dilluns, 31 de maig de 2010

Lourdes d’Arenys de Munt. Maresme


Aquesta ruta per les terres d’Arenys’ terrer, platja, riba, llit de riera, ..., format de sorra’, ens permetrà reviure un dia d’aquells estius de la infantesa ; primer una estada a la platja – aleshores sense para-sols - fins als vols del migdia en que tornàvem a l’autocar, que ens portaria socarrimats però contents fins al Santuari de Lourdes d’Arenys de Munt.

Algunes dades històriques d’aquest indret :

La història arrenca quan el 1922 dues persones de la vila, Lluïsa Colomer i Joaquima Terra, després d'haver pelegrinat a Lourdes, decideixen difondre aquella devoció en el poble. Van recollir diners per pagar una imatge –vinguda expressament del santuari francès- que va ser ofrenada a la parròquia el 15 de juliol d'aquell any.

Després, i amb la intenció de trobar uns terrenys per aixecar-hi una gruta, van aconseguir que una altra veïna del poble, Francesca Sabater, regalés 600 m2 de terreny de la seva propietat.

El projecte seria inaugurat el 21 d'abril del 1924. La imatge de la Verge és de pedra, del 1981.

El 15 d'agost al vespre s'hi resa el rosari i el segon diumenge de setembre, Càritas hi organitza una trobada amb els malalts de la vila, amb la celebració d'una missa. La gruta es troba en una zona de bosc amb taules i barbacoes molt visitada els diumenges.

És conegut com el Lourdes de Subirans.


Recolliré imatges de les dos Maries, davant de la gruta i prop d’algunes taules.



El lloc malgrat la minsa informació, - únicament trobem senyalització en la cruïlla de la carretera que ve des de Vallgorguina, en la seva intersecció amb la que porta fins a Sant Vicenç de Montalt -, és prou conegut per moltes persones, com ho evidencien els vehicles que ocupen els espais destinats per aparcament.

Aquí trobareu – encara – l’encís d’aquell inicial Lourdes d’Arenys de Munt, que començava a créixer l’any 1.924

© Antonio Mora Vergés

Cròniques d’Olzinelles. Nucli de Sant Esteve.

Tocaven les 7,30 al campanar de Sant Andreu de Vallgorguina, quan donava inici la nostra sortida a la Vall d’Olzinelles dins del terme veí de Sant Celoni; feia en aquesta ocasió les funcions de sherpa, el Joan Lomas Gavilan ; passàvem prop d’una finca amb cavalls abans de coronar el cim; al llarg de camí observem que s’està duent a terme una replantació sistemàtica de pins, ens creuaríem amb un grup de ciclistes abans d’arribar al nucli que conformen la Rectoria, l’església de Sant Esteve d’Olzinelles i el cementeri annex curosament conservat, i com ens confirmarà l’Angelines , ermitana i masovera, en actiu encara.




L'església parroquial de Sant Esteve d'Olzinelles, conserva –encara- alguns elements de la construcció romànica -l’accés tapiat al costat del mati- ; la façana actual és del 1786; el temple – al que podem accedir - és d'una nau, dues capelles laterals (segle XVI) i campanar d'espadanya convertit en torre; l’interior d’aparença gòtica se’ns presenta extremament bell en la seva simplicitat i nuesa. Esmentada des del 1083 (Vallis Ollofredis)dins les terres dels Cabrera (el lloc consta des del 978 sota la forma Elzinelles i depengué inicialment del monestir de Sant Cugat del Vallès


L’edifici de la Rectoria al llarg dels segles ha anat creixent al voltant de l’església fins a deixar-ne visiblement únicament la façana, i un petit pany de paret, on hi havia l’entrada original.




Recollirem imatges de la façana de la casa i del rellotge de paret, de quina fiabilitat en podem donar testimoni.




El petit cementiri arrenglerat sota una gran creu dona aixopluc als nadius d’aquestes valls i a les persones que hi tenen vinculacions familiars.




Quan al topònim – comú a d’altres llocs de Catalunya – hi ha un ample acord en fer-lo derivar de ‘lloc molt poblat d’alzines’ . Avui a la vall es troben exemplars d’altres especies, que fan possible fer un recorregut per admirar principalment els arbres i arbredes monumentals que s’hi han anat desenvolupat al llarg dels segles.


El municipi d’Olzinelles fou agregat el 1927 a Sant Celoni.


© Antonio Mora Vergés

diumenge, 30 de maig de 2010

LLOCS PER CONÈIXER -1

Aprofitant que en l'apartat de “Viatges” ha recaigut el Premi d'Honor de la XI Biennal Internacional de Fotografia “Aqüeducte 2010”, li vull dedicar aquest escrit, alhora que, destaco la qualitat de les quatre obres que el formen.

