diumenge, 31 de març de 2013

SANTA CATERINA DE SENTMENAT

Retratava la Capella de Santa Caterina de Sentmenat, malgrat el vehicle que estava estacionat literalment a la seva entrada; per cert no feia honor a la marca, ja que això no és gaire ‘capdavanter’, com tampoc ho son els cables dels ‘mal dits’ serveis públics. Aquest territori – encara és ESPAÑA – i hem d’assumir el que això comporta en els terrenys de l’educació, i el respecte de les coses comuns.





Hi ha un deliciós treball de l’Esteve Canyameres Ramoneda, en el que documenta la història d’aquest edifici religiós :

La tradició parla d’una imatge ‘trobada’. I, en els inventari dels béns d'Emerenciana de Torrala i de Gassol, esposa del marquès Francesc de Sentmenat i de Perapertussa, consta una imatge de Santa Caterina d'Alexandria.

Al testament de la marquesa de l'any 1678 figura una disposició en que s’ordena : ‘reservar 1000 liures per fer una capella en lo lloch ahont finch trobada Santa Catahrina, martir i perquè amb la quantitat restant s'oficiés una missa semanena y un aniversari cada dissapte celebradors en la dita capelleta per salut i repós de la mia ànima’.

Passaran 90 anys fins que Joan Antoni de Sentmenat i de Boixadors, posant en ordre el patrimoni familiar , va descobrir el testament de la seva besàvia, i per acomplir la seva voluntat, a l'any 1768 el marquès demana llicència al Bisbat de Barcelona per construir la capella; les obres es van acabar dos anys després.

Al juliol de 1770 el vicari general beneeix la capella i dóna permís per poder oficiar misses.

Al 1855, Joaquim Gassol de Sentmenat i de Villalonga s'exilià a causa dels disturbis polítics de l'època i deixa d'ingressar els fons per a les misses que es deixen de fer.

L’any 1875, es recuperen , però en el memorial de la parròquia de 1892, consta, que quasi no se celebren misses i sembla ser que la capella només s'obria el 25 d'abril, Sant Marc, aprofitant la processó que passava pel davant.
Ja el segle XX tenim notícies que, als anys trenta, la capella s'obria durant la Setmana Santa, pel Corpus i per la festa dels llums del carrer.

Desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, la capella es torna a obrir per Setmana Santa i per Corpus i, des d’ almenys 1950, es celebra la missa dels diumenges.

A mitjans dels anys seixanta, el nacionalcatolicisme comença a perdre pistonada, això és tradueix en la poca assistència de feligresos als oficis religiosos, que acabarà amb el tancament de la capella , que es perllongarà fins a principis de 1981, quan un grup de dones enceten un moviment per a la seva restauració i fan una col•lecta i així, a l'abril del mateix any, s'inaugurà oficialment.

Des de llavors s'oficia una missa cada dissabte i, com observa Canyameres, i per una curiosa paradoxa de la historia, s'acompleix l'última voluntat d'Emerenciana de Toralla, sense que ho sabés ningú.

Està clar que Santa Caterina ha patit pitjors situacions que el setge d’un Pathfinder, i els filats dels ‘mal dits’ serveis públics.

dissabte, 30 de març de 2013

SANT ESTEVE DEL PONT A LA SEU D'URGELL

Ha nevat i fa un fred intens, sortosament fa sol i això ens anima a la Rosa Ventura i al Xavier Casadó , a sortir a caminar amb els nostres pals nòrdics; fem via cap a la benzinera que hi ha a la carretera de la Seu d’Urgell, la C-260, des d’allà agafem el camí que surt des de l’estació de servei , a l’indret on la carretera passa per sobre del riu Valira per la riba dreta. En aquest punt hi ha l’indicador del camí cap al centre Esportiu Eqüestre del Pirineu. Continuem per aquest camí tot seguint el riu Valira i ben aviat, després de deixar enrere unes naus industrials i uns 200 metres abans d’arribar, ja es divisa l’ermita de Sant Esteve del Pont enfilada uns 2 metres per sobre del nivell del camí, en un marge fet amb grans blocs de pedra.



Sant Esteve del Pont es troba situada molt a prop del riu Valira, dins el terme municipal de la Seu d'Urgell; antigament en aquest indret, per on passava l'antic camí medieval que baixava de la Cerdanya, hi havia un pont que creuava el riu, hom creu que podria tenir el seu origen en l’ època romana.

l'Ajuntament de la Seu d'Urgell l’any 1991 , es va plantejar la consolidació de totes les estructures per tal d'evitar el seu enrunament definitiu. Per aquest motiu, la primera actuació va consistir en la neteja de la vegetació del temple i dels entorns així com el desenrunà ment superficial. Posteriorment, un cop finalitzats els treballs de neteja, es va portar a terme una excavació arqueològica a l'interior de l'església com a tasca prèvia i necessària a la redacció del projecte de consolidació dels murs i paraments, i adequació de tota l'estructura conservada i del seu entorn.

L’any 1999 s’hi va fer una intervenció , coordinada per Josep Farras i Albert Villaro.





Sant Esteve del Pont , s’esmenta en documents de l’any 1016, la nau és de planta rectangular, força allargada, de l’aparell romànic conserva l'absis semicircular obert per un simple plec i cobert per una volta de quart d'esfera orientació cap el nord, el mur sud i una part del nord.





Tenim des d’aquest indret una imatge excepcional del Cadí.

ROSA VENTURA CUTRINA

divendres, 29 de març de 2013

SANT MARTÍ DE LA TALLADA. SANT GUIM DE FREIXENET. LA SEGARRA

Veníem de la Panadella on havíem esmorzat; el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, trobem molt bé això d’omplir-se la boca de Catalunya, però encara trobem millor, ‘fer país’ fins en les coses més petites.



L’advocació de Sant Martí ens confirma la presència de les tropes franques en la reconquesta als àrabs, com fèiem ja quan parlàvem de Briançó.

L’església és un edifici de planta rectangular, d'una sola nau amb coberta exterior a doble vessant, capelles laterals amb cobertes exteriors a una vessant i capçalera plana, està situada a l'entrada del poble, integrada dins de l'actual nucli urbà, i ocupant l’espai de la primitiva església romànica de la que no se’n conserven restes apreciables.



La torre campanar, situada en un angle de la façana principal, se'ns presenta d'estructura poligonal amb quatre ulls d'arc de mig punt, i està dividida en tres cossos separats per una cornisa motllurada amb cantells de maó; pel costat posterior s’aprecien encara les obertures que palesen clarament un ús previ i/o coetani de caire militar i/o defensiu.



A la façana principal hi troben la porta d'accés estructurada a partir d'un frontó mig arrodonit i que presenta un ràfec de pedra al voltant del seu perímetre. Dins del timpà hi ha oberta una fornícula que acull una escultura d'un Sant Martí. Sota del frontó es disposa la llinda que estructura la porta d'accés, i presenta un relleu de la tiara papal i la data incisa "1862".

Destaquen també la presència de pilastres en ambdós brancals de la porta d'accés. Per sobre d'aquesta porta d'accés es situa un òcul de dimensions notables i corona la façana, un pinacle.

