diumenge, 30 de novembre de 2008

DE PERAFITA A SANT MARTI D’ALBARS











Ens havíem arribat fins a Perafita per comprovar no tant l ’absoluta idoneïtat quan al topònim, com constatar que al Passatge Sant Agustí, telèfon 93.856.0167 s’hi troba encara el forn Franquesa, origen de les mes que llegendàries coques de Perafita. En faríem degustació, i n’ adquirirem per la família; cal fer-ho, oi ?

Ens explicaven alguna dada de l’església parroquial, tancada , com la major part d’edificis religiosos , amb pany i forrellat :

La primitiva església parroquial, també dedicada a Sant Pere, era romànica, probablement construïda al segle XI. D’aquesta església només en resta el timpà, que es guarda a l’interior. Al segle XVI estava molt deteriorada i segurament s’havia fet petita per al servei dels fidels de Perafita. Per això s’encomanà un projecte de construcció d’una nau lateral. Al segle XVIII, potser després de l’incendi que patí el poble, es construí una església parroquial de nova planta, molt probablement, en el mateix lloc de l’anterior. L’edifici actual és barroc, té capelles laterals, façana a ponent i campanar a l’esquerra del presbiteri. El retaule barroc de fusta que s’hi construí fou destruït l’any 1936 durant la guerra civil. Després de la guerra es construí un retaule molt senzill que fou modificat, als anys 60, seguint les directius del Concili Vaticà II. Pel novembre de l’any 1993 s’inaugurà una nova decoració del presbiteri amb unes magnífiques pintures obra de Joaquim Busquets Gruart, amb al·legories religioses i descripcions del paisatge i de les festes religioses de Perafita. Aquesta decoració es amb una creu de sobre l’altra dissenyada i realitzada per Pere Busquets i les imatges de Sant Pere i de Jesús crucificat, Talles de l’escultor Pere Sala. Aquest timpà formava part del portal de la primitiva Església Parroquial romànica de Sant Pere de Perafita. A la part central del timpà veiem la imatge de Crist en Majestat voltada dels símbols dels Evangelistes. L’àguila, símbol de Sant Joan Mateu, s’endevinen a la part superior del timpà. A la part inferior hi havia les figures del brau alat símbol de Sant Lluc, i el lleó símbol de Sant Marc. La seva realització es pot situar a la segona meitat del segle XII. El timpà romànic de Perafita fou emplaçat a l’interior de l’església parroquial el mes d’agost de 1987 per a evitar-ne la degradació total.

Iniciaríem des d’aquell mateix punt, el camí que passant per davant del cementiri municipal ens conduirà fins a la veïna població de Sant Martí d’Albars, el paisatge d’una verdor intensa arriba a colpir-nos. Recollirem imatges de l’edifici del que fou anomenat Moli de la Roca, al límit ja del terme municipal. Tenim just és reconèixer-ho una debilitat amb els molins, pensem que mínimament restaurats foren un atractiu afegit a les meravelles que amaga aquesta comarca.

L’església de Sant Martí d’Albars , és un edifici barroc rural, de dimensions mitjanes. Construïda en el segle XVIII, conserva una imatge de Santa Maria, de tradició romànica, de la primitiva església de Sant Martí.

Davant mateix en el camí de baixada fins al llit de la riera Gavarresa, veiem la decrèpita Torre del Baró (d’aire modernista); és dolorós constatar –aquí també- com sota pretext de tractar-se d’una propietat privada, és deixa literalment caure a terra una part del nostre patrimoni històric i cultural.

El Pont Medieval, conegut aquí com del Molí del Pont, ens sorprèn gratament; les imatges que havíem vist, no li fan de cap manera justícia a aquesta infraestructura injustament oblidada, possiblement per la seva ubicació, un xic apartada de les carreteres que creuen aquesta comarca, en la que sens dubte un bon grapat de senyals informatives ajudarien força en la tasca de donar a conèixer un patrimoni únic d’excepcional bellesa.

Nosaltres, com va deixar-nos escrit el Príncep dels poetes, continuarem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

© Antonio Mora Vergés

dissabte, 29 de novembre de 2008

LES TORRES BESSONES D’OLOST DEL LLUCANÈS








A instància de la Geni de Santa Mònica, habitual consultora dels meus dubtes, grans i menuts, escullo la forma femenina, per (les torres), enlloc de la masculina ( els campanars); i això malgrat la llegenda de quina procedència no m’han sabut donar raó , i que ho explica com una mostra d’agraïment al bon Deu , per part d’un matrimoni que davant la dificultat d’engendrar va prometre construir un campanar nou a l’església si la verge els donava un fill; van tenir bessonada. Em reafirmava quan al desconeixement de la veracitat d’aquests fets l’Antoni Sala, de la Fonda homònima, que trobeu a la Plaça Major, 17 - 08519 , d’Olost de Lluçanès ; Tel.: 93 888 01 06, i quina cuina degustaven per esmorzar i us recomanen molt especialment. En tot cas, l’amor aixeca i manté dues torres bessones a Olost, i aquest fet no sembla noticiable ; altrament l’odi ensorra i fa caure dos torres als Estats Units, i fins s’atura el tràfic rodat.

Ens havíem aturat a Sant Cugat (o Sant Jaume) d’Alboquers. Situada dins l’antic terme del castell de Gurb, aquesta església avui literalment fagocitada pels edificis propers, fou sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, fins que l’any 1878 fou promoguda a parròquia, bé que en la pràctica, actualment ja no funciona com a tal. El lloc d’Alboquers surt documentat ja l’any 964 (vila que vocant Albucharios), i l’església apareix com a parròquia amb el nom d’Albocers o Albochers en la llista més primitiva de parròquies del bisbat de Vic, que pot ésses datada de mitjan segle XI. Al llarg dels segles XIII i XIV surt amb els dos titulars de Sant Cugat i Sant Jaume, per coincidir antigament ambdues festivitats litúrgiques. En la visita pastoral del 1357, on és citada com a Sant Cugat d’Albochers, consta ja com a sufragània de Santa Eulàlia de Riuprimer, dependència que perdurà fins al 1878. En aquesta darrera data s’independitzà i tornà a ésser parròquia independent. La despoblació del terme ha fet que actualment els serveis parroquials hagin estat traslladats a la parròquia de Sant Bartomeu del Grau.

