divendres, 31 de desembre de 2010

SANTA MARIA DE PINÓS. LLUCANÈS

Anàvem el Tomàs irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, per les terres que fan límit amb el Berguedà, el Bages i l’Osona; hom ha considerat que aquest petit terme donà origen al cognom del famós llinatge dels Pinós que per comanda del Comte de Barcelona exerciran com senyors de : Balsareny, Gaià i Pinós; la llista s’ampliarà primer amb l’honor d’Oristà i desprès amb el Castell de Tàrrega.

El llinatge Pinós entroncarà amb els Fenollet, i els seus dominis [barons de Pinós i Mataplana ] s’estendran per les terres de Lleida [ Comtes de Vallfogona i Guimerà ].

Actualment els diferents títols i honors que acumularen al llarg dels segles pertanyen al Ducat d’Alba de Tormes.

La nostra destinació és l'església de Santa Maria de Pinós o de Ginebret, del segle XI.




És un edifici senzill , d'una sola nau amb volta de canó i amb un absis semicircular a llevant que encara conserva les arcuacions cegues i les bandes llombardes pròpies del primer romànic.


Hi ha constància documental de les diferents deixes i donacions , que des de l'any 1170 s'enregistren, tant per part dels Pinós, com de particulars d’aquesta contrada. que enriquiren aquesta església.



Al segle XVIII es va construir la sagristia i la nova porta a ponent, aixoplugada per un petit atri.


Gràcies a la tècnica – i a la màquina OLYMPUS FE-100 – obteníem una perfecta visió de l’interior, amb la imatge de Santa Maria que presideix l’altar.


La noticia que l’actual propietari del Castell de Pinós, ha destinat les seves pedres a fins més prosaics que el testimoni històric, ens omple de preocupació pel destí que pugui patir aquesta esglesiola.


L’abundor en aquesta contrada de vestigis històrics, ha fet i fa difícil la seva protecció integral.


Està clar que a dia d’avui el nombre d’habitants és dels més baixos de Catalunya, i alhora la propietat de la major part de cases i finques estan en una sola ma.


Costa d’entendre com del quasi absolut domini que els Pinós exerciren en les terres catalanes, s’hagi arribat a l’actual situació d’abandó i desídia.


Només es defensa allò que s’estima; està clar que l’amor com qualsevol altra manifestació humana demana fets, i dissortadament la meva particular sensació és del tot negativa. Paraules moltes – masses fins i tot - ; fets pocs, i cap en la direcció que caldria.


A les acaballes del 2.010, quan rellevaran – una vegada més – Nyerros a Cadells en el govern de Catalunya. Deixem aquí aquesta clam :


Qui tingui orelles per escoltar, que escolti !

© Antonio Mora Vergés

dijous, 30 de desembre de 2010

SANTA MARIA DE TOUDELL,DITA TAMBÉ DE LA I.T.V.. VALLÈS OCCIDENTAL

Rebia una carta en la que em convocaven a portar el meu vehicle a la revisió periòdica; trucava al telèfon esmentat, i acordàvem dia i hora per passar-la a Viladecavalls, al polígon industrial de Can Tries.

Per aquest indret del Vallès, únicament per acomplir aquest tràmit recaptatori disfressat ‘d’interès general’ , hi deuen passar prop de 50.000 vehicles cada any. Tots han de circular prop de Santa Maria de Toudell, i em consta que la major part desconeixen l’existència d’aquesta església romànica adossada al magatzem de la masia de Can Tries.



És inevitable reproduir l’horror visual amb que ‘els poders fàctics’ s’han acarnissat amb aquesta finca; val a dir que amb la complaença – quan no la connivència – de les autoritats democràtiques. Pobra Catalunya !

Del lloc de Toudell en tenim constància des del 986, en la confirmació dels bens del monestir de Sant Cugat que fa el rei Lotari.

Quan al topònim :

TOU Segons Joan Coromines, fa referència a la peculiar orografia de la zona, on son visibles grans fondalades [ en sentit figurat TOU : BUIT DE DINS ]

DELL : [forma eufemistica : per Déu] Segons recullen en el seu diccionari l'Antoni M Alcover i en Francesc de B. Moll




L’any 1.918 el Josep Salvany i Blanch, recollia una imatge d’aquesta esglesiola, que possiblement havia exercit funcions parroquials en el seus orígens que es remunten al segle XI.

Des de la distància – el lloc està envoltat d’una tanca de filferro - costa retratar amb detall, ens expliquen que l’edifici és de planta rectangular amb absis semicircular i coberta de volta de canó, del campanar de torre adossat a la capçalera, la fotografia possiblement no en fa justícia.


El lloc de propietat privada, està o estava a la venda. La pregunta és obvia; ¿ Que se’n ha fet dels senyors de Terrassa ?.

La imatge romànica de la Mare de Déu de Toudell – d’una extraordinària bellesa i perfecció - fou dipositada, abans de 1.925 al Museu Diocesà de Barcelona, és la peça número 273 del catàleg. La podeu veure també a l’enciclopèdia del romànic català.

Em donaven dos anys de coll per tornar a passar la I.T.V

Antonio Mora Vergés

P/D si cliqueu damunt de les imatges les podreu veure amb més detall.

dimecres, 29 de desembre de 2010

SANT RAMON DE SOBIRANA DE FERRANS. BAGES

l'església romànica de Sant Ramon de Sobirana de Ferrans , és una antiga parròquia —restaurada pels canonges de la Seu de Manresa, propietaris de l'heretat - ; curiós temple de dues naus, una de les quals extremament curta, i dos absis, del segle XII; reformada al segle XIII, quan es va bastir el campanar , el conjunt fou ampliat en època gòtica.

El 1979, després d'una restauració, fou beneïda i restablerta al culte.




Forma un sol cos amb la masia de Sobirana, de la qual pren el nom, els masovers tenen cura de l’edifici, i de les claus per accedir-hi.


