dimecres, 31 de juliol de 2013

SOCIETAT CORAL ‘LA VIOLETA’ DE CENTELLES

Anàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés pels carrers de Centelles,a la recerca dels edificis modernistes, que sorprenentment no s’han conservat al nivell de la Garriga i/o Cardedeu, per citar dues poblacions de semblant importància.

Retratava la façana de la Societat Coral ‘ la Violeta’ , atribuïda a DESCONEGUT, el millor dels arquitectes de món mundial, i que va treballar abastament a Catalunya.

La història del dimoni que arriba amb el tren, i en una nit aixeca l’edifici a canvi d’una penyora – que no sabem quina era, i si finalment la va aconseguir – no em sembla gaire versemblant, i a vosaltres ?.

La descripció tècnica ens diu : Edifici de grans dimensions i sales molt espaioses, de planta baixa, semisoterrani i dos pisos en la part central més elevada, i sostenen els acabats 12 ampits de guix. La coberta és de teula aràbiga a dos vessants. La façana principal està formada per pedres treballades de forma rectangular de 1 metre d'alçada per 30 centímetres d'amplada, hi ha també 3 finestres amb una base obliqua de guix i pedra superposada de considerable alçada.



En el frontó de la part central hi ha un dibuix amb l'escut de la societat i damunt, en ferro forjat i pedra hi ha una lira.

A l'arxiu municipal hi ha un expedient d'ampliació i reforma fet l'any 1980 per l'arquitecte Miquel Vallduriola i Mata.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Recordeu SEMPRE, que CATALUNYA i CENTELLES, NOMÉS EN TÉ A NOSALTRES.

dimarts, 30 de juliol de 2013

ESGLÉSIA DE SANT LLORENÇ DE SAVALL. VALLÈS SOBIRÀ

Quan retratava l’edifici se’m feia present que en aquest poble del Vallès sobirà, això dels fils penjant de qualsevol manera que pugui enlletgir estèticament el patrimoni de tots, çes una constant, costa d’entendre perquè els consistoris – almenys en els darrers anys - estan formats per ‘gent del país’ , no voldria de cap manera que s’acabés coneixent com l’ Església de Sant Llorenç de Savall dels fils penjats.

S’explica que en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39, concretament el dia 22 de juliol del 1936 membres de la FAI de Rubí i alguns llorençans entraren a l'església, la saquejaren i van estellar i cremar a la plaça l'orgue, l'altar i algunes imatges.

Llegia contràriament a la fitxa tècnica que durant la guerra del 1936-39 fou tan malmesa que gairebé es reféu totalment als anys 40-50 (un medalló esgrafiat a la façana data de 1957, tot i que les obres més importants es van dur a terme l'any 1945).

L'actual edifici es caracteritza per una àmplia façana amb esgrafiats i un petit porxo damunt el portal d'entrada, i un singular cimbori de ceràmica vidriada al costat del campanar llarg i dret (amb una torreta o "cumani", imitant els antics comunidors) que caracteritzen la silueta del poble. Un dels vitralls de l'església és atribuït a Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956)Puig i Cadafalch, net del mas així , malgrat que se’l coneix popularment com Catafau.



D'entre els elements arquitectònics més antics destaca una petita porta a la façana de migdia semblant a les portes romàniques de la capella del Dalmau o de Sant Llorenç del Munt; fins a les profundes reformes del segle XIX l'entrada al temple es feia per la façana sud.

Els fils dels mal dits ‘serveis públics’ son un afegit innecessari.

dilluns, 29 de juliol de 2013

SANT SALVADOR DE TORREBESSES. EL SEGRIÀ

L’Enric Sànchez-Cid aprofitava els primers dies solejats de la primavera per arribar-se fins a la ‘terra ferma’, ens explica pel que fa a l’accés a l’esglesiola de Sant Salvador de Torrebesses que   s’hi veniu des de Lleida, sortint en direcció a Tortosa , passats dos quilòmetres de Sarroca de Lleida , hi ha un desviament a mà esquerra que mena a la població de Torrebesses situada dalt d’un tossal. Hi viuen unes tres-centes persones dedicades a la pagesia i a la petita industria local.

L’actual nom és un compost dels mots torre i besses, fent referència a torres bessones. Aquest nom li van donar els repobladors que, procedien de l’Alt Penedès  l’any 1149, van arribar a aquestes terres donades pels comtes catalans després de conquerir-les.

No hi ha constància si abans de l’ocupació àrab de Lleida (719) existia un assentament de població a l’indret. El primer document escrit que parla de la població és de l’any 1297, durant el regnat de Jaume II, on s’esmenta l’església.

El domini posterior de la Cartoixa d’Escala Dei (1451) va suposar una època de progrés i estabilitat al poble, fruit de la tasca metòdica i endreçada dels monjos que, a més, deixaren un ric llegat documental que a permès refer bona part de la història del municipi. Amb la llei de Mendizabal (1835), la presència dels monjos es varen fer fonedissos.  

L’església parroquial de Sant Salvador és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat i reforçat per dos arcs torals. Un d’ells dóna pas a l’absis semicircular de la mateixa amplada de la nau.



La porta s’obre a ponent i queda situada a un nivell més elevat que l’actual carrer. És d’arc de mig punt amb una arquivolta motllurada recolzada en columnes amb capitells de decoració vegetal. En aquest mateix mur s’obre una finestra d’arc de mig punt i s’aixeca el campanar d’espadanya de dos ulls i un campaneret el corona.



Al mur de migjorn i prop de l’absis es bastí una capella rectangular contemporània a la nau. Al mur de tramuntana i simètrica a la de migjorn, n’hi ha una altra capella, coberta amb volta de creueria d’origen gòtic.

També destaca de la població el Museu i la col·lecció Etnològica fundada per Josep Jané i Periu que recull interessants objectes de la llar, la pagesia, la vida rural, peces de ceràmica (època del bronze), troballes prehistòriques i documents.

diumenge, 28 de juliol de 2013

LES ESCOLES DE LA COLÒNIA DE SANT ESTEVE DE GUIXARÓ. CASSERRES

No hi ha noticies del mestre d’obres, arquitecte i/o enginyer que aixecava aquest edifici, que no mereixia l’atenció dels que feien el Catàleg de Patrimoni de Casserres, que recollien curiosament – no òbviament pel seu valor històric i/o patrimonial- el que anomenen pomposament ‘ campanar del Guixaró’.

A partir dels anys 70 del segle passat, amb l’afebliment físic del sàtrapa, comencen a fer-se dolorosament presents els efectes de la seva inacció; els indicis de crisi del sector tèxtil, orfe de inversions, i entestat en mantenir el model de les colònies industrials del segle XIX.

