El Pont Medieval de Sant Marti d’Albars . La torna.

Portava en aquesta ocasió a : la Irene Tironi Laporte, la Paqui Cabeza Carrasco, el Feliu Añaños i Masllovet, i el Tomàs Irigaray Lopez; alguns des de feina anys, en venien acompanyant en les meves recerques pel país.

De tant en tant, acostumava a agrair-los aquesta perseverança amb la visita inesperada d’algun dels molts indret meravellosos i sovint ignorats, que tenim per arreu a Catalunya. Era per així dir-ho la torna d’alguna de les nostres sortides.

Ben segur que els lectors de més edat recordaran encara, que era la torna i quina funció complia, per aquells que ja no han conegut l’ús social d’aquesta venerable institució de dret privat, bo serà recordar-los la definició que en fa el diccionari de l’enciclopèdia catalana, “ donar un llonguet per torna “, quan una mercaderia que hom ven a pes no arriba exactament al pes demanat, allò que hom hi afegeix perquè acabi de fer el pes. Certament en la memòria popular la torna més habitual era la que ens feia el forner quan compraven un quilo de pa ( aleshores el pa es venia a pes, no com ara que es ven per peces ), i calia arrodonir el pes, amb una llesca de pa, o com recull la dita, afegint en alguna ocasió un llonguet per torna.

En aquesta ocasió aprofitant el desplaçament des de Sant Bertomeu del Grau fins a Puig-Oriol m’aturaria a veïnat i antiga parròquia de Sant Marti d’Albars, del lloc dèiem en una anterior visita :

L’església de Sant Martí d’Albars , és un edifici barroc rural, de dimensions mitjanes. Construïda en el segle XVIII, conserva una imatge de Santa Maria, de tradició romànica, de la primitiva església de Sant Martí.

Davant mateix en el camí de baixada fins al llit de la riera Gavarresa, veiem la decrèpita Torre del Baró (d’aire modernista); és dolorós constatar –aquí també- com sota pretext de tractar-se d’una propietat privada, és deixa literalment caure a terra una part del nostre patrimoni històric i cultural.




El Pont Medieval, conegut aquí com del Molí del Pont, ens sorprèn gratament; les imatges que havíem vist, no li fan de cap manera justícia a aquesta infraestructura injustament oblidada, possiblement per la seva ubicació, un xic apartada de les carreteres que creuen aquesta comarca, en la que sens dubte un bon grapat de senyals informatives ajudarien força en la tasca de donar a conèixer un patrimoni únic d’excepcional bellesa.

A la tornada ens aturaríem a la Santa Creu del Jutglar :

Les primeres notícies sobre Santa Creu són del 984: hi apareix l’església de Santa Creu depenent de l’església de Santa Maria d’Olost (el 1878 esdevindrà parròquia independent). Cap el 1733 es va construir una nova església, la que hi ha avui, uns metres apartada de l’antiga. L’edifici, poc característic, comprèn una sola nau.



Quan el segle XVII es creà la nova sotsvegueria del Lluçanès, les reunions del Consell i els Jurats es feren a Santa Creu fins el 1728. Es reunien anualment a la Casa Gran, una de les masies més antigues del Lluçanès. La resolució de l'obtenció de la sotsvegueria passà per un llarg procés, que començà el segle XIV. L'objectiu de la sotsvegueria era deslligar els nobles de la jurisdicció feudal dels Peguera i passà a dependre directament del rei.

Durant aquest procés, els nobles del Lluçanès es reunien a l'església de Santa Creu. Santa Creu era el centre geogràfic del Lluçanès i, per això, un bon punt de trobada. Abans de la construcció de la nova xarxa de carreteres, el 1880, a Santa Creu confluïen tots els camins

Imagino que aquesta “torna” haurà complagut als mèus companys.

© Antonio Mora Vergés

Sant Climent de la Riba, el romànic oblidat.

Trobàvem poques referències – i cap de bona – quan a la conservació d’aquesta antiga parròquia que fins en l’actual situació d’abandó i desídia, senyoreja encara les Valls que conformen les depressions del Puig dels Eixuts, Puig Martorell i del Serrat de Cabres Mortes.

Havíem seguit el camí que passant pel davant del Vilaró arriba fins al Coll de Plana – on s’està reconstruint una magnifica casa – i trencàvem a la dreta seguint el GR, sota nostre el llit de la riera de Merlès dibuixava un paisatge d’extrema bellesa; el mas Caselles romania tancat, mentre de la casa del Puig dels Eixuts ens arribàvem els lladruc dels gossos.

Mentre iniciàvem el descens a la Vall de la Riba, repassava les breus notes sobre l’indret que anàvem a visitar :

Església i masia del municipi de Lluçà (Osona), situades en un petit serrat al NW del terme, sobre la riera de Merlès. El lloc, juntament amb l'església, fou donat per dot a Guisla de Lluçà (morta el 1026), muller del vescomte Bernat I de Conflent. L'heretà el seu fill Ermengol, bisbe d'Urgell, i a la seva mort, els seus marmessors el revengueren a Sunifred II de Lluçà (1037). Els Lluçà cediren el mas i l'església al monestir de Lluçà i fou des d'aleshores cap d'una batllia seva. L'església fou sufragània de Lluçà fins el 1878. Erigida en parròquia rural i refeta aleshores la seva església, es troba avui dia abandonada i sense culte, per manca de feligresos.

Prop de la església i el cementiri, s’aixeca la pallissa de la casa que antigament fou possiblement la rectoria.

Recollim en imatges la desolació extrema d’aquesta parròquia de Sant Climent de la Riba, i esperem que més enllà dels interessos publicitaris – per demés legítims - del Govern Català i de la primera entitat de crèdit del Principat, arribi també fins aquesta terra, l’efecte positiu de l’acord per salvar el nostre patrimoni històric i cultural.

Tornem un xic moixos, la Irene Tironi Laporte, la Paqui Cabeza Carrasco, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés. Ens agradarà tornar quan – per qui correspongui – s’executin les tasques de restauració..

© Antonio Mora Vergés

Sant Cristòfol de Borrassers

La Irene Tironi Laporte, la Paqui Cabeza Carrasco, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, sortíem de Santa Eulalia de Puig-Oriol per la carretera de Sant Agustí de Lluçanès, la nostra destinació en aquesta ocasió era la Coma propera, on s’aixeca l’església i antiga parroquià de Sant Cristòfol de Borrassers.

Quan al topònim Borrassers, hi ha dos teories que tenen des del meu punt de vista un fonament lògic :

L’altiplà gaudia en altres temps d’unes condicions climàtiques, que feien possible el conreu habitual i abundós en aquest indret d’oliveres, garrofers,.. , aquesta circumstància es mantindria encara en el període de dominació romana, i almenys fins ben entrada l’alta edat mitjana. El topònim derivaria de l’us i/o la producció de borrasses “espècie de manta o de llençol de roba de cànem o de jute que serveix per a aplegar les olives, les garrofes, etc., per a portar faves, mongetes, palla, etcètera “.

Una explicació també plausible, fora la repoblació d’aquest lloc amb persones procedents de Girona, concretament de l’actual comarca de l'Alt Empordà, del poble de Borrassà.

Sant Cristòfol està situat en una Coma “prat alterós, generalment situat en cims aplanats, ric de bon herbatge i molt estimat per a pastura “ , al costat de l’edifici religiós es manté encara la casa que fou rectoria. Se’ns fa difícil recollir imatges del costat del mati, situat prop d’un estimbat, a banda i banda de la porta trobem una placa amb aquesta llegenda “sepultura de la Coma homes”, “sepultura de la Coma dones”, quan la despoblació de la contrada va fer innecessària la continuïtat de la Parròquia, possiblement les despulles del cementiri que seria també abandonat foren agrupades segons aquest criteri.

Reproduïm aquí les dades que hem trobat :

Antiga parròquia (Sant Cristòfol) del municipi de Lluçà (Osona), situada a l'esquerra de la riera de Lluçanès, prop del límit amb el terme d'Alpens; és esmentada ja el 905 com a sufragània de Santa Maria de Lluçà. En subsisteix la capella de Sant Cristòfol, refeta al s XVI, sufragània de Santa Eulàlia de Puig-oriol.

L’edifici es conserva en bon estat, i constitueix sens dubte un més dels valuosos atractius que s’acumulen dins el terme de Lluça i Santa Eulalia de Puig-Oriol, tots ells per descomptat de visita obligada.

© Antonio Mora Vergés

CAPELLA DE SANT PERE DE TORROELLA, ARA DEL GRAU.

Ens havíem fotografiat al voltant del menhir de la Pedra Dreta. La tradició relaciona l’existència d’aquest monuments megalítics comú a molts indrets d’aquest país nostre, amb la construcció d’equipaments diversos – normalment ponts - per part del el diable i dels seus ajudants.

S’explica que per executar aquestes obres els àngels caiguts carregaven grans pedres d’arreu de Catalunya, i foren vistos en més d’un lloc mentre desenvolupaven aquesta tasca; la mestressa d’una gran masia del terme de Lluça - potser la Torroella , Vilatimó, Canelles, Puig-oriol, Comermada, el Vilaró, Maçaneres, Tordelespà , les Heures , el Verdaguer, la Font, la Coma, Gonfaus, Tiratemples o el mas de Roca d'en Bosc, ? sense conèixer exactament la raó d’aquest activitat del diable va rumiar una solució; va anar al corral i va llençar una galleda d'aigua sobre el gall que dormia.

L'animaló, espantat, va llençar un quiquiriquic fort i fora d'hora que va ser respost pels galls del veïnat, tot i que encara no era de dia.

Precisament quan el dimoni gros passava per aquells voltants, carregant una pedra enorme al coll, va cantar el gall d'aquesta masia.

El dimoni va pensar que era de dia i que havia perdut la partida: enrabiat, va llençar un renec i va deixar caure la pedra amb tal ira que quedà clavada set canes en la terra. Sembla que la mateixa acció la dugueren a terme al ensems la resta dels seus infernals col•laboradors.

La Irene Tironi Laporte, la nostra sherpa per les terres de Lluçanès ens portava a visitar la Capella de Sant Pere del Grau, antiga sufragània del monestir de Lluçà; al N de Prats de Lluçanès, prop el gran casal del Grau ; el lloc pertany encara al terme de Lluçà .És un edifici de tradició romànica molt modificat i restaurat al principi de segle XX.

Abans el lloc era anomenat Torroella, i l'església Sant Pere de Torroella. L'any 1878 l'esglesiola passà a ser capella particular del mas de Torroella.

Des de principis del segle XI i ben entrat el segle XV, la població de Prats no es concentrava al voltat de cap nucli urbà, però en el seu altiplà, s’hi formaven conjunts importants de cases de pagès, depenent majoritàriament, de les batllies de Torroella i del Soler de N’Hug. El batlle o representant del senyor, era l’encarregat de la justícia i l’ordre i també executor de les ordres del senyor sobre els seus súbdits.

La capella presenta un excel•lent estat de conservació, integrada perfectament dins la propietat magnificent del Grau.

Ens trobem sens dubte al cor del territori serè; veurem com concreten els nostres politics aquest compromís que consisteix bàsicament en treballar per un model de desenvolupament fonamentat en posar en valor el capital local, on el paisatge, els productes agroalimentaris i artesanals, la gastronomia, el patrimoni cultual i la qualitat de vida en són els elements centrals.

© Antonio Mora Vergés

SANTA MARIA DE LLUÇÀ [ CANÒNICA AGUSTINIANA ]

Baixàvem de Sant Vicenç del Castell de Lluçà, la Irene, la Maribel, el Feliu, el Santiago, l’Antonio i el fotògraf Tomàs Irigary i López, que ens deixarà per cercar les millors imatges de Santa Maria, aprofitant la lluminositat d’aquest dissabte 15 de novembre de 2.008

Ens espera el Joan que fa les funcions de conservador d’aquest recinte. Ens acompanya en la visita i ens dona una molt complerta informació històrica, i àdhuc tècnica d’aquest conjunt monumental.

La consagració de Santa Maria de Lluçà, fou duta a terme pel bisbe de Vic, Idelguer, el 22 de maig de l’any 905. Aquesta església es trobava ad radices castri de Luzano, al peu del castell de Lluçà- és a dir, al lloc actual -. Fou erigida pel prevere Vininza i dotada pels parroquians. Estava formada per una nau amb un petit creuer, en el qual hi havia un absis central i una absidiola a cada extrem.

Diu l’acta de consagració que el bisbe va subjectar a aquesta església els vilars o centres d’explotació rural que es repartiren el terme del castell de Lluçà, i moltes esglesioles que ja funcionaven. Santa Maria va ser la cap de les esglésies sufragànies de Sant Pere de Torroella o del Grau, de Santa Eulàlia de Puig-oriol, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Climent de la Riba i de Sant Cristòfol de Borrassers. Així doncs, al segle X, ens trobem que les terres lluçaneses estaven organitzades, i el centre era Santa Maria de Lluçà.

Cap al 1170 i 1190 ja es va fer una reedificació. La nova església es va construir sota un mòdul romànic. Hi havia tres altars de l’absis principal, i dues absidioles laterals dedicades a Santa Maria a Sant Joan i Sant Miquel. Els de Santa Maria Magdalena i Sant Agustí serien més tardans, encara que anteriors a 1270. A l’altar de Santa Magdalena, se li va afegir l’advocació de Sant Vicenç, en abandonar-se la capella del Castell. Es va convertir en un temple més gran que amb moltes modificacions, és el que ens ha arribat als nostres dies.

Es pot assegurar que abans del 1150 a Lluçà no hi havia cap comunitat, i que la seva església estava regida per un o més sacerdots. Es veu sobretot a través dels testaments dels senyors de Lluçà, que consideren Lluçà com una parròquia més, i per tant les seves preferències són pel monestir de Ripoll. A partir de 1154, ja es fan enterrar a Lluçà. Això ho coneixem gràcies al testament de Bernat Guillem de Lluçà. És a partir de 1168 que trobem la primera comunitat de canonges, amb el primer prior, Pere de Sagàs. És llavors quan s’assegura la subsistència de la comunitat gràcies a donacions. Per suposat, les més importants eren les dels senyors de Lluçà.

