dijous, 31 de maig de 2012

LA MISTERIOSA PELLOFA DE VALLDEPERES

Recordo la sensació d’extrema solitud en que es troba avui Santa Fe de Valldeperes, adscrita actualment al terme administratiu de Navàs, però sota la dependència de la Casa de Cardona durant molts segles.

Al segle XVII, l’església fou reformada, es sobrealçà la volta i es bastiren dues capelles laterals a manera de creuer per col•locar-hi retaules. També es va remodelar el mur frontal, on s’hi féu un portal modern. Tot això ens fa pensar que en aquelles dates, la contrada vivia un ‘ moment dolç ‘ en termes econòmics, demogràfics,...

La troballa d’una pellofa amb l’escut dels Cardona, i el nom VALLDEPERES, em planteja més d’un dubte :

Que desconeixem de la història d’aquest indret, que feia necessària l’emissió d’ almenys una pellofa pròpia ?.

Perquè s’imprimeix aquí el nom, i no en altres poblacions de major importància ?. Clariana, Riner, ...

Podem suposar-li com àmbit de validesa el territori de la curia de Cardona?.


Cercava informació per explicar de forma senzilla i planera, que era una pellofa i quins usos va tenir fins a la seva desaparició.

A l’entrada número 2. a) del diccionari de l’ Institut d’Estudis Catalans al mot PELLOFA f. , llegim : ant. Peça de llautó, a manera de moneda, marcada amb alguna imatge o altre senyal, que servia en les catedrals per a pagar als canonges les hores de cor; cast. pallofa.

A http://www.raco.cat/index.php/AnnalsGironins/article/viewFile/53702/64136 trobareu un extens i document treball de JAIME MARQUÉS CASANOVAS, relatiu a la COLECCION DE "PALLOFES" DE LA CATEDRAL DE GERONA.

L’ús de les pellofes es generalitzarà durant els segles XVI i XVII per totes les parròquies, arxiprestats, col•legiates, basíliques, catedrals,.... i sortirà de l’àmbit estrictament eclesiàstic per retribuir també funcions i/o serveis que els laics duen a terme.

Hom pensa que sorgiren al caliu alhora d’un canvi de model econòmic – s’acabava l’edat mitjana i començava l’edat moderna -, i com efecte del Concili de Trento, que fitxava deures ‘nous’ als estaments eclesiàstics, que es veurien ‘compensats’ mitjançant aquestes peces de llautó, coure o ferro.

A l’enciclopèdia catalana en trobem molta informació :

Pellofa : [numis] Moneda local del final del segle XV, per autorització reial i amb intenció de suplir la manca de numerari menut, i amb una circulació molt limitada al municipi emissor i la seva contrada.

Per la seva fabricació, molt similar a la de la pellofa eclesiàstica (i de la qual és difícil a vegades de distingir), era coneguda amb el mateix nom i també amb el de senyal, per tal com duien freqüentment l'escut o senyal del lloc d'emissió. La seva elaboració, tan simple, en facilitava la falsificació, fet que a la llarga determinà que aquestes monedes locals acabessin desapareixent.

Bracteada : [numis] Moneda batuda damunt d'un full metàl•lic molt prim amb un únic encuny que bat, per tant, una sola cara, on el dibuix apareix en relleu; a la cara contrària hom hi observa el mateix dibuix, però amb relleus inversos.

Tècnica molt emprada a l'Alemanya medieval, a Catalunya fou emprada en algunes emissions locals a partir del segle XIV i en les monedes eclesiàstiques o pellofes ( pellofa).

Getó : [econ] Objecte monetiforme amb valor monetari o sense que té un àmbit de circulació limitat i privat.
Sol ésser de llautó, plom, etc i molt rarament d'or o argent. L'àmbit d'ús dels getons és molt ampli: fitxes de joc, per a utilitzar telèfons o altres aparells, unitats per a facilitar la comptabilitat, monedes de caràcter privat (eclesiàstic, de cooperatives, etc). Hom en coneix des de l'època romana, i el seu ús s'estengué a camps molt diversos en els temps medievals i moderns, sobretot a França. A la corona catalanoaragonesa hom pot assenyalar les pellofes i els ploms eclesiàstics (segles XV-XIX), els ploms de veremes que permetien el control de la producció entrada a la ciutat (Tàrrega sege XV), les fitxes de cooperatives destinades a avaluar les compres dels socis amb vista al repartiment dels beneficis (segles XIX-XX) i altres tipus aïllats com els de l'Hospital Desvilar (segle XV), els dels mercaders catalans de Messina (segle XV) i diferents peces de plom, algunes imitant tipus monetaris, d'aplicació poc coneguda (senyal). També són getons les fitxes emprades per bars i altres establiments en temps de penúria de moneda menuda.

Incús : [numis] Dit d'una moneda o medalla encunyada solament per una cara, de manera que l'anvers presenta la figura desitjada en relleu i, el revers, aquesta mateixa en negatiu.

Hom també les anomena bracteades. Són batudes damunt de planxes de metall de poc gruix. Aquesta tècnica fou freqüent en la fabricació de monedes medievals alemanyes. A Catalunya foren batudes la major part de monedes eclesiàstiques (pellofes) i algunes sèries de moneda local.

Plom : [numis] Dit de les pellofes que inicialment eren d'aquest metall, fins i tot quan ja eren incuses de llautó o de llauna.

Desconeixem el valor de canvi de les pellofes en relació a la moneda real de l’època; podem afirmar però sense por d’equivocar-nos, que ningú que avui en conserva una, us la bescanviaria per un euro.

CAN COLL DE LLIÇA D’AVALL. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

M’aturava en un carrer lateral per retratar la magnifica torre de Can Coll, al costat d’una rotonda que dona entrada a la població de Lliça d’Avall.


El topònim prové del llatí Licianu, derivat del nom propi Licius. S’explica que les terres li foren assignades a un veterà de les legions romanes. Pensem en un alt oficial atesa l’extensió atorgada, dividida avui en dos termes ; Lliça d’Avall i Lliça d’Amunt.

Can Coll, és una antiga casa senyorial amb una majestuosa torre , en la que ens expliquen que hi ha una inscripció que diu que fou edificada per Pere Coll el 1576.

