dijous, 28 de febrer de 2013

LA CASA VILA DEL CARRER MAJOR DE MONTCADA I REIXAC

Montcada i Reixac no disposa d’un Mapa de Patrimoni, i només una minsa part de les fitxes del POUM son accessibles des de la xarxa, això complica una mica més la localització dels edificis d’interès històric, i l’obtenció d’informació de caràcter tècnic. De forma apriorística podríem dir que la C que ha preocupat als politics locals no és la de la CULTURA.

Retratava la casa de numero 100 del carrer major, llegia que l'estat actual de l'edifici no té res a veure amb l'inicial, ja que tenia un jardí amb porta reixada de gran vàlua al costat esquerre de la casa, donant bona part al carrer. L'any 1939 l’edifici va ser adquirit per l'alcalde Joan Mogas Ventura que va instal•lar un cinema als jardins, i va traslladar la tanca modernista, obra del forjador Miquel Arenas [ voldríem saber el segon cognom ], en el projecte hi havia intervingut Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – 1 de setembre de 1931), aquesta circumstància reforça la hipòtesis de la intervenció de l’arquitecte en la construcció l’any 1891 de la Casa.

Can Vila, abans de la ‘Pax Franquista ‘, era una de les cases d'estiueig més reeixides del carrer Major.

De la descripció tècnica reproduïm :


Del projecte original s’ha conservat únicamebt la façana l'empremta modernista. D'aquesta part encara conservada, i en la façana fotografiada des del carrer Major, hi ha dos cossos, el sobresortit com a torre mirador amb un altre cos de més baix. La distribució de plantes corresponia en aquest cas un segon pis, un tercer pis i la galeria, això si comptem des de la planta baixa. Se suposa que originàriament no seria d'aquesta manera. En el primer registre esmentat presenta dues finestres rectangulars amb ampit de maó. La del costat esquerre té sortida de balcó de barana de ferro forjat on a la part superior presenta un emmarcament de maó decoratiu de doble motllura d'arc conopial. La del costat dret presenta les mateixes característiques, solament que la finestra es troba partida en dos parts iguals per una columna de maó disposat en forma helicoïdal fins la línia de capitell. Al següent nivell, hi ha una finestra de les mateixes característiques ja descrites, però més estreta i a mà dreta, sota la teulada, en voladís sostinguda per modillons, una galeria tancada de tres obertures, separades per columnes de la mateixa tipologia helicoïdal i de maó, d'arcs rebaixats. Al registre superior del cos sobresortit, per sota el voladís de la galeria té cinc obertures de la mateixa factura que l'anterior. En aquesta zona el parament és de factura de maó vist. La coberta és de teules amb quatre tremujals.

Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, va aixecar l’ermita de Santa Maria dalt del Turó de Montcada, i se’n va constituí en defensor únic, davant del poder omnímode de la Cia. General de Asfaltos y Cementos Pòrtland SA, i la generalitzada i covarda deserció de les ‘ forces vives de Montcada i Reixac’. En el escut nobiliari que reprodueixo s’incorporava una llegenda molt explicita :


“Dilexi decorem domus tuae “
(Senyor, vaig estimar la bellesa de la teva Casa)

Montcada i Reixac, assumia des de les primeres dècades del segle XX, un rol suburbial en relació a la Ciutat de Barcelona .

dimecres, 27 de febrer de 2013

CAPELLA DE SANT CORNELI I SANT CEBRIÀ DE CARDEDEU

Em sorprenia trobar darrera l’església de Santa Maria, una Capella d’ època preromànica, que només des de 1992 presideix el que avui és una plaça, fins aquella data estava envoltada d’altres edificacions.




L’església és ‘una empresa amb història’, i no és gaire freqüent trobar dues esglésies quasi juntes, com s’acostumava en el primer feixisme amb el bars, i posteriorment amb els bancs, fins que ja dins d’aquesta ‘Democraciola’ que cau a trossos, uns i altres, i una bona part de la comunitat se’n anaven en orris.

S’acostumava per la Santa Mare Església Catòlica Apostòlica i Romana, a aixecar un nou temple aprofitant els materials de l’anterior – formula general – o a integrar-lo en la nova església normalment com a Santíssim ( Cas de Moja al Penedès sobirà)

Les prospeccions arqueològiques – confirma’n l’ anteriorment dit - sostenen que en aquest indret existia ja un temple més primitiu, que en un primer moment seria una planta quadrada d'influència copta, que es pot datar entre els segles IV-V.

Des del segle XII existia una confraria que tenia Seu a la capella; la primera donació de terres per els beneficiats de la confraria és de 1138. La missió de la confraria era pregar a Deu per l'ànima de les persones que els hi fessin donatius amb béns, diners o espècies.

Des del 1409 va dependre del monestir de monges de Montalegre.

Fins a les darreries del segle XVIII totes les vicissituds de la capella van estar lligades a l'evolució de la confraria.

Consta que a començament del XIX s'hi feien els consells municipals, l'any 1870 va ser desamortitzada i va passar a ser propietat municipal.

A començaments de segle XX es desmantellà i va servir de presó preventiva o local.
El culte es va recuperar posteriorment fins el 1920, quan va ser abandonada per les monges.

L'any 1950 va ser novament restaurada per uns estiuejants, i va tornar al culte el 16-9-1954.

Des del 1971 hi assaja l'Agrupació Coral Cardedeuenca, que la va restaurar i arranjar.

Actualment la capella és un espai dedicat a exposicions d'art contemporani i altres de temàtica local.