El segle XIII, va ser el moment de major esplendor de la canònica ja que va rebre importants donacions dels propietaris de la zona. Ens fem una idea de la importància de la influència religiosa de Santa Maria en l’època quan veiem que la majoria de preveres que van exercir de canonges eren fills dels masos veïns.

La canònica agustiniana estava sota la protecció de la de l’Estany i es beneficiava dels seus béns i càrrecs, que s’intercanviaven. Deuria ser en aquest s. XIII, tan pròsper, quan es va pintar el revestiment d’altar pintat sobre fusta, avui conservat al Museu Episcopal de Vic, i obra de l’anomenat Mestre de Lluçà. És una obra d’un viu cromatisme i una de les pintures més belles del romànic català.

Cap a l’any 1330 comença la decadència espiritual i econòmica, fins a tal punt que al 1357, al monestir, hi havia només el prior, tres canonges i un deodonat. D’altra banda, els terratrèmols que van assolar Catalunya entre 1428 i 1448, van castigar Lluçà que va veure com s’esfondrava la nau de l’església, el campanar i algunes dependències monàstiques. L’any 1592, el papa suprimeix les canòniques agustinianes a Catalunya, i la de Lluçà s’uneix a la Casa de Caritat de Barcelona que es queda amb tots els seus béns.

Al segle XVII es converteix en santuari marià i es porten a terme transformacions a l’església, com l’aixecament del campanar, remodelament de la façana, una nova sagristia, un portal pel campanar.... Més tard, al segle XVIII es decora l’església seguint l’estil barroc i s’afegeix un pis amb porxades amb claustre.

Ens trobem que de la primera església, no en queda quasi res, excepció feta de les runes que fora del claustre, veiem prop de les tombes antropomorfes, i que hi podrien correspondre.

En unes reformes que hi feu la Diputació de Barcelona l’any 1967 es retorna a l’església la fesomia original que degué tenir al segle XII. Sobta força no trobar en aquest indret un comunidor, com existeix altrament a Santa Maria de la Guàrdia de Falgars.

Recentment Lluçà ha recuperat la majoria de frescos i pintures, així com alguna escultura de gran valor. Les seves obres formen un conjunt importantíssim del Romànic Català.

M’explicava el Tomàs Irigaray i López desprès d’acomiadar-nos de la Irene i la Maribel , que tenien altres obligacions per atendre, que haurà fet no menys de 300 fotografies al llarg del matí.

Ens acomiadem també del Joan de Lluçà, al qui agraïm la seva atenció i dedicació. Esperem també, en la mesura de les nostres possibilitats, contribuir en la tasca de fer conèixer i estimar el patrimoni històric i cultural de Catalunya.

© Antonio Mora Vergés

TOMBES ANTROPOMORFIQUES A LLUÇÀ

Quan al topònim Lluçà no hi ha una versió única; m’explicava el mantenidor del petit monestir (canònica agustiniana) de Santa Maria de Lluçà (s. XII), que havia pogut comprovar en més d’una ocasió, que en els nombrosos dies de boira que es succeeixen al llarg de l’hivern per aquestes contrades, feia el camí des de Vic sota una boira intensa que persistia encara al creuar els Prats de Lluçanès, per esvair-se en aquestes alçades del castell de Lluçà (893 m). Això li feia donar per bona la derivació del mot llatí lucidus/um /a , lloc lluminós; en la meva recerca trobava que Coromines li dedica quasi quatre pàgines, sense però afirmar cap significat. Recull com possibles : a) mirar, veure, i les seves possibles derivacions, mirador,.... b) renéixer, rebrotar ( s’anomenen també llucs, els rebrots ], i les seves possibles derivacions, ......

La tesis del Joan de Lluçà, s’hauria de poder extrapolar als altres Lluçà de Catalunya : poble del municipi de Senterada [ Pallars Jussà ] situat a 748 metres alçada a l’extrem meridional de la Vall Fosca; antic terme del Municipi de Talladell [ Urgell ] actualment agregat a Tàrrega.

Lluçà, com l’au fènix, pot representar també aquesta voluntat de rebrotar, de renéixer, que més enllà dels constants intents de genocidi; romans, bàrbars ,àrabs, espanyols, francesos,.... constitueix l’essència d’aquest país nostre.

M’expliquen que la imatge de Santa Maria de Lluçà, fou trobada dins d’una bauma, que existeix avui encara sota el claustre i una bona part de l’actual església; l’accés es feia des d’una petita capella que podem veure en el nivell inferior sota les escales. Just damunt hi trobem senyals clares d’almenys cinc tombes antropomòrfiques. No sembla desassenyat suposar en el període de l’home caçador un us residencial, ni que fos transitori a la bauma, i en aquesta línia atribuir la qualitat de necròpolis al nivell superior. Els llocs als que una religió atribueix la qualitat de “sagrat” , acostumen a mantenir-la de forma indefinida; parlem amics lectors avui encara de Montserrat, com “la muntanya sagrada”, oi ?.

Recollia imatges d’aquesta necròpolis que personalment considero molt anterior a l’actual església. M’agradaria tenir accés a la bauma on situa la tradició la troballa de la Mare de Deu de Lluçà, una de les més antigues, sinó la que més de Catalunya.

Hi ha tant per veure en aquest indret ! les tombes antropomòrfiques; l'acollidor claustre i els seus 22 capitells amb decoració geomètrica, vegetal i d'animals mitològics; les pintures del s. XIV amb escenes bíbliques i de la vida de Sant Agustí; les ruïnes del castell de Lluçà; l'església rodona de Sant Vicenç (s.XI), la que fou església de l’antic monestir (canònica agustiniana) de Santa Maria de Lluçà (s. XII),.... el Lluçanès, dissortadament és encara un territori per descobrir per a la major part de catalans.

© Antonio Mora Vergés

SANT VICENÇ DEL CASTELL DE LLUÇÀ. ROMÀNICA DE PLANTA CIRCULAR

Sortíem a les 7,00 de la Plaça Granados de Sabadell, el Feliu , el Santiago, i l’Antonio, recolliríem al Tomàs a la cruïlla de la benzinera de la N-150, de camí a l’autopista Barcelona-Manresa; en aquella hora del mati feia un fred intens 3 graus positius; gaudiríem molt del viatge el dissabte quinze de novembre que se’ns presentava clar i espaït ; Sant Pere Sacama, Montserrat, les runes de Vallhonesta, el penya-segat de Castellvell i el Vilar, fins al peatge i el subsegüent control dels mossos d’esquadra, que superaríem el primer mitjançant el lliurament dels 3,35 Euros, i el segon perquè potser ni el vehicle ni els seus ocupants vàrem despertar l’interès de la patrulla [ trobo contradictori haver de pagar per circular, i trobar-te aturat una vegada i altra en el mateix lloc en ares d’una seguretat més que qüestionable ] la Mare de Déu del Carme de Periques, advocada de tots aquells que viatgen per l’eix del Llobregat, vetlla sens dubte per nosaltres; el termòmetre oscil·larà entre els 0 i el -2 en el darrer tram del nostre trajecte en el que lentament el sol realçarà amb la seva lluminositat primer Sant Esteve de Sallent, i tots i cadascun dels nuclis de les antigues colònies tèxtils; Balsareny, Navas, Puig-Reig, fins a Gironella on agafarem el trencall a Prats de Lluçanès, la blancor dels camps en les zones obagues dona fe de les primeres gelades per aquests paranys.

Puntualment aturarem el vehicle davant la canònica agustiniana de Santa Maria de Lluçà. Ens esperen la Irene i la Maribel que han tingut l’humor de desplaçar-se des de Sant Bartomeu del Grau per a fer-nos de sherpa, sumen a aquesta gentilesa que els agrairem sempre més, l’oferiment d’una excel·lent coca de pinyons; només ens falta un cafè, que no podrem fer en aquesta ocasió perquè el bar està en obres [ ens expliquen que fa ja un temps que roman tancat, i que per la comarca comença a circular que la Direcció d’obres la porta el mateix equip de la Sagrada Família ].

Tornem als vehicles per continuar quasi un quilòmetre on trobem a l’esquerra un indicador “al Castell”, la pista forestal va planejant fins a l’altre costat de la muntanya, on davant de la masia coneguda com Casa Nova del Castell, ara en visible estat d’abandó, ens cal obrir una tanca pel bestiar i començar l’ascensió , pugem pel la zona obaga i tot i l’hora, quasi les 9,00 del matí, agraïm portar roba d’abric, polars, guants, passamuntanyes ,...

Quasi dalt del turó, veiem primer un pany de paret de l’antic castell de Lluçà, i al final del camí la romànica circular de Sant Vicenç, coneguda també com Sant Vicenç de les vaques; ens expliquen – i podem comprovar-ho i en donem fe - que la capella fou restaurada fa pocs anys per tal de preservar-la, i al tractar-se d’un lloc on no s’hi fa culte, ni si guarda cap objecte és prengué la decisió de no posar-hi porta, el bestiar boví troba aixopluc a Sant Viçenç, diríem que fins intimitat i se’n troben mostres evidents i clares en el interior del recinte.


Alguna dada històrica i tècnica : es troba al peus del Castell de Lluçà. Apareix documentada els anys 988 i 1006 que és quan hi foren jutjats els testaments sacramentals dels senyors del castell: Sunifred I i Guisad I.

Va ser la capella dels senyors del castell i el seu declivi va unit amb la decadència del castell. Al segle XV va desaparèixer el culte. És una església del segle XI, de planta circular. D’aquesta tipologia incloent també les dues de la Catalunya Nord; n’hi ha únicament dotze a dia d’avui :

Catalunya sota domini espanyol

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]
Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès
Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra]
Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]
Sant Esteve de Sallent
Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ]
Sant Vicenç de Lluçà
Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

Catalunya sota domini francès

Esglésies de Cuixà, la Trinitat i la cripta del Pessebre
Santa Maria de Planès, a Planès

Un limitat nombre d’esglésies i/o ermites romàniques rodones o circulars, que amb desigual estat de conservació han arribat fins els nostres dies; hi ha constància de l’existència d’un temple d’aquestes característiques just davant l’actual Catedral de Vic, Santa Maria la Rodona, quines restes romanen sota la plaça; no tinc cap dubte quan a la desaparició definitiva i irreversible d’alguna més. Les indicades de quina contemplació podem gaudir avui, expressen clarament aquest anhel d’infinit que la nostra espècie ha sentit al llarg dels segles.

La simplicitat de la pedra nua, era ja una meravellosa forma d’aproximaciò al insondable misteri de la nostra existència. El cercle ens retornava als primers origens, quan situat al centre del cercle, el xaman obertes les mans amb els palmells mirant al cel, invocava als esperits

L’església de Sant Vicenç del Castell de Lluç, o de les vaques, té un petit portal cap a ponent, i un absis a llevant. Les seves mides són; sis metres i mig de diàmetre i una alçada en el seu centre de cinc metres. De llarg (portal fins al fons) medeix vuit metres i mig. Unes filades de pedra diferent en el seu rematament exterior indiquen que la seva coberta fou un xic modificada amb posterioritat a la seva erecció.


Agrairé la col·laboració dels lectors per tal de recollir el major nombre de dades històriques possibles, i un recull d’imatges d’aquestes esglésies i/o ermites romàniques de planta rodona i/o circular que tenim a Catalunya. Del resultat ens hem farem reso a http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya , i esperem publicar també a http://coneixercatalunya.blogspot.com/

Esmorzarem dins del recinte del Castell, des d’on gaudim d’unes meravelloses vistes, d’aquesta comarca del Lluçanès, i de les properes fins als cims nevats dels Pirineus.

© Antonio Mora Vergés

EL BOSC MÀGIC DE LA GENI I LA SILVIA

Dèiem en un article titulat justament EL BOSC MAGIC :

Està fora de dubte que existeixen forces secretes de la natura, i que aquesta energia pot ésser utilitzada per tothom que en conegui i/o recordi les velles pràctiques per accedir-hi
Ens expliquen al respecte del seu BOSC MÀGIC la Geni i la Silvia :

Es del tot aconsellable romandre una llarga estona deambulant per la roureda, de ben segur que notareu ben aviat , les qualitats espirituals que estan associades als roures, més enllà de la cita simpàtica del druida Panoramix, que amb una falç d’or puja d’alt dels roures a recollir el vesc sagrat, i s’acaba tallant com a conseqüència de la cridòria de l’Obelix i/o l’Asterix, el cert és que per explicar-ho de forma planera i entenedora, passejar per una arbreda, ve a ser com sotmetre’s a un rentat espiritual, a participar en un procés d’equilibri de les nostres potencialitats psíquiques.

D’aquesta experiència positiva n’escrivia el següent :







Hi ha persones que s’abracen als arbres, i diuen sentir a nivell físic aquesta força equilibrant, és certament una qüestió en la que la sensibilitat de cadascú juga un paper principal; a nosaltres aquesta evidència - la de ser un tot amb la natura i rebre’n els beneficis d’un us adequat - se’ns van fer palesa fa ja molt i molt anys ; recordo en aquella ocasió que més que esgotats havien arribat al límit del decandiment, un cop sota la protecció dels arbres , vàrem romandre asseguts damunt d’unes arrels una llarga estona.


En aixecar-nos la sensació de cansament havia desaparegut !, també per alegria nostra, semblava que ens havíem rentat els vidres de les ulleres de l’ànima, perquè el sol lluïa de forma diferent, l’aire tenia un flaire desconegut, però fresc i agradable , i tot plegat de les hores ença, sembla que ha trobat el lloc i el moment que li pertoca; per descomptat, sempre hi haurà algú que no ho voldrà creure, però tinc per cert que els arbres, en general i els roures molt particularment son uns dels millors amics que tenim

No us direm pas el nom del lloc – que per altra part és fàcil d’aconseguir - perquè com els antics druides, tenim el compromís de dir-ho únicament de boca de sherpa a orella de sherpa.

