés

dimarts, 1 de juliol de 2008

Santa Maria del Vilar. Terme de Castellbell



El lloc del Vilar és conegut documentalment des del 1047. Hi ha quan al topònim algunes teories molt divergents : Una li adjudica un origen romà, i troba l’explicació d’aquest plural en la suma de Vil·les = Vilar ; el lloc sens dubte fou habitat en el període de la dominació romana, però se’ns fa difícil d’explicar aquesta teòrica suma de Vil·les, tant allunyada de les millors terres de conreu que eren lògicament prop del riu. Una segona explicació vindrà per la denominació Vila, d’origen clarament sarraí, i que derivada del prefix Vin = fill, acabarà tenint en el nostre país, un sentit d’origen i/o procedència; així el topònim serviria per diferenciar els de dalt [ El Vilar ], dels que vivien prop del riu, els de Castellbell.

Crida particularment l’atenció l'església de Santa Maria del Vilar; amb un campanar de disseny romàntic; malgrat la seva aparença moderna, aquesta és una de les esglésies més antigues del terme municipal. Apareix documentada el 1047; l'edifici actual fou construït l'any 1780 i posteriorment s'hi feren ampliacions. Aquest temple situat dalt d’un turó a l'esquerra del Llobregat, constitueix un mirador excepcional de la serralada Montserratina; actualment la seva fàbrica impressionant, atès el minso nombre d’habitants censat l’any 2.006, 49 en total, constitueix una senyal d’identitat per aquest antic nucli del Vilar, reduït avui a la categoria de barri.

A la segona meitat del segle XIX, l'antiga església sufragània de Santa Maria del Vilar es va independitzar de Castellbell i el poble va adquirir importància a partir de l'obertura del ferrocarril de Barcelona a Saragossa el 1859, que va establir justament al Vilar l'estació dita de Monistrol, a l'indret que actualment no és més que un raval del Borràs. Des d'aleshores, al peu del turó i vora el riu, van sorgir les colònies industrials de la Bauma, el Borràs i el Burés que aprofitaven la força del riu per a les seves fàbriques. El 1961, la parròquia del Vilar fou transferida al Borràs.

Pujava fins al turó per recollir la imatge d’aquesta església, que de forma clara, potser com en cap altre lloc, fou construïda per tal que al entrar i/o al sortir, sempre, sempre, s’ofereix davant els ulls l’espectacle meravellós de Montserrat.

Afegiré Santa Maria del Vilar a la llista d’esglésies, temples, ermites, capelles, i llocs d’oració que conformen l’eremitori de la Santa Muntanya.

No li falten, ben al contrari atractius a Castellbell per a fer-li més d’una visita; el Vilar que forma avui part del nom de la població, no és amic lector el de menor importància.

La recomanació de sempre, feu un forat a la vostra agenda per arribar-vos fins aquesta població.

(c) Antonio Mora Vergés