Trobava uns Goigs dels Sants titulars que es veneren també a la Parròquia de Tavertet :
http://3.bp.blogspot.com/_LOtXgLMl-jc/Sq-gtMklqDI/AAAAAAAAGmc/sNZNmLZrJLU/s1600-h/CorneliCebri%C3%83

I confirmava que n’havien tingut de propis:
http://argus.biblioteques.gencat.cat/iii/encore/record/C%7CRb1347184%7CSCebri%C3%A0%2C+Sant+--+Goigs%7CP0%2C3%7COrightresult%7CX3?lang=cat&suite=pearl

Cardedeu és un indret ple d’interès, que heu de posar a la vostra agenda com lloc d’obligada visita.

dimarts, 26 de febrer de 2013

LA MALMESA CASA DE L’ÀNGEL DE SANT VICENÇ DE CASTELLET

M’aturava davant la casa de l’Àngel Vila i Llonch, alcalde de Sant Vicenç de Castellet entre els anys 1919 i 1921, en que conscient de la gran necessitat d’un pont sobre el Llobregat , va actuar com a contractista de les obres del pont en no presentar-se cap empresa a la subhasta per l'adjudicació de l’obra, que es va iniciar el mes de desembre de 1920, malauradament l'agost del 1921 una riuada es va endur el que ja s'havia construït , i es va haver de tornar a començar; l’Àngel no disposava de recursos econòmics per continuar l'obra, i va presentar la seva dimissió, essent substituït pel tinent d'alcalde, Enric Callís i Bey.

La casa presenta un evident estat d’abandonament, i àdhuc senyals d’haver patit bretolades i/o vandalisme – en la ressenya tècnica de l’any 2004, ja s’esmenta l’estat de degradació -. Sant Vicenç de Castellet no és pot permetre perdre aquest patrimoni històric.



Es parla d’un cunyat de l’ l’Àngel Vila i Llonch, de cognom Miralles – sense més dades – com a constructor, la Núria Puértolas i Carasusán, investigadora local , em comunica que s’ha trobat documentació que assenyala al Josep Firmat i Serramalera (Manresa, 1889-1970) com l’arquitecte autor del projecte.

Sou pregats d’ampliar-nos aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Reprodueixo de la descripció : La casa respon al tipus de torres modernistes construïdes a inicis del segle XX. Es troba ubicada en el centre d'un terreny que forma un jardí ara abandonat i tancat del carrer amb una reixa i porta de forja amb les inicials T B a cada fulla de la porta. La casa té la planta formada per dos cossos adossats: un en forma de L, cobert amb teulada a doble vessant i de planta i pis, i un altre de planta quadrada, situat dins l'angle de la L i que té estructura de torre, amb tres pisos i teulada a quatre vessants. El cos en forma de L té els careners que formen angle recte i són de teula àrab, una part vermella i una part vidrada verda. El frontis final de les dues façanes té forma esglaonada amb decoració de rajoles de colors verd i vermell, mentre que totes les parets verticals són blanques. Portes i finestres estan rematades en la seva part superior per una decoració de maons vermells de forma esglaonada. La casa forma un conjunt elegant i harmònic, molt característic del modernisme, i constitueix un dels – pocs - edificis emblemàtics del poble.

El cens d’habitants assolia els 9.314, l’any 2012. Això fa difícil Trobar santvicentins, fills de pares també nascuts a Sant Vicenç de Castellet.

dilluns, 25 de febrer de 2013

SANT ANTONI 2013. LA MISÈRIA DE LA POLITICA

Sant Antoni Abat , és el patró dels traginers , i la tradició cristina li encomana la protecció de tots els animals útils per a les feines del camp.

Com Sant Antoni de Pàdua , tenim autèntica passió per aquest Sant, i vivim amb emoció les seves festes :

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/02/sant-antoni-quina-passada-castellar-del.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/02/2011-la-passada-castellar-del-valles.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/02/sant-modest-santa-primitiva-sant-sergi.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/07/nostlgia.html

Em queien les llàgrimes en contemplar en el seu recorregut per la Plaça Vella l’absència aquest any de tota representació dels traginers; sóc incapaç d’entendre aquesta dèria del nacionalisme español, pel que fa a imposar les corrides de braus a Catalunya – que comportarà milions d’€ en despeses – i com alhora de forma descarada, fa tot el possible per anorrear manifestacions culturals com la Passada, que malgrat és en el nostre país on la tradició a reeixit, és hereva de bona part d'antigues advocacions precristianes amb idèntics propòsits.



Retratava com toca al Sant, un parell dels carros que feien tasques de transports de persones, i alguns cavalls del seguici.












La misèria de la política es tradueix hores d’ara amb una 20 llarga de persones que s’han tret la vida, ha augmentar de forma exponencial, la morbilitat [estat de malaltia; proporció de malalties en un individu o en una col•lectivitat ], la mortalitat, i l’esperança de vida de les classes treballadores s’ha reduït en més de 10 anys.

Per intermediació de Sant Antoni Abad, li feia arribar a l’Altíssim la meva pregaria ; Senyor, allibera el teu poble !

CASA FRANCESCA ARQUER MORATÓ A CARDEDEU

Tenia especial interès en trobar i retratar aquesta casa, i val a dir que el fet que visites la població en dilluns – dia de mercat – no m’ho va posar fàcil.

Construïda a principis de segle XX i encara que no consta la data exacta, hom suposa que Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877[1] - la Garriga, 15 de setembre de 1937), exercia ja d’arquitecte municipal de Cardedeu. (1908)

L’any 1926, el mateix arquitecte va dur a terme una reforma de la façana.


Reprodueixo de la descripció : Casa entre mitgeres en cantonada, amb façanes estucades que acaben amb un coronament de perfil sinuós i trencat. La façana principal incorpora dos medallons que enllacen amb l’emmarca’t dels balcons del segon pis. El balcó del primer pis ocupa la quasi totalitat de la façana i està revestit de peces ceràmiques. L’element més singular és un esgrafiat geomètric amb la inscripció FA i Any 1926, que fa referència al nom de la promotora de la casa, Francesca Arquer, i l’any en què es va finalitzar la reforma.

La façana posterior té una tanca arrebossada i una interessant porta d’entrada.

La planta baixa va ser totalment modificada a la dècada dels anys setanta, amb la transformació de les finestres originals, perdent-se part de l'originalitat de l’obra.