Les mides d’aquesta església ens permeten imaginar un poblament que superava llargament els 300 veïns en el moment en que fou aixecada; actualment el cens TOTAL de Sant Guim de Freixenet, amb una superfície de 25,1 km², era de 1.104 habitants l’any 2012, de les quals vivien a la Tallada 48.



Li demanàvem a Sant Martí – una vegada més – ajuda per salvar la nostra pàtria dels seus seculars enemics.

ELS ESCORXADORS DE JOSEP DOMÈNECH I MANSANA

Els escorxadors públics municipals foren en el seu moment una poderosa iniciativa que permetia millorar alhora; la salut pública en tant que garantia la salubritat de tots els productes carnis que es consumien,i augmentava el nivell tècnic de les Corporacions locals que comptaven amb un expert en salut animal ; al ensems aportava uns ingressos regulars gens menyspreables als Ajuntaments.

La decisió de suprimir-los va fer-se en la línia habitual de l’Administració del REINO DE ESPAÑA de ‘dessolar la terra’; els casos recents de la carn de cavall en productes que deien ser de vedella, l’afer de les ‘vaques boges’ amb algunes morts i força perjudicats de per vida, o l’episodi de ‘l’oli de colza’ de tristíssima memòria amb més de 600 persones mortes i un gran nombre – es parla de més de 60.000 – d’afectats en diferent grau, ens diuen clarament quina ha estat sempre la màxima preocupació dels poders públics : FER DINERS DE FORMA RÀPIDA.

A dia d’avui, es fa molt difícil - i costós - per als petits pagesos i/o ramaders la gestió dels animals de carn, i això com som agraïts cal reconeixerà que és mèrit ÚNIC de l’administració del REINO DE ESPAÑA.

Josep Domènech i Mansana, (Barcelona, 1885-1973) és l’arquitecte que aixecava l’edifici que exerceix avui com a Biblioteca Pública a Sant Celoni.



http://www.santceloni.cat/ARXIUS/imatges_generals/patrimoni/Antic_Escorxador__Biblioteca__1.jpg

També el que com a ‘local d’us social’ aixopluga entitats diverses a Esparraguera



http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/11/lescorxador-desparraguera.html

Desconeixem les activitats que es duen a terme a l’edifici de l’antic escorxador de Santa Maria de Palautordera, que és de tots els esmentats el que presenta un major nombre de modificacions en la seva estructura exterior.


https://picasaweb.google.com/lh/photo/H7bayRdGSzeLIqmcMd_MPQ?feat=embedwebsite

No son aquestes instal•lacions una ‘arquitectura menor ‘ que es pugui descuidar.

Si algun dia Catalunya assoleix la llibertat Nacional, s’haurà de posar ordre en aquestes qüestions del Patrimoni Històric i/o Artístic.

dijous, 28 de març de 2013

LA CASA CÈSAR CABALLER RAÜLL DE VERDIER DE MONTMELÓ

Quan retratava la casa majestuosa, envoltada per edificis alts, absolutament grisos i mediocres, no podia evitar la sensació de que això havia estat una situació ‘volguda’ en la línia de ‘dessolar la terra’ , que d’antic es practica contra el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya.





El seu primer propietari , Cèsar Caballer Raüll de Verdier, perdia la r del primer cognom, en el trànsit des del carrer de Vic, 5 fins a l’espai que es coneix avui com la Plaça Joan Miro.

L’edifici que és avui Museu, s’aixecava als voltants de l’any 1920, pel famós ‘DESCONEGUT DE MONTMELÓ’ ; del promotor s’explica que va ser secretari i cap de la falange – no s’indiquen dates, però volem creure que desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La fitxa tècnica ens diu : Edifici aïllat de planta rectangular.

Consta de planta baixa, pis i dues torres. La coberta és a dues vessants i acabada amb un ràfec sostingut per bigues de fusta. El carener és paral•lel a la façana principal i té les teules de ceràmica vidrada verda. El sota ràfec està recobert de fusta.

Les façanes estan arrebossades i pintades amb una tonalitat rosada. A la façana principal una sanefa de petites rajoles verdes i blanques disposades en escacat separa la planta baixa del pis. Aquest motiu decoratiu es repeteix en altres parts de les façanes. Totes les obertures són de llinda plana.

La façana principal de composició simètrica té a la planta baixa quatre finestres i un portal. Al damunt d’aquest hi ha un buit amb balcó que sobresurt del pla de la façana i quatre finestres més. Aquestes obertures del pis tenen la part superior emmarcades amb la sanefa d’escacat verd i blanc.

Totes les reixes i baranes de l’edifici són de ferro forjat pintat de color platejat. Les finestres de la planta baixa i de la façana oest del pis duen reixa i les obertures del pis a la façana principal duen baranes. Les dues torres estan adossades a l’edifici principal, la de planta quadrada està a la cantonada entre la façana sud i est, i la de planta rectangular està a la façana nord. Les cobertes són a quatre vessants acabades amb un ràfec sostingut per bigues de fusta.

Les teules del carener i les arestes són de ceràmica verda. Les obertures són de llinda plana i estan emmarcades per un bordó de ceràmica verda. Ambdues torres tenen separat l’últim cos per una sanefa d’escacat com la de l’edifici principal. Cal destacar que l’últim cos de la torre de la cantonada té la planta més gran. Aquest cos se sosté amb vuit mènsules escalonades fetes d’obra, dues a cada costat disposades en els extrems. A cada façana hi ha una parella de petites finestres.

La rehabilitació de l'edifici com a Museu Municipal és va efectuar l'any 1997. La intervenció va mantenir l'aspecte extern de l'edifici; l'interior però, va ser totalment modificat. La Direcció tècnica de les obres es va encarregar a Juan Domingo Amores i Gerardo Francisco Gaona Gonzalez.

Que s’ha fet d’aquella nissaga Caballé , o Caballer Raüll de Verdier ?.

dimecres, 27 de març de 2013

LES PARAULES EL VENT SE LES EMPORTA. SANT SADURNI ‘VELL’ DE CASTELLVI DE LA MARCA

Havíem visitat l’església ‘vella’ de Sant Sadurní, amb l’absis dins del cementiri feia força temps el Marcel Morató Tort, i l’Antonio Mora Vergés, l’edifici religiós quasi enrunat, era inaccessible per comprensibles raons de seguretat.

La descripció tècnica deia i diu – fins que l’actualitzin - : Església d'estil romànic d'una sola nau de planta rectangular i volta de canó amb arcs torals de mig punt.

L'absis es semicircular i és bastit amb carreus grans i regulars disposats en fileres horitzontals.

A ran de terra té un sòcol de pedres irregulars. Presenta una decoració de tipus llombard amb dues lesenes que defineixen tres sectors, en els quals s'hi troben, en cadascun d'ells, quatre arcuacions i una petita finestra adovellada de doble esqueixada amb mig punt. La porta es troba a la façana S, és de punt rodó adovellada i amb impostes.

El campanar, de construcció posterior, és de planta quadrangular amb coberta de pavelló de quatre vessants. Els seus murs no mostren cap tipus d'ornamentació. El segle XIII li fou afegida una altra nau, coberta amb volta apuntada, i encara una altra, al segle XIV, d'estructura gòtica, que comunica amb l'interior a través d'arcs formers de punt rodó.