Quan al topònim Olost, recullo la tesi del Jordi Salat; atribueix al prefix “Ol” el significat "aigua que flueix" , en la llengua dels ibers. L’existència d’altres poblacions en llocs propers a rius i corrents d’aigua : Olost, Olot, Olesa, Oliana,.. sembla confirmar aquesta tesis, de la que Olorda i Olèrdola, entre d’altres, amb un sentit originàriament derivat del conreu de l’oli, en serien excepcions clares. [ tindríem doncs, aigua que flueix en el lloc d’OST]

L’afirmació del bisbe Torras i Bages, que atorgava a Santa Maria d’Olost la qualitat de “catedral del Lluçanès” , té una clara relació amb l’existència dels dos campanars d’ençà de finals del segle XVIII, més que amb les mides del temple, que bàsicament son similars a les de la resta de parroquials dels pobles propers. Pujaríem – cal fer-ho i és de justícia - a Sant Adjutori, ermita i turó des d’on també es veu el castell.

L’ ermita de sant Adjutori, a 623 metres d’altitud, es va acabar de construir el 1717. El 1772 estava en tan mal estat que el bisbe de Vic va fer tancar l’ermita i baixar el sant a l’església de Santa Maria, fins el 1780, que es va acabar de restaurar. Consta de la capella, amb un campanar d’espadanya, i la casa dels ermitans. Era regida per dos administradors que, juntament amb la recaptació d’almoines dels ermitans i la devoció popular, feren possible que l’ermita comptés amb un petit fons per a obres de reforma. De fet, ha sofert diverses reconstruccions al llarg dels anys; l’ultima, el 1989.

Sota una fina pluja que s’enduia la gebrada dels camps, ens arribàvem fins a Reixac i el seu pantà; recolliríem també imatges d’aquest bell paisatge de ribera, refugi de bernats pescaires, ànecs coll-verds i altres espècies, que fan d’aquest tram de la riera Gavarresa, entre Olost i Santa Creu de Jutglar, un lloc d’interès per a pescadors i passejants.

Donàvem per conclòs aquest mati del dissabte 29 de novembre de 2.008. Malgrat els alarmismes del Servei de Meteorologia de Barcelona, havíem pogut dur a terme la nostra visita a Olost de Lluçanès com ho teníem previst.









© Antonio Mora Vergés

diumenge, 23 de novembre de 2008

BAUMA, CASTELL, I PAISSATGE AMB SENYORES











Havia convocat a la Fonda Safaja, telèfon 93.866.02.52 de Sant Quirze de Safaja al Moianès , al grup que any rere any, s’entesta en si més no, fer una sortida per aquestes terres alhora properes i desconegudes, pels qui viuen a la connurbació barcelonina. Vindrien el Toni i la Raquel; la Laura i el Joan, el Sergi i l’Anna, la Mª Jesús i l’Antonio, i sortosament comptava finalment amb el Tomàs Irigaray i López, fotògraf i habitual company de caminades. Recentment pot afegir a tots els seus mèrits la responsabilitat de gestionar els blogs de www.guimera.info

Començàvem l’esmorzar passades les 9,00 del mati, mans i galtes de Ministre, llom, botifarra, beicon , cigrons amb cansalada, aigua, vi, cafès; passaven llargament les 10,00 quan decidíem arribar-nos fins la Bauma de l’Espluga.. Es tracta d’un abric de roca calcària, en forma d’arc de cercle d’uns cent metres de longitud, per quinze metres de profunditat, que es va utilitzar com a habitatge, durant algunes etapes prehistòriques .El plantejament de la sortida podia – en paraules del Joan Moliner i Manau – qualificar-lo com un recorregut CP [ per a Coixos i Prenyades ]; fetes les fotografies de rigor, em sorprenien demanant-me més “guerra” i acceptant sense escarafalls dur a terme l’ascensió al Castell de Sant Martí i Santa Maria de Centelles.

Deixàvem els nostres vehicles davant el petit cementiri de Sant Martí, quan marcaven les 12,00,i visitàvem l’església parroquial aprofitant la presència dels veïns que en tenen la clau.

L’ascensió ens feia – mai més ben dit – suar la cansalada malgrat les moderades temperatures d’aquest diumenge 23 de novembre de 2.008; teníem davant nostre un obstacle natural inaccessible dissortadament per Coixos i Prenyades, i val a dir que tothom superava amb nota aquest repte.

Alguna dada : es localitzen les restes del Castell de Sant Martí i Santa Maria de Centelles en una zona de precipici del turó "agulla de Sant Martí" a 855 metres d'altura. Aquest castell roquero inicialment era conegut pel nom de castell de Sant Esteve. La primera notícia que es disposa correspon al 898, en que la família Centelles donés el nom al poble. Centre de la baronía dels comtes de Centelles en la població dels quals tenien el seu palau. Considerat un dels més importants de la comarca, conserva una bona part de les seves muralles, i un escàs nombre d'edificacions concentrades en l’anomenat castell l'inferior dels segles XIII al XVI ; històricament l’edifici fou edificat en dues altures, el castell superior del segle XII i l’esmentat l'inferior dels segles XIII al XVI. Per la seva adscripció a la causa catalana, fou enderrocat per les forces de Felip V. L'església, romànica, amb un absis rectangular, és obra del principi del s. XIV i la imatge romànica, molt mutilada, de Santa Maria de Castell, és conserva al Museu Diocesà de Vic, una còpia d’aquesta imatge és venerada actualment a la parròquia de Sant Martí de Centelles.

Ens retrobàvem a la Plaça de Sant Martí poc desprès de les 13,00; era l’hora del comiat, el Toni, la Raquel, el Joan i la Laura, s’arribarien fins a Centelles per retornar a Montcada i Cerdanyola respectivament per l’autovia; el Sergi i l’Anna, seguíem idèntic camí però en direcció contraria ja que els esperàvem a Vic per dinar; nosaltres l’Antonio, la Maria Jesús i el Tomàs desfaríem el camí del mati en sentit invers, Sant Quirze de Safaja, Sant Feliu de Codines, Caldes de Montbui, Sentmenat, Castellar del Vallès i Sabadell.