En tot cas, aquí en teniu algunes imatges.

© Antonio Mora Vergés

SANTA MAGDALENA DE LES PLANES [ NAVÉS – Solsonès ]

Agafava les imatges de la pàgina ROMÀNIC A L'OBJECTIU que desenvolupa l'Equip Gargot a: http://obaga.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/_Romanic.htm

Pertany al grup de romàniques rodones :

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]
Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès
Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra]
Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]
Sant Esteve de Sallent
Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ]
Sant Vicenç de Lluçà
Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

Reproduïm de l’enciclopèdia del Romànic Català :

Aquesta església està situada dins la parròquia de Besora i prop de la casa de Les Planes.

És un curiós edifici en el qual són evidents dues etapes de construcció, no gaire allunyades en el temps possiblement.

Consta d'una nau, molt curta, gairebé quadrada, coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis, la planta del qual depassa àmpliament el semicercle, i s'obre a la nau a través d'un arc pre-absidal, el qual forma la degradació del mur.

Aquesta minsa informació desperta la meva curiositat i sol•licito – una vegada més – l’auxili del Josep Sansalvador, de l’ Arxiu Gavín, instal•lat actualment al Monestir de les Avellanes, a 25612 - Os de Balaguer. La resposta ràpida i complerta diu :

Hola Antoni, en el llibre “les esglésies romàniques catalanes de planta circular i triangular” d’en Jordi Vigué i Josep Mª Gavín hi ha una informació molt amplia de totes aquestes esglésies i en concret de Santa Magdalena diuen que, efectivament, es el resultat de dues èpoques de construcció no gaire distants. En un primer instant devia haver hagut una església circular, datable del segle X o la primera meitat de l’XI, i que possiblement a la segona meitat del segle XI o al començament del XII, a la primitiva construcció s’hi afegí un petit cos d’edifici pràcticament quadrat, aprofitant la rotonda, degudament transformada com a absis, que és el que veiem avui dia.

Deixo constància del meu agraïment a l’ l'Equip Gargot, per la bona tasca del ROMÀNIC A L'OBJECTIU; també a l’arxiu Gavin, molt concretament al Josep Sansalvador.

© Antonio Mora Vergés

SANT MIQUEL DEL MONESTIR , O DE LILLET

Quan a l’origen d’aquest topònim trobem la següent informació :

El primer cop que apareix esmentat el topònim de "Lillet", ('Camp de Lliris') és l'any 833, en el document de consagració de l'església del castell, Santa Maria de Lillet, pel bisbe d'Urgell Sisebut II. En alguns documents del segle IX, s'anomena: "Lileto", "Lilietum", i "Vallis Lilitensis", com a lloc antic i vall frondosa, on convivien persones que ja feien transaccions i negocis comercials. D'aquest fet, i en l'esmentada centúria, en tenim alguns "escrits públics" referents a aquesta comunitat fundada pels Sards. Amb data tan llunyana com el 17 d'abril de 819, hi ha un pergamí, usat com escriptura de venda, redactat per Isarno Baroni, la seva muller i descendents a favor de Miró D'Angoni, Wilielmo Mironi i Berbenga, d'una heretat que tenia a Montclús (In Comitatu Cerritane in parrha, Sancte Marie de Lileto in loco vocato Montecluso). Alguns historiadors diuen que el nom de "Lilit" va derivar a "Lilietum" i "Vallis Lilitensis" i que prové de L'arrel "Lil" o "Lail" que significa nit. Podria esser que els habitants d'aquest lloc l'anomenessin "Vall de Lillet", fent referència a la frondositat de vegetació, on era tal l'espessor de la boscúria que quasi ni hi entrava la claror de sol, i semblava de nit, i on també hi tenien hostatge grans estols de d'ocells nocturns. Hi ha qui opina que "Lillet" és grafia aglutinada de l'illet (= l'illot), fixant-se que la població està bastida damunt una mena d'illot dins el Llobregat,però no es una opinió fàcilment acceptable.

Quan a la romànica rodona de Sant Miquel trobem la següent informació :

Església romànica (abans dita Sant Miquel de Lillet), de planta rodona, situada a poca distància vers el S de l'antiga canònica de Santa Maria de Lillet, al municipi de la Pobla de Lillet (Berguedà). Esmentada des del 1195, és probablement una església votiva aixecada pels senyors del castell de Lillet. Estigué abandonada un parell de segles, fins que el 1935 fou restaurada per Jeroni Martorell a instàncies dels Amics de l'Art Vell. l'any 1980, la Diputació de Barcelona va executar unes obres en les què es refè l'enllosat de la teulada.


Fotografies de Josep Salvany i Blanch 1.918


Es troba a uns 150 m del Monestir de Santa Maria de Lillet.

Segons sembla per una inscripció que hi ha sobre l'altar, l'església fou consagrada el 9 de maig de l'any 1000, també ho testifica un document signat per Antoni Barnola, el 22 de febrer de 1791.

És un interessant edifici de planta circular amb un absis semicircular. És un dels 10 exemplars :

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]

Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès

Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra]

Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]

Sant Esteve de Sallent

Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ]

Sant Vicenç de Lluçà

Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]

Sant Sebastià del Sull, a Saldes

Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

que existeixen - encara - a Catalunya, i un dels més petits de mides (6'5 m de diàmetre exterior i 4'7 m d'interior). Està molt ben conservat. La primera notícia escrita és de l'any 1166.

A l'interior té dos petits nínxols. L'exterior és molt bonic i també ho és la volta interior. L'edifici no té cap finestra. El mur de la rotonda és coronat amb uns fins carreus petits que alternen amb espais buits; al voltant té un fris de pedres verticals. La portalada està coronada amb un arc adovellat de mig punt.

© Antonio Mora Vergés

EL BOSC MÀGIC

Està fora de dubte que existeixen forces secretes de la natura, i que aquesta energia pot ésser utilitzada per tothom que en conegui i/o recordi les velles pràctiques per accedir-hi






Indrets màgics a Catalunya n’hi ha molts, el Tomàs Irigaray i Lopez, el Feliu Añaños i Masllovet, el Joan Moliner i Manau, el Joan Escoda i Prats, el Santiago Moya Romero, l’Antoni Uriz, , EL Francesc Díez, l’Antonio Mora Vergés,..... hem tingut ocasió de veure i recollir imatges d’ almenys un d’aquest indrets.

Tant ens va agradar, que una de les imatges d’aquest indret proper, s’ha convertit en la caràtula del blog coneixercatalunya.blogspot.com

No us direm pas el nom del lloc – que per altra part és fàcil d’aconseguir - perquè com els antics druides, tenim el compromís de dir-ho únicament de boca de sherpa a orella de sherpa

En tot cas, aquí en teniu algunes imatges.

© Antonio Mora Vergés

QUAN N’HI HA PEL CAMP; N’HI HA PEL SANT.

En aquestes dates de Setmana Santa, s’acostumava recollir herbes del camp, particularment el Divendres Sant, amb la creença que això multiplicava els feus efectes benèfics.





Les més corrents i conegudes, son la farigola i el romaní, que sovint comparteixen el mateix espai. N’hi però moltes més entre les destacaré únicament el fonoll silvestre, quines branques tendres fan unes amanides sensacionals.

Farigola: Thymus vulgaris / Castellà : Tomillo / Família : Labiades




La farigola és un petit arbust aromàtic perennifoli que no passa del 40 cm d'alçada . Presenta fulles sense pecíol molt petites de 4 a 9 mm amb les vores del limbe enrotllades cap el revers. Les fulles es disposen de forma oposada al llarg de la tija.

Floració: Floreix a la primavera. Les flors són lleugerament blaves i es disposen formant ramells. El fruit és sec , rodo i molt petit

Usos : Conté nombroses substàcies actives, com el timol . És una planta amb forces aplicacions medicinals i amb notables propietats antisèptiques. S'utilitza a la cuina com un condiment i per fabricar perfums i sabons.

Romaní : Rosmarinus officinalis / Castellà : Romero, Hierba de los trovadores /Família: Labiades

Arbust perennifoli, molt aromàtic que por assolir fins a 1,5m . Fulles linears verdes a l'anvers i blanques al revers, amb els marges enrotllats cap a la cara inferior.

Floreix : Tot l'any. Presenta flors de color blau clar i petites amb la corol.la bilabiada.

Usos : És una planta utilitzada en medicina natural, té propietats estimulants, antiespasmòdiques diürètiques i altres . La seva essència s'utilitza a la indústria del perfum .

Curiositat: Segons la tradició el romaní presenta la virtut de potenciar la memòria . Per aquesta raó antigament, els alumnes de la prestigiosa universitat de la Sorbona prenien infusions d'aquesta planta a l'època d'exàmens.

Fonoll / Nom científic: Foeniculum vulgare / Castellà : hinojo / Família: Umbel·líferes.

Característiques: El fonoll és una de les umbel·líferes més corrents dels camps de conreus abandonats i les vores de camins, es coneix per les seves fulles dividides en lacínies, les inflorescències de color groc-verdós i, sobre tot, pel seu fort aroma a anís. Floreix durant l'estiu.
Època de floració : Juny. Juliol. Agost. Setembre. Octubre. Novembre.

Hàbitat : Camps, camins i prats secs.

Usos i propietats: Aromàtica. Comestible o usos alimentaris. Medicinal. Bo per les digestions. És diürètic, afavoreix les secrecions, expectorant (expulsió mucoses dels pulmons o els bronquis), antiespasmòdic (relaxa els músculs i l’estómac), activa les digestions (especialment indicat en el cas de menjars pesants). S’ingereix en cru, en infusió (de la planta fresca o seca) o bé coent la llavor durant 2-30 minuts (segons si es tracta de les parts dures o toves). És molt utilitzat en les cultures orientals, igual que el comí.

Segur que hi ha algun amic lector que sap o coneix altres plantes silvestres i els seus usos, o el seu pare, avi , besavi,... sou pregats d’ampliar el coneixement general, amb les vostres aportacions , la tramesa a mora.a@guimera.info

© Antonio Mora Vergés

ÈXIT DE LA PRIMERA TRENCADA DE MONES AMB TORTELL

La pluja de tota la Setmana Santa no va cessar ni el Diumenge a la tarda i per això es va haver de posposar "la primera trencada de mones amb tortell per tots aquells que no tenim padrins" ,que finalment es va celebrar el Dilluns a les 12 del migdia. L'acte organitzat per Cacau pastisseria-xocolateria i per la fleca Can Carbasseres, va fer el primer pas per a consolidar un acte de cohesió social, de germanor i d'intercanvi tal i com anteriors generacions de pastissers feien repartint part del seu treball enmig d'escenaris públics de pobles i ciutats.

Les mones varen començar a omplir les cases i masies catalanes en les pasqües al llarg del segle XV i la tradició ha anat avançant i modulant-se segons els gustos i necessitats de la societat. Això ens ha portat als pastissos actuals i les obres d'art en xocolata que ja varen començar a destacar a mitjans del segle passat. Tanmateix, les mones sempre han anat estretament lligades amb un fort component irònic i satíric que ha fet dolces crítiques socials, polítiques i culturals.

Entenent aquesta visió històrica de les mones, els pastissers del Cacau varen acabar fent un moai de 22 quilos de xocolata per a reviscolar la polèmica del seu emplaçament que fa anys va motivar un debat sobre el respecte i la tranquil·litat d'aquest Déu regalat per la ciutat agermanada, situat enmig del trànsit urbà. La xocolata va ser acompanyada per 13 quilos de tortell adobat d'Olot fet per la fleca Can Carbasseres.

A les 12 del migdia,les persones congregades a la plaça major disfrutaven d'unes peçes tocades amb acordió diatònic pel músic Pere de les Cabres, i mentrestant els pastissers tallaven els tortells i es preparaven per a trencar a cops de tortell la mona. Després d'una petita explicació històrica i de la idea original, es va trencar la mona i es va repartir entre tots els assistents.

Més de 400 persones varen poder menjar-se un tros de tortell i un de mona. Els organitzadors de l'acte ho consideren un èxit rotund i ja tenen clar que l'any que ve repetiran l'acció tot i que són conscients que si es plantegen realitzar un acte popular més gran, caldrà una col·laboració activa per part de les institucions i agents locals.

telèfon de contacte 625693531-lluís / 4punts@gmail.com

DES DEL RECORD UNA AFERRADA AL COLL

Avui toca posar negre sobre blanc, en un darrer gest, el de comiat , els sentiments que ens va despertar al llarg de seva existència una persona que sembla que no tingué, malgrat totes les
altres condicions, una vida massa fàcil i senzilla.

Em refereix a Mari Trini, aquesta cantautora que ens ha deixat als 61 anys.

Aquesta dona forma part d'uns moments que jo vaig viure, en que la seva música, la seva manera de cantar, la seva veu tan especial entre trencada i ndolça a la vegada, van formar part i encara el formen del meu acerb musical; i crec que també del de molts dels lectors i lectores que llegireu aquest article. M'ha sabut greu la seva mort a una edat que actualment és considera relativament jove i que hagués tingut encara estona per continuar amb la seva carrera musical. També dir que molts artistes, a mida que passa el temps i envelleixen, els hi passa el mateix que al bon vi.

Recordar aquella estrofa de la cançó "Amores":

"Amores se van marchando /sobre las olas del mar..../
"Quien no escribió un poema/huyendo de la soledad/
Quien a los quince años/no dejó su cuerpo abrazar/
I quien cuando la vida se apaga/
y las manos tiemblan ya /
Quién no busco ese recuerdo /
De una barca naufragar".

També aquella cançó reivindicativa "Yo no soy esa".

