dissabte, 31 d’agost de 2013

SANT GIL DE RIUDOVELLES. TÀRREGA. L’URGELL JUSSÀ. LLEIDA

El topònim ens evoca una activitat que es devia practicar encara desprès del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39; no trobàvem cap ovella – ni cal altre tipus de bestiar – en la nostra visita. El petit nucli forma part avui de la ‘Gran Tàrrega’ que porta camí de convertir-se en un dels escassament cinc municipis que sobreviuran a la província de Lleida, el tsunami d’estultícia i corrupció que ens assola.

La descripció tècnica ens diu : capella amb un exterior de maçoneria amb la porta d'accés d'arc de mig punt formada per dovelles molt grans que reposen en un guardapols motllurat situada al lateral dret. Coberta a dues aigües i amb un campanar senzill d'espadanya de dos ulls. Just a sota s'obre un ull de bou amb traceria de factura gòtica.



Interiorment és una església de nau única, de murs arrebossats, amb una coberta de volta de canó apuntada i manca d'absis. Lateralment al costat dret de la nau hi ha una espècie de capella lateral adossada rectangular, i oberta amb un arc de mig punt. Fins a la restauració la porta s'obria a la façana de ponent, però aquesta ha estat tapiada i s'ha reobert la porta original romànica, situada al lateral dret. També s'ha enderrocat la sagristia i s'ha restaurat el campanar. Està considerada d’estil romànic de transició , aproximadament del segle XIV, encara que la porta frontal és del XVII o bé del XIX.

Reforça – si us cal – la tesis del topònim la figura de Sant Gil, nom que segons Louis Réau (Poitiers, 1881 - Paris, 1961) prové d’Aegidius, derivat de la paraula grega cabra.

divendres, 30 d’agost de 2013

TORRE DE L’ARBOÇAR JUSSÀ. AVINYONET DEL PENEDÈS SOBIRÀ

El topònim té una clara relació amb l’arbust o arbre de la família de les ericàcies, que devia ser molt abundós en aquesta contrada, l’Arboçar està format per tres nuclis: l’Arboçar sobirà, l’Arboçar jussà, i l’Arboçar de les Roques, situats a l’obaga del puig de Papiol, del terme d’Olèrdola.

La imposició de la llengua castellana va representar la prohibició sota penes severíssimes – fins la mort - , que van obligar a substitut els mots tècnics sobirà/ jussà de la nostra llengua, per les formes imprecises del castellà BAJO / ALTO, i quan va ser possible tornar a enraonar i escriure en la nostra llengua, enlloc de recuperar els mots originaris es va fer la transcripció BAJO / BAIX i ALTO/ ALT, cosa que de vegades dona lloc a que sense escales hi ha persones que no pensen que sigui possible accedir a ALT, o que cal anar de genolls per les zona del BAIX.

L’Ángela Llop Farré retratava el caseriu de l’Arboçar jussà del que sobresurt la torre de defensa de planta circular, feta amb carreus de pedra irregulars disposats en fileres horitzontals i en algun lloc formant aparell en espiga, a l’indret s’hi poden veure altres elements d'època medieval.


La construcció de la torre , en origen exempta, té un diàmetre interior de 220 centímetres i el gruix del mur és de 170 centímetres, amb una alçària d’uns 13 metres i amb l'acabament en cúpula. A sis metres d'alçada, el mur perd gruix i en aquesta mida es troba una porta orientada cap a l'oest. Aquesta porta és coronada per una llinda de pedra monolítica, i sobre d'aquesta hi ha un arc de mig punt, format per tretze dovelles, que té la funció de fer d'arc de descàrrega. En general el paredat és de pedra poc treballada, de mida mitjana (uns 20 centímetres d'alt per 30 centímetres de llarg), gairebé sense treballar. En algun lloc l'aparell constructiu recorda un opus spicatum mal fet. Les obertures, força malmeses, han experimentat modificacions al llarg del temps. En part resta adossada a una construcció moderna i té al costat diverses edificacions que presenten vestigis medievals.

dijous, 29 d’agost de 2013

SANT ESTEVE DE PELAGALLS. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

L'actual temple és una reconstrucció del segle XII del primitiu edifici romànic. El 1968, quan es procedia a una restauració de l'edifici, es trobà sota l'altar un reliquiari policromat amb el pergamí de l'acta de consagració, efectuada el 14 de novembre de 1180 pel bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens. El document anava acompanyat d'unes relíquies de sant Ermengol, sant Llàtzer i d'altres sants.

La descripció tècnica ens diu : Església de planta basilical, d'una sola nau, amb el mur de carreus regulars de mitjanes dimensions i coberta a dues aigües. La nau és orientada en direcció est-oest, amb la porta a occident, segons la norma clàssica de l'estil romànic.


Posteriorment, al segle XVIII – amb els diners d’Amèrica - , s'hi va afegir un creuer, realitzat amb carreus de pedra, donant a la planta la configuració gairebé de creu grega. A la mateixa època, o una mica més tard, es va construir, al damunt del mur d'entrada un robust campanar de pedra ben tallada, l'aresta del qual cau verticalment sobre el centre de la portada.


