dilluns, 30 de setembre de 2013

CAN NADAL DE CALDES D’ESTRAC, EL MARESME

Quan retratava un trosset d’aquest edifici situat prop de la via fèrria per la part baixa, i de la N-II per la part superior, em venien cap algunes dades que us permetran entendre aquest desgavell ; Caldes d’Estrac assoliria possiblement els 1.000 habitants a darreries del primer feixisme ( Dictadora de Primo de Rivera ), i trigaria quasi 30 anys en tornar a recuperar aquell cens, això com en altres llocs, tenia una relació directa amb la duríssima repressió duta a terme pels ‘lleials’ a Franco. Es tancava l’any 2012 amb 2.773 habitants, el ‘tope’ màxim per un terme municipal de 0,90 km², limitat al màxim per tota mena d’infraestructures ‘públiques’, tren, carretera, autopista de peatge,....


El ‘Régimen’ es va proposar destruir la imatge mítica de poble d’estiueig de la burgesia catalana, i en bona mesura dissortadament ho ha aconseguit.

De la casa trobava : La família de l’alcalde de Barcelona , Josep Maria de Nadal i Vilardaga (Barcelona, 30 d'abril de 1845 – 1908), decidia l’any 1884 reformar la seva residència amb els encara visibles elements neomorescs.

Josep Maria de Nadal i Vilardaga va renunciar al títol nobiliari de Marqués de la Unión del Llano, que Maria Christina Désirée Henriette Felicitas Rainiera von Habsburg-Lothringen (u Österreich), qualificada pel poble com «Doña Virtudes», li va atorgar despres de signar el 20 d'abril de 1897 el Decret d'Agregació, pel qual Gràcia, Sants, Les Corts, Horta, Sant Martí, Sant Gervasi i més tard Sarrià, passaven a pertànyer al terme municipal de Barcelona.

Llegíem a la fitxa tècnica que la reforma es va portar a terme segons un projecte de l'arquitecte Jeroni Martorell , pensem que no es pot tractar del Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1877 - 1951), perquè obtindria el títol d'arquitecte l’any 1903, i l’obra es va acabar l’any 1891. Ens agradarà aclarir l’autoria d’aquesta reforma, i també – posats a demanar – les dades del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava originàriament l’edifici, sou pregats d’enviar-nos un email a coneixercatalunya@gmail.com

Can Nadal, Juntament amb les cases del Marquès de Comillas (avui desapareguda), de Can Cabanyes i de Can Cassasses, formava part de les primeres cases d'estiueig de Caldes.

Joaquim Maria de Nadal i Ferrer (Barcelona, 1883 - 1972), va ser secretari del polític Francesc Cambó i Batlle (Verges, Baix Empordà, 2 de setembre de 1876 - Buenos Aires, Argentina, 30 d'abril de 1947) , i cronista oficial de la ciutat de Barcelona.

En el seu llibre ‘Un Tros de Barcelona’ descrivia la vida estiuenca de Caldes d'Estrac de principis del segle XX.

En els anys foscos del genocidi contra Catalunya (1936-1939) la casa va ser la seu del Comitè de la República.

diumenge, 29 de setembre de 2013

CAPELLA DE SANTA EULÀLIA DE L’HOSPITAL DELS POBRES DE CARDONA. BAGES

En la visita a Cardona que fèiem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, no podia faltar – hagués estat un ‘pecat fotogràfic mortal’ - , la imatge de l’esglesiola de Santa Eulàlia, que segons les cròniques es va bastir entorn l’any 1348 com a capella de l’hospital de pobres.


Posteriorment, en el decurs de la segona meitat del segle XIV, acolliria la fundació de dos beneficis eclesiàstics simples: un primer, instituït l’any 1356 pel prevere Guillem Boldó, sota l'advocació de santa Eulàlia en l'altar i capella homònima de Santa Eulàlia Verge, la qual segons se'ns diu era bastida al costat de l'hospital de pobres (in capella Sancta Eulalia Virginis constructa in villa Cardona iuxta hospitalis pauperum ipsius ville); i un segon, fundat en una data incerta, pel prevere Jaume Codina, oriünd de Cardona i beneficiat en la Seu de Barcelona.

Ja en el segle XV, l'11 de desembre de 1447, Guillem Boldó, prevere beneficiat en l'església de Sant Miquel i del benefici fundat en la capella de Santa Eulàlia pel seu avi-oncle Guillem Boldó, va instituir una missa de rèquiem en aquesta capella a celebrar tots els diumenges de l'any i dies festius pel rector i preveres de Sant Miquel; i el 18 de setembre de 1493, Guillem Boldó, va fundar una missa diària.

La capella es va mantenir en culte fins el segle XIX, l’any 1840, quan fou abandonada, utilitzant se com a magatzem de llenya.

Segons el cronista Mossèn Joan Riba Figols (1805-1873) , l’any 1862, Jeroni Franch, paborde de Sant Pere de les Puel•les de Barcelona i oriünd de Cardona, com a obtentor d’un dels beneficis fundats a Santa Eulàlia, la va restaurar amb el suport dels veïns i devots, que sufragaren l’obra, bastint-se un cor o tribuna i fent-se un retaule amb antigues taules provinents de la Col•legiata custodiades pel canonge Montaner.

El Josep Salvany Blanch, la retratava parcialment l’any 1917; i donava la sensació d’abandó i brutícia.


En els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39 la capella fou assaltada i saquejada.

Santa Eulàlia fou restaurada l’any 1972, pels veïns de la barriada.

dissabte, 28 de setembre de 2013

SANTA MAGDALENA DE RIBALERA. FARRERA. EL PALLARS SOBIRÀ. CATALUNYA

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, s’arribaven per una pista enfangada fins a l'extrem oriental del terme municipal de Farrera, a tocar ja amb el de les Valls de Valira, de la comarca de l’Urgell sobirà. De fet l’esglesiola queda més a prop del poble valirenc de Civis que no pas del de Farrera.

El topònim Ferrera (segle IX), prové del llatí FERRARIA ʻmina de ferroʼ

A cavall de les comarques de l’Urgell i el Pallars Sobirà, la vall de Santa Magdalena és una extensa conca gairebé deshabitada, amb aspecte de terra de ningú i accessible únicament per elevats colls de muntanya que romanen tancats tots l’hivern. És a la dreta del riu de Santa Magdalena, en el vessant sud-est del Cap de l’Orri vell i a migdia de les Bordes de Bedet.

