divendres, 28 de febrer de 2014

LA CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DELS DOLORS DEL CEMENTIRI DEL MASNOU. EL MARESME

M’atenia als horaris del Cementiri del Masnou, i a les 15,00 hores del dimarts 21 de gener de l’any 2014 ( en el que serà pensem el darrer de l’espoli sagnant a que ens sotmeten des del REINO DE ESPAÑA ), tenia ocasió de retratar la capella del Cementiri del Mas nou, Advocada a la Marededéu dels Dolors – com en confirmaven des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), on reposen les restes de Rosa Fontanills i Rosés, per voluntat del seu germà Bonaventura Fontanills i Rosés, fou un projecte de Bonaventura Bassegoda i Amigó (Barcelona, 16 de maig de 1862 - 29 de novembre de 1940 , les imatges foren obra dels escultors Rafael Atché i Ferré (Barcelona, 1854 – 1923), i Pere Carbonell i Huguet (Sarrià, 1850 – Barcelona, 1927) , els metalls de Nicolau Gelabert, els ornaments litúrgics de les Germanes Trinitàries i l’obra a càrrec dels mestres d’obres masnovins Francesc i Joan Renter i Vidal.



Trobava un excel•lent treball que signa Joan Muray ‘LA CAPELLA DEL CEMENTIRI 1909-2009. 100 anys’ , que podreu trobar a partir d ela pàgina 30, en aquest pdf que us deixo com enllaç : http://www.gentdelmasnou.cat/pdf/gm_12_2009.pdf

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 27 de febrer de 2014

LA CASA RICART DE VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF

Té la seva dificultat retratar la casa del carrer Sant Joan, 37 de Vilanova i la Geltrú


Llegia que l'any 1901, el propietari, Josep Maria Ricart ( ens agradarà tenir més dades, lloc i any de naixement i traspàs, cognom de la mare ,.. a l’email coneixercatalunya@gmail.com ) va sol•licitar permís d'obres per efectuar reformes a l'edifici, segons projecte de l'arquitecte Josep Font i Gumà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1859 - 1922)

La descripció tècnica ens explica que és una construcció de grans dimensions, de planta baixa i dos pisos amb terrat a la catalana. Fa cantonada. La façana al carrer de Sant Joan és més llarga que l'altra i presenta la porta d'entrada a l'habitatge, així com una segona porta d'arc de mig punt. És remarcable l'ús del maó vist com a element decoratiu a obertures, cartel•les i barana del coronament, la tribuna de ferro que dóna al carrer de Sant Joan i les pintures del vestíbul, força malmeses. La façana lateral és similar a la principal.

dimecres, 26 de febrer de 2014

CAL JAUMET DE TIANA. EL MARESME.

Fèiem un tomb per Tiana el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, la Vila es pot considerar ‘territori’ Ramon Maria Riudor Capella ( Barcelona, 1868 ? + Tiana 20.04.1938 ) que seria arquitecte Municipal de Tiana, i que signava l’any 1910 els plànols d’aquesta casa del Carrer Anselm Clavé, 4 , que ocupa una cantonada sencera, de manera que situa l'entrada principal al xamfrà, que es converteix en la façana més important i que destaca per la seva gran balconada de pedra, així com el coronament de la part superior de l'edifici.


El conjunt està format per una planta baixa, un pis i un terrat. Destaca la decoració, bàsicament concentrada en les obertures, guardapols i elements florals, així com la traceria realitzada amb pedra. La porta principal és flanquejada per columnetes adossades lateralment.

Pel que fa a la decoració podria ser considerat com a historicista neogòtic.

Sobta el CAN precedint un ‘JAUMET’, en català – aquesta llengua exòtica que fa alterar els nervis en algunes ‘cavernes politiques’ - CAN implica respecte, fins reverència, però també clarament distància i/o fredor ‘formal’ en el tracte; CAL al contrari, implica coneixement , proximitat i àdhuc simpatia, em decanto doncs pel CAL.

Trobo absolutament inexplicable l’absència d’un Catàleg de Patrimoni en línia, en una Vila que tancava l’any 2013 amb un cens de 8.221 habitants, i amb una llarga tradició de lloc d’estiueig, que ha deixat un ric i variat patrimoni històric.