El vent lleuger recitava amb complaença per la petita plaça de Sant Martí els versos que forem composats en el seu dia, en honor de Santa Maria de Castell :

Maria de les herbes aromàtiques
Ensenyeu-nos la veritable generositat

Maria del fonoll i de la farigola
Ensenyeu-nos l’alegria de compartir

Maria de l ‘espígol i del romaní
Ensenyeu-nos el goig de la donació gratuïta

Maria de la sàlvia i de la camamilla
Ensenyeu-nos a practicar l’amor

Maria dels conreus i dels boscos
Ensenyeu-nos a viure amb senzillesa

Maria del roure i de l’alzina
Ensenyeu-nos a acceptar als altres

Maria del dies clars i assolellats
Ensenyeu-nos a gaudir de l’existència

Maria del fred i de les boires
Guariu-nos sempre de tot mal

Maria de les terres solitàries i les cases oblidades
Feu-nos recordar sempre que Déu va crear els pobles

Maria dels pagesos i les feines manuals
Feu-nos destres en el servei a la pàtria

Maria del Castell, Senyora de Centelles
Feu-nos forts en la defensa d’aquest país menut

Reina de la Garga, Guardessa del Congost
Vetlleu en tot moment pels vostres fills

Sobirana dels Cingles, protectora de les terres altes
Permeteu-nos estimar Catalunya fins al darrer alè

© Antonio Mora Vergés

CASTELL DE MONTBUI






Tinc quan al topònim, Montbui, mont-bui o bohi, molts dubtes; en Manuel Bofarull i Terrades, en el seu llibre “ Orígens dels noms geogràfics a Catalunya “ , recull com a possibles accepcions, la derivació boí de boví [ del bestiar boví ], un sentit de fita o molló.

Aquest Castell de llarga història és un dels millors observatoris del Vallès Oriental, podem l’Antoni Ibáñez Olivares i l’Antonio Mora Vergés, donar-ne fe; a banda de les planes d’ambdós Vallès, la vista arriba fins a les terres del Barcelonès i la mediterrània.

Alguna dada històrica :

El castell de Montbui es dreça al cim d'una muntanya que ateny els 541 metres d'altitud i que es troba entre les poblacions de Sant Feliu de Codines, de Bigues i de Caldes de Montbui. Avui dia és envoltat per les carreteres de la urbanització dita del Castell de Montbui. Resten alhora que notables llenços de murs d'estructura poligonal, fets amb filades de pedra inclinada que recorden l' opus spicatum; una zona coberta , construïda amb la tècnica de la volta de canó, que resisteix encara les bretolades per acció d’alguns, i les d’omissió dels tots els qui haurien de vetllar per la conservació del patrimoni històric del poble català.

L’actual terme de Bigues i Riells, amb les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Mateu de Montbui, Sant Vicenç de Riells del Fai i Sant Bartomeu de Mont-ras, pertanyia a la baronia de Montbui, que tenia el seu centre en el castell de Montbui, que - paradoxes de la vida - es troba dintre el seu terme. També formaren part de la baronia de Montbui, Sant Sebastià de Montmajor i l'antic monestir de Sant Miquel del Fai.

El castell, centre de la jurisdicció de la baronia de Montbui, és esmentat des del 987. Vers el 995 fou infeudat pels comtes de Barcelona a Gombau de Besora, que morí vers el 1050 i el traspassà a la seva filla Guisla, casada amb Mir Geribert, dit d'Olèrdola. La posició de rebel·lia de Mir Geribert contra Ramon Berenguer I féu que el comte s'oposés a aquest traspàs de domini fins el 1059, quan Mir Geribert i el comte pactaren les paus. El castell continuà en poder dels Santmartí, descendents de Mir Geribert, fins als volts del 1170. Després surten com a propietaris els Bell-lloc, senyors de la Roca del Vallès, els Cabanes i Pere de Sentmenat, que el 1178 el comprà a Ramon de Cabanes. Al segle XIII es perfila una família cognomenada Montbui que habita al castell i se'n diu senyora, però l'alt domini passà entorn del 1240 al bisbe de Barcelona, que el féu reedificar en part el 1308. A mitjan segle XIV el castell servia de presó per als clergues de la diòcesi de Barcelona que havien delinquit. El bisbe de Barcelona el tindria pel rei, car el 1381, l'infant Joan el va vendre a Ramon de Planella[*], malgrat els drets del bisbe, que més tard reclamà la seva possessió.

Des de la fi del segle XIV la història del castell es confon amb la de la baronia a la qual donà el nom. El 1384 els súbdits de la baronia es redimiren de Ramon de Planella i passaren de nou a la corona, que els donà els privilegis de carrer de Barcelona, però el 1408 el rei Martí I el vengué de nou a Ramon de Torrelles, senyor de la Roca del Vallès. El domini dels Torrelles finí el 1490, quan l'adquiriren els consellers de Barcelona, que posseïren la baronia fins el 1714. Els Torrelles continuaren amb la possessió del castell i alguns drets, que aconseguiren de retenir i, més tard, passaren als Sentmenat. El castell s'abandonà i s'arruïnà a partir de mitjan segle XIX.

[*] Els Planella originaris de Moià, on edificaren l’anomenat Castellnou, avui encara en bon estat de conservació juntament amb el molí adjunt, foren una de les nissagues preeminents en aquests indrets durant l’anomenada edat mitjana.

Intentem ambdós Antoni’os cobrir les absències dels fotògrafs habituals.

© Antonio Mora Vergés

RETORN AL FOSSAT DEL FAI I A LA BAUMA ROSSA





Anàvem en aquesta ocasió l’Antoni Ibañez i Olivares i l’Antonio Mora Vergés, amb una fotografia del Luciano Roisin, feta al voltant de 1.920 ,en la que sota la Bauma que l’acció conjunta dels rius Tenes i Rossinyol , ha fet al llarg dels segles, anomenada aleshores Bauma Rossa, hi ha un grup de dones concentrades en la contemplació del gorg que anomenem aquí , del fosssat del Fai.

Deixàvem el vehicle a l’aparcament del restaurant Masia Font de la Pineda, i iniciàvem el nostre recorregut per la vora del riu; el plàtan de la font de la Pineda, que figura amb tots els honors dins el limitat catàleg d’arbres i arbredes d’interès nacional, el gorg d’en Jeroni, el molí i la casa de la Madella, eren les primeres meravelles d’un mati que esdevindria excepcional. Fins les runes de l’edifici de la petita central elèctrica que rebia aigües del Tenes, el camí és ample, i ens dona ocasió d’admirar un bon nombre de gorgs; per la nostra dreta, sentim córrer l’aigua que anirà a emplenar la bassa del molí de la Madella. Ens cal continuar des d’aquell punt , amb molta cura per la vora del corrent de l’aigua, i en algun moment passar per un camí de terra molt estret, on les restes d’esllavissades son evidents.

Finalment però tenim davant nostre la gran bauma que l’aigua ha anat conformant al llarg dels segles, aquí i allà observem pedres grans i petites, que procedeixen de l’esfondrament parcial d’algun punts d’aquesta immensa cavitat; seguim el camí d’aquelles dones que foren objectiu de la màquina de retratar del Luciano Roisin, i com elles restem embadalits davant la magnificència del gorg del fossat del Fai, que tot i la manca d’aigua qualifiquen sense cap dubte com un espai de singular bellesa. Uns i altres farem fotografies de l’indret , per al Feliu Añaños i Masllovet quedarà la tasca de seleccionar aquella i/o aquelles que s’assemblin més a la que va fer el fotògraf francès, conegut però a la resta d’espanya – com el fotógrafo catalán - .