La planta d'aquesta església, composta de dues naus, és quelcom excepcional tant a Catalunya com a fora. Les dues naus són completament independents i sols una arcada permet de passar de l'una a l'altra.




Quan al topònim, en la nostra llengua sobirà’ , cal contraposar-lo a ‘jussà’ , l’un indicaria una ubicació superior – mes elevada , dalt d’un turó i/o una coma - , i l’altre una situació menys visible – una fondalada i/o una vall - ; en aquest cas concret no sabem trobar cap resta del mas ‘jussà’ d’aquesta casa.


En aquest boci de món, on potser no sempre era possible veure’s d’un campanar a l’altre, segur que arribava sempre el so d’una campana a l’altra; aquesta i no un altra fou la raó per la qual els avisos a la població, bons i dolents, es donaven mitjançant les campanes de les esglésies.


Les campanes donaven realment informació i noticies; l’hora del dia – sempre - i si era del cas la comunicació del traspàs d’un veí , o d’un bateig, casament, i fins d’algun potencial perill, ja fos provocat per la natura, ja per malfactors humans.


El so de les campanes ens parlaria avui, de corrupció, estultícia, por, odi , ànim de revenja,....


El lloc de les campanes l’ocupa avui internet , la televisió, la radio; i en menor mesura la premsa escrita ; tenim una emissora que repeteix constantment les mateixes - males – noticies , amb l’única variant de l’hora del dia; son les ... , son les ....., son les .....; des de les televisions – com si fos una noticia - les manifestacions convulses del que s’ha donat en definir com delirium sutoris , i que consisteix bàsicament en excusar-se pel que fa a la catastròfica situació en que es troba el país, i anunciar-nos que malgrat això, ells son els millors, i per descomptat, que Espanya va bien ! .


El país, - com el sant titular d’aquesta església – sembla haver sofert la perforació dels llavis amb un ferro candent, i portar un cadenat a la boca; la situació – a un pas del caos absolut - es mantindrà mentre el carceller ens l’obri a l'hora dels àpats, per oferir-nos algun aliment.


Espanya –només - va bien, per als qui remenen les cireres.


Constatàvem amb infinita tristesa – una vegada més - que la major part de campanars, de torre o d’espadanya , estaven orfes dels instruments que els donaven sentit.




Les campanes doblen ara , per la justícia, la llibertat i la democràcia.


El vent fred sembla repetir les paraules del Deuteronomi 27,19


Maleït el que violi els drets de d’immigrant, l’orfe i la vídua.


Amen !

dimarts, 28 de desembre de 2010

EL LLINDAR DE LA TRANQUIL·LITAT

Amb aquesta frase, en llengua castellana ‘ el umbral de la tranquilidad’ ,definia la quantitat que cada persona necessita tenir en el seu compte d’estalvi , per tenir la sensació de tenir-ho tot sota control.

L’experiència – del bon carreter, que ha tombat el carro en més d’una ocasió – m’havia fet constatar que cadascú , te un ‘llindar de la tranquil•litat propi’ , i que aquest import – gran o petit – ha d’estar sempre ‘ a la vista’.

A mesura que els ‘mal governs’ s’anaven succeint, els ‘llindars’ es movíem – sempre a l’alça; fins arribar a la situació actual, ; hores d’ara ningú pot estar tranquil.

El 14 de setembre de 2.008, escrivia en relació al govern del Regne d’Espanya :

Proposo contractar gent dels països nòrdics, finlandesos , noruecs, suecs, danesos; son persones educades – en el doble sentit de la paraula – saben i practiquen més d’una llengua , i tenen molt presents i vius valors com: la honestedat, la justícia, el respecte “real” a les minories i als usos democràtics; i altrament rebutgen obertament: la corrupció, el “fraternisme” com actualització espanyola del nepotisme, l’abús de poder, la mentida – pública i privada - i per damunt de tot l’estultícia tant típica dels nostres prohoms.

En termes econòmics tindrem un gran estalvi, aquesta gent son veritablement treballadors; socialment però la qüestió costarà – sobretot en determinats llocs del país – força de digerir. Tot i la seva formulació senzilla “regles justes, i cap favor “ , l’aplicació en terres espanyoles malgrat els rius de sang que s’hi han vessat, no ha estat possible.

En aquest breu espai de temps, l’inefable Zapatero, ha aconseguit allò que semblava impossible, portar el país a la ruïna més absoluta.

Han saltat tots ‘els llindars de la tranquil•litat’, les famílies veuen com es fonen en qüestió de mesos, o setmanes, els estalvis de tota una vida; tots ens hem empobrit irremissiblement en proporcions que arriben en algun cas fins al 50% . Tots ?, perdó tots no!.

La ‘classe política’, no tant sols a salvat els mobles, sinó que sense cap mena de vergonya, la major part d’ells s’han incrementat els seus abusius privilegis.

A darreries de 2.010, reitero paraula per paraula, allò que deixava escrit :

Proposo contractar gent dels països nòrdics, finlandesos , noruecs, suecs, danesos; son persones educades – en el doble sentit de la paraula – saben i practiquen més d’una llengua , i tenen molt presents i vius valors com: la honestedat, la justícia, el respecte “real” a les minories i als usos democràtics; i altrament rebutgen obertament: la corrupció, el fraternisme” com actualització espanyola del nepotisme, l’abús de poder, la mentida – pública i privada - i per damunt de tot l’estultícia tant típica dels nostres prohoms.

En termes econòmics tindrem un gran estalvi, aquesta gent son veritablement treballadors; socialment però la qüestió costarà – sobretot en determinats llocs del país – força de digerir. Tot i la seva formulació senzilla “regles justes, i cap favor “ , l’aplicació en terres espanyoles malgrat els rius de sang que s’hi han vessat, no ha estat possible.