Bé dels reculls de cançons que va realitzar, se'n podrien treure moltes altres.

Simplement volia fer un record de la seva tasca i desitjar-li un bon viatge cap el cel dels artistes.

Cap el cel de les persones que han estat capaces de copsar la bellesa i que no s'han rendit, malgrat totes les sotragades que a vegades ens dóna la vida. I que per fi, Mari Trini, descansi en pau.

© Josep Bonnín

Olèrdola, Senyoria feudal de la Diputació de Barcelona

Pagàvem 2,30 € cadascú, la Paqui Cabeza i Carrasco, el Tomàs Irigaray i Lopez, la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, sembla que hi ha una llarga llista de reduccions de preu, a les que no podem accedir, ja que s‘exclouen de forma expressa els catalans, i els enamorats d’aquesta terra nostra. No ens sap greu pagar, el que em revolta és fer-ho aquí al Penedès, quan Collserola – que per espai i instal•lacions publiques no admet comparació – és gratuït. Entenc que la discriminació obeeix bàsicament a raons electorals, o sinó que m’ho expliquin.

Algunes dades bàsiques del lloc :

Antiga ciutat i castell del municipi d'Olèrdola (Alt Penedès), situada dalt d'un turó (358 m alt) del massís de Garraf, al sector S del terme.

Les troballes arqueològiques revelen que l'indret era habitat ja a l'època neolítica i a l'edat del bronze. Fou fortificat al moment de la conquesta romana del país; en resta una muralla dita iberoromana (de la fi del s III aC o del principi del s II aC), refeta al segle X, i nombroses sitges, cisternes i fons de cabanes d'època iberoromana; la base del castell és de parament romà.

Abandonat durant la pau romana (Olèrdola ha estat poblada en temps difícils per la seva posició estratègica i abandonada en temps de pau), tornà a prendre nova importància a la reconquesta.

És esmentada ja el 911 amb el nom d'urbs Olerdulae. El 929 el comte Sunyer I edificà un castell sobre les ruïnes de la ciutat i una església dedicada a Sant Miquel, que consagrà el bisbe Tenderic vers el 935, bastida al costat d'una d'anterior, de tipus mossàrab, construïda pels primers pobladors al s IX, de la qual resta la capçalera rectangular per fora i semicircular per dins amb un arc triomfal de ferradura. La documentació dels anys 950-978 l'anomena castrum o civitas Olerdulae.

Es convertí en centre de la marca, dita també comtat, del Penedès. L'església fou ampliada i consagrada de nou pel bisbe Vives el 991, i altra vegada al s XII. Entorn seu i fora del recinte, al pla dels Albats, hi ha nombroses tombes antropomòrfiques excavades que han donat nom popularment al tipus de tomba olerdolà.

Entre el 995 i el 1108 fou presa pels àrabs diverses vegades (el 1108 pels almoràvits) i recuperada i restaurada pels cristians.

En 1041-58 se n'apoderà i en fou senyor Mir Geribert, que s'intitulà príncep d'Olèrdola, en rebel•lió oberta contra Ramon Berenguer I. El domini tornà als comtes de Barcelona i la castlania fou dels descendents de Mir Geribert, els senyors de Sant Martí Sarroca. Els seus habitants gaudiren d'especials franqueses comtals, però arribada la pau i la restauració del s XII la vella ciutat anà perdent població a favor de la nova Vilafranca i restà com a simple fortalesa a partir dels ss XIV i XV.

La seva revaloració s'inicià amb Puig i Cadafalch (1909) i amb Gómez Moreno (1919).

La diputació provincial de Barcelona n'inicià la restauració en 1926-28. Fou declarada monument nacional el 1931. El 1963 la diputació provincial n'adquirí la propietat i emprengué obres de restauració i la creació d'un museu monogràfic, adossat a les antigues muralles, inaugurat el 1971 D'ençà del 1983 el Museu Arqueològic de Barcelona hi ha realitzat excavacions arqueològiques, documentant a la cara interna de la muralla l'existència de les següents fases :
medieval, romanorepublicana, ibèrica i de l'edat del bronze, amb llargs períodes d'abandonament entre els moments d'ocupació.

La primera fortificació data del bronze final (ss IX-VIII aC) i el poblat ibèric del s IV al II aC. Al final d'aquesta centúria els romans construïren una sòlida muralla, una torre en el punt més elevat, per tal de controlar la Via Heraclea (posteriorment Via Augusta) i una gran cisterna que degué pal•liar la manca d'aigua que caracteritza la plataforma rocosa olerdolana.

La pluja ens acompanyarà durant tot el recorregut, des del Centre d’Interpretació, fins a les restes del Castell i Talaia romana.

Josep Salvany i Blanch, l’any 1.921 deixava un testimoni gràfic del indret, que penjaré juntament amb les fotos actuals, a coneixercatalunya.blogspot.com

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE DE VALLHONESTA

Per aquesta veritable joia romànica del terme de Sant Vicenç de Castellet, al Bages, hem anat passant : el Josep Simó Deu, el Joan Escoda i Prats, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray i López, el Josep Maria Perarnau i Bover, l’Antoni Ibáñez Olivares, el Santiago Moya Romero, l’Antoni Uriz, , el Pere Boix, i l’Antonio Mora Vergés,... tots darrera la petjada mestra del Joan Moliner i Manau, sherpa llegendari de la Serra de l’obac, i darrer hostaler de Sant Jaume de Vallhonesta.

Quan al lloc alguna dada d’interès :

Vallhonesta, agregat del municipi de Sant Vicenç de Castellet, fou en altre temps territori independent i senyoria (segles XIV-XIX) de les famílies nobiliàries dels Planella, Aimeric i Rajadell. Com a parròquia, el lloc és esmentat entre les que constituïen la diòcesi de Vic al segle XII. Després fou sufragània de Castellbell i ara ho és de Sant Vicenç. L'estreta vall és afaiçonada per la riera del seu nom, coneguda també amb el de torrent del Rubió, que desguassa a l'esquerra del Llobregat. Vallhonesta constitueix la franja oriental del municipi. A la part solella, que s'escau a la dreta de la riera, uns quants masos amb els seus petits conreus s'han convertit en torres d'estiueig o segona residència de forasters.

Quan a l’església parroquial de Sant Pere :

L'església de Sant Pere de Vallhonesta , construïda el segle XI. És especialment singular el seu campanar d'espadanya del segle XIII,amb dos pisos i amb quatre finestrals, sense campanes. Té diferents etapes constructives. La part més antiga és l’absis i l’inici de la nau, que corresponen al segle XI. La resta de la nau es va reedificar el segle XII, potser per substituir una nau preromànica. A principis del segle XIII es va refer el mur de ponent, on s’alça el campanar. A l'interior s'hi conserva un sarcòfag romànic.

El Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet celebra el primer dia de maig un aplec a l'ermita de Sant Pere de Vallhonesta en què és típic repartir un panet beneït. Aquesta tradició com s’explica més avall es duia a terme inicialment a la capella del Hostal de Sant Jaume.

Quan a la capella romànica de Sant Jaume :

Es tracta d'un temple d'origen romànic dedicat a sant Jaume que va ser renovat el 1449 per l'hereu Miraula, propietari del mas. Hi ha constància que ja al segle XVII s'hi celebrava la Festa del Panellet el primer de maig. En una visita pastoral el 12 de setembre de 1692 el bisbe de Vic, Antoni Pasqual, adreçant-se a Bernat Marcet, va ordenar que els oficis de difunts que els amos de cal Marcet tenien costum de celebrar-hi el Dimarts Sant es fessin a partir d'aleshores a l'església de Sant Pere de Vallhonesta. La raó era que la capella no disposava dels ornaments adequats per a la celebració. Alhora va demanar que l'almoina de pa cuit que s'hi donava als pobres es traspassés també a l'església de Sant Pere.

La tradició es va mantenir viva fins al 1932 i, després d'un parèntesi, es va recuperar l'any 1955. L'any abans s'hi havia recuperat el culte amb una missa oficiada per mossèn Josep Rovira, i a l'any següent es va restablir la tradició de repartir el panellet.

Li devem gratitud eterna al Joan Moliner i Manau.

© Antonio Mora Vergés

Capella de Santa Maria (segles X - XII) i Necròpolis del Pla dels Albats. Olèrdola

Aprofitàvem aquests dies rúfols de la Setmana Santa de l’any del Senyor de 2.009, per ampliar el nostre coneixement del país. Viatjàvem : La Paqui Cabeza i Carrasco, el Tomàs Irigaray i López, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, la nostra destinació en aquesta ocasió era la comarca del Penedès, i concretament la muntanya d’Olèrdola.

Faríem primer la visita de Santa Maria foris murum i la Necròpolis del Pla dels Albats :

Capella de Santa Maria

Citada als textos medievals com Santa Maria foris murum, avui el temple es troba en runes. La seva construcció fou probablement coetània a l'església preromànica de Sant Miquel (primera meitat del s. X). Tot i la manca d’intervencions arqueològiques que ho confirmin, les restes del primer temple es trobarien a pocs metres de l’edifici romànic. Aquest, parcialment dempeus, tenia una sola nau. L’edifici entrà en ruïna en abandonar-se progressivament la muntanya arribada la pau i la restauració del s XII, la vella ciutat anà perdent població a favor de la nova Vilafranca i restà com a simple fortalesa a partir dels ss XIV i XV..

Necròpolis del Pla dels Albats

Entorn la capella es troba la necròpolis. Actualment es coneixen prop d'un centenar de tombes antropomorfes . Les sepultures estan excavades a la roca i moltes d’elles manifestament acolliren neonats i/o infants: són els albats (nadons morts abans de rebre els Sagraments o tenir ús de raó), nom que ha donat origen al topònim de l'indret.

Quan a l’elevat nombre de tombes antropomorfes de petita mida, he sentit i fins llegit, tota mena d’explicacions, algunes realment al·lucinants. Dissortadament l’alta mortaldat que anava associada als parts, en el període històric en que foren excavades, és un fet constatat arreu.

Trobarem també tombes antropomorfes o olerdolanes del mateix tipus , - tot i que en menor nombre - al costat de l’església de Sant Miquel a l’interior del recinte, al que accedirem previ pagament dels drets de porta a l’actual senyor feudal, la Diputació de Barcelona. No puc imaginar-me un Parc de Collserola de peatge, és ben bé que això de la democràcia va per barris, oi ?

El Penedès conserva – tot i que sense haver elaborat encara un catàleg sistemàtic – un important patrimoni històric i monumental, la seva proximitat a Barcelona , avui per avui , en un context de crisi econòmica, dona ales a la seva elaboració; això permetria sens dubte , fer-lo visible per la major part dels veïns del Barcelonès, i conseqüentment atreure visites turístiques, que farien créixer l’activitat econòmica.

Dit queda, per a qui correspongui.

© Antonio Mora Vergés

El misteri de la rústega capella de la Mare de Déu dels Misteris a la Garriga

Trobareu aquest edifici a la dreta de la carretera que permet accedir des de la C-17 a la Garriga, no espereu però veure cap cartell i/o indicació, almenys a la data de la nostra visita donem fe de la seva absència.

Endebades cercava informació a la Gran Enciclopèdia de Barcelona , desprès d’una extenuant recerca, trobava únicament aquests enllaços que reprodueixo integrament :

Molí Blancafort http://www.lagarriga.net/turisme.php

Situada al nord de la Garriga hi ha la pintoresca masia de Blancafort del Molí. Els seus diversos edificis formen el conjunt rural més característic del municipi .Les primeres notícies monumentals que s’en tenen són de la meitat del segle XXII, originàriament era una torra o fortalesa de control de pas del riu Congost. En el conjunt d’edificacions, destaca el vell molí fariner mogut per les aigües embassades del riu Congost documentat ja al segle XIV; la rústega capella de la Mare de Déu dels Misteris; la masia data del segle XVI i en la llinda del portal de pedra picada, s’hi veu esculpit l’escut dels Blancafort.

http://www.corpuslagarriga.org/visites/visites.htm "

El Molí de Blancafort està format per un conjunt d'edificacions que mostren la complexitat de les propietats medievals. El seu nom ja deixa clara la funció defensiva o de control dels accessos meridionals a la vall del Congost. Així, encara es poden veure, la torre del segle XII-XIII, la masia del segle XVI, el molí fariner, la casa nova i la capella, que daten del XVII.

El molí fariner, documentat des de finals del segle XIII, dóna nom al conjunt. Es tracta d'un molí de dues moles mogut per l'aigua del Congost, desviada a través d'un rec. Després de moure les rodes que fan anar les moles, l'aigua transcorre per tot el terme de la Garriga a través d'un rec d'uns 3 quilòmetres de longitud, és l'anomenat Rec Monar."

He passat aquestes dades a un bon amic, actualment arxiprest al bisbat de Tarragona, tinc curiositat per aquesta singular advocació de la Mare de Déu dels Misteris. Quan a dades històriques – si n’hi ha – les he demanades a l’Ajuntament de la Garriga, i al nostre “expert” M. Navas.

Amics lectors, si – com espero- algú de vosaltres te més informació d’aquesta capella de la Mare de Déu dels Misteris de la Garriga, i d’aquesta advocació mariana, us agrairé la seva tramesa a : mora.a@guimera.info

© Antonio Mora Vergés

Tresors de Moja. St. Cugat o St. Esteve, la torre, i sobretot la seva gent.

Divendres Sant, anàvem : el Tomàs Irigaray i Lopez, la Paqui Cabeza Carrasco, la Maria Jesús Lorente Ruiz , i l’Antonio Mora Vergés, la nostra destinació en aquesta ocasió era Moja, al Penedès.

El romànic d’aquesta comarca de l’anomenada Catalunya Nova – molt abundant – té, si el comparem amb els edificis de la Catalunya Vella, una “qualitat” que s’explica per la major tècnica dels mestres d’obres, aconseguida pel mestratge exercit per un més llarg període- en aquestes terres - pels sarrains. En trobem per arreu mostres evidents : . Gelida, Masquefa, Mediona,.....