El recorregut, més enllà de superar el petit obstacle de l’accés a la Bauma Rossa, que el nostre benvolgut Joan Moliner i Manau, , definiria com un CP [ per a coixos i prenyades ]; rep en la meva particular definició – que tampoc s’ajusta gaire a les admeses convencionalment – la qualificació BBR [ bon i bell recorregut ] o fins i tot la de RPM, quina traducció a la vostra llengua vernacla us deixo a vosaltres amics lectors.

En la tornada ens delectem en la contemplació de les darreres tonalitats de la tardor; les excepcionals vistes de Sant Miquel del Fai, i fins de la petita església romànica de Sant Marti; alguns gorgs i coves en la pedra tosca, tant típica d’aquesta zona, ;la Madella, i el seu rellotge de sol, el molí, la bassa i les antigues moles; el plàtan de la font de la Pineda, ...... marxem amb recança d’aquest paradís tant i tant proper !

© Antonio Mora Vergés

SANT MATEU DE MONTBUI, AHIR I MOLTS AHIR’S ABANS.




Em recollia l’Antoni Ibáñez i Olivares a les 9,15, i fèiem via des de Castellar del Vallès, en direcció, Sentmenat, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, on justament abans d’arribar a la rotonda, giràvem a la dreta on trobàvem un cartell indicador “ ELS SAULONS DE DEU” , tot seguit a la primera cruïlla agafàvem a l’esquerra, i la següent a la dreta; estàvem ja al carrer del Castell de Montbui que recorre tot el massís muntanyós fins a la carretera de Bigues i Riells. Aniríem encara una bona estona amb el vehicle fins arribar davant d’una esplanada, on confirmem ràpidament la nostra impressió; l’ermita està dalt del turó, com comprovarem en superar un cadenat per impedir el pas de vehicles i fer una suau ascensió de menys d’un quilòmetre.

Portàvem una imatge impresa en un foli des de l’ordinador, en la que davant l’ermita pre-romànica assegut dalt d’una gran pedra hi ha un home; sembla portar un vestit possiblement de vellut , amb armilla i en el moment de la fotografia sense l’americana. Pensem en algunes opcions :

A) Al lloc es celebraven [quan Catalunya era catòlica, cristiana i catalana] aplecs i/o trobaves en ocasió de la festa del Sant.
B) L’home en qüestió formava equip amb altres [ almenys un més ] per tal de recollir imatges de la història de Catalunya.


Agrairem, si algú en sap la resposta, que ens la faci saber.

Intentem ambdós Antoni’os repetit aquell mateix enquadrament tant fidelment com sigui possible, el resultat – com sempre – el trobareu a :

http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya , i esperem publicar també a http://coneixercatalunya.blogspot.com/

Alguna dada històrica :

Als peus del Castell de Montbui i al mateix llom de la serra hi ha l'antiga església parroquial de Sant Mateu de Montbui, un edifici notable d'època pre-romànica, amb un absis de planta de ferradura i nau, en part refeta en època romànica. Té la volta de mig punt, amb forats perillosos, i restes d'una antiga rectoria a la part de migdia. El portal i la porta de ponent són més tardans.

L'antiga parròquia de Sant Mateu de Montbui fou algun temps sufragània de Bigues (segle XII), però aviat recuperà la independència, que mantingué fins al segle XVI. El 1567 s'intentà d'unir a Caldes, però fou definitivament unida a Bigues el 1622. Al principi del segle XVIII es va abandonar l'antiga església del castell.

Desfem els nostres passos en aquest mati plàcid del 22 de novembre de 2.008, en el que s’anunciaven [ una vegada més ] temperatures gèlides.

© Antonio Mora Vergés

EL PI RETORÇAT DE SANT MATEU DE MONTBUI.




Ens n’havien parlat de forma admirativa, i aprofitant que anàvem a recollir imatges de l’ermita pre-romànica de Sant Mateu, i de les restes majestuoses de Castell de Montbui, el cercàvem insistentment l’Antoni Ibáñez i Olivares i l’Antonio Mora Vergés.

N’ hi ha en més llocs de pins retorçats [ recordo ara la fotografia del Joan Moliner i Manau prop d’un grup de pins retorçats a la Serra de l’Obac ].

El trobàvem finalment a l’esquerra del camí a mitja pujada; el fotografiàvem i ens hi fotografiàvem, per deixar constància tant de la seva existència com de la nostra.

Trobar algun d’aquests exemplars no és un fet excepcional, en concret al Pi de Sant Mateu li va caldre lluitar per sobreviure , contra un altre arbre o fins un pany de paret i/o una roca. Avui no hi ha cap rastre d’una o altra cosa, però l’espai buit ens permet sostenir aquesta hipòtesis com la més versemblant.

Decidíem atorgar-li ni que fos breu, un espai al conèixer Catalunya. També als pins originàriament invasors, cal considerar-los catalans. Al seu favor hi ha l’argument clar quan a la plena adaptació a la terra d’acollida.

Altrament hem pogut adreçar-nos-hi en tot moment en català. Sembla que l’entén i fins en l’enraona en la intimitat del bosc.

L’Antoni Ibáñez i Olivares, el bateja com “ pinnus constrictor “ , em sembla del tot encertat i així ho recullo.

© Antonio Mora Vergés

diumenge, 16 de novembre de 2008

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA GUÀRDIA DE SAGÀS.





Se’l coneix com Santuari de La Guàrdia, pertany actualment al terme de Sagàs [ Berguedà ], comparteix però ,una part de les seves terres, juntament amb les del terme de Santa Maria de Merlès amb la comarca del Lluçanès.

El topònim Guàrdia, o La Guàrdia es força comú, tant en terres catalanes, com en les de la resta de la Península Ibèrica, i el seu significat esta clar per a tothom. Som sempre llocs que exerciren en algun moment aquesta funció entre defensiva i ofensiva, que suposa estar a l’aguait dels possibles moviments de persones potencialment hostils. En aquest cas concret el lloc era una avançada de les terres de l’altiplà, i vetllava els moviments que en un sentit o altre es produïen prop del curs del Llobregat.

Situat al nucli de la Guàrdia de Sagàs, es troba en un cim de la serra de Biure, a 630 metres d'alçada. Ofereix unes àmplies panoràmiques del Berguedà.