L'excusa de la muntanya, probablement, sigui la responsable per retrobar-me amb la Fotografia. L'article “¿Coneixem el que coneixem?” publicat en el passat Butlletí núm. 184; en certa manera m'obliga a mostrar a les persones interessades, els indrets particularment mereixedors de ser coneguts pels qui en un moment determinat, volen fugir i apartar-se de la vida “urbanita”.

Hi ha el costum, erròniament estès, que afirma que la muntanya és traïdorenca. Més aviat diria que és imprevisible, i el que la fa insegura i perillosa, és la nostra imprudència. La natura fa el que li pertoca, i en el moment que toca. Quan més la coneguem i respectem, més la valorarem, i aleshores serà quan el lligam esdevindrà ferm.

Quanta major informació disposem del destí escollit, més garanties d'èxit tindrem. Davant la possibilitat de prendre un camí no ressenyat, la informació és primordial (no sempre els mapes inclouen la totalitat del camins). No és recomanable sortir i aventurar-se fora dels camins i caminois dels llocs embrollats. Un cop dins d'un barranc rodejat de malesa i sense punts de referència, és molt freqüent desorientar-se, dificultant la tornada al camí d'origen. És a mida que vas coneixen i a la vegada familiaritzant-te, quan perds l'angoixa de moure’t per racons desconeguts. Un costum que prenem quan sortim sols, l'Alícia i jo, consisteix en què un dels dos es quedi en un punt conegut, mentre l'altre investiga la idoneïtat o les possibilitats de prosseguir amb garanties. L'altre mètode “més modern i fiable” és l'ús del GPS (l'únic “PERÒ”, és que en llocs embarrancats o boscosos, perd la cobertura i el senyal). Aquest “PERÒ”, el podeu tenir també en compte amb l'ús dels mòbils. Per tant ¡a muntanya, aneu amb molta cura!.

Per entrar en matèria, i no haver d'allunyar-se gaire de Cerdanyola, a mitja hora aproximadament, es troba el Municipi de Matadepera. Podríem considerar-lo com l'entrada sud al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. La carretera Terrassa-Talamanca, passant pel coll d'Estenalles, fa de divisòria entre una i l'altra. Des de la carretera i en direcció oest (delimitat pels pobles Rellinars, Sant Vicenç de Castellet, Pont de Vilomara, el Llogaret de Rocafort, i Mura) situaria fonamentalment els límits de la Serra de l'Obac.



L'itinerari més històric i llarg que el travessava és, el Camí Ral de Barcelona a Manresa (Camí Ral de coll de Daví). Aleshores la ruta més curta entre les dues ciutats. Sortia de Barcelona, creuava el coll de Montcada, seguia per Ripollet, Barberà, Sabadell (que sorgí al voltant d'un encreuament d'aquest camí), Matadepera, creuava la Serra de l'Obac, Pont de Vilomara, i finalitzava a Manresa. Els comerciants i vianants que volien desplaçar-se per aquesta ruta (la més transitada del Principat durant segles, fins que l'any 1850, la inauguració de la via fèrria entre Terrassa i Manresa, féu abandonar-ne el seu ús), invertien aproximadament tretze hores, per fer el trajecte. Pel transport habitual de les mercaderies, recorrien a l'ús dels “matxos i mules” (degut a l'estretor d'alguns sectors, i en els quals, sovint, a l'haver de creuar-se els animals carregats, es produïen accidents lamentables). Durant el trajecte, els viatgers i cavallerisses podien menjar i passar la nit per recuperar forces en els hostals que, estratègicament s'estenien al llarg dels camins que unien les poblacions, tant per dins com per fora de la muntanya. Aquests hostals, en detriment dels viatgers, eren utilitzats alhora pels bandolers. Amb la informació recollida parlant, escoltant i observant-los, s'assabentaven del que portaven i per on passarien; només els hi quedava esperar-los en algun lloc emboscats i apropiat per robar-los, també era escollit per a una fugida fàcil i ràpida. Un d'aquests paratges era el coll de Daví (una de les zones més solitàries del camí). Venint de Barcelona l'últim hostal abans d'entrar a la serralada era el de la Barata (la masia actual, està situada en el Km 9 de la carretera a Talamanca). De la popularitat d'un d'aquests hostals (la Marieta), sorgí al seu entorn el Municipi de Matadepera, atraient famílies que, construïen les seves llars al voltant del mateix.