Segur que això té una explicació que ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com , així com les dades del promotor i qualsevol dada que us sembli d’interès en relació a la casa i/o al Patrimoni de Tiana.

dimarts, 25 de febrer de 2014

LA TORRE ROMÀNICA DE SANT VICENÇ DE LLANCÀ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

Retratava la torre campanar de la que fou possiblement primera església de Sant Vicenç de Llançà, està situada a la plaça Major, a uns trenta metres de distància de l'actual temple Parroquial, del que sobresurt el campanar i rellotge .


És una torre de planta quadrada, amb la coberta piramidal de quatre vessants i distribuïda en dues plantes. La porta d'accés, que ocupa tota l'amplada del mur de llevant de la construcció, és d'arc apuntat i està bastida amb pedra desbastada i lloses de pissarra, disposades a sardinell. Els quatre paraments presenten, al pis superior, dues finestres d'arc apuntat bastides en pedra i, damunt seu, un parell d'òculs també de pedra. A les façanes de tramuntana i migdia, sota les finestres anteriors, hi ha dues obertures més d'arc rebaixat. Es conserva una altra obertura a la part inferior del parament de migdia i, en general hi ha diversos forats de bastida. El cloquer presenta un coronament de merlets esglaonats refet. L'interior de la torre mostra testimonis de reformes tardanes a les quals pertanyen les voltes actuals. La de la planta baixa és bastida amb pedruscall, mentre que la superior és rebaixada i bastida amb maons disposats a pla. La construcció és de rebles de pissarra i argamassa, amb lloses treballades bastament als angles.

Als baixos de la torre hi havia encara ‘ el naixement’ , malgrat els Reis Mags ja havien fugit espaordits d’aquest REINO DE ESPAÑA on l’estultícia i la corrupció de les elits politiques, han portat a la ciutadania a una situació d’extrema misèria, particularment dolorosa a Catalunya, que ha d’assistir impotent al malbaratament dels cabals públics.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 24 de febrer de 2014

LA CASA DE JOSE XIPELL ESPINA A TIANA. EL MARESME

Can Xipell, una gran mansió d'estil afrancesat projectada el 1916 per Miquel Madorell i Rius (l'Hospitalet de Llobregat, 1869 - Barcelona, 1936), per encàrrec de Jose Xipell Espina

La descripció tècnica - no actualitzada - ens diu ; edifici de planta quadrada que es presenta pràcticament com un volum cúbic. Està format per una planta baixa, pis i mansardes a la part superior. El conjunt destaca pel marcat aire neoclàssic que presenta, i que li ve donat a la major part per l'ús de frontons circulars damunt de totes les finestres, així com les columnes amb capitells clàssics que sostenen els balcons. Les mansardes que ocupen tota la part superior i que queden inserides a un sostre de pissarra que els hi confereix un aspecte completament afrancesat. A l'interior resulta interessant el tipus d'il•luminació: una claraboia central coberta amb vidre, situada al centre de l'edifici, permet la difusió de la llum. A la part inferior d'aquesta claraboia hi ha un sortidor amb columnes. Tot es realitzat amb marbre. L'edifici es troba envoltat per una ampli jardí, al qual també s'hi poden trobar elements neoclàssics, com és la glorieta suportada per columnes situada a un angle del mateix. També es pot destacar l'important treball del reixat del jardí.


A l’entrada ‘CAN XIPELL – UPCommons’ trobareu un PDF en el que es detallen els treballs per a reconvertir aquesta casa senyorial.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 23 de febrer de 2014

RIBES ROGES A VILANOVA I LA GELTRU. LA TORRE MONTSERRAT

Retratava les restes d’aquell somni que va ser el projecte de Ribes Roges; la dita torre Montserrat va ser projectada per l’arquitecte Josep Domènech i Mansana, (Barcelona, 1885-1973) , entre 1911-1912.


La descripció tècnica ens diu que és una juxtaposició de diversos cossos de volums i altures diferents, amb detalls ornamentals de caire modernista molt habituals en l'obra de Domènech Mansana (obertures llargues i estretes, llindes escalonades amb detalls ceràmics i combinació de maó vist amb paret llisa).

Trobo inexplicable l’absència d’un Catàleg de Patrimoni en línia, en una Ciutat que tancava l’any 2013 amb un cens de 66.275 habitants, i és alhora la Capital de la Comarca. Segur que això té una explicació que ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 22 de febrer de 2014

RECTORIA DE L’ESGLÉSIA MAJOR. SANTA COLOMA DE GRAMENET.