Pel que fa als nostres ‘politics professionals’ , sens dubte cal recordar-los que a la Roma clàssica, entre els ciutadans lliures el suïcidi era una opció que la societat acceptava, i en algunes ocasions fins i tot valorava com la "solució" ràpida - i neta - d' un problema ètic.

En aquest assumpte de la crisis econòmica, la "sortida romana" s'està demorant més enllà del que possiblement pugui suportar el país.

dilluns, 27 de desembre de 2010

CASTELLAR I SANT MIQUEL, ALS LÍMITS DEL BAGES

Havíem quedat a Mura a les 9,00 del mati, quan tombava per Coll de Lligabosses el termòmetres marcava 0,00 graus, plovisquejava i donada la desatenció de les vies rurals [ estem a Catalunya ], reduïa la velocitat i extremava alhora l’atenció en la conducció.

Desprès d’acomiadar-nos de la Pilar, sortíem en direcció a Rocafort amb el vehicle tot terreny del Joan; ens aturàvem abans d’arribar-hi perquè en la forta pendent d’accés un vehicle havia sortit de la via, el fenomen de la pluja angelant i l’abandó que pateix la Catalunya interior, es saldava en aquesta ocasió únicament amb petits danys a la carrosseria; mentre reculàvem per tornar a Mura, i arribar-nos fins a Manresa per Talamanca i Navarcles, em venien al cap les promeses que uns i altres – dels nostres ‘professionals de la política’ – fan i no compleixen.
Quan arribem al terme d’Aguilar de Segarra, la boira s’afegeix a la pluja; una i altra ens acompanyaran durant tot el matí.

Anem al castell i la parròquia de Castellar, situats ambdós al llom d'una carena, que els fa visibles des de molt lluny per als que viatgen per la C25. En extingir-se els dominis senyorials, Castellar va formar municipi uns quants decennis amb les quadres de les Coromines, Puigfarner i Seguers, però poc després del 1840 s'uní a Aguilar de Segarra.

Al costat del Castell s’aixeca des de fa molt de temps una grua d’obres; a la pàgina de l’Ajuntament D’Aguilar s’explica que està en fase de restauració, i que els tècnics directors d’aquest projecte són el Sr. Josep M. Esquius, arquitecte i director del projecte de restauració del monestir de Sant Benet de Bages i el Sr. Jordi Solà, arquitecte municipal d’Aguilar de Segarra.






Aixecat al segle IX, s’esmenta en un testament datat del 1022 en què Seguí, senyor de Castellar, deixa el castell al seu fill Company, juntament amb les torres del Seguer, Puigfarner i Santa Maria.


Posteriorment passarà a mans de la família dels Grevalosa, que al segle XVI seran nomenats Barons de Castellar ; al segle XVII el títol anirà als Amat, que foren també barons de Maldà.
L’any 1923 per evitar confusió amb un títol semblant, es dóna als senyors de Castellar el títol de Comtes de Sant Miquel de Castellar.





L’edifici del Castell que fou habitat fins quasi la meitat del segle XX, està en una situació d’extrema ruïna; l’afirmació ‘L’Ajuntament vol donar utilitat a aquest immoble, i les obres es faran pensant en la finalitat de cada estança. L’equip de govern es proposa per a aquesta legislatura, acabar les obres del castell’. Sembla d’impossible compliment.







L'església de Sant Miquel de Castellar, situada una mica més avall del castell, té com a base un edifici romànic del segle XI, els antics murs del qual es veuen a la nau i especialment al campanar, clarament romànic, amb arcuacions i faixes llombardes fins als dos terços de la seva alçada. Fou modificada al segle XIV i al segle XVIII, quan es remodelà la nau amb una capçalera d'estructura rectangular i amb capelles laterals al costat i es féu també el nou pis superior del campanar. També com el Castell proper, i malgrat haver-se refet una part de la teulada, presenta un estat d’extrema ruïna.


L’advocació de Sant Miquel – patró del viatgers – acostuma a trobar-se prop de camins i vies de comunicació; avui en que hom troba les vies fèrries, carreteres i autovies al fons de les valls, costa d’imaginar que només uns segles enrere per qüestions se seguretat, les comunicacions es feien sempre per les parts més elevades del territori.


Xops, gelats, i preocupats per l’efecte d’aquesta climatologia tant adversa, sobre les màquines de retratar, desfem amb la màxima cura el camí fins a la C25. Davant nostre a l’altre costat de la riera, s’aixeca la capella de Sant Valentí.


Antonio Mora Vergés

diumenge, 26 de desembre de 2010

SANTA MARIA DEL GRAU. FONOLLOSA. BAGES

Superàvem – amb no poques dificultats - el tram de camí de terra, que comença a la carretera que comunica Rajadell amb Fonollosa, i que ens menarà fins al mas Grau, i la seva esglesier romànica, dedicada a Santa Maria. El lloc i l’església apareixen citats el 1039.

El Joan Escoda Prats, qualifica com ‘Sala’; la magnifica casa d’aspecte senyorial, situada en un indret planer ocupat per conreus i boscams, estès a la banda meridional del terme de Fonollosa [ abans de Fals ] , prop del territori de Rajadell i no gens lluny de l’eix transversal.

Quan al topònim,Coromines el fa derivar del llatí gradus, amb el sentit ‘ pas, graó, esglaó ‘
L’església tingué categoria de parròquia , que com a conseqüència de la despoblació, va perdre en benefici de Sant Vicenç de Fals, de la que serà sufragania amb categoria de capella rural.




Es tracta d’una construcció formada per dos cossos d’edifici d’èpoques immediates, però força separades cronològicament. En efecte, la nau correspon a una obra romànica edificada avançat el segle XII, o potser, fins i tot, al principi del segle XIII, mentre que l’atri, abans capçalera, és una construcció pre-romànica aprofitada de l’església anterior.