Es conserven poques referències documentals d'aquesta església, integrada al segle XV a l'Oficialat de Tírvia, del Vescomtat de Castellbó, i consta ja com a despoblat en aquell moment. De l'antic poblat de la Ribalera, només en queda aquesta capella.


Petita edificació romànica (segle XI) de planta rectangular i absis semicircular a orient sense finestres.


La porta d'accés es troba situada a l'extrem de la façana de ponent i és d'arc de mig punt.

La nau està coberta amb volta de canó.

Els murs són de pedra seca a les parts antigues i travats amb morter a les reconstruïdes.


Depèn de la diòcesi de l’ Urgell. Actualment està en dessús però en la seva nau deu quedar una resta de fe, ja què damunt l’altar hi ha ofrenes i ciris com acte de veneració.

La capella ha estat objecte de moltes reconstruccions, testimoni de les quals són dos carreus situats sobre la porta on hi ha gravades respectivament dues dates.

A l'interior i al fons de l'absis, un monòlit commemora la darrera restauració efectuada l'any 1960.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 27 de setembre de 2013

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL CARME DE CALDES D’ESTRAC AL MARESME

Llegia que va ser l’Elvira Gibert de Pi , filla de Manuel Gibert i Socis (1795-1873) , president del Consell Administratiu de la Compañía Ferrocarriles del Oest, la promotora de la construcció d'aquesta església-santuari dedicat a la Mare de Déu del Carme.


Les cròniques diuen que n'Elvira per recaptar diners organitzava tómboles i col•lectes i que, fins i tot, pujava als trens al seu pas per Caldes i demanava als passatgers un ajut pecuniari per a les obres de l'església.

En realitat la construcció s'inicià el 1868 per iniciativa de Manuel Gibert, que volia que els treballadors del ferrocarril tinguessin un lloc on anar a missa. Es cedí el terreny al Bisbat, però la construcció no va agafar empenta fins que l'Elvira agafà la responsabilitat de tirar-la endavant. El terme munickipal de Caldes d’Estrac és un dels més reduïts del país (0,9 km 2 ), això fa que l’explicació ‘tinguessin un lloc on anar a missa’ , quan la distància entre l’estació i l’església és tant curta, no tingui ‘credibilitat, i la guany pes la voluntat adoctrinadora del Manuel Gibert i Socis, i la seva filla.

L'arquitecte Laureano Arroyo. Velasco (1848-1910), i el mestre d'obres Magí Ribas s'encarregaren de bastir l'edifici, el bisbe de Barcelona, José María de Urquinaona y Bidot (Cadis, 4 de setembre de 1813 – Barcelona, 31 de març de 1883) cedí els ornaments i donà 40 dies d'indulgències als que hi contribuïssin, i l'Arquebisbe de Sevilla, Joaquim Lluch i Garriga (Manresa, 22 de febrero de 1816 – Umbrete, 28 de septiembre de 1882) , amic de la família Gibert, sufragà una part de la pavimentació.

La primera missa es va celebrar el 3 de juliol de 1882. Una làpida de la cripta funerària porta el nom de l'Elvira Gibert en reconeixement de la seva labor.

L'any 1936 – en els dies foscos del genocidi contra Catalunya - un grup d'incontrolats assaltaren l'església, la cremaren i destinaren les campanes a usos militars.

Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965) en féu la restauració entre 1942-1944, que fou finançada, entre d'altres, per María del Pilar Garriga-Nogués y Coll, casada amb el primer marquès de Cabanes, José Garriga-Nogués y Roig.

A la dècada dels anys 60 del segle XX, sent el rector de Caldes, Mossèn Joaquim Monasterio Sánchez , s'explica l'anècdota que cada vegada que passava el tren Talgo tremolava l'altar.

dijous, 26 de setembre de 2013

PONT MEDIEVAL DE CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ.CATALUNYA

Castellbó va ser un terme municipal fins quasi a darreries del segon feixisme – Dictadura de Francisco Franco - , l’any 1970 va ser annexat al municipi d'Aravell, creant el terme municipal de Montferrer i Castellbò. L’exposició de motius explicava que amb aquesta mesura el REINO DE ESPAÑA s’estalviaria una milionada – i no caldria fer fallida, una vegada més - i els veïns tindrien més i millors serveis; ambdós situacions no s’han acomplert, el REINO ha fet fallida per l’excés d’estultícia i corrupció de les seves ‘elits’ politiques, i els ‘serveis’ promesos no acaben d’arribar – pensem que per efecte de trobar-se en el ALTO URGELL; potser quan pugem dir-ho en català o LAPAO, Urgell sobirà, sigui possible dedicar alguns euros a les comarques pirinenques.


La Rosa Planell Grau , retratava el pont, i el Miquel Pujol Mur, ens explica que se’n tenen referències en el text de la resposta de les Vall de Castellbò al qüestionari de Zamora, de 1788, segons els termes següents: "Ay [...] un puente de un arco, largo 22 varas 6 palmos, ancho 1 vara 7 palmos, alto 7 varas y por él pasa el camino real. No está bien conservado, no se sabe su antigüedad ni el Arquitecto que le hizo ni quien mandó hacerle." Com sempre diu el Rei Joan Carles I, la resposta es feia en llengua castellana, perquè MAI S’HA PROHIBIT al REINO DE ESPAÑA la lliure expressió de les altres llengües.

El pont és d’esquena d’ase, i malgrat les obres fetes al llarg dels segles per a conservar-lo, té el trets inconfusibles de l’època medieval.

dimecres, 25 de setembre de 2013

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE LA LLINDA, AVINYONET. EL PENEDÈS SOBIRÀ

L’ Àngela Llop Farré retratava aquest edifici d'una nau amb edificació al damunt. Volta de canó, absis amb arcuacions i bandes llombardes als murs. En el mur S. finestra de doble esqueixada i porta refeta d'estil renaixement. Cal assenyalar que al costat N., en una nau dedicada a trull, hi ha l'arrencada d'un arc toral, d'una nau i l'absis, tot de grans proporcions, el que ens fa deduir que l'edifici actual, era una capella lateral.


L’església tenia l’advocació de Santa Margarida almenys la visita pastoral feta el 1508, aleshores Santa Margarida necessitava una reparació del sostre i de les portes i no disposava ni de campana ni de cap tipus d'ornament.