Miquel Pascual Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Barcelona, 1849 - Barcelona, 1916 ) , i Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866 - Barcelona, 8 de febrer de 1914 ), gràcies a la donació de Mossèn Jaume Gordi i Vallès, van construir entre els anys 1912 i 1915 una nova església d’estil neogòtic , un magnífic edifici d'una sola nau, amb absis poligonal i capelles laterals.


Al mateix temps que l'església (1912-15) va ser construït al seu costat l'edifici de la rectoria, una de les mostres més interessants de l'arquitectura modernista de Santa Coloma, en al que es fa clarament palesa la intervenció de Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866 - Barcelona, 8 de febrer de 1914 ), company, deixeble i col•laborador de l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926).

La descripció tècnica ens diu ; interessant tractament de les façanes de pedra, que harmonitza amb l'església adjacent i amb les tanques que delimiten el solar. L'edifici, de semisoterrani i tres pisos, juga amb l'esglaonament de volums, sobre tot a la zona d'entrada, on una escaleta porta a un porxo sostingut per una senzilla columna de capitell jònic. Les façanes combinen simetria i asimetria.
http://www.grame.net/fileadmin/Files/Ajuntament/informacio_urb/planejament/Plans/Vigents/PE158_AD/EC/EC-42_Casa%20Rectoral.pdf

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com , dades biogràfiques de Mossèn Jaume Gordi i Vallès, que llegia en fou el primer Rector.

divendres, 21 de febrer de 2014

CASA SEBASTIÀ SOLER MIRÓ DE VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF

Tenia una decepció quan m’aturava a la casa Sebastià Soler Miró, que fa cantonada entre la rambla de la Pau i el carrer Soler i Morell. Em succeïa allò de ‘me’l imaginava més gran ‘.



La descripció tècnica ens diu ; que consta de semisoterrani, planta baixa aixecada en relació al nivell del carrer i terrat. Les façanes, de pedra vista rosa, tenen com a element més remarcable les grans finestres on s'equilibren la tendència a la forma circular del modernisme i la tendència clàssica basada en l'ús de columnes amb capitells jònics. La part superior d'aquestes obertures va resseguida per una motllura que les unifica. Les façanes estan coronades per una cornisa decorada amb motius vegetals i una barana de terrat que combina l'obra i el ferro. A la part posterior hi ha una tribuna de planta semicircular coberta amb una semicúpula. Al jardí hi ha una torre d'inspiració naturalista.
construït entre 1916 i 1921 per Josep María Miró Guibernau (Vilanova i la Geltrú 1889-1966), va ser-ne el promotor Sebastià Soler Miró, retornat de Xile on s'havia enriquit amb el comerç de guano.

No hi ha cap similitud amb la casa dita avui Clos la Plana, al terme de Sant Pere de Ribes, que va adquirir la família Soler, de Vilanova i la Geltrú, en els primers anys del segle XX , i sobre la masia antiga va fer construir un casal modernista, que havia vist abans que aquest.


L'any 1983 l'ajuntament de Vilanova i la Geltrú va comprar la finca i l'any següent va realitzar-hi obres de restauració i condicionament, segons projecte de l'arquitecte municipal Miquel Orriols i Mas, per al seu ús - entre altres - com a Casal d'Avis.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 20 de febrer de 2014

LA CASA D’ENRIC LLUÍS ROURA VILLARET. CALONGE. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

Pere Pascual i Bagués, mestre d’obres de Sant Feliu de Guíxols, rebia l’encàrrec de Enric Lluís Roura i Vilaret (Calonge, 4 de novembre de 1865 - Barcelona, 9 de març de 1921) per aixecar-li una casa al lloc conegut con Puig Aixades o Torre del Baró; aquest darrer nom feia referència a una masia amb torre de defensa que hi havia en aquest indret i que fou enderrocada per bastir el nou edifici.