En l’actualitat a la planta baixa hi ha una joieria, negoci que lliga de forma harmoniosa amb l’edifici , i àdhuc amb el centre ‘vital’ de Cardedeu.

diumenge, 24 de febrer de 2013

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT VICENÇ DE CASTELLET.BAGES

La població rondava el miler d’ànimes quan es posava l’any 1879 la primera pedra, el nombre d’habitants s’havia més que duplicat d’ençà de la posta en marxa de la línia de ferrocarril Terrassa - Manresa; l’any 1881 es va beneir el nou temple, tot i que l’any 1884 es treballava encara en els fonaments, i l’any 1927 es deixa constància de que ‘faltaven encara moltes obres per acabar l’església’. Sant Vicenç creixia, i creixia, i l’Ajuntament intentava – sense sortir-se’n - atendre totes les urgències, el clavegueram, el pont sobre el Llobregat,... la manca d’un finançament adequat per part del Gobierno del Reino de España, ha estat una constant al llarg de la història. Esperem que els ‘vents democràtics’ ens portin canvis.

El projecte de l’església parroquial de Sant Vicenç de Castellet es deu a Josep Torres i Argullol - al que li dedica una entrada l’Enciclopèdia de ‘Barcelona’ LA GRAN- , serà finalment però Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Província de Barcelona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966) qui acabarà l’obra.



La descripció tècnica ens diu : Edifici de planta basilical, amb una nau central i capelles laterals comunicades entre si, i absis orientat a tramuntana.

A la façana principal és on s’aprecien més les modificacions introduïdes:


La porta central està formada per un arc ogival apuntat i suportat sobre dues columnes laterals, conservant la primera fesomia; la part alta va ser modificada i remata l'edifici en una teulada a doble vessant amb una finestra apuntada al centre i tres a cada banda més estretes.

A cada costat de la façana s'havia d'erigir una torre-campanar, però tan sols es va construir la del costat esquerre, amb tres pisos amb una finestra a cada cara i a cada pis i rematat el segon amb arcs cecs llombards. El rellotge que hom veu a la banda del campanar que dona a ponent, va ser donat per Maria Ginferrer l'any 1920.
Les façanes laterals exteriors estan decorades amb finestres ogivals cegues; tres a cada banda, tantes com capelles interiors. Entre el sostre de les capelles laterals i el de la nau principal hi ha el mur de la nau en el que s'obren finestres circulars que proporcionen llum natural a l'interior.

La construcció és de pedra en els paraments i maó a les finestres i arcs cecs laterals. La nau interior es coberta amb volta de creueria i teulada a doble vessant de teula a l'exterior.

Actualment la façana es troba arrebossada i pintada. És un edifici eclèctic, amb predomini del neogòtic (arcs ogivals, voltes de creueria), imitant l'estil gòtic, tot i que també té alguns elements del romànic, com els arcs llombards de la torre campanar.

Documentaven una torre campanar annexa a la casa Ginferrer, que hom pensa pertanyia a la primitiva església romànica, advocada a Sant Vicenç. Ens agradarà rebre noticia d’aquest fet a l’email coneixercatalunya@gmail.com


L’església local va ser sufragània de Sant Vicenç de Castellbell, fins que pels volts del 1870 recupera les funcions de parròquia; actualment té com a sufragànies les esglésies de Sant Pere de Vallhonesta, i Sant Jaume de Vallhonesta. Pertany a la diòcesi de Vic.

dissabte, 23 de febrer de 2013

MODERNISME A SENTMENAT. LA CASA DE NÚMERO 42 DEL PASSEIG D'ANSELM CLAVÉ

Aquest cap de setmana Sentmenat reivindicarà el seu Patrimoni Històric :

Tinc compromisos que hores d’ara potser no podré desfer, però m’encantaria gaudir d’aquesta descoberta.

En ocasió d’una de les freqüents que faig a Sentmenat, aprofitava per retratar la casa de número 42 del passeig Anselm Clavé, que segons m’explica Lluis Solà Marti •, d’Amics del Museu Arxiu de Sentmenat, es construïa en els primers anys del segle XX. La casa es coneix com la Torre Pujol; construïda l'any 1918 , és obra de l'arquitecte Jaume Bayó i Font (Barcelona, 1873 - 1961) , col•laborador d'Antoni Gaudí , i que fou l'arquitecte director de construccions per l'Exposició de Barcelona de 1929. La va encarregar en Ramón Pujol Raurell com a segona residencia d'estiueig. Es la clàssica torre modernista de l'època, a Sentmenat en podem avui un parell més d'aquest estil, la torre de can Clapers Jussà i la de can Mas, avui en runes

NO havia estat ‘Oficina Provisional’ de la que semblava LA CAIXA FORTA, que com a conseqüència d’una gestió poc curosa – quan no manifestament maldestra - ha desaparegut, i amb ella els treballs i afanys de varies generacions. Un en recordeu – encara – de la Caixa d’Estalvis de Sabadell ?.


La descripció tècnica de la casa, no és ni de bon tros per tirar coets ; vivenda unifamiliar aïllada amb jardí, formada per planta baixa i un pis, amb teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la línea de façana. La façana principal té la porta d'accés rectangular centrada, amb tarja de ventall superior i dues finestres rectangulars als costats. Al primer pis hi ha set obertures rectangulars, més gran la central i en gradació decreixent cap als extrems. A la banda dreta del conjunt, a la part posterior, hi ha una torre de base quadrada amb coberta de pavelló que té tres obertures rectangulars a cada cara. Són interessants les xemeneies de ceràmica vidriada que sobresurten de la teulada.


Em cridava l’atenció la modificació duta a terme a la seva part posterior.

Tenim coneixement : http://www.sentmenat.com/noticia/0137/saprova-el-cataleg-i-pla-especial-de-patrimoni-de-sentmenat que la Vila disposa d’un Catàleg de patrimoni, ara cal que estigui a disposició de la ciutadania, i plenament accessible amb els mitjans que ens permet avui la tècnica.

CASA AMADEO BORRÀS FONT A CARDEDEU

Hi havia malgrat l’intens fred, molta activitat als carrer de Cardedeu el dilluns 14.01.2013, quan quasi orfe d’informació ( L’oficina que s’encarrega d’atendre aquesta tasca, tanca els dilluns ) , voltava per la població on es du a terme el ‘mercat’ aquest dia de la setmana.