La portada és la part més notable de l'església, formada per tres arquivoltes. Els arcs parteixen de l'interior del mur i la portada s'obre en un cos que sobresurt, col•locat al frontispici de la façana i coronat per una cornisa. Tot junt forma un rectangle que es recolza sobre un basament, format a cada costat per dos sòcols corbats i un altre de prismàtic. La portada pròpiament dita és feta de vuit columnes, quatre a cada banda, coronades per sis capitells que sostenen les tres arquivoltes, amb l'espai semicircular que queda situat entre aquestes i la llinda ocupat per un timpà esculturat en baix relleu. Les columnes són exemptes i de fust monolític, llis i uniforme, quatre situades als angles que formen els brancals de la porta, i les altres quatre apariades, amb un capitell comú a ambdós costats. No tenen base i es recolzen directament sobre el basament. Els capitells, amb forma de piràmide truncada invertida, estan decorats amb motius geomètrics, vegetals i zoomòrfics. A la part inferior tenen una motllura i són coronades per un àbac molt desenvolupat que forma una imposta seguida amb abundosa decoració, que comprèn els tres capitells de cada banda. A la portada hi ha tres arquivoltes que enllacen les columnes i els capitells d'un costat amb els de l'altre. La primera és formada per un simple arc de dovelles totalment llises. La segona està motllurada amb un bosell que sobresurt entre dues motllures còncaves de mitja canya, una de les quals es projecta sobre el llindar de la porta i l'altra cap al davant. La tercera, molt erosionada a la banda esquerra, és feta per dovelles, ornada amb una filera de semiesferes, totes iguals, cada una de les quals duu un petit apèndix que l'uneix a l'arquivolta. El timpà, és presidit per una figura central hieràtica, dreta, vestida amb ornaments litúrgics amb els braços lleugerament aixecats i estesos en actitud orant, porta la barba i una corona al cap, segurament es tracta de la "Maiestas Domini". Aquesta figura de Crist és tancada dins d'una màndorla que està sostinguda per dos personatges drets, apòstols o àngels, un a cada banda, en actitud de reverència i amb túniques de plecs acanalats. Els tres personatges miren endavant amb uns ulls grans i inexpressius. Dins la màndorla, decorada en part només per anagrames, i sota el braç dret del personatge central, hi ha un cercle amb una flor oberta de vuit pètals. Sota dels peus, a la mateixa llinda de la portada, hi ha un petit emblema gravat, d'interpretació imprecisa.


L'àbsis, situat a la banda d'orient i cobert amb lloses de pedra, és de grans dimensions i semicircular. Al centre hi ha una finestra senzilla de doble esqueixada, sense cap decoració realitzat amb una sola pedra tallada amb gran precisió. A la banda nord hi ha dues pilastres escalonades, completament llises, com a contrafort. Sota la teulada i coronant el mur hi ha una petita cornisa, sobre mènsules i sense decoració que rodeja tot l'edifici.

M’explicaven el Martí Fontanellas Torra, i l’Anna Vilaró en relació a les marques en algunes pedres ( em diuen que 28 en total ) a la façana sud de l’església, són ‘rellotges de feina’ que feien els pelegrins, la hipòtesis – que no compartim – sosté que marcaven a la pedra un rellotge on cada ratlla era les tasques que havien de fer i es guiaven amb el sol, per anar fent-les.


No tenia ocasió de comprovar – sempre anem escopetejats – si hi ha pedres en altres llocs de Sant Esteve de Pelagalls amb aquestes marques.

En tot cas, és aquest un fenomen molt singular, que no pot explicar-se des la tesis dels ‘rellotges de feina’, que no troba suport en altres esglésies de la Segarra, ni de Catalunya.

Em demanat ajuda a la Societat Catalana de Gnomònica , i a persones expertes, i si tenim resposta us ho farem saber.
També em resistia a admetre com explicació del topònim que aquets petit turó fos el lloc on ‘pelaven els galls’. Com defensa per Descarregallops , ‘tros de les Pallargues on tiraven llops morts, l’Anna Rialp Cercós.

En la meva tesis el mot PÈLAG, té el sentit de ‘cosa molt copiosa, de gran abundància ‘.

Perillava l'amic en lo gran pèlec d'amor, Llull Amic e Amat 303.

D'amor y mercè hun pèlech sens fons, Passi cobles 149.

Ones li són d'un pèlag de tristesa, Canigó x.

I pel sentit Gall/Galls, recordar només que les conegudes roselles (Papaver rhoeas) — que donen a la primavera un toc de color als sembrats— es també coneixen amb els noms de badabadocs i gallarets , i seguint Francesc Masclans i Girvès (1905 - 1999) 1981: Els noms de les plantes als Països Catalans, trobarem que les roselles reben una trentena de denominacions diferents (o variants formals d’aquests noms) , al llarg del territori català.

N’hi ha de prou curioses: babol, caputxí, gall, gallaret, gallet, monges, papariu, paparota, pipiripip, puput, quiquiriquic, vermelló. El darrer d’aquests noms al•ludeix directament al color vermell d’aquestes flors. També al•ludeixen al color roig la curiosa denominaciórepublicans recollida a Gallecs (Bonet et al., 2008) i els noms de gall, gallet i altres derivats, sens dubte per comparació amb el vermell de la cresta d’aquests animals. A més, és conegut el joc infantil consistent a obrir les poncelles, jugant a endevinar prèviament si serà “gall”, “gallina” o “poll” (segons que surti vermella, de color de rosa o blanca).