Es desconeix en quin moment es produïa el canvi d’advocació.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39,l 'església fou cremada, i només se salvaren les rajoles policromades del segle XVIII del paviment del presbiteri, que havia exalçat l’arquitecte Josep Font i Gumà ( Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1859 —Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1922 ), en el treball ‘Rajoles d’art vidriades catalanes i valencianes’ (1905), autor de l’edifici destinat a magatzem i celler, annexes a la capella, ,les edificacions que es troben annexes a la capella, que es construïen l’any 1898. En ocasió de la seva inauguració , va haver-hi un aplec a la capella que va reunir prop de 3.000 persones portant creus i banderes en honor de la Verge de Llinda.

Us deixo un enllaç al treball del Ricard Ballo, i la Montserrat Tañá.

http://www.catalunyamedieval.es/capella-de-la-mare-de-deu-de-la-llinda-avinyonet-del-penedes-alt-penedes/

assolia les 1.001.024 lectures a la pàgina http://relatsencatala.cat/autor/antonio-mora-verges/81299
A tots els lectors, des del fons del cor, gràcies.

LA PORTADA DE SANTA MARIA DE CUBELLS. LA NOGUERA. CATALUNYA

L’Ángela Llop Farré publicava una fotografia de la portada romànica de l’església de Santa Maria del Castell de Cubells, bastida al segle XIII.


Ampliada per ponent l’any 1748 – amb els diners d’Amèrica - , al segle XIX esdevingué un simple atri de l'església nova, bastida perpendicularment a la nau romànica, i amb la qual comunicava per un portal tapiat en la recent restauració.

La portada està formada per sis grups d'arquivoltes i la darrera forma guardapols. El volum dels capitells és de forma conoide invertida i generatriu còncava. El material emprat és la pedra sorrenca, poc resistent a l'erosió, que s'ha mantingut fins ara gràcies a la profunditat de les arcades. La temàtica és relativament escassa, però molt rica en variants: ocells en variades actituds, figures humanes, la figura d'un lleó... Molts dels temes zoomòrfics que es troben semblen arribar de l'art del teixit, i del treball del ges, del qual els àrabs del país eren excel•lents artistes. Es poden veure, per exemple, dues serps que omplen les dues cares del capitell, entrecreuant els cossos i caps a la part central superior i que semblen enfrontades en una lluita ferotge

De l’origen del topònim s’explica una curiosa història, el Caid tenia el costum de banyar-se regularment en un cubell, i els innobles – no se’ls pot dir d’altra manera – subornaren al seu criat – també de religió cristiana - perquè l’escaldes amb agua calenta fins a matar-lo i d’aquesta manera pogueren reconquerir el castell.


La història ens explica però, que ‘la reconquesta’ fou qüestió de diners, ‘ el dinar és el dinar ‘ – els catalans ho traduïen quasi de forma literal - i el castell de Cubells fou adquirit l’any 1050, juntament amb el de Camarasa, per Ramon Berenguer I al rei al-Mudāffar de Lleida, i s’integrava dins de la marca de Camarasa.

dimarts, 24 de setembre de 2013

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DEL ROSER. CONILL. PUJALT. L’ANOIA SOBIRANA. CATALUNYA

L’ Albert Turull i Rubinat, doctor en filologia catalana i professor de la Universitat de Lleida, defensa pel topònim ‘Conill’, que deriva del llatí CUNICULUS, galería subterrània” (especialment “d’accés a la mina”) i el seu raonament es basa en l’estructura dels llocs, en l’observació comparativa de l’orografia dels llocs. Correspon a indrets amb “entrades de grosses i no recents perforacions”.

La descripció sembla més escaient – a dia d’avui – al petit poble de la Guardia Pilosa ( el topònim descriptiu, indica que aquell turó avui erm i isolat, va ser un lloc cobert de vegetació), al peu de la Guardia Pilosa, a uns centenars de metres al sud del nucli d’habitatges , trobem les antigues mines a cel obert de lignit de la Guàrdia Pilosa, excavades a mitjan anys setanta sobre la vall d’un antic torrent, les parets de la qual havien estat explotades agrícolament mitjançant feixes. Les mines s’estenien al llarg de 28 ha i proporcionaven matèries primeres energètiques per a les activitats del ciment de la comarca de l’Anoia i la central tèrmica de Cercs.

Després que l’empresa que les explotava fes fallida cap a la dècada dels vuitanta, l’any 1992 l’Ajuntament de Pujalt i el Departament de Medi Ambient van iniciar els treballs de restauració d’una part de les mines, per tal de refer la morfologia i el paisatge de la zona, recuperar el sòl d’ús agrícola i aprofitar alguns dels forats, de 13 m de profunditat, per fer-hi un dipòsit controlat de runes inertes.

Esdevenir ‘l’abocador de Catalunya’ no ha suscitat precisament l’entusiasme dels que viuen – encara – en aquestes terres de l’Alta Anoia.

Totes aquestes coses, i fins com diu la premsa estrangera - em refereixo a la dels països democràtics - la ‘sospitosa permissivitat’ , quan no la ‘tolerància oberta’ de que va ‘gaudir’ l’actuació del grup feixista que atacava la Delegació de la Generalitat a Madrid el dia 11.09.2013- Sembla que sortosament , tenien instruccions de no fer morts, ni ferits d’importància- , restaven en un segon , o tercer , o .. plànol, davant la contemplació de la Capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, a la casa dita de Cal Senyoret de Conill, al terme de Pujalt, a les terres de l’Anoia Sobirana.


És un edifici petit, de planta rectangular, construïda en pedra de bon carreu, la porta d'entrada, situada al mur de ponent, visible des de la carretera, és adintellda i ornada amb tres motllures, a la llinda hi ha una inscripció en la qual hi podem veure MARIA l'any de la construcció de l'edifici: 1654 i a sota ESTEVE PHELIP, al damunt hi ha una petita finestra en forma d'ull de bou, molt propi de l'època.


A l’interior hi ha unes esplèndides pintures, que cobreixen totes les parets.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com en relació al nom de la casa ‘ el Senyoret’, de la seva història, i per descomptat de les dades del pintor de la Capella del Roser; aquesta contrada ha donat històricament grans artistes.

dilluns, 23 de setembre de 2013

SANTA MARIA DE LA RIBERA DE CARDÓS. PALLARS SOBIRÀ. CATALUNYA

La Rosa Ventura Cutrina, em feia arribar una imatge i un comentari : Una de les millors joies del romànic del Parc Natural de l'Alt Pirineu el trobareu a Ribera de Cardós amb l’església de Santa Maria i el seu gran campanar coronat de merlets. Davant seu podreu contemplar la replica d’una bellíssima creu de terme gòtica declarada Bé d'Interès Nacional.