Pel que fa a la seva ‘possible història’ trobava : Degué ser construïda a mitjan del segle XI per tal de substituir la capella castellera de dalt del turó.

Aquesta església fou profanada al final del segle XI i el 1101 el bisbe de Barcelona, Berenguer Folc, consagrà de nou l'església sota l'advocació de sant Sadurní.

A partir del segle XVII es realitzaren força reformes.

El 1925, al quedar aïllada, s'optà per fer una nova església i restà tancada.

Fou malmesa a la dècada dels anys trenta pels fets revolucionaris que es produïren.



Ricard Maria Carles i Gordó , Cardenal- Arquebisbe de Barcelona , celebrava prop de l’edifici en recordança – vergonyant - dels nou-cents anys de la consagració de l'església vella de Sant Sadurní.

Desprès de la celebració litúrgica es va fer un refrigeri, i es va dir que la Santa Església Catòlica Apostòlica i Romana, miraria d’arribar a un acord amb el propietari actual per arranjar-la; han passar d’allò una llarga dotzena d’anys. No únicament l’ínfer està empedrat de bones intencions, oi ?

dimarts, 26 de març de 2013

LA CASA MALLA DE PALOU

En un context de fortíssima repressió contra Catalunya que assolirà el ‘súmmum’ en el període la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930) es produeix l’accessió a Granollers del Lledoner (1922), segregat de les Franqueses del Vallès, i del municipi de Palou (1928), del que ens explica l’enciclopèdia de Barcelona :

Antic poble i actual barri (116 m alt.) de Granollers (Vallès Oriental), que formà municipi independent fins el 1928, situat a l'esquerra del Congost, aigua avall de la ciutat.

El lloc és esmentat ja el 955, i l'antic castell de Palou fou propietat de l'orde dels templers.

El nucli primitiu és centrat per l'església parroquial de Sant Julià, consagrada el 1103.

A la fi del segle XIV passà sota la jurisdicció de la corona.

L'antic terme, bàsicament agrícola (cereals i llegums) i de població en bona part disseminada, que comprenia la caseria del Junyent, s'ha convertit en àrea d'expansió urbana i industrial de Granollers i actualment té urbanitzada o edificada la quasi totalitat del territori.

El nom ‘Malla’ de la masia prové del cognom del propietari.

Es tracta d'una antiga casa de finals del segle passat, de la qual encara resta part dels fonaments sobre els que els seus propietaris construïren la que avui existeix al costat del Camí Ral i la carretera d'anar a Montmeló (GARCIA-PEY, 1990).



La descripció ens diu : Masia situada en zona rural, al costat del camí Ral i davant la carretera de Montmeló. Als voltants existeixen encara camps de conreu. El cos central és de planta basilical i està coronat per una espadanya, amb un rellotge de sol circular al centre.

Consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és de teula àrab a dues vessant limitada per una imbricació d'arcs. En les cantonades del primer pis hi ha torres de guaita i a l'eix central tres finestres d'arc de mig punt a les golfes, balcó amb barana de barrot a la planta pis i porta dovellada d'arc de mig punt (CUSPINERA et alií, 2001). Davant de la façana hi ha una era enrajolada i un lledoner de bones proporcions.

Sou pregats d’esmenar i/o complementar aquesta informació al’email coneixercatalunya@gmail.com

L’ombra macabra dels Dictadors, plana novament sobre Catalunya

dilluns, 25 de març de 2013

EL SANT SEPULCRE DE PALERA. BEUDA. LA GARROTXA

Em sorprenia trobar tanta informació en relació a la imatge, que publicava el Joan Ribot al blocdefotos.cat , d’aquest Priorat benedictí situat sobre un petit pujolet, dins la Parròquia de Palera, del Municipi de Beuda, de la Comarca de la Garrotxa, de la Província de Girona, d’aquesta Nació que maldà per recuperar la seva identitat i llibertat, que s’anomena Catalunya.




El lloc existia ja el 977, i vers el 1075 els seus senyors, Arnau Gonfred i la seva muller Bruneguilda, feren edificar l'actual basílica, que fou consagrada el 1085, amb assistència de l'abat de la Grassa. El 1107 la seva possessió fou confirmada a l'abat de la Grassa, que hi fundà un petit priorat benedictí.

Fou un centre viu de devoció i de pelegrinatge, per les indulgències i gràcies que enriquien la seva església. A mitjan segle XVI es trencà la subjecció a la Grassa i els seus priors, aprovats per Roma, foren en endavant monjos de diferents monestirs del país. La seva comunitat, que inicialment era de sis monjos, es reduí ara a tres, un d'ells sacerdot beneficiat. Els tres darrers priors eren de Sant Pere de Besalú, al qual es confià a partir del 1816 el priorat. Fou secularitzat el 1835.

Li resta l'església basilical, de tres naus i tres absis, de murs llisos, amb la nau central més enlairada. Els darrers temps hi augmentà la devoció a sant Domènec, constatada des del segle XVI, i se'n digué també Sant Domènec de Palera.

Fou restaurada, amb no gaire encert, fa pocs anys, i s'hi apleguen els moderns cavallers del Sant Sepulcre, que l'han presa sota llur patrocini.

Del claustre i dependències antigues no roman pràcticament res; només alguns capitells.