Un altre joc consisteix a agafar un pètal de rosella, posar-se’l als llavis i bufar perquè surti un xiulet (“pi-pi-ri-pip”), que imita el cant del gall.


La tesis ens descriu la visió que podem percebre en algun moment de l’any, la d’un ‘mar de galls’.

dimecres, 28 d’agost de 2013

SANT JOAN BAPTISTA DE SORA. OSONA

Ens arribàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, fins al que fou ‘gran mas’ de Rocafiguera, per retratar la capella de Sant Joan documentada des del 1686.

Si la desolació té una imatge és avui de ben segur la d’aquesta casa, de la que retratava una llinda de l’any 1770, en la que figura el nom de Joseph Rocafiguera.


També i només des de l’exterior el campanar de la capella que segons m’expliquen no està ja en condicions de celebrar-hi culte, i en la que el meu interlocutor recorda haver vist una imatge, que recorda de forma imprecisa com de la Verge dels Dolors.


Defugia retratar el mas.

Els Rocafiguera foren ennoblits al segle XVIII. Del seu blasó trpobava : Catalán. “Escudo concedido á Don José Rocafiguera y de Planell, natural de Sora, en Cataluña, por el Rey D. Carlos III en el pardo, a 7 de febrero de 1773. Privig, Audientiae. = Partido: 1º, sinople, una higuera sobre un monte rocoso, al natural; 2º, de plata, tres alas bajadas de gules, bien ordenadas. Bordura general, de azur, con la leyenda en letras de plata, ROCA FIGUERA.” (sic) [P. Mr. Rigalt, ms.].


No està escrita enlloc la llegenda PULVIS.CINIS.NIHIL, traduïble com, pols, cendres, res, però tot plegat ens recorda – si cal encara, oi ? - que la vida és un regal molt fràgil.


Rebia de l’Arxiu Gavin, des del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, una imatge datada el 5-XII-1982 de l’interior d’aquesta capella, l’advocació és Sant Joan Baptista, i la capella orfe de tota ornamentació encara estava sencera.

dimarts, 27 d’agost de 2013

MARE DE DÉU DE LES NEUS DE GUARDA-SI-VENES. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, per retratar l’església de la Mare de Déu de les Neus i/o de Sant Miquel de Guissona a la població de Guarda-si-venes. El topònim en la tesis de l’Albert Turull – que compartim - sembla provenir de l’aglutinació i fossilització d’una frase expressiva del tipus “guarda si vénen”.

Així ho confirma la documentació des dels seus origen, en temps de reconquesta. (Guardiasiveniunt, Guarda si veniunt, Guardasivenen, Guarda si venes).

La descripció tècnica ens explica que és una ermita romànica de petites dimensions, construïda amb carreus de pedra molt ben tallats i coberta a dues aigües. La façana principal presenta una portada adovellada amb arc de mig punt, damunt de la qual trobem una rosassa amb una traceria molt treballada i un campanar d'espadanya d'un sol ull.



L'interior de la ermita – al que no podíem accedir - ha estat recentment restaurat i presenta una única volta apuntada de pedra, amb murs laterals arrebossats i pintats, on trobem petites fornícules rectangulars amb imatges de Sants.

L’altar està presidit per una imatge de fusta de la Mare de Déu de les Neus que alleta el seu fill Jesús. Aquesta imatge data del segle XII. La façana nord d'aquesta ermita serveix com a mur de tancament del cementiri de Guarda-si-Venes, al que tampoc podíem accedir.

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com una imatge d’aquesta Mare de Déu, i un exemplar dels Goigs d’aquesta esglesiola.

L’esperit – preventiu – que aixecava aquest petit nucli continua viu, i diríem que fins s’ha accentuat.

dilluns, 26 d’agost de 2013

LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE LA SOLEDAD DEL CEMENTIRI DE MANRESA. BAGES

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, en el cami que ens portaria fins a la Segarra, al Cementiri Municipal de Manresa, prop del riu Cardener, quasi ja en terme de Sant Joan de Vilatorrada.

El fossar té dues parts força diferenciades, a les que s’accedeix des de l’exterior per portes diferents, en ocasió de fer-ho per la ‘dels rics’ havia documentat :
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/10/el-panteo-borras-del-cementiri-de.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/10/el-panteo-serra-santamans-al-cementiri.htm

Entrava en aquesta ocasió per la porta que es troba al final del pàrquing, anava a retratar la capella del cementiri del Cementiri de Manresa, que sembla no té cap advocació coneguda – segons es desprèn de la documentació que podreu lleig en aquest interessantíssim enllaç : http://www.memoria.cat/franquisme/content/el-di-de-los-cai-dos-aniversari-de-la-mort-de-jose-antonio-documents


No trobava tampoc cap referència al mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquest edifici de composició i formalització clàssiques. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Mitjançant la Olympus podia fer una fotografia de l’interior, en al que s’adverteix una imatge que podria ser la Mare de Déu de la Soledad; també ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Que Manresa no disposi l’any 2013 d’un Catàleg de Patrimoni en línia demana més que explicacions per par de les nostres Autoritats.