La concentració municipal que donarà lloc al nou terme de la Vall de Cardós, a la comarca del Pallars sobirà es produïa a darreries del segon feixisme ( Dictadura de Franco ) , l’exposició de motius era la ‘reducció administrativa’ que donaria com a resultat un grandíssim estalvi ( per tapar els forats de la corrupció ) i permetia ‘optimitzar’ els serveis als veïns. A la vista està, que no s’aconseguia ni una cosa ni l’altra.


La descripció tècnica de l’edifici religiós ens diu ; Originàriament de tres naus rematades a l'est per tres absis semicirculars dels quals actualment només en resta el lateral nord, decorat a l'exterior per arcuacions cegues que descansen sobre petites mènsules i il•luminat per una finestra atrompetada. L'antic absis central fou substituït al segle XVIII per una capçalera rectangular. Actualment l'església presenta una nau flanquejada per capelles cobertes amb volta d'aresta. La portada romànica d'arc de mig punt es troba als peus de la nau. Consta de dues arquivoltes emmarcades per una sanefa de dents de serra i amb un fris d'escacats en el límit superior. Per damunt d'aquest hi ha un rosetó envoltat pels mateixos elements decoratius. Aquesta portada fou descoberta no fa massa anys sota una gruixuda capa d'arrebossat. En el mur de la façana es veuen traces de murs perpendiculars que possiblement devien formar un atri. Al costat septentrional de l'església s'aixeca un magnífic campanar romànic de quatre pisos i punxeguda coberta a quatre vessants. A l'exterior els pisos són separats per arcuacions cegues i petits frisos dentats i escacats, i al pis superior per un de més ample d'entrecreuats. Als dos pisos inferiors s'obren espitlleres, al tercer una finestra de mig punt i al quart una finestra geminada partida per una columneta amb capitell, i una petita rosassa al mig dels dos arcs lleugerament apuntats.


La creu de terme original es troba ubicada a la plaça de Mossen Cinto Verdaguer, dintre d'una vitrina, el que veiem davant de l'església parroquial de Santa Maria és una replica; la descripció ens diu ; Creu esculpida i retallada en un bloc de pedra llicorella. Formen els braços quatre lòbuls inscrits en un quadrat, emmarcant la composició un cordó trenat. A l'envers s'hi representa un Sant Crist clavat a la creu per tres claus de tosca execució. La creu és de braços desiguals i, a l'extrem superior hi penja una cartel•la amb les inicials INRI, sobre mateix del cap lleugerament decantat del Crist, amb llarga cabellera, mans exageradament grans, tors nu en el que es marquen les costelles, faldellí i cames massa curtes respecte a les mides del cos. Al revers presenta la figura de la Mare de Déu amb l'Infant al braç sobre una mènsula amb suport en forma de cap humà i protegida a la part superior per un baldaquí d'arquitectura gòtica. A banda i banda de la figura hi ha dos escuts. La creu es troba sobre un alt pilar de granit, toscament tallat i amb gravats de difícil lectura i un escut.

diumenge, 22 de setembre de 2013

EL CASINO DE SANT ESTEVE DE SESROVIRES

El diccionari com entrada a la veu Casino ens diu ;

Associació privada de caràcter recreatiu i cultural (similar als clubs, centres, cercles, ateneus, etc.).

La fitxa tècnica del Casino de Sant Esteve Sesrovires atribueix l’autoria de l’edifici a desconegut, el gran arquitecte de Catalunya, d’amplíssim registre i d’extraordinària mobilitat i eficiència. Atès el fet que el promotor de l’edifici va ser el "Casino de San Esteban Sasroviras", declarant l'obra nova mitjançant escriptura, pensem que alguns dels descendents dels 1.030 veïns que hi havia al cens de 1920 – si els ho preguntessin – podrien dir-nos qui va ser el mestre d’obres i/o arquitecte; entenem però, que aquesta pràctica de preguntar al poble és del tot estranya als costums del REINO DE ESPAÑA.


Pel que fa a la descripció llegim ; edifici de planta rectangular, construït en maó. Destaca la decoració de la façana principal, distribuïda en tres franges verticals, rematades per un ràfec ornamentat amb motllures i elements florals, en una estructura simètrica. A la façana principal es marquen tres cossos, amb el central més elevat, i són emmarcats per unes pilastres que s'eleven damunt del coronament ceràmic, fent de peanya per sostenir esferes i gerros. La finca ocupa una superfície en planta de 482,90 m2. dels quals 401,19 són edificats. L'edifici disposa d'una planta semisoterrani amb accés des de la plaça de la Vila que correspon al soterrani de l'antiga sala del cinema. Una planta baixa, amb accés des del carrer de Sant Joan on s'hi disposa el Bar, la terrassa, la Sala del Cinema, l'escenari, vestuaris i la planta baixa de l'habitatge ocupada pel llogater del bar i una planta primera i terrat on s'hi distribueixen les dependències i serveis de l’habitatge abans esmentat, així com també una terrassa d'ús privat. Segons l'informe tècnic emès per descriure l'estat de l'edificació i valoració del Casino en el moment de la compra per part de l'Ajuntament, es confirma que l'edifici està construït amb totxo massís com element estructural i bigues de melis, amb encavallada a la coberta.

L'Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires, en sessió de la Corporació Municipal en Ple amb data de 4 de desembre de 1986 adopta l'acord d'adquirir "El Casino", per destinar-lo a centre cultural, social i recreatiu.

Fem una crida als sesrovirencs de bona voluntat per tal de saber les dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquest edifici del Casino, agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 21 de setembre de 2013

EL MAS DE SANTA MARIA DE VILADELLEVA. CALLÚS. BAGES

M’admirava davant la grandiositats de l’edifici ; respecte del topònim potser té relació amb l’entrada lleva del diccionari català valència balear ; cadascuna de les lloses o làmines de pedra sobreposades; esquist (Cardona, Solsona, Igualada); cast. esquisto, losa. «Aquesta pedra és tot lleves». L’existència del mas es documenta a finals del segle XIV, quan s'uní en un gran alou amb la pietat de les Comes de Cererols.

La construcció presenta diversos cossos adossats,la façana principal té un portal adovellat amb arc de punt rodó. S'obren un conjunt de tres finestres de pedra picada. Al cos que se li adossa pel sud també s'obren dues finestres i una porta d'estil clàssic. Pel nord un nou cos adossat sobresurt de la línia de façana original.


Tot presenta mostres d’haver estat forçat i/o espoliat, situació que pateixen dissortadament les cases ‘grans’ situades en entorns aïllats.

La teulada és a dues vessants. Al seu voltant es poden observar diverses construccions més modernes utilitzades de corral i un graner o paller mig enrunat.