S'hi va beneir el 1600 una capella dedicada a sant Joan, que va reemplaçar-ne una altra que hi havia prop del lloc des del segle XI.

El 1797 foren portats a Can Coll els cossos de sant Vicenç i santa Clara, que es guardaren a la casa fins que al cap de poc es van traslladar a la capella de la torre.

A mitjans de segle XIX el major propietari de terres de Lliçà de Vall era el barceloní Eduardo de Llanza i Montoliu, propietari de Can Coll. A l’enciclopèdia es fa referència a aquest cognom com dels Llança,

En els documents de Lliça d’Avall, apareix amb la forma Llanza, pensem que més enllà de la coincidència del cognom, no té res a veure amb la branca que ostenta el títol de Duc de Solferino.

L’any 1897 Can Coll de Lliçà de Vall, amb 165 hectàrees d’extensió , era la finca més gran del municipi i la sisena més gran de la comarca. La finca can Ronses de Palou, pertanya també a Eduardo de Llanza i Montoliu.

El 1928 Ignasi de Llanza i de Montoliu cedeix els terrenys per a la construcció de l'edifici de l'Ajuntament, aleshores can Neri, era també de la propietat del terratinent barceloní Ignasi de Llanza i de Montoliu.

Com sempre, agrairem la vostra informació per complementar aquest breu, a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 30 de maig de 2012

FREIXE D’ANOIA. PIERA

Venia de Fortesa, i un cop superada la petita població de Sant Jaume Sesoliveres, estava atent a les indicacions que apareixen a l’esquerra en el sentit de la marxa, cercava Freixe, indret que apareix documentat l'any 995 en una carta de repoblament del vescomte de Barcelona Guitard, en la qual es cedien unes terres, amb el compromís de conrear-les i d'aixecar una torre defensiva. Entrava per un camí de terra i deixava el vehicle aparcat a l’envistes del petit turó on s’aixeca l’església de Sant Nicolau; mentre pujava pèl estret corriol delimitat per uns filferros rovellats, se’m feia evident que la capella va ésser edificada a partir d'una de les torres de la minúscula fortalesa قلعة existent l’any 1084 ; que malgrat ser-ne independent , estava dins del terme del castell de Fontanet.

Les restes del castell corresponen a una torre circular d’uns 5,4 metres de diàmetre extern que avui assoleix uns 6,5 metres d’alçada. Ara, de manera forçada, forma part del temple, construït posteriorment. Bastida amb còdols irregulars, ni tan sols desbastats, amb altres carreus de pedra tosca, apareixen també nombrosos tascons i peces de ceràmica. Hom suposa que la torre data del segle XI.


Quan al topònim fa referència a l’arbre d’aquest nom, que devia ser molt abundós a les vores de l’Anoia, el freixe és un gran consumidor d'aigua, solsamènt pot prosperar si té humitat suficient doncs els plançons tenen unes arrels poc profundes, i per tant es necessari que disposin d'humitat superficial al sol. La manca de cabal de l’Anoia esdevé avui factor crític per la seva regeneració.

Al segle XII el castell va ser donat a Santa Maria de Solsona.

Durant tot el segle XIII es van produir diversos litigis entre els castlans de Freixe i el paborde de Solsona, que van acabar el 1283 quan Ponç de Vilaró, paborde de Solsona, va comprar a Simó de Freixe els drets sobre la fortalesa.

Al 1260 l'església de Sant Nicolau apareix com a sufragània de Piera, i ho serà entre els segles XV i XVI; fins a la creació de la parròquia de Sant Jaume Sesoliveres, més propera.

El 1386, l’Infant Joan I vengué a Berenguer de Tous la jurisdicció del castell de Freixe i altres castells.

El 1413, trobem de nou un plet pel delme entre l’església de Solsona i el rector de Piera.

El segle XVII pertanyia al cavaller Luis de Foixà


La capella, d'una nau, és de planta rectangular, amb absis i un arc ogival o d'ametlla en la paret nord, formant una petita ampliació, possiblement pertanyent a una capella interior, ter dintre de l'arc ogival surten unes escales que portaven a l'antic cor, avui desaparegut.


La porta és d'arc de mig punt, adovellada i orientada a ponent, a sobre de la qual hi ha una finestra de creu grega.


El campanar és de cadireta d'un ull, refet a primers de segle.

Actualment és propietat de la família Capell, que l'any 1967 van dur a terme la restauració del castell i l'església, deixant-la apte per al culte.

Sota la denominació Masia Freixe, d’ençà de 1987, Mas Capell va començar a elaborar els seus propis vins i caves, mitjançant la pràctica d’una agricultura totalment ecològica, que ha estat certificada des dels Organismes Oficials de control des de 1996.

dilluns, 28 de maig de 2012

EL PONT DEL MOLINET, I ALTRES MERAVELLES DEL TERME D’ALCOVER

L’Enric Sánchez-Cid ens envia una crònica relativa al terme d’Alcover , en la que ens descriu una bona part del seu interessant patrimoni històric.

En relació al topònim que atès el prefix Al – tothom considera d’origen àrab hi ha diversitat d’opinions :

- d’al-kover ‘cap de tribu’ i també ‘lloc emmurallat’.
- d'una forma mossaràbiga *al-qubbáyr, ‘el pesador’, composta de l'aràb.qubba, ‘balança o romana’ («statera» ap. Martí Voc.) i el suf. llat. -arĭu.

Sortint del poble d’Alcover, en direcció a Vilallonga, queda a mà esquerra el Pont medieval del Molinet o dels Moros que, s’hi accedeix per un camí estret. També s’hi arriba pel camí dels Quins el qual mena fins el Rourell. És de pas de ferradura i creua el riu Glorieta.


Té una longitud de 3,60 m. i una llum de 2,10 m. L’arc és de mig punt rebaixat amb dovelles a l’imposta. La sola empedrada i unes baixes baranes.

L’Ajuntament d’Alcover ha recuperat l’espai d’interès arqueològic del Pont dels Moros i condicionament del tram del camí veïnal del Rourell – Alcover. Tal actuació s’emmarca dins el conjunt de treballs realitzats en els últims anys en les àrees del voltant del riu Glorieta com les realitzades per a l’adequació de la Font fresca.