El Guixaró , com les colònies de més amunt, i més avall – va anar perdent població , i s'anaren clausurant serveis tradicionals, com l'escola o la botiga. La fàbrica tancava portes a darreries dels anys vuitanta, quan ens trobàvem instal•lats ja en aquesta ‘democraciola’, que possiblement per la reproducció endogàmica de les elits, ens ha portat als nivells de misèria, propis del primer feixisme ( dictadura de Primo de Rivera ).



L'any 1993, s'adequà una part de l'edifici de les antigues escoles per posar-hi la nova església, i es feia el projecte del campanar que tant ha meravellat als autors del Catàleg de Patrimoni. Se li va afegir la campana de l'antiga església de Sant Esteve, que passava a ser reutilitzada com a dependències privades de la fàbrica.



L’absència de quitxalla a les Colònies, és un mal símptoma, el silenci té reminiscències sepulcrals.

Ens agradarà tenir noticies d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Recordeu-ho SEMPRE, CATALUNYA i CASSERRES, NOMÉS EN TÉ A NOSALTRES.

dissabte, 27 de juliol de 2013

LA CAPELLA NEOROMÀNICA DEL SANT CRIST AL CEMENTIRI MUNICIPAL DE SANT LLORENÇ DE SAVALL AL VALLÈS SOBIRÀ

No ens explica gaires coses l’enciclopèdia de ‘Barcelona’, de Sant Llorenç Savall ; ens diu que està a 466 metres d’altitud, situada a la dreta del Ripoll, en l’interfluvi d’aquest riu amb el torrent del Burc; que es formava al llarg de l’antic camí de Castellar a Granera (carrers de Barcelona, Nou i de Sant Feliu) i de l’antiga parròquia de Sant Llorenç, on fou construïda la nova església parroquial de Sant Llorenç, situada a la plaça Major, que l’any 1867 es construí el pont sobre el Ripoll que enllaçà la població amb la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès, quan aquesta fou construïda deu anys més tard, i que l’estructura dels carrers estrets i del nucli urbà és condicionada per la morfologia del territori. Del cementiri, de la seva capella neoromànica, i de l’advocació a ques taà dedicada ni un mot.
A la pàgina web de l’Ajuntament tampoc trobava res.



Ah!, el cementiri estava tancat, i enlloc veia cap indicació dels horaris en que es possible accedir-hi.



De l’advocació en donaven resposta de l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera: Capella dedicada al Sant Crist, anteriorment - abans de l’ampliació del cementiri municipal - conformava també el límit exteriors del fossar. Al febrer de 1970 encara estava en el seu lloc ‘original’.

De la història d’aquest fossar ens agradarà rebre’n informació a l’emai coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 26 de juliol de 2013

ESGLÉSIA DE LA NATIVITAT DE LA MARE DE DÉU. SUNYER. EL SEGRIÀ

Rebia una crònica de l’Enric Sanchez-Cid, en la que ens explica que sortint de Lleida en direcció a Tortosa, passant per Sudanells i fets 12 km. de bona carretera, apareix un trencall que mena a Sunyer, que queda esmentat com a Castell en el segle XIII.



L’església parroquial és un edifici d'una sola nau amb una capella a cada costat que es situa en la transició del romànic al gòtic. La nau té dos arcs faixons i les dues capelles estan cobertes amb volta de creueria, amb arcs d'ogiva més aguts al costat sud, on han quedat esculpides sobre cada capitell angular la representació dels evangelistes, de trets gòtics.



Al mur nord es conserva, encaixonada i mig mutilada per les dues capelles, la porta original del temple. És un arc de mig punt adovellat format per arquivoltes en degradació. Les arquivoltes van a parar a unes columnes, de les quals no es conserven totes, amb capitells que formen un fris continu. Aquests capitells estan decorats amb motius vegetals excepte el més exterior que té esculpit un ocell.



Els capitells del costat dret queden tapats pel mur de la capella però per el que encara es pot veure sembla que la composició de la portalada era simètrica. La façana principal actualment es troba als peus de l'església i és d'estil barroc. La façana està precedida per una escalinata. La porta és d'arc de mig punt peraltat; està flanquejada per dues pilastres llises amb capitell toscà que aguanten un arquitrau. A sobre de l'arquitrau hi ha un frontó triangular però té les línies son còncaves. A banda i banda de la portalada hi ha una voluta i a la part superior un rosetó. Tot l'edifici està resseguit a la seva part superior per un ràfec decorat amb permòdols esculpits. A la teulada, seguint el carener que és perpendicular a la façana principal, es troba el campanar de cadireta. És de dos pisos amb dos ulls per cada pis, però nomes els dos superiors tenen campanes.

dijous, 25 de juliol de 2013

CAL MAURICI A SANT LLORENÇ SAVALL AL VALLÈS SOBIRÀ

La casa està senyalada de núm. 56 a l’ Aviunguda de Catalunya, el nom de ‘Cal Maurici’ és el del seu primer propietari i constructor, Maurici Pla, - ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com del cognom matern ) que havia estat paleta al Marquet de les Roques, obra de l’arquitecte Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928) per encàrrec de l’Antoni Oliver i Buxó l’any 1895.



Habitatge unifamiliar de planta baixa, pis i terrat. Al primer pis hi ha una gran balconada amb tres sortides decorades amb motllures. La paret, arrebossada, presenta uns esgrafiats amb motius florals que han estat repintats amb el temps i petites decoracions de trencadís ceràmic. El terrat superior està tancat per una balustrada amb motius geomètrics i una mènsula decorada amb escultures femenines. Alguns elements, com les columnetes de la planta baixa, estan fets amb pinyolenc del país que li confereixen un efecte estètic singular.

El manyoc de fils dels mal dits ‘serveis públics’ sens acut una reiteració excessiva , fins per una Nació esclava.

dimecres, 24 de juliol de 2013

CAPELLA DE SANT MIQUELS DELS SANTS, ANNEXA AL COL•LEGI DE LES MISSIONERES DELS SAGRATS DE JESÚS I MARIA. CENTELLES

Em costava trobar informació sobre aquest edifici que no ha cridat l’atenció dels que feien el Catàleg de Patrimoni de Centelles.

L'escola havia estat regentada per la congregació de les germanes Carmelites que marxaren del poble en els primers dies del genocidi contra Catalunya 1936-39

El 16 d'octubre de 1939, pocs dies després de l'arribada al poble (10/10/39) les Germanes Missioneres dels Sagrats Cors, tornaven a obrir aquest espai docent.