La descripció tècnica ens diu ; Edifici modernista situat al cim d'un turó, el Puig de les Aixades, que s'aixeca al bel mig del Pla. La casa, voltada de jardí i pinedes, és de planta quadrada i tres pisos, rematada per una torratxa quadrada amb teulada a quatre vents. Al primer pis s'hi accedeix per una escalinata i està voltat per una gran porxada. El segon està recorregut, en tot el perímetre, per una terrassa amb balustrada de pedra rematada per uns grans gerros. L'última planta sosté el terrat al centre del qual s'aixeca la torre que fa de mirador. El parament combina l'esgrafiat i el rajol vermell sobre l'arrebossat gris. La masoveria, al peu del pujol, segueix el mateix estil però en una obra més modesta.
De propietat privada, la retratava des de la distància, us deixo un enllaç : http://www.revistadegirona.cat/recursos/1998/0188_101.pdf a l’article d’ A. Jordi Bautista Parra , amb fotografies de Jordi S. Carrera.


No trobava cap referència a l’existència d’un oratori i/o capella a l’edifici, ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 19 de febrer de 2014

SANT FELIU I SANT JAUME DELS CORTALS. ENCAMP. ANDORRA.

En el nostre periple andorrà visitàvem la vall dels Cortals. Una carretera de muntanya l'uneix a Encamp. 
Un record vagava en el meu pensament: Fa molts anys m’havia banyat i buscat granotes, era estiu, en les aigües fredes del riu que davalla per dita vall. 

Per la definició trobada ja us podeu imaginar una vall esplendorosa amb unes  panoràmiques meravelloses. Actualment, el telefèric de Gran Valira circula per una de les seves vessants i ens permet arribar sense esforç fins l’estació d’esquí de Grau Roig. A mitja vall hi ha una estació del telefèric i un rocòdrom. 

Cortals és una vall, a l'esquerra de la Valira d'Encamp, que davalla de l'alt del Griu (2.850 m alt), de la cresta de Pessons i dels tossals de la Llosada i de l'Ovella. El coll dels Cortals (2.441 m alt) o de Redort i el coll de la Devesa la comuniquen amb l'alta vall de la Valira. A la capçalera hi ha els estanys del Griu, l'emissari dels quals és el riu dels Cortals, que aflueix a la Valira prop de la Mosquera, juntament amb els rius d'Ensangents i dels Àgols. 

És un centre de pasturatges important; a 1.850 m, vora el riu, hi ha el nucli de les Bordes dels Cortals d'Encamp, prop del qual, damunt un serrat que separa aquesta coma de la d'Ensangents, s'alça (1.804 m alt) l'antiga església pre-romànica de Sant Jaume dels Cortals. 

L’església és una senzilla edificació romànica, segle X, de murs de pedra d’una sola nau amb l’absis pla amb la teulada d’embigat de fusta i lloses de llicorella. 

A l’esquerra de l’absis hi ha un contrafort i la teulada sobresurt en dita part.  

Els seus murs per la diferencia del seu aparell ens indiquen que en un temps la nau va ser allargada. 

El portal d’entrada, a la part sud, és de llinda de fusta, com altres antigues esglésies andorranes i la porta és simplement un conjunt de llates una damunt de l’altra. 

Damunt la porta un campanar d’espadanya d’una sola obertura amb una campana. 

En la meva recerca habitual via Catalunya Romànica, Enciclopèdia Catalana i Internet no he pogut trobar cap dada més explicativa per tant la descripció és feta sota la minsa experiència de veure i visitar esglésies romàniques.  

El santoral estableix que el dia de Sant Jaume Menor i Sant Felip, apòstols, és el 3 de maig. Segons la veu popular, Sant Felip era el més petit de tots i semblava un noiet. Per això la mainada el tenia per un d'ells i l'invocava contra els cops de roc i les batusses.  


Sant Jaume Menor o Sant Jaumet el veneraven els abstemis perquè, segons la tradició, no va provar mai una sola gota de vi. En canvi, els beverris el denigren per haver estat tan ase de morir sense conèixer el goig de beure'n.  

Si alguna persona coneix alguna dada sobre aquesta petita església li agrairé m’ho comuniqui per modificar aquesta nota. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 18 de febrer de 2014

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE CALONGE. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

Calonge superava lleugerament els 3.000 habitants quan es feia el trasllat del Cementiri Municipal en aplicació d’una normativa del REINO DE ESPAÑA que sota pretext del perill de les ‘exhalacions cadavèriques’ – que no s’han dona mai enlloc – duia a terme la primera gran operació especulativa a nivell ‘NACIONAL’ , i donava alhora el tret de sortida a la mal dita ‘ cultura del pelotazo’ que ens ha portat a l’actual estat de misèria.