A prop del pont encara hi ha les restes d’una instal•lació molinera anomenada el Molinet de Batistó. Aquest mai va ser un molí paperer, només s’hi va moldre farina i gra. Sota el Pont dels Moros també hi ha un conjunt de balmes conegudes com les coves de Molinet.

A la Vall del riu Glorieta hi havia els següents molins:

- 1. Molins Nous, situats al camí vell de Mont-ral al niu de l’Àliga en direcció al mas de Xarrumba i el de l’Estamanyer.

- 2. Molins de Tarrés, situats al mas de Forès. Construccions, esglaonades a la riba esquerra del Glorieta, en la confluència de la vall de l’Albiol i la del Glorieta.

- 3. Molins de Coll, Favot o Piori, al Mas de la Cuca.

- 4. Molins dels Capellans. Agrupament d’antics molins paperers situats sota l’Ermita del Remei i per això també s’anomenen molins del Remei.

- 5. Molí Nou o de Güell. Edifici datat al darrer quart del segle XVIII i manat construir pel doctor en medicina Pere Güell.

- 6. Molí Vell.

L’Ajuntament els ha inclòs en el catàleg de Bens protegits :
http://www.alcover.cat/ftp/urbanisme/POUM/BensCulturals/molins/Mo01_09.pdf

Se’ls esmenta també en l’excel•lent treball del Salvador Palau Rafecas :
http://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/12_palau_0.PDF


Es fama que dins del terme d’Alcover hi havia moltes barraques de pedra en sec. Algunes d’elles han desaparegut per abandonament o al ser enderrocades. No obstant això, encara en resten un bon nombre. Les partides on se’n troben més són: la Cabana, els Quins, el Sol de l’Horta i la Burquera.

Les barraques de pedra seca són edificacions agrícoles caracteritzades per ser calentes a l'hivern i fresques a l'estiu i s'hi guardaven les eines, el bestiar i ocasionalment servia d'habitatge durant el temps de collita. En la seva construcció no s’utilitzava pas cap mena de material conglomerat, com ara la calç o el ciment, només pedra.

CAN RODÓ I LA CAPELLA DE SANT FRANCESC A SANT FELIU DE CODINES

M`aturava a retratar la magnifica casa assenyalada de números 2 i 4 a l’avinguda de Catalunya de Sant Feliu de Codines, al Vallès Oriental.



L’edifici fou aixecat a principis del segle XX, pertanyia a la branca noble de la família Déu, una de les famílies més influents a Sant Feliu durant molts segles.
http://www.santfeliudecodines.cat/pdf/historia.pdf

He vist escrit aquest cognom amb i sense accent; al diccionari de l’ Institut d’estudis Catalans trobava :

2. DEU f.
Font natural; corrent d'aigua subterrània.
| Llinatge existent a l'Empordà, Girona, Barcelona, Vallès, Penedès, Tarragona, Reus, etcètera; afegiré Sant Feliu de Codines de forma expressa.

DÉU m.: cast. dios.
I. Ésser sobrehumà al qual s'atribueix una acció damunt el món o una part del món i al qual és degut el culte dels homes.

S’atorgava al segle XVIII un escut d’armes a Don José Deu y Montagut, natural de Sant Feliu de Codines :
Catalán. Partido: 1º, de gules, un castillo de plata, abierto y aclarado y mazonado de sable, en la almena central, cargada de una D, sobre el homenaje, una águila de oro; 2º, de azur, un monte flordelisado, superado de una corona antigua, también de oro. “Escudo concedido a Don José Deu y Montagut, natural de Sant Feliu de Codines, en Cataluña por el Rey D. Fernando 6º en Aranjuez a 5 de julio de 1757. Privilegium Audientiae”. [P. MR. RIGALT, MS].
http://www.armoria.info/libro_de_armoria/DEU.html

L'any 1749 la família de Can Déu Ric va fer construir una capella al costat del casal, és la capella de Sant Francesc que encara es conserva.

La casa es coneix avui com Can Rodó, d’aquesta nissaga era Laureano López Rodó, polític , jurista , catedràtic i advocat l ( Barcelona , 18 novembre de 1920 - † Madrid , 11 març de 2000 ), que fou ministre durant el règim franquista, i responsable dels Plans de Desenvolupament Econòmic i Social, que possibilitarien l’accés dels espanyols a la modernitat; la gent gran de Sant Feliu de Codines, recorden que sentia veritable passió per la Vila.

Llegia de la descripció tècnica de l’edifici : Edifici entre mitgeres enrederint la línea de la façana de la resta del carrer. Compost de planta baixa i dos pisos i de coberta plana limitada per una balustrada que inclou un frontó que porta incorporat un rellotge; el conjunt de la composició es complexa, doncs apareixen tres cossos: el central sobresurt de la resta i és de composició plana i simètrica, el del costat sud d'igual tractament que el central i el del costat nord que està edificat en dues fases de tractament formals diferents perjudicant la composició clàssica de la plaça.


No trobava ningú per demanar-li que em permetés accedir a l’interior de la capella de Sant Francesc.

Fa mal de cor l’estol de fils que pengen pel davant de la casa. I això malgrat ser aquest un mal costum dissortadament molt estès per arreu.

El CASTELL DE LES ABELLES. PIERA.

S’han produït de segur grans canvis pèl que fa a la vegetació en aquestes terres que pertanyen avui a la comarca de l'Anoia ; hom espera sentir encara els eixams anant d’un rusc a l’altre, com devia succeir en l’ època que els romans, van batejar el lloc com a Castrum Apiaria, que deriva del llatí apiarium, el rusc on s’allotgen les abelles. Hem de suposar una magnitud quasi excepcional a l’explotació apicultora que va donar lloc a dos apiaris: el major, que ha donat nom al poble de Piera i al seu castell, i el minor, que era al poble veí de Pierola.

Volia recollir imatges del castell de Piera – dit també de Jaime I - que s’esmenta ja en documents de l’any 955, se l’anomena aleshores però, castell de Fontanet. En aquells temps pertanyia a Sant Cugat del Vallès i, a partir del 1010, va passar a mans del vescomtat de Barcelona.


Hi ha una tradició molt antiga i arrelada al lloc que explica que quan el monarca Jaime I, va tornar de la conquesta de Mallorca, el 1230, es va arribar fins al seu casal a Piera per complir un vot que havia promès: pujar de genolls la costa de Maria Lleopart fins al temple parroquial i venerar el Sant Crist de l’Hospital.