La casa – com quasi totes a la comarca del Bages – va ser un empori de riquesa en l’època prèvia a la fil•loxera; les tines situades prop de l’esglesiola, estan protegides darrera d’una porta de seguretat.


Al nord, i quasi adossada a l'estructura s'hi troba Santa Maria de Viladelleva, i en un turó, a uns 300 metres a l'oest de Viladelleva ens expliquen que hi ha una necròpolis amb tombes de cista.


Està clar que avui a Viladelleva es dediquen al conreu de cereals.

divendres, 20 de setembre de 2013

CAL ROCABUT DEL PAPIOL AL LLOBREGAT JUSSÀ

Em sorprenia el ‘cal’ en un edifici situat lluny de l’església i el castell del Papiol.

Les formes Can [ casa d’en ] i Cal [ casa d’el ] , tant habituals a Catalunya, no tenen un significat clar i únic, en el meu cas li atorgo el següent sentit :

Can - fa referència a la PROPIETAT d’ algú que ens pots ser conegut o no.

Cal - fa referència al lloc on viu algú conegut.

La descripció tècnica ens diu ; edifici de planta rectangular, planta baixa i un pis. La façana principal està dividida amb una estructura típica: a la planta baixa una porta centralitzada entre dues finestres, totes tres obertures, rematades a la part superior per elements decoratius en maó, que en ressalten la forma. Al primer pis un balcó flanquejat per dues finestres (que repeteix així l'estructura inferior de la façana) que estan rematades amb rajoles amb decoració floral que al seu torn estan rematades per garlandes que flanquegen una tercera garlanda ubicada a la part central i més alta de la façana, rematada a banda i banda per la balustrada en maó que dóna una estructura terrassada al sostre.


En aquestes terres del Llobregat jussà, mal dit BAIX, com a conseqüència més que de la síndrome d’Estocolm – que també – de la imposició per part del feixisme de la traducció de la forma castellana BAJO, enlloc del mot català jussà, proscrit d’ençà de 1714, costa diferenciar entre la deixadesa administrativa, i la voluntat conscient d’anorrear la memòria històrica.

Ens agradarà tenir coneixement del nom dels promotors i del mestre d’obres i/o arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 19 de setembre de 2013

SANT SERNI I EL SEU CAMPANAR. ARFA. RIBERA D’URGELLET. L’URGELL SOBIRÀ

La Rosa Ventura Cutrina i en Xavier Casadó Colom, m’enviaven unes fotografies de l’església de sant Serni (Sadurní ) d’Arfa i del seu curiós campanar.


La vila està damunt d’un esperó rocós sobre el riu Segre, dominant un dels camins que comunicaven la Seu amb el sud del comtat d'Urgell. D'Arfa ja n'hi ha constància documental l'any 839, a l'acta de consagració de la catedral, on apareix amb el nom d'origen preromà Assoa (esbarzer), que es transforma en Asfa (segles XII i XIII) i, finalment, en Arfa. Pel que fa al topònim sembla de general acceptació la seva procedència d’esbarzer i/o bardissa; pensem que caldria cercar altres possibles significats atès que ens trobem en un indret extremament fèrtil.


Separada del nucli antic d'Arfa, ja que fou construïda al segle XII enmig dels camps, es troba l'església parroquial de Sant Serni, d’estil romànic, amb planta de creu llatina, absis rectangulars i capelles rectangulars formant creuer, el temple ha patir diverses modificacions i/o reformes, una de les quals l'any 1666, com encara consta en una inscripció a l'arc d'entrada , l'any 1707, es va construir el campanar que avui coneixem, de curiosa forma octogonal en la part superior, i que és un dels trets més característics d'Arfa.

Els ‘diners d’Amèrica’ més sens dubte que les guerres dels Països Baixos expliquen – tant a nivell local, com comarcal i/o nacional – les profundes modificacions dels segles XVIII i XIX. En el cens de 1857 hi havia 2591 habitants ( el sostre màxim assolit fins ara ) , i al tancament de l’any 2012 era de 997 veïns.

En l’argot cleptofeixista Arfa, Ribera d’Urgellet, l’Urgell sobirà, i totes les terres pirinenques han patit un ‘avenç cap a la reraguarda’ de proporcions catastròfiques.

dimecres, 18 de setembre de 2013

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL FOSSAR DE SANT ESTEVE DE SESROVIRES

Si trobar les dades dels autors d’edificis tant bells com el Mas Bach, és ja una tasca gegantina; sabem un non compost JOSÉ MARIA, i un cognom SALA, que ens diuen que pertanyia al sexe masculí, però res certament si va actuar com a constructor, mestre d’obres i/o arquitecte, i el trobem amb citat de totes aquestes maneres en les còpies idèntiques que gràcies a la tècnica del COPIAR/PEGAR han fet tots els ‘experts’ de Catalunya, i del REINO DE ESPAÑA. Ens agradarà tenir TOTES LES DADES d’aquest ‘perit’. Esperar trobar cap dada quan l’objecte és la Capella del Cementiri municipal de Sant Esteve Sesrovires, és del tot il•lusori, com quasi tot el que està ben fet al nostre país s’atribueix a DESCONEGUT, que dominava magistralment tots els registres de l’arquitectura.


El petit edifici construït al bell mig del cementiri, disposa d'una porta amb arc de mig punt, una lluerna centrada amb l'accés i coberta a dues aigües, i l’ d'absis, des d'on rep llum a través de dues finestretes estretes acabades amb arc de mig punt.


En el centre de l'absis hi és situat l'altar, i darrera l'altar s'hi troba una composició arquitectònica configurada per dues columnetes i llinda de marbre, on s'hi disposa en el centre, una Creu amb el Sant Crist.


Aquest fossar ha estat objecte d’una ‘peculiar’ ampliació que trobareu explicada de forma gràfica en aquest enllaç:
http://www.artigasarquitectes.com/estudi/ca_es/projectes/concursos/cementiri-sant-esteve-sesrovires.html

dimarts, 17 de setembre de 2013

LA CASA DEL MARQUÈS DE LA MANGUERA AL MASNOU

El ‘títol’ , que no forma part – encara – de la llista de la noblesa catalana, se li atorgava de forma popular al Jaume Sensat i Sanjuan , conegut al Masnou, com “marquès de la manguera” , casat amb la Rosa Pagès i Orta, les cròniques expliquen que aquest masnoví havia fet fortuna a la borsa bonaerense.