L'altra via important que travessa la serralada, és el camí Raló de Mura i Rocafort. Surt de l'Alzina del Sal·lari Km 11 de la carretera esmentada. Aquelles persones que decideixin començar a descobrir l'Obac, aquest és un dels punts més recomanables per fer-ho.



Els camins ressenyats, són llargs però de “fàcil caminar”. Tot i això, el recorregut majoritàriament carener, el fan ideal per albirar sense entrebancs la vastitud del paisatge; i les vistes (en cas d'ensopegar amb un dia apropiat) solen ser espectaculars, si més no, sorprenents.

En canvi, els espais oberts d'aquests camins careners, contrasten, amb la sensació de claustrofòbia en què et trobes quan t'endinses dins dels seus barrancs. Al ser poc transitats, els corriols que permeten accedir-hi, es transformen en veritables “ratoneres” que, sovint, t'obliguen a desistir i deixar-ho córrer. Si tens la sort de poder continuar, quasi segur que la recompensa en forma de balma, cova, font, amagatall, o ¡qui sap què!, faran ben merescut l'esforç. És sorprenent la quantitat de curiositats “amagades” que es poden trobar en un espai tan reduït de territori. La majoria d'aquests indrets eren utilitzats pels pobladors, viatgers, i bandolers de la contrada com aixopluc, tant per a ells com pel bestiar.

Fa un parell d'anys, i per casualitat, a l'hora d'anar a treure diners a la Caixa d'Estalvis, i descobrir que la persona que m'atenia també li agradava l'excursionisme, sorgí una relació comunicativa, d'allò més interessant. Ell, l'Antonio Mora Vergés, i un grup d'amics, dediquen els caps de setmana en recórrer, primordialment, itineraris on trobar-hi esglésies i ermites (o les seves restes). Posteriorment redacta una crònica de l'excursió, que publica a la Web del grup “coneixercatalunya.blogspot.com “. Quan ens veiem, em passa l'escrit de l'última caminada; i va ser en un d'aquests escrits, on s'esmentava la capella i l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta.


L'Obac que jo coneixia, s'endinsava per la serralada fins les masies de Mata-rodona i Puigdoure.

El que hi havia darrera, al oest, esdevenia llunyà, tenint el compte que el punt de partida era la carretera Terrassa-Talamanca. La informació de l'Antonio Mora, féu atansar-nos a la zona esmentada partint de Sant Vicenç de Castellet. En arribar-hi, amb l'Alícia, a Sant Jaume de Vallhonesta, varem trobar-nos en Joan Moliner i Manau (l'últim hostaler de Sant Jaume que, fins l'any 1943 romangué obert) i que des d'aleshores hi puga tots els diumenges que pot, per atendre i informar als excursionistes que freqüenten l'ermita per visitar-la, i alhora aprofitar per veure les ruïnes de l'hostal. En Joan Moliner, coneixedor del racons de la muntanya, ens ha sigut de gran ajuda quan, el visitem i ens interessem per la seva opinió sobre una zona concreta que preveiem visitar.

És recomanable, quan et mous per aquests paratges, fer observacions sistemàtiques dels entorns que t'envolten, per a així, acumular informació important dels camins i punts de referència que et rodegen, i que posteriorment podràs utilitzar en altres excursions.

Els qui vulgueu apropar-vos un xic a la vida pretèrita dins del Parc, i conèixer els trajectes més importants, adreceu-vos a la Publicació:

LES SENDES DELS BANDOLERS (Sant Llorenç del Munt – Serra de l'Obac)
Autor: Antonio Ferrando i Roig - Publicacions de l'Abadia de Montserrat -

D'ençà que l'he llegit, em passejo pel Parc i la contrada amb uns altres ulls.

No m'agradaria finalitzar, sense fer un advertiment als excursionistes que, per una raó o una altra acostumen a sortir sols. Hi ha llocs de la serralada que, en cas d'algun contratemps i el moure's per sortir-se'n no fos possible, duu al damunt qualsevol estri sorollós (com ara un xiulet) els seria de considerable ajuda. Dic això, perquè la possibilitat de què algú s'adreci o s'acosti al lloc on ets, en alguns casos seria malauradament remota. Heu de considerar també, la mancança de cobertura que habitualment tenen els mòbils en llocs aïllats i amagats.

Si us animeu “aprofiteu un dia clar” i ¡bona passejada!

De tant en tant, rebreu “Esquitxos descriptius” dels paratges que consideri d'un cert interès.