El santuari pre-romànic, que actualment és utilitzat com a atri, presenta una planta gairebé quadrada i és cobert amb una volta de falsa ferradura, bastant alta, feta amb lloses disposades a plec de llibre, sota les quals encara són ben patents les empremtes de l’encanyissat teixit de la mulassa. El mur de llevant sobresurt un bon tros dels dos restants i marca el doble vessant de la teulada.


L’església – a la que no podíem accedir - , comptava amb una talla romànica de la Mare de Déu - actualment al museu d’Història de la Seu, catalogada amb el número 66 . El mal estat de conservació d’aquesta talla dificulta la visió exacta del tipus d’indumentària amb què s’abillava. Es tracta d’una Mare de Déu en majestat , amb el Nen en posició sedent. Aquest apareix assegut al braç dret en actitud d’oferir-li una petita bola que la Mare aguanta amb la seva mà dreta. La Mare porta túnica i mantell obert fins al nivell de la cintura; des d’aquí es creua fins al costat esquerre tot formant al seu front una mena de bordó.

Aquest país nostre fa plorar, si voleu veure imatges de l’interior d’aquesta església les trobareu a : ERMITAGE OF SANTA MARÍA DEL GRAU - Spain
http://www.manbos.com/en/vergalsitio.asp?galeria=Ermitage%20of%20%20Santa%20Mar%C3%ADa%20del%20Grau&cod=1


Les petites – i no tant petites - malvestats amb que habitualment ens obsequia el regne d’Espanya, son poca cosa, vistes les que nosaltres mateixos ens infligim.


Senyor, allibera al teu poble !!!!


Antonio Mora Vergés

dissabte, 25 de desembre de 2010

LA BARCA DEL PESSEBRE

Sempre seguia les instruccions bàsiques : col•locar les figures més grans en primer terme, prop de l'espectador, per tal de donar una sensació de perspectiva; les figures humanes i les dels animals (bens, porcs, camells ...) han de guardar relació de talla, és a dir, han d'estar proporcionades. No imitem la realitat si col•loquem costat per costat un gall més gran que un pastor, o un camell més petit que un patge reial.

Per fer més natural i real l'acció, cal que les nostres figures tinguin alguna activitat: un pescador amb la canya estirada, un pagès llaurant amb una parella de bous, una dona caminant cap a la font carregada amb un càntir...

Aquestes figures han de tenir els seus repeus ben amagats ja sigui amb terra, sorra o molsa, i fent una petita concavitat en forma de nínxol si el terra del pessebre és de suro o de qualsevol altre material de fàcil manipulació.

Mai faltava l’establia - algun any, enlloc del bou i l’ase, eren dos lleons els qui vetllaven Jesús -, tampoc, en algun límit, damunt d’un blau intens que simulava el mar, podia faltar la barca.

Algú li havia preguntat en més d’una ocasió quin sentit tenia posar una barca al pessebre, i ell contestava sempre que no ens ha de causar estranyesa que cada cultura, tingui una manera peculiar d'entendre i fer el que és el pessebre, i així se'l faci seu.

Certament les barques tenen un paper rellevant als evangelis; Jesús escull pescadors per acompanyar-lo, i en més d’una ocasió les seves accions tenen com a suport físic una barca.

Hi ha però un altre significat, simbolitzen el trànsit, el pas d’una realitat a l’altra, i és justament per aquesta raó, que estaven sempre en el seu pessebre, més enllà de la joia del Nadal , cal tenir sempre present que estem de pas, i quina millor manera de recordar-ho ?.

La barca li parlava dels absents, ho feia de forma amable, integrada dins del missatge d'humilitat, amor i pau que el Pessebre transmet any rere any, segle rere segle, i mil•lenni rere mil•lennis, als diferents pobles de la Terra.


Me’n recordo sempre dels meus dies d’infantesa, quan acaronada per les onades, o descansant damunt la sorra de la platja, veig una barca.

Gaudiu del Nadal i de la vida, fins que sigueu cridats a fer la darrera travessia que la barca simbolitza.

Al néixer, el bressol va ser per nosaltres la primera barca, el seu balanceig alhora que la felicitat, ens transmetia seguretat i confiança; des del racó del pessebre, damunt d’un blau intens que simula el mar, cada any per Nadal, la imatge de la barca em retorna les imatges del passat.

dijous, 23 de desembre de 2010

TRESORS SOTA LA BOIRA. EL LLOC DE FALS. FONOLLOSA.BAGES

Anàvem el Joan Escoda Prats, i l’Antonio Mora Vergés; el dia era més que rúfol; caminàvem sota una espessa boira , el fred que ens arribava al moll de l’os, feia que la pluja alhora que torrencial fos angelant, ens calia extremar la precaució en llocs com la baixada encimentada que ens portarà sota el lloc de Fals, que estava literalment gelada.

Quan al topònim, Coromines defensa que deriva del nom propi FALKS ; recull però, tractant-se d’un lloc fondo que pugui evolucionar del llatí FAUCES ‘ gola’ i fins la hipòtesi de la falc, - eina agrícola que es feia servir per a segar - atenen la peculiar forma de vall corba.

No podem però descartar , atenen a la seva situació, a la primera línia enfront del món àrab durant molts i molts anys , exercint una clara funció de falca en aquestes terres de frontera; que sigui justament aquesta funció de falcar, la que origina aquest singular topònim.





Endevinàvem més que veiem les torres del castell, que s’alcen, separades per un barranc, al vessant dret de la riera de Fonollosa.


Pujàvem amb molt de compte fins al pla de l’església i la rectoria, i des d’allà observava. Malgrat la boira, adverteixo clarament els forats del cindri o cintra,[ bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau]. El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ferm i estable per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.


Em pregunto – i us pregunto amics lectors - , hi havia un pont entre ambdós costats ?


Fem una mínima recerca – el dia no permet gaire cosa més - , hi no trobem cap evidència del lloc on descansava – en el seu cas - l’altra part del pont.