El matrimoni residents a Barcelona, van ser els promotors de reformar la façana de la casa després d'un viatge que van fer a Egipte, projecte que van encarregar al mestre d'obres Pere Andreu, ens agradarà tenir noticies del segon cognom, d’aquest ‘perit’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La descripció tècnica ens diu ; Casa al Passeig Prat de la Riba que fa cantonada amb el carrer Doctor Agell, de planta rectangular alineada al pla del carrer i que consta de planta baixa i dos pisos amb la coberta plana practicable a mode de terrat.


La façana s'inspira en el repertori neoàrab per composar una façana de gran plasticitat, combinant l'estucat salmó i blanc i diversos tipus d'arcs lobulats i de ferradura. Cal destacar la tribuna amb cúpula de la cantonada. A l'interior es conserva una bona part de la decoració i el mobiliari.

La casa va ser cedida al municipi l'any 1975 i restaurada el 1988 per convertir-la en Casa de Cultura. La darrera restauració es va fer sota la direcció de l'arquitecte Claudi Arañó i Bertran.

Pensem que la peripècia vital del ‘Marquès de la Manguera’ el fa mereixedor d’un apunt biogràfic, que ens agradarà rebre i divulgar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 16 de setembre de 2013

EL DOLOR D’UNA ABSÈNCIA

Lloava en un breu article al ‘petit espectador’ que des de la casa de la Montserrat Ribes Daviu , contemplava passar els dies, les setmanes, els mesos i els anys, per aquesta Vila de Castellar del Vallès.




Llegia estupefacte que la matinada del dissabte 7 de setembre de 2013, havia estat víctima d’una acció vandàlica, de la que n’havia resultat la seva trencadissa.



Al ‘petit espectador’ se’l coneixia com ‘el Bernat’, i eren moltes les persones que ens complaíem en contemplar-lo en ocasió de transitar per la Plaça Major.

El trobarem a faltar, a ELL, i a l’esperit de civilització i convivència que caracteritzava la Vila de Castellar del Vallès.

SANT PERE I/O SANT ESTEVE DE VILAMARICS. MONISTROL DE MONTSERRAT

Rebia al meu ‘mur’ una fotografia del Marcel•lí Puigdellivol Prat d’una esglesiola al terme de Monistrol de Montserrat, que apareix en alguns documents sota l’advocació de Sant Esteve, i en altres de Sant Pere al lloc de Vilamarics, topònim que en la tesis del filòleg suís, Paul Aebischer (Hauteriye, 1897 -, 1977), evoluciona des de villa Haimirichs (nom personal germànic).


Pel que fa a l’accés trobava : Carretera de Castellvell a Marganell, quilòmetre 3'1 Km pista.

La descripció tècnica ens explica que es tracta d’un edifici romànic d'una sola nau coronada per un absis semicircular a llevant, al centre del qual s'obre una finestra de doble esqueixada coronada per un arc monolític de mig punt. La nau ha perdut totalment la coberta original però l'absis encara la conserva essent de quart d'esfera. La porta original era al mur de migdia, formada per un arc de mig punt amb grans dovelles. En el mur de ponent hi ha el campanar d'espadanya senzill.

L'edifici va ser refet l'any 1834, i durant aquestes obres els paraments interiors van ser enguixats i s'obrí una altra porta, de la qual només resta l'obertura. Possiblement també sigui d'aquesta època el contrafort que apuntala un dels murs laterals de la nau. Els murs exteriors pràcticament no estan decorats, només hi ha una cornisa al voltant de l'absis, sota el ràfec de la teulada. L'aparell és fet de blocs de pedra disposats en filades paral•leles.

L'any 1924 fou unida com a sufragània a l'església de Sant Cristòfol de Castellbell.

L'edifici fou abandonat l'any 1936 i avui resta en estat molt lamentable.

Xavier Sitjes Molins (Sallent, 1921), defensa que l’església conserva alguns elements pre-romànics, concretament un tros de paret del costat sud i un fragment de l'arc triomfal, que era de ferradura.

diumenge, 15 de setembre de 2013

SANTA EULÀLIA DE BEGUES

Em costava un xic trobar l’ermita dedicada a Santa Eulàlia de Beguès, situada dalt d’un turonet i envoltada de carrers i edificis. Llegia que una de les més importants reformes a l'edifici es dugué a terme l'any 1832 – amb els diners d’Amèrica - , adoptant l'ermita l'aspecte amb el què ha arribat als nostres dies.

La descripció tècnica ens diu , ermita de nau única, de planta rectangular, amb teulada de teula àrab a doble vessant. A l'exterior destaca la façana principal, amb la porta allindada, de pedra, amb els muntants de carreus. Per sobre de la porta hi ha una finestra circular a mode de rosassa. Corona la façana, per sobre el cim de la cornisa, el campanar, d'espadanya d'un sol ull, de maó vist, rematat per una creu de ferro. A l'ull de l'espadanya d'aquest campanar hi ha una sola campana.



La façana nord de l'edifici presenta tres contraforts, mentre que a la façana oposada, al sector de l'absis, s'hi adossa un annex de planta quadrada, amb teulada a un sol vessant. La superfície de les quatre façanes presenta un arrebossat de color blanc.

No podíem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés , accedir a l'interior de l'edifici, que segons llegia és molt senzill. Destaca l'embigat de fusta del sostre a doble vessant, així com el revestiment de les parets, decorat amb línies que imiten falsos carreus de roca. El sector del presbiteri es troba lleugerament elevat respecte al paviment de la nau, de manera que s'hi pot accedir pujant dos esglaons. Al fons de la zona de l'absis hi ha ubicat un retaule dedicat a Santa Eulàlia, titular de l'advocació del temple .

A la paret de l'epístola es troba la porta d'accés a la sagristia. Sobre el tram de l'entrada i adossat al mur de la façana principal es troba el cor, amb balustrada de fusta, sense cap element destacable.

Possiblement Santa Eulàlia era lloc de pregaria al segle XIX, i possiblement – de grat o per força – continuaria mantenint aquesta condició en el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) i desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, l almenys els ‘primers anys triomfals’ del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ); l’abandó generalitzat de la pràctica religiosa a partir de la dècada del 70 del segle, s’evidencia en la manca de cura de l’entorn i fins de l’edifici mateix de l’ermita.

dissabte, 14 de setembre de 2013

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE PORQUERES. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

Ens aturàvem el Josep Olivé i Escarré i l’Antonio Mora Vergés, davant l’ església parroquial de Santa Maria de Porqueres situada vora l'estany de Banyoles, a l'altra costat d'aquesta població, enfront de l'antic castell de Porqueres.