Demanaré a l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera, la confirmació en el seu cas de la meva hipòtesis.

diumenge, 25 d’agost de 2013

SACRÉ-COEUR DE SANT MIQUEL DE VILLAVECCHIA

La Capella conforma un dels costats de l’edifici, per accedir a la porta d'entrada en arc de mig punt, al capdamunt del qual hi ha un ull de bou amb vitralls, i que està coronada per un campanar d'espadanya, cal superar fins a 7 esglaons; nombre aquest de fortíssimes implicacions en l’àmbit religiós.


Llegia - l’edifici està tancat, i presenta signes d’abandó – que la capella fou decorada per l'escultor Frederic Marès i Deulovol (Portbou, 1893 - Barcelona, 1991)i està presidida per un Sagrat Cor de bronze, model reduït del que corona el temple del Tibidabo, , originàriament d’aquest autor però que fou destruïda en els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39, i substituïda per una altra de Josep Miret i Llopart (Barcelona, 1908-1979) l’any 1950.


Res en aquest edifici és casual, el Temple del Sagrat Cor del Tibidabo, el començava el 28 de desembre de 1902, l’ arquitecte modernista Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona, 21 de març de 1858 –1 de setembre de 1931), per aquest treball el papa Pius XI li va donar el títol de marquès de Sagnier l’any 1923; al seu escut nobiliari imprimí la següent llegenda: Domine dilexi decorem domus tuae ("Senyor, vaig amar la bellesa de la teva Casa"), extreta del salm, 26, 8; el temple l’acabaria l’any 1961 el seu fill Josep Maria Sagnier i Vidal(1890 + 1976 ), 2on marquès de Sagnier.

Li demanava al Sagrat Cor, com ho havia fet amb Sant Miquel ‘decapitat’ que portessin davant l’Altíssim la meva pregaria ; Senyor, allibera el teu poble !!!!

dissabte, 24 d’agost de 2013

CAPELLA DE SANT BARTOMEU DEL CEMENTIRI D’HOSTAFRANCS. EL PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

Hem portem vistes de quasi tots els colors en això del Patrimoni Històric, val a dir però, que enlloc com a Hostafrancs, al municipi dels Plans de Sió, a la comarca de la Segarra, a la província de Lleida, al cor del ‘forat negre’ , trobàvem una tant plena identificació entre el Patró de l’església, i el seu actual estat.


Sant Bartomeu segons la seva va néixer a Canà de Galilea, i . l’any 71 fou espellat i decapitat.


A Hostafrancs, el culte de sant Bartomeu és tan antic com el mateix poble, i prové de l’ermita del mateix sant, situada dins l’actual cementiri, a uns 750 metres al sud-oest del poble.

L’aspecte de la capella, actualment en desús, i literalmebt ‘feta caldo ‘ és probablement del segle XVI, encara que el seu basament és molt anterior.

És el patró d’Hostafrancs, i també dels gremis de xarcuters, adobadors, pelleters, enquadernadors i drapers.

No trossava cap adjectiu per qualificar el penosíssim estat de la Capella de Sant Bartomeu, del cementiri d’Hostafrancs, al terme dels Plans de Sió, a la comarca de la Segarra, a la província de Lleida, al cor del ‘ forat negre’


Demanaré a l’Arxiu Gavin, del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera, si tenen alguna imatge menys ‘terrorífica’



Rebia una fotografia datada el 21-X-1978, aleshores la Capella – com el país – presentava símptomes clars d’abandó i deixadesa; l’any 2013 l’aspecte – també com el país – és del tot sinistre i esfereïdor.

divendres, 23 d’agost de 2013

CASA MARTÍ ESTANY DE PIERA. L’ANOIA

Anàvem al Mercat de la fruita dolça de Piera, la Maria Jes´jus Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, feta la feina m’endinsava pel carrer Doctor Carles, i retratava la casa entremitgeres de planta baixa i dos pisos de números ,10-12.


Destaca pel tractament de façana en els pisos on els murs són decorats amb esgrafiats de tema floral. Al primer pis, en un marge de façana hi ha una fornícula treballada en pedra amb la imatge de Sant Martí, en honor del propietari de la casa, Martí Estany Martí ,  com en confirmava  via e.mail el Mingo Talamàs i Jofresa –  - i sota la signatura de Ferran Serra i Sala (Barcelona, 1905 - 1988), autor dels esgrafiats de la imatge.


Al segon pis s'hi obre una galeria d'arcs rebaixats amb pilars, tot el conjunt decorat amb esgrafiats. És interessant també el ràfec de la teulada on sobresurten unes mènsules de fusta.

A la llinda de la porta d'entrada situada més a la dreta hi ha la inscripció: 1798-M.E.-1826.

En fotografies anteriors apareixia un rètol ‘ Llar d’infants, la Baldufa’ , no trobava cap informació recent d’aquest Centre, i això en fa témer que avui no existeixi.

