divendres, 31 de gener de 2014

ESGLÉSIA DE LA NATIVITAT DE LA MARE DE DÉU DE LARÉN. PALLARS JUSSÀ. CATALUNYA

Larén adquirirà la condició de Municipi l’any 1812, el cens de 1787 donava un total de 15.474 ànimes a la comarca del Pallars jussà, l’any 1831 constaven 25 veïns a Larén.

L’any 1857 s’assolirà el sostre històric de població del Pallars jussà amb 28.861 ànimes, Larén el febrer de 1847 fou agregat a Senterada, en virtut de la Llei Municipal promulgada el 1845, on es fixava el límit de 30 veïns (caps de família) per a poder tenir ajuntament independent, Madoz explica que que l’any 1845 formaven el poble 10 cases d'una sola planta, en un sol carrer, irregular, costerut i sense empedrar. Fora de la població, però a prop, hi havia una font abundant, i el poble disposava de rentador públic.

Ceferí Rocafort i Sansó (La Pobla de Segur, Pallars Jussà, Lleida, 1872 - 1917), recull en la seca crònica que Larén, vers el 1900, hi havia 33 edificis, amb 62 habitants, en la mateixa data la comarca tenia un cens de 20.295 ànimes.
Podem suposar – a manca de dades – que l’església dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu, quines runes esfereïdores retratava la Gemma Capdevila Ribes, s’ampliava i/o reformava en aquells anys.





Des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) ens enviaven una imatge datada el 14-14-1973 en la que s’aprecia que l’ esglesiola estava sencera.


La despoblació s’aguditzarà al final del segon feixisme, (Dictadura de Francisco Franco) , en el cens de 1981el cens comarcal, amb una superfície de 1343,08 km² , és de 15.633 persones, que seran 13.840 a darreries de l’any 2012.

La Capital, Tremp el municipi més gran de Catalunya amb 302,82 km² [ la comarca del Barcelonès té una superfície de 144,72 km² ], amb 6.515 habitants concentra quasi la meitat de la població.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 30 de gener de 2014

CAP BOIG TIRA PEDRES A LA SEVA TEULADA. SANT PAU XIC. SANT PERE DE RIBES. EL GARRAF. CATALUNYA

M’aturava per retratar amb la Olympus Fe-100 la petita capella, coneguda com ‘ sant Pau Xic, que està situada en una intersecció del camí que mena al Santuari de Sant Pau.


És una construcció de planta rectangular amb la coberta a dues vessants i carener perpendicular a la façana. S'hi accedeix per una porta d'arc pla arrebossat, salvant els tres graons de pedra que hi ha davant. Sobre la porta hi ha un petit òcul.


A l'interior, hi ha un senzill altar fet de rajoles ceràmiques decoratives, que es complementa amb tres plafons fixats al mur amb iconografia de Sant Pau.

La teulada és feta de maó pla i és plena de pedres, no com en les terres del sud per evitar que el vent s’endugui la teulada, sinó en aquest cas com a conseqüència de la ‘peculiar’ costum que tenien els ribetans en edat de casar-se de tirar una pedra al teulat de la capelleta de Sant Pau Xic, i si aquesta es quedada al teulat, s’interpretava que es casarien aquell any , i en el supòsit que caigués a terra que no hi hauria casori.

La secularització que comportaria la mal dita ‘carta col•lectiva dels bisbes del REINO DE ESPAÑA de data 1 de juliol de 1937, que no signarien :


Francesc Vidal i Barraquer (qui hagué que fugir d'Espanya, després de ser salvat per Lluís Companys de ser assassinat per membres de la FAI) opinava que la carta podia ser inoportuna i augmentar la repressió contra l'Església.
La IGLESIA CATÓLICA REFORMADA DE ESPAÑA, cismàtica de l’Església Catòlica Romana, admet que volien augmentar el nombre de ‘ màrtirs’ a les zones sota control república. Ja havien legitimat l’assassinat de sacerdots ‘desafectes’ per part del feixisme.

Mateo Múgica Urrestarazu (que havia abandonat Espanya l'octubre de 1936, per refugiar-se a Roma, després de ser acusat per la Junta de Defensa Nacional de tolerar propaganda separatista al seminari i de protegir sacerdots enemics del Moviment), li va dir a Gomà que no li semblava oportú signar estant fora de la seva diòcesi i que no volia signar un document d'exaltació dels nacionals (que havien assassinat 14 sacerdots bascos, acusant-los de separatisme). Encara que anteriorment a la presa de la diòcesi de Vitòria pels nacionals, la carta li semblava convenient.

Joan Torres Ribas, bisbe de Menorca, ancià de 92 anys, cec i malalt, confinat en la seva diòcesi i respectat pels republicans. Va morir el 20 de gener de 1939.

Javier Irastorza Loinaz, nomenat administrador apostòlic i per tant sense jurisdicció diocesana.

El cardenal Pedro Segura y Sáez, que estava exiliat a Roma i sense càrrec a Espanya.

Ha fet que aquesta i altres ‘tradicions barbares ‘ s’hagin deixar de practicar , afegim que gràcies a déu, oi ?.

dimecres, 29 de gener de 2014

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU D'ARBOLÓ. SORIGUERA. PALLARS SOBIRÀ. CATALUNYA

La Rosa Ventura Cutrina penjava una imatge del Santuari de la Mare de Déu d'Arboló, l’esglesiola penjada sobre la Noguera Pallaresa , dona nom a l'estret d'Arboló.


L'església és d'una sola nau amb absis semicircular a l'est, decorat externament amb arcuacions llombardes rematades per una cornisa. A l'absis s'obren tres finestres esqueixades. La porta, situada a migdia, és de mig punt. La presència en aquest mateix mur de tres mènsules al mateix nivell de la clau de l'arc de la porta, fa suposar l'existència temps enrere d'una coberta a mode d'atri. Per altra part recorre tot aquest mur, per damunt de la porta, una cornisa llisa, sobre la que descansen dues finestres de mig punt amb derrama doble. Aquesta cornisa queda interrompuda poc abans de l'angle sud-oest, continuant a una altura superior que es mantindrà a la façana oest. Sobre aquesta última, s'aixeca una curiosa espadanya, de secció cúbica, en la que s'obre un arc lleugerament reentrant i en els laterals una petita obertura d'arc de mig punt. Sota l'espadanya i en el pinyó de la coberta a dues aigües apareix una finestra molt allargada flanquejada per dos petits ulls de bou. La part inferior d'aquesta façana fou tapada amb l'annexió de l'atri. L'aparell emprat en la construcció, es ben tallat i de mides molt regulars. La coberta de l'absis i part de la nau, es de lloses i la resta es de teula.

L'església actual fou consagrada el 1150, si bé anteriorment existia ja un castell i una església esmentats amb el nom d' "Erbolone" en un instrument datat l'any 731 [ l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) el creu posterior ].


El Santuari del que trobava una imatge de Riguat, en blanc i negre - sense data – del Fons fotogràfic ‘ Pau vilà ‘, és objecte d’una particular devoció a la zona, i molt concretament per la gent de Pla de Corts, Gerri, Soriguera i Sort.

Us deixo un enllaç als seus Goigs : http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2011/05/goigs-la-nostra-senyora-darbolo-arcalis.html

dimarts, 28 de gener de 2014

LA FENÊTRE DE LA CHAPELLE DE NOTRE-DAME DES DOULEURS DE CAN COLL A SANT PARE DE RIBES. EL GARRAF. CATALUNYA

Ens arribàvem fins a Can Coll el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, la propietat esta situada a migdia del nucli de Ribes.