L'edifici actual, del segle XII, és d'una nau de grans dimensions de planta rectangular i coberta a dues vessants.


La façana és coronada per un campanar, sobre la portalada, i de construcció posterior, del segle XVIII, adossat a l'espadanya original. Les parets portants són de carreus ben tallats amb una cornisa de pedra sobre mènsules, que remata les façanes. Interiorment s'estructura en una sola nau, coberta amb volta de mig punt. Els murs són rematats per una cornisa.


En un costat té el cementiri, i al costat de la carretera un comunidor.


La coberta amb volta de canó sobre arcs torals, i absis semicircular, més baix. La tipologia de l'absis a l'interior és ben singular: sota una imposta decorada amb palmetes, una sèrie d'arcuacions damunt pilars formen tres absidioles, a més de dues capelles laterals en el tram rectangular del ingrés, que s'obre dins del gruix del mur.


L'absis és separat de la nau per un arc triomfal, que havia estat de ferradura, que descansa sobre columnes. Els capitells d'aquestes són decorats amb fullatge de tradició moresca, mentre que les impostes ho són amb figuracions de Déu creador i del pecat original, a la dreta, i de Jesús i la Mare de Déu a l'esquerra. Són d'un gran interès iconogràfic i escultòric, i mostren clares influències dels obradors de Ripoll.

divendres, 13 de setembre de 2013

ESGLÉSIA NOVA DE SANT CRISTÒFOL / MENNA DE LA BEQÀ

Llegia que als anys 30 es bastí una nova església al centre del nucli urbà, per evitar el trajecte – proporcionalment més llarg a mesura que disminuïa la pràctica religiosa - que calia fer fins aleshores per anar del poble a l'antiga església de la Beqà.

La descripció tècnica ens diu ; església de planta rectangular, de tres naus, orientada al nord-est. La capçalera és quadrada, i està lleugerament rebaixada respecte a l'alçada de la resta de l'edifici. El parament de la façana és fet amb blocs irregulars de pedra. L'edifici presenta un campanar de torre, de planta quadrada, adossat a la dreta de la façana principal, de planta baixa i tres pisos. Exteriorment té una finestra a cada planta, estretes i amb arc de mig punt, a l'estil de les espitlleres del romànic, essent més altes i amples les del pis superior, on es troben les campanes.


Segons l’informe, ja abans del 1936 es prohibí qualsevol acte de culte en públic (pàg. 39); els pares de la Sagrada Família de Sant Josep Manyanet hagueren d’abandonar el poble (pàg. 39). També afirma que la destrucció del temple no fou imputable a cap feligrès del poble (pàg. 45); els feligresos es posaren a favor del rector (pàg. 46). Desaparegueren dues imatges romàniques; la de Sant Genís i la de la Mare de Déu de les Neus (pàg. 73), una creu processional (pàg. 85), una casulla vermella de seda i or, una capa pluvial i dos frontals brodats en seda i or (pàg. 80). Es conservà l’arxiu parroquial.

http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf

La proximitat al ‘cercle boig’ es faria notar dissortadament, tant com la ‘capacitat rapinyaré – ja que les imatges romàniques – aquí, i arreu – no van ‘desaparèixer’ per a tothom.

Del mestre d’obres i/o arquitecte ni un mot, malgrat ser aquesta una conseqüència de la nostra condició ‘colonial’ , ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email cpneixercatalunya@gmail.com

De la qüestió Cristòfol / Menna us deixo un enllaç : http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

dijous, 12 de setembre de 2013

DÉU VIU A LLABERIA

No trobareu cap dada històrica d’aquesta població que forma part del terme de Tivissa, a la comarca de Ribera d’Ebre.
El REINO DE ESPAÑA té com a virtut molt especial la de reeixir en els seus errors, i persisteix en la concentració de municipis, com a solució a l’escassetat dels recursos públics, que l’estultícia i la corrupció endèmica de les elits polítiques ha comportat tradicionalment.

Això – lo de concentrar municipis – no arregla lògicament els estralls dels sobres de Barcenas, i/o les comissions diverses que les empreses paguen, ara a uns, ara als altres, per poder treballar. Comporta – i aquest és també un efecte volgut des del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL – una dissolució de la identitat pròpia dels col•lectius absorbits , qui se’n recorda ja dels llaberiencs ?,


01-03-1971, Camil José Guiu, 1937-1991 retratava aquesta esglesiola de Sant Joan Degollat, que aixoplugaria els austriacistes ferits de Pere Joan Barceló i Anguera (Capçanes, 1682 - Breisach el Vell, 3-4 de setembre del 1743), heroi català més conegut com a Carrasclet; i seria testimoni de l’estavellament de l’avió que duia entre d’altres a l’heroi del nazisme, Alexander von Scheele, curiosament com el Carrasclet amb el grau de Coronel fins a la seva mort.

De l’heroi català en podeu trobar alguna dada fins a Internet, de l’altre els seus correligionaris – inclosa la 34a Cancellera d'Alemanya , Angela Dorothea Merkel (cognom de naixement: Kasner, Hamburg, 1954), no tenen gaire interès en que se’n parli. No trobava cap fotografia de l’ Alexander von Scheele, malgrat que el III Reich va fer de la imatge una forma de dominació.

Les imatges de l’interior de l’església de Sant Joan Degollat, un dels monuments més importants en l’àmbit del romànic tarda en aquesta zona , reforçaven – si calia - l’afirmació del títol:



Déu viu a LLaberia.

dimecres, 11 de setembre de 2013

SANT CRISTÒFOL / MENNA DE LA BEQÀ.

Quan ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, per admirar la façana de la que fou primera església parroquial de Begues , observàvem que els muntants del portal presenten columnes d'orde toscà que suporten un entaulament clàssic, amb arquitrau, fris decorat amb tríglifs i cornisa, sobre el qual descansa un frontó doble. Al centre del timpà hi ha una imatge escultòrica en baix relleu del bust d'un Crist barbat, envoltat amb una túnica, el qual presenta el braç dret alçat i la mà en actitud de beneir, mentre que a la mà esquerra sosté un globus terraqüi. Als extrems del frontó i al cim del mateix hi ha tres escultures més en baix relleu: a l'extrem esquerre hi ha una imatge de Sant Jordi alat, portant l'escut amb la creu a la mà esquerra i la llança a la dreta, amb la qual sotmet a un drac als seus peus. El personatge porta armadura de màniga curta i casc. El cim del timpà està coronat per una estàtua de Sant Cristòfor, amb el nen Jesús sobre l'espatlla esquerre i el bastó a la mà dreta. Ambdós personatges vesteixen amb túnica. El rostre de Sant Cristòfor està mutilat, tot i que s'observa la part baixa d'una barba. Finalment, a l'extrem dret del frontó hi ha la imatge de l'arcàngel Miquel amb una espasa a la mà dreta i un plat de balança a la mà esquerra.