S'accedeix per la GI-5234 (Besalú - Beuda) Passats uns 3 quilòmetres de l'església romànica de Sant Pere de Lligordà, a mà esquerra es troba el trencant que porta a un petit serrat en el què hi ha una cruïlla de camins. En aquest punt cal seguir pel trencant de la dreta, senyalitzat, que duu al Sant Sepulcre de Palera, després de travessar un bosc de pins i alzines. Del conjunt monàstic del Sepulcre de Palera únicament es conserven l'església romànica i part del conjunt monàstic del segle XII. L'església és situada al cantó de tramuntana del conjunt i s'adapta a un pla basilical pur, de tres naus, capçades a llevant per sengles absis circulars, sense arcs de reforç a les voltes i amb pilars de separació entre les naus de planta rectangular. El conjunt monàstic se situa al costat de migjorn de l'església, del que només es conserva l'ala de llevant, la façana de migjorn i el mur que tancava el clos per ponent. Aquest conjunt fou concebut entorn d'un claustre, que es desconeix si va ser construït, ja que únicament es conserva l'angle de les galeries de llevant i tramuntana, amb dues arcades que delimiten una mena d'atri on s'obre la porta de migjorn de l'església. Les arrencades dels murs en direcció a ponent i migjorn i de ponent del claustre des d'aquests arcs indiquen el traçat previst per als porxos d'aquestes galeries. Les dues arcades senzilles, que avui hi ha al porxo, són una construcció moderna, en els cantons de migjorn i ponent del claustre. L'ala de llevant és formada per una successió de sales i patis refets per a la seva adaptació com alberg, però encara són identificables algunes parts originals, les quals es poden deduir que sota els arrebossats i elements nous. Aproximadament en la meitat del llenç de mur que forma la paret del claustre hi ha una porta, original que porta al pati de la qual se'n desconeix la funció original. La part millor conservada és l'extrem de migjorn, residència dels antics guardes, formada per una sala llarga coberta amb embigat, reforçat per arcs travessers i amb zones on s'han conservat sostres i plafons de guix que corresponen a una reforma renaixentista dels sostres originals. En aquest moment a la façana de ponent d'aquest sector fou afegit un cos d'edifici, alternant-ne les estructures originals que serien fora d'ús. La façana de migjorn, sobrealçada com tot l'edifici, presenta una acurada composició de tres finestres; una de doble esqueixada, una segona biforada (al pis superior) i una de doble esqueixada centrada en el mur, al soterrani, on també es conserven dues sales originals, una amb un arc diafragma. Aquesta façana continua amb un llarg llenç i d'una sola planta d'alçada a nivell de soterrani, fins a la façana de ponent, on hi ha una finestra de doble esqueixada de factura diferent de les altres, que formava part d'una llarga sala que conserva una porta original. Aquesta és adovellada, en la façana de tramuntana, i conduïa a un pati que quedava entre les sales de l'ala de migjorn del claustre i el claustre pròpiament, situat més a migjorn. L'aparell d'aquesta part més meridional del conjunt, com també el de les parts conservades del claustre i de la meitat septentrional de l'ala de llevant, és molt semblant al de l'església i es pot situat la seva construcció coetània o immediatament posterior a la de l'església. En canvi, l'aparell de la façana de migjorn i una part de la seva façana de llevant presenta algunes diferències, especialment en el traçat de les seves finestres. Aquest fet permet suposar un procés constructiu diferent, però no gaire llunyà en el temps, que completa l'estructura inicial, probablement limitada al claustre i a un edifici aïllat a migjorn, que amb la reforma restà integrat dins el conjunt. La intervenció preventiva duta a terme en el mes de gener de 2004 venia motivada per la voluntat de l'Ajuntament de Beuda i el Bisbat de Girona de recuperar l'ús del recinte de Palera com a hostatgeria. S'hi realitzaren un total de 10 sondejos en l'àrea de l'actual pati interior del conjunt, per tal de confirmar o desmentir l'existència del claustre. En desmuntar una jardinera adossada al mur perimetral del recinte que travessa el pati en direcció est/oest es va posar al descobert un mur del que es conserven dues filades, de parament molt semblant a l'església, però que formaria part d'una fase constructiva posterior a aquesta. Aquest s'assenta directament sobre la roca mare i estaria datat pel seu parament, a finals del segle XII. S'ha localitzat una arrencada del segon mur, de factura idèntica a l'anterior i del que únicament resta la darrera filada, aquest gira cap al sud i s'adossa entre la paret del temple i la galilea desapareguda durant la remodelació dels anys seixanta. També s'ha documentat una cisterna de planta trapezoïdal, del segle XIII - XIV, que amida 2'25 x 4'60 metres a l'eix central i uns 8'5 metres de fondària. Presenta una entrada d'aigua en un dels laterals i una repisa de 20 - 28 centímetres d'amplada, a poc més d'un metre de la base de la cisterna. Prop de la cisterna s'ha localitzat la cara externa de la volta, lligada amb morter de calç. Pel que fa a l'estratigrafia dels diferents sondejos, cal dir que cap d'ells ofereix nivells arqueològics fiables a excepció del sondeig número 7, on s'ha documentat un nivell del segle XV (i no arribant encara al nivell geològic).

L'ús del pati fins als anys vuitanta per a tasques agrícoles, units a l'escassa potència arqueològica, donen com a resultats uns nivells arqueològics alterats, amb escàs material ceràmic i d'aspecte poc homogeni. A partir d'aquestes dades no es pot confirmar que el recinte estigués originàriament tancat pels quatre costats en el segle XII i XIII. Podria tractar-se d'un pati tancat i adossat al sud de l'església. Per afirmar la existència d'un claustre a Palera s'hauria de confirmar la hipòtesi que el pati annex al sud de l'església estigués ja tancat a finals del segle XII.

La Nora Vela (http://bibliogoigs.blogspot.com.es ) ens envia un facsímil documental que enriquirà sens dubte la nostra crònica.



Tinc – de fa molt temps – la sospita que Déu és català.

diumenge, 24 de març de 2013

LA CASA D’ ERNESTA RAÜLL DE VERDIER A MONTMELÓ

Quan m’aturava per retratar aquesta magnifica casa, pensava que no em costaria trobar dades del promotor, i del mestre d’obres i/o arquitecte.





De la primera l'Ernesta Raüll de Verdier, llegia que estava casada amb en Francesc de Paula Caballer que era advocat, i que van tenir dos fills : Roger i Cèsar Caballer Raüll de Verdier . També – sense cap altra explicació - que va ser una de les dones més riques del poble durant el Segle XIX.

Cèsar Caballé Raüll de Verdier . – ara sense la r final - , serà el promotor de la Torre que acull actualment el Museu Municipal.

De l’autor , molt prolífic a Montmeló , i amb un domini perfecte dels diferents estils arquitectònics que es donaven entre darreries del segle XIX, i les primeres dècades del segle XX, se’n esmenta únicament el pseudònim – per cert gens original – DESCONEGUT.

La casa en algun moment es coneixia també com Can Dotras, perquè en el primer pis hi va viure el músic i compositor Joan Dotras i Vila (Barcelona, 4 de novembre del 1900 – 15 de juliol del 1978), d’extensíssima obra entre la que volem ressaltar l’adaptació de la sardana ‘ Baixant de la Font del Gat’.



L’edifici és actualment un Centre Geriàtric.

Reprodueixo de la descripció tècnica : Casa jardí amb planta baixa i dos pisos. La coberta és a dues vessants acabada amb una cornisa motllurada. Les façanes són de paredat estucat llis, a excepció de la façana principal on està disposat a franges horitzontals. També en aquesta façana apareixen fetes d’estuc unes pilastres en els extrems i unes motllures que separen les diferents plantes.

Les obertures de la planta baixa i del segon pis són d’arc de mig punt, i les del primer pis de llinda plana. A la façana principal una motllura uneix per la línia d’imposta tots els buits. A la planta baixa, en el cos central, dues finestres flanquegen el portal d’accés. Aquest té al damunt una obertura amb balcó amb una finestra a cada costat.

El balcó que sobresurt del pla de la façana està sostingut per dues grans mènsules i té barana de ferro forjat. En el segon pis hi ha quatre finestres, dues de juntes al mig i les altres als costats. La motllura que uneix els buits d’aquesta planta emmarca la parella del mig sota un gran arc de mig punt. Totes les finestres de la planta baixa tenen reixa de ferro forjat. Adossat la façana sud hi ha un cos annex de dues plantes amb coberta plana amb dues torres.

La coberta funciona com a terrassa del primer pis. Les dues torres són de planta quadrada i estan adossades a la
façana. La coberta és a quatre vessants acabada amb un potent ràfec sostingut per bigues de fusta. Les teules són planes i estan fetes de ceràmica vidrada de color negra. Una torre-mirador de planta quadrada amb coberta plana sobresurt d’una de les vessants de la teulada principal. Té quatre obertures d’arc de mig punt, una a cada costat.

Aquests buits també estan emmarcades per la línia d’imposta amb una senzilla motllura com els de la façana principal. La coberta que funciona com a terrassa té les baranes de totxo arrebossat amb balustrada al centre.

La tanca del jardí és de paredat arrebossat, els pilars del portal acaben amb una piràmide quadrangular i els murs són de perfil recte acabats amb secció triangular.