La descripció tècnica ens diu ; edifici de planta en forma de "L" i cinc crugies. Consta de planta baixa i dos pisos i té la coberta plana no transitable. El frontis es composa simètricament segons cinc eixos, dels quals el central és de majors dimensions i sobresurt lleugerament. Aquest cos consta d'un portal d'arc carpanell de pedra, sobre el qual hi ha una tribuna suportada per mènsules, oberta amb tres pòrtics d'arc carpanell i de mig punt de pedra motllurada, que queden sostinguts per columnes amb capitells d'ordre jònic. El segon pis té cinc pòrtics de mig punt decorats amb motllures. El coronament del cos central arrenca d'una cornisa dentada, formant un capcer de quatre pilars enllaçats, dels quals els centrals són de major alçada i incorporen un òcul ovalat al centre. Als eixos laterals, les finestres de la planta baixa són d'arc pla arrebossat, mentre que les del primer pis són d'arc pla de pedra motllurada amb sortida a balcons de baranes forjades.


Una d'elles incorpora un vitrall amb iconografia religiosa, que correspon a l'espai que ocupava la capella, avui inexistent.

Els cossos laterals tenen quatre òculs motllurats al segon pis, sobre els quals hi ha una cornisa dentada, més baixa que el capcer central, des d'on arrenca una barana d'obra amb pilars enllaçats, a mode de merlets. El mateix tipus de cornisa ressegueix el coronament de la resta de façanes. La façana de migdia està definida per un cos amb dues galeries horitzontals de vint-i-tres pòrtics d'arc de mig punt arrebossat, que descansen sobre columnes. Les galeries es prolonguen amb un pòrtic a la façana principal i posterior. La resta de façanes presenta poques obertures, totes elles d'arc pla arrebossat. L'espai lliure de la façana posterior s'ha ocupat adossant un cos de planta baixa que s'utilitzava com a annex agrícola. A la sala d'entrada hi ha un interessant portal de forma sinuosa i fusteria decorada. L'acabat exterior és arrebossat. Entorn la masia hi ha diversos cossos, que constitueixen la masoveria i les dependències agrícoles.


Sembla que l’autor com en el cas de la casa del Josep Mestre Planas, al número 28 del carrer del Pi, o de l’església parroquial de Sant Pau i Sant Pere, i fins possiblement del edifici parroquial, va ser l’anomena’t Joanet ‘ paleta’ sembla que conegut com Joan Vidal, i qualificat en algun lloc com a ‘constructor’ , i nom com a mestre d’obres.

Fem una crida en primer lloc als ribetans, que estenem però, a totes les bones persones de Catalunya, i d’arreu del món, perquè ens ajudin en aquesta tasca de recuperar la nostra memòria històrica a l’email coneixercataunya@gmail.com

dilluns, 27 de gener de 2014

THE MONUMENTAL CASTLE RUIN OF QUERMANÇÓ, VILAJUÏGA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

M’aturava al quilòmetre 24, de la carretera N-260, de Figueres a Roses, per retratar el runam esfereïdor del dit Castell de Quermançó, en la tesis que defensa Joan Badia i Homs , Palafrugell , Empordà jussà , Girona, 9 de maig de 1941, el topònim Quermançó, s'hauria format pels termes quer, mot d'origen pre-romà que significa roca o penya i del mot llatí mansione. Per tant el topònim Quermançó, nomenaria l'indret dit o conegut com el del "casal de la roca".


El castell ha sofert diverses ampliacions, remodelacions i reformes, des de la seva construcció vers l'alta edat mitjana fins la edat moderna.

Al lloc on encara avui perdura la fortalesa, s'han detectats assentaments anteriors, com ho demostren les restes de ceràmiques i els rastres d'un paviment d'opus testaceum d'època romana, i també d'altres restes preromanes. Els últims treballs arqueològics han tret a la llum les diferents fases constructives del castell, situant ver els segle X la construcció del recinte primitiu. De la mateixa manera la primera menció documental la trobem el 1078, en el testament de el comte Ponç, on deixa el "castellum de Chermançó", on havia instal•lat l'arxiu diplomàtic del comtat, als seus fills Hug i Berenguer.

Posteriorment, entre els segles XI i XV el castell fou reformat i ampliat. Entre aquestes obres destaquen la torre circular exterior, datada arqueològicament entre els segles XIII i XIV.

La fortalesa ha estat ‘involucrada’ en diferents conflictes bèl•lics com el succeït entre el Comte Ponç Hug i els comtes de Barcelona (1128-1138).

L’any 1285 va ser assetjat i pres pels croats de Felip l'Ardit. Tres anys més tard va ser assaltat per les tropes franceses que en destruïren les defenses. Tot això comportà que durant el segle XV es portessin a terme les obres d'ampliació i remodelació més grans, bastint la torre mestra, la sala central i la gran sala de la banda nord. D'aquesta manera la fisonomia i planta de l'antiga fortalesa pràcticament desaparegué.

Finalment, vora el segle XVII la fortificació s'abandonà i ja consta com enrunada, encara així va ser reocupada per un curt termini, entre 1808 i 1814, per les tropes napoleòniques. Quan fou abandonat, Louis Gabriel Suchet (Lió, 2 de març del 1770 - Marsella, 3 de gener del 1826) Mariscal de l'Imperi Francès i primer Duc d'Albufera, que estava al càrrec de les guarnicions franceses, ordena la seva voladura.

Encara que estava en un estat de runa, fou un punt de resistència republicana durant la darrera guerra, mal dita ‘civil’, que provocava la sedició militar dels feixistes contra el Govern de la II República, amb la col•laboració de la jerarquia de la IGLESIA CATOLICA, amb l’excepció de Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), arquebisbe de Tarragona i cardenal.

En son prova fefaent les restes de munició documentades en les darreres excavacions.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 26 de gener de 2014

LA PALLISSA QUE FOU CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ DEL MAS CIRERA AL TERME DE BORRÈDA

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, em feien arribar la fotografia de la que fou Capella advocada a la Verge de la Mercè, del mas Cirera, s’adverteix la primitiva funció d’aquesta esglesiola d'una sola nau de planta rectangular, de reduïdes dimensions, coberta amb volta i teulada a dues vessants, avui quasi totalment esfondrada, capçada per un presbiteri quadrat a llevant; la porta d'accés es va obrir a ponent i és allindada. És l'element més noble de la construcció i porta gravada, al mig, la data de la construcció, 1777, sota l'escut de la família Cirera.


L’edifici iniciava el seu procés de deteriorament als anys cinquanta del segle XX quan la masia veïna fou deshabitada; esfondrada la teulada de l'edifici religiós i també de la masia, els materials foren aprofitats per a altres construccions.

La primera notícia documental del lloc de Cirera és de l'any 905 quan la "villa que dicunt Cereisa" s'esmenta com un dels límits de l'església de Sant Jaume de Frontanyà. A partir dels segle XV es documenta la família Cirera, pagesos, que al llarg dels segles XVII a XIX esdevenen una de les famílies més riques del terme parroquial de Santa Maria de Borredà; a banda d’aquesta la masia que comptava amb capella pròpia, els Cirera tenien un molí fariner i una gran casa a la plaça del Padró de Borredà.

La masia fou enderrocada a la dècada dels setanta i la capella, abandonada, fa avui de pallissa.


Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) una imatge datada el 14-IV-1991 en la que s’aprecia clarament l’estructura ‘religiosa’ de l’edifici, i l’ús agrícola i/o ramader ha que estava destinada.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 25 de gener de 2014

LA CAPELLA DE SANTA MARIA DE MONTGRÒS. SANT PERE DE RIBES. EL GARRAF.CATALUNYA

Li estranyava al Josep Olivé Escarré la mortaldat de palmeres que se’ns feien visibles, fora i dins del pati tancat per un baluard - en el que l’abandó en forma de rovell ha deixat empremta - accessible mitjançant una important portalada amb pilars ceràmics acabats amb capitells de ceràmica vidriada.