De l’autor de la casa, mestre d’obres i/o arquitecte no en trobava cap dada, i sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca de recuperar la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Que Piera no disposi d’un Catàleg de Patrimoni en línia em decep profundament.

dijous, 22 d’agost de 2013

FALS. FONOLLOSA. BAGES. CATALUNYA. ‘ EL FORAT NEGRE’

Em refereixo carinyosament com ‘ Forat Negre’ a les terres de la Catalunya interior, orfes de promoció des de la que també de forma ‘amable’ qualifico com Generalitat de ‘Barcelona’, i oblidades tradicionalment per la ciutadania d’aquesta nació, que de forma encertadíssima qualificava Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985), pobra, bruta, trista, i dissortada pàtria.

Retratava la façana del Cementeri de Fals, on penso que com va deixar escrit Frederic Soler i Hubert, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra, tot i que també va emprar els de Jaume Giralt, Simón Oller o Miguel Fernández de Soto (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 – Barcelona, 4 de juliol de 1895), no s’hi enterra cap traïdor.


Fals és un poble petit de llarga història, que es remunta a l'edat mitjana, ho demostren les dues torres cilíndriques, restes de l'antic castell de Fals.



Llegia d’una publicació local ; quan la frontera dels comtats cristians va avançar cap a occident, les torres van perdre la seva funció defensiva i els masos de Fals van poder prosperar i expandir-se. Es va artigar boscos, tot obrint espais per destinar-los al sembrat i a la vinya. Era dificultós, perquè gairebé no hi havia animals i la feina es feia a mà. Algunes de les cases actuals ja existien al segle XIV, com per exemple, turre blancha (Torreblanca), monte conilo (Montconill) o turre cabrera (Jaumeandreu). El nom del poble s'escrivia Falchs.

Tot el terme era dels senyors de Cardona, Vescomtes, Comtes , i Ducs a partir l’any 1482 per nomenaments dels mal dits, Reis Catòlics. Això implicava que els pobladors eren vassalls del senyor, que per treballar les terres, havien de pagar-li delmes, censos i molts altres drets. Aquest domini es va acabar ara fa uns dos-cents anys. Dels Cardona es pot dit quasi de tot, no però, parlar d’ells en termes de Catalunya, ja que sempre han estat fidels al REINO DE ESPAÑA

La pesta i la guerra civil catalana van despoblar el terme el segle XV, però després el país es va recuperar amb més forca gràcies a l'emigració de gent del nord, que va ocupar els masos deshabitats i mig ensorrats.

A finals del XVIII les cases més fortes van patir la crisi i algunes d'elles van acabar en mans dels creditors. És el cas dels masos Bosch, Oller, Grau del Pubill, Torre Sagimona i Oliveres de Cantacorbs.

Fins al segle XIX Fals tenia ajuntament, la crisis econòmica que va comportar la pèrdua de les colònies americanes, afegida a l’estultícia i corrupció de les elits politiques, va comportar mesures com la desamortització ( que va empobrir econòmica i culturalment ESPAÑA de forma irreparable ), i a concentrar municipis. Actualment des del PP s’ha endegat una ‘desamortització social’ - retallades de drets socials i civils -, i es planteja una nova concentració municipal. L’endogàmia de les classes politiques els ha idiotitzat de forma irreversible.

Fals, Fonollosa i Camps, passaven a ser un únic municipi amb una extensió de 51,67 km² i una població a darreries de 2012 de 1.438 habitants, amb una densitat de 27,83 hab/km². L’Hospitalet de Llobregat amb una extensió de 12,50 km², tenia en la mateixa data una població de 257.057 habitants, amb una densitat 20.564,56 hab/km²

Com ho deia aquell ?, Ah, si ! ESPAÑA VA BIEN !!!!!

La vinya es va anar expandint fins que es convertí en el conreu principal de les terres del terme. La població va augmentar, es van ampliar cases i se'n van fer de nova construcció. A partir de finals del segle XVIII, els amos del Tatger i Moncunill van vendre petits trossets als parcers, perquè poguessin construir-s'hi una caseta de pedra. Aquest és l'origen dels nuclis del Raval i de la Creu. Va arribar la fil•loxera i el poble es va quedar sense vinyes. Però va poder sobreviure la sotragada i aviat els pàmpols van tornar a verdejar als plans de Fals.

Les tensions socials que van provocar la Guerra Civil a Espanya també van ser presents en el nostre poble on, per sort, el conflicte no va tenir la virulència d'altres llocs. De tota manera, però, tres persones assassinades i l’església incendiada van ser algunes de les conseqüències més dramàtiques de la guerra. També hi va haver morts al front i represàlies cap als vençuts.

La destrucció per les flames de la totalitat de l'arxiu de la rectoria és un fet que dificulta molt la recerca de la història del poble. En els llibres sagramentals de les parròquies s'hi troben els noms i la relació de parentiu de la gent, i en els manuals hi ha informació sobre l'activitat econòmica del lloc.

Va arribar la crisi del sector del vi i els ceps van ser arrencats per deixar pas als cereals. Les explotacions dels petits pagesos sense terra pròpia eren difícils de mantenir, i la majoria d'aquests es van integrar en una cooperativa.