Sou pregats d’esmenar i/o completar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 23 de març de 2013

ESGLÉSIA DE LA SAGRADA FAMÍLIA DE LA BAUMA

El Tomàs em feia arribar unes magnifiques fotografies de l’edifici majestuós de l’església de la Sagrada Família de la Bauma , en terme de Castellbell i el Vilar, que l’Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949), aixecava els 1905-1908 per encàrrec de Joan Vial [ sou pregats de fer-nos saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com el 2on cognom )

Va ser construïda durant els anys per iniciativa del senyor Vial, propietari de la fàbrica, i del Bisbat.

Fou inaugurada pel Bisbe de Vic, Dr. Josep Torras i Bages (Les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916), i per descomptat les Autoritats Civils de l’època de les que us estalvio la relació.

La riuada dels dies 19-20 de setembre de 1971 va inundar les barriades de vora el riu, quedant molt deteriorades les dependències i el sòl de l'església. Els veïns de la Bauma - en absència ja en aquells anys d’un ‘patrici’ , van assumir el cost de reconstruir-la , tot aportant donacions en diner i treball

L'església i la torre de l'amo eren les edificacions típiques de les "colònies" fabrils de l'època, i manifestaven la solidesa dels propietaris – escollits per Déu per dur a terme la tasca de dirigir el negoci - , enfront les cases dels treballadors de factura més senzilla i humil.



La descripció tècnica ens diu : Església força monumental, citada al peu de la carretera de Manresa a Terrassa, a mà dreta, en el barri de la Bauma. La planta de l'església presenta una gran nau central i dues laterals. L'espai interior està distribuït en tres trams, determinats per tres columnes a ambdós costats i tres més d’ intercalats. L'absis és semicircular i en ell s'hi obren cinc finestres. Els vitralls laterals estan tapiats amb un envà per la part de dins, encara que visibles pel cantó de fora. Les columnes no són treballades, sinó senzillament buixardades. A l'altar major hi ha una escultura de la Sagrada Família. La façana principal presenta una porta adovellada, de mig punt i una gran rosassa, a mà dreta s'alça una torre circular. L'aparell és força irregular. A ambdós laterals hi ha quatre contraforts, obrats amb grans carreus. En conjunt l'església té un aspecte esvelt i amb verticalitat.

divendres, 22 de març de 2013

LA TORRE DE CAN DRAPER DE L’AMETLLA DEL VALLÈS

M’explicaven que la casa s’anomenava Can Barceló en els documents de l’any 1172, i que mantindrà aquest nom fins l’any 1393, quan és anomenat marmessor de l’herència Ramon Draper, casat amb una filla de Barceló. Sembla que l’ascendència d’aquest ‘Draper’ s’ha de cercar en terres d’Irlanda i/o del Regne Unit de la Gran Bretanya.

La Casa pairal està formada per diverses construccions a l'entorn d’un gran pati tancat, amb una torre a la línia exterior; la construcció del mas fortificat respon a les necessitats de defensa a la vida del camp suscitada des del segle XVI amb la revolta dels remences



La torre és de planta quadrangular amb planta baixa i tres pisos, coronada per una balustrada; s’hi accedia des de la casa a l’alçada del primer pis, històricament amb un pont llevadís, i avui mitjançant un passadís cobert.



Quan demanava per visitar la Capella m’explicaven que properament s’hi durant a terme els concerts de primavera, us deixo un enllaç : http://www.ametlla.org/index.php?tipus=5&codi=5076



La descripció tècnica de la torre ens explica : a la planta baixa hi ha una capella espaiosa amb pintures molt deteriorades. La capella ha posseït ornaments i un retaule gòtic que va desaparèixer durant la guerra civil del 1936. Al cim de la torre hi manca la campana, que fou prestada l’any 1939 a la parròquia de l’Ametlla i no fou tornada mai més. A les façanes hi ha finestres gòtiques, una d’elles amb l’escudet i l’any 1551.

LA CASA DELFI SABADELL I SERRA DE MONTMELÓ

Em quedava de ‘pasta de cacauet’ llegint alguna de les ‘ teories’ sobre l’origen del topònim Montmeló :

Que és un lloc guai, que ‘mola’


segons Griera (BDE, xxvi, 53), del llatí monte motulone, ‘muntanya cònica’.

Mont del Molí, que trobaria fonament en l'existència d'un molí fariner concedit a Guillem durant el regnat de Lluís el Jove al segle XII.

La recuperació de la Pedra de Llinars i, més recentment, la pedra termal d'"Augustalis" al Raiguer, venen a accentuar el sentit termenal de Montmeló. Com proposava Enric Moreu-Rey, el significat etimològic del mot s'explica per la seva procedència de Mont Molló o sigui, turó, puig o coll de la Pedrafita, referit a la muntanyeta de les Tres Creus.

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997 eminent lingüista universal, de nacionalitat catalana , autor entre altres: del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, i de l’Onomàsticon Cataloniae, en relació al tema DIU :

Provinent de MELONE, derivat de MELES, que és el nom del teixó ( petit mamífer salvatgí ) en llatí. Literalment ‘ TURÓ DELS TEIXONS’.

Cal fer una ullada al cens per adonar-se’n que el creixement de Montmeló – com el de la major part dels pobles i ciutats de Catalunya – està clarament relacionat amb la perversa intenció del franquisme de diluir la llengua i la cultura catalana, en un mar d’emigrants.

Delfí Sabadell i Serra, originari de Barcelona, va ser també promotor del Casino i el Casal de les Tres Creus, que junt amb la Masia Castellcanigó estan construits formant un triangle.

Durant aquella època a l'avinguda Meridiana de Barcelona, es va fer construir el seu habitatge de característiques molt semblants a les de la Masia Castellcanigó.

Delfí Sabadell i Serra, apareix esmentat a : http://www.tv3.cat/industriadeguerra/pdf/nomines_treballadors.pdf

Pel que fa a la data en que s’aixecava l‘edifici al fitxa tècnica apareix l’any 1920, i en referència al mestre d’obres i/o arquitecte diu desconegut, dada aquesta del tot increïble en una població que tenia un cens de 642 ànimes quan s’aixecava l’edifici.

Val a dir, tant en favor de Delfi Sabadell i Serra, com del promotor de Can Caballé, que escollien també al DESCONEGUT, que en ambdós casos triaven un excel•lents professionals, hom pensa que possiblement de gran prestigi, fora de Montmeló.


L’edifici se’m fa visible a nivell del tercer pis, on hi ha una doble arcaria cega de tres arcs rebaixats que imiten totxo disposat a plec de llibre que descansa sobre una imposta de ceràmica limitada per motllures. En la façana de nord hi ha l’escut de Barcelona i el de Catalunya, i en l’oest, hi ha Sant Jordi amb el drac i la verge de Montserrat. Tots aquest motius estan dins un quadre emmarcat per unes rajoles com les de l'imposta. L'espai entre aquests quadres i els arcs està revestit amb trencadís de ceràmica. Al damunt i enmig d'aquestes arcaries hi ha un arc cec del mateix tipus que els anteriors però amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica de motius florals.