A l'extrem de gregal de la façana hi ha una escala d'obra perpendicular, delimitada amb balustrada, que condueix a la capella del mas, a la que segons llegia s’accedeix per un portal d'arc de mig punt amb impostes; el Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), ens confirmava que l’any 1981 ja estava sense culte, i que la Capella estava dedicada a Santa Maria.


De vegades als que voltem per Cataunya, ens dona la que son les comarques com la Segarra, la Noguera, els Pallars , ... el veritable ‘ cul del món, oi ?. Doncs dissortadament no; Catalunya ÉS EL CUL DEL MÓN.

La descripció tècnica ens diu ; edifici de planta rectangular i quatre crugies. Consta de planta baixa i pis i té la coberta plana. S'hi accedeix per un portal d'arc escarser de pedra, amb la clau gravada amb una orla decorativa. Els finestrals del pis, d'arc pla arrebossat emmarcats amb motllures, tenen sortida a un balcó corregut amb baranes de forja.

A continuació de l'escala per accedir a la Capella, hi ha adossat un cos rectangular de planta baixa, coberta amb una terrassa transitable delimitada amb balustrada. La resta d'obertures de la construcció són d'arc pla arrebossat i es troben distribuïdes de forma aleatòria. El ràfec està acabat amb cairats de fusta. L'acabat exterior es manté arrebossat, amb els emmarcaments de les obertures de tonalitat roja.

Sens dubte la casa ha viscut dies més ‘gloriosos’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 24 de gener de 2014

CASTELL DE SANT JOAN DE LLORET ‘COSTA BRAVA’. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Tenen a Lloret dos ‘Castells’, i curiosament el que té més història, és el que està en pitjors condicions, llegia en relació al conegut com de Sant Joan :

Al inici del segle XIX el castell estava en runes, quedant en peu només la torre. El castell fou confiscat per l'Estat l’any 1855, arran de les lleis desamortitzadores, passant a mans del ministeri de Finances.

Durant la guerra contra Anglaterra que va fer cèlebre la batalla de Trafalgar, un vaixell anglès que volia reposar aigua a la platja de Fenals va voler dispersar a la gent que s'havia agrupat entorn el castell per tal d'observar la maniobra i va disparar diversos trets, un dels quals va partir longitudinalment la torre en dos.


Trobava una fotografia dels anys 1920 a l’Arxiu de fotografies antigues de l’Ajuntament, on es veu encara, la meitat de la torre.


La segona meitat va caure degut a un llamp l’any 1923, en els dies foscos del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), que no tenia cap interès en Catalunya , la seva gent i la seva història.

Des d'aquell moment, la fortalesa de Lloret només va ser una petita referència.

L'estiu de 1964, ja dins del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco )una excavadora, pertanyent a una urbanització veïna del Castell, sense previ avís ni permís de cap mena, obrí un vial que partí el castell en dos, destruint la base de la torre de l'homenatge, això impossibilità posteriorment la total recuperació i dificultà en gran manera la restauració. El fet fou denunciat per l'Associació Espanyola d'Amics dels Castells, la qual inicià les gestions per tal de salvar les restes del Castell.

Quan es va celebrar el mil•lenni de la primera aparició del nom de Lloret en un document, am l'eufòria general per recuperar la història hi va haver un primer intent de salvar i dignificar les restes del castell. Parlem dels anys 1965-68, i després de 1983-84, una vegada que l'Ajuntament va aconseguir que l'Estat cedís al municipi els terrenys on estava situada la fortalesa, començant, per tant, a consolidar muralles i pedres.

Les excavacions dutes a terme, per Armand de Fluvià entre 1965-68, van posar al descobert les restes del castell, la qual cosa va permetre que l'aparellador Ricar Canals, l'any 1968, en realitzés un plànol, permetent esbrinar que la torre mestre era en un dels angles del recinte fortificat, el de migjorn. La torre tenia un diàmetre interior de 5,40 metres, i el gruix de les parets era de 135 cm. A part d'esbrinar les dades originàries de la torre de l'homenatge, aquestes excavacions també van permetre saber que el recinte o clos de muralles tenia una planta rectangular, i el mur de tramuntana feia uns 27 metres de llarg, semblantment als altres dos, que confluïen al costat de la torre. Altres moments destacats van ser la reconstrucció de la torre de l'homenatge (1989-90)i la campanya d'excavacions arqueològiques dels anys 2000-2001, amb la musealització corresponent.


El castell de Sant Joan es troba ubicat en el turó que separa Lloret de Fenals, en un penya-segat. Hi ha un camí que surt del Passeig Manuel i Bernat i que transcórrer arran de mar fins arribar al castell. No té cap tipus de pèrdua. Aquest és el recorregut a peu. Paral•lelament també es pot sortir amb cotxe des de la plaça de la Riera; agafar el carrer Francesc Campedrà tot recte, i posteriorment el carrer Marià Fortuny, el qual ens acaba portant al castell.
A finals del segle passat, aproximadament entre 1989-90, en el castell es van dur a terme un cúmul d'obres de gran repercussió que tenien com a objectiu restaurar part de la imatge primigènia que havia tingut el castell. En el context d'aquestes obres es va procedir a la reconstrucció de la torre mestre, rodona, i al realçament del mur perimetral.
L'any 2000 es van iniciar excavacions arqueològiques, centrades al pati d'armes, als voltants de la torre i a tres cambres de l'ala oest. Es van descobrir els fonaments de la torre mestres original i diverses sitges medievals, i s'ha evidenciat que tot la fortificació fou objecte de reformes generals entre els segles XV i XVI.

El castell de Sant Joan va tenir dues capelles, la capella de Sant Joan que es va mudar de lloc pel perill de ruïna que amenaçava el castell, i a començaments del segle XVIII, el castell constava d'una altra capella, aquesta dedicada a Santa Llúcia, en la que s’hi venerava la Mare de Déu del Castell.

dijous, 23 de gener de 2014

ESGLÉSIA DE SANT SALVADOR. HORTA DE SANT JOAN. TARRAGONA. CATALUNYA

El Marcel Morató Tort penjava una fotografia - bellíssima com totes les seves - de l'església de Sant Salvador , l'edifici més destacat del conjunt d'edificis que formen el convent dit de Sant Salvador, o de la Mare de Déu dels Àngels.