© Miquel Alba i Martí

QUE EN SABEU D’AQUESTA ESCUT PARLANT DE LA FAÇANA DEL MAS OLLER A SANT MARTI DE CENTELLES , A L’OSONA ?




Es troba en el camí que mena fins a Sant Pere de Valldeneu.





Podeu clicar damunt de la imatge per veure-la amb més detall.


Agrairem ens feu arribar la informació a coneixercatalunya@gmail.com

Gràcies.

dissabte, 29 de maig de 2010

QUE EN SABEU D’AQUESTA CASA DE LLIÇÀ D’AMUNT , AL VALLÈS ORIENTAL ?



Es troba a la dreta de la carrereta que comunica Lliça d’Amunt amb Granollers, abans d’arribar al riu Tenes.



Podeu clicar damunt de la imatge per veure-la amb més detall.

Agrairem ens feu arribar la informació a coneixercatalunya@gmail.com

Gràcies.

divendres, 28 de maig de 2010

EL CASTELL DE VILASSAR DE DALT. MARESME

Anàvem a Vilassar de Dalt, les primeres notícies del lloc es remunten a documents del 978, en què s'esmenta la Villazari, i la seva història va estretament lligada amb la del castell de Vilassar; aquesta sembla que estava alhora molt relacionada amb la del veí castell de Sant Vicenç o de Burriac i sembla que la línia divisòria dels dos castells (segons Carreras i Candi) era la riera de Cabrils.






Des del 1262, almenys, pertanyia als mateixos senyors feudals, els Santvicenç, i el 1352 va adquirir drets sobre tots dos castells la família Desbosc, per compra efectuada pel conseller reial Pere Desbosc. Aquesta família va rebre el 1360 la jurisdicció total sobre els castells i les seves parròquies (Vilassar, Premià, Argentona, Cabrils), però els homes de Vilassar i Argentona van obtenir a partir del 1364 de redimir-se de la major part dels drets feudals. Les lluites per l'emancipació total enfront els Desbosc van continuar al llarg del segle XV i es van complicar a partir del 1471, a la fi de la guerra contra Joan II, quan aquest rei va vendre tot aquest sector del Maresme al seu seguidor Pere Joan Ferrer, amb domini total, fet que va crear un greu malestar: Ferran II va revocar el 1480 els privilegis i Mataró i les parròquies veïnes van tornar a la jurisdicció reial. La família Desbosc va recuperar els drets que havia tingut sobre Burriac i Vilassar i van continuar encara els plets i les lluites amb els habitants de les parròquies. Vilassar va guanyar diverses sentències al seu favor, però el procés d'incorporació total del terme i la parròquia a la corona no es va realitzar definitivament fins l'any 1660. La propietat del castell, i alguns drets, extingida la família Desbosc, van passar als Oms, als Copons, marquesos de Moja des del segle XVIII, i als seus descendents els Sarriera (segle XIX), marquesos de Santa Maria de Barberà i de la Manresana, que són els actuals propietaris.

L'aspecte del castell, declarat monument historicoartístic el 1931, és el d'un gran palau residencial, flanquejat per torres quadrades i acabaments emmerletats. Centra el conjunt una magnífica torre rodona, la torre mestra, de cinc pisos, del segle XII (a la base hi ha materials que semblen d'època romana), al voltant de la qual es va bastir la muralla; a la fi del segle XIII es va iniciar l'ampliació (torre sortint de la façana) i al llarg del segle XIV es va ampliar l'edifici (és d'aquesta època un magnífic sostre pintat sobre bigues vistes semblant als de Vullpellac), que va anar adquirint un caràcter residencial; la decoració de la façana principal, amb notables finestres gòtiques, és del segle XV, amb afegits dels segles XVI i moderns.

El Josep Salvany i Blanch va recollir imatges exteriors i interiors entre als anys 1.912 i 1913, avui el Castell sembla és més inaccessible que en els seus moments de major esplendor.


© Antonio Mora Vergés

dijous, 27 de maig de 2010

CAN RAFART A VILASSAR DE DALT. MARESME



Passejàvem pel Parc urbà dit de Can Rafart, fet al redós de l'antiga masia de can Riera, que va ser coneguda després com can Rafart; la transformació del que serà un gran casal senyorial, es deu a l’acció entre els anys 1888 i 1891 del Josep de Bruguera Alemany; es van aprofitar diversos elements de la construcció anterior i materials nobles procedents d’altres edificis, com la porta adovellada i algunes de les finestres amb decoració gòtica. A darreries del segle XIX es viu un moment artístic amb predomini de la recuperació pel regust històric i acastellat. Així es va construir una magnífica balconada, un coronament emmerletat i una extraordinària galeria en un dels laterals també culminada per merlets esgraonats.