Em cridava l’atenció la torre octogonal que ‘presideix’ a manera d’un temple aquesta casa, que s’aixecava sota la direcció tècnica de Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937 per encàrrec d’Amadeo Borràs Font, un industrial procedent de Mataró, que el 21 de gener de 1921, posava en marxa la fàbrica Borràs, la segona industria tèxtil que s’instal•lava a Cardedeu, i que es va construir llavors en un descampat a la banda de llevant del nucli de Cardedeu. Actualment part de l’edifici de fàbrica és de titularitat pública i, un cop finalitzades les reformes, serà la seu de la Policia Local i de l‘Ambulatori.

Casa alineada a dos carrers amb planta baixa i golfes acabades amb torre octogonal. La façana és simètrica amb capcer triangular truncat, seguint un estil barroc. El materials són: sòcol de pedra irregular i revestiments exteriors de pedra de color rosa i ceràmica verd-groc travessant les finestres. La tanca del jardí es feta en obra i reixat. Els elements decoratius són representatius del noucentisme el qual pertany l'última etapa de Raspall.

No estava prohibit en aquella època que l’Arquitecte Municipal, desenvolupes la seva activitat professional en la mateixa població dins l’àmbit privat.

La corrupció – com a forma de gestionar la ‘res pública – es generalitzarà per influència de feixisme italià; des de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930), passant per la llarga Dictadura de Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975), fins a l’actual ‘Democraciola’.

Ara sembla impossible d’entendre com amb menys mitjans, es fessin en aquells anys, tantes i tant perfectes obres.

divendres, 22 de febrer de 2013

CAL FONT DE SANT VICENÇ DELS HORTS

Retratava aquest edifici de darreries del segle XIX, reformat l'any 1920, data que consta en un dels medallons. No sabia trobar cap dada ni del promotor, ni del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte. Sou pregats de fer-nos arribar aquesta informació a l’email coneixercatalunay@gmail.com

Malgrat les modificacions efectuades a la planta baixa, avui amb locals comercials, conserva en gran mesura la gràcia del modernisme popular, que es fa sentir sobretot a la cornisa sinuosa, resseguida per sota la motllura amb un esgrafiat vermell. Altres detalls ornamentals els trobem als trencaaigües i a la solució donada a les cantonades.


La descripció tècnica ens explica : Habitatge de planta baixa i pis amb obertures adintellades. Portes i finestres consten de trencaaigües, gelosies, i decoració en baix relleu a base de garlandes de motius florals. Hi ha mènsules, modillons i balustrades de balustres ceràmics, en color ocre i verd. El coronament és format per la cornisa ondulant, de ceràmica vidriada, sanefa de relleu pla amb dibuix repetitiu, garlandes i medallons amb la data "1920" i les inicials de la família.

No em sorprenia la manca d’un Mapa i/o Catàleg del Patrimoni Històric i/o Artístic, de Sant Vicenç dels Horts, confio però, que més aviat que tard, les ‘noves Autoritats democràtiques ‘ es posin a la feina.

dijous, 21 de febrer de 2013

LA TORRE-CAMPANAR DE SANT PERE DE GALLIGANTS

El Josep Plantalech Albertí, publicava aquesta fotografia al grup Sant Patrimoni de facebook, és la Torre-Campanar del Monestir de Sant Pere de Galligants, a la Ciutat de Girona, de la Nació dita Catalunya, ocupada ‘manu militari’ des de 1714.



Aquestes pedres, el campanar octogonal de tres pisos que havia estat fortificat i els seus absis , formaven part del recinte murallat de la Ciutat de Girona al segle XIV.



Durant les guerres napoleòniques – en que Girona assolirà el qualificatiu de ‘Ciutat Màrtir’ - fou greument mutilat per la banda nord, però conservà íntegre el costat oposat, cosa que en facilità la seva restauració als anys 1960; abans de la restauració, les finestres del campanar estaven tapiades i la part superior era coronada per merlets que li donaven un evident aire defensiu, com s’aprecia en la fotografia de 1914 del Josep Salvany Blanch, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

CASA D’ANTONI CLAVELL i BOT A CARDEDEU

Que el dilluns tanca l’oficina d’Informació de Cardedeu, ho comprovava en les meves carns fredes, ho feia també amb la celebració del mercat setmanal, i pensava que una i altra cosa son força contradictòries.

La plaça de Santa Maria de Cardedeu, i els carrers del voltant, eren un mostrari alhora , de la multiplicat d’ofertes per escollir, i d’una ciutadania que en qüestió de pocs mesos, ha passat de viure a sobreviure, i davant l’estultícia manifesta de les elits politiques, es veu abocada a la misèria. La crisis és el tema únic de conversa, també a Cardedeu.


Advertia la part alta de la casa de número 9, i la retratava de la millor forma possible, sabria dies desprès que Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), per encàrrec d’Antoni Clavell i Bot, veí de Barcelona, i comptant amb els permisos municipals preceptius, enderrocava els edificis assenyalats l’any 1908 com números 3 i 4 de la Plaça Major per construir una casa nova.

Sembla que en aquesta operació es va millorar la composició de la Plaça.

El preu pagat pel terreny va ser aleshores de 0,5 pessetes el pam. Gens econòmic si tenim en compte que el canvi amb el $ era de 7/1; a les darreries de la Dictadura Franquista estava 81/1, i a darreries del segle XX, dins d’aquesta Democraciola que se’ns desfà entre les mans a 150/1.

La descripció tècnica ens diu : Casa entre mitgeres de planta baixa i dos pisos, de composició simètrica. Les obertures del segon pis formen una composició amb el capcer en forma de pinyó. La coberta és en forma de terrassa amb barana de reixat. Pels seus elements formals aquest edifici pertany a l'estil modernista, concretament a la primera etapa modernista d'en Raspall.

L'any 1933 es van fer reformes a la façana de l'edifici, modificant-ne les obertures, més tard es modificà també la planta baixa; el conjunt de l'edifici malgrat això, encara conserva l'esperit modernista de la època.

dimecres, 20 de febrer de 2013

CASA PARROQUIAL DE LA COLÒNIA GÜELL

Hi ha unes quantes ‘cases singulars’, de les que n’ anirem donant raó, hi ha sempre algun tret – que hom percep quan les contempla - que els dona caràcter; d’aquí podem afirmar que la pau, i l’acolliment, son els més perceptibles.