Ens facilitaven l’accés al actual temple de Sant Jaume, i també a la Capella de Sant Cugat, dita ara de Sant esteve, que fa funcions de “santíssim” , i que en paraules de la senyora que ens atén, es celebren aquí els molts dels actes religiosos , atès “l’habitual” nombre de participants .

El Tomàs farà un excepcional recull d’imatges.

Quan al indret, recollim alguna informació d’interès :

Moja ; Poble i nucli principal del municipi d'Olèrdola (Alt Penedès), prop del límit amb els de Vilafranca i de Santa Margarida i els Monjos. Vora l'església parroquial de Sant Jaume (Sant Cugat i Sant Jordi flanquegen al patró en els frescos pintats darrera de l’altar) hi ha l’antiga torre de Moja, de planta circular a l’entorn de la qual va néixer el poble.

L'alou de Moja fou donat el 1010 al monestir de Sant Cugat del Vallès, que des d'aleshores tingué la jurisdicció de la quadra de Moja. Des del 1702 els Copons foren titulars del marquesat de Moja.

Sant Jaume és el patró de la població de Moja. Històricament trobem ja l'any 981 referències a l'existència d'una església o capella a Moja. L'any 1010 l'alou de Moja va ser donat per Adalbert al monestir de Sant Cugat del Vallès, motiu pel qual l'església antiga es coneix amb el nom de capella de Sant Cugat de Moja.

Actualment, però, se la coneix amb el nom de capella de Sant Esteve. L'actual capella de Sant Jaume va ser construïda abans de l'any 1876.

Capella de Sant Cugat, dita ara de Sant Esteve; Antiga església romànica dels s. XI-XII que actualment es troba afegida a l’església parroquial de Sant Jaume de Moja. L’edifici és d’una nau i absis semicircular, adornat a l’exterior amb arcuacions cegues, bandes llombardes i tres finestres.

Al bell mig del poble hi ha la Torre de Moja, antiga torre de defensa circular.

La pluja meravellada com nosaltres mateixos, davant d’aquesta població, els seus monuments, i l’extrema cordialitat dels seus veïns, davalla en intensitat i ens permet recollir imatges de l’exterior.

El Penedès és sense cap dubte un paradís proper al que dissortadament perjudica la seva proximitat a Barcelona, aquesta circumstància l’acaba fent invisible per la major part dels veïns del Barcelonès; el fet de compartir aquesta dissort amb els dos Vallès, no aporta cap consol, oi amics del Penedès ?.

© Antonio Mora Vergés

Santa Maria del Camí. Terme de la Garriga del Vallès

Em costava força localitzar aquesta ermita romànica d’una sola nau i absis rectangular , no he sabut veure per enlloc cap cartell indicador, i únicament la precaució de “veure” prèviament imatges del lloc que anem a visitar – si existeixen -, ho ha fet possible.

Està envoltada d’una zona que en el futur serà un parc d’esbarjo, la trobem encerclada, i convertit el seu perímetre en un dipòsit de material de la construcció.

Anava en aquesta ocasió en companyia de la meva esposa, Maria Jesús Lorente Ruiz, i ens calia força enginy per aconseguir algunes imatges mínimament “dignes”, intentant evitar les reixes, el material d’obra, i l’abundant vegetació que fruit d’una clara deixadesa amenaça cobrir l’edifici.

En la recerca d’informació, he trobat alguna substancial diferencia entre la que recull, l’Enciclopèdia de Barcelona [ també anomenada en ocasions com GRAN ENCICLOPEDIA DE CATALUNYA] .

Antic monestir i hospital de donats, situat al camí ral de Barcelona a Vic, al municipi de la Garriga (Vallès Oriental). La comunitat era mixta, de tipus benefico-hospitaler, de regla i filiació desconeguda. Existia ja al s X en un predi de la família comtal de Barcelona. Hi habità com a monja Quíxol, filla de Guifré el Pelós, on morí el 945 i on es conserva encara la seva tomba. El 1256 era regit per una priora, Beatriu. Al s XIV l'hospital s'havia extingit; l'església, però, restà sota la cura de beneficiats. La capella actual (al costat del mas Terrers, on es guarda el retaule gòtic de la fi del s XV, de l'escola dels Vergós) és obra probablement del s XII, encara que la planta és més antiga.

I, la que hi ha a la pàgina 204 del Catàleg dels monestirs catalans, que reprodueixo integrament :

Monestir de Benedictines , fundat l’any 921 per Emma, Abadessa de Sant Joan de les Abadesses per la seva germana Quíxol,[ com ella filla de Guifré el Pelós i la seva esposa Guinedilda ], que en fou la primera Abadessa fins a la seva mort el 22 de febrer de 945.

Al segle XIII era mixt.

Al segle XIV només era habitat pel grup de deo-donades, suprimides pel Bisbe de Barcelona, tant perquè només en quedaven dues, com per la seva vida gens edificant.

Es conserva a l’edifici l’epitafi de la primera abadessa.

El Vallès Oriental en general, i la Garriga en particular tenen un important patrimoni romànic, que només amb una mínima informació, fora sens dubte un element d’atracció turística, i com és obvi una font d’ingressos econòmics,

A qui correspongui.

© Antonio Mora Verges

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ].Romànica Circular.

Endegàvem fa uns mesos la recerca d’imatges de les esglésies, ermites, oratoris i capelles romàniques rodones de Catalunya, n’aclaríem el nombre amb l’ajut inestimable del Josep Sansalvador de l’Arxiu Gavin , i és el següent :

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]
Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès
Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra]
Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]
Sant Esteve de Sallent
Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ]
Sant Vicenç de Lluçà
Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

Catalunya sota domini francès:

Esglésies de Cuixà, la Trinitat i la cripta del Pessebre
Santa Maria de Planès, a Planès

El Ramon I. Canyelles d'Artesa de Segre, se’n encarregava en un article magistral de Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ].

Hores d’ara ens resten únicament de la Catalunya sota domini espanyol :

Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet


Esperem – som de naturalesa optimista - la col·laboració d’algun lector-viatger , que “haver-los hailos” , per completar el catàleg , d’històries i d’imatges de les esglésies, ermites, oratoris i capelles romàniques rodones de Catalunya


Recollia al Tomàs Irigaray i Lopez, i a la Paqui Cabeza Carrasco, a les 9,00 a Sabadell, i juntament amb la meva esposa Maria Jesús Lorente Ruiz, que m’acompanyava en aquesta ocasió, posava rumb al Sant Sepulcre d'Olèrdola, joia del romànic al Penedès per la seva planta circular i pintures interiors, i única església romànica de planta circular dedicada al Sant Sepulcre que es conserva a Catalunya.

La primera notícia del temple està datada l’any 1058. La capella i la finca van ser venudes el 1287 al monestir de Sant Cugat del Vallès, però més tard va tornar a ser propietat dels monjos del Sant Sepulcre. Al segle XV va esdevenir una simple capella, que va ser modificada a l’interior durant el segle XVII, i restaurada en temps moderns. En feia adonar el Tomàs Irigaray i Lopez, de la semblança de la porta d’aquesta ermita – que havien de veure des de lluny - amb la Sant Jaume de Vilanova.

El 1954 s’hi van descobrir unes pintures murals de mitjan segle XI que es conserven al mateix lloc. S’hi endevinen figures antropomorfes i altres composicions que fan sospitar que tot l’àmbit interior havia estat decorat en època medieval. Sota l’actual arrebossat és molt probable que hi hagi restes de mural a la cúpula i a l’absis.

Diferents estudiosos han arribat a la conclusió que la iconografia és atípica i han definit les pintures com de caràcter protoromànic marcadament popular.

L’Ajuntament d’Olèrdola i el propietari de la construcció, estudien vies de col·laboració que poguessin conduir a la rehabilitació i obertura al públic del Sant Sepulcre; per la festa major de Sant Miquel, ja s’hi va instal·lar una exposició. Ens consta la reiterada petició d’ajut a la Generalitat de Barcelona, i àdhuc a la Diputació homònima que ja gestiona l’anomenat Parc del Castell d’Olèrdola.

Aquests son mal temps pel romànic al Penedès, per aquesta raó des de l’Ajuntament no s’ha volgut avançar cap data, ni de forma orientativa, sobre quan es podria obrir el temple romànic al públic de manera continuada. Seguirem el tema amb particular interès.

El Servei meteorològic de Barcelona preveia l’arribada del mal temps a partir del migdia; fèiem la recollida d’imatges sota una pluja intensa.

Amb excepció de :

Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

Catalunya sota domini francès:

Esglésies de Cuixà, la Trinitat i la cripta del Pessebre
Santa Maria de Planès, a Planès


De la resta en trobareu dades i imatges a http://www.elsblogs.info/coneixercatalunya i http://coneixercatalunya.blogspot.com/

Reiterem aquí la nostra crida, i esperem – som de naturalesa optimista - la col·laboració d’algun lector-viatger , que “haver-los hailos” , per completar el catàleg , d’històries i d’imatges de les esglésies, ermites, oratoris i capelles romàniques rodones de Catalunya

© Antonio Mora Vergés

SANT FELIX O FELIU DE CANOVELLES

El Dijous Sant a la tarda aprofitava juntament amb la meva esposa Maria Jesús Lorente Ruiz per arribar-me al Vallès Oriental, a Canovelles per tal de recollir imatges de l’església parroquial romànica de Sant Felix o Feliu. La seva excepcional llargada s’explica com a resultat de successives ampliacions, respectant sempre l’estructura inicial.

Algunes dades del lloc :

L’església de Sant Feliu és documentada com a parròquia el 1072, quan Berenguer Guislabert vengué un alou situat al terme de la parròquia de Sant Feliu de Canovelles.

L’església parroquial de Sant Feliu de Canovelles és un edifici del primer art romànic, probablement edificat en la segona meitat del segle XI. D’una sola nau, molt llarga, i amb arcuacions llombardes . A banda i banda del presbiteri s’obrien senglers absidioles semicirculars que sobresortien exteriorment de la fàbrica de l’edifici; la de tramuntana desaparegué vers el 1500, quan al seu lloc fou construït un pas de comunicació amb la casa veïna de Magarola, i la de migdia, de la qual es conservava la fonamentació, i que ha estat reconstruïda. L’aparell de petits carreus és característic del segle XI. A la façana de migdia hi ha dues finestres romàniques i una porta de mig punt adovellada que podríem datar del segle següent. A la de ponent, al segle XIII, se sobreposà una bella portalada romànica, amb arquivoltes, decoració esculpida de temes geomètrics (ziga-zagues i escaquejats) i sengles columnes acanalades per banda, coronades per capitells composts amb decoració vegetal (acants) i zoomòrfica (diversos ocells), i un dels quals amb unes carotes al vèrtexs. La coberta de l’església, de canó lleugerament apuntat, data probablement dels segles XII o XIII. S’hi conserven dos quadres dedicats a sant Roc i a sant Andreu, de la fi dels segle XVI. A la rectoria hi ha dues taules procedents d’un retaule on hi ha representats sant Llorenç i sant Esteve. Així mateix, es conserven dos quadres del 1750 amb l’Assumpció de la Mare de Déu i la Puríssima. La parròquia posseïa un notable tresor d’orfebreria que desaparegué el 1936; només se’n conserva actualment una naveta del segle XVII i una imatge de la Mare de Déu del Roser, d’ivori, també, aproximadament, de la mateixa època. S’ha trobat , bé que fragmentada i incompleta, una creu processional d’argent, amb decoració d’estil flamígera i classicitzant que, probablement, es podria situar cap el segle XVI.

La celebració d’un ofici , feia impossible recollir imatges de l’interior , entenc que no fora conciliable amb el respecte que sempre cal tenir davant d’una manifestació religiosa.

Sant Felix , o Feliu , l’església parroquial romànica de Canovelles, una de les més grans de Catalunya, sinó la que més, es mereix sens dubte una nova visita.

c) Antonio Mora Vergés

Capella Romànica de Sant Genís de Plegamans

Aprofitava una llambregada de sol per arribar-me en companyia de la meva esposa, Maria Jesús Lorente Ruiz, fins a l’antic terme de Palau de Plegamans, anàvem a la recerca d’una imatge, la de la capella romànica de Sant Genis.

Algues dades del lloc :

El castell o casa forta de Plegamans centrava la quadra de Plegamans; l'actual edifici té el seu origen al s XIV, però sofrí posteriorment diverses restauracions. . Al s XV n'eren senyors els Vilatorta. Passà als Gualbes i als Clariana (Miquel de Clariana rebé el 1693 el comtat de
Plegamans, títol que aviat fou canviat pel de comtat de Múnter) i als seus successors, els Sentmenat, que en tingueren la possessió fins el 1931

La parròquia de Sant Genís, que centrava una població disseminada, fou consagrada el 1121.

Edifici rectangular d'estil romànic, petit (8 X 5 metres), d'un sol espai i una sola planta. A la façana principal, porta d'arc rodó i un petit campanar.

El que es veu ara és una petita part del que va ser una església més gran, que es va cremar durant la Guerra Civil; els fonaments de la qual estan soterrats i no es veuen.

L’única referència que tenia era que estava dins del “Centre Educatiu Els Castanyers”.

Varem pujar fins a la casa fortificada i/o Castell, i des de dalt vaig girar a l’esquerra, una vegada més seguia la meva intuïció, feia el primer trencall a la dreta , i entrava dins del recinte del “Centre Educatiu Els Castanyers”.

L’ermita de Sant Genis està en una petita elevació del terreny, l’estat general de conservació de l’edifici – malgrat fer-se servir avui per usos no religiosos – és força correcte.

Recollia algunes imatges, com ho faria posteriorment amb el Castell. D’aquest darrer edifici he trobat imatges del Fons Salvany, i amic lectors m’agradaria trobar-ne alguna de Sant Genis abans de l’any 1.936.