Visiteu Fals, Fonollosa, el Bages, Catalunya, i tots i cadascun dels pobles i viles del ‘forat negre’.

dimecres, 21 d’agost de 2013

CAPELLA DEL SAGRAT COR DE JESÚS DEL COL•LEGI LA SALLE DE CAMBRILS AL CAMP JUSSÀ.

Havia retratat des del carrer l’edifici de la Fundació Cardenal Vidal i Barraquer, i fins on permetia la vegetació ( estàvem a l’agost ) la Capella del Sagrat Cor de Jesús , del que havia estat Col•legi de La Salle-Germans de les Escoles Cristianes -Ordre 516- , al Carrer Sant Plàcid, 26, de Cambrils a la comarca del Camp jussà.

No trobava gaire informació d’aquest edifici, i res en concret de l’arquitecte i/o mestre d’obres que l’aixecava l’any 1886.

Cambrils no disposa – incomprensiblement – d’un Catàleg de Patrimoni en línia.

Rebia des de l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera, un e.mail del Josep Sansalvador Castellet, en el que em feia arribar unes magnifiques fotografies de la façana i l’interior d’aquesta església.



Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , i també a l’Ajuntament de Cambrils.

CHAPELLE DE NOTRE-DAME DEL CARMEN DANS LE CIMETIÈRE D’OSOR. LA SELVA. GIRONA.

La cançó deia ‘no se estila, ya sé que no se estila,....’ el cert però és que a la petita població d’Osor, trobava dins la capella del fossar una imatge de la Mare de Déu.





No me’n sabien donar raó les persones a qui preguntava, i trasllado ‘urbi et orbe’ la pregunta ;

Quina advocació té la capella del cementiri d’Osor ?.

El Josep Sansalvador Castellet, des de l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, em contestava : Capella de la Marededéu del Carme.

dimarts, 20 d’agost de 2013

EL SANT MIQUEL PELEGRÍ DEL MONTMELL. EL PENEDÈS JUSSÀ

Les cròniques expliquen que l’Arcàngel Sant Miquel pelegrinava des de la capella del Castell, fins a l’ermita romànica, i des d’aquí l’any 1598, fins a la que es qualifica com ‘nova església’; un edifici de tres naus amb campanar de torre i portal adovellat de punt rodó. La façana té una portalada d'arc de mig punt fet amb dovelles de pedra que es conserva encara força bé, amb una rosassa a la part de dalt hi ha i, a la dreta, una torre amb finestres de mig punt que li dóna un cert caire defensiu a la construcció. L'interior és molt enderrocat, però hi veiem encara una nau central separada de les dues laterals per arcs de mig punt.


Al peu de l'església hi ha un arc escarser sobre el qual s'observen restes del cor i la inscripció "1598". A la capçalera de l'església, darrera el destruït altar, hi ha una espitllera que deixa entrar la llum. Al seu voltant hi ha restes del que va ser un petit nucli de poblament agrupat a l'entorn de l'església.

Actualment l’església de la Mare de Déu del Remei, a la Juncosa, fa les funcions d’església parroquial, i ha donat acollida al Princep de les Milicians Celestials.

De l’església romànica des de la que el Marcel Morató Tort, retratava la mal dita ‘ nova església’, en tenim una imatge gràcies a l’Ángela Llop Farré; ens en manquen de les restes de la Capella del Castell – si n’hi ha -, i de l’actual parròquia.

Al Montmell , per a Sant Miquel s’ha fet bona la dita, ‘no hi ha dos, sense tres, ni quart dolent’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 19 d’agost de 2013

SANT PERE DE LES SITGES ‘ EL DESCURAT DE LA SEGARRA’. TORREFETA I FLOREJACS. LLEIDA. CATALUNYA

Plovia com si s’hagués d’acabar el món, quan assolíem el Josep Olivé i Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, l’esglesiola de Sant Pere, del Castell de les Sitges situada dins el quasi infinit municipi 88,9 km² de Torrefeta i Florejacs, al cor del ‘forat negre’.


Les propostes del Gobierno del REINO DE ESPAÑA, en el sentit d’una nova concentració de Municipis, com mesura de reduir la despesa publica, sembla que sortiran endavant, malgrat que això no reduirà la despesa, ni farà desaparèixer l’estultícia i la corrupció.

S’aconseguirà – i felicitem per endavant al PP – diluir una mica més la nostra història – la de Catalunya – com ho van fer les anteriors concentracions del segle XIX, i XX.

La porta d'entrada, feta per una arc de mig punt adovellat, es troba a la façana oest. Corona aquesta façana un campanar d'espadanya de dues obertures.

Accedíem a l’interior, d‘aquesta construcció d'estil romànic tardà, de nau única, i capçada a l'est per un absis semicircular.


Orfe de bancs, d’ornamentació, i de tot allò que no sigui susceptible de ser robat, presenta un estat terrible; als murs laterals de la nau hi ha a banda i banda , dos arcosolis i bancs de pedra, el mur està sud reforçat per dos contraforts, entre els quals se situa una finestra d'arc de mig punt tapiada, i una obertura de característiques similars s'obre al centre del semicilindre absidal.