Em sembla versemblant la tesis del Pere Balañà Abadia, que defensa la procedència del topònim de la Vall homònima del Líban, a tall d’exemple trobem prop d’aquí Mediona que deriva del nom d’una de les tribus pobladores, convertit ara en nom de poble, Mediona , Sant Quintin de, o Gelida ; i de ben segur, que tothom recorda : "Marata", "Vinganya", "Masmut", "Minfami", "Miravet", "Alfarràs", "Alacanar", de la procedència àrab de molts cognoms tampoc caldran gaires proves : Messeguer, Gomà, Codina, Cassany, Galceran, Boada o Amat, entre els més corrents , i Ivorra, Jorba, Gassol, Massutí, Cadafau, Castellsaguer, Xexart, Zamit, Serreinat o Salem, potser menys habituals, finalment ,Beneseit, Benejam, Bennàser, Benimeli , ens fan evident la primitiva pertinença tribal dels seus portadors.

La polèmica - científica religiosa - que s’ha suscitat en relació a la figura històrica de Sant Cristòfor o Cristòfol, arriba massa tard, i no suscitarà – sense cap mena de dubte – cap exaltació de la feligresia.

http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor.

David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

La crònica parla de Begués a l’altiplà que separa les comarques del Garraf, l’Anoia i el Llobregat jussà, mal dit BAIX per imposició del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL

Pel que fa a l’adscripció comarcal ens sembla que s’ha triat – com quasi sempre – la menys lògica. Insistim en que al divisió comarcal de Catalunya es feia i es refeia, amb la part en que l’esquena per el seu nom.

L'Església de Sant Cristòfol és documentada des de l’any 981.


L’any 1575 el Vicari General de la diòcesi dóna llicència al rector de Begues per a construir una església nova al lloc on hi ha la vella. El 1579 el Vicari General autoritza beneir la nova església construïda a Begues.


A l’any 1940 es feia una església amb la mateixa advocació dins del nucli urbà

dimarts, 10 de setembre de 2013

ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ DE TORTOSA

El Miguel Sánchez Reina, publicava una excel•lent fotografia, que obvia en tant que ‘mirada parcial’ el fet dissortat que la Capital de la ‘quinta província’ acabava el segle XX immersa en un retrocés econòmic, social i cultural innegable.

Qui diria avui que Tortosa, al segle XVI, era una de les ciutats més importants de Catalunya, i comptava amb un Col•legi per a la formació de teòlegs dominics, la fama del qual portà els poders públics a la construcció d'un altre Col•legi annex, per a la formació de cristians nous. Ambdós serien coneguts amb el nom de Reials Col•legis de Tortosa i es convertirien en l'embrió dels futurs estudis universitaris, on es podia obtenir el grau de doctor en Teologia i el de llicenciat en Filosofia i Art.

A nivell arquitectònic són un dels millors exemples de l'arquitectura civil renaixentista del país. En destaca el pati, considerat un "unicum", que està decorat amb bustos dels reis de la Corona d'Aragó, de Ramon Berenguer IV a Felip IV.


En aquest espai es troba el Centre d'Interpretació del Renaixement, que gestiona i divulga el patrimoni generat arran del festival de recreació històrica, la Festa del Renaixement.

Les primeres notícies que tenim de l'establiment dels frares al lloc daten de la fundació del convent de Sant Domènec el 1321.

El col•legi de Sant Jordi i Sant Domènec fou fundat el 1368 pel bisbe Jaume d'Aragó per l'ensenyament de joves. Més tard fou cedit als dominicans.

L’any 1568 li va ser concedit el caràcter d'Estudi General, confirmat per Felip IV el 1645, amb la facultat de concedir graus acadèmics. Funcionà com a tal fins al Decret de Nova Planta (1717). Prèviament, el 1544, Carles V fundà el col•legi de Sant Jaume i Sant Maties (avui de Sant Lluís) per a l'educació de joves musulmans conversos. Arran de l'expulsió dels moriscos el 1611 s'utilitzà per a l'educació dels joves de la ciutat.

L’any 1824 fou convertit en seminari conciliar, fins al seu trasllat el 1877, i continuà com a col•legi.
Fou seu del centre associat de la Universitat a Distància entre els anys 1972 i 1983.

Esperem veure ressorgir ben aviat - com l’au fènix - aquesta Ciutat del profund decandiment en que es troba avui.


Compte però, que de vegades – de forma interessada – es confon l’au fènix , amb l'àguila imperial utilitzada per la Dictadura espanyola.

dilluns, 9 de setembre de 2013

SANT ESTEVE D’ALÀS. ALÀS I CERC. L’URGELL SOBIRÀ

La demografia ens explica que el màxim de població s’assolia en el cens de 1857 amb 1326 ànimes, i que es mantindrà per damunt del miler fins a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), el genocidi contra Catalunya, i el segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) comportaran un degoteig constant de població, que lluny de trobar aturador amb la ‘Democraciola’ que sorgia a la mort del sàtrapa s’ha agreujat – si això era possible – fins assolir els 376 habitants al tancament de l’any 2012.

La Rosa Ventura Cutrina i en Xavier Casadó Colom, em feien arribar un enllaç de la seva visita al poble d’Alàs, al terme d’Alàs i Cerc, a la comarca de l’ Urgell sobirà, en el que recollien imatges de l’església parroquial dedicada a Sant Esteve, s’explica que el temple era originàriament romànic, però que va ser molt modificat - amb els ‘diners d’Amèrica - , tant que és difícil descriure l'estructura de l'església romànica.

És d'una nau i absis angular arrodonit.


Té la bau coberta amb volta de creueria, amb uns arcs torals que no arriben a terra, porta adovellada, amb grans dovelles, al frontis actual.


El campanar és una torre quadrada de 3,60 metres x 4,50metres.

Recollim pel que fa al topònim la tesis d’un origen iber que té en el mot basc iratze falguera’ la seva concreció, la tesis d’un origen del llatí vulgar CERCU, que provindria del llatí clàssic QUERCU ʻalzina, roureʼ, en el cas de Cerc, citat en la documentació antiga Cerco (Segle IX), vindria a confirmar aquesta hipòtesis.

Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com