Just en acabar de fer les fotografies, començava novament la pluja.

© Antonio Mora Vergés

JOIES DE LA C-17.TONA

Seguíem una vegada mes la petjada d’en Josep Salvany i Blanch, [ 1866-1929[ que recollia l’any 1.914 una imatge del Castell de Tona. Deixàvem el vehicle aparcat prop de l’ermita dita de Lurdes, i fèiem la resta de camí a peu ; trobem del tot encertada la decisió de l’ajuntament per tal de vetllar pel manteniment del patrimoni arquitectònic col·lectiu que l’església de Sant Andreu, la “tunna” i les restes del Castell, representen per tona, per Catalunya i àdhuc pel món.

Cito literalment de web municipal :

Al municipi de Tona, s’hi han trobat restes neolítiques. Més tard, entre els segles VIII i V aC, la zona del jaciment del Camp de les Lloses va ser poblada, probablement de manera temporal. Podem dir, doncs, que el lloc de l’actual poble de Tona ha estat habitat des de molt antic.

Per les troballes conegudes, algunes hipòtesis apunten que al pla del Castell hi va haver un assentament iber. Però el poblat antic que comencem a conèixer millor és el del Camp de les Lloses, que correspon al segle II aC, a l’època de la romanització. Segons sembla, era un nucli de poblament de caràcter militar, i estava relacionat amb la construcció d’una via romana que, creuant l’actual municipi de Tona, comunicava Vic amb Caldes de Montbui. Al Camp de les Lloses hi havia tallers dedicats a la fabricació d’objectes de bronze i de ferro.

L’edat mitjana

Cap al 880, el comte Guifré el Pilós va establir o refer el terme del castell de Tona. Encara s’hi conserven una torre de guaita i algunes filades de pedres d’uns murs defensius, dalt el turó —anomenat precisament— del Castell. Fins a la primera meitat del segle XIX, el terme de Tona incloïa una part important del municipi actual de Collsuspina.

El 888 o el 889, es va consagrar l’església parroquial de Sant Andreu, al Castell, però, probablement, l’origen de la parròquia és molt anterior a aquesta data.

A la sagrera de l’església parroquial del Castell, s’hi va formar un petit poble. També hi ha força masos documentats des de l’edat mitjana.

Durant uns dos segles, els Montcada van ser senyors del castell i el terme de Tona. Quan va morir Guillema de Montcada (sense descendència), el domini va tornar al rei, que, després de diverses vicissituds, el va vendre a un altre feudal. Els tonencs no hi estaven conformes i van aconseguir, gràcies a la col•laboració de la ciutat de Barcelona, retornar al senyor la quantitat de diners que havia pagat i, així, deixar de dependre’n. Per la concessió, per part del rei Martí l’Humà, del dret de carreratge (1401), Tona passava a ser carrer de Barcelona, o sigui, els tonencs tenien, des de llavors, els mateixos drets i obligacions que els ciutadans de Barcelona. El rei li va reconèixer, a Tona, un primer règim municipal autònom.

Als segles XIV i XV, el terme tonenc, com tants d’altres, va perdre població, a causa de la fam, les epidèmies, etc.

L’edat moderna

El poble actual es va començar a formar al segle XVI (una època de prosperitat econòmica general), aprofitant un camí que comunicava la plana de Vic amb Barcelona. En aquest carrer o poble nou hi vivien i treballaven, entre d’altres, uns quants paraires i teixidors, que van constituir una confraria o gremi. La seu d’aquesta confraria, que encara es conserva, també servia de casa del comú (és a dir, d’ajuntament).

Quan el nucli originari del poble actual s’anava consolidant, al primer terç del segle XVII, el problema del bandolerisme també va afectar-lo. Algun tonenc va pertànyer a la quadrilla del bandoler Serrallonga. Però el fet més greu és que un grup de bandits va tenir el poble de Tona atemorit durant una llarga temporada, en connivència amb les autoritats locals.

El segle XIX

Al segle XIX hi va haver la construcció de l’església parroquial del nucli urbà. Es va edificar després d’un llarg conflicte entre els habitants del poble i un sector important de la pagesia. Va substituir l’actual santuari de Lurdes (al peu del Castell), que abans havia reemplaçat, com a església parroquial, la de dalt el Castell.

Tona, com tantes altres poblacions catalanes, va patir l’assot de les tropes de Napoleó i va ser escenari d’algun episodi cruent de la Primera Guerra Carlina.

La fesomia del poble va anar canviant gràcies a la construcció de la variant (així la carretera que comunica la plana de Vic amb el Vallès i Barcelona deixava de passar pel mig del poble) i gràcies als barris que es van formar arran de la descoberta de deus d’aigües considerades medicinals i la construcció de balnearis. La primera deu d’aigües sulfuroses va ser trobada el 1874.

El segle XX

Al primer terç del segle XX, es van produir novetats importants: l’arribada de l’aigua, el telèfon i l’electricitat; l’obertura d’una fàbrica tèxtil (l’única que hi havia); la inauguració de l’escola pública Caterina Figueras (pagada per Antoni Figueras, un estiuejant), i l’inici de l’Aplec de la Rosa a Lurdes i al Castell, a partir de tradicions locals relacionades amb l’ofici de traginer, amb una antiga confraria (sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser)..., i amb llocs del poble amb un important valor simbòlic (sobretot, el Castell).

A causa de la Guerra Civil, més de 30 tonencs van morir. L’església parroquial i la rectoria (amb un valuós arxiu) van ser cremades. En les torres i altres edificis d’un dels barris formats a partir d’un balneari (Roqueta), durant la guerra hi van viure uns 500 refugiats procedents, la majoria, de Madrid. Un hotel del barri Codina (l’altre barri sorgit de l’estiueig) va ser transformat en hospital de sang. A més, entre Tona i el poble dels Hostalets de Balenyà, es va construir un camp d’aviació, que va tenir poca utilitat.

Després de les penúries de la guerra i els anys de la postguerra, Tona ha crescut molt (demogràficament i urbanísticament). La indústria i els serveis han ofert noves possibilitats econòmiques als tonencs de naixença i d’adopció. Aquestes darreres dècades, el poble ha millorat en serveis i equipaments educatius, culturals, sanitaris, esportius... I ha mantingut un teixit associatiu divers i dinàmic.

Recollim imatges de les restes del Castell, de l’església de Sant Andreu, i també de l.’ermita de Lurdes, a la accedim per deferència de la persona que n’està a cura.

Ho tornem a dir ; Osona i la seva comarca, demanen i necessiten amb urgència, la divulgació sistemàtica del seu ric patrimoni històric i monumental, que constitueix sense cap mena de dubte, el seu actiu més valuós.

En la mesura de les nostres minses possibilitats, des del coneixercatalunya.blogspot.com ens posem a la feina, totes les aportacions seran benvingudes.

© Antonio Mora Vergés

Sant Vicenç de Malla (Malla, Osona)

Arribàvem a l’aparcament de Sant Vicenç de Malla, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, només baixar del vehicle veiem el nyap fet en la darrera restauració, sembla que per tal d’incorporar a l’obra els nous materials. Ens preguntem si les pedres han perdut la seva qualitat de “ materials de construcció “; la estètica del nou cementeri, te sens dubte una cosa bona, allunya el desig de morir, tota vegada que en aquell lloc, descansar en pau, deu ser una tasca feixuga.

Algunes dades del lloc :

Temple edificat dins el terme del castell d'Orsal o de Malla. Les primeres notícies del castell que tenim daten de l'any 924, quan Lleó i la seva muller Anna va fer donació d'una casa situada dins els dominis del castell a Sant Pere de Vic. L'església, en canvi, no la trobem documentada fins l'any 962 en la donació que va fer Guiniguís Mascaró, vescomte de Girona, a la seva dona Gersòlima d'un alou situat a l'apèndix d'Orsal, al costat de Sant Vicenç.

Des de l'any 1052 exerceix com a parròquia. Uns anys més tard en 1078 va ser necessari reconstruir el temple, tal i com consta en una donació feta per aquest objectiu. En el segle XIV es van construir diverses capelles laterals que van acollir altars dedicats a Sant Pere, Sant Feliu i Sant Joan.

El temple que podem observar avui en dia correspon bàsicament al que es va edificar en el segle XI, tot i que força modificat. Té planta basilical amb tres naus acabades amb tres absis semicirculars. La nau central, una part de la qual està sobrealçada, i la del costat sud estan cobertes amb volta de canó, mentre que la del costat nord té un tram de volta d'aresta. L'absis central es va reconstruir entre els anys 1983 i 1984, ja que a principis del segle XX va ser canviada l'orientació del temple i en el seu lloc es va obrir una porta. La restauració, portada a terme per la Diputació de Barcelona, va aixecar molta polèmica, ja que es van emprar materials moderns, diferenciant clarament els nous elements de les parts conservades. [ Insistim sovint en que l’anomena’t Servei de Conservació del Patrimoni Històric i Cultural, confon amb massa freqüència Conservació, amb Transformació ] Durant aquesta restauració també es van fer excavacions arqueològiques que van descartar qualsevol indici del temple anterior i en canvi van servir per trobar tot un conjunt de tombes antropomorfes cobertes amb lloses de pissarra.

Els absis laterals estan decorats seguint la tradició llombarda amb parelles d'arcs cecs separades per lessenes. L'absis sud té dues finestres, mentre que el del costat nord només en té una. En tots els casos es tracta d'una finestra de doble esqueixada.

El campanar de torre s'alça en l'angle nord-oest. Té planta quadrada i quatre pisos d'alçada. Els dos primers pisos no tenen obertures. En el tercer trobem dues grans finestres de mig punt en els costats nord i est. En el quart pis trobem finestres de mig punt en els costats nord i sud, mentre que en els murs est i oest són geminades. Els diferents pisos estan separats mitjançant un fris de dents de serra. Les finestres geminades estan decorades amb un fris d'arcs cecs situat sobre elles.

La porta d'accés actual es va construir durant la restauració de 1983, ja que quan es va canviar l'orientació del temple es va tapiar l'original romànica. Aquesta es conserva en el Museu Episcopal de Vic. Està formada per dues arquivoltes esculpides recolzades en quatre columnes. Les arquivoltes estan decorades amb motius vegetals, entrellaçats i ocells picotejant fruits. En els capitells trobem esculpits lleons afrontats, dos genets i tres personatges humans. Un d'ells agafa les mans a un altre, un que estira els cabells a un altre mentre aixeca un punyal i un nu entre dues feres.

També es conserven en aquest museu dos petits fragments de pintura mural, que estaven en l'absidiola sud i pertanyen a un pantocràtor i a un sant, i un suport d'altar. Aquest està datat del segle XI i està format per una columna amb un capitell esculpit amb fulles d'acant.

Osona i la seva comarca, demanen i necessiten amb urgència, la divulgació sistemàtica del seu ric patrimoni històric i monumental, que constitueix sense cap mena de dubte, el seu actiu més valuós.

En la mesura de les nostres minses possibilitats, des del coneixercatalunya.blogspot.com ens posem a la feina, totes les aportacions seran benvingudes.

© Antonio Mora Vergés

SANT ESTEVE DE MÚNTER

Tornàvem del Moianès, de la nostra visita a la Creu del Puig Castellar, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés ; el campanar de Sant Esteve de Múnter va cridar la nostra atenció, i ràpidament deixàvem la carretera principal per arribar-nos fins al petit nucli de Múnter. Ens cridava l’atenció l’edifici del nou cementiri extremadament modern, no únicament per l’església quasi adjunta, sinó fins i tot per l’entorn agrícola que l’acull. Certament hi ha colors perquè no a tots ens agrada el mateix, però la “creativitat” te un límit objectiu. Alguns ho defineixen com “mal gust”.

Algunes dades del lloc :

Poble disseminat del municipi de Muntanyola (Osona), situat al sector de la plana de Vic entre Malla, Tona i Muntanyola. L'església parroquial de Sant Esteve, en part romànica (s XII), és esmentada ja el 929. Resten, sobre el mas Castellar, les ruïnes de l'antic castell de Múnter, esmentat el 939, que fou de diversos senyors, fins que al s XIII passà a les mans dels Brull, i al XV a les dels Alta-riba i llurs successors els Clariana i Sentmenat (creats comtes de Múnter el 1698). El 1840 fou annexat al municipi de Muntanyola.

El municipi històric de Muntanyola és format per entitats amb una història i una evolució ben diferents fins a la definitiva creació dels municipis moderns, que es remunta al 1840, Munter, pronunciat a la comarca “Munta”, apareix el 929 amb el nom de Villa de Montari, i en altres documents Montabri. S’estén per la Plana , entre Tona i Malla, i arriba fins a dalt de la serra, a l’indret de les granges de Cal Ros de Munter. En aquest petit terme, originat en una vila rural, fou erigida abans del 929 una església dedicada a Sant Esteve ,i en un petit pujol que hi ha a prop, s’alçà un castell, que esdevingué el centre jurisdiccional del terme.

El castell i la jurisdicció de Munter, a mitjan segle XIII, eren de Bernat de Riera, ciutadà de Vic; després passaren als Montcada, i, a partir del 1293, a la família Brull. Per successió familiar, al segle XV, passaren als Alta-riba de Riudeperes, i als seus descendents, nomenats comtes de Munter el 1698.

Actualment encara té aquest títol la família marquesal dels Sentmenat. No queda cap indici de d’esplendorós passat del castell, on residí la família que originà el gran llinatge dels Montcada i que entre el 1023 i el 1039 es possessionà dels castells de Vacarisses i de Montcada. Guillem de Muntanyola, magnat dels comtes de Barcelona Berenguer Ramon I i Ermessenda, fou qui adoptà el cognom de Montcada i els seus descendents esdevingueren la gran família dels senescals de Catalunya.