El castell no sortí mai de mans de la monarquia – això explica que no fos enderrocat al segle XVIII, com la major part de castells ‘catalans’ - ; no succeirà el mateix amb la Vila de Piera que passarà al segle XIV als Cardona, que la compraran per 12.000 florins al comte d’Urgell, Jaume II. Al segle XV, la família Trastàmara , d’origen castellà la vendrà novament , ara per 9.000 florins al monestir de Pedralbes. La davallada del preu és del tot explicita pèl que fa a la situació econòmica d’aquella època.

En arribar l'hora de la desamortització, el 1832, el castell de Piera es convertí en propietat de Ventura o Bonaventura de Viala i Aguilera, baró d'Almenar i notari de Tàrrega. El seu besnét, Ramon de Viala i Ayguavives, baró d'Almenar, el 1916 en feu reconstruir la torre, i refer la muralla de tancament.




Avui pertany a la família Oliveras Sastre-Marqués.


El rètol CASTELL PRIVAT a la dreta de la porta, no s’ha d’entendre en el sentit "Défense d'entrer!"; en el recinte s’hi duen a terme Bodes, Banquets, Reunions i presentacions d’empresa, com podeu veure en aquest enllaç : http://www.castelldepiera.es/cat/his.html

diumenge, 27 de maig de 2012

EL SANTÍSSIM NOM DE JESÚS DE LES ERES DE GUARDIOLANS

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, s’aturaven a la casa de les Eres de Guardiolans dedicada avui al turisme rural. A la seva pàgina web http://www.leseres.com/ trobem :


Aquesta gran masia de 400 metres quadrats cada planta, segueix la tipologia de les grans cases de pagès de muntanya, amb nombrosos edificis annexes , així com amb capella pròpia.

Gràcies als nombrosos pergamins conservats a través de moltes generacions reconstruïm la seva història des del segle XI fins avui.

Tot i que hi ha indicis probables del seu origen romà, el que es pot assegurar és que al segle XI ja existia les Eres de Guardiolans, tal com consta en documents de l'època. Depenia llavors de la baronia de la Portella i dels senyors del proper Castell de Roset, a l'antiga parròquia de Santa Magdalena de Guardiolans.

Sense ser una gran casa de pagès a l'estil de les cases feudals medievals, al llarg d'aquesta època, va anar creixent en extensió de terra i en grandària de l'edificació en si, únicament gràcies al treball agrícola, ramader i forestal dels seus amos, fins a esdevenir una masia important.

Coincidint amb una època de puixança econòmica en el sector agrícola, en els segles XVII-XVIII, es va restaurar tot l'edifici i annexos, tenint ja llavors més o menys la mateixa estructura que podem observar avui.

En aquesta mateixa època es va reformar la capella familiar, d'època barroca (1637), advocada al Santíssim Nom de Jesús, construint un destacat altar barroc amb pintures del mestre Viladomat que va romandre intacte fins a la Guerra Civil (1936-1939), durant la qual es va destruir per complet, així com les seves extraordinàries campanes d'aliatge de platí, a les quals s'atribuïen poders miraculosos.


La família, amb el cognom Heres, que encara al segle XIV ostentaven, es va ajuntar al XVI amb els Comelles i al XIX amb els Anglerill, els actuals propietaris.

Des de temps antics, han vingut a les Eres persones sensibles a la bellesa i pau de l'entorn i ens han deixat constància del seu llegat. Escriptors, pintors, artistes, alguns amb noms il • lustres.

Avui volem continuar oferint aquest lloc a qualsevol persona que necessiti uns dies de parèntesi en l'atrafegat ritme de vida actual.

El topònim derivat clarament del germànic wardjaguardià- torre de guaita’, en l’accepció Guardiolans podria fer referència als primers pobladors d’aquest indret, ja perquè exercissin aquesta activitat defensiva, ja perquè fossin originaris d’alguna població així anomenada ,com Guardiola per exemple.

Erròniament s’identifica en algunes ocasions com Santa Magdalena de Guardiolans o Gardilans, que es localitza escassament a un quilòmetre de la casa de les Eres de Guardiolans en un estat força precari .

dissabte, 26 de maig de 2012

SANT ROMÀ D’ARANYONET. GOMBRÈN. EL RIPOLLÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, ens expliquen la seva visita al lloc d’Aranyonet - en els límits del Ripollès i el Berguedà sobirà, i a la seva església dedicada a Sant Romà.

Per arribar-hi – en el nostre cas ho fèiem per la carretera que mena de la Pobla de Lillet a Gombrèn- , quan s’arriba al coll de Merolla, pràcticament a mig camí i on hi ha el refugi del mateix nom, en el mateix viratge surt una pista de terra senyalitzada amb el nom d’Aranyonet. La pista no és dolenta però si bastant sotragada. I un bot si i l’altre també ens porta fins a coll d’Arç on un cartell ens comunica les diferents possibilitats a seguir. La de la dreta és l’adient a continuar i que també ens portaria a la Pobla de Lillet. Poc després s’arriba al coll de Bac del Portell on vam deixar el cotxe i vam davallar per una pista de terra i fang mal marcada pels cotxes i on no vam voler provar la resistència del nostre. La pista anterior cimentada continua fins una casa de pagès ben cuidada on una munió de gossos ens va saludar lladrant frenèticament.

Vam caminar per la pista o camí senyalat en certs trams amb senyals grogues. Seguirem fent esses les diferents feixes dels camps fins ser davant de l’església i poble d’Aranyonet.


Només les vaques ens miraven, com a senyals de vida, mentre pastaven sense fer excessiu cas de la nostra arribada. Com sóc un enamorat de la natura no vull estendrem en el paisatge de la vall que s’allarga fins a veure’s la Pobla de Lillet al fons.

Aranyonet: Llogaret (1090 metres d’altitud ) del municipi de Gombrèn ( Ripollès), situat al vessant septentrional dels rasos de Tubau, a l’esquerra del riu Arija, al límit amb els termes municipals de la Pobla de Lillet i Sant Jaume de Frontanyà.

Aranyonet: Segons Diccionari Alcover- Moll. ETIM. Derivat d’aranyó amb el sufix –et (=llatí – ètum), “lloc d’aranyoners”. En un document de l’any 1022 surt escrit Aranionedo, i a un de l’any 982 apareix com Araionedo (Alsius Nomencl. 238).