Venien des de Mallorca, atenen la petició del Bisbe de Vic, Joan Perelló i Pou (Santa Maria del Camí, Mallorca, 30 d'abril de 1870 - Vic, Osona, 27 de juliol de 1955) .

Ens agradaran tenir noticies del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’edifici del carrer de l’Hospital, i de l’advocació de la Capella annexa al col•legi, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Rebia resposta de l’Arxiu Gavin, des del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera : la Capella està dedicada a Sant Miquel dels Sants , sacerdot trinitari descalç de Vic, nascut Miquel Argemir i Mitjà, (Vic, 29 de setembre de 1591 - Valladolid, 10 d'abril de 1625). Venerat com a sant per l'Església Catòlica Romana, és el sant patró de Vic.



Recordeu SEMPRE que CATALUNYA i CENTELLES, NOMÉS EN TÉ A NOSALTRES.

dimarts, 23 de juliol de 2013

SANT JOAN DE CARRATALÀ. AITONA. EL SEGRIÀ

Rebia de l’Enric Sànchez-Cid un breu sobre la seva estada per la ‘terra ferma’, aquí parlar en català és el més normal, malgrat la proximitat física dels que en diuen LAPAO. 

En explica que després de sortir d’Aitona pel sud, apareix el trencall a mà dreta que mena a la Cova del Pare Palau i, a prop, a l’ermita de Sant Joan de Carratalà.

Carratalà vol dir fortalesa on hi ha un nucli habitat annex i això es constata en les restes de la fortificació que trobem al cim del tossal proper a l’actual capella de Sant Joan de Carratalà.

Les restes d’un castell consistents en els basaments de la muralla i de cases dins d’aquest recinte, van patir alteracions degut a la construcció d’algunes trinxeres durant la darrera guerra civil del 1936-1939. Estem davant d’un hisn o castell musulmà.



L’església de Sant Joan de Carratalà fou aixecada probablement sobre els basaments d’una antiga mesquita pertanyent a aquest primer nucli habitat del castell andalusí. De tota manera la primera cita documental no la trobem fins l’any 1168 quan ja es situen en aquesta zona els nous repobladors cristians.

És un temple d’una única nau capçada a llevant per un absis semicircular sense decoració exterior i amb una finestra a l’absis desplaçada de l’eix de simetria, fet molt poc habitual en aquest tipus de temples. A la banda sud té adossada una petita capella de planta rectangular. La única decoració significativa és el ràfec de la teulada amb una motllura bisellada.

dilluns, 22 de juliol de 2013

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE SANT LLORENÇ DE SAVALL. EL MARQUET DE L’ERA.

La denominació ‘Marquet’ no és infreqüent a Catalunya, i concretament dins del terme de sant de Savall, s’aplica a dues edificacions :

El Marquet de les Roques a la Vall d’Horta

El Marquet de l’Era, avui seu de l’Ajuntament d’aquesta població del Vallès Sobirà, documentada des del segle XII, que tingué usos pairals fins que el creixement urbà va convertir-la en un casal senyorial.

En toponímia té un significat diminutiu de ‘marca’, i faria referència a una propietat important i/o extensa, quins titulars – com en el cas de la Sala – no tenen reconeguda cap mena de noblesa, home de paratge, ciutadà honrat , cavaller,...

Llegia que els Marquet (o Marquès) eren descendents dels senyors de Pera, i van acabar essent grans propietaris rurals.



La descripció técnica ens explica : Edifici de planta quadrangular, de planta baixa, dos pisos amb balconades i golfes amb galeries d’arcs de mig punt. A l'interior són de destacar el gran celler i la sala, de volta catalana. Hi ha diverses llindes datades als segles XVII i XVIII.

La casa n’ha vist de tots colors : a la Primera Guerra Carlina (1833-1839), el cap local dels carlins, l'any 1838 , era Jaume Antoni Marquet.

Desprès del curt període del trienni liberal , llegia que l’any 1846, en la dita Guerra dels Matiners o segona carlinada, “El Secai” fou executat a la sortida de la missa dominical per la partida carlina de Pau Tarrés. L’assassinat comportà la detenció i condemna a cadena perpètua de l’Alcalde i els regidors que foren indultats sis mesos després.

La Revolució de setembre de 1868 produí aldarulls i desfermà brots anticlericals. Un escamot de la Jamància s’endugué i assassinà dos clergues que s’havien amagat al Marquet de l’Era, que era el feu de reconeguts carlins.

Fou declarat Bé d’Interès Local i adquirit per l’Ajuntament l’any 1996, les obres de restauració per aixoplugar la Casa Consistorial van començar l’any 2004.

diumenge, 21 de juliol de 2013

PELAGALLS. PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

Quans ens aturàvem davant l’església de Sant Esteve de Pelagalls, em resistia a admetre com explicació del topònim que aquets petit turó fos el lloc on ‘pelaven els galls’. Com defensa per Descarregallops , ‘tros de les Pallargues on tiraven llops morts’, l’Anna Rialp Cercós.

En la meva tesis el mot PÈLAG, té el sentit de ‘cosa molt copiosa, de gran abundància ‘.

Perillava l'amic en lo gran pèlec d'amor, Llull Amic e Amat 303.

D'amor y mercè hun pèlech sens fons, Passi cobles 149.

Ones li són d'un pèlag de tristesa, Canigó x.

I pel sentit Gall/Galls, recordar només que les conegudes roselles (Papaver rhoeas) — que donen a la primavera un toc de color als sembrats— es també coneixen amb els noms de badabadocs i gallarets , i seguint Francesc Masclans i Girvès (1905 - 1999) 1981: Els noms de les plantes als Països Catalans, trobarem que les roselles reben una trentena de denominacions diferents (o variants formals d’aquests noms) , al llarg del territori català.

N’hi ha de prou curioses: babol, caputxí, gall, gallaret, gallet, monges, papariu, paparota, pipiripip, puput, quiquiriquic, vermelló. El darrer d’aquests noms al•ludeix directament al color vermell d’aquestes flors. També al•ludeixen al color roig la curiosa denominació republicans recollida a Gallecs (Bonet et al., 2008) i els noms de gall, gallet i altres derivats, sens dubte per comparació amb el vermell de la cresta d’aquests animals. A més, és conegut el joc infantil consistent a obrir les poncelles, jugant a endevinar prèviament si serà “gall”, “gallina” o “poll” (segons que surti vermella, de color de rosa o blanca).

Un altre joc consisteix a agafar un pètal de rosella, posar-se’l als llavis i bufar perquè surti un xiulet (“pi-pi-ri-pip”), que imita el cant del gall.