Venia del runam esfereïdor de Sant Daniel, i em sorprenia gratament la visió de la Capella del Sant Crist – de la que no trobava dades del seu autor, mestre d’obres i/o arquitecte -, com a fons d’un conjunt enjardinat.


Demanava permís per accedir a l’interior i retratar la bellíssima figura del Sant Crist, i m’explicaven que ha estat objecte de restauració recent, ens agradarà tenir noticia de l’artista que duia a terme aquest treball a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Com dissortadament en massa llocs de Catalunya , trobo inexplicable l’absència d’un Catàleg de Patrimoni en línia, en una població turística que tancava l’any 2013 amb un cens de 10 596 habitants, i que té en el Patrimoni històric i artístic un element diferenciador, en relació a altres destinacions properes, de sol i alcohol.

Segur que això té una explicació que ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 17 de febrer de 2014

CASA DE LA FAMILIA FONT. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF

En cridava l’atenció un edifici d’aspecte descurat al carrer de Sant Joan, 31-33 de Vilanova i la Geltrú, llegia que té el seu origen al segle XVIII, segons indica la data que figura a la clau d'una de les portes (1791).

Fou construït com a residència de la família Font.


Una altra inscripció amb la data de 1842 sembla correspondre a una nova intervenció.

A principis del segle XX pertanyia a l'arquitecte Josep Font i Gumà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1859 - 1922).

Posteriorment, la casa passà a mans de Josep María Bultó Marquès (Barcelona, 1900 - Barcelona, 1977) - que va ser víctima el 9 de maig de 1977 d’un atemptat, en esclatar-li la bomba que dos ‘desconeguts’ li van enganxar al pit, sota l'amenaça de fer-la esclatar si no pagava 500 milions de pessetes - que va dur a terme, l'any 1942, diverses obres de reforma a l'interior i a la façana del carrer de Sant Gervasi, segons projecte de l'arquitecte Carlos Marqués Maristany.

No trobava enlloc cap dada de l’autor dels esgrafiats; podria ser Ferran Serra i Sala (Barcelona, 1905 - 1988), citat també com Ferdinandus Serra ?

Trobo inexplicable l’absència d’un Catàleg de Patrimoni en línia, en una Ciutat que tancava l’any 2013 amb un cens de 66.275 habitants, i és alhora la Capital de la Comarca. Segur que això té una explicació que ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 16 de febrer de 2014

SANTA CECILIA. SANT FELIU DE PALLEROLS. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

El Josep Plantalech Albertí publicava una fotografia de l’ermita de Santa Cecilia al terme de Sant Feliu de Pallerols a la comarca de la Garrotxa.


Reprodueix una afirmació de la pàgina web de l’Ajuntament ‘La capella romànica de Santa Cecília segurament deu el seu nom a una capella particular de la família dels Santa Cecília (la primera notícia és de 1176)’.

Li contestava al facebook ‘ Es tracta d’una església ORIGINARIAMENT romànica, d’una sola nau amb un absis semicircular amb una sacrista que no es construiria en el mateix moment de l’església, amb un petit porxo lateral i una esplanada davant de la façana. Disposa d’un petit campanar de d’espadanya situat en la part superior central de la façana, només per una campana’.

Trobava una ubicació ‘pròxima a Sant Miquel de Pineda i és d'origen baix medieval’.

Xavier Solà Colomer (Sant Feliu de Pallerols, 1972), publicava un treball al número 1076 (23 de novembre del 2000)de la publicació , La Comarca d’Olot, «L’ermita romànica de Santa Cecília de Sant Feliu de Pallerols».

Quan al topònim és un derivat diminutiu de pallers (plural de paller) o del pallar que ha donat origen al topònim Pallars.

No disposa Sant Feliu de Pallerols i em sembla absolutament inexplicable – estem a la Catalunya ‘catalana’ - d’un Catàleg de Patrimoni en línia.