Sant Romà és un màrtir cristià al qual segons conta la tradició li van tallar la llengua i fou estrangulat amb una corda.

L’església de Sant Romà com hem dit anteriorment es esmentada a l’any 982. El seu origen és romànic però molt modificada de la seva forma original. És de planta rectangular amb volta de canó, a l’esquerre, a la part de l’atri té una petita capella, a diferent nivell i en la zona del presbiteri es troba la sagristia i per la part de ponent es adossada a la rectoria amb la qual es comuniquen. La rectoria és un gran casal amb galeries cobertes orientades a la solana. Tot està molt malmenat. La façana de l’església, la sagristia i la capella lateral van ser construïdes a finals del segle XIX. Damunt de la façana hi ha una torre campanar de doble cadireta.


L’edifici eclesial, romànic del segle XII, tenia un absis cap a llevant, i un atri obert a migdia que varen ser suprimits. L’absis s’enderrocà per construir la façana actual. L’església és tancada i sense culte.

I ara la sorpresa al repassar arxius. Al Museu Episcopal de Vic es guarda un Crist en majestat i a l’ABEV sis llibres provinents d’aquesta ruïnosa església rural.

Les vaques amb la seva tranquil•la mirada van observar com marxàvem mentre remugaven en pau en les restes dels edificis d’un Aranyonet viu en altres temps i reposant ara en el silenci.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

divendres, 25 de maig de 2012

MASIA CAN RIERA DE SENTMENAT

M’arribava fins la masia d’aquest nom, situada dins al terme de Sentmenat al Vallès Occidental ; les dades – minses, cal a dir-ho- expliquen que està documentada des del segle XII


Els actual propietaris cognominats Riera, tenen una vinculació amb la casa que data del segle XX.

Al diccionari de l’ Institut d’estudis Catalans trobava :

RIERA f.

Corrent d'aigua menys important que un riu, perquè sol portar aigua només en temps de pluges, però que és més important que un torrent; cast. río. Anant... per lo carrer avall... e per la riera de Sent Johan, doc. a. 1390 (Ardits, i, 7). També Mallorca | la lur riera | tota ribera | los derrocà, Spill 7645. Al fons remoreja la riera,Massó Croq.


Escudo de los Riera, según el manuscrito de J. R. Vila.

Riera
: llinatge existent a Celrà, Osor, Mollet d'Empordà, Caldes de Montbui, Mataró, Igualada, Barcelona, Valls, Vilallonga, Anglesola, Artesa de Segre, Tàrrega, Alacant, Gata, Muro, Vall d'Evo, Vall de Laguar, Mallorca, Menorca, Eivissa... afegeixo Sentmenat, i podria fer-ho de totes i cadascuna de les poblacions de Catalunya.

Voldria saber dades de la història d’aquesta casa, que és avui, més que un restaurant un lloc ad-hoc per a celebracions, congressos i reunions.

http://www.turismevallesoccidental.org/perfil/ctvoc/recursos/recursos/can_riera.pdf

Sou pregats d’enviar la vostra informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Rebia un e.mail de l’Ajuntament de Sentmenat, en el que la Maria Guàrdia i Estrada, Tècnica de l'Arxiu, en relació a la masia de Can Riera em facilitava la següent informació :

És un edifici de dues plantes amb la coberta paral•lela a la façana principal que és orientada a migdia. Presenta moltes modificacions i ampliacions que han desfigurat l'estat primari.

Conserva el pati tancat i l'era a un lateral de l'edifici.

Dades Històriques: És documentat al segle XIII com mas Saragossa i canvià de nom al segle XV per l'actual de Riera.

Molt reformada durant els segles XVIII i XIX. Formava part de l'alou dels Hospitalers.

Context: Aïllada entre camps de conreu.

M’ofereix altrament la possibilitat de consultar algunes fonts escrites, que bàsicament des del segle XVIII parlen de la masia.

Deixo constància de l’agraïment per part de coneixercatalunya.blogspot.com , i del meu propi per la gentil col•laboració de l’Ajuntament de Sentmenat, i de la Maria Guàrdia i Estrada, Tècnica de l'Arxiu.

LA DITA FONT BAIXA DE L’ESPLUGA DE FRANCOLI. LA CONCA DE BARBERÀ

Veníem de visitar la Fassina Balanyà, i ens esperaven a la Cova de Walt Disney; no tocava aturar-nos ni un segon per admirar l’anomenada font Baixa de l’Espluga. Per descomptat això m’obligava a desobeir les instruccions, però considerava – i considero – que anar a l’Espluga i no aturar-se per veure aquesta font – no per a beure en aquesta font, ja que el rètol és clar , aigua sense garanties sanitàries – és per dir-ho de forma educada una estupidesa monumental.

Lluís Altisent i Altisent, 'Agustí’ quan professà com a monjo el 1948 (Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1923 - Poblet, 2004 ) Assenyala que la font ja existia l’any 1151, i que estava enllaçada amb la Font Major.

La façana fou reconstruïda el 1852, moment en que es passà de les 11 canelles existents, a les 17 actuals, que hom diu corresponent una per cada lletra del nom de la vila.

La feina es féu a jova; || 3. Treball col•lectiu i gratuït que es fa per contribuir a les obres del comú, a una obra benèfica, etc. (Solsona, Balaguer, Ll., Pla d'Urgell, Segarra, Conca de Barberà); cast.hacendera, prestación personal. «Els més rics donaven diners i els pobres anaven a jova, i així van aixecar l'església».

La pedra fou extreta d'un obelisc situat a la muralla de l'antic camí de Poblet a Vimbodí que havia estat bastit el 1736 i dedicat als màrtirs d'Alzira sant Bernat, Santa Maria i Santa Gràcia.

El projecte originari de construcció de la font no es completà. Ens agradaria tenir noticia de les veritables raons, ja que en la segona meitat del segle XIX, els diners corrien per l’Espluga amb més força que l’aigua del riu Francolí.

L'any 1954 el consistori acordà acabar les obres de la font: remataren la barbacana amb l'escut de la vila, posaren noves canelles de bronze i col•locaren boles de pedra a cada una de les pilastres.