En el període 1936-1939 els edificis foren objecte d’actes vandàlics, entre els que la destrucció de la Capella dita de la Troballa, on es venerava una imatge romànica dels segles XVIII-XIV, adquiriren una dramàtica importància. Costa acceptar la destrucció gratuïta i absolutament innecessària del patrimoni col•lectiu del poble català; fins i tot – com en aquest cas - quan justament invocant la llibertat d’aquest poble es dugué a terme aquest acte d’extrema estupidesa !

El nou edifici del santuari, refet desprès de “la contienda “ dona aixopluc a la nova imatge de la Mare de Déu de la Guàrdia. Còpia fidel de l’ exemplar original que era de fusta policromada de finals del segle XIII o començaments del XIV, i que encara conservava trets romànics.

Actualment s’aixequen en aquella elevació del terreny, la refeta Capella dita de la Troballa, un comunidor , i el cementiri on troben l’etern repòs les despulles dels que viuen en els disseminats agrícoles de Biure i Vallderiola. Les estacions del Via-crucis situades a l’exterior i en els límits de la planícia, doten al lloc d’una especial atmosfera de gravetat i solemnitat.

Ens agradaria conèixer una mica més la historia de l’indret; l’enciclopèdia de Barcelona [ mal dita enciclopèdia Catalana ] no en diu gaire res; tampoc i contra la falsa percepció que per internet hom troba de tot, hi ha a la xarxa [ almenys no he sabut trobar-ho] cap informació de rellevància.

Segur que hi ha algun estalvi, en concentrar més i més termes i municipis sota una única administració , coneixen però el “bestiar” que ens administra, tinc per cert que en aquesta qüestió els estalvis a més de les estovalles, comencen a menjar-se la taula mateixa.

Que la Mare de Deu de la Guàrdia vetlli des del seu antic Santuari per aquest pobre país nostre !!!!

Amen !

© Antonio Mora Vergés

SANTA MARIA DEL CARME DE PERIQUES





Sobta – fins a nosaltres, que en aquest tema estem curats d’espant – trobar-se una església romànica isolada entre l’eix del Llobregat i el riu. La podem veure en el terme de Puig-Reig, i actualment la seva denominació és aquesta de Santa Maria del Carme de Periques.

És dedicada a la Mare de Déu del Carme, i pren el nom de Periques de la casa veïna que porta aquest nom des del segle XVIII.

Amb l’actual denominació : Santa Maria del Carme de Periques , no surt però esmentada en la documentació medieval, ni tan sols en la relació de capelles depenents de la parròquia de Sant Martí de Puig-reig del segle XVIII.

Pels estudis fets es creu que es pot identificar aquesta església amb la de Sant Julià, documentada des del segle XI. A partir del segle XIV pren el nom de Sant Julià de la Garriga fins el segle XVIII, així esmentada apareix en la relació de capelles depenents de Sant Martí de Puig-reig.

La primera notícia és del 1026, i l’última del segle XVIII, després es creu que fou abandonada i al començament del segle XX fou acondicionada i advocada a la Mare de Déu del Carme de Periques.

Aquesta església és situada molt a prop de la Masia Periques, un edifici de finals del XIII o principis del XIV, que fou una gran fortalesa de l’orde militar dels templers, i més tard dels Hospitalers que la sotmeteren al Gran Priorat de Catalunya; la llista dels seus comanadors arriba fins al 1805. En la nostra visita advertíem – val a dir que amb joia – que l’edifici esta sent objecte d’obres de manteniment i/o restauració.

L’edifici actual de Santa Maria del Carme de Periques, advertim a la façana que aixopluga també l’advocació de la Mare de Deu del Roser, està molt transformat, l’ estructura però és bàsicament romànica.

S’hi poden apreciar vestigis d’una església de tres naus.

L’absis és molt simple i una mica més ample que la nau.

El mur de tramuntana presenta una arcada bastant gran adovellada, de la qual no se sap la seva funció.

Al mur de ponent hi ha un campanar d’espadanya, molt modern.

Amic lector, et suggerim si més no una petita sortida de l’eix del Llobregat per visitar amb cura aquest indret.

Nosaltres quan en tinguem ocasió, aprofundirem la nostra visita a Puig-Reig, que conserva molt i bo del seu passat esplendorós.

© Antonio Mora Vergés

dimarts, 11 de novembre de 2008

SANT ESTEVE DE SALLENT. ROMÀNIC DE PLANTA CIRCULAR











Anàvem fins a Sallent aprofitant un dia escadusser de vacances, la Silvia, la Geni, i l’Antonio. Tenim el costum – bon costum – de fer una sortida la diada de Sant Martí, festa local de Cerdanyola del Vallès, o com aquest any, un dia abans el dilluns 10 de novembre de 2.008.

Ens havíem trobat a l’hotel de Bellaterra, a l’autopista AP-7 on romandria aparcat en aquesta ocasió el meu vehicle. El sol lluïa a les 9,00 mentre preníem un talladet ; feia avinent a les meves companyes que possiblement no gaudiríem – almenys en les primeres hores del mati – d’aquesta lluminositat pels voltants del curs del Llobregat.

Topàvem amb la boira, anomenada en les terres que fan frontera entre el Vallès i el Baix Llobregat “ vacarissana”, just al superar Viladecavalls; no veuríem en aquesta ocasió la silueta de Sant Pere Sacama, a la que ens referíem en el seu moment, com “la més vista de Catalunya”, encara que dissortadament no la més visitada. Esdevindrien invisibles també el penya-segat del Castell de Castellvell i el Vilar, les runes majestuoses del l’Hostal de Vallhonesta, ...... tindríem fins a la nostra destinació matinal un paisatge blanquinós i tristoi.

Tot just començava a esquinçar-se la boira quan entràvem al nucli antic de Sallent. Aquest topònim , Sallent , deriva clarament de salt, i és força comú en poblacions com aquesta en les que els corrents d’aigua han de superar desnivells acusats del terreny.

Ningú circulava pels carrers, i no va ser fins a la plaça de l’església parroquial de Santa Maria, on trobaríem una persona que ens explicaria com arribar fins a Sant Esteve. Deixem constància d’una part de la manca de cartells indicadors, i de l’altra del risc cert que comporta creuar per l’interior d’una explotació minera, fins a trobar el camí d’accés al turó del Castell.

Agraïa la boira en el moment de prendre imatges; l’entorn d’aquesta església única presenta un estat de degradació que no tinc paraules per explicar : terres remogudes per l’activitat minera, línies elèctriques de mitja i alta tensió, que amagava pietosament la boira. El sol tant necessari per a la vida, ens deixava veure aquest paisatge de mort !