El lloc estarà sota el domini dels vescomtes de Cardona des de principis del segle XI, fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals ; es succeiran com a castlans : Bonefilio de falchos l’any 1.021; Arnau Bernat de Falcs 1.123; Ponç de Falcs 1.176; Guillem de Falcs,..


De l’antic castell en resta únicament la torre que protegeix el conjunt d’edificacions entorn de l’església; la que em cridava l’atenció fou construïda possiblement cap al final de la edat mitjana; aquesta segona torre té un mur atalussat que l’envolta, d’època moderna,; això confirma la seva utilització militar en el període en que s’utilitzaven ja les armes de foc i l’artilleria.



Aconseguim una imatge del conjunt monumental, que formen la rectoria, adossada al temple de Sant Vicenç per ponent, i una torre cilíndrica de l’antic castell de Fals situada a l’extrem oposat del turó.

Just al darrera es troba el cementiri, quina porta es cobreix quan es duen a terme les representacions del pessebre vivent, deixant però la seva peculiaríssima portalada visible.


Desfem els nostres passos fins a l’aparcament; malgrat les capelines, i el calçat ‘de qualitat’, anem literalment ‘xops’ , ens sentim balbs i comencem a tenir símptomes d’hipotèrmia, res però que puguem solucionar assentats en una taula, al Molí de Boixeda, fruint d’un bon plat d’escudella i la seva corresponent carn d’olla.


També pel que fa a la gastronomia, gaudim en aquest país nostre , autèntics tresors.


Antonio Mora Vergés

SANTA PAU. LA GARROTXA

La Marta i el Roger, ens envien unes magnifiques fotografies, i una crònica farcida de dades històriques, d’una sortida hivernal , a la Vila de Santa Pau, en terres de la Garrotxa.




La primera menció del topònim de Santa Pau es troba en un document del 878 en el qual el rei franc Lluís el Tartamut confirma al monestir de Banyoles les propietats que havien estat de l'abat Rímila de Sant Julià del Mont que es trobaven a la vall de Santa Pau; eren formades per Sant Vicenç de Sallent i el lloc de Riudeaza , amb la cel•la de Santa Maria. El castell de Santa Pau apareix ja en un document de vers 929-35, quan el rei franc Radulf el donà al seu fidel Oliba, senyor de Porqueres, tronc de la família dels castlans de Finestres. Aquesta família prengué el cognom de Santapau avançat el segle XIII, amb Ponç (III), senyor de Santa Pau i de Finestres, que decidí d'establir el centre dels seus dominis al castell de Santa Pau i el 1300 atorgà una carta de poblament als habitants de la cellera de la parròquia de Santa Maria (aleshores als Arcs) i als qui anessin a poblar la nova vila, amb exempció dels mals usos i exigències senyorials i determinats privilegis, carta confirmada el 1362 pel seu descendent Huguet de Santapau.


La baronia de Santa Pau fou una important jurisdicció que comprenia les parròquies de Santa Maria de Finestres, Sant Aniol de Finestres, Santa Maria de Santa Pau, Sant Esteve de Llémena, Sant Andreu de Sobreroca, les Medes, Sant Miquel Sacot, Santa Maria de Batet, Sant Julià del Mont i Sant Vicenç del Sallent, o sigui els actuals termes municipals de Santa Pau i Sant Aniol de Finestres, i l'antic terme de Batet, incorporat a Olot el 1971.


La família Santapau s'emparentà amb les principals famílies de la noblesa catalana i els seus membres prengueren part activa en moltes de les empreses de la corona catalanoaragonesa, des de Barbaria fins a Sicília i Sardenya. A Sicília adquiriren béns importants, que el 1438 heretà Ramon de Santapau i Cardona, fill segon de Galceran (I) de Santapau, que fou el tronc de la línia secundària dels Santapau de Sicília, marquesos de Licodia i prínceps de Butera. La línia dels barons de Santa Pau continuà a través de Joana, germana de Galceran (I), casada amb Berenguer d'Oms, i els seus descendents s'anomenaren Oms de Santapau. El 1567 el baró Antoni I Oms de Santapau vinculà la baronia als seus descendents agnaticis i, si aquests faltaven, als descendents també agnaticis de la seva filla Anna. Al segle XVIII, el títol de la baronia passà als marquesos de Castelldosrius.



La Vila Vella era totalment emmurallada i formava un recinte quadriculat amb torres de defensa als angles. Se'n conserva una, i algun pany de muralla, en bon estat, a més de diverses cases antigues amb finestres gòtiques i renaixentistes, com Ca l'Escloper, Ca la Sió, Cal Ferrer Negre, Can Pujol i l'actual rectoria (amb l'escut dels Balbs, procuradors dels Santa Pau, a la façana). Presideix la Vila Vella (el recinte fou declarat conjunt historicoartístic) el gran casal o castell de Santa Pau, que constituïa la muralla per la part SW i és l'edifici més antic de la població, amb la façana a la plaça triangular porticada, dita el Firal dels Bous, magnífic exemple d'arquitectura popular antiga: els arcs dels porxos són distints entre si, apuntats o rodons (un parell d'arcs i un cancell foren reproduïts al Poble Espanyol de Barcelona).



També té la façana a la plaça l'església parroquial de Santa Maria, bastida en 1427-30, coincidint amb l'època dels terratrèmols, i el 1430 hi fou traslladada la parroquialitat, inicialment radicada a l'església dels Arcs, que s'havia esfondrat.


És un edifici gòtic, d'una nau, esvelta, i campanar quadrat; l'interior ha estat renovat.


A la parròquia es conserva una interessant col•lecció d'objectes litúrgics.


Marta Añaños Perales

dimecres, 22 de desembre de 2010

SOMNI DEL NADAL 2.010

Hi havia una mitjana d’uns quaranta llançaments a la setmana; segons la nova llei d’enjudiciament no cabia formular Oposició, amb tot, els advocats d’ofici presentaven sempre un escrit quina única utilitat era retardar un xic l’hora terrible, en que – amb les benediccions oficials -s’enviava una família més a la misèria.