L’alegria dura poc a la casa dels pobres, i les canelles de bronze foren robades el 1956, essent substituïdes per les actuals de ferro colat.

No volem pensar que la descurança pel que fa al control sanitari de l’aigua de la font sigui una revenja.

dijous, 24 de maig de 2012

SANTA MARIA DE LES OLUGES, LA ‘ TORTURADA’. LA SEGARRA, LLEIDA.CATALUNYA

Tant per la façana, com per la part posterior d’aquest església refeta al segle XVIII, amb ‘ els diners d’Amèrica’, se’ns fa impossible al Tomàs Irigaray Lopez, i a l’Antonio Mora Vergés, recollir imatges sense retratar fils d’alguns dels malnomenats ‘ serveis públics’; al darrera hi ha un espai d’aparcament per a vehicles, on la línia aèria representa un risc cert, està clar que tractant-se de bens i/o persones catalanes, això no té importància, oi ?.



Res en aquesta església ens fa evocar l’edifici del que es parlava un document de principis del segle XII en el qual s'estableix la vinculació de la parròquia d'Oluja a Santa Maria de Solsona: l'any 1106 Gombau Bernat cedí l'església a la canònica solsonina. La subjecció a la canònica és ratificada en la butlla papal d'Eugeni II adreçada l'any 1151 a Santa Maria de Solsona, en l'acta de la tercera consagració de l'església solsonina el 1163 i en les butlles papals posteriors. Als segles XIII i XIV apareix en la relació d'esglésies que contribuïren a la dècima papal els anys 1279 i 1280, i 1391. Ens expliquen que resten alguns fragments de la construcció medieval al campanar.

La façana està centralitzada per una gran portalada d'estil neoclàssic, a la que s'accedeix per una doble escala, amb dues pilastres adossades al mur i capçades per un entaulament format per dues grans volutes i una bola central.


Sobre la portalada trobem un rellotge de sol, per damunt del qual s'obra un òcul que il•lumina l'interior de l'església, juntament amb les dos finestres laterals situades a la mateixa alçada. La façana està coronada per una cornisa creant una forma de corba-contracorba, i decorada amb tres pinacles, que respon a un estil més pròxim al barroc.

També cal destacar les portes de fusta decorades amb ferro forjat, que sembla ser que és l'únic element que es conserva de l'antiga església romànica. Aquests ferros estan formats per tires horitzontals, les quals es divideixen per derivar cap a una forma circular.


La torre campanar, és de planta quadrada, amb quatre obertures per col•locar les campanes.
Es tracta d'un edifici de tres naus una de principal i dues de laterals amb coberta a dues aigües i realitzat amb paredat i arrebossat – la ‘planta basilical s’aprecia clarament a la cara posterior - , destaquen les cantoneres que estan realitzades amb carreus ben escairats.

Demanem a Santa Maria que intercedeixi davant del seu Diví Fill, per tal que es deslliuri aquest temple de les servituds públiques.


Pugem fins un punt més elevat, des d’on el Tomàs pot retratar l’església i fins la torre del Castell de l’Oluja jussana; la distància – sens dubte - dissimularà força aquestes malifetes.

Quan al topònim defensem un origen llatí derivat dholus , hortalissa, verdura; l’indret regat pel riu Sió era extremament fèrtil.

Com sempre, agrairem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 23 de maig de 2012

SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE LA SALUT DE SABADELL

Feia un dia solejat i un xic ventós, ideal per arribar-nos fins al Santuari de la Salut, on ens portava una doble intenció :


La primera i principal ‘ videre Maria’, i la segona recollir imatges d’aquest Santuari, i del monòlit que simbolitza el lloc on s’aixecava la Vil•la romana.


Segons la tradició, vers l'any 1652, fou trobada tocant a la font del Torrent de Canyomeres, la Verge de la Salut i començaren a venerar-la a l'Ermita de Sant Iscle, on els empestats de la vila eren conduïts.

L'actual temple és obra de Miquel Pascual Tintorer,(Sant Feliu de Llobregat, 1849 - Barcelona, 1916) fou acabat el 23 d'abril de 1882 i costà 53.947,86 pessetes. El seu aixecament tardà ha fet possible que el Santuari arribi fins als nostres dies, cosa que dissortadament no va succeir amb el Santuari homònim de Nostra Senyora de Bellulla, a la població de Canovelles al Vallès Oriental, que malvenut en una de les desamortitzacions, no va ser recuperat – com el Santuari de Nostra Senyora de la Gleva – pels fidels, i actualment és una propietat privada, on no ens han permès accedir.


Més endavant, fou bastit el campanar (1907).


L’any1945 fou reformada per Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960) que va reforçar les voltes i els fonaments a més de construir l'atri d'entrada.

Pel que fa a la descripció llegim :


Església eclèctica, voltada de bosc i emplaçada sobre les restes de la vil•la romana d’Arrahona , i de l'ermita de Sant Iscle i Santa Victòria..

Té una bona disposició de volums, emfatitzats per les teulades a diferents nivells i els arquets sota les cornises.

El campanar, del moment modernista, combina l'obra vista amb el paredat i està acabat amb un pinacle de ceràmica vidriada.

Davant de l'accés hi ha un atri sostingut per columnes.

De l'interior, cal destacar l'altar del Santíssim amb escultures i relleus d'Enric Monjo (1946). També hi ha escultures de Camil Fàbregas. Els retaules de l'altar Major són obra d'Antoni Vila Arufat i les vidrieres són fetes per Jeroni Granell.

Em trobava a l’Antoni Ibáñez Olivares, i al Feliu Añaños Masllovet que havien pujat també videre Maria’.

dimarts, 22 de maig de 2012

SANT PERE DE SANTA FE DE SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, a les envistes de la Vila Closa de Santa Fe, el lloc està documentat des del 1025, formant part del comtat de Berga.


Integrada dins del bisbat d'Urgell , l'església parroquial de Sant Pere (de la qual depenia la d'Alta-riba ), és feta amb carreus ben escairats i irregulars, propis del segle XII. S’esmenta L'any 1391 la relació de la dècima papal recaptada aquell any a la diòcesi dins el deganat de la Vall de Lord. A finals del segle XVI s'integrà dins la nova diòcesi de Solsona.