La casa es l’obra pòstuma de Francesc Berenguer i Mestres ((Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914 ), i estava destinada a ser l’habitatge del capellà de la Colònia.



La descripció tècnica ens diu : Edifici de planta rectangular, de planta i pis amb teulada de teula a quatre aigües. Presenta una clara tendència historicista palesa en la porta i finestres de la planta baixa, amb arc de mig punt remarcat amb maó vist i imitant la formació de les dovelles, i en la filera de finestres d'arc que hi ha a la planta superior a la manera de les golfes o graners de les cases senyorials medievals de la comarca. La façana està tota ella recoberta de lloses irregulars de pedra. El maó vist remarca les cantonades, el sòcol, les obertures de la planta baixa i personalitza la filera d'arquets del primer pis recobrint totalment aquella zona com una franja ampla. Un treball de maó imitant les bigues de fusta d'èpoques anteriors sosté un ample ràfec. El fet de ser aquesta una casa exempta oberta a la vista en totes direccions fa que els materials i motius ornamentals siguin idèntics en els quatre murs.

Us recomano molt la lectura del text que us deixo en el següent enllaç :

L’any 1890, Eusebi Güell i Bacigalupi. Comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846 - 8 de juliol de 1918), va iniciar la construcció de la fàbrica de teixits de cotó als terrenys del seu mas de Santa Coloma de Cervelló.

Va encarregar a l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms,25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926); el projecte urbanístic de la colònia, l’arquitecte no hi dedicà gaire temps; el pes de la feina va recaure en el seu col•laborador, Francesc Berenguer i Mestres.

L’any 1908 s’iniciava la construcció de l’església sota la direcció – ara si - de l’Antoni Gaudí, les obres en van aturar l’any 1914 per la crisi de la I Guerra Mundial, que afectà la família Güell. Ha restat una obra inacabada, Malgrat axó, i sota l’advocació del Sagrat Cor, ha vingut donant des d’aleshores servei religiós a la Colònia.

dimarts, 19 de febrer de 2013

LA TORRE LLIGÉ DE CARDEDEU

No em sorprenia que la seu de l’Ajuntament fos una de les cases modernistes, que s’han conservat malgrat el creixement demogràfic; dels 1.553 habitants de l’any 1900, als 17.427 del cens del 2012; l’ Exposició Internacional de Barcelona (1929) i l’onada immigratòria de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930), comportarà un augment que podem qualificar com ‘lleuger’ , davant les xifres estratosfèriques que s’assoliran en la Dictadura de Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975).

Una d'aquestes torres d'estiueig que es salvaven del tsunami provocat alhora pel creixement demogràfic i la implementació d’un urbanisme centrat en el màxim benefici econòmic, és la Torre Lligé, , seu de l'Ajuntament des del 1953.


La descripció tècnica ens diu : l’edifici està alineat a tres carrers, i format per planta baixa i dos pisos, la coberta és composta a quatre vessants, a la planta baixa de la façana principal sobresurt un cos de coberta plana coronat per una balustrada, formant un porxo tancat per arcs. La façana principal és de composició simètrica. Els elements formals i decoratius són historicistes. De la coberta es sobresurt una torre mirador. Interiorment ha estat modificat per a dependències municipals, però cal destacar la Sala de les Columnes, antic menjador de la casa i actual sala de plens, on a més, s'hi celebren els casaments civils. La part de darrer de l'edifici correspon al jardí.


És un dels edificis més emblemàtics i característics de Cardedeu; la torre original era la residència de la família del diputat de corts per la Lliga Regionalista Joan Lligé i Pagès, estiuejant a Cardedeu. Va ser construïda el 1890, segons projecte de l'arquitecte Adrià Casademunt Vidal [ un més dels ‘grans oblidats ‘ per l’Enciclopèdia de ‘Barcelona’ , mal dita LA GRAN ]

No trobava cap imatge – accessible - de l’edifici de l’anterior Ajuntament ubicat a la plaça de l'Església de Santa Maria. Us deixo un enllaç , amb el prec de fer-nos arribar la imatge si la teniu, i/o aconseguiu extreu-la del PDF, a l’email coneixercatalunya@gmail.com per descomptat, com sempre, podeu fer també els vostres comentaris, addiccions i/o esmenes.

Curiosament no s’esmenta aquesta casa en el PDF ‘Modernisme d’Estiueig al Vallès Oriental’ Cardedeu.
http://www.turismevalles.net/admin/uploads/docs/cardedeu.pdf

Ja ho recull la saviesa del poble : el sabater és el més mal calçat.

Reiterem aquí la nostra pregunta : Perquè Cardedeu no disposa d’un Catàleg i/o Mapa del seu Patrimoni Històric i Artístic ?.

dilluns, 18 de febrer de 2013

LA RECTORIA DE SANTA MARIA DE MONTMELÓ

Té trets d’influència clarament andalusí, això podria explicar-se perquè malgrat considerar l’edifici obra de José Sabadell Mercadé – del que trobàvem una llarga dedicació al Cos de Bombers de Barcelona - , llegia a la fitxa tècnica que els plànols els va dibuixar un tècnic de la fàbrica Cucurny, Ramon Casanelles i l’edifici el va construir el mestre d’obres Miquel Molins. Sou pregats de fer-nos arribar el segon cognom, i qualsevol dada que us sembli d’interès a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La rectoria es va inaugurar i beneí el 13 de maig de 1928.



Reproduïm la descripció tècnica : Edifici aïllat de planta rectangular. Consta de planta baixa i golfes. La planta de les golfes és més gran que la planta baixa. La coberta de teula àrab és a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. La cornisa està feta amb tres filades de totxo disposades esglaonadament. Les façanes estan pintades de blanc i dividides per registres. Una filada de totxo separa el sòcol de la resta de la façana. Una sanefa de rajoles emmarcada entre tres filades escalonades de totxo separa la planta baixa de les golfes.