Aixecava els palmells al cel, i per mediació de Sant Pere, presentava la meva pregaria a l’Altíssim; Senyor, allibera el teu poble !!!!

diumenge, 18 d’agost de 2013

LA CASA ELIES VALERO GARCIA DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS

El Marcel Morató Tort – l’home de Vilafranca del Penedès- em feia arribar unes imatges d’aquest edifici entre mitgeres que ocupa l’extrem d'una illa, de planta rectangular i que consta de planta baixa, dos pisos i coberta a diferents aigües, que a instancies de Elies Valero i Garcia, aixecaven l’any 1910 els arquitectes Santiago Guell i Grau (1865-1955), Marcel•lià Coquillat i Llofriu (Elx novembre de 1865 - Busot, 28 de desembre de 1924 ).


La descripció tècnica ens explica que té un terrat central adossat a la mitgera, i terrassa a la planta primera a la plaça Llorens i Barba.


A la cantonada hi trobem una torratxa de planta quadrada i coberta de pavelló, les obertures de la planta baixa són adintellades, a la planta principal d'arc carpanell, a la segona planta són finestres geminades i a la planta superior són trigeminades.


Les obertures de la planta baixa són adintellades, a la planta principal hi ha un balcó corregut de quatre obertures d'arc rebaixat amb trencaaigües i motius ornamentals florals. Pel que fa a la planta superior, hi ha quatre finestres geminades d'arc rebaixat. Destaca la barbacana.

dissabte, 17 d’agost de 2013

LA VILAVECCHIA DE SANT MIQUEL

Ens arribàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, fins aquest singularíssim edifici aïllat, situat dalt d'un petit promontori, als afores del nucli urbà de Sant Hilari Sacalm. L'edifici, tipus chateau, és un gran casal format per diversos cossos, construït segons els plànols d’Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 –1 de setembre de 1931).


L'estructura de l'edifici és en forma de la lletra U, els extrems de la qual formen la façana principal, on destaca la torre circular esquerra, de planta baixa i dos pisos, coronada per merlets triangulars i una teulada cònica de pissarra. Al costat dret, sobresurt el cos al que està adossada per la par posterior, també de tres plantes, cobert per una teulada a doble vessant, desaiguada a la façana principal de l'edifici. A la part posterior d'aquest cos, s'hi adossa encara una altra construcció, també de tres plantes, amb la teulada a doble vessant desaiguada als laterals. Al costat de la construcció que sobresurt de la torre, hi ha una altra construcció, de planta baixa, que és una mena de porxada. I al costat dret d'aquesta, s'adossa un altre cos, de tres plantes, amb la teulada a doble vessant desaiguada als laterals (a la façana que es troba la façana de la capella). En aquesta façana destaca una imatge religiosa, de Sant Miquel, que ha perdut la testa.


Al costat de la façana lateral d'aquest cos, s'alça la capella dedicada al Sagrat Cor, amb la porta d'entrada en arc de mig punt, al capdamunt del qual hi ha un ull de bou amb vitralls, que està coronada per un campanar d'espadanya. La capella fou decorada per l'escultor Frederic Marès i Deulovol (Portbou, 1893 - Barcelona, 1991)i està presidida per un Sagrat Cor de bronze, model reduït del que corona el temple del Tibidabo.


Al centre d'aquestes construccions, hi ha un altre cos, cobert per una teulada a quatre vessants. En general les obertures de l'edifici són en arc escarser, voltejades de falsos carreus i dovelles de pedra (són llosanes). Les teulades són de pissarra. Els murs estan revestits amb lloses de pedra. Molt a prop del gran casal, hi ha una casa anomenada la Torre de Villavecchia i també una petita construcció, segurament un colomar.


L’indret està envoltat d’un frondós parc – avui quasi bosc - , on el 2 de setembre de 1898 tingué lloc una famosa entrevista entre Mossèn Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, Barcelonès, 10 de juny del 1902), i el bisbe Josep Morgades i Gili (Vilafranca del Penedès, 9 d'octubre de 1826 - Barcelona, 8 de gener de 1901

Ramón de Dalmases y Villavecchia, propietari de la casa, va rehabilitar l’any 1930 el títol de Marques de Mura, atorgat a Feliciano de Cordellas y Ramanyez, per l’Arxiduc Carles III d'Àustria.

Arreu son visibles els senyals del temps.

divendres, 16 d’agost de 2013

LA CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DEL CARME DEL CONVENT DE LES GERMANES FILLES DE SANT JOSEP, DITES TAMBÉ ‘DE LA VETLLA’ DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS

Rebia unes magnifiques fotografies del Marcel Morató Tort , de la Capella – innominada – del Convent històricament conegut com ‘de les Germanes de la Vetlla’; a reserva de la consulta – obligada – amb l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera, us deixo una pregunta : parlem de l’ Institut de Religioses de Sant Josep de Girona ?. Congregació religiosa de germanes, dedicada a l'assistència a malalts, fundada per Maria Gay i Tibau l’any 1870. Les seves germanes, son també conegudes com ‘ Vetlladores’.


El Convent data del 1899. El projecte el signava l'arquitecte Santiago Güell i Grau (Vilafranca del Penedès, 1865-1955), i va ser presentat el dia 27 de maig i aprovat el 28 de juny de 1899.