El fet de trobar-se fora vila, dona peu a una doble hipòtesis :

A) L’existència anterior dins el clos murallat d’una capella dedicada a la Santa Fe.

B) L’aixecament d’aquesta església, en un moment tardà, quan els sarrains no eren ja objectivament cap perill.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Es tracta d'un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó reforçada per un arc toral, i capçada amb un àbsis de planta semicircular. L'església ha estat modificada i engrandida amb cossos afegits posteriorment a la seva construcció. Al costat sud de la nau hi ha una absidiola, mentre que al costat nord hi ha una capella de planta rectangular, afegida en època tardana, i contemporània al seu campanar de torre de quatre obertures. Aquesta capella deu substituir una absidiola que devia completar una capçalera trevolada, la qual presenta coberta independent de dues aigües, més baixa que la de la nau, i està datada en una inscripció epigràfica situada en un dels seus murs, en la qual s'hi pot llegir l'any 1736, juntament amb la representació d'una palma de màrtir i unes graelles, que podrien fer referència al martiri que va patir sant Llorenç.


La porta d'entrada, amb llinda treballada, és posterior al romànic i s'obre al mur nord. Adossat al semicercle absidal hi ha el cos que forma la sagristia, amb coberta d'un sol pendent, el qual és il•luminat per una petita finestra amb llinda, mentre que l'àbsis de la mateixa alçada de la nau, té dues finestres, una al centre amb arc de mig punt monolític, i una altra situada al costat sud. Al mur sud sobresurt exteriorment una absidiola que fa la mateixa alçada de la nau, amb una finestra d'arc de mig punt monolítica, així com una obertura més alta i allargassada que il•lumina l'interior de la nau, destacant el fet que totes les finestres dels àbsis són de doble esqueixada.


S’hi feien obres el dia que fèiem la visita; intuïm però que Sant Pere no té ja culte regular.

dilluns, 21 de maig de 2012

EDIFICI MODERNISTA DE L’ESCOLA INDUSTRIAL

M’apressava a retratar aquest magnífic edifici aixecat per Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1877 - 1951), entre el 1907 i el 1910, i que estava destinat a ser escola d'ensenyament professional.



Està format per dues grans naus i una torre lateral que conté l'escala. Una de les naus està col•locada de forma paral•lela al carrer i consta de baixos i dos pisos.

L'altra nau és perpendicular a la primera, té el tester al carrer i és només de planta baixa. La torre de l'escala és de planta circular, està coronada per una coberta de pavelló d'escames ceràmiques i les seves obertures superiors tenen forma d'arc parabòlic. Les façanes són modernistes i tenen un sòcol de pedra i a la resta del parament s'hi combina l'obra vista i l'estucat. La cornisa i els ampits de les finestres estan decorats amb ceràmica de color verd. La nau principal té la coberta a dues vessants, l'altre té la coberta de dent de serra.


Aquest edifici – vinculat a la dissort de la Caixa de Sabadell - va ser per a molts saballencs, el marc perfecte per les activitats intel•lectuals i socials, d’una ciutat en desenvolupament.

diumenge, 20 de maig de 2012

VALLSANTA, NOTES PER UN DVD

Ens aturàvem prop del Monestir de Vallsanta el Joan Vives Castells i l’Antonio Mora Vergés [ el tema de l’aparcament per a vehicles, és encara una de les signatures pendents de resoldre ] veníem a filmar les runes per fer un DVD que s’editarà en el desè aniversaris de l’Associació guimera.info; recordo haver vist aquest runam en altres condicions :
http://guimera.info/memoriagrafica/galeria/displayimage.php?album=6&pos=3


També certament un cop allunyat el fantasma de l’espoli definitiu en millor condicions :
http://guimera.info/memoriagrafica/galeria/thumbnails.php?album=41

I, fins recentment com objecte d’un programa de TV3 que ens feia sortir els colors de la cara, a tots els que hem visitar la Vall del Corb en alguna ocasió :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/i-les-pedres-on-son-santa-maria-de.html

Vallsanta tingué una existència efímera :

El 7 de març del 1237, el papa Gregori IX envia un rescripte a l’abat de Citeaux per tal que envia religioses del cenobi de la Bovera al nou monestir de Vallsanta, a fi d’implantar-hi la regla de sant Benet i els costums del Cister.

L’any 1589 la comunitat de Vallsanta es reduïa a tres religioses, i sense abadessa. En aquell any visità el cenobi fra Francesc Oliver de Boteller, abat de Santa Maria de Poblet, però en qualitat de visitador general de l’orde del Cister. Oliver de Boteller, veient la situació de gran penúria de Vallsanta, va ordenar l’extinció i tancament del monestir, i el trasllat de les tres religioses al veí monestir del Pedregal.

El 1594, la senyora de Guimerà, Anna d’Aragó, vescomtessa d’Évol, encomanà Vallsanta, en arrendament, a Joan Gavaldà, a condició de conservar els edificis monàstics i guarden el entaula de l’església i els ornaments litúrgics de l’altar.

Recollim la hipòtesis que el claustre de Vallsanta marxes fins a Poblet, i que més enllà de la ‘degradació natural’, les runes patissin el vandalisme dels humans, i les conseqüències fatals de la rubinada de Santa Tecla, que a Guimerà, causava 33 mort i enderrocava 96 cases..
http://ww.valldelcorb.info/blogs/josepcorbella/?p=78

La construcció de la carretera – una infraestructura essencial per al desenvolupament econòmic – es durà a terme cap mena de protecció per les pedres de Vallsanta :
http://www.guimera.info/memoriagrafica/docum/carretera/carretera.htm

La venda de les runes i les accions del poble per evitar-ne l’espoli definitiu son sens dubte un capítol gloriós de la història de Guimerà.
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1998/07/05/pagina-37/34365494/pdf.html?search=Vallsanta

La fallida econòmica del Regne d’Espanya, i les mesures adoptades ‘ contra Catalunya’ pels Portadors de Pobresa [ PP], ens fan témer que Vallsanta tornarà a entrar en la roda tràgica de l’oblit administratiu i l’espoli.

Tot plegat mirarem d’enquibir-ho dins del DVD, al que fèiem esment en començar l’article.