El fred s’havia anticipat aquest any 2.010; es succeïen les gelades al desembre, i davant l’allau d’execucions, només podia esgotar els terminis, i presentar escrits en els que deixava constància, que contra les afirmacions dels creditors – Bancs i Caixes -, els veritables perjudicats eren els deutors; ells havien demanat un crèdit hipotecari per adquirir una propietat que valia ara poc més de la meitat, i els ‘pobrets’ creditors, se la quedaven i exigien alhora que se’ls continues pagant la resta del deute. En alguns països d’Europa aquesta pràctica no era considerada ‘legal’, i el lliurament de la propietat, comportava la cancel•lació del deute, aquí, on començava l’Africa - com encertadament havia dit Dumas – persistien les males pràctiques.


Demanava -. Com una clàusula d’estil – que s’ajornessin els llançaments fins passats Reis, i en general els jutjats proveïen en aquest sentit. Li va sobtar la Providència del Jutjat 1, en la que es s’acordava ‘ proceder al lanzamiento el dia 22 de diciembre de 2.010’ ; el mateix dia que la loteria faria feliços a algunes persones, el jutge decidia deixar al mig del carrer una jove família, amb dos fills de 3 i 5 anys !


Va fer gestions amb el Departament Jurídic de l’entitat reclamant, i va obtenir la resposta de Pilats – se’n rentaven les mans - ; no quedava cap ‘sortida legal’, i va plantejar al matrimoni que fessin una crida per la premsa local. El Director del Diari els va explicar que no podia fer-se ressò del seu problema, perquè fora un no parar. Els va proposar finalment exposar la seva situació al facebock.


Les respostes van ser massives, i es va convocar una manifestació per al dia 22 davant del domicili; quan van arribar del jutjat, hi havia prop de 10.000 persones, i el Secretari Judicial va acordar la suspensió ‘sine die ‘ del llançament. Més tard reconeixeria que va témer ser objecte d’un linxament.


Al vespre els diaris publicaven la noticia que un dels agraciats amb la Loteria de Nadal, s’havia compromès a comprar la hipoteca al banc, i a renegociar-ne el pagament amb els que hi vivien.


No va ser aquesta una acció aïllada, i poc a poc, les persones van anar recuperant el sentit ‘ètic’; bancs i caixes – com a conseqüència de la pressió dels seus clients- van haver de fer també un canvi en la seva gestió, i lluny d’aquella dèria ‘ col•locadora de productes’ , recuperaven el negoci bàsic, comprar i vendre diners, amb un marge just i amb unes normes clares i entenedores.


Abans de cinc anys, el país sortia de la crisi econòmica, desprès d’haver sortir de la ‘crisi moral’ . Ah, no busqueu Partits, ni cognoms ‘ coneguts’ pel que fa als qui avui s’ocupen dels afers públics, tots els que ho feien han estat bandejats, i ara tenim un govern de persones honestes; que reben per la seva tasca una retribució justa. Res d’aquells ‘sous i pensions astronòmiques ‘ que s’han suprimit per llei.

dimarts, 21 de desembre de 2010

SANT SALVADOR DE TORRE ABADAL. CASTELLNOU DE BAGES

Anàvem de tornada el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, creuàvem per camins presumptament asfaltats , des de Callús fins a Santpedor; en algun moment apareixia davant nostre la urbanització d’El Serrat, a les envistes quasi de la plana del Bages, però situada encara a la banda sud-oriental del terme de Castellnou.

Malgrat que el Joan, ja havia fet la visita de Sant Salvador – i la té perfectament documentada – ens desviem pel laberint de carrers de la urbanització fins arribar davant la petita esglesiola.
Apareix documentada el 1038, consta que fou capella d’un mas anomenat , Torre Abadal – aquesta denominació, implica sempre, un domini eclesiàstic - , que en aquesta ocasió pertanyia al monestir de Sant Benet de Bages.






D’origen clarament romànic, fou aixecada entre els segles XI i XII. Té una estructura molt senzilla, d’una sola nau amb absis; el campanar i els contraforts, foren afegits posteriorment.


L’edifici actual és el resultat d’un gran nombre de modificacions i reformes – que sens dubte amb la millor voluntat – han aconseguit quasi eliminar els elements romànics originals.


Recollia imatges de la façana i d’ambdós costats, mentre el sol s’escolava darrera de la serra de Castelltallat, i les ombres s’ensenyorien de les terres planes del Bages.


Quan creuàvem Sant Pere d’Or [ Santpedor], ja calia portar encesos els llums de posició.

dilluns, 20 de desembre de 2010

CASTELLNOU DE LA PLANA. MOIÀ

Ens hem aturat davant d’aquest antic molí senyorial que fou transformat en un gran casal gòtic en moltes ocasions; de fet és impossible passar sense veure’l, amb la seva planta monumental, a la dreta en el sentit de la marxa, quan quasi arribés a la capital de Moianès, per la carretera que comunica amb Castellterçol i el Vallès.

Ho fèiem en alguna ocasió per documentar el traçat de la sèquia que alimentava la bassa del molí.





També escollíem l’edifici como a fons ‘cultural’ en ocasió d’una ballada Country a Moià.


Del lloc hi ha força informació :


L'antiga casa forta de Castellnou de la Plana, dita de Molins, es convertí el 1381, per privilegi del rei Pere III a Pere de Planella -camarlenc reial- en castell termenat que incloïa en la seva jurisdicció el terme de Moià i la parròquia de Marfà. Pere de Planella havia comprat a la corona el mateix any l'antic terme de Clarà i la vila de Moià. La família Planella, que sembla originària del Mas Planella de Moià, començà a despuntar en la vila de Moià al segle XIII i acabà essent una de les grans famílies nobles catalanes i tresorers reials. Entre els seus extensos béns es compten a més de Castellnou, la castlania de Clarà i Rodors, els castells i termes de Castellcir, Granera, Mura, Talamanca i Calders, la castlania de Tona i altres dominis més petits.