El temple presenta una sola nau de planta rectangular, reforçada amb contraforts laterals, i absis tendent al semicercle, cobert per una volta amb nervis més baixa que la coberta de la nau. Se'n conserven els arcs diafragma que en principi suportaven l'entramat de bigues de la coberta, encara que una falsa volta del segle XVIII impedeix la seva visió des de l'interior. Els arcs es recolzen sobre columnes de base hexagonal adossades amb capitells decorats amb motius geomètrics. En un dels costats de la nau trobem un seguit de capelles barroques. Als peus s'observa el cor, just a sobre de l'entrada. A sota a continuació de les capelles, hi ha l'altar del Sant Salvador d'estil barroc, amb cúpula i cimbori. L'altar principal està dedicat a la Verge dels Àngels. Aquest primer edifici va ser ampliat pel sector dels peus en els segles XIV-XV, al ser construït l'actual primer tram de nau, cobert amb volta gallonada. El mur de tancament està centrat per una porta gòtica amb arquivoltes sostingudes per esveltes columnes i un atri de planta quadrada amb les tres façanes obertes. Tot aquest sector medieval dóna exteriorment a l'edificació la sensació de solidesa, tant per la utilització de carreus de pedra com per la homogeneïtat dels contraforts. L'interior és il•luminat per diferents ulls de bou circulars. A finals del segle XVI o inicis del XVII es van bastir el claustre i, al seu voltant, les estances del convent. Durant el segle XVII i el XVIII es va ampliar el sector del convent. Aquest és un cos allargat paral•lel a l'església, separat pel claustre, que la ultrapassa en l'extrem est prenent forma d'ela. Es van construir, a més, la gran part de les capelles laterals del temple, entre les que cal mencionar la de Sant Salvador, de pla central i rematada amb una cúpula. Destacar la porta d'accés, d'arc ogival i amples brancals, amb arquivoltes motllurades en descens, columnes de fust cilíndric i capitells de decoració vegetal que formen una línia seguida d'impostes. Al porxo s' accedeix a través d'una llarga escalinata. L'absis d'estil romànic-gòtic està reforçat per contraforts i sense gaires obertures. Antigament, el claustre presentava dos pisos, dels quals només es conserva les arcades inferior que són arcs carpanells sobre columnes toscanes de fust llis, amb capitell d'àbac motllurat i amb base sobre plint quadrat. La galeria del claustre estava coberta amb un conjunt de bigues de fusta i tenia damunt un altra amb columnes cilíndriques i entaulament, però actualment desapareguda, en part. El claustre és el segon element en importància després de l'església. Referent a l'atri i al pòrtic de l'església: la planta és d'estructura quadrada amb tres façanes, ocupant la quarta el pòrtic que dóna accés a l'església. La façana principal presenta una sola obertura d' arc ogival de gran mida, mentre que a les laterals hi ha dos obertures, també amb arc ogival i separades pel contrafort i l'arc de diafragma interior que parteix la cobertura en dues parts iguals. Aquí també s'ens mostra la portalada d'accés al convent i que omple una de les dues obertures de la façana lateral sud. A sota dels arcs laterals hi ha uns ampits de pedra amb restes de sepulcres i osseres a sobre. El pòrtic amb porta d'arc apuntat i una gran arquivolta, presenta una faixa de capitells ornamentats amb motius vegetals i base típica gòtica. S'observen làpides a l'atri i pòrtic de l'església que serien baixos relleus. La capella de Sant Salvador es localitza a l'entrada de l'església al costat esquerre i és un edifici de planta quadrada i cúpula esfèrica amb una cornisa que es recolza a sobre d'arcs torals i petxines i rematada amb un petit cimbori. La planta és típicament barroca. L'alta ocupa l'espai que deixa l'arc toral frontal.

dimecres, 22 de gener de 2014

EL CASTELL D’EN NARCIS PLAJA MARTÍ. LLORET ‘ COSTA BRAVA’. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Fèiem el passeig per la platja de Lloret, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, havíem de retratar el castell dit d’en Plaja perquè en fou promotor Narcís Plaja i Martí ( xxx, 18xx - xxx, 19xx), un industrial gironí casat amb Maria Vilà i Ruyra de Blanes, neboda de l’insigne escriptor Joaquim Ruyra i Oms (Girona,1858 - Barcelona, 1939). Propietari de l’empresa “Galetes Plaja” de Girona.


Les obres, foren dirigides per l'arquitecte Isidre Bosch i Batalle ( Vilanna, 1875-1960 ) s'iniciaren l’any 1935 i finalitzaren el 1940, el fet mateix que comencessin sota un regim democràtic – la II República – i acabessin desprès d’un episodi de sedició militar, que va desfermar una guerra més que fratricida, genocida, recolzada i beneïda per l’Església Catòlica, que amb l’excepció del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) , signaven la denominada Pastoral de la Cruzada, se’ns fa difícil d’entendre, tot i la previsible identificació de l’empresari amb els postulats del franquisme.

S’explica que Walter Elias Disney (Chicago, 5 de desembre de 1901 - Los Angeles, 15 de desembre de 1966), s’inspirava en aquest edifici per dissenyar la seva ‘terra de les fantasies’.

Ens agradarà tenir noticia del lloc i data del naixement, i de traspàs del Narcís Plaja i Martí a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ens donaven una bona recomanació per anar a dinar, i ens advertien alhora que la zona esdevé perillosa quan cau el sol.


L’any 1916 el Josep Salvany Blanch retratava aquest dessolat i feréstec paratge.

dimarts, 21 de gener de 2014

TORRE DEL MAS VIDAL DE VILANOVETA. SANT PERE DE RIBES. EL GARRAF

El topònim de Vilanoveta – diminutiu del de la relativament propera Vilanova - apareix esmentat per primera vegada al segle XVII, si bé el seu origen podria ser anterior; em deia un veí del lloc ‘del temps dels moros ‘, en qualsevol cas el petit nucli, es va formar a l’entorn de la masia de Can Vidal , propietat d'Antoni Vidal, pagès i batlle del lloc, a la que la torre més que de defensa, de guaita i bada, pertany. Al llibre d'Apeo de l'any 1847 consta que el mas pertanyia als Vidal.

Segons Pere Català (CATALÀ, 1990: 949), a la planta baixa de la torre hi havia una capella on s'hi celebrava missa al segle passat, des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin, em confirmen que la Capella-oratori estava situada sota el porxo, i era dedicada a la Marededéu dels Dolors de Can Vidal, a l’any 1980 ja no tenia culte. Ens agradarà rebre noticies i/O IMATGES a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquesta Advocació de la Marededéu.

La descripció tècnica ens diu ; Torre de planta quadrangular que es troba situada al centre del nucli de Vilanoveta. Té la base lleugerament atalussada i presenta tres nivells d'alçat. El segon pis s'obre a la cara sud-oest amb una petita finestra d'arc pla arrebossat, mentre que el tercer s'obre a la cara sud-est amb una finestra de mateixes característiques i menors dimensions. A la part superior de la cara sud-oest també hi trobem una senzilla gàrgola. La construcció queda rematada amb merlets esglaonats. Des del segon pis de la cara nord-oest surt un pontet perpendicular al carrer que comunica amb la casa de Can Vidal. Aquest està sostingut amb volta ceràmica catalana i està obert amb un finestral i un balcó. Sota el pontet hi ha una petita porta d'arc escarser arrebossat que permet accedir a la torre.


L'acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc. L'interior ha estat completament reformat i habilitat com a habitatge modern.

Des del meu particular punt de vista, té un efecte ‘Walt Disney’ que estèticament fa grinyolar el conjunt.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Els filats dels serveis públics son característics de la marca ESPAÑA

dilluns, 20 de gener de 2014

ART FUNERARI AL CEMENTIRI DE CALONGE. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA

Retratava el Panteó i l’hipogeu ‘Roura’ del Cementiri de Calonge a la comarca de l’Empordà Jussà, sobta aquí – a la Catalunya, catalana - com succeeix dissortadament en massa llocs, l’absència inexplicable d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i més en una població turística com aquesta que tancava l’any 2013 amb un cens de 10 596 habitants, i que té en el Patrimoni històric i artístic un element diferenciador, en relació a altres destinacions properes, de sol i alcohol.
S’esmenta com autor al mestre d'obres, Pere Pascual i Bagués (1848-1926), que aixecava la Torre Roura.




Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , està clar que en la tasca de conservar la ‘memòria històrica’ els nostre politics – de tots els colors – no estan per la feina, recordeu que el segon feixisme acabava ‘formalment’ l’any 1978, o sia que fa malgrat fa més de trenta-cinc anys que diuen que ‘es posaran a la feina’, els resultats s’entesten en desmentir-los, oi ?.

diumenge, 19 de gener de 2014

RECTORIA DE SANT PERE I SANT PAU. EL PRAT. LLOBREGAT JUSSÀ

Llegia que l’habitatge que aixopluga avui la Rectoria de Sant Pere i Sant Pau del Prat, a la comarca del Llobregat jussà, fou construït – per un mestre d’obres i/o arquitecte del que no en trobava dades - a principis del segle XX amb un voluntari aire popular i una marcada tendència historicista, visible en les obertures amb arc de mig punt i les finestres geminades.