La tesis ens descriu la visió que podem percebre en algun moment de l’any, la d’un ‘mar de galls’.


M’ensenyava el Martí Fontanelles Torra els curiosos ‘rellotges’ que en gran nombre es troben a les pedres de la paret sud de l’església de trets preromànics de Sant Esteve.


En demanarem informació als ‘experts’.

ERMITA DE LA MARE DE DEÚ DE SANTESMASSES A SEDÓ. TORREFETA i FLOREJACS. LA SEGARRA. CATALUNYA

Anàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés pel extens terme 88,9 km² de Torrefeta i Florejacs a la comarca de la Segarra; la n ostra destinació era l’ermita de la Mare de Déu de Santesmasses, al poble de Sedó.

Del topònim, Santsesmasses trobava a : http://toponimiacatalunya.blogspot.com.es/2007/11/etimologia-dels-cognoms.html
Fa referència a Santa Marta i els seus dos fills, que van ser martiritzats a Roma i llençats en un estany. La devoció popular els dirà a tots plegats Santes Martes, i en la llengua catalana esdevindrà amb el pas del temps Santes Masses. Em sembla versemblant.

L'Ermita de Santes Masses es troba ubicada en un punt elevat de l’antic poble de Sedó ( desconec si té relació amb el Sedó que aixecava una Colònia al terme d’Esparreguera, sou pregats de confirmar-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com


L’ermita és una construcció de pedra que es troba arrebossada en la seva totalitat, a excepció dels angles de l'edifici que ens deixen entreveure grans carreus de pedra. La façana de ponent presenta una coberta a dos aigües, al centre de la qual s'aixeca un campanar d'espadanya amb un ull d'arc de mig punt. Dos grans contraforts, a l'extrem N.O. i gairebé al centre de la mateixa façana, flanquegen una porta dovellada d'arc de mig punt a la qual accedim gràcies a quatre esgraons. Una rosassa ovalada sota el campanar, dona llum a l'interior de l'ermita, mentre que a la vora d'aquesta es pot observar una gran arcada d'arc de mig punt que ha estat tapiada. La façana de llevant testimonia l'existència de dues finestres amb àmpit que han estat tapiades, igual que succeeix a la cara nord de l'edifici. L'àbsis és quadrangular i presenta una finestra amb àmpit mig tapiada, on encara es conserva la reixa de forja que la protegia.

L’edifici ha sofert molts actes vandàlics, deguts en part a la seva ubicació, i en part a la general descreença i àdhuc a la bel•ligerància antireligiosa generada per l’actuació nefanda de LA IGLESIA CATÓLICA REFORMADA DE ESPAÑA.

Això va comportar que per la seva seguretat la imatge de la Mare de Déu de Santes Masses , una talla de fusta policromada, romànica, sigui custodiada avui a l’església parroquial de Sedó.


Hom pensa que hi havia un edifici romànic que serà reformat i ampliat ‘ad pompam et ostentationem’ al segle XVIII.
Us deixo un enllaç hom trobareu més informació d’aquesta esglesiola i de la seva advocació : http://goigsdelignasi.jimdo.com/la-segarra/sed%C3%B3-torrefeta-i-florejacs/nostra-senyora-de-santes-masses/

Ens encanta la Segarra i malgrat que no ens convidaven a la darrera trobada de bloggers a la Segarra, perquè segons sembla no ‘donem el perfil’, continuarem enamorats fins al moll de l’os d’aquesta terra . El perfil de bloggers coneixedors de la Segarra si que el tenim, el que possiblement no donem- ni donarem mai - és el ‘perfil polític’.

dissabte, 20 de juliol de 2013

LES ESCOLES PÚBLIQUES DE SANT LLORENÇ DE SAVALL

Antoni de Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876-1947), aixecava l’any 1924 aquest edifici escolar on va aprendre les primeres lletres el Josep Olivé Escarré. En el cens de 1930 hi figuren 1.667 veïns.



En els anys foscos del genocidi contra Catalunya, l’edifici va ser destinat a altres usos – que no s’especifiquen - i l’activitat docent es va traslladar a la Torre de l'Albagés.

En acabar el conflicte bèl•lic va retornar al seu ús originari que va mantenir-se fins als anys setanta, en que el cens comença a recuperar-se 1.759 veïns.



La descripció tècnica ens diu : edifici rectangular amb teulada a dues vessants, que havia acollit dues grans aules i altres serveis. Les dues façanes laterals tenen el carener ondulat i decorat amb volutes, i damunt el frontó de l’entrada hi ha un gran escut.



L’edifici ha estat rehabilitat i repintat recentment i acull la casa de cultura amb diversos usos (sala pública, biblioteca, seu de diverses entitats..), l’exterior funciona com a parc infantil públic.

Sou pregats d’ajudar-nos a ‘recuperar la memòria històrica’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Recordeu SEMPRE que CATALUNYA i SANT LLORENÇ SAVALL, NOMÉS EN TÉ A NOSALTRES.

divendres, 19 de juliol de 2013

SANT VICENÇ D’AGUILÓ EN TERME DE SANTA COLOMA DE QUERALT. CONCA DE BARBERÀ, CATALUNYA

Havíem dinat el Josep Olivé i Escarré i l’Antonio Mora Vergés, a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps, i desprès de fer un tomb per Santa Coloma de Queralt – que s’ho val, i molt – pujaven al vehicle per refer el camí – que comença a semblar-nos llarguíssim – fins al Vallès jussà.

Em resistia però, a marxar sense aturar-nos un moment al poble d’Aguiló aturonat a la dreta de la carretera.


S’assentava el Josep al pedrís de la Capella de Sant Vicenç d’Aguiló, de la que ens diu la fitxa tècnica : Edifici de planta rectangular, sense presbiteri diferenciat i amb volta de canó que arrenca d'una imposta.

La porta originària, d'arc de mig punt i adovellada va quedar inutilitzada i roman a la façana sud tapiada. L'únic element ornamental que hi apareix és una motllura a manera de guardapols resseguint externament el perímetre del adovellat. Els materials constructius emprats en la fàbrica són molt pobres: aparell petit, tallat a cops de maceta i lligats amb reble. Havia d'anar per força arrebossat interior i exteriorment. L'accés actual es fa pel mur de fons. al seu interior llegim que es conserven les imatges gòtiques de Santa Anna, Sant Vicenç i Santa Llúcia, realitzades en pedra.