La possessió del castell de Muntanyola es va fraccionar entre els descendents del primer Montcada. I això va facilitar que per deixes i compta el castell passés al monestir de l’Estany entre 1137 i 1198. A partir d’aquesta darrera data Muntanyola passà íntegrament a l’orbita de l’Estany, i no en sortí mai més. Extingit el monestir, el 1592, passà a les cinc dignitats reials hereves del seu patrimoni.

Osona i la seva comarca, demanen i necessiten amb urgència, la divulgació sistemàtica del seu ric patrimoni històric i monumental, que constitueix sense cap mena de dubte, el seu actiu més valuós.

En la mesura de les nostres minses possibilitats, des del coneixercatalunya.blogspot.com ens posem a la feina, totes les aportacions seran benvingudes.

© Antonio Mora Vergés

Santa Eugènia del Congost

Al Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, com ho havia fet al Josep, Salvany i Blanch,[ 1866-1929], ens cridava l’atenció aquesta església parroquial aixecada a la riba dreta del Congost, quina remor alhora que apaga el soroll de la C-17, aporta al indret una sensació d’infinita pau. En la imatge del Fons Salvany, s’aprecia el fum d’una locomotora, avui els trens que circulen amb una major freqüència, deixen darrera seu únicament soroll.

Alguna dada d’interès :

Poble i cap del municipi de Tagamanent (Vallès Oriental), en gran part disseminat, centrat per l'església parroquial de Santa Eugènia, a la dreta del Congost, prop del mas Santa Eugènia. L'església existia ja el 1038; era la capella de l'antic casal del Congost, transformat després en el mas Santaeugènia. La formació d'un notable grup de masos al Congost, prop del camí ral, féu que els rectors de Tagamanent hi celebressin missa el diumenge des del s XVII. El 1855 es transformà en parròquia amb certa vinculació a Tagamanent (fou ampliada al mateix s XIX i renovada modernament). L'abandonament de Tagamanent després del 1936 motivà que l'església es convertís en parroquial i que el lloc esdevingués el cap del municipi.

Santa Eugenia del Congost, està inclosa dins el projecte supramunicipal "Els llocs de la memòria democràtica a les Valls del Congost", la iniciativa pretén posar en valor els testimonis materials i immaterials del període de la II República, la Guerra Civil i la primera resistència democràtica (1931-1947) dels municipis de Tagamanent, Figaró-Montmany i Sant Martí de Centelles, amb objectius culturals, educatius i de cohesió social.

En una primera fase, l'any 2006, es va crear l'Itinerari de la memòria històrica, un recorregut pels indrets que van acollir fets històrics relacionats amb aquell període dels tres municipis. Es tracta de llocs on van succeir diversos fets en aquell període turbulent en el qual el nostre país fou un dels escenaris de l'enfrontament mundial entre la democràcia i les ideologies totalitàries.

A partir d'una metodologia participativa i d'entrevistes a testimonis dels fets i altres persones que els recordaven, es van reunir en un sol itinerari els indrets més emblemàtics relacionats amb la repressió a la reraguarda, el pas dels exèrcits, l'acollida de refugiats, els bombardeigs contra la població civil, etc.

Santa Eugenia del Congost fou saquejada i cremada l’any 1.936. Hi ha constància de l’enterrament d’una persona sense identificar, l’any 1.939 durant la retirada de les forces republicanes.

Feta la feina, ens reincorporem a l’autovia en direcció Vic, quan passem prop de la casa de mossèn Pere Ynajara, prop de l’Ajuntament, observo un amuntegament d’objectes a la portalada; això també ho haurem d’esbrinar.

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra tasca de “ fer visibles “ , de “posar en valor” els importants vestigis arquitectònics de la història de Catalunya, que han quedat arrenglerats a la C-17

© Antonio Mora Vergés

Sant Esteve de la Doma

La C17 és alhora que una via de comunicació de la màxima importància per Catalunya, un excel·lent mirador de la seva història. Avui les limitacions de velocitat, els radars i l’afany recaptatori de la Policia de la Generalitats de Barcelona, compliquen un xic aquesta visió. El Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, començàvem des de Sant Esteve de la Doma, en terme de la Garriga, Vallès oriental, la recuperació / reivindicació d’alguns edificis històrics, que malgrat la seva cabdal importància son desconeguts per aquells que circulen per aquesta arteria vial.

La primera referència documental de Sant Esteve de la Doma és el testament del 966 del comte Miró I de Barcelona, fill del comte Sunyer I.

L'edifici romànic original estava format per una única nau que actualment és la central, amb una nau gòtica a cada costat datades en 1559 i 1561 segons apareix a la inscripció de la porta de la sagristia: "Any 1560- Sagismon Blancafort-Pere Pelliser-Toni Rossello-obrers". Al segle XVIII és van afegir unes sales en un pis superior. En la restauració feta entre 1957-1959 impulsada per Josep Maurí i Serra es van eliminar les construccions afegides, es restaurà el comunidor i s'alliberà el campanar.

L'església era servida per tres domers, d'on deriva el seu nom. S’anomenaven així els sacerdots beneficiats que s'alternaven setmanalment en la celebració dels oficis divins, en la presidència del cor o en l'administració dels sagraments.

Va ser seu de la parròquia fins el 1737, data en què és consagrà la nova església barroca construïda a l'altre costat del riu Congost en l'àrea de creixement de la població a tocar del camí ral (actual carrer dels Banys). Aquesta doble parròquia generà alguns problemes i el 1860 el bisbe Palau declarà la Doma ajudantia de l'actual parròquia.

A la segona meitat del segle XIX entrà en vigor la nova llei de cementiris i el que hi havia a la nova església parroquial del nucli urbà es traslladà davant de la Doma, esdevenint el cementiri municipal.

L'església és un edifici de planta rectangular de tres naus sense absis. La nau central, coberta amb volta apuntada, és la part romànica de l'edifici. La nau lateral dreta data del segle XVI, consta de tres trams coberts amb volta de creueria i clau al centre. Les nervadures de la volta descansen en un costat sobre mènsules esculpides amb caps d'àngels i en l'altre sobre columnes poligonals. La decoració de les claus de volta és diferent i contenen: un escut de Catalunya, una imatge de santa Caterina i la tercera, Sant Antoni Abat. Al costat esquerra de la nau central hi ha una capella de la primera meitat del segle XVI coberta amb volta de creueria recolzada sobre mènsules amb representació del tetramorfs. La clau de volta té una imatge de sant Jaume. La sagristia també té una volta nervada i una clau amb la inscripció IHS. Damunt la sagristia hi havia hagut l'antiga mongia. A ponent de la nau es troba el cor recolzat sobre un arc rebaixat que acaba en permòdols.

La portalada d'accés és un obra gòtica de Bertran Felip acabada el 1563. És d'arc apuntat amb caps d'angelets i monstres a les impostes. A l'extradós hi figuren motius florals i flames. El campanar, del segle XVI, està situat a llevant i és de planta quadrada amb coberta piramidal de teula. Te dues obertures amb arc de mig punt resultat de l'aprofitament de l'espadanya romànica. A l'extrem sud-oest hi ha un comunidor també del segle XVI de planta quadrada i coberta sobre pilastres.

Retaules i altres elements

A la nau central hi ha l'interessant retaule gòtic de Sant Esteve Protomàrtir, dedicat al patró de la població. Data del període comprès entre el 1492 i el 1500 i s'atribueix a l'escola pictòrica dels Huguet-Vergós.[1] També conserva l'anomenat retaule del Roser dedicat a la Verge del Roser, d'estil plateresc, un banc del segle XVII per a seure el batlle i els jurats, una pica beneitera d'alabastre del segle XV i una pila baptismal del segle XVI.

El cementiri municipal es troba dins del recinte de la Doma. L'accés -independent del de l'església- és una portalada obra d'en Joaquim Raspall del 1905 amb un arc carpanell amb totxo a plec de llibre amb una petita cornisa rematada per una creu.

Com succeí en altres localitats, els personatges que havien format part d'elit social a començaments del segle XX, varen fer construir panteons amb una arquitectura entre modernista i neo-gòtica. A la Doma destaquen :

Panteó de Maria Esturgó, obra de Joaquim Raspall. 1904

Única obra funerària de Joaquim Raspall amb una destacable obra de forja a la porta i als canelobres laterals.

Panteó de la família Fargas, obra d'Emili Sala Cortés.

Obra d'Emili Sala Cortés, autor de l'edifici preexistent reformat per Gaudí per fer la Casa Batlló. Aquest panteó, d'estil neo-gòtic amb rosasses, traceries, gablets i gàrgoles, és molt visible quan s'observa el conjunt monumental, reforçant el seu aire medieval.

Ens expliquen – en clau d’humor - que la situació de Sant Esteve de la Doma, a l’altre costat de C17, explica en bona mesura l’alta taxa de supervivència dels veïns de la Garriga.

Esperem la col·laboració de tothom en aquesta tasca de “ fer visibles “ , de “posar en valor” els importants vestigis arquitectònics de la història de Catalunya, que han quedat arrenglerats amb la C-17

© Antonio Mora Vergés

EL SOLDAT DE LA PAU

L´Elies havia nascut a Castellar del Plà l´any 1960. Des que era un infant, havia avorrit la vida a la vila, somiava córrer món, veure noves terres, conèixer noves gents, altres cultures. Sempre havia estat un bon atleta i tenia bona mà per als idiomes, de manera que aprovar l'examen d'accés al Cos d'Intervenció Ràpida (C.I.R.) de Nacions Unides, no li va suposar cap gran esforç.

El soldat Elies, “el català”, ben aviat va fer-se amic de tothom; els alemanys l'apreciaven perquè segons ells deien, era un home cabal, els anglesos perquè la seva discreció era proverbial, els americans perquè entre ells era un més; amb ningú es feia estrany, i amb tothom tenia bones relacions; fins i tot els russos, japonesos, xinesos, hindús, entre d'altres, sentien vers l´Elies una evident simpatia, conseqüència sens dubte, de que en el tracte diari la relació era amb tothom d'igual a igual,; no hi havia, en la seva conversa, cap referència a la política d'un determinat país, cap qüestió relativa a la religió, cap expressió crítica vers una raça o una ideologia, i finalment ningú li havia sentit mai, cap comentari despectiu vers l'altre sexe.

Ben aviat l´Elies va fer-se apreciar pels oficials de la seva companyia, i no va trigar gaire a promocionar de Caporal, i des d'aquesta nova tasca a gestionar sota el comandament del Sergent Major, el personal de la seva unitat. Fou qüestió de temps assolir la categoria de Sergent, però li calgué força preparació i sacrifici arribar a Tinent.

Com a Tinent-Capità de la seva unitat, el retrobem l´any 1999 a la frontera entre l´Iraq i Turquia, en el territori dels kurds, el kurdistan-, la seva missió era simple però no senzilla, calia garantir la vida dels kurds davant els continus atacs de Turcs i Iraquians, que sota la denominació d´operacions defensives, havien reduït el nombre dels kurds a 6.000.000.

La facilitat de relació de l´Elies va ajudar en la seva tasca davant els caps militar d'ambdós bàndols, i durant un llarg període de temps, el silenci va substituir els trets, i va permetre una mínima recuperació, fins i tot econòmica dels kurds.

L´Elies aviat va aprendre la seva llengua, i va conèixer les seves costums; també els kurds van saber coses de l´Elies, que era fill d'una nació petita – Catalunya - que com ells tenia una llengua pròpia, i que històricament havia desenvolupat una cultura diferenciada de la seva potència colonial.

S'ha de dir, però, que aquesta informació no els va arribar de l´Elies sinó d'un dels homes de la seva companyia, el Mauricio, un italià que sentia vers el seu oficial una veritable adoració, i cal dir-ho, era alhora una mica bocamoll.

Els problemes van començar quan un grup de kurds van intentar el bescanvi de mercaderies per armes de foc, ells deien que només les volien per defensar-se, però l´Elies els va dir que per aquella tasca, n'hi havia més que suficient amb la seva companyia, i si calia amb totes les forces del C.I.R. Les relacions amb els kurds es van refredar quan l´Elies va requisar l'armament objecte del bescanvi.

Els Turcs van conèixer l'incident de les armes, i van demanar fer una acció de càstig, que l´Elies va prohibir, tot i recordant-los que els efectius del C.I.R. obririen foc, en cas de qualsevol acció armada; no van trigar gaire a fer idèntiques reclamacions els Iraquians i ben aviat la tensió va tornar a ensenyorir-se d'aquelles contrades. L´Elies va posar en estat de màxima alerta a la companyia, i va demanar nous reforços al comandament del C.I.R.

La setmana següent una nova companyia venia a sumar-se al contingent del C.I.R., i amb ella el nomenament de Capità per Elies, totes les unitats estaven sota el seu comandament, i les qüestions d'ordre tècnic, relació amb els oficials, programació d'un pla d'actuacions, etc., semblava que faria allunyar-se a l´Elies del seguiment i control, de les actuacions dels kurds, Turcs i Iraquians; res més allunyat de la realitat.

L´Elies va convocar als oficials Turcs per tal de dur a terme unes maniobres militars conjuntes, es tractava de fer veure als Turcs l'alt nivell de preparació tècnica de les forces del C.I.R., i alhora d'estimular i mantenir ocupats i tensos als seus homes; desprès es van repetir les maniobres amb els Iraquians, i semblava que aquesta estratègia havia reduït si més no, la tensió a la zona.

Només un grup de kurds n'estava queixós, era un grup radical que volia de totes totes, passar a l'acció i conquerir per la via de les armes, els seus antics territoris. El Kurdistan havia estat trossejat a la fi de la primera guerra mundial, tot i els compromisos adquirits pels aliats.

La tasca de l´Elies va ser didàctica, els va parlar per primera vegada d'un país petit de la Mediterrània, que havia estat dividit entre dos estats- Espanya i França -, que havia sofert persecució per parlar la seva pròpia llengua, i que avui dia encara havia de pagar a la seva potència colonial, per tal d'evitar-se la repetició de totes les angoixes passades. En resum, instava als radicals a avançar per la via de la negociació i el diàleg, i els esperonava a cercar inversions per ocupar a la seva gent i per tenir per aquesta via un element de força per modificar l'actual situació geo-política.