Presenta una alçada de dos pisos, sense golfes. A la part de davant, té un terrat amb balustres de pedra artificial al nivell del primer i un altre terrat, aquest sense ornamentació, a la part posterior, que és la que s'ha dedicat a despatx parroquial. El cos central està coronat per una teulada de teula a doble vessant, amb un ràfec estret. Una franja de pedra artificial llisa remarca les obertures i separa els dos pisos.

L’església parroquial de Sant Pere i Sant Pau, construïda el segle XVI, fou incendiada amb la rectoria adjunta com a conseqüència dels aldarulls socials que generava la sedició militar dels feixistes, que amb l’excepció del cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) , recolzaven tots els bisbes del REINO DE ESPAÑA amb la signatura de la denominada Pastoral de la Cruzada.

A l’any 1948 s'inaugurà la nova parròquia i fou llavors quan es condicionà per a despatx rectoral la part posterior de l'edifici que ocupa avui la Rectoria i que està davant per davant de la porta lateral, que dóna a la cripta.

Ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com l’autor d’aquest edifici, el seu promotor, i la destinació original.

dissabte, 18 de gener de 2014

SANT ESTEVE DE COMIÀ. BORREDÀ.

Visitàvem la M. Rosa Planell Grau, i el Miquel Pujol Mur, l’església de Sant Esteve de Comià, coneguda també com Sant Esteve de Roma, pel seu veïnatge amb l’antic mas de Roma, que té a prop el vell pont medieval de Roma, molt modificat i asfaltat, sobre la riera de Merlès.

L’església fou una antiga parròquia rural, l’única demarcació de Borredà que des dels seus inicis va pertànyer al bisbat de Vic i a la jurisdicció eclesiàstica del comtat d’Osona.

Els seus orígens es vinculen amb Ripoll. La primera notícia del lloc és de l’any 948,; Comià, sembla ser amb el nom de Cuminazi, s’esmenta com un dels límits de l’església de Sant Pere de Salselles, església donada a Ripoll pels marmessors d’Oliba.

Al segle XII figura documentada amb el nom de Guminas.

L’any 1607 l’església parroquial de Sant Esteve de Comià fou unida, com sufragània, a l’antiga església de Sant Vicenç de Maçanos, que més tard passà a ser sufragània de Matamala.

Les modificacions més importants devien tenir lloc l’any 1690, en que fou canviada de lloc la porta d’entrada.

Aquest edifici fou transformat interiorment el segle XVIII, moment en que fou enguixat i hom hi afegí uns contraforts a l’exterior per tal de mantenir en posició vertical els murs de l’edifici.

Actualment l’església de Sant Esteve de Comià és sufragània de Santa Maria de Borredà.


Església d'estructura romànica força modificada. Originàriament tenia una petita nau, coronada amb un absis a llevant; la primitiva volta fou modificada i l'absis el segle XVIII fou substituït per un presbiteri rectangular més petit que la nau. També s’afegiren a cadascun dels seus costats unes capelles laterals i fou re-col·locada la porta en la qual hi ha la següent inscripció:



“SAGIMON

PUIGCERCOS

ME FECIT”

1690


Al mur de migjorn hi havia l'original porta d'entrada i una senzilla finestra. A ponent el massís campanar d'espadanya és de dues obertures, formada per dos arcs de mig punt adovellats.


Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

divendres, 17 de gener de 2014

CAN GARRIGA. LLORET. 'COSTA BRAVA' LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El permís d'obres de la casa és de 1886 i la finalització de les obres, de 1887. L'obra, encàrrec d'Enric Garriga Mataró , es pot atribuir als germans Fèlix i Josep Torras i Mataró.


La descripció tècnica ens diu ; Edifici cantoner de tres plantes i terrassa situat al costat dret del passeig Jacint Verdaguer, vora el mar. És situat entre els passatges de Camprodon i Arrieta, Verdaguer, el carrer Joan Durall i la travessia de Venècia.Està format per la unió de dues vivendes que ocupaven tota una illa de cases del casc antic de Lloret. Aquesta altra casa, que també té un pati a llevant, però és de construcció i decoració més senzilla. La casa principal es pot considerar dins l'estil neoclàssic, però amb aportacions de l'arquitectura popular. La façana està formada per tres crugies. Destaca l'encoixinat del sector central de la façana i les cantonades i també les obertures amb llindes arquejades. Les finestres de la façana principal, als pisos superiors, estan dotades de balcó. Aquests balcons tenen les baranes de ferro colat i estan sostinguts per dues mènsules decorades amb motius vegetals. La façana de la casa principal és absolutament simètrica. La porta principal conté al centre de la llinda, conformada per un arc rebaixat, les inicials d'Enric Garriga (E. G.) relligades i superposades entre una decoració vegetal simètrica. A cada planta hi ha tres balcons i l'entaulament consta d'un frontó i balustrada. Al frontó hi ha, emmotllada en guix dins un medalló circular, la data de finalització de les obres de la casa, 1887. També hi ha elements de terra cuita sobre els guardapols de totes les obertures d'aquesta façana principal. Quant a les façanes laterals, l'ornamentació és més senzilla, encara que segueix els mateixos criteris d'ordenació segons eixos verticals reforçats pel ritme dels balustres de terra cuita del terrat. La teulada és plana i accessible, amb barana de balustres de terra cuita. Pel que fa als interiors, existia una capella – de la que ens agradarà saber-ne l’advocació a l’email coneixercatalunya@gmail.com - i una sala de música. Destaca el bany modernista i els paviments de ceràmica valenciana. El terra de la casa està format per peces quadrades de ceràmica de colors formant diferents dibuixos. Els sostres són pintats amb diferents motius (vegetals, paisatges, ...) a més de decoració de frescos, relleus i motllures de guix, sanefes geomètriques, dibuixos florals, ceràmica valenciana... Les pintures més destacades són del pintor Joaquim Vilaseca i Palau. Al pati original de la casa s'hi ha habilitat l'entrada de la casa Garriga, que és una estructura de ferro i vidre. Actualment, mentre hi ha obres d'adequació a l'interior, funciona com a punt d'informació turística. Pel que fa la casa adossada, destaca pel balcó corregut que hi ha al primer pis, la cornisa i les grans obertures rectangulars de la planta baixa, les finestres de les quals són enreixades.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 16 de gener de 2014

MIRAMAR. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF. CATALUNYA

Feien un tomb l’Antonio Palau Gubern, i l’Antonio Mora Vergés, al xalet Miramar, conegut també com el xalet de Joan Ferrer Nin, que fou construït l’any 1913 per l’arquitecte Josep Font i Gumà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1859 - 1922) , el projecte cercava aconseguir el lligam de l’arquitectura popular catalana – fem referència a les tradicionals cases pairals del nostre país – amb els corrents de moda a l’època, afegia aqui alguns elements més cultes, com I'atri d'arcades de mig punt, amb regust del renaixement italià, però defugia alhora tota altra mena d’ornamentacions no motivades.


Em comentava l’Antonio Palau Gubern, que s’assolia aquest propòsit en aquesta obra de dimensions considerables, en la que composició de volums i els materials emprats s'integren perfectament, i sense estridències, a I’entorn.

Retratava lateralment la façana de Capella advocada a Sant Gervasi, de tipus barroc , que es troba situada dins el recinte de Miramar, llegia que fou adquirida per Joan Ferrer Nin, que la va fer restaurat i la va reobrir al culte.


En els dies foscos que generava la sedició del feixisme contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA, amb aquiescència expressa de la jerarquia catòlica amb l’excepció nobilíssima de Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) arquebisbe de Tarragona i cardenal, l’interior va ser cremat.

l'any 1945 es va fer una restauració, i novament l’any 2009.