Sant Vicenç d’Aguiló ha estat sempre una capella dependent de la parroquial de Santa Maria d’Aguiló i, com aquesta, estigué vinculada al bisbat de Vic des de la seva fundació. Quan fou restaurat l’arquebisbat de Tarragona, la parròquia d’Aguiló fou reclamada com a pertanyent a la seva antiga demarcació però, tot i el breu de l’any 1154 del papa Anastasi IV que comminava al bisbe de Vic perquè la retornés a Tarragona, continuà vinculada al bisbat de Vic fins el 1957, en que passava finalment a dependre de l’arquebisbat de Tarragona.


L’església fou restaurada pels veïns el febrer de l'any 2000. Es van dur a terme tasques de neteja de la volta, sanejament de parets, col•locació d'un paviment de pedra i instal•lació elèctrica

dijous, 18 de juliol de 2013

LA TALAIA DE LA DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA A L’HOSPITALET DE LLOBREGAT

A darreries del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco Bahamonde ), l’evidència de la destrucció sistemàtica del Patrimoni Històric al terme de L’Hospitalet, i a la resta de poblacions de la comarca del Llobregat jussà, va fer pensar a les Autoritats en la possibilitat de futures reclamacions, tant des de l’àmbit local, com de l’àmbit internacional, en el supòsit – que no ha succeït encara – que el REGIMEN evoluciones cap a formules democràtiques.

Entre altres notables ‘operacions de maquillatge’ , cal esmentar molt especialment la torre dita de la Talaia, situada actualment al carrer del Xipreret de l’Hospitalet de Llobregat.

El trasllat des del mas Modolell de la Torre, que ‘s’havia d’enderrocar’, i que estava situat a la sortida del poble cap a Cornellà, així com la reconstrucció, es van encarregar a l’arquitecte Eduardo Muntada – ens agradarà confirmar si es tractava de l’Eduard Muntada Lluch, a l’email coneixercatalunya@gmail.com - Corre la brama que els finestrals gòtics de la torre se’ls va endur Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 - Aranjuez, 13 de juny de 1931), al seu ‘Cau Ferrat’ de Sitges. La mort del pintor i escriptor, l’any 1931, quan el cens de l’Hospitalet superava escassament els 37.000 veïns, i el mas Modolell de la Torre lluïa esplendent, donen poca credibilitat a aquesta ‘llegenda urbana’.

La torre és una idealització que podria haver signat perfectament Walter Elias Disney (5 de desembre de 1901, Chicago - 15 de desembre de 1966).



Ens agradarà tenir noticies – si finalment s’aclareix on son – del destí de les finestres gòtiques, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 17 de juliol de 2013

ERMITA DE LA MARE DE DEU DE LES FLORS DE MAIG DE TORREFETA. LA SEGARRA. LLEIDA

No trobava cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte d’aquesta esglesiola de factura ‘moderna’, d’estil neoromànic, que està datada al segle XX, sense altra indicació; a reserva de modificar-ho diria que es obra del segon feixisme, Dictadura de Francisco Franco Bahamonde. Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


La descripció tècnica ens diu : Ermita d'una sola nau. A la façana principal, entrada amb arc de mig punt, amb frontal llis, sostingut per dues columnes amb el fust llis.


Te campanar d'espadanya amb una sola obertura. Te decoració amb arcs cecs i bandes llombardes. L'absis semicircular, amb una petita obertura.

La resta de façanes amb decoracions llombardes. La coberta és de dues vessants, acabada en teules.

Rebia un e-mail del Jaume Moya [Camins de Sikarra: http://caminsdesikarra.com ] , en el que m’explica que l’ermita fou construïda entre 1947-1957, segons el projecte arquitectònic de Josep Garganté, de Torrefeta, i el patrocini econòmic de Gabriel Benet Campabadal ( 1888 + 17.05.1976 ) , de la Morana, per celebrar-hi l’aplec de cloenda del mes de Maria, al maig. El lloc triat fou l’esplanada de Nial, cruïlla equidistant de la Morana, Sant Martí, Torrefeta i Gra i un punt elevat per fer-la visible des dels quatre pobles.

Anteriorment, al lloc s’alçava una creu de pedra que albergava la imatge des de 1939.

La capella és d'estil neoromànic, de petites dimensions, d'una sola nau coberta amb volta de canó capçada per un absis semicircular. Els murs exteriors estan decorats amb bandes llombardes i lesenes, imitant la decoració del romànic llombard. A la façana principal, la portada és d'arc adovellat amb dues columnes sobre podi, rematades per capitells decorats amb motius vegetals, i, sobre la vertical, s’alça un petit campanar de cadireta d'un ull. L'aparell constructiu és de carreus ben treballats, aprofitats de properes edificacions en ruïnes, i la teulada de dues vessants està coberta per teula àrab.

L'interior està decorat per pintures murals inacabades.




Representen personatges reals en actitud de fer una ofrena floral a la Verge, que es representa com una jove fent punta al coixí, acompanyada de dues nenes que fan costura i lectura, respectivament.

dimarts, 16 de juliol de 2013

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE LA SALUT I CONVENT DE LES SERVENTES DE MARIA, MINISTRES DELS MALALTS A MATARÓ.

Fèiem un tomb per la capital del Maresme, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, per sota del inaccessible Col•legi Valldemia, regentat pels Germans Maristes, retratava un edifici – per a mi de caràcter clarament religiós – i com dissortada i incomprensiblement Mataró no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, em costava una feinada esbrinar que era la casa de les SERVENTES DE MARIA, MINISTRES DELS MALALTS a Mataró.



La Congregació arribava a la ciutat l’any 1885 , i la seva primera residència estava ubicada al carrer de Sant Joan.

El 1899 la comunitat de les Serventes de Maria es trasllada al complex conventual de nova planta, obra de l’arquitecte Emili Cabanyes i Rabassa ( Mataró, 1850 —Mataró, 1917 ) , situat al carrer Onofre Arnau, números 33-35, de Mataró.

El 15 de maig d’aquell mateix any va ser beneït el nou convent i l’església dedicada a la Mare de Déu de la Salut, la seva patrona.

A partir d’aquella data i fins a l’actualitat, la comunitat resideix en el mateix convent.

Se’n ha escrit poc d’aquesta Consagració religiosa, que serveix eficaçment a la societat , i que té alterament , un carisma que l’allunya voluntàriament del focus de l’actualitat.

dilluns, 15 de juliol de 2013

MAS LES TORRES. ARTÉS. BAGES

El Josep Olivé Escarré havia sentit parlar d’aquesta casa en una època en que els propietaris agrícoles eren una ‘casta social’.



Em situava en primer lloc a la façana septentrional on hi ha un important desnivell orogràfic, que em permetia fer una fotografia en la que queda clara la finalitat de guaita i bada d’aquest edifici, des de l'any 1287, en que bisbe Ramon d'Anglesola comprà un camp dit de "Les Torres" del castell d'Artés.