L’església de Sant Esteve ha estat restaurada recentment i llueix esplèndida !.
Diríem que tant, si no més, que quan exercia les funcions d’església parroquial del Castell i la Vila de Sallent.

Tenim a Catalunya un petit nombre [ 10 + 2 ] capelles, ermites i/o esglésies romàniques de planta rodona i/o circular :




Catalunya sota domini espanyol

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]
Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès (*)
Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra] (*)
Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]
Sant Esteve de Sallent (*)
Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ] (*)
Sant Vicenç de Lluçà
Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

Catalunya sota domini francès

Esglésies de Cuixà, la Trinitat i la cripta del Pessebre
Santa Maria de Planès, a Planès

Agrairé la col•laboració dels lectors per tal de recollir el major nombre de dades històriques possibles, i un recull d’imatges d’aquestes esglésies i/o ermites romàniques de planta rodona i/o circular que tenim a Catalunya. Del resultat ens hem farem reso a http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya , i esperem publicar també a http://coneixercatalunya.blogspot.com/

Per endavant, gràcies.

(*) Documentades ja dins els blogs esmentats

© Antonio Mora Vergés

OLORDA, OLÈRDOLA [ OLEASTER/ULLASTRE]




No trobareu gaire informació sobre l’origen d’aquests topònims que derivem de l’arrel llatina “oleum” , que en l’accepció a que fem esment dona lloc a una denominació àmpliament difosa per Catalunya, Ullastre, Ullastrell, Ullastret ,... relacionats tots sense cap mena de dubte amb l’activitat de producció d’oli.

En la seva cronologia ambdós termes han tingut una sort dispar :

Santa Creu d'Olorda va ser municipi independent fins al 1916, any en què es va dividir entre Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sarrià. Més tard, l'any 1921, fou annexionat a Barcelona juntament amb Sarrià.

L'antic terme de Santa Creu d'Olorda s'ha caracteritzat per haver tingut més importància com a parròquia, probablement a causa de l'emplaçament de la Torre de Santa Margarida, al peu del Puig d'Olorda. Actualment continua sent parròquia, encara que amb una demarcació més petita, i és administrada pel rector de Sant Bartomeu de la Quadra (Molins de Rei).

Pel que fa al model de poblament, va ser força dispers i eminentment rural al llarg de tota l'edat mitjana i també durant l'època moderna.

Quan l'any 1916 es va produir la disgregació/dissolució del municipi, es reuní una comissió per repartir-se les seves terres. Al municipi sarrianenc li correspongué un territori de 2,21 km2 i 313 habitants, i també una sèrie de documents i de béns immobles.

Actualment Santa Creu d’Olorda, és una zona d’esbarjo, amb llocs per fer-hi foc integrada dins del parc de Collserola.

Olèrdola , a la comarca del Penedès, fou el centre de la marca, dita també comtat del Penedès; amb la creació però de la nova Vilafranca [ Vilafranca del Penedès ] esdevingué una simple fortalesa fins l’any 1.909 en que Puig i Cadafalch primer , i Gómez Moreno l’any 1.919 , endegaren el procés que culminaria amb una primera restauració l’any 1926-1928 per part de la Diputació de Barcelona. L’any 1.931 rebé el reconeixement de monument nacional. D’ença de 1.963 pertany en propietat a la Diputació de Barcelona.

Les extensions d’oliveres i/o ullastres, que van donar lloc als topònims Olorda, Olèrdola , Ullastrell, Ullastret, han estat substituïdes per pins; s’ha passat de generar activitat productiva i els seus lògics ingressos, ha suportar “ activitats culturals i d’oci “ i les incontrolables despeses públiques que això implica.

España va bien! , era la frase predilecta de l’inefable President Aznar. A mi em preocupa però aquesta afirmació, en tant en quan implica sempre, sempre, que Catalunya va mal !

© Antonio Mora Vergés

EL PONT DE SANTA MARIA DE MERLÈS.









Aquesta població comparteix el seu terme entre : el Berguedà, Osona i el Bages, al ensems està en la divisòria dels bisbats de Solsona [ abans d’Urgell ] i de Vic. Just al mig d’aquest pont romànic estava el límit dels antic comtats de Berga i Osona.

Avui dins del terme de Santa Maria de Merlès, hi trobem incloses : La parròquia de Sant Martí - també de Merlès - ; Sant Pau de Pinós ; Sant Amanç de Pedrós ; Sant Miquel de Terradelles, el veïnat de Vilalta, els santuaris de la Tor d’Olvan i Pinós de Biure; i les masies de Serra de Degollats. Cal fer especialment esment de la finca La Cortada [ casa pairal dels Oriola-Cortada, comtes de la Vall de Merlès ].

Em cridava l’atenció l’important volum d’aigua de la riera; en altre temps havia fet funcionar alguns molins bladers i/o fariners, que mínimament restaurats i/o refets foren sens dubte un poderós reclam per al turisme, que més enllà del càmping que veiem en el camí de Sant Martí, desconeix les meravelles d’aquestes contrades.

Baixàvem fins al llit de la riera per un corriol des de l’ermita i el cementiri adjunt de Sant Martí [ justament podíem fer aquesta sortida perquè en la població que tenim la feina la diada del Sant és festa local ]; advertíem sobre les ribes en forma de brutícia acumulada, que possiblement aquesta tardor plujosa ha fet créixer en algun moment de forma inusual el cabal d’aquesta corrent d’aigua que dona nom al poble i la vall.

Recorria amunt i avall per ambdós costats el límit de la riera, en absència dels fotògrafs titulars, em calia assumir la tasca de recollir imatges. No és aquesta una feina senzilla : cal evitar el sol de cara, i sovint la millor imatge ens demana situar-nos en llocs desavinents, quan no clarament perillosos per la nostra integritat física. Està clar però que no havíem arribat fins a Santa Maria de Merlès, per arrugar-nos davant la primera contrarietat, oi ?

Feta la feina ens arribàvem fins a l’Ajuntament prop de l’església de Santa Maria, ens atendrà meravellosament la Montserrat, volem deixar-ne constància perquè aquesta és una regla comú a la major part dels petits municipis de la Catalunya rural. L’esforç dels Consorcis per a la promoció turística és molt d’agrair, però sense la col•laboració apassionada i entusiasta, dels treballadors públics, i diria que fins del darrer dels qui viuen en aquestes terres, no reeixirà. A Santa Maria de Merlès, com en altres ocasions a Prats, a Sant Feliu, a Llucà, a Oristà,.... he tingut la sensació, la “percepció quasi” , que les coses s’estan fent bé.

El somni de poder viure en la terra que ens veu néixer - si aquesta és la nostra voluntat – no sembla ja tant forassenyat en aquestes terres altes del Lluçanès.