Llegia que s'hi veneren sant Gervasi i sant Protasi.

dimecres, 15 de gener de 2014

EDIFICI DEL MERCAT MUNICIPAL DEL PRAT. LLOBREGAT JUSSÀ

Antoni Bartra Boada, arquitecte municipal , és l’autor del projecte tècnic de l’edifici del mercat que s’alçava l’any 1921; la descripció tècnica ens diu : edifici constituït per tres naus unides per una nau central de forma octogonal. Les tres naus rectangulars estan cobertes sota un encavallat de bigues de fusta, mentre que la central l'ha substituït per un embigat de laminat d'acer. Per la seva cara interna, els murs estan recoberts fins a una alçada de dos metres, de rajoleta blanca i verda del tipus valencià. En els punts on s'uneixen les naus laterals a la central es repeteix el motiu ornamental de la façana, consistent en una sèrie d'obertures rectangulars que si bé en el cas del carrer fan la funció de finestres, a l'interior, al deixar veure el mercat en tota la seva dimensió alleugeren un tant la sensació d'espai reclòs que podria produir el seu fraccionament. Clar exemple de noucentisme d'inspiració historicista.


Inicialment, el mercat només disposava d’una nau i una entrada única per la plaça de la Vila. L’ampliació del sud-est del solar, fins arribar al carrer d’Ignasi Iglésias, s’efectuà entre el 1934 i el 1944, i la de l’est, fins arribar al carrer del Centre, entre 1937 i 1944. Amb aquestes ampliacions es completava el mercat amb la seva estructura actual, amb els tres accessos.

Ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i traspàs de l’Antoni Bartra Boada , a l’email
coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 14 de gener de 2014

L’ESGLÉSIA ORTODOXA DE SANT QUIRZE I SANTA JULITA DE LLORET ‘ COSTA BRAVA’ LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El fanatisme de la IGLESIA CATOLICA REFORMADA DE ESPAÑA que l 'any 1937, portava als bisbes espanyols amb l’excepció del cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) , ha signar la denominada Pastoral de la Cruzada , que pretenia donar ‘autoritat moral’ als revoltats feixistes contra el legítim Govern de la II República, que ‘santificava’ les represàlies contra el vençuts, i que passejava sota pal•li com un semidéu al sàtrapa, allunyaven als russos que venien fins aquestes terres a la recerca de la tranquil•litat i la pau.

El Diari de Girona recollia en data 28.06.2012 que a l’esglesiola de Sant Quirze i Santa Julita de Lloret ‘ Costa Brava’, La Selva, Girona, Catalunya els cultes que s’hi duen a terme son els de la comunitat Ortodoxa Russa.

L’esglesiola està situada a 200 metres al nord del cementiri de Lloret. És un edifici aïllat, encara que la desbordant urbanització a Lloret ja hi està arribant a prop, de planta rectangular, format per dos parts diferenciades i amb coberta de doble vessant a laterals. La façana comença amb un sòcol d'un metre d'arrebossat imitant grans blocs que culmina amb una filera de rajola pintada de blau. Té una porta, dues finestretes als costats i una finestra quadrangulars a sobre i un campanar d'espadanya a la part superior central. La porta és gran, d'uns 3 metres d'alçada, de pedra granítica, amb brancals de grans blocs escairats i llinda monolítica. A la part superior hi ha dos òculs el•líptics. Els ràfecs del cos més alt són de quatre fileres de rajola i teula i les de la part posterior de dues i una filera de rajola plana i teula.


Els esgrafiats de l’esglesiola de Sant Quirze i Santa Julita de Lloret ‘ Costa Brava’, formats per una decoració de gerres amb flors, estructures esglaonades, florons, garlandes i copons. s’atribueixen a l’Adrià Gual i Queralt (1872-1943), que els duia a terme l’any 1935.

Als anys 70 va patir diversos espolis i robatoris, concretament les imatges de talla barroques de l'interior.

Catalunya és una Nació ‘acollidora’.

dilluns, 13 de gener de 2014

CASA CONSISTORIAL. EL PRAT. LLOBREGAT JUSSÀ

Edifici construït a partir de 1905 , en substitució de l'antic – del que existeixen sens dubte imatges, sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com - i en el mateix emplaçament per l’arquitecte Municipal Joan Feu i Puig.

L'acord es va prendre en la sessió del 14 d'agost de 1904, segons consta en els documents municipals. Donat que els vitralls del Ple, obra atribuïda a Josep Prat ( ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com dades sobre la data i lloc de naixement i traspàs, i el cognom matern ) estan datats el 1928, cal suposar que aquesta devia d'ésser la data en que es donà per finalitzada l'obra.

La descripció tècnica ens diu ; edifici estructurat en tres cossos de simetria perfecta, el central dels quals en la part del primer pis és d'una alçada netament superior, coronat per unes agulles ornamentals neogòtiques per a ennoblir encara més el gran balcó d'honors i, al mateix temps donar solemnitat per la seva part interior, al sostre del Ple.


Les finestres, als cossos laterals, són rectangulars, una mica més grans a la planta baixa. La façana lateral del carrer Major està restaurada, any 1931, i té únicament un grup de tres finestres rectangulars que il•luminen l'escala d'honor. Totes elles estan guarnides amb una senzilla sanefa de pedra artificial d'intenció neogoticitzant.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com en qüestió de recuperar la memòria històrica totes les mans son poques.

diumenge, 12 de gener de 2014

AQUI DURANT LA DICTADURA FRANQUISTA LES DONES DE SABADELL I RODALIES FEIEN EL ‘SERVEI SOCIAL’.

Josep Renom i Costa (Sabadell, 22 de novembre de 1880- 11 de març de 1931), arquitecte municipal de Sabadell, projectava l’any 1926 aquest edifici destinat a Clínica de Puericultura i Maternitat; coneguda popularment com "la Puericultura".
L'edifici fou ampliat posteriorment per l'arquitecte Joaquim Mànich Comerma.

Durant el segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) aquí s’avaluava la ‘feminitat’ i només les dones que superaven el ‘ Servei Social’ podien fer les proves per obtenir el permís de conduir, el passaport, .... em deixaven un allau de comentaris a la pàgina de Patrimoni Sabadell al facebook, sembla que els aires ‘involucionistes’ del PP presagien un retorn a aquells dies foscos, oi ?.

L'any 1990 es restaurà la façana i es va convertir en la seu del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de l'Òmnium Cultural.

L’edifici té un aire descurat


La descripció tècnica ens diu ; Ampli casal estructurat en alçada en planta baixa i dos pisos, els seus elements decoratius responen a una estètica neobarroca: balustrades als balcons, pilastres i columnes amb ordre jònic i una gran cornisa rematada per una gran balustrada decorada amb gerros. A la façana s'observen plafons decoratius de Modest Casademunt Giralt ( 1872 ? – Sabadell ,10-04-1954)

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 11 de gener de 2014

LA CASA ROSADA DE CADAQUÉS. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

En relació al topònim llegia de la pàgina web de l’ajuntament : el nom de Cadaqués podria provenir de l'evolució de Cap de Quers (cap de roques) degut a la gran quantitat de roques sobretot a la zona de Cap de Creus. Una altra opció és que Cadaqués deriva de “cadaquer” o “cadaquers”, que significaria bosc o boscos de càdecs, arbust que poblava tota aquesta zona costanera. Una tercera possibilitat és que Cadaqués sigui el compost de dues paraules d´origen grec, kata-kairus, que significaria port ocasional (ja que els grecs utilitzaven aquest port en les seves rutes comercials o d’expansió quan el mal temps els obligava a interrompre la navegació).

El Diccionari de l’I.E.C ens diu : Etimològicament; contracció de Cap de quers, ‘cap de roques’. En els documents medievals conviuen les grafies Cadaques i Cadaquers.