L'any 1309, Berenguer de Guàrdia comprà a Bernat de Fals, hereu de Guillem Pujalt, al terme d'Artés, un lloc anomenat Les Torres d'Artés, amb la seva fortalesa, cases, edificis, conreus, rèdits, jurisdiccions i pertinences per 11.000 sous.

La trobem esmentada en el fogatge de 1553.

En el capbreu de 1693, el declaren Miquel i Margarida Torres.

L'any 1774, el propietari era Miquel Torres.

L'any 1872, ho era Miquel Mas i Torres. Maria Mas Planells, filla de Miquel Mas, es va casar amb Joan Roca i Riera.

L'any 1954 era propietat de Josep Roca i Dalmau i des de l'any 1960, de Josep Roca i Roquer.



Les ampliacions i/o reformes més visibles daten del segle XVIII i del segle XIX, coincidint amb el conreu intensiu de la vinya, que s’acabarà abruptament amb la fil•loxera.

Artés però, ha recuperat – be que molt minvada – la seva producció vitivinícola.

diumenge, 14 de juliol de 2013

LA MIRANDA DE SANT BOI DE LLOBREGAT ES POSTULA AL PREMI ‘DESTRALERS DE CATALUNYA’.

Sant Boi de Llobregat tenia un cens de 10.811 veïns l’any 1950, aleshores manava al REINO DE ESPAÑA, Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975), i va semblar del tot lògic ‘esquarterat’ la propietat del marquès de Mariano per fer-hi una zona residencial. Ens agradarà saber a l’email coneixercataunya@gamil.com – ni que sigui aproximadament els diners que va generar aquesta ‘requalificació’, i qui se’ls va posar a la butxaca - . Els delictes han prescrit, però serà bo saber els noms i cognoms dels ‘delinqüents’.



Retratava ‘la Miranda’ en la que no s’han estalviat, en la línia de dessolar la terra, els fils dels ‘mal dits serveis públics’; proposarem aquesta edificació, germana de les que aixecava Josep Fontserè i Mestre (Barcelona, 1829 - 1897), al Parc Samà, avui en terme de Cambrils – però allunyat sortosament de primera línia de mar - l’any 1882, al Premi ‘Destralers de Catalunya’.



Us imagineu que avui disposes Sant Boi de Llobregat d’un espai públic, com el que conformava la Torre del marquès de Marianao ?. amb una població de 83.070 habitants a darreries de l’any 2012, fora més lògic, oi ?.

dissabte, 13 de juliol de 2013

PONT DE LES MASSUQUES. CASTELLET I LA GORNAL. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

El topònim plural de MASUCA f. ‘Masia petita i pobra’ , no contraria les tesis de l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) :

"A Catalunya no es conserva cap pont romà sencer."

" ... hi ha traces d'època romana en molts ponts de Catalunya ..."

" ... i quelcom hi té el de les Massuques a Castellet de Garraf ..."





Certament no podem afirmar d’aquest modestíssim pont d'un arc, molt baix i estret, situat sobre un torrent (d'Estadella , afluent per la dreta del riu Foix ), que es troba a pocs minuts, per un camí carreter, de l'església de Sant Esteve de les Massuques, que no fos aquí en el període de dominació romana – i fins i tot abans, ja que ibers i celtes coneixien i practicaven les habilitats constructives - , el que podem afirmar sens dubte, és que el que retratava l’ Àngela Llop Farré té poc a veure amb el seu antecessor, no se’ns fan visibles els forats del cindri o cintra,[ bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau]. El prestigi dels pontifex ( els que feien ponts ), va fer que la màxima representació de l’església – aleshores només cristiana - s’anomenés el Sumo Pontifex. Seva era aquesta tècnica del cindri que havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau, i tot el conjunt quedava ferm i estable per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua. En els ponts es donaven alhora ; "firmitas, utilitas i venustas" (solidesa, utilitat i bellesa ).

El pont ha estat reparat, reformat, i restaurat tantes vegades, que possiblement tothom té raó quan li atribueix un origen romà, medieval, contemporani ,...

divendres, 12 de juliol de 2013

CAN SERRA DE MATARÓ

Em cridava l’atenció l’edifici anomenat de CAN SERRA, situat al cor mateix de Mataró, ‘Can’ implica respecte i/o temor, distanciament i/o desconeixement, i s’acostuma més en entorns rurals, mentre que en els nuclis urbans, el ‘Cal’ és d’ús més habitual, i té un clar sentit de coneixement, de proximitat, i àdhuc de simpatia i/o d’empatia.

Jeroni Serra Arnau, síndic de la Vila de Mataró, va assistir a a les Corts de Montsó de 1585 que van ser presidides pel rei Felip II, i que continuaven la ‘mala política’ contra Catalunya, que altrament s’ha practicat – i es continuar practicant – fins als nostres dies.

Una matinada del mes de gener de 1586, va aparèixer un cartell anònim a la plaça Major de Mataró acusant Jeroni Serra Arnau, el batlle, i els seus «sequaços», d’haver demanat a les passades Corts de 1585 per al primer «lo bastó [de batlle] de Mataró per lo temps de la sua vida» i d’haver utilitzat en benefici i esplai propi els imports que li foren abonats pel consell de la universitat durant la seva ambaixada a les dites Corts, on com a síndic, havia representat la vila per tal d’aconseguir cadira pròpia per a Mataró a les properes Corts que es convoquessin, dins del braç reial. Les seves gestions davant Felip II foren reeixides. A part d’aquesta concessió, el monarca elevà el salari del batlle reial de Mataró de 15 a 30 lliures aquell any 1585.

Jeroni Serra Arnau va prometre una recompensa de vint-i-cinc lliures per a qui descobrís l’autor o els autors del cartell acusatori contra la seva persona i la seva «camarada». No trobava constància de que assolis l’èxit en la seva recerca.

La casa s’aixecava a la segona meitat del segle XVI, en el portal adovellat hi figura l'escut de la família Serra, amb data de 1565, i és l'únic edifici del Renaixement a la ciutat.



La seva façana de carreus amb finestres emmarcades per motllures i carteles, i la part central rematada per un frontal, son força notables.

A l'interior , segons ens expliquen, destaca l'enteixinat de la Sala Noble situada a la primera planta.

L’any 1915 el consistori adquirí l’immoble de Can Serra per a destinar-lo a biblioteca i a museu, i avui és la seu del Museu de Mataró.

Durant els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39, l’edifici fou magatzem de les obres d’art i del patrimoni del Maresme que la Generalitat republicana salvaguardà.