La descripció tècnica ens diu que la capella és de planta rectangular de tres trams, separats per arcs torals adintellats i coberts amb sostre pla. L'absis és de cinc panys cobert amb nervadures rebaixades. La coberta és a dues aigües, a l'absis a tres aigües. La façana principal té una porta d'arc de mig punt, al seu damunt un ull de bou i un coronament amb campanar d'espadanya d'arcada apuntada. La façana lateral està dividida en bandes d'arcs ojivals cecs i ulls de bou. S'utilitza el maó vist.

La reforma i adaptació, avui és la seu del Col•legi Sant Ramon de Penyafort, data dels anys 1974, 1975 i 1976 i es va fer d'acord amb el projecte de l’arquitecte Josep Maria Rovira i Gimeno.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Josep Sansalvador Castellet, des de l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, em contestava : L'any 1980, quan hi va passar el Josep Maria Gavín i Barceló , era la capella de la Marededéu del Carme, sense culte, del Jardí d'Infància el Patufet de les Germanes Filles de Sant Josep.

dijous, 15 d’agost de 2013

LA TORRE ABADAL D’AVINYÒ. BAGES. CATALUNYA

No em semblava estrany que a la fitxa de la Torre Abadal d’Avinyò, no s’esmenti el nom del promotor ; Antoni Abadal i Portella, avi del propietari actual , Joaquim Abadal i Montal, que va ser qui encarregava l’any 1909, a l'arquitecte Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949), el projecte.

La descripció tècnica, força escadussera, no fa – tampoc - justícia a la casa que qualifica com ‘un dels edificis principals del poble’. Dissortadament dins del nucli urbà és únic en la seva categoria.



Ampli edifici de planta irregular que aprofita el gran desnivell del terreny per a modular diferents cossos, tots units a l'entorn d'un jardí central. Hi ha tres cossos principals disposats en línia, els dos dels extrems tenen teulada de doble vessant mentre que el del mig té un terrat.



En un dels extrems s'alça una torre rodona amb merlets. Les parets estan arrebossades i pintades de blanc excepte les obertures que estan resseguides per una motllura pintada d'altre color.



Hi ha una profusió d'elements decoratius emprats: mosaics a les finestres, portes i voladissos; arrebossat blanc que contrasta amb el color vermellós de les teules i rajoles; vitralls...



L’escut dels Abadals - en colors - llueix a la porta del carrer de l’església.

Trobava a faltar alguna referència històrica d’aquest llinatge català, amb connotacions evidents amb l’església catòlica, i les seves propietats : (Balari Oríg. 114). Que pertany a l'abat;. In camps abadals et in camps monegals, ...

Sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercataunya@gmail.com

dimecres, 14 d’agost de 2013

EL PALAU D’ESTIU DE CIRIAC BONET ESCARRER A SALOU. TARRAGONÈS

CIRIAC BONET I ESCARRER (1871-1934), va ser un dels forjadors del paradisíac Salou d'estiueig que volia ser el Biarritz o la Niça de Catalunya, va encarregar l’any 1921, el seu palauet ‘marítim’ a l’arquitecte, Domènec Sugrañes i Gras, també escrit Domènech Sugranyes, (Reus, 12 de desembre de 1878 - Barcelona, 9 d'agost de 1938).

El xalet és una construcció d'estil modernista tardà que presenta planta quadrada, amb planta baixa, pis noble i a sobre un altre, i un lloc destinat a les cotxeres.


Les façanes principals que donen a la plaça i al passeig estan tractades amb xamfrans a les cantonades o cossos sortints a manera de torres.

Des de la plaça s'obre l'accés a l'edifici mitjançant una gran escalinata que duu a la porta d'accés principal. A sobre la porta de la terrassa s'observa un rellotge de sol realitzat amb ceràmica blava i verda. Es llegeix "aprofita el temps que passa i no torna" en lletres neogòtiques.


La utilització de tons ocres a les rajoles marrons que emmarquen les obertures es ressalten amb els contorns blaus i verds i amb les baranes. La construcció està coronada per una cornisa graonada que combina les peces de terra cuita i la rajola blava, de la que arrenca una coberta inclinada amb acabat de teula vidriada verda i vermella. Cal destacar la xemeneia de formes ondulades en blanc i blau, i les portes de ferro forjat.


Al jardí, trobem una mena de glorieta que sembla ser la coberta del pou de la finca, que portava un recobriment de trossos de manises blaves i blanques, i que ha desaparegut.

A l'interior de l'habitatge, remarcar, les pintures murals que decoren la planta noble, obra d' Agustí Ferrer Pino (1884-1960) , representant diferents temes, sent el motiu principal la partida del rei Jaume I de les platges de Salou.

Vilaseca de Solcina ( de la que en formava part Salou ) tenia un cens de 3.042 ànimes l’any 1920; Reus en la mateixa època tenia 30.266 habitants. Com en el cas de Mèxic, que està lluny de Déu i massa prop dels EE.UU, Vilaseca de Solcina, era la candidata perfecta per poder desenvolupar els projectes de creixement de la capital del Camp jussà, líder en el món econòmic d’ aquell període : REUS / PARÍS / LONDRES; Reus va ser la segona població de Catalunya al llarg de tot el segle XIX i fins ben entrat el segle XX.

Res a veure amb el SALOUFEST, oi ?.