Farem encara una nova proposta : Sa pissarra (dita també licorella), característica de tota la zona de Cap de Creus, és una roca metamòrfica que té la particularitat que se pot trencar fàcilment en cares planes, en lloses. Cadaqués doncs, forma una forma sinònima de codolar. CODOLAR , lloc on abunden els còdols.

Com som gent civilitzada – i sense perjudici de donar per bona la definició que trobeu a L'Onomasticon Cataloniae del mestre Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997 ) – us atorguem a vosaltres el dret a decidir.

Preguntava a una amabilíssima senyora sobre aquesta ‘ casa rosada’ , i em deia que no en tenia coneixement, peró que també com a mi, li semblava una de les ‘joies de Cadaqués’, li deia que faria una recerca i ho penjaria al coneixercatalunya.blogspot.com


Llegia que fiu feta edificar l’any 1902 per Gabriel Colom i Ferrer, Corredor de Comerç, casat amb Soledat Martí Codolar i Pascual, sobre un terreny anomenat "Lo Castell" perquè antigament hi havia hagut una torre de guaita.

La descripció tècnica ens diu ; gran casal senyorial de línies severes , amb jardí situat a l'Avinguda Rahola,11.

L'edifici consta de planta baixa, dos nivells i una torre, amb una coberta plana coronada per un terrat i la coberta de la torre és de secció piramidal. La composició de les façanes és força simètrica, trencada per les presència de dues torres, una de més prominent que l'altra. La torre principal és un element referencial i una fita visual del paisatge. Presenta una planta octogonal al llarg de tota l'alçada -des de la planta baixa fins el remat- i es conclou amb una coberta piramidal revestida exteriorment de pissarra. Els acabats exteriors estan pintats en salmó i ocre. El jardí que envolta la casa és destacable de tot el conjunt i, no es podria entendre un element sense l'altre.

L'accés a la propietat s'estableix des de l'Avinguda de Víctor Rahola, a partir d'una porta, disposada centralment per l'eix de la finca. Aquesta escalinata supera el desnivell, mitjançant la disposició, a banda i banda, de terrasses que conformen el jardí històric modernista. Al final de l'escala i centralment es troba l'edifici del Colom, amb la seva façana principal, per un té l'accés.

L'arbrat del jardí, realitzat majoritàriament amb cupresus macrocarpa, és característic d'una època determinada, entre els anys 1900 i 1920. Ara aquestes espècies, sobretot arbòries, no es planten i és per això que representen una època associada i inseparable de l'etapa en que es forma la finca.

De la Granja Vella Martí Codolar de Barcelona, llegíem que l’autoria dels jardins s’adjudica a l’Arturo Rigol; ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com – en relació a la casa rosada de Cadaquès :
1. Dades del mestre d’obres i/o arquitecte
2. L’Artur Rigol Riba , que finava el 11.12.1934 als 36 anys va ser l’autor del disseny dels jardins ?.

Us deixem uns enllaços :
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2003/09/03/pagina-2/33164414/pdf.html?search=masclans
http://daunis-vendrell.net/visitas20555/marticodolar.html
http://archive.org/stream/noticiashistri00barcuoft/noticiashistri00barcuoft_djvu.txt

Si volem ser una Nació, no podem tenir catalogat de forma deficient el Patrimoni Històric i/o Artístic.

divendres, 10 de gener de 2014

LES ESCOLES ‘PARROQUIALS’ DE LLORET ‘ COSTA BRAVA’. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

A principis del segle XX funcionaven quatre escoles religioses a Lloret, )les noies podien anar al col•legi "El cor de Maria" (les monges catalanes) o al de la Immaculada Concepció (les monges franceses); els nens anaven als germans maristes i, a partir de l’any 1920, a les escoles parroquials de la Rectoria, hi havia també l'escola pública que des de la inauguració de l'Ajuntament, al febrer de 1872, funcionava a la part baixa de l’edifici, i que va mantenir la seva activitat fins als anys trenta del segle XX. El cens rondava les 3.000 ànimes.


Retratava la Rectoria, té les façanes arrebossades i pintades, a excepció d'algunes franges i obertures emmarcades i decorades a base de rajola o pedra pissarrenca. Consta de dos cossos perpendiculars, un septentrional i un meridional, i d'una torre octogonal adossada a la façana principal que dóna al pati de l'Església. Té una estructura complexa i les cobertes són de doble vessant a façana. La decoració modernista de les façanes és molt rica en detalls i multitud de varietats decoratives, des del trencadís fins als arcs esglaonats passant per la decoració ceràmica i les columnes salomòniques de maons. Els referents decoratius són bizantins, musulmans i renaixentistes. La planta baixa consta, a la part nord, d'un seguit de cinc grups de tres finestres emmarcades de rajola. Fins a les llindes de les finestres del primer pis hi ha un sòcol de pedra poc desbastada pissarrenca. Aquest sòcol està decorat amb dues franges horitzontals plenes de trencadís i emmarcades de rajola amb quatre finestres geminades, emmarcades de rajola i amb llindes d'arcs esglaonats. El segon pis i el tercer tenen tres finestres disposades una a sobre de l'altra i entroncades amb la decoració de rajoles amb arc esglaonats i baranes de rajola. Al llarg de les façanes hi ha altres franges i frisos horitzontals de trencadís. A la teulada d'aquest sector septentrional hi ha, a la part frontal, tres decoracions als angles de la teulada en forma de merlets esglaonats plens de trencadís de tons blancs. A la façana principal, destaca l'escala d'accés al primer pis amb decoració de pedra pissarrenca, dues esferes i trencadís, una columna salomònica de maons i la teulada de doble vessant de ceràmica pintada i vidriada suportada per dita columna. El motiu decoratiu més característic són les finestres geminades i emmarcades de rajola que es repeteixen a la façana principal i a la torre octogonal. La torre, situada a la façana, és de planta octogonal irregular i té un seguit de pinacles esglaonats en forma de merlets romboïdals a la part superior. Aquests merlets estan culminats per unes esferes punxegudes. Bona part de la cobertura de la torre és arrebossada, a excepció dels emmarcaments de rajola i els merlets de trencadís de colors blanc, roig i blau. A prop de la torre, al sud hi ha una altra petita torreta de planta quadrangular i teulada de quatre vessants còncaus. Els ràfecs estan formats, al cos septentrional, per set fileres de rajola i teula, disposades planes i en forma de dent de diamant. A sobre emergeix un voladís suportat per mènsules de fusta que deixen entreveure una rica decoració de rajoles quadrades i pintades. Al cos meridional, a la façana principal els ràfecs encara tenen més fileres de rajola i teula, encara que el voladís no és tant emergent. La construcció de la Rectoria està adossada a la part posterior i septentrional de l'església.

La població de dret era a darreries de l’any 2012 de 40.837 habitants. Us deixo un enllaç a la oferta educativa :
http://www.lloret.cat/catala/Educacio/EDFEC7E468C448DD81EABB296B346783.asp

Lloret és ‘ territori Bonaventura Conill i Montobbio’ i caldria que això s’aprofités per potenciar un altre ‘turisme’.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 9 de gener de 2014

PRESÈNCIA DE JULI BATLLEVELL ARÚS A SANT CUGAT DEL VALLÈS. LES CASES ENRIC PI

Estan situades quasi face to face del que resta hores d’ara del Celler Modernista, engolit quasi completament pels edificis que al caliu del tsunami de la ‘totxana’, feien créixer Sant Cugat dels 2120 veïns de l’any 1900, fins als 84.946 habitants en que es tancava l’any 2012.

Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928), aixecava l’any 1907, imaginem que per encàrrec d’Enric Pi ( del que ens agradarà saber almenys el cognom matern, a l’email coneixercatalunya@gmail.com ) les dues cases bessones assenyalades de números 27 i 29 del carrer de Sant Medir , a Sant Cugat del Vallès.