Kadir era un dels radicals, i de seguida va adonar-se de que les paraules de l´Elies, situaven la lliberació del kurdistan en un estadi de temps imprevisible, però es va adonar també, que aquella era una sortida real al problema kurd. La saviesa ens diu ”que un viatge de 1.000 quilòmetres comença amb la primera petjada”, i crec que la proposta de l'oficial del C.I.R. s'ha d'estudiar a fons.

Un any més tard, els kurds signaven amb Turquia i l´Iraq, un tractat que reconeixia la sobirania kurda en una franja de territori, i els permetia organitzar-se democràticament, únicament s'els prohibia tenir unes forces armades regulars. Kadir va ser el primer President del kurdistan lliure.

Les forces del C.I.R. havien rebut l'ordre de deixar el territori tant bon punt es fessin les primeres eleccions, i un cop fetes aquestes, l´Elies- ara comandant del C.I.R.- va anar a despedir-se del nou President i a desitjar-li els millors èxits. Kadir li va demanar que es fes càrrec d'organitzar la policia del kurdistan, i que vetllés per l'ordre públic, però l´Elies tenia molt clar que volia continuar al C.I.R. i li va recomanar a Kadir que confiés en la seva gent, perquè de ben segur, trobaria entre ells un candidat més adequat per aquella feina; d'altra banda senyor President, jo sóc un estranger i no tothom entendria que després de cercar tant hàbilment la vostra llibertat política, us fes falta un estranger per a una qüestió d'ordre intern.

L´Elies va donar com volia, la volta al món, va conèixer altres gents, altres cultures, va viure més situacions de tensió i perill, i fins i tot va arribar a ser ferit, en dues ocasions al continent Africà, finalment i amb el grau de General de Brigada, va demanar la llicència del C.I.R. Va defugir amablement els oferiments de dedicar-se a tasques administratives, i va retornar a Castellar del Plà.

Encara el podreu trobar passejant pels boscos de l'entorn, gaudint de les fonts, cercant zones ombrívoles a l'estiu i prenent el sol en algun turó a l'hivern. Només en una ocasió ha deixat el seu paisatge habitual, ha acceptat assistir al XXV aniversari de la Proclamació de la República del Kurdistan, ampliada a nous territoris. Kadir, ara president del partit Demòcrata del Kurdistan, el va anar rebre a l'aeroport, li va dir que el President el rebria amb Audiència, i que volien atorgar-li la més alta condecoració del Kurdistan.

Kadir havia estat durant molts anys el President, i tenia encara un fort ascendent davant del seu poble, en l'acte de lliurament va voler adreçar unes paraules a l'amic estranger, que comandava les forces del C.I.R. “paguem molts diners als països veïns, però hem esdevingut una petita potència econòmica a la zona, i la nostra gent pensa en el futur sense angoixa, la solució a la catalana ha resultat tan profitosa com ens ho havies explicat”.

L´Elies va agrair la distinció ¡, i la seva resposta va confirmar les paraules d'en Kadir. “La pau, te un preu, i ditxosos els pobles que poden pagar-lo”.

La distinció va tenir un cert ressò a Castellar del Plà, que va saber per aquesta via, que entre els seus veïns, hi havia un home que malgrat no voler protagonismes, i defugir tota ostentació pública, era un heroi, i havia estat l'exemple per a moltes persones.

El temps, però , tot ho esborra, i avui encara podreu trobar l´Elies cercant l'ombra a l'estiu i el sol a l'hivern, ja no va tant depressa, però continua gaudint de les coses petites, les fonts, els peixos que neden a les gorges, els ocells que trinen alegrement, i les flors, que malgrat tot, cada primavera ens tornen a regalar amb els seus colors i perfums.

© Núria Mora Lorente

EL GAI. TERME DE MOIÀ.

Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora i Vergés, la mínima expressió pel que fa al nombre de persones que composen una sortida i/o expedició del coneixercatalunya.blogspot.com ; teníem com objectiu en aquesta ocasió, recollir imatges de l’anomena’t Sot de la Tomba, i el Salt d’aigua , la font , les restes de la bassa del moli i la balma del Gai.

Del indret se’n parla com un dels llocs on s’aixoplugaren els primers pobladors d’aquestes terres.

Deixàvem el vehicle aparcat en un pla, tant bon punt superàvem el pont de la riera, i buscàvem un baixador per arribar-nos fins al llit per on discorre l’aigua. Ens topàvem en primer lloc amb les parets que delimitaven la bassa del moli, no sabíem reconèixer però ni el més petit vestigi de l’edifici; remuntàvem el curs fluvial fins al lloc on es troben els cavalls, que indiferents davant la nostra presència continuen amb el seu esmorzar de farratge.

Constatem una substancial diferencia de temperatures entre el nivell on hem deixat el vehicle i aquesta fondalada; ens cal parar la màxima atenció, no tant pels excrements del bestiar – que també -, sinó pel verdet que per arreu s’enganxa : pedres, fustes, portes, fins la taula i els seients de pedra que trobem quasi davant la font de la que que ragen impetuosament fins a tres braços d’aigua; més endavant sentim primer i veiem desprès , el salt que es forma pel canvi de nivell provocat pel pont de la N-141C, el Feliu s’arribarà fins la Balma de la que recollirà també imatges.

Desfem els nostres passos, i ascendim fins el lloc on tenim el vehicle; el sol ens acarona i ràpidament entrem en calor.
Els nostres avantpassats varen sense cap de mena de dubte, aprofitar l’esplèndid abric d’aquesta Balma, que – permeteu-nos la expressió – ja disposava d’aigua corrent.

Avui, el Moianès és encara un lloc privilegiat, caldrà però posar un límit al creixement, si volem – com volem tots plegats – que aquest paradís es mantingui de la mateixa forma per temps indefinit.

Nosaltres – com sempre fem – recollim imatges del moment actual, que vindran a confirmar en els anys a venir, si les coses s’han fet com calia, o contràriament la petjada de l’homus corruptus , s’incorpora també als testimonis antropològics presents en aquest altiplà.

© Antonio Mora Vergés

La Creu del Puig Castellar. Terme de Balenya.Osona

Anàvem únicament el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés. La nostra destinació als límits del Moianès, feia descansar damunt el Feliu les responsabilitats d’exercir de sherpa.

Sortíem de Sabadell a les 8,05, consumit ja el termini de gràcia, i fèiem via en direcció Sentmenat, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, Castellterçol, Moià i Collsuspina, passada aquesta població , i a poc de començar el descens del Coll de la Pollosa, ens desviàvem a la dreta , pels camins del que volia ser una gran urbanització en aquestes alçades del Puigsagordi que superen lleugerament els 1.000 metres.

Ens arribarem fins al Roc de la Guardia, i desistirem ben aviat de trobar el Cau de la Guilla i la Cova del Falcó – avui ens falten el Jaume i el Lluis experts en la localització d’avencs i coves -, passarem per davant les antenes fent camí al Puig Castellar.

El turó està coronat per una moderna creu de pedra datada l'any 1968. Hi ha evidencies d’algun element anterior datat a principis del segle XX. L'accés a la creu és fàcil, tot i que no planer, cal únicament buscar un camí segur per arribar-hi.

A la creu , amb les dates 1.949 Vich – 1968 Lyon, s’esmenta JOSE Mª COSTA FORCADA, IN MEMORIAM. Cercant informació per fer aquesta crònica, m’assabento que va ser construïda en aquest indret per un pares desolats pel suïcidi del seu fill de 19 anys. No he tingut esma per ampliar aquesta noticia tràgica.

Esmorzem còmodament assentats davant la creu, al front , damunt el cel d’Osona observem una miriada de globus aeroestàtics; potser avui dissabte 4 d’abril comença la temporada de vols, també però és possible qui tingui relació amb la gran afluència de persones que visiten la Ciutat dels Sants, en ocasió del seu famós mercat del Ram; a la esquerra la silueta inconfusible de Moià ens recorda on som : als límits de l’altiplà del Moianès; a la dreta espolsant-se la boira, divisem els pobles i viles construïdes prop del llit del Congost, nascut justament a Collsuspina, als peus quasi de Sant Cugat de Gavadons o de Coll Sa Sima . La presència de grans blocs de pedra calcària fa d’aquest paisatge quelcom especial, diferenciat clarament de les zones de conreu i/o de bosc que dominen en aquesta zona.

Intentaré penjar al coneixercatalunya.blogspot.com la fotografia de la Creu amb la màxima definició per tal de facilitar-vos amics lectors la lectura del text que hi ha incorporat. Esperem que el senyor blogger m’ho permeti, oi ?. Si funciona només haureu de clicar al damunt perquè s’obri ocupant tota la pantalla de l’ordinador.

Com sempre, us esperonem a fer – vosaltres també – aprofitant aquests dies de lleure, aquesta sortida de mínima dificultat, i de màxima bellesa.

Els nostres millors desitjos per la Pasqua propera.

© Antonio Mora Vergés

CAMI DE SANTS

Ens trobàvem davant la fonda de St. Quirze de Safaja a les 8,45 del mati del dissabte 28 de març de 2.009 :
El Francesc Ayats, autor del blog http://senderismedestarpercasa.blogspot.com/ ,la Irene Tironi Laporte, veïna de Sant Bartomeu de Grau i la nostra sherpa per l’altiplà del Lluçanès ; la Paqui Cabezas Carrasco, el Tomàs Irigaray i López, en Feliu Añaños i Masllovet, l’Antonio Mora Vergés,el Santiago Moya i l’Antoni Uriz.

El Servei meteorològic de Barcelona havia predit pluges dissabte a la tarda, coneguda l’escassa fiabilitat que mereix aquest “servei nacional”, anàvem tots ben preparats: capellines, anoracs amb caputxa,....una vegada més la nostra previsió ens salvaria d’una mullada excepcional.

Deixàvem un vehicle a St. Quirze, i fèiem el recorregut fins a Sant Martí de Centelles amb els altres dos; a les 9,30 estava previst que fóssim dalt del Castell, a les 10,30 a l’ermita de la Mare de Deu del Roser de Barnils, a les 11,30 a la masia del Bosc on esmorzaríem, .... ràpidament varem acumular un retard de 30 minuts que no recuperaríem en tot el mati ; havia de rendir-me a la fascinació que el Castell de Sant Martí exerceix sobre tothom !

Esmorzàvem sota una fina pluja davant l’ermita de la Mare de Deu del Roser de Barnils, sembla que des de la nostra darrera visita l’edifici ha estat objecte de reformes.

Quan passem per la masia del Bosc la pluja s’intensifica i ens aixopluguem una estona sota un porxo de la casa, davant de l’era i la petita ermita dedicada a la Mare de Déu de la Concepció; retornem a la pista i seguim pel costat de la riera superant en paraules del Feliu Añaños i Masllovet, una “ gimcana” d’arbres caiguts en el darrer hivern, i que possiblement romandran en la mateixa situació fins a la consumpció i/o l’inevitable incendi si l’estiu es presenta calorós.

El Moli Nou està en un estat d’absolut abandó que sembla créixer sota un dia gris i plujós. El Francesc se’n dol mentre recull imatges del saltant d’aigua que li cal fer al Tenes en el seu camí vers St. Quirze de Safaja; el cabal ens obliga a improvisar una passera per superar el llit del riu.

Ens aturarem un moment davant la poua del Moli Nou; hi ha traces que indiquen que algú està aprofitant les seves pedres, o això ens sembla.

Entrem a St. Quirze de Safaja pel Parc de l’Aigua, i mentre els companys es refan un xic de la caminada i la mullena a la fonda, el Francesc la Irene i jo, tornem per carretera fins a St. Martí per recollir els vehicles. La Irene marxarà des d’allà cap al seu Lluçanès, el Francesc retornarà al seu Vallès Oriental, i jo desprès de recollir els companys a la fonda de St. Quirze aniré al Vallès Occidental.

Anem un xic tard, malgrat això estic content d’haver pogut fer finalment aquest camí de Sants , que teníem pendent des del dissabte 4 d’octubre de 2.008.

© Antonio Mora Vergés

Country, ballar i riure

Tornava a la Societat Coral Obrera la Gloria Sentmenatenca; alguna dada d’aquesta entitat :

La Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca, fundada a l’any 1895, és una entitat sense finalitat de lucre, fidel representant a la població de Sentmenat de les societats corals fundades per a Josep Anselm Clavé al segle XIX, amb l’objectiu de divulgar i potenciar l’associacionisme a través del Cant Coral, i de qualsevol altra activitat representativa de la cultura popular Catalana, incorporant en el decurs del temps noves seccions que s’identifiquen amb totes aquelles activitats representatives del tarannà progressista de la població.

L’any 1995, el Govern de Catalunya va concedir a la Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca, la Creu de Sant Jordi per ser un referent en el món del cant, com a contribució en la reeixida cultura popular de Catalunya i de l’esperit associatiu.

Anava d’espectador en una de les ballades “ habituals “ dels Amics del Country de Sentmenat. Observava que les dones eren majoria, en un percentatge de 80/100 pel cap baix . ¿ Cal alguna prova més quan al sentit musical de l’anomena’t sexe dèbil ?.

En les cares de les balladores més “veteranes” el somriure i fins la rialla oberta, acompanyen les darreres passes de cada peça. Contràriament les que comencen estan molt serioses, desprès de “patir” per intentar seguir els girs i voltes de la resta de companyes.

Quan s’acaba la ballada, unes i altres, expertes i novelles, manifesten estat contentes per l’adquisició de noves habilitats.

Al acomiadar-nos algú composa la frase que faig servir al títol.

Country, ballar i riure !!!!!

© Antonio Mora Vergés