En un dels angles destaca un magnífic escut nobiliari - que respon més a qüestions estètiques que heràldiques - flanquejat per dos rellotges de Sol que permeten obtenir l’hora solar tant al matí com a la tarda.


Avui és una propietat municipal molt ben conservada.


Recolliré imatges de la casa.


© Antonio Mora Vergés

dimecres, 26 de maig de 2010

SANT SALVADOR DE L’AVENCÓ . AIGUAFREDA. VALLÈS ORIENTAL.

Començava la recollida d’imatges al terme d’Aiguafreda; hi ha feina per dies; començava remuntant la riera de la Vall d’Avencò ; el topònim és un diminutiu d’avenc, i en alguna és sinònim del mot riera, estaríem davant d’una redundància, la riera de la ‘riera’ .





Enmig d’un mar de cases ‘noves’ , prop de la riera que li va donar el nom s’alça l’ermita de Sant Salvador; en la seva qualitat de capella rural, mai ha tingut sagrera [terreny sagrat, habitualment d’unes trenta passes, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades ], aquesta circumstància ha propiciat que estigui quasi enganxada als edificis veïns, tant al costat del mati, com a la part posterior.

La Capella de Sant Salvador de l’Avencó , surt esmentada el 899 en l’acta de consagració de l’antiga parròquia de Sant Martí. Una escriptura del 1154 parla de l'església de Sant Salvador prop d'un torrent en època de pluges.

Està construïda amb carreus grossos d'arenosa vermellosa i formada per una nau capçada a llevant per un absis rectangular coberta per una volta de canó. Un campanar d'espadanya sobre la façana de mig jorn embelleix la porta de la façana principal. L'habitual porta lateral dels monuments romànics està tapiada.



És un edifici rectangular amb l’antiga porta a migdia i la moderna a ponent; ha estat restaurada i s’hi celebra el culte en dates i ocasions puntuals. La manca – angoixant de preveres - ajuda poc pel que fa al manteniment de l’activitat i la pràctica religiosa en moltes de les nostres ermites, capelles, i esglésies.



És una paradoxa tràgica que quan els habitants de l’indret eren pocs, llocs com Sant Salvador eren plens de vida, i avui quan està envoltada de modernes edificacions residencials, puguem sentir-nos satisfets pel sol fet de mantenir l’edifici dempeus.

Us sona ?. Qui quan pot no vol, quan vol no pot !

© Antonio Mora Vergés

dimarts, 25 de maig de 2010

SANTA MARIA DE LA CISA, PREMIA DE DALT. MARESME

Intentem – i val a dir que ho aconseguim en un gran nombre d’ocasions- fer lligar l’afecció amb la devoció; en aquesta ocasió desprès d’assistir a la 4 Ballada country de Premià, feia via vers el santuari de la Mare de Déu de la Cisa que es troba entre els pobles de Premià i Vilassar de Dalt.






El lloc és esmentat ja el 994 ( ad ipsa Cisa) i el mas de la Cisa és conegut des del 1295; la capella ermitana de Santa Maria de la Cisa és esmentada el 1371; avui s’hi venera una imatge gòtica del segle XV que segons una habitual tradició hauria estat trobada per una pastora en una cova al voltant de la qual s'hauria construït la capella. Va ser reconstruïda el 1545, i cremada el 1713 per les tropes filipistes a la fi de la guerra de Successió.


Reconstruïda de nou en 1742-80, en estil barroc, amb la típica façana de coronament corbat. La veneració dels pobles de la costa (Premià de Mar, Vilassar de Mar i el Masnou) va fer que s’hi apleguessin una gran quantitat d’exvots, molts dels quals són de tema mariner.


Entre 1903-05 va romandre tancada per desavinences entre les autoritats civils i eclesiàstiques, i en la destrucció del 1936, va tornar a ser cremada, i es van perdre els exvots i algunes obres d’art, però es va poder salvar la imatge, que presideix encara l’altar de l’església.




L’actual edifici, de façana barroca, amb la porta rectangular, motllurada, i al seu damunt una fornícula amb una imatge de la Mare de Déu, sota la que s’esmenta que els esgrafiats són del 1925 és al costat de l’hostal.


Demanem taula per dinar, i ens situen a primera línia, davant nostre la la línia de l’infinit i la blavor intensa del mediterrani aquest diumenge 23 de maig; la brisa marina ens fa particularment agradós l’àpat.




Retrataré des d’aquest mirador natural a la Maria Jesús Lorente Ruiz.