La inexistència a la xarxa d’informació ‘històrica’ sobre l’edifici no té cap explicació, llevat de l’ànim de ‘dessolar la terra’.

dijous, 11 de juliol de 2013

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI D’ARTÉS

El Josep Olivé Escarré, i a l’Antonio Mora Vergés, ens arribaven fins Artés, a la comarca del Bages, per visitar entre altres edificis d’interès la capella del cementiri municipal, que exerceix de facto una ‘funció ordenadora’ del recinte.



La descripció tècnica ens diu : La capella, en el seu interior, és de planta octogonal, construïda en maó i arrebossada.



L'edifici destaca per la seva simplicitat i simetria. A l'exterior s'hi produeix un joc de murs a base de combinar parets amb petits frontons amb d'altres, més entrades, i de forma triangular. Tanca l'edifici un tambor acabat en cúpula. La llum li ve donada per unes llargues i estretes finestres als murs triangulars, i uns altres finestres, en forma d'ull de bou, del tambor. La simplicitat de l'edifici queda compensada pel joc de teulats i sobretot per les decoracions en terra cuita que s'hi troben.



S’aixecava desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, sota la direcció de l’arquitecte municipal, Manuel de Solà-Morales i de Rosselló (Olot 1910 + Barcelona 18.12.2003). malgrat les seves dimensions no es pot qualificar com una ‘obra menor’.

En la seva concepció tenia un sentit quasi expiatori, raó que pensem explica i justifica, l’absència de qualsevol imatge religiosa, llevat del crucificat. No consta cap advocació, i farem una consulta a l’arxiu Gavin per confirmar com ens pensem la seva dedicació al Sant Crist.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 10 de juliol de 2013

PATRONAT DE CULTURA DE MATARÓ

Costa retratar en un carrer estret com el de Sant Josep, aquest edifici projectat i construït per Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956) l’any 1894 amb la finalitat de fer una "Casa Benèfica" depenent de les Monges Concepcionistes. En l’actual context de misèria creixent a que ens porten al ensems l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, i la intransigència alemanya , per defugir alhora que a depurar responsabilitats politiques, a fer més passadora la crisis per les classes més feblesa, caldrà potser retornar aquests edificis al seu ús originari.

Posteriorment fou la seu de la Creu Roja.

Ha estat restaurat per l'arquitecte Manuel Brullet i Tenas (Mataró, 1941), autor també de la reforma de la Nau Gaudi, i actualment és seu del Patronat de Cultura de l’Ajuntament de Mataró.

La descripció tècnica ens diu : Edifici civil de planta rectangular. L'eix longitudinal se situa perpendicularment a la línia del carrer i s'hi accedeix per un pati lateral.



Consta de baixos, dos pisos i golfes i està cobert per una teulada de dos vessants molt inclinats. L'edifici es caracteritza per l'eclecticisme del conjunt i pels elements historicistes. Finestrals realitzats seguint el model de les finestres coronelles típiques del gòtic català, no obstant, el frontó triangular tan pronunciat fa pensar en les influències de l'arquitectura flamenca, constants en l'obra de Cadafalch. Utilitza el maó vist en els arcs de descàrrega i a les franges separadores de les diferents plantes.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 9 de juliol de 2013

CEMENTIRI MUNICIPAL D’ARTÉS.BAGES

Retratava al Josep Olivé Escarré, a la portalada del Cementiri d’Artés, que s'inaugurava el 6 de maig l’any 1906 , amb la presència del bisbe Josep Torras i Bages (Les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916); aleshores però va fer-se la benedicció de terrenys , i d’una tanca que els voltava.



Ens expliquen que fins al començament dels anys 1980 encara s’enterrava al terra, posant-hi una creu, o els que en tenien, en panteons.



Al llarg del segle XX va sofrir remodelacions; la última l’any 1990, quan es va obrir el mur que feia de tanca per darrera la capella i es va eixamplar. La distribució interior comença amb la dita ‘ placeta dels panteons’ , lloc on ens expliquen que es costum d’Artés fer una segona cerimònia on s’exposa el mort, segueix un passadís central, d’uns cinc metres de llargada, on al final es troba la capella, que aixecava desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, l’arquitecte municipal, Manuel de Solà-Morales i de Rosselló (Olot 1910 + Barcelona 18.12.2003).



A partir d’aquí hi ha un corredor lateral per cada banda que permet accedir al darrera d’aquesta capella i a la zona de nínxols. Després d’un petit parterre enjardinat, s’accedeix a la part nova del cementiri, on va obrir-se el mur de tanca i es va crear un nou espai.

El creixement d’Artés , 2543 veïns l’any 1900, i 5.566 a darreries del 2012, ha fet que el fossar, estigui quasi a tocar del nucli urbanitzat, i al costat d’una via de circulació.

dilluns, 8 de juliol de 2013

CASTELLMEIÀ. TORREFETA I FLOREJACS. LA SEGARRA INFINITA. ‘EL FORAT NEGRE’. CATALUNYA

L’ Àngela Llop Farré, en compliment del ‘precepte’ , visitar la Segarra és un deure ‘sagrat’ pels catalans, s’arribava fins a Castellmeià, documentat l’any 1243. Pertany actualment al terme de Torrefeta i Florejacs, i ens temem que amb la ‘mala política’ d’estalviar la xocolata del lloro, quedarà integrat en un nou municipi – encara per decidir -.

Es troben referències al castell al segle XIII (Castri de Mediano), al 1716 Felip V concedí el marquesat de CastellMeià, a Francesc de Junyent i de Marimon, posteriorment passarà als Amat de Càrcer i als Vilallonga.



Edifici de grans dimensions disposa de dos torres de planta rodona i la portalada la formen un conjunt de grans dovelles coronada per l'escut dels Vergós. A la façana sud, hi ha tres grans finestres amb motllures. A la part superior, hi ha diverses obertures de formes diverses. A la part dreta, hi ha un gran contrafort, i a la part esquerra, hi ha una torre semicircular, amb una finestra amb ampit i diverses petites obertures. Adjunt a l'esquerra, hi ha un mur que la connecta amb la torre principal, de dimensions més grans i amb diverses obertures, i una entrada rectangular moderna. A la façana nord, hi ha l'entrada principal, a la part dreta, a prop de la torre. Entrada amb arc de mg punt adovellat i escut heràldic a sobre. A la seva esquerra, hi ha una finestra, més a l'esquerra hi ha una entrada rectangular amb llinda de pedra, i a l'extrem de la façana, una entrada antiga, que s'hi accedeix per graons. Al pis superior hi ha quatre finestres amb ampit i motllura. Al següent n'hi ha un altra amb motllura. A la façana est, hi ha diverses finestres amb ampit repartides per la façana, i dues obertures quadrangulars a la part superior. Davant de la façana est, surt un mur perpendicular, on a l'interior hi ha una patí on hi ha unes arcades.