Els moianesos es rebel•laren contra aquest domini dels Planella i mitjançant una redempció pecuniària aconseguiren el 1384 de retornar al domini reial i ésser declarats “carrer de Barcelona”. Malgrat això, una bona part del terme restà en poder dels Planella i el seu centre jurisdiccional fou Castellnou fins l'any 1408.


El 1645 Pere de Planella, baró de Calders, Granera, Rodors ,Talamanca, , comte de Llar , va vendre Castellnou a la família Barrera. Avui es manté encara ben sencer i té detalls, com una cambra subterrània sobre pilars i voltes que evoquen tot l'art militar medieval.


Fins al segle XVII, va ser residència dels seus propietaris.


Atureu-vos quan aneu a Moià a contemplar Castellnou de la Plana.

diumenge, 19 de desembre de 2010

LA COMA DE SANT SADURNÍ DE CALLÚS. BAGES

Sortíem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, del restaurant XAVI, a la Colònia Cortès, terme de Callús, eren prop de les 15,00 i el sol començava el seu declivi.

Demanava al Joan que ens arribéssim dalt d’una coma que s’aixeca a l’esquerra de la carretera, i en la que identifico un gran edifici en obres amb trets inconfusibles d’església. És l'antiga parròquia de Sant Sadurní de Callús.






Quan arribem dalt del cim aplanat, a la nostra dreta veiem el cementiri, i a l’esquerra la fàbrica impressionant del temple vell, documentat des del segle XII, més enllà damunt de l’espadat, les ruïnes del castell.



El primer nucli de Callús, : un poble rural de cases escampades, al cim dels turons i les serres, com la propera i magnifica de Cal Cortès, es va formar a redós d’aquest nucli ; castell, església i cementiri.

No serà fins el 21 de novembre de 1926 que serà col•locada la primera pedra del nou temple parroquial, que no pogué ésser beneït fins el 10 d'agost de 1940. La industrialització, en establir-se les fàbriques a la vora del riu, farà créixer el ‘nou poble‘, que no pararà de rebre veïns, fins al període 1950-60, d’aleshores ençà i malgrat la proximitat a la C-55, la població ha anat minvant.

Les restes del Castell, esmentat el 1026 com “castell Gotmar” , també anomenat castellús (o castell petit), diuen clarament que es tractava d'una fortalesa de poca importància militar o de petites dimensions; no és impensable que únicament fos una torre o burg, en el període en que la frontera amb els àrabs era el Cardener.



De castellús hom fa derivar el topònim Callús o Catllús.

El cognom Callús o Catllús aplicat a diverses persones de la família del castell apareix en nombrosos documents dels segles XII i XIII. A mitjan segle XIV, el noble Eimeric de Sallent, ciutadà de Manresa, figura com a senyor del “castell de Catlluç”. Un seu descendent llunyà, Jaume Vicenç d'Alemany-Descatllar, senyor de Palmerola i baró de Callús, regent de la tresoreria reial, l'any 1708 obtenia de Carles III la creació del marquesat de Callús a favor seu.

Desprès de la guerra Civil, el títol de marquès de Callús fou rehabilitat a favor del marquès de Palmerola i comte de Fonollar, altrament present en la història del Bages per la senyoria de Castellgalí i el vincle familiar amb els Amigant i Despujol manresans.

dissabte, 18 de desembre de 2010

OSSÓ DE SIÓ. L’URGELL

M’arribava fins al poble d'Ossó de Sió , situat en una elevació de la plana ,a 391 metres d'altitud, coronada per un ample planell, a l'esquerra del Sió.

Probablement ja després de la seva conquesta (1070) el terme fou donat a la jurisdicció senyorial del bisbe d'Urgell. Notícies del 1381 i del 1433 confirmen aquesta jurisdicció, que perdurà fins a la fi de l'Antic Règim. Consta també que el 1307 hi hagué una concòrdia entre Jaume II i el comte Ermengol d'Urgell en la qual, entre d'altres, li concedia l'íntegra jurisdicció d'Orçó.

El creixement de la població ha tingut lloc entorn del nucli primitiu de manera concèntrica i esgraonada, això ha donat lloc a una espaiosa plaça Major, una de les més grans de la Ribera de Sió, on s’aixeca una notable creu de terme gòtica.



Em trenca el cor la desídia manifesta amb que els malnomenats ‘serveis públics’, telèfon, llum,... maltracten el patrimoni col•lectiu que es troba en aquests petits nuclis de població, les perspectives futures, amb la reducció d’Ajuntaments, amb l’excusa de reduir despeses, son en aquest sentit paoroses. No hi ha manera de recollir una imatge de l'església parroquial de la Mare de Déu del Remei , d'origen romànic tot i que molt reformada, sense trobar-te algun fil, cable o cosa semblant.




Veurem si com tothom espera, la reparació d’aquesta mena d’actuacions , és una de les conseqüències positives del canvi polític.


Quan al topònim, sense excloure’n un origen preromà, Manel Bofarull i Terrades, estima com probable que evolucioni de l’àrab al-auridunels abeuradors. A l’escut del poble hi ha un ós. Hem explicat abastament que quan es fan els escuts els topònims ja existeixen – en ocasions des molts segles enrere - i això comporta l’assignació d’imatges que més enllà de la semblança fonètica, no tenen – dit amb tots els respectes – ni cap ni peus. Recordeu la ceba de Sabadell, el card de Cardona, i per descomptat l’ós terrible de les terres planes del Sió.