El Patrimoni històric i/o artístic que s’ha pogut conservar i/o mantenir és un actiu molt valuós, que aprecien especialment la gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, que viuen a les terres situades Nord enllà.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 15 de febrer de 2014

CAPELLA DE LES GERMANES CARMELITES DE LA CARITAT DE CALONGE. L.’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

L'any 1894 Doña Dominga Juera i Patxot (1828-1900) demana a l’ Institut de les Carmelites de la Caritat que s'instal•li a Calonge per fundar-hi una escola per a noies.

La protectora compra una casa al carrer Major , i el 3 de novembre arriben 5 germanes, aviat cal fer una ampliació i es compren els terrenys propers. Les obres les dirigeix un mestre d'obres de Sant Feliu de Guíxols, Pere Pascual i Bagué (1848-1926)– em trobat Bagués en altres llocs - que aixecava la Torre Roura.

El dia 25 d'abril de 1895 es demana autorització per aixecar la capella.

El 6 de novembre de 1895 comencen les obres i el 15 de juliol de l'any següent té lloc la inauguració i benedicció.

Durant la Setmana Tràgica s'abandona el convent i es destrueix l'interior i les imatges.

L’any 1910 s'obre una subscripció pública per a la restauració i poc després tornen les monges que continuaran la seva tasca fins a l’any 1973.

La descripció tècnica ens explica que el conjunt consta de 3 parts: el convent, la capella i el pati interior o claustre. La capella, la part més interessant, és d'una sola nau dividida en 3 trams per arcs formers sostinguts per mènsules i absis poligonal. La coberta és de volta de canó. El primer tram serveix de cor i té la barana de fusta que es perllonga al costat dret en una galeria, sota la qual trobem un passadís lateral separat de la nau per dues arcades de mig punt. Les úniques obertures són la finestra de l'altar i les dues de la façana amb vitralls. El parament és arrebossat simulant carreus. A l'exterior només veiem la façana entre mitgeres. El cos inferior té una gran porta rectangular i el superior les 2 finestres bessones d'arc de mig punt. L'edifici queda rematat per un fris apuntat decorat amb esgrafiats i dos cossos cúbics sostenint florons. El parament és de franges bicolors de maons i d'arrebossat gris.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , està clar que en la tasca de conservar la ‘memòria històrica’ els nostre politics – de tots els colors – no estan per la feina, recordeu que el segon feixisme acabava ‘formalment’ l’any 1978, o sia que malgrat fa més de trenta-cinc anys que diuen que ‘es posaran a la feina’, els resultats s’entesten en desmentir-los, oi ?.

divendres, 14 de febrer de 2014

SANTA COLOMA DE GRAMENET. L’ESGLÉSIA MAJOR

Miquel Pascual Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Barcelona, 1849 - Barcelona, 1916 ) , i Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866 - Barcelona, 8 de febrer de 1914 ), gràcies a la donació de Mossèn Jaume Gordi i Vallès, van construir entre els anys 1912 i 1915 una nova església d’estil neogòtic , un magnífic edifici d'una sola nau, amb absis poligonal i capelles laterals.


Miquel Roig i Nadal (1924-1993), plasmava en un baix relleu al timpà de la porta, l’acte generós de Mossèn Jaume Gordi i Vallès fent ofrena del temple, envoltat d'un grup de fidels. Com en el timpà de l’església de Sant Esteve de Castellar del Vallès, les cares representades son de persones que tenien relació amb l’obra, si algú té dades per fer la comparació ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com


La descripció tècnica ens diu, la façana principal expressa amb gran potència la verticalitat que domina el conjunt, reforçada amb el portal amb arquivoltes, el gran finestral vidriat i el campanar octogonal, amb pilars i gablets, coronat amb una agulla cònica.



En els inicis del conflicte bèl•lic que es generava com a conseqüència de la sedició militar dels feixistes contra el govern de la II República, al juliol de 1936, aquest temple parroquial fou saquejat i incendiat; com sempre però, no es va perdre tot per a tothom i consta com ‘desapareguda’ una imatge d’alabastre del segle XVI

El recinte de l’església de Santa Coloma, fou utilitzat com a dipòsit de material de guerra.

Llegia que l’església de Santa Coloma de Gramenet pren el nom de l'antiga església romànica reformada el segle XVIII de Santa Coloma, que fou definitivament aterrada l’any 1966, ens agradarà tenir imatges d’aquest temple a l’email coneixercatalunya@gmail.com .
http://www.grame.net/fileadmin/Files/Ajuntament/informacio_urb/planejament/Plans/Vigents/PE158_AD/EC/EC-41_Esglesia%20major.pdf


Josep Alemany i Juvé (1890-1975) serà l’encarregat de la reconstrucció.