© Antonio Mora Vergés

dilluns, 24 de maig de 2010

SANT PERE DE VALLDENEU. SANT MARTÍ DE CENTELLES. OSONA

Anava fins a l’Abella, al terme de Sant Martí de Centelles, però accessible únicament des d’ Aiguafreda, ambdós poblacions pertanyent a la Comarca natural –per tant inexistent - del Congost, i administrativament una a Osona i l’altra al Vallès Oriental.


Volia recollir imatges de sant Pere de Valldeneu; el lloc està situat a la zona obaga del Congost, en aquesta ocasió pel que fa al topònim ens podem estalviar el comentari.





Del lloc se’n té noticia d’anca de l'any 898, originàriament segons les cròniques el lloc s’anomenava Villa Danielis


és un edifici romànic de la fi del segle XI o del principi del següent, l'església consta d'una nau capçada per un absis semicircular, mentre que en èpoques posteriors van afegir-s'hi tota una sèrie de capelles laterals. L'absis, orientat a l'est com en la majoria de construccions romàniques, té una sèrie de tretze arcuacions cegues, de les que només deu en són visibles, i annexat hi ha una absidiola sense decoració ni finestres. La nau, coberta per una volta d'ametlla, no dóna senyals de l'existència tant de l'absis com de l'absidiola.


Va partir tota una sèrie de modificacions durant el segle XVI, l'element més destacat de les quals sembla ser que és el campanar de torre que es troba a ponent de l'edificació, al costat de la façana d'entrada, de planta quadrada i força rabassut. El portal d'accés a l'església és d'arc de mig punt adovellat, coronat per una rosassa.



Es conserven algunes tombes antigues prop de l'entrada del temple, com a testimoni del que fou sens dubte l’antic fossar, l’actual cementiri situat davant de Sant Pere de Valldeneu – comparteixen l’accés - , em crida particularment l’atenció la figura del panteó central.





El desplaçament de la població a l'indret de l'Abella i de l'Oller ha fet que el lloc sigui un racó de pau, molt visitat pels excursionistes.


Situada en un petit replà als peus dels Cingles de Bertí, Valldeneu i la seva antiga església parroquial de sant Pere, us esperen.


© Antonio Mora Vergés

diumenge, 23 de maig de 2010

TROBADA COUNTRY A PREMIA. MITJA ENTRADA.

Estàvem convocats a la Plaça de la Sardana a les 10,30 per retrobar-nos amb els amics, i fins les 14,30 aprendre , ballar, i/o escoltar música country – que amb el temps indicat, ocasió hi ha de fer-ho tot -.

Quan anava a demanar al spiker que anés prenen nota dels diferents pobles, comentaven la diferència – molt acusada – d’assistents en relació a la ballada de l’any anterior; ho xifro estimativament en la meitat 500 enlloc de 1.000.



Mentre recollia imatges tenia ocasió de saludar amics de :

Arenys
Argentona
Barcelona
Canet
Castellar del Vallès
El Pont de Vilomara
Gavà
La Garriga
Malgrat
manlleu
Mora d'Ebre
Pineda
Premià
Principat d'Andorra
Sabadell
Sant Feliu de Llobregat
Sant Pol
Sentmenat
Taradell
Terrassa
Vic



Tot es desenvolupava amb normalitat ; els diferents grups que participaven en la ballada, s’anaven succeint sota la pèrgola, fins que els amics del Pont de Vilomara, [ la Capital mundial de les tines ], ens oferien una ballada en cadira de rodes; per reivindicar – si cal fer-ho – que ballar Country està a l’abast de tothom, i per explicar-nos que el dia 3 de juliol a les 18,00 volen intentar superar el record Guinness de la línia més llarga de ball country, us en donaran informació detallada a countrybagesclub@hotmail.com




Per explicar-se la davallada d’assistents , hom recordava ; que demà és festa a Barcelona i altres poblacions; que avui feia sol i una certa caloreta, i això convida a anar a la platja,... finalment però s’imposava la raó; el país tem que la crisis acabi en fallida, i un més i altres menys tothom retalla despeses.


Invoquem en aquest indret una vegada més a la Mare de Déu, prop hi ha la capella ermitana de Santa Maria de la Cisa, documentada el 1371, on es venera una imatge gòtica del segle XV que, segons una habitual tradició, hauria estat trobada per una pastora en una cova al voltant de la qual s’hauria construït la capella. La veneració dels pobles de la costa (Premià de Mar, Vilassar de Mar i el Masnou) va fer que s’hi apleguessin una gran quantitat d’exvots, molts dels quals són de tema mariner.