Amb l’ajuda de Déu, anirem venint per aquestes contrades; hi ha tantes coses per a veure i viure !!!!

© Antonio Mora Vergés

dilluns, 10 de novembre de 2008

ANHEL D'INFINIT. EL CERCLE










Demanava al Josep Sansalvador, de l’arxiu Gavin, la relació d’esglésies i/o ermites romàniques de planta rodona i/o circular que tenim a Catalunya.

La resposta amatent incloïa també les dues de la Catalunya Nord; en total únicament dotze :

Catalunya sota domini espanyol

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]
Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès
Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra]
Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]
Sant Esteve de Sallent
Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ]
Sant Vicenç de Lluçà
Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

Catalunya sota domini francès

Esglésies de Cuixà, la Trinitat i la cripta del Pessebre
Santa Maria de Planès, a Planès

Un limitat nombre d’esglésies i/o ermites romàniques rodones o circulars, que amb desigual estat de conservació han arribat fins els nostres dies; hi ha constància de l’existència d’un temple d’aquestes característiques just davant l’actual Catedral de Vic, Santa Maria la Rodona, quines restes romanen sota la plaça; no tinc cap dubte quan a la desaparició definitiva i irreversible d’alguna més. Les indicades de quina contemplació podem gaudir avui, expressen clarament aquest anhel d’infinit que la nostra espècie ha sentit al llarg dels segles.

El cercle apareix a la prehistòria i al Neolític representant el sol i la lluna, lligat al culte solar. Els xamans animistes es situaven al centre d’un cercle dibuixat a terra, per invocar als esperits. També en altres civilitzacions agràries està present aquesta figura geomètrica amb significats astrals, màgics i religiosos.

A Egipte i a l'antiga Xina, representava l’eternitat, el món sense principi ni fi. Per al cristianisme primitiu, és el símbol de l’eternitat de Déu, I amb aquesta significació ha arribat fins els nostres dies; tenim constància que també per a les antigues religions de l’Índia, Iran, Mesopotàmia i Grècia té connotacions de resurrecció i vida perdurable. Al budisme zen, el cercle significa la il•luminació, la perfecció de l’home.

Des de l’edat mitjana i el Renaixement, la simbologia presenta el cercle com a símbol de l'infinit, de perfecció. Representa també l'harmonia universal i la bellesa, l’equilibri i la integritat. És el símbol del cel i de la divinitat de tot el que fa referència al món espiritual.

La simplicitat de la pedra nua, era ja una meravellosa forma d’aproximació al insondable misteri de la nostra existència. El cercle ens retornava als primers orígens, quan situat al centre del cercle, el xaman obertes les mans amb els palmells mirant al cel, invocava als esperits.

He tingut ocasió de comprovar-ho dins del petit recinte de Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ].

Agrairé la col·laboració dels lectors per tal de recollir el major nombre de dades històriques possibles, i un recull d’imatges d’aquestes esglésies i/o ermites romàniques de planta rodona i/o circular que tenim a Catalunya. Del resultat ens hem farem reso a http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya , i esperem publicar també a http://coneixercatalunya.blogspot.com/

Per endavant, gràcies.

© Antonio Mora Vergés

dissabte, 8 de novembre de 2008

BELL-LLOC [ LA FALSA MONEDA]





Ens trobàvem a les 9,00 a la Plaça Granados de Sabadell, l’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés, aquest dissabte 8 de novembre la nostra destinació era l’antic terme i actual Parc de Bell-lloc [ actualment pertany al municipi de la Roca del Vallès ]. El topònim clarament descriptiu, i del tot ajustat a la veritat com tindrem ocasió de comprovar, és comú a d’altres indrets de Catalunya.

Quan a la seva localització i accés, teníem una clara descripció : Des de Granollers en sentit Cardedeu per la carretera C-251, entre els PK 5 i 6, abans d'arribar a aquesta última localitat, i després d’una gasolinera, trobarem un trencall a la dreta, sense cap indicació. . Altres dades I : està situat entre dues firmes comercials: Pneumàtics Servei 3 i Can Boss – centre de jardineria. Altres dades II : si ens passéssim, a 300 metres a la dreta hi ha un trencall, la carretera BV-5105 amb destinació a La Roca del Vallès

Des d’aquell punt un camí asfaltat ens conduirà primer fins un cartell informatiu de considerables dimensions: Parc de Belloch. Més endavant trobem una barrera quina missió és impedir l’accés de vehicles a les obres del que pot ser la universitat corporativa de la multinacional Telefónica. Continuem caminant fins arribar a les runes del castell de Belloch.

Ens trobem el que fou esplèndida masia del segle XVII, reconvertit més tard en gran casal residencial, en un estat d’absolut abandó. Tot just davant, en una elevació del terreny, trobem la Capella de Sant Pau, construïda sobre la base de la torre de l’homenatge del Castell de Bell-lloc. Damunt la porta d'entrada de la capella hi ha una placa amb el següent text:

"Als 12 novembre 1704 se comensa a reedificar esta torra del homenatge del castell de Belloch per feri la capella del Apostol S. Pau, sempre defensor de la casa de Belloch. Posaren la primera pedra los germans D. Ramon Narcis y d. juan pau de Belloch y de Alemany = Descallar. Asistiren Dª Ana de Macip y de Belloch, abia Dº Ramon de Belloch y Macip vescompte de Belloch, pare. Y sos altres fills D. Joseph. Dª Icnocencia y Dª. Ana. Al sò del arpa que tocaba lo D. Francisco Sala mestre dels dits germans. Fini la obra a 11 setembre 1706. Fou benehida a 27 octubre y celebra la primera misa a 28 dels mateixos. D.G."

En aquest indret segons les cròniques, l’any 1099 existia ja l'església romànica de Sant Pere, restaurada el 1869 i actualment inclosa a la casa. El lloc fou donat el 1117 al monestir de Sant Pau del Camp; el 1314 tornà als Bell-lloc, que n'havien conservat la castellania. El castell fou destruït el 1808, durant la Guerra del Francès. Els sepulcres dels Bell-lloc foren traslladats el 1855 de Sant Pau del Camp a l'església de Sant Pere.