Els buits són de llinda plana menys l’accés principal que és d’arc rebaixat. Tots tenen a la part superior dels brancals a la manera d’imposta una sanefa igual que la que separa la planta baixa de les golfes. Al damunt de les llindes hi ha unes motllures disposades com un timpà d’arc apuntat. Els arcs externs són de totxo de diferents dimensions i disposició. Els arcs interns són motllures de guix escalonades. L’espai central està recobert de trencadís de ceràmica de color blanc i blau marí. Les finestres tenen els ampits inclinats i recoberts de rajoles de ceràmica verda. Totes les de la planta baixa duen reixa de ferro forjat pintada de color platejat.

A la façana principal, hi ha una doble escala de dos trams que acondueix al replà de davant de la porta principal. La decoració d’aquesta obertura és igual a la de la resta, només cal assenyalar que el trencadís porta l’anagrama de Jesucrist (JHS). A les golfes hi ha un buit tripartit amb dos pilars fets de totxo, el central és més gran. El capcer d’aquesta façana i la posterior està coronat per un plafó de forma rectangular rematat amb una motllura de totxo.
L’edifici té dos portals més, un a la façana est que dóna a un pati interior que comunica amb l’església, i l’altre, a la façana posterior que dóna a l’antic centre parroquial.



Al ‘turó dels teixons’ , hi ha molt a ‘viure’.

diumenge, 17 de febrer de 2013

LA CASA VIADER DE CARDEDEU

Les proporcions d’aquesta edificació que s’aixecava les primeres dècades del segle XX, (1917-1922 ), topa amb les mides dels vials públics d’un Cardedeu que tenia en aquells dies un veïnat que rondava les 1800 ànimes. Aquest fet, tant com la manca d’un equip fotogràfic adequat, i el talent per aconseguir les millors imatges, expliquen que pugueu contemplar únicament alguns ‘trossets’ d’aquesta magnifica casa de la que la descripció Técnica ens diu :



Edifici d'habitatge, resultat d'una reforma de tres edificis existents. Està compost de planta baixa i dos pisos. Tipologia típica en el casc antic doncs crea un pati a la façana limitat per edificacions. Es troba una gran barreja d'elements i formes. Les façanes estan esgrafiades. El conjunt de l'edifici, façanes i adaptació de l'interior correspon al tercer període estilístic de MANEL JOAQUIM RASPALL I MALLOL (1877-1937) en una línia acadèmica i potser amb un gust més afrancesat, d'un academicisme menys fèrtil que en altres obres seves.



La filosofia dels de Conèixer Catalunya pel que fa a la fotografia és senzilla : el millor moment per retratar un objecte és quan el tens davant de l’objectiu. Això implica que malgrat la llum – pobra o excessiva -, les inclemències del temps – fred, vent, pluja,.. - , i/o les concentracions de persones – anàvem a Cardedeu un dia de Mercat - , cal fer els retrats, i assumir que en algunes ocasions queden bé o fins molt bé, i en altres no tant, oi ?.

Un dels edificis que es van integrar era la Casa Anglada, una de les cases que sobresurten al plànol de 1777 juntament amb la Torre Lledó i la mansió dels Bell-lloch.

L'arribada del tren (1860) i el pas de la carretera de Caldes a Sant Celoni (1864) pel municipi, posaran, més enllà del lleu creixement demogràfic, les condicions perquè la vila esdevingui lloc d’estiueig, a partir sobretot del període posterior a la mal dita III Guerra Carlina, que fou una ‘autèntica Guerra Civil’.

Des de les darreries del segle XIX, i en les primeres dècades del segle XX, tenen lloc al casc antic, reformes i noves construccions que donaran lloc a una nova fisonomia de la població, mitjançant el desenvolupament de noves vies urbanes; son d’aquella època; , la creació de la Plaça Sant Joan, l'obertura del carrer Sant Antoni, el carrer Ferran, ...

Més que la casa - que ho és extremadament - la peripècia vital del seu promotor Marc Viader Bas (Cardedeu 1879 - 21 de juliol de 1954), és extraordinària :

Va començar com empleat a la Granja Comas del carrer Xuclà de Barcelona.

El 1910 va aconseguir regentar aquest negoci , començava així una pròspera activitat comercial, en la que destaca l’any 1925 la seva participació en la fundació de la S.A Letona de la que en va arribar a ser l’accionista majoritari.

Se’l reconeix com ‘l’inventor’ del Cacaolat, malgrat el producte va ser patentat pel seu fill Joan Viader Roger el desembre de 1931, esdevenint el primer batut de cacau fabricat industrialment a tot el món.

dissabte, 16 de febrer de 2013

SANTA BÀRBARA DE PRUNERES, MONTAGUT I OIX. LA GARROTXA. CATALUNYA

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, s’arribaven fins l'antiga església de Santa Bàrbara de Pruneres , situada damunt la serra que tanca la vall d'Oix pel SE

L'alou de Pruneres és esmentat el 969, fou del monestir de Sant Pere de Camprodon i aviat passà a dependre del priorat de Santa Maria del Coll de Panissars, que hi establí una cel•la.



L'edifici romànic és de finals del segle XII o començaments del XIII. D'absis semicircular, volta apuntada, porta a migdia sense decoració i campanar d'espadanya. Hi ha dues finestres de doble esqueixada, una a l'absis i l'altre a la façana de ponent i una altra de biaix senzill al mur sud. Galilea La peculiaritat més destacable de l'església és el pòrtic o galilea situat a la banda de migdia i al davant de la porta d'entrada. Tant per l'estructura com per la qualitat dels materials emprats en llur construcció, es creu que es tracta d'una obra posterior a la de l'edifici principal, afegida segurament a finals del segle XIII o a principis del XIV. Consta de cinc arcs de mig punt i en el seu interior es guardaven diferents peces artístiques com :


Una làpida sepulcral d'alabastre del segle XIV representant l'enterrament d'una dama del castell de Bestracà que fou malmesa durant els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-1939: alguns dels seus fragments foren dipositats al Museu d'Olot pel Dr. Joaquim Danès i Torras ( Olot el 8 de juny de 1888 - + 11 de febrer de 1960)

Els fragments d'un retaule representant la vida de la Santa estan guardats al Museu Parroquial d'Olot.