Ens acomiadàvem prop de les 14,00 dels amics de Premià.

© Antonio Mora Vergés

SANT MARTI DE CENTELLES; PONT DE L’ABELLA I MASIA DE L’OLLER. OSONA

Aiguafreda es troba a la dreta del Congost i pertany a la Comarca del Vallès Oriental, a l’altre costat del riu – però compartint accés amb Aiguafreda – es troba l’Abella, i entre un altre lloc històricament hi ha hagut comunicació física; l’actual pont de l'Abella es va posar en servei l’any 1.740.






Em costava recollir imatges d’aquesta estructura de tres arcs, construïda amb pedra calcària local, rejuntada amb morter de calç i fang. Malgrat la superposició de noves infraestructures – que suposen un fort impacte negatiu – cal agrair la conservació d’aquest pont; trencar, destruir, enderrocar, és una tasca fàcil i aigües amunt i aigües avall, se’n trobem – dissortadament – testimonis.




M’arribaria fins al Mas Oller, [ amb el mateix nom, trobem altres cases a Catalunya] quan al topònim hi ha força hipòtesis, en reproduïm dues de les que tenen més “tradició” :


Fer-lo derivar de l’activitat de fer i/o vendre olles i altres atuells de terrissa. Fora en aquesta accepció un sinònim de terrissaire.


Seguir el criteri orogràfic : El terreny davalla de forma acusada des dels cims de la Garga , i aquesta casa – de factura majestuosa - està en un lloc enclotat. [ en un cul o fons d’olla ]. Es possible que l’ús d’aquest topònim sigui fins i tot anterior a la mateixa casa, de quina existència se’n té coneixement des del segle XVI.


Actualment es dedica al turisme rural, trobem una descripció – només en castellà - que explica :


Masia mil•lenària situada als afores de Sant Martí de Centelles, disposa de 14 places, un saló senyorial, 2 xemeneies, cuina completa, 1.600 m2 habitables.


Recolliré imatges de l’edifici, i el que sembla un escut ho enviaré al nostre expert [ en aquesta sortida, se li aixeca feina al Manel Navas].


El terme de Sant Martí de Centelles, amb una orografia particularment abrupta, està ple d’encís.


Feu un ‘foradet’ a les vostres agendes per arribar-vos fins aquest indret en que comença la Comarca d’Osona.


© Antonio Mora Vergés

dissabte, 22 de maig de 2010

TURÓ DE TAGAMANENT. VALLÈS ORIENTAL.

Anava a Tagamanent, etimològicament del preromà ‘taga’ penya i/o muntanya, i quan al sufix, dubtes entre fer-lo derivar de ‘magne’, gran, o del llatí ‘manente’ que roman.

Pujava amb el vehicle fins a la base del planell que corona el turó de Tagamanent, no volia forçar – encara – el genoll infiltrat; la pujada de no més de mitja hora em resulta fàcil i plaent, les vistes – per tots els costats son colpidores- ; expliquen que en aquest indret gairebé circular, amb només un apèndix al NW, hi hagué un antic castell que marcava la frontera de migjorn del comtat d’Osona i del seu bisbat (als quals sempre va pertànyer) i també l’església de Santa Maria, matriu del terme.

El castell de Tagamanent, visible a la major part de la Plana de Vic i del Vallès Oriental, era el sentinella principal de la vall del Congost, per on passava la via que comunicava el Vallès i Osona.
Les seves notícies històriques arrenquen de l’any 947 i des del principi del segle XI surt en domini o feu dels vescomtes d’Osona, els futurs vescomtes de Cardona, que feren per ell sovintejats actes de vassallatge als comtes de Barcelona.

El 1009 consta que a dalt del castell, prop de la seva porta, hi havia una sala o residència dels comtes de Barcelona, en la qual el comte tenia dret d’estatge.

El castell tenia com a castlans la família Tagamanent, documentada des del 1082. Un membre d’aquest llinatge, Miró de Tagamanent (1135-1161), fill de Ramon Berenguer i Ermessenda, fou canonge de Sant Joan de les Abadesses, on es conserva encara la seva tomba i és venerat com a beat. Altres Tagamanent anaren a Mallorca, on s’establí una branca de dit llinatge.

El castell passà, al segle XV, per casament, als Montbui i, després, als Rocabertí, vescomtes de Rocabertí-Peralada, però l’alta jurisdicció del terme fou reial des del segle XVI.

Del castell avui dia no en resta cap traça, més enllà d’una bassa excavada a la roca, i la resta d’algunes parets i/o murs de defensa en els dos punts accessibles del planell superior on es trobava .



