EL TAMBORET

Ho defineix el diccionari de la següent forma : Seient per a una sola persona, sense respatller i sense braços.

Sortia aquest mot en una conversa en la que una bona amiga em manifestava el seu condol per la pèrdua recent , 28.12.2009 , del meu sogre Manel Lorente González.

Ella, la Mariona, i tots els que fem anys, anem – involuntàriament – comptabilitzant absències, i hem sentit a manera de consol, frases que pretenen conformar-nos de la mancança d’aquelles presències, amb la necessitat evident de continuar ocupant-nos dels que encara tenim al nostre costat.

L’existència en aquest món es pot comparar amb una carrera d’obstacles; físics uns – malalties, lesions, intervencions quirúrgiques ... , i psíquics la resta – desenganys , morts,... - ; de cap en sortim indemnes, tots ens deixem una petja de sofriment i dolor, que viurà amb nosaltres fins al final de la nostra vida.

La Mariona m’explica que ella té aquesta imatge, bonica i simple del tamboret, que explica perfectament el sentiment vers els absents; cadascú ocupa el seu que inexorablement romandrà buit per sempre , quan ens deixa responent a la crida del Pare. Està clar que NOMÉS veiem el tamboret buit, aquells que sentim una pèrdua.

Per descomptat ens cal abocar-nos amb aquells que fan encara camí amb nosaltres, i donar-los tot l’amor i l’ajut que tenim dins del cor.

Ningú però emplenarà, ni ara , ni mai, els tamborets buits que veiem sempre , i que en aquestes diades nadalenques, fan que sovint se’ns omplin els ulls de llàgrimes.

Gràcies Mariona per aquesta imatge al•legòrica, que ens serveix per explicar-nos de forma didàctica , el sentiment d’absència que sentim tots a la mort d’una persona estimada.