L’Urgell, compateix desgraciadament amb la Segarra, l’abandó, la incúria, la desídia i l’oblit.

divendres, 17 de desembre de 2010

PAISATGES MÀGICS D'ARGENÇOLA.CASTELLNOU DE BAGES

Anàvem el Joan Escoda i Prats, i l’Antonio Mora Vergés al terme de Castellnou de Bages, a a la vall de la riera de Tordell, coneguda també com : (d’Argençola, de Castellnou, de les Vilaredes o de Sant Cugat), els terrenys situats a redós dels terrenys de la Masia de la Vila, i de l’antiga antiga església parroquial de Santa Eulàlia , ofereixen raconades amb grans arbredes de ribera, embassaments esglaonats, fonts i un paisatge natural plàcid i espectacular al mateix temps.

Per arreu les inicials M.S.F. No he sabut trobar cap informació que vinculi d’indret amb Manuel Saladrigas Freixa (1872-1949) ; ni a l’enciclopèdia de Barcelona, mal dita Gran enciclopèdia de Catalunya, ni cap rastre en el servei de biblioteques de la Diputació; tampoc l’Ajuntament de Castellnou de Bages ens ha contestat la nostra demanda d’informació; sabem que existeix un fons documental a l’Arxiu del districte de Sant Marti a Barcelona, i de la hemeroteca de la Vanguardia reprodueixo :

Don Manuel Saladrigas Freixa.
Viudo en primeras nupcias de Teresa Saladrigas Colominas , falleció a los 77 años de edad, habiendo recibido los Santos Sacramentos y la Bendición Apostólica.
No se invita particularmente.
El Excmo. y Rvdmo. Sr. obispo de Vich se ha dignado conceder indulgencias en la forma acostumbrada.


Que fos el Bisbe de Vic, i no el de Barcelona, qui atorgues les indulgencies, vindria a confirmar els lligams entre Don Manuel Saladrigas Freixa, i Argençola. Agrairem en tot cas amics lectors, qualsevol informació a coneixercatalunya@gmail.com que ens pugui explicar aquesta relació.

Quan al topònim deriva per uns del llatí ECCLESIOLA, ‘església petita’, i per altres és una forma diminutiva i afectuosa per designar un lloc valuós [ ARGENT / PLATA ].

Els anomenats Llacs d’Argençola els conformen una sèrie de rescloses, construïdes a la riera a principis del segle XX; l’indret del tot encisador, és força desconegut, això possiblement n’ha permès la seva conservació que hom qualifica ‘de gran interès natural’.





Comencem pel petit embassament la resclosa del qual fou construïda als anys 20 pel propietari de la zona, ja preocupat pel medi ambient i amb una sensibilitat paisatgística notòria.


Actualment, tant l’aportació constant de sediments per la riera- com l’abandó clarament perceptible per arreu - han reduït en un 95% la superfície estanyada , coneguda en altres temps, com el «Llac d’Argençola».


La vegetació de ribera està formada principalment per pollancres i hi apareixen diverses espècies exòtiques, així com d'altres espècies no exclusives del bosc de ribera (roures, etc.). Només arriba a formar un bosc de ribera relativament ben constituït al sector situat aigües avall de la presa.




Ens embadalim en la contemplació del petit pont de dos ulls, com ho farem aigües avall, al Parc de la font de ferro, on s’aixequen unes edificacions quina utilitat se’ns escapa.






Desfem els nostres passos, i recollim imatges del conjunt que formen l’actual església de Santa Eulàlia, datada del segle XVIII (1787); està documentada l’existència d’una església erigida el 993 ja dedicada a Santa Eulàlia, i de la Masia de la Vila, que qualifiquem de ‘majestuosa’; en trobem alguna informació en llengua castellana :


La planta rectangular de esta singular Masía se compone de cuerpo central de vivienda y otros adosados de naves que comparten la fachada sur en planta baja con otro volumen de vivienda en al misma disposición. La representativa torre, que aloja la escalera, se alza con cuatro plantas (baja, 1ª,2ª y 3ª ) y se remata con una terraza con balaustrada de ladrillo cerámico.


El cuerpo central de la masía actual modernista está formado por planta baja y 1ª y 2ª plantas de sótanos que alojan tinas y bodegas. Los dos volúmenes que componen la fachada principal, a ambos lados de la torre, presentan en su construcción original además una 2ª planta. El tejado principal es a dos aguas.


En su aspecto actual, destacan elementos modernistas con influencia del arquitecto Oms, natural de Manresa de principios del siglo XX, que se combinan con otros elementos singulares como son las vidrieras alemanas de 1921, ventanales con arcos de medio punto y ornamentos modernistas en los tejados.


La Masía se halla rodeada de una gran terraza perimetral de ancho variable, a nivel de planta primera, que ofrece su mayor exposición hacia el sur.


En la fachada principal aparece una placa, que reza “La Vila 1922”, rememorando el fin de la construcción del conjunto modernista; sin embargo, existe otra placa en la fachada posterior que indica “1906”, probable fecha del inicio de las obras de esta fase. La masía es resultado de sucesivas ampliaciones desde su estado original, las más importantes se realizaron en los s. XVIII y XX. Por razones sociológicas (Ermita románica de Sta. Eulalia del año 933, establecida en la misma explanada) puede tener su origen real en una construcción de finales siglo X. Sobre ella se asienta la “nueva” masía modernista, envolviendo y ocultando entre sus nuevas fachadas la arquitectura original.


Derivado de la gran actividad agroforestal y comercial de la época se construyeron un buen número de anejos no adosados a la masía con dimensiones adaptadas a su uso, que aún hoy son funcionales para la explotación.”


Recollirem encara imatges d’algunes rescloses.




Prop d’aquí , a la ‘creu del Perelló’, que servia de divisòria entre les dues feligresies, la d’Argençola i la de Castellnou, trobaria la mort, Ramón Vila Capdevila, la matinada del 7 d’agost de 1.963.


El vent, d’aleshores ençà, ens retorna el crit de dolor, que va córrer per les comarques del Bages i del Berguedà :


En Maroto és mort;

l’han matat les caderneres.