Sembla que la tanca s’aixecava l’any 2006; feia la fotografia per tant amb 7 anys de retard.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 21 de març de 2013

SANT ANTONI DE MONTPEDRÓS A SANTA COLOMA DE CERVELLÓ

"Avec de la patience, on arrive a tout.", aquesta màxima ha estat una de les regles que he seguit en tot moment al llarg de la meva existència, també certament per trobar alguna dada d’aquesta ermita de Sant Antoni Abat que està emplaçada al cim de la muntanya de Sant Antoni. Es tracta d’una talaia privilegiada sobre la Vall Baixa del riu Llobregat, connectada visualment amb el castells de Cervelló i d’Eramprunyà.

La muntanya de Sant Antoni es troba coberta per una densa massa forestal, principalment cobertes de pi blanc (Pinus halepensis) o zones de matollar impenetrables

L'ermita és un edifici de planta rectangular de nau única, amb la façana d'accés orientada a nord-est, coberta amb volta de canó una mica rebaixada i un acabat exterior ondulat fet de formigó armat, coronat per una creu.

L'interior està arrebossat, pintat de blanc i pavimentat amb rajola ceràmica vermella. Hi ha una línia d'imposta composada d'una cornisa amb petites mènsules d'on arrenca la volta de la nau.

Exteriorment, les façanes són de mamposteria de pedra, arrebossada amb morter de calç en alguns punts, i en d'altres, amb morter de ciment pòrtland fruit de reparacions que s'hi han dut a terme. Les cantonades són de carreus vistos.

L'edifici està situat sobre una banqueta que es pot observar a la façana sud-est. Per accedir a l'interior, s'han de pujar quatre graons i entrar per una porta d'arc de mig punt de dovelles fetes amb el mateix tipus de pedra que les arestes de les façanes. Al damunt hi ha una inscripció amb la data 1958, any de l'última reconstrucció.

A cada costat de la porta hi ha un banc de pedra adossat a la façana. Damunt la porta hi ha un òcul emmarcat amb pedra vista. A la façana oposada a la d'accés també hi ha una porta descentrada de l'eix de la façana, que permet l’accés a una planta semissoterrada que correspon a l’antiga cisterna del castell, i un petit òcul a la part superior.
Al voltant hi trobem un zona formigonada amb unes escales amb baranes metàl•liques que permeten salvar el desnivell existent al sector sud.

L’edifici actual és fruit d’una reconstrucció feta l’any 1958 en plena efervescència del ‘nacionalcatolicisme’.




La història ens explica que el 16 de maig de 1292, Guerau de Cervelló va fundar un benefici a l’altar de Sant Antoni Abat del Castell de Cervelló.

El Castellnou de Cervelló i la seva capella devien quedar força malmesos causa del terratrèmol de 1428, i posteriorment durant la guerra Civil Catalana (1462-1472), després de la qual van quedar abandonats.

El dia 7 de maig de 1662 es va convocar un consell de la vila de Santa Coloma . La reunió es va fer "a fi y efecte de rehedificar la capella del gloriós Sant Antoni en lo castell nou de Cervelló en la present parròquia de Santa Coloma de Cervelló construïda y ja casi diruta y tots los dits son stats unanimes y conformes que dita capella se rehedificas a gasto de tot lo poble". Aleshores, va decidir-se que per finançar l’obra de la capella i de la casa de l’ermità s’imposaria el pagament del trentè de les collites de blat, ordi, civada i vi fins que s'acabés. L’any 1836 la capella va tornar a ser abandonada.

dimecres, 20 de març de 2013

MODERNISME A MONTMELÓ. LA CASA DE JOSEP CAMPANÀ ROS.

Retratava la Casa de Josep Campanyà i Ros, des de la plaça de terra que hi ha davant del descurat escorxador que aixecava l’any 1931, Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937).


Llegia al Catàleg de patrimoni que l’any 1920, el 25 de juliol, Josep Campanyà i Ros va comprar la propietat que constava d’una casa-torre, d’un molí de vent i d’un terreny on hi havia jardí, hort i vinya.

A l’any següent el nou propietari va encarregar a l’arquitecte Joaquim Vilaseca i Rivera (Barcelona 1885-1963) el projecte de reforma i ampliació de l’edifici.

L’arquitecte Antoni Bartrà i Boada és qui signa els plànols pel permís d'obres per a la construcció d'una porteria o casa de masovers l'any 1928.

L’any 1933, el senyor Josep Campanyà i Ros va sol•licitar el permís d’obres a l’ajuntament per construir la tribuna de la planta baixa de la façana sud. No trobava constància de l’arquitecte i/o mestre d’obres que ho duia a terme.

Apareix el nom de Josep Campanyà i Ros en la relació d’obligacionistes que reclamen els seus drets davant la Compañia de Ferrocarriles del Oeste de España, en una publicació que signa DON JOSÉ GIL DE BIEDMA Y BECERRIL. III CONDE DE SEPULVEDA Y III VIZCONDE DE NAVA DE LA ASUNCIÓN , i avi per tant, de la inefable Esperanza Fuencisla Aguirre y Gil de Biedma, 4 condesa consorte de Murillo y grande de España (Madrid, 3 de enero de 1952 + ).

La casa va ser adquirida per l’Ajuntament l’any 1995 i dos anys més tard sota la direcció tècnica de l’arquitecte Josep Reyes Serrano , es va dur a terme la rehabilitació de l'edifici com a centre cultural.

Actualment és un equipament municipal , on tenen la seva seu els Serveis de Cultura i Joventut.

El deplorable estat en que havia trobat l’edifici de l’escorxador, m’havia deixat l’ànim baix, tant, que certament no era el moment més idoni per visitar la casa, ho faré certament, si en alguna ocasió torno a Montmeló.

dimarts, 19 de març de 2013

CAPELLA DEL SANT NOM DE JESÚS D’OLIANA A L’URGELL SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, seguien el seu recorregut per les terres de l’ Urgell sobirà; com havia fet el Josep Salvany Blanch l’any 1923, en passar per Oliana, s’aturaven per retratar la Capella del Sant Nom de Jesús, situada al costat de la carretera C-14.





No hi ha entre les imatges de 1923, i les d’aquest 2013 gaire diferència; només els inevitables fils dels ‘mal dits’ serveis públics, que des del primer feixisme fan tot el possible per enlletgir el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya.

Aquest petit temple va ser construït al segle XVI, és de planta rectangular amb coberta a doble vessant.
Està tancada al culte, i en un no molt bon estat de conservació.

A la façana es pot veure un escut amb una data parcialment esborrada , 1596 , i amb un interessant escut d'armes de la casa Puig i Moles, ja que Josep Moles, d’ofici mercader, qui va fer-la aixecar.

dilluns, 18 de març de 2013

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SALVADOR DE SABADELL

Sobta trobar un tant singular edifici, com el de l'església de Sant Salvador a Sabadell, mitjanera amb la torre Turull, i límit de la ciutat amb l’esvoranc del riu.

Es començava a construir l'any 1955, quan la ciutat creixia – sota el nacionalcatolicisme - , i l’assistència als oficis religiosos era obligatòria, tant en l’àmbit laboral, com en l’àmbit educatiu.

El seu dissenyador, va ser l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 – 1960 de l'entorn d’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms,[1] 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926) i influenciat pel noucentisme; autor de diversos edificis religiosos, i que utilitza en aquest edifici un llenguatge arquitectònic i decoratiu propi del romànic.