Ens expliquen que aquest Parc de Bell-lloc té més de 124 Ha. L'any 1968 la desapareguda Caixa de Barcelona va obrir-hi un centre escolar que va assolir molt prestigi gràcies a unes instal·lacions, un entorn i una qualitat en l’ensenyament immillorables. Va ser la primera escola t’Espanyà que va tenir aules d’ordinadors com a suport per l’ensenyament. En el seu punt àlgid va arribar a tenir 1200 alumnes. Quan a l’edifici de la Masia de Bell-lloc fou cedida com a centre de formació professional per a persones discapacitades ; això permetria la creació d’un equip humà que s’ocuparia del manteniment dels Parcs i Jardins d’alguns municipis del rodal. Arran de la fusió amb la Caixa de Pensions, l’any 1994 es va tancar l’escola i va caldre aixoplugar tots els estudiants en barraques provisionals [ notem una forta desafecció, una viva rancúnia, en la veu i l’expressió del nostre interlocutor vers “La Caixa”, particularment quan ens recorda l’espot televisiu l’ànima de la caixa ]; idèntic procés seguirien també els discapacitats de la Masia de Bell-lloc, que treballen avui a Cardedeu. Una empresa adquirí l’any 2002 aquestes instal·lacions, que l'any 2006 varen ser llogades a Telefónica.

Entenem ara l’aparent desinformació en la intersecció amb la carretera C-251; hi ha un clar interès en evitar tant com sigui possible l’accés a aquest Parc de Belloch.

Agrairem – a qui correspongui – que ens expliqui les condicions en que aquesta propietat fou cedida, primer a la Caixa de Barcelona, i actualment a la Caixa de Pensions, “ La Caixa”

© Antonio Mora Vergés

dimarts, 4 de novembre de 2008

LLADRES DEL CAMI RAL


Hi ha una llarga tradició d’aquesta mena de delinqüents, tant pel que fa a les terres catalanes, com a la resta d’espanya; els andalusos els anomenàvem bandolers, i gràcies a la televisió tothom recorda al Curro Jimenez. Ara també Catalunya farà la seva “sèrie” amb el Serrallonga, com la podria fer també - i potser millor – amb el Perot Rocaguinarda, o qualsevol altre dels nostres mitificats lladres del camí ral, Sastre Domingo ; Jeroni Ramona ; Gabriel Torrent de la Goula, àlies “Trucafort”, o l’enigmàtic Capablanca , quina llegenda seria la base per altres herois antisistema, com l’anomenat “el Zorro” a Mèxic, i fins i tot en alguns trets com la seva habilitat per a desaparèixer entre les esquerdes del cingle que dona al Sot de la Portella de l’Obac, J. Siegel i J.Schuster, confessarien haver-ne pres model per al seu Superman dels còmics l’any 1.938.

Tenim ara – almenys en les terres de l’alt Vallès – una nova classe de lladres del camí ral; m’explicava una hostalera com el nombre de targetes de crèdit i dèbit , que tenen problemes ha augmentat de forma exponencial, i que la sortida més habitual, deixar el document nacional d’identitat mentre es va fins al poble a treure diners, ha comportat en el seu cas concret, tenir al ensems que unes pèrdues que hores d’ara podem qualificar de milionàries, una capsa plena de DNI’S que ningú tornarà mai a buscar !

Algú podria pensar que la nostra hostalera hauria de denunciar aquest fets a l’autoritat , oi ? ; sembla senzill, però amics lectors, “només” ho sembla; els malfactors – que això si ho podem afirmar – negarien la seva presència en aquell lloc i data, i posaríem justament com a testimonis, tots els comensals d’aquell àpat. Encara tindria feina la hostalera per sortir d’aquest embolic sense majors perjudicis !

La conseqüència evident ?. El nombre de llocs en que no s’admet el pagament amb targetes de crèdit i/o dèbit, creixerà exponencialment, i això comportarà de retruc una caiguda afegida del consum privat.

Els antics lladres del camí ral, segons la tradició robaven als rics i repartien el seu botí amb els pobres; els malfactors moderns contràriament roben als pobres i acaben per ensorrar-los en l’ absoluta misèria, mentre que faciliten als rics que puguin gaudir – com mai fins ara – de la seva situació de privilegi,

Això no te remei !, anem en aquesta barca gent de tota mena i condició, i patim alhora un sistema en el que tradicionalment, la corrupció, el nepotisme i la picaresca, tenen fins i tot un reconeixement social positiu !

Senyor !, escolta el crit del teu poble !

© Antonio Mora Vergés

diumenge, 2 de novembre de 2008

LA BALMA DE L’ESPLUGA A SANT QUIRZE DE SAFAJA



Aprofitàvem el temporal d’aigua dels darrers dies per arribar-nos el Tomàs Irigary i Lopez i l’Antonio Mora Vergés, fins a Sant Quirze de Safaja.

Teníem la certesa de poder veure i sentir – com en poques ocasions en els darrers anys - , la caiguda de l’aigua des d’una alçaria propera als 10 metres fins al fons del barranc, i fer-ho alhora des de sota aquesta magnifica bauma, que la nostra espècie ha vingut fent servir d’ençà que existim.

El nostre estimat company Joan Escoda i Prats, documenta perfectament aquest indret en el seu blog http://percaminsdelbages.blogspot.com/ que us recomanem també per les seves excepcionals imatges :

La balma de l'Espluga de Sant Quirze Safaja 585 mts. N 41º 43.854 E 2º 09.629 presenta tres fases ;la primera és de caràcter epipaleolític; la segona fase està caracteritzada per una indústria lítica de raspadors, perforadors i geomètrics, encara sense ceràmica; la tercera fase s’inicia amb geomètrics, escassa ceràmica llisa, seguida per ceràmica cardial i tipus Montboló.

Els testimonis més antics han aparegut en les excavacions fetes l'any 1.960, on a cinc metres de profunditat es trobà únicament material lític.

Durant el Neolític Mitja, els assentaments es construïen a l’aire lliure de manera majoritària, tant als meandres dels rius com a les planes. En el Neolític Final es van tornar a emprar les coves, per la qual cosa van tornar a existir els dos tipus d’hàbitat de manera alternativa segons els llocs geogràfics que s’ocupaven.

Un exemple d’hàbitat en cova o abric propi del Neolític Antic, el tenim en aquesta balma. Es tracta d’un abric de roca calcària, en forma d’arc de cercle d’uns cent metres de longitud, per quinze metres de profunditat, que es va utilitzar com a habitatge, durant algunes etapes prehistòriques.

El Tomàs Irigaray i Lopez i l’Antonio Mora Vergés, recollíem imatges d’aquest doll d’aigua, que alimentarà també durant uns quants dies, els salta de Sant Miquel del Fai.

Entravem a la Fonda Safaja, no tant per trobar aixopluc, sinó per recuperar forces , i també ; perquè no ?. Per celebrar adequadament la consecució del nostre modest objectiu d’aquest mati : recollir imatges d’un salt d’aigua.

© Antonio Mora Vergés

video