Fins a les acaballes del segle XIX s'hi venerava una talla romànica, avui dipositada al Museu d'Art de Catalunya, procedent de la col•lecció Lluís Plandiura i Pou (Barcelona, 1882 - 1956)

De l'any 1972 al 1981 s'hi han efectuat obres de restauració, que han suposat prescindir de la construcció bastida sobre la nau durant els segles XVII-XVIII i també la que convertí en torre la vella espadanya, refeta després que un llamp la destruís, pel setembre de 1978.

divendres, 15 de febrer de 2013

CAN LLIBRE DE CARDEDEU

Retratava el magnífic edifici tres façanes, amb planta baixa i dos pisos, que prové de la reforma d'una antiga masia, que el mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa (Barcelona, 1851 - 29 de novembre de 1930) va convertir l’any 1912 en casa d’estiueig de la família Llibre, pastissers de Barcelona a principis del segle XX. Hi va conservar la galeria de solana i hi va afegir el coronament de formes sinuoses i motius florals.



La descripció tècnica ens diu d’aquesta casa que és asimètrica, de pedra picada amb obertures de diferents tipus: arc escarser a la planta baixa, finestres balconeres de llinda plana amb esgrafiats a la llinda, arcada al llar de l'amplada de l'edifici en successió d'arc de mig punt. La façana està coronada per una cornisa de perfil sinuós amb una finestra d'ull de bou al mig. L'altre façana, dues, són també d'estructura asimètrica amb tribuna. Tot el conjunt és de caràcter eclèctic.

La història ens diu que la seva construcció es dugué a terme l’any 1644, i òbviament ha estat successivament renovada; l'any 1881 es feu el jardí, l’any 1882 la vorera. El 4 d'agost de 1912, Lluís Llibre i Blanch reforma la façana de la seva casa al carrer del Forn (antic nom d'aquest carrer, degut a que hi havia un forn). La reforma s'efectuà en un estil eclèctic i s'hi afegí una elevada cornisa. Les tribunes són posteriors a aquesta data, es feren pel anys 30 del segle XX.

La construcció o reforma de la Torre Llibre s'inclou dins de la tasca de reforma de façanes de cases entre mitgeres, antigues.

Ha estat donada a la vila per la família Llibre, i acull la seu dels Serveis Territorials - Can Llibre

A Can Llíbre estàn ubicades les regidories de: Medi Ambient; Via Pública, Obres i Serveis; Noves tecnologies; Urbanisme i Habitatge.

Dades de contacte
c. Doctor Ferran, 1
Cardedeu • 08440
a/e: serveisterritorials@cardedeu.cat
Telèfon: 93 844 41 46
Fax: 93 844 41 45

Reiterem aquí la nostra pregunta : Perquè Cardedeu no disposa d’un Catàleg i/o Mapa del seu Patrimoni Històric i Artístic ?.

dijous, 14 de febrer de 2013

LA TORRE ALEMANY DE MONTCADA I REIXAC

No trobava gaire informació del Promotor i Arquitecte Francesc Alemany i Casulles, que aixecava la casa, fins en algun lloc hi ha dubtes en relació al segon cognom [ Casulles / Casulleres ]. Sou pregats d’aclarir-nos aquest extrem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La Torre Alemany va ser expropiada en els dies foscos del genocidi contra Catalunya.

S’esmenta com l'arquitecte que inicià la reconstrucció i restauració de l’Església de Santa Coloma de Gramenet a l’arquitecte Josep Alemany. Sou pregats de confirmar-nos si es tracta de la mateixa persona. [ la omissió del segon cognom – de vegades fins del primer – en els reculls històric, és una mostra clara de la deixadesa amb que es duien les ‘ coses públiques’, jo per les terres catalanes, ho conceptuo sempre com la voluntat conscient de dessolar la terra, que anima als nostres veïns i botxins].


La descripció tècnica ens diu : Habitatge d’estiueig tipus torre, part aïllada i part entre mitgeres, en parcel•la de uns 800 m2 aproximadament, i pendent apreciable, gaudint de bones vistes. L’edifici s’emplaça perpendicularment al carrer, a la banda nord de la parcel•la, deixant tot el pati a sud. Té una volumetría massissa, de PB + 2, aixecant-se la part central en una planta més, de la que sobresurt una torre de planta quadrada en la part posterior (PB+4) i que fou construïda posteriorment. La façana del pati, la principal, orientada a migdia, té una composició simètrica; cos central avançat i mes elevat, amb coberta de dues aigües, sobresortint la coberta de la torre a quatre aigües, amb teula àrab, cavallet i bola de ceràmica, tot de color verd. Els dos cossos laterals tenen coberta plana i barana en gelosia de totxo manual. L’accés principal és en l’eix de simetria, protegit per un balcó suportat per dues columnes de ferro fos. Hi ha un segon accés directe a la casa per la façana del carrer Balmes. En la primera planta hi ha tres balcons, un sobre l’entrada i dos a la façana del carrer Balmes, essent totes les baranes de ferro forjat; la resta són grans finestrals de proporció vertical. En la segona planta hi ha un gran fris a base de finestres separades per pilastres amb capitell i un ràfec de dues files de cairons a 45 graus, tot d’obra vista manual, que ha estat pintada de color marró.


Corona la part central de la façana principal un rellotge de sol, emmarcat, amb un dibuix d’una quadriga de tres cavalls.


Que puc reproduir per gentilesa de la Societat Catalana de Gnomònica, perquè la meva fotografia no té prou qualitat. . Ens agradarà rebre le vostres propostes per la traducció més escaient de la llegenda ‘Horas non numero nisi serenas

Els elements de la façana, com cornises, pilastres, ràfecs, baranes, brancals, ampits i llindes, estan resolts amb totxo manual. El mur està arrebossat i pintat de color groc.

Els tancaments de les obertures són de fusta amb barretes i vidres de colors, protegides per persianes de llibret pintades de color verd clar.

El jardí té dos parterres amb diverses espècies vegetals, com xiprers, baladres, palmera, pins…i camins enllosats. Està protegit per la banda del carrer per una tanca d’obra vista manual i reixa de ferro forjat, amb dos portals, un per a vehicles i el segon per a vianants.