L'església té un campanar de planta quadrangular i alçat prismàtic; un claustre i un porxo d'ingrés.

Els capitells de la majoria de les columnes estan decorats per Camil Fàbregas i Dalmau, nascut a Moià l’any 1906, però resident des del 1910 a Sabadell, on deixava el seu llegat artístic, de quina destinació en demanava justament comptes el Diari de Sabadell, quan aquest mitjà feia honor al seu nom.

Reiterava aquí la meva pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!!!!

diumenge, 17 de març de 2013

DE L’HOTEL MAISON PYRENEEN A EDIFICI DEL CONSELL COMARCAL DE L’ALT URGELL. LA TORRE ALSINA

Agraïm al Sr. Ventura Roca d’Oliana, la cessió d’unes imatges que il•lustren el periple vital d’aquest singularíssim edifici, construït a principis del segle XX, d’estil eclèctic, sobre uns terrenys anomenats Camps del Portal de la Princesa, que lluïa esplèndid el 26 de juliol de 1912 en ocasió de la visita que la infanta Isabel de Borbó va fer a la Seu D’Urgell el dia de Sant Jaume. Diuen les cròniques que portava una comitiva de 13 cotxes, en els quals anaven el senyor bisbe, el capità general, el president de la Diputació, diputats provincials i altres personalitats civils i militars, va ser rebuda pel president de l'Ajuntament, Enric de Llorens a l'antiga Plaça de Tetuan.



El programa de festes es perllonga durant dos dies, ens el que la Infanta assistí a una funció de gala a l’ institut obrer, una altra funció a la catedral, una recepció al Palau Episcopal, i feu visites a; l'asil, el convent de les monges de l'ensenyança, i al noviciat de la Sagrada Família.

En la memòria dels urgellencs foren aquelles unes festes sonades.

Als anys 20-30 hi ha constància que l’edifici va passar a ser un Music-Hall, el propietari registral a partir de 1921 era Pedro Solé Graells.


En els dies foscos de la - mal dita - guerra civil va ser incautat i destinat a caserna de la FAI , qui hi va instal•lar calabossos al soterrani.

Als anys 50 del segle l’edifici va ser la seu de l’empresa d’autocars ALSINA-GRAELLS. Hom pensa que d’aquí sorgeix la denominació TORRE ALSINA.

L’any 1990 va ser adquirit pel Consell Comarcal.

L’any 1991 l'arquitecte Pere Serra Amengual va adequar l'edifici - en el que encara es varen trobar algunes portes amb el nombre de la habitació - per allotjar-hi les oficines del Consell Comarcal de l'Alt Urgell, conservant el pati com a eix vertebrador i deixant a la vista l'entramat de fusta de sota la coberta, que s’incorporava a l’edifici als anys 30.


L’any 2009 el Consell va pensar en fer una ampliació a l’edifici annex on abans havia estat el pati de l’antiga Torre Alsina. Els arquitectes Néstor Sulkin i Walter Marchissio van ser escollits per dur a terme l’ampliació què s’està fent per fases. El nou edifici està totalment cobert.

La descripció tècnica ens diu : edifici de dos pisos i golfes, de planta rectangular, i organitzat al voltant d'un pati. La coberta, de pissarra, és a tres vessants, amb una claraboia a la part central i llucanes per il•luminar les golfes. S'alternen llucanes amb un frontó triangular i volutes laterals amb d'altres sense volutes i de mida més petita. A la cornisa de la coberta hi ha els pinacles que coronen les pilastres que organitzen la distribució de la façana en cossos diferenciats. A la part central de la façana hi trobem una estructura formada per quatre pilars i un entaulament per la qual s'accedeix a l'interior. A ambdós costats hi ha sengles finestres d'arc de mig punt envoltades per un parament en forma de carreus encoixinats . Al primer pis hi ha un balcó central amb barana de balustres i als dos costats un altre balcó amb barana de forja. Als extrems hi torna a haver balcons amb balustres. La cantonada de l'edifici s'articula per un cos semicilíndric, amb una finestra a la planta baixa i un balcó de forja al primer pis, amb coberta tronco piramidal. La façana del passatge de l'Alsina és més estreta i s'organitza mitjançant dues grans obertures rectangulars amb una porta d'arc de mig punt al centre. El parament és també de carreus encoixinats. El primer pis es divideix en tres cossos emmarcats per pilastres. Al centre hi ha dues finestres i als extrems dos balcons amb balustrada. Tres llucanes il•luminen el darrer pis, al centre n'hi ha una de petita, mentre que als costats són més grosses La façana oriental dóna a un espai enjardinat que forma part de l'immoble.

Es compleixen ara el Centenari d’aquesta casa , i els primers 25 anys d’existència del Consell Comarcal de l’Alt Urgell al que desitgem llarga vida; en ocasió de documentar aquesta breu crònica, advertia la importància o rellevància d’aquest edifici, que es manifesta encara en el seu gran vestíbul.

Contemplant el seu interior és fàcil imaginar-se en aquells temps, a una donzella baixant d'una carrossa tirada per cavalls per anar al ball d'aquella nit...

Tot d’una, un silenci, tothom queda bocabadat en veure baixar per les escalinates a l'amfitriona resplendent i bonica com una flor de neu acabada d'obrir.

Rosa Ventura Cutrina

dissabte, 16 de març de 2013

LA CASA BASTINOS DE SANT FOST DE CAMPSENTELLES

Quan retratava la Casa Bastinos a Sant Fost de Campsentelles no podia pensar que a la xarxa no trobaria cap informació d’interès en relació a l’edifici, i si respecte de la seva dedicació com a equipament públic, que inclou ara un menjador social per donar resposta a les necessitats més bàsiques, de moltes persones a les que ha deixat sense recursos, el tsunami de la corrupció política i econòmica del Reino de España.


L’any 1978 s’aprovava una Constitució que prohibia la Pena de Mort, quedava vigent però , la Llei Hipotecaria que en els darrers mesos s’ha emportat la vida de més persones, que l’aplicació pràctica del Garrote Vil en els anys del primer feixisme.

En el sector polític però, cap suïcidi, en el món econòmic cap suïcidi, no us sembla estrany ?.

Trobava una descripció tècnica, que alhora que minsa, és clarament equivoca i que diu així ; Edifici de tècnica constructiva moderna però amb elements clàssics tan ornamentats i disposats tan sofisticadament que li donen una imatge abarrocada.

Per altra banda, la planta té forma de T, o de creu a la que li falta un braç, que es perllongaria sobre el carrer.

La teulada sembla de pissarra, o si més no la intenta imitar.

Demanava a l’Alcaldessa, Montserrat Sanmartí i Pratginestós, informació en relació al mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’edifici que compartien l’Ajuntament , i les escoles publiques, construït sota el mandat de l’Alcalde, JAUME TORRENTS I MURGARELLA, i que inaugurava l’agost de 1933 , el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 21 de setembre de 1859[1] - Barcelona, 25 de desembre del 1933)

Li demanaré de nou a msanmarti@santfost.cat i per idèntica informació - mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’edifici – ; us deixo un enllaç en el que podreu veure una imatge de l’any 1880 de la casa que pertanyià a la família de JUAN BASTINOS COLL que creava l’editorial que porta el seu cognom a Barcelona l’any 1852.