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com , dades biogràfiques de Mossèn Jaume Gordi i Vallès, que llegia en fou el primer Rector.

dijous, 13 de febrer de 2014

CASA PERE CASAGRAN MURROLLA. LLERS. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

Intuïm que fou el promotor d’aquesta casa en Pere Casagran Murrolla ( Llers, 14 de desembre 1816 + ? ), i ens agradarà rebre’n confirmació en el seu cas a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Llegia que després de la voladura del poble de Llers per part de l'exèrcit republicà al febrer de l'any 1939, que va provocar la destrucció de gran part dels edificis del poble, Can Casagran ja va ser utilitzada temporalment per albergar l'ajuntament, les escoles i per a oficiar els actes religiosos.

Actualment, i malgrat és ‘oficialment’ la seu de l'ajuntament de Llers, no apareixen publicades enlloc les dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte, recordeu allò de ‘ a casa del ferrer, ganivet de fusta ? .

La descripció tècnica ens diu ; edifici aïllat de planta quadrada envoltat de jardí, amb la coberta de teula de quatre vessants i distribuït en planta baixa i dos pisos. Al bell mig de la coberta sobresurt un altell, amb teulat de quatre aigües. Adossat davant la façana principal hi ha un cos rectangular format per un pòrtic situat a la planta baixa, obert al jardí mitjançant una successió d'arcs rebaixats sostinguts per pilars quadrats, amb les impostes motllurades. Al pis hi ha una llarga terrassa amb barana de ferro decorada. El portal d'accés a l'interior és d'arc rebaixat i està emmarcat per dos finestrals situats a banda i banda. Les tres obertures presenten decoració esgrafiada a mode de guardapols. La resta d'obertures de la construcció, tot i que reformades, són rectangulars i força estretes. Cal destacar la decoració a base d'esgrafiats de motius vegetals, situats a la divisòria entre el primer pis i la segona planta, en els quatre paraments exteriors. A l'interior, l'edifici s'organitza en tres crugies perpendiculars a la façana principal. Hi ha estances cobertes amb estructures formades per bigues de fusta. La construcció, recentment rehabilitada, està arrebossada i pintada.


Als jardins de can Casagran s'hi celebra el Pessebre Vivent.

La retratava desprès de dinar a de Ca la Francisqueta, al número 21 del carrer Sant Quirze.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 12 de febrer de 2014

LA CASA RAMON MESTRE MESTRE. SANT PERE DE RIBES. EL GARRAF. CATALUNYA

El ribetà de Can Geló, Ramon Mestre i Mestre, havia marxat a Santiago de Cuba l’any 1871, on va fundar la fàbrica de Tabacs La Picota, a la seva tornada refeia la casa pairal, adquiria la Masia del Carro, i feia aixecar a un mestre d’obres i/o arquitecte la casa cantonera de Plaça Marcer, 4 / amb el Carrer de la Pau.

Casa urbana situada al nucli de Ribes, en un extrem de la plaça Marcer.

La descripció tècnica ens diu ; edifici cantoner de planta quadrangular i tres crugies. Consta de planta baixa i dos pisos i té la coberta plana. Les façanes es composen simètricament segons tres eixos, definits per obertures d'arc pla que incorporen ornamentació floral sobre les llindes. S'hi accedeix per un portal d'arc mixtilini amb la clau decorada amb les inicials "FM". Els finestrals del primer pis tenen sortida a un balcó corregut de baranes forjades, que queda suportat amb mènsules. Un fris vegetal recorre les façanes a nivell del primer pis. L'edifici queda rematat per un capcer del que en sobresurten unes punxes sinuoses rematades amb motiu vegetal, que es repeteix a la ventilació de la coberta. L'acabat exterior és d'estucat imitant carreus. Al carrer de la Pau comença un mur perimetral que tanca la finca per darrera, amb accés des d'una gran portalada de ferro forjat. Els pilars de la portalada i del mur també incorporen
ornamentació floral.


L’edifici presenta un estat descurat.