RECTORIA DE GALLIFA. VALLÈS OCCIDENTAL. BISBAT DE VIC

Endegava la recerca d’informació per trobar resposta i/o explicació al fet que hi hagués un campanar a la Rectoria, quan l’església de Sant Pere i Sant Feliu – almenys ara – té un petit campanar d’espadanya ?.


Per situar-vos :

La rectoria de Gallifa es troba separada de l'església parroquial uns centenars de metres.

El seu aspecte és el d'una masia, amb les característiques específiques d'aquestes: les golfes, coberts, corts per a bestiar, etcètera. Posseeix i/o posseïa també terres de cultiu que progressivament s'han anat abandonant.

L'edifici principal presenta una distribució simètrica al frontis, l'eix el marca la porta d'entrada, amb un arc de mig punt amb dovelles de pedra. El carener de la teulada és perpendicular al frontis i el ràfec mostra una senzilla decoració feta amb teula. Encara es conserva l'era, mantenint la seva forma peculiar. En la cara meridional s'aixequen unes voltes de pedra tosca que salven el desnivell del terreny i a la vegada fan de suport a una eixida.
A l'esquena nord de la teulada, i sobre una de les parets mare de la rectoria, s'aixecà un campanar al voltant del 1920. Com explicació trobava :

Al costat de la rectoria, l'any 1761, es beneí la capella anomenada del Santíssim Nom de Jesucrist , que substituïa aleshores a l'església parroquial, donat el deficient estat en que es trobava; al 1781 quedava únicament com a capella domèstica, en limitar-se les seves funcions. . Hi ha constància que al llarg dels segles XVIII i XIX es van fer diverses obres de restauració a Sant Pere i Sant eliu, per trobar-se en mal estat; la darrera és del 1927.

L'any 1940 desaparegué la capella, convertint-se aquell espai en escola, avui de tot plegat l'únic que en queda són dues finestres de rajola, i el campanar aixecat l’any 1920 amb les seves campanes.

Em semblava una explicació suficient i satisfactòria, comparteixes amic lector aquesta impressió ?.

dissabte, 19 de maig de 2012

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL FAR

L’Enric Sànchez-Cid, ens explica la ruta que des de Vic per la carretera que mena fins a Olot, poc abans del Coll de Condreu , en un trencall a mà dreta, ens deixarà a la pista que en uns 5 km ens permet accedir al Santuari de la Mare de Déu del Far; el topònim en aquest cas concret no ofereix cap mena de dubte, far com, talaia , mirador,...també en aquest cas sinònim de l’activitat mitjancera de Maria pel que fa a la salvació de les ànimes.


El Santuari, del municipi de Susqueda, de la parròquia de Sant Martí Sacalm, és situat a l'extrem d'una cinglera. Els cingles del Far constitueixen l'extrem oriental de la cinglera situada damunt del riu Ter, prenent la forma d'una proa de vaixell i on es situa el Santuari a 1.123 metres d'alçada.


Es troba documentat des del segle XIII, quan aleshores era regit per beneficiats. La construcció original va ser destruïda pels terratrèmols de 1428 i reconstruïda poc després. L'edifici actual fou bastit en el segle XVII. Consta d'una nau de planta rectangular coberta amb volta apuntada. El portal de llinda monolítica, fornícula i ull de bou. Una de les capelles laterals és de 1884. Té una presència dominant el campanar de torre, construït l'any 1720 i va ser afectat per un llamp l'any 1754. En el 1970 foren restaurats el Santuari i l'hostatgeria.

La imatge de la Mare de Déu i l'Infant és d'alabastre, gòtica del segle XV i fou restaurada en el 1922. Maria està dempeus, duu corona de quatre notoris merlets. Cabellera arrissada que li cau sobre les espatlles. Només se li veu part del vestit del costat dret, mentre que la mama esquerra apareix per alletar al Fill. Un ample mantell la cobreix totalment. Amb la mà dreta sosté una florera i amb l'esquerra a 'Infant per les natges.

L'Infant es troba succionant el pit, sense que Ella li ofereixi. Cabellera arrissada i no duu corona. Porta una túnica que deixa veure el peu esquerra.


http://www.todocoleccion.net/goigs-llaor-mare-deu-far-parroquia-st-marti-sacalm-bisbat-vic~x27445124

Al costat de l'església hi ha l'hostatgeria. L'interior de l'antiga cisterna, davant l'església, va ser adaptat l'any 1999 com a capella per a les ofrenes.


Són impressionants les panoràmiques que es poden contemplar des del mirador.

divendres, 18 de maig de 2012

SANT MIQUEL DE CRUILLES. L’EMPORDÀ JUSSÀ.

L’Enric Sànchez-Cid , ens explica la seva visita a Sant Miquel de Cruïlles, en ocasió d’una recent estada per terres del Empordà jussà.

L’any 904 es celebrava la consagració del primitiu edifici de Sant Miquel, però no hi ha constància de quan es va bastir l’actual. Per l’estil és a finals del segle XI, del primer romànic, però l’obra de paleta pertany a una època més avançada.


L’església de Sant Miquel és un temple de tres naus, separades per pilars cruciformes, i capçat per tres absis, el central més gran. En el centre del transsepte s’aixeca una cúpula. Per la part del frontis fou escapçada la nau, erigint una nova façana, s’han construït capelles laterals i l’extrem de migjorn del transsepte s’ha obrat per la sagristia.



Els murals d’aquesta església, in situ, constitueixen un dels conjunts més importants de l’Empordà. Es situen en l’absis central i un fragment en el transsepte de tramuntana. En el mur del cilindre està representat un fris de tipus geomètric, columnes figurades que emmarquen les finestres i, per sota, unes cortines on s’han pintat dos lleons, simètrics i enfrontats.


En el fragment del transsepte, molt malmès, hi ha representats tres personatges nimbats, amb túnica, el que fa que es considerin part del col•legi apostòlic. La data probable és del segle XII.


En el Museu d’Art de Girona es guarda una Majestat, de fusta policromada del segle XII, on es presenta a Jesús viu i coronat com a Rei de Reis i vestit amb túnica.


Una altra peça que es troba en aquest mateix museu és la biga policromada procedent d’un baldaquí, també de l’església de Sant Miquel, del segle XIII. Hi ha una decoració vegetal i una processó de monjos sortint d’un temple.

Ja del gòtic, és el retaule pintat per Lluís Borrassà, dedicat a Sant Miquel.