Sou pregats d’ampliar-nos aquesta informació a l‘email coneixercataunya@gmail.com

En aquest context de greu crisis econòmica, suggerim al Magnífic Ajuntament de Sant Fost de Campsentelles , que des dels Serveis Tècnics es dugui a terme la catalogació d’un element del Patrimoni Històric i/o Artístic a la setman; amb aquesta cadència ben aviat tindran enllestit el Catàleg exigit per la llei.

Els fils dels ‘mal dits’ serveis públics, desmereixen – com es pretén – la visió de l’edifici; quan temps més haurem de pagar aquesta paria[ Tribut que els sarraïns pagaven als prínceps cristians d'Hispània quan aquests els hi obligaven amb una incursió que demostrava una superioritat de llur poder ] al Reino de España ?.

God save the catalan people.

divendres, 15 de març de 2013

CAN ROIG DE CAMPRODON AL RIPOLLÈS

Rebia una fotografia del Jordi Canals Prats, de la que fou meravellosa casa de Can Roig, al carrer Freixenet, 21, a la ciutat de Camprodon, a la comarca del Ripollès, a la província de Girona.


Va ser construïda entre els anys 1900 i 1901 per l'arquitecte olotí, Simó Cordoní i Carrera. Afegim una fotografia en blanc i negre presumiblement d’aquells anys.


L’’edifici d’estètica modernista, es troba avui en un estat d'abandó absolutament lamentable, malgrat això, la finca qualificada com a xalet, està declarada bé d'interès cultural local.

Les seves impressionants dimensions i característiques permeten tractar la finca de palau. Cordomí va dissenyar un edifici d'aspecte grandiós on va combinar el Modernisme en la seva variant neogòtica com a estil bàsic, amb una torre quadrada principal que ens recorda a algunes construccions de la primera època de Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956).

La porta principal de l'edifici (avui desapareguda) era d'un gòtic molt ornamentat, estava coberta per una mena de lògia d'arcades romàniques coronades per merlets. Encara avui es pot contemplar algun element de la riquíssima decoració exterior, amb peces escultòriques en pedra, que ens permeten imagina la magnificència del conjunt. L'interior de la finca presenta un aspecte d’absoluta ruïna i desolació, i la majoria dels sostres s'han enfonsat a causa del deteriorament.

Felicitem a qui correspongui per aquesta eficaç demostració de com es pot deixar malmetre el Patrimoni Històric i/o Artistic, com a mètode per ‘dessolar la terra’.

El desenvolupament de la Vall de Camprodon s’explica en bona mesura per l’existència del tren que unia Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, i que es va posar en funcionament el 1880 per assegurar la sortida del carbó que s'extreia a Ogassa.

El tren fins als primers decennis dels segle XX anava associat al progrés i al desenvolupament, durant el franquisme, i de forma molt rotunda ja dins d’aquesta Democraciola – Democràcia sota vigilància permanent dels armats - ha esdevingut camí de la misèria.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com relatives a les dades biogràfiques de l’arquitecte, i del promotor d’aquesta casa.

dijous, 14 de març de 2013

SANTA MARIA DE MARTORELLES

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, fins a Santa Maria de Martorelles, dita abans de la segregació de Martorelles, ‘ de dalt’, enlloc de ‘sobirana’ com pertocà en llengua catalana, tenia a darreries de 2012 un cens de 865 ànimes.

Ens hi portava el desig de retratar la seva església dedicada a Santa Maria; la consagració del temple consta del segle XII, encara que és probable que es tracti de la segona consagració, doncs es poden trobar elements arquitectònics anteriors. La major part de la construcció és d'època medieval: absis del segle X, mentre els arcs de les naus són propis d'un romànic tardà amb mires cap al gòtic.



Les capelles laterals pertanyen, aproximadament, al segle XVI i les posteriors dels segle XVII.


Retratava una majòlica que explica la història d’aquest edifici religiós d'una sola nau amb un annexa posterior situat sobre el lateral dret i que és utilitzat com a baptisteri i un campanar a l'esquerra de l'absis que encapçala l'església, pel seu l’accés exterior, hom defensa la tesis d’un primer us com torre de guaita i bada.

El sistema de cobertes és de dues vessants i la façana és coronada per una gran motllura ondulada d'estil català. La porta té un arc rebaixat amb senzilles motllures i un escut central.


L’església té un tancament de tot excepcional, que em recorda la nostra situació ‘nacional’ vers la veïna ESPAÑA que ens nega el pa i la sal.

De l’interior – al que no podíem accedir – llegim : queda presidit per l'absis circular i un arc triomfal quasi bé de ferradura. La nau de l'església es troba dividida en quatre trams, per dos arcs apuntats i un tercer de mig punt. Al davant del presbiteri s'observa l'antiga existència d'absidioles, avui tapiades. El cor amb balustrada senzilla i de fusta. El material utilitzat en la construcció és de pedra avui arrebossada, excepte l'absis.

Actualment es sufragània de Sant Joaquim de Martorelles.

Pel que fa al topònim defensem com en el cas de Martorell, la tesis d’una evolució del llatí - Martyretulapetits cementiris, aquesta tesis reforça alhora una línia etimològica , defensada entre altres per Ángel María José Amor Ruibal (Barro, província de Pontevedra, 11 de març de 1869 - 4 de novembre de 1930)- en el seu cas per a Santiago de Compostela, que relaciona el significat enterrar del verb "Componere" amb el sufix "ela" que ve a significar sepultura o cementiri, per explicar un Campsentelles, com a veí.

L’embolcall de fils dels ‘mal dits’ serveis púbics - que son sempre empreses de capital español – em posa de manifest la vigència d’aquella paria per ‘dessolar la terra’ que s’imposava en el primer feixisme.

dimecres, 13 de març de 2013

CAN CAMPS DE TORRELLES DE LLOBREGAT

Retratava Can Camps, edifici singular d’arquitectura modernista que va ser sotmès a una profunda rehabilitació per adequar-lo al seu us com a Biblioteca pública.


Trobava aquesta minsa informació : Construcció de planta rectangular a la que s'hi accedeix passant primer pel pati.
Un dels angles de la casa està acabat en absis i l'altra banda la flanqueja una torre de secció quadrada.

La casa és d'una planta i les finestres tenen acabats decoratius neogòtics en "cortina".

La cornisa és recorreguda per tota una sèrie de petits arquets cecs conopials i el sostre de la casa es a doble vessant.
La torre acaba amb remats denticulats que li donen bellor.

Sembla que com la major part del Patrimoni Històric de Torrelles de Llobregat, s’aixecava ‘d’amagat de l’Ajuntament’, perquè no hi ha cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte. Tampoc del promotor de l’edifici.

Atès l’ús que se li ha assignat pensem que – almenys en aquest cas - des del Magnífic Ajuntament s’hauria de fer un esforç per posar remei a aquesta mancança informativa.

Torrelles de Llobregat és un lloc encisador, en el que semblen no tenir interès en els potencials visitants, més enllà del complex de Catalunya en Miniatura.

Adreçaré un email demanant informació de l’edifici a la Biblioteca Pompeu Fabra; b.torrelles.pf@diba.cat