Obtenir una imatge d’aquesta casa no és senzill.

dimecres, 13 de febrer de 2013

PANTEÓ VIADER AL CEMENTIRI DE CARDEDEU

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), és l’autor del Cementiri de Cardedeu, esmentat com Carotitulo (Segle X), això pel que fa al topònim a donat lloc a tota mena de proposta :

Si recordem de la pregaria de l‘Àngelus : verbum caro factum est,.. ; el verb és feu carn, .. hom defensa la tesis d’una referència a Déu.

Francesc de Borja Moll, defensa que vindria de Car (quer, pedra) i deu (font o lloc d’on brolla l’aigua).

Balari i Jovany ho derivaria de “quercitulum” (alzinar petit).

El que no té ni cap ni peus, és la presència a l’escut parlant de Cardedeu del card dels Cardona.

Els Viader tenen am Cardedeu una llarga vinculació :
http://www.jviader.com/viader/viader/v31.html

No trobava cap entrada d’aquest fossar a la pàgina ‘Imatges de pedra i de silenci’.

Si, l’excel•lent treball de : de l’arquitecte Lluis Cuspinera i Font , i de la restauradora Carme Clusellas i Pagès : http://www.raco.cat/index.php/Lauro/article/viewFile/48264/51284

Si, l’entrada http://angelesdescarnados.blogspot.com.es/2010/04/el-cementerio-de-cardedeu.html

Hi ha un abans i un desprès de Cardedeu, que s’explica únicament per la presència de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol.

Superada la porta hom veu el monument escultòric, , alçat sobre un espai ovalat, que actua a manera d’eix ordenador del cementiri; hi ha un petit jardí rodejant la tomba, una escala amb dos elements escultòrics i a la part superior una creu que reposa sobre una columna hexagonal.


L'escultura és feta amb marbre i està composta per una figura humana de certa edat amb barba (potser el profeta Malaquias) assegut amb un llibre obert a la mà esquerra i una ploma a la dreta. Els plecs de la seva indumentària cauen suaus per tot el seu cos. Al seu costat hi ha un lleó amb ales recolzat amb les potes davanteres visibles. Aquesta escultura està inclosa en d'un moviment antiacademicista dins del modernisme: l'escala humana del bloc, la naturalitat en el gest, la falta d'anècdota i l'expressió són alguns trets d'aquest moviment d'escultura que va tenir com a principal influència François-Auguste-René Rodin (París, 12 de novembre de 1840 - Meudon, 17 de novembre de 1917), i que es veu reflectit en aquesta escultura d’Enric Clarasó i Daudí, ( Sant Feliu del Racó 1857 - Barcelona 1941)

A la tomba hi ha la inscripció de la família Marc Viader

dimarts, 12 de febrer de 2013

SANT JOAN DE VILADELLOPS. OLÈRDOLA. PENEDES SOBIRÀ

Estareu d’acord a mi en que qui té un amic, té un tresor, oi?. Si aquesta persona, en aquest cas el Marcel Morató Tort, és al ensems un gran coneixedor del país, i un excel•lent fotògraf, tenim el paquet complert.

En aquesta ocasió publicava unes fotografes de Sant Joan de Viladellops, al terme d’Olèrdola al seu estimat Penedès sobirà.



El lloc de Viladellops s’esmenta documentalment l'any 976, quan els esposos Àlbar i Bonadona llegaren a Sant Cugat del Vallès una sèrie de propietats que afrontaven a migdia amb la "villa de Lobos".

L'església de Viladellops es documenta poc després. L'any 992 Ènnyec Bonfill i Erovigi, marmessors de Teudiscle, jutge, donaren a l'esmentat cenobi i a Sant Pere de les Puelles l'alou o vila anomenada de Viladellops, amb tot els seus termes i adjacències, terres, vinyes, cases, corts i "cum ipsa ecclesia que infra est et altaria venerata". Aquesta darrera referència ha de relacionar-se necessàriament amb la capella de Sant Joan.

Segons una visita pastoral de l'any 1414, la capella tenia en aquella època un altar dedicat a santa Cecília. Depenia de la parròquia de Sant Miquel d'Olèrdola i mai no passà d'ésser una simple capella del terme.

L'edifici, en la seva forma actual, és el resultat dels processos de reconstrucció que s'efectuaren sobre l'edifici original, especialment al segle XVII, moment en què es construí la sagristia adossada al mur sud, se'n remodelà l'interior, i molt probablement es construí la forma actual de l'edifici, per al qual s'aprofità part del mur nord de l'església original.

La descripció tècnica ens diu : Capella originàriament romànica, de nau rectangular, la porta d'entrada presenta un arc de mig punt, a sobre de la porta hi ha un ull de bou i coronant la façana principal un campanar de cadireta amb una campana amb la inscripció: Margarita, 1981 Viladellops.


A la façana N hi ha una antiga porta paredada de dovelles petites i arc de mig punt, a la S hi ha un cos afegit que fa les funcions de sagristia. Uns contraforts col•locats asimètricament als murs N i S donen solidesa a la construcció. L'aparell del que sembla és la part original és de carreus de pedra calcària, simplement escairats, disposades en filades uniformes i regulars. A l'exterior, una pedra en forma rectangular recuperada dels voltants de la capella, podria ser l'ara que s'hagués utilitzat com altar a l'interior originàriament.

Les parets interiors estan arrebossades modernament, no es veu la pedra. De l'interior cal destacar unes restes de pintures als arcs laterals; una talla barroca de Sant Joan; una columna i un capitell que avui dia no fa cap funció arquitectònica i resta de guarniment al costat d'una paret; una pica que podria ser baptismal (molt petita i sustentada per una columneta), un quadre de Sant Isidre i un altre amb els goigs en llaor del Gloriós Sant Joan Baptista -expliquen quan i com va ser restaurada la capella i la vinculació dels marquesos d'Alfarràs amb la capella-, també destaca el document emmarcat, de l'any 1950, pel qual s'autoritza la celebració d’actes litúrgics a la capella ; dissortadament en l’actualitat no hi ha culte de forma regular.

Una peça destacada és el frontal de l'altar del segle XVII, dedicat a Sant Joan, la Mare de Déu i Sant Ramon de Penyafort. Les seves dimensions són 97 centímetres d'alçada i 177 centímetres de llargada, és policromat.