Aproximadament a uns 60 metres a llevant , es troba l’església romànica amb absis semicircular, de Santa Maria ( advocació molt comú en els castells recuperats als sarrains ), més coneguda ara, com de la Mare de Déu de la Llet.

diumenge, 7 de juliol de 2013

FABRICA DE LA COOPERATIVA INDUSTRIAL ‘ LA TÈXTIL D’ARTÉS”

El Josep Olivé Escarré, i a l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem per admirar i retratar, el que fou un bell edifici fabril, construït amb l'esforç de molts sectors social artesencs , que incloïa treballadors, propietaris de terres i botiguers. Obtingué els permisos municipals el juny de l'any 1917 per tal de construir un edifici destinat a fabricar filats i teixits de cotó. La construcció oficial es va escripturar el 5 d'abril de l'any 1918. Els estatuts definien l'empresa com a cooperativa dels obrers per a la fabricació de filats i teixits de cotó.



S’explica en bona part pel rebuig al monopoli caciquil que exercien els Berenguer, i que portaria l'any 1917 a que Artés visques una violenta vaga, on ultra manifestar el malestar social de l'època, es reflectia l’odi cerval a que s’havia fet creditora aquella nissaga tèxtil.

Recinte industrial de planta rectangular que consta de dues naus amb coberta de teules a dues aigües, i el carener paral•lel als costats llargs. A la capçalera de les naus hi ha un edifici de planta baixa i pis, de planta poligonal i la coberta, a diferents nivells, plana. Feia les funcions d'oficines de la cooperativa.

Els murs de l'edifici són d'obra arrebossada i pintats. Les obertures estan emmarcades amb maó vist de color vermell. Les finestres són de triple ull rectangular separats per dos pilars de maó vist a joc amb els marcs. L'ull central és més alt que els laterals. Alguna porta té per damunt la llinda unes obertures semblants. Conserva la xemeneia.

Acull la biblioteca d’Artés, però no en sabia trobar cap dada que ho expliques, com tampoc el mestre d’obres i/o arquitecte, autor del projecte; sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CATALUNYA, i ARTÉS – recordeu-ho sempre – NOMÉS en té a nosaltres.

dissabte, 6 de juliol de 2013

CAN FONT DE LA PARROQUIA DE SANT JULIÀ D’ALTURA

En ocasió d’una activitat festiva que s’organitza pel veïnat de Can Font i Can Avellaneda, coincidint amb l’arribada de la primavera, retratava la façana de la masia, avui Restaurant de Can Font.

Em cridava l’atenció l’escultura de pedra que identifico més l’Apòstol Sant Pau, que amb el seu company Sant Jaume/Santiago, tradicionalment representat a cavall i recolzant als esforçats cristians, en les tasques de reconquerir el ‘solar patrio ‘.

La figura es troba situada dins d’una fornícula , que adherida a la paret, com el rellotge sol, ens permet suposar-la fruit d’un ‘trasllat’ de la seva ubicació originaria, que podria haver estat l’església parroquial de sant Julià d’Altura, incendiada durant la guerra del Francès – catòlic, apostòlic i romà - que a va afegir al sacrilegi la profanació del fossar parroquial. Tenim un veïnatge que t’ho miris com t’ho miris, només es pot qualificar com un ‘càstig de Déu’.



El cap de la figura és afegit de bell nou ja que durant el genocidi contra Catalunya 1936-39 , mal dita , la ‘Guerra Civil’ , la malmeteren.

La minsa informació relativa a aquesta casa, es justifica en part, pel fet que en el Reial Cadastre de 1716 que José Patiño y Rosales (11 de abril de 1666, en Milán – Real sitio de Sant Ildefonso 3 de novembre de 1736) , va dur a terme a Catalunya, i que seria la base de l’espoli fiscal que Catalunya pateix des d’aleshores, Can Font estava referenciada a la parròquia de Sant Julià d’Altura.

La masia de can Font era un gran casal i les terres que envoltaven la masia formaven part d’una gran explotació agrícola de secà.

El 1338 a can Font se li atribueix el nom de Bosc o Casanoves, esmentant-se un Bernat de Casanoves.


Dèiem en que es justifica només en part, perquè es disposa de força informació, d’algunes de les altres masies que pertanyen també a la parròquia de Sant Julià d’Altura.
http://www.diba.es/documents/429042/60e88549-b087-4e67-a40e-42f9c734dbc2

L’any 1904 , desapareix el terme de Sant Pere de Terrassa; i la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, el nucli urbà de la Creu Alta i una part de la parròquia de Sant Julià d'Altura i les seves terres van a passar al terme de Sabadell.

divendres, 5 de juliol de 2013

L’ENDERROCAT PONT DE CABRIANES.

El pont sobre el Llobregat en aquest punt està documentat des del segle XI, i hom pensa que damunt del pont romànic, s’aixecava un pont medieval, que calia consolidar al llarg del segle XIX.

l'any 1939 durant la retirada de les tropes republicanes el pont va ser enderrocat, les restes des d’aleshores les podem veure al mig del riu, al nord de l'actual pont.



Es tracta de tres dels pilars centrals de l'antic pont, fonamentats directament sobre les roques. Els dos pilars del cantó de llevant es troben sencers, i units a la part superior per una arcada, de les quatre totals que devia de tenir el pont original. L'altre pilar- el de ponent- roma sol. Es tracta d'una construcció feta amb carreus de pedra rectangulars molt ben disposats, que conformen un pilar de planta rectangular, amb dos ràfecs triangulars adossats als extrems, que ascendeixen fins al punt de l'arrencada de l'arc, i que complien les funcions de reforç. Sobre aquests pilars s'alça l'arcada de mig punt que suposa la base on es recolza el camí superior del pont. Al pany de paret que es crea s'obren dues obertures en forma de finestres rectangulars rematades a la part superior per un arc de mig punt. El que devia ser el pas superior del pont, es troba rematat a banda i banda per una barana metàl•lica de la qual només s'aprecien restes.

Desconeixem les raons que portaven a la construcció de l'actual pont uns metres més avall, les pedres no tenen ideologia, o si ?.



Potser per mimetisme, les edificacions d’aquesta zona, tenen més en comú amb el pont enrunat, que amb la ‘nova ‘ infraestructura que s’aixecava durant la Dictadura de Franco, ‘ad pompam vel ostentationem’.