Retratava la façana de la primera a la que aparentment la vida ha tractat millor que a la seva germana , en la que notòriament manca la barana de pedra de disseny típicament modernista del coronament.


A destacar els motius ornamentals de tipus floral que envolten les obertures, ens ambdós casos les portes estan presidides per sengles escuts amb les inicials del propietari.

dimecres, 8 de gener de 2014

DETALLS DE CAN SARAGOSSA A LLORET ‘COSTA BRAVA’. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

L'existència documental del mas Saragossa es remunta a l’any 1317, data del primer capbreu que es conserva a l'arxiu capitular de Girona. Seguim tenint notícia del mas en diversos capbreus del segle XIV. Les primeres obres documentades del mas són de l'any 1556. Segueix apareixent als capbreus durant els segles següents, fins al segle XVIII s’esmenta com una propietat petita i senzilla, entre 1631 i 1872 però, les fonts documentals demostren que els diferents hereus Saragossa van fer obres a la casa per condicionar-la a les noves exigències de la família que havia millorat de nivell de vida.

Narcís Saragossa Ametller, de professió metge cirurgià, que va heretar la propietat el 1885, va emprendre les obres més importants de remodelació, que es durien a terme entre 1874 i 1902, sota direcció tècnica del mestre d’obres Joan Lluhí Rissech, nascut a Lloret de Mar.

Ens cridava l’atenció al Josep Olivé Escarré i a l’Antonio Mora Vergés, el magnífic exemplar d’ eucaliptus que presideix els antics jardins que envoltaven la casa. No el trobava a la relació d’arbres monumentals i/o singulars de Catalunya, no descartem però que estigui aquí des del segle XIX.



També a l'extrem dret de la façana, enquestada en el bell mig de la cantonada, veiem emplaçada una estàtua, que pels trets iconogràfics que presenta, com ara la identitat de bisbe, dotat de la mitra, el bastó i el llibre, i la casa en que està, tot fa pensar que es tracta de la imatge de Sant Romà, patró de Lloret.


La imatge descansa sobre un basament, el qual està suportat per un drac de cos sencer alat i està coberta per un petit tabernacle, cobert amb una teulada a dues aigües de vessants a laterals i profusament decorada amb una ornamentació d'inspiració vegetal i floral. El personatge, de cos sencer, està bastant ben resolt des del punt de vista estètic com així ho acrediten diversos elements, des del drapejat amb aquestes voluptuoses i espesses arrugues que imiten a la perfecció les túniques dels bisbes; passant per la corporeïtat verídica del personatge i fins arribar a l'expressió colpidora tant dels ulls i de la cara com la gestualitat tant enèrgica i amb tanta convicció amb la que agafa el bastó amb la mà dreta i el llibre amb l'esquerra, empenyent-lo amb força cap a ell.

Lloret ho té senzill si vol – realment – trencar el clixé de lloc per un turisme de sol, alcohol, drogues i sexe.

dimarts, 7 de gener de 2014

LA PROFANADA PARROQUIA DE SANTA CECLINA, SECLINA I/O SECULINA. CALDES DE MALAVELLA. GIRONA

Ens arribàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, fins al runam esfereïdor de la que havia estat parròquia rural des del segle XIII, d’aquella època es conserven encara una part del mur de la nau i l'absis; amb els ‘diners d’Amèrica’ , als segles XVIII i XIX es va ampliar i reformar , d’aquell període són el campanar, la portalada i les capelles interiors.



La descripció tècnica feta amb anterioritat amb anys 90 del segle XX en que s’abandonava l’activitat de Casa de Colònies que s’havia iniciat l’any 1973 , ens deia : Església aïllada situada en una vessant del Puig Ventós, a l'agregat de Santa Seclina (anomenat així per l'església).

Edifici de nau única rectangular i d'absis semicircular. Adossada hi ha una casa de la rectoria amb dos torratges de defensa , amb un cupulí cònic i a baix una trompa. A la part dreta hi ha un cementiri. A la part lateral esquerra, hi ha un campanar de dimensions desproporcionades en relació a l'església, de base quadrada tot i que a la meitat aproximadament pren una forma octogonal, amb quatre obertures d'arc de mig punt i, cobert per una petita cúpula amb balustrada de pedra artificial i un parallamps. Hi ha dos petits adossaments que a l'interior es converteixen en capelles. Façana amb decoració d'estil barroc i neoclàssic. Portalada en arc pla amb dintells i brancals de pedra. La porta està flanquejada per dues pilastres de pedra artificial a cada banda, a dalt, una cornisa motllurada separa les pilastres d'un frontó triangular. Sobre la porta una fornícula amb ceràmica i un petit rosetó motllurat. Una part de l'església està voltada per un tancat de pedra en paredat rústic bastant antic.



L’església ha patit robatoris, incendis i tota mena d’actes vandàlics, i hom pensa que hi ha una ‘competició’ que atorgarà la condició de campió al brètol i/o brètols que aconsegueixi el seu definitiu enderrocament :
http://www.diaridegirona.cat/comarques/2009/01/09/vandals-assalten-monestir-santa-ceclina-destrossen-lesglesia/307728.html

Rebia del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) , dues imatges d’aquesta església fetes en data 26-IX-1981, anteriors per tant a la seva profanació, i desvinculades TOTALMENT d’un conflicte bèl•lic.


El REINO DE ESPAÑA, pel que fa al Patrimoni Històric de Catalunya, ha tingut una actuació d’extrema negligència.



Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 6 de gener de 2014

SANT BENET DE CASAMITJANA. BORREDÀ.

Després de preguntar-ho en dues ocasions, malgrat portàvem el plànol, la M. Rosa Planell Grau, i el Miquel Pujol Mur , vam arribar per una pista de terra i pedres, moltes pedres, fins a Sant Benet de Casamitjana, conegut també amb el nom de Sant Benet de Vila Plana, que forma part de l’antic comtat de Berga i possiblement fou sufragània de Santa Maria de Borredà.

Dins els límits de l’antic bisbat d’Urgell, els seus orígens són molt desconeguts.

Les notícies documentals no són fins el segle XV, l'any 1417 i el 1446-52 on se l'esmenta en diferents deixes testamentàries. Malgrat tot és considera una construcció romànica dels segles XII- XIII.

Cal pensar que l’església devia pertànyer a les possessions del monestir de Santa Maria de Ripoll i passà al bisbat de Vic juntament amb la parroquial de Borredà l’any 1835.

La capella és a prop de la gran casa de Casamitjana. És una església molt reformada al llarg de la seva història.


La descripció tècnica ens diu : petita església romànica d'una sola nau més o menys rectangular i de mida no gaire grossa rematada amb l'absis orientat a llevant. La nau és coberta amb un arc de mig punt i l'absis semicircular amb volta de quart d'esfera, actualment refeta.


Tot i que l'estructura bàsica de l'edifici no presenta cap variació, hom pot observar diverses reformes en els murs, la més important de les quals és el seu sobre aixecament, tant a la nau com a l'absis.


Són també moderns la porta d'entrada, l'ull de bou de l'entrada i el campanar, tot al cantó de ponent. El portal original era al mur de migjorn, avui resta tapiat, una senzilla porta coberta amb un arc de mig punt adovellat.

L'aparell de l'església, fet de blocs de pedra regulars, resta mig tapat a sota l'argamassa. Els angles de l’edifici foren lligats amb unes pedres grosses a fi que la lligada de les parets fos més segura.

Davant del mur de ponent hi ha una paret de poca alçada, la ual antigament formava un clos que podia limitar el recinte del cementiri.


Tal com diu Catalunya Romànica, des de fa vint-i-vuit anys, l’edifici es troba abandonat, tot esperant la seva ruïna, com les coses d’abans però, resisteix el pas del temps,i continua aguantat fins...

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.