Per les troballes que hom ha fet en el dit pla resta ben evident que havia estat habitat almenys des de l’època ibèrica.

Em crida l’atenció l’gnòmon solitari situat a la paret del mati, damunt la paret nua s’entesta en marcar l’hora, en un país on clarament s’ha perdut el nord.



Enviaré la imatge – força malmesa - del que sembla un escut al nostre expert.





L’església de Santa Maria de Tagamanent, que fou restaurada el 1986, és documentada des del 1009. El 1098 el vescomte de Cardona Folc II, que era a la vegada bisbe de Barcelona, la va cedir al monestir de Santa Fe de Conques perquè hi fundés un monestir. Aquest, per raons desconegudes, no es va fundar, per això els vescomtes la cediren a Sant Pere de Casserres i almenys entre el 1148 i el 1257 el prior de Casserres tenia la titularitat de capellà de Tagamanent. Del segle XIV en endavant consta com a parròquia normal del bisbat de Vic.

Aquest intent de crear-hi un monestir féu que, avançat el segle XI, es reconstruís una església dedicada a sant Martí, al peu del turó, prop del collet del seu nom, esmentada ja el 1009, de la qual resta dret un gran mur, l’arrencada de l’absis i els fonaments de la resta de l’obra, per a parroquial del terme. Aquí hi havia també l’antic cementiri. El fracàs de l’intent de fundació monàstica a l’església matriu de Santa Maria féu que hi retornés la parroquialitat i així, des del segle XIV, Sant Martí es considerà una capella o ajuda de Santa Maria, fins que es consumà la seva ruïna en ple segle XVIII.


L’església de Santa Maria prengué aviat el caràcter de santuari marià i una llegenda, recollida ja pel pare Narcís Camós (1650), deia que la seva imatge titular fou trobada per un bou del mas Bellver en una cova o balma situada a la cinglera o paret rocosa del turó.

Aquesta església és un edifici romànic del segle XII, amb la volta modificada i dues naus laterals, que hi van ser afegides en època gòtica tardana. Mostra diferents obres i afegitons de segles posteriors a la façana, acabada amb un campanar, i també a les naus laterals.

La farigola florida a darreries quasi del mes de maig, és prova i testimoni del endarreriment del cicle natural aquest 2.010.


M’aturaré a recollir una imatge de La Vila i la seva inconfusible torre del telègrafs òptic.

© Antonio Mora Vergés

divendres, 21 de maig de 2010

SANT FRUITÓS [ ABANS SANT PERE ] DELS HOSTALETS DE BALENYÀ

El country ens portava fins Els Hostalets de Balenyà; ballada des de les 11,00 fins a les 14,00 a la Plaça Josep Espona, prop de l’església parroquial de Sant Fruitós.





El poble – amb la tècnica que segles desprès es coneixerà com ‘ciutat lineal ‘- va néixer i créixer al capdamunt d’una forta pujada ; l’antiga pujada de Pujolric, coneguda més tard com a pujada de Sant Antoni, a causa de la capella i l’hospital de Sant Antoni que hi havia en el punt de contacte entre el municipi de Seva i el de Centelles, i a la bifurcació entre el Camí de Cerdanya, que era a la vegada una important carrerada, i el Camí ral més transitat de la comarca.


Els carreters i traginers que anaven de Barcelona o del Vallès cap a Vic, després de la forta pujada devien tenir la necessitat o temptació de fer una parada i un glopet i per això es va erigir al lloc esmentat, a principis del segle XVI i potser abans i tot, un o dos petits hostals, ja que la documentació anomena sempre aquell lloc<>.
La primera vegada que tenim notícia d’una casa o hostal als Hostalets és l’any 1551.


El 1879 hi fou erigida una capella (Sant Josep), aleshores la Parròquia estava a l’actual Santuari de l’Ajuda; cap a la meitat del segle XX la rectoria és trasllada als Hostalets, i es canvia l’advocació de sant Josep per la tradicional de Sant Fruitós, i esdevé la parròquia dels Hostalets de Balenyà.



Feia una visita del temple i em sorprenia agradablement l’abundància de pessebres als diferents altars. Recollia la imatge d’un crucificat que amb el cap enlaire i ells ulls oberts formula eternament la terrible pregunta ; "Déu meu, Déu meu, perquè m'heu abandonat?".






Els sons del country arribaven esmorteïts fins al temple parroquial i em recordaven que tenia – també – altres obligacions que atendre, concretament recollir les imatges que acompanyaran la crònica de la ballada.





© Antonio Mora Vergés