Els fils dels mal dits ‘serveis públics’ , col•locats amb la clara intenció de degradar el Patrimoni històric i/o artístic, palesen l’estultícia infinita de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, que llancen pedres damunt la MARCA ESPAÑA de totes les formes imaginables.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 11 de febrer de 2014

EL RUNAM ESFEREIDOR DE SANTA MARIA DEL ROURE. L'EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA.

Em colpia dolorosament – fins al moll de l’os – la visió de la infinita ruïna de Santa Maria del Roure , una canònica agustiniana d'època medieval, formada per l'església, el convent i un gran casal.


Les primeres referències documentals daten del segle XIII. El 1485 fou assaltat pels remences i refet posteriorment, sobretot als anys 1532 i 1536. A la primera meitat del segle XVIII s'abandonà.


L'església del priorat – que està sent objecte de ‘recuperació’ - és d'una sola nau amb capçalera poligonal d'estil gòtic. Està construïda amb carreus rectangulars i ben tallats, units amb morter. Es conserva la porta d'entrada, amb arc de mig punt, i una finestra amb un arc molt apuntat. Els suports superiors amb tres arcs un poc apuntats que sostenen una coberta ja desapareguda, però que segurament seria a dues aigües.


Al sud-est es troben diverses dependències del monestir, formant un conjunt amb planta en L que s'adossa a l'església. És un gran edifici enrunat. Només es conserven les parets que delimiten les estances i que estan construïdes amb materials molt modestos. De la planta pis no se'n conserva res. L'únic mur que es conserva gairebé sencer és la façana principal, orientada a llevant, amb una portalada de mig punt adovellada. A la dovella central hi ha una creu en relleu dins una orla. A banda i banda del portal hi ha sengles carreus amb emblemes en relleu. Tant l'església com el casal degueren ser obres coetànies dins el segle XV.

Pel que fa al santuari de la Mare de Déu del Roure, quines runes es localitzen a la banda septentrional, m’abstenia d’entrar en el seu interior pel evident risc d’esfondrament que presenta, amb les restes s’aixecaren algunes cases al segle XIX, el veïnat del Roure, avui també abandonat i enrunat.


Gràcies al Josep Salvany Blanch podem veure la imatge de la marededéu del Roure que seria estúpidament trossejada en els dies foscos que seguien a la sedició militar dels feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA.


http://www.raco.cat/index.php/AnnalsEmpordanesos/article/view/93140/164774

http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2012/01/goigs-la-mare-de-deu-del-roure-llers_11.html

La pertinença al REINO DE ESPAÑA és manifestament perjudicial pel Patrimoni Històric i Cultural de Catalunya.

dilluns, 10 de febrer de 2014

CASA D’ESTIUEIG DE PAU CASALS. SANT SALVADOR. EL VENDRELL. EL PENEDÈS JUSSÀ..CATALUNYA

Edifici fet construir per Pau Casals, o, Pau Carles Salvador Casals i Defilló ( Vendrell , 29 desembre de 1876 - Sant Joan de Puerto Rico , 22 octubre de 1973 ), l’any 1909 com a residència d’estiueig, al peu de la platja de Sant Salvador, que va reformar l’arquitecte i music Antoni Puig Gairalt (Hospitalet de Llobregat, ( Barcelona, 28 de agosto de 1887 -- Barcelona, 1935).

Té gran interès el seu jardí, amb un mirador que dóna a la platja, ornat amb escultures de Martí Llauradó i Mariscot, Barcelona (1903 – 1957) , Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 de abril de 1864 - 27 de febrer de 1934), Josep Dunyach i Sala (Barcelona, 1886 – 1957)i Josep Clarà i Ayats (Olot, 1878 – Barcelona, 1958), entre d'altres.


Situada a la Via Palfuriana de Sant Salvador. Fou construïda en diferents èpoques. És una casa d'estiueig d'una sola planta. A la part del davant té un petit pati-jardí al qual s'accedeix mitjançant una porta amb llinda. La porta d'entrada a l'habitatge presenta un porxo amb arcs de mig punt. Sobre aquesta hi ha una inscripció commemorativa. La casa resta actualment habilitada com a museu. Cal destacar les dues ales laterals que foren adossades a l'edifici sota la direcció del propi mestre, així com un jardí que es troba a la banda dreta de la casa, també de construcció posterior. La galeria Consta de dues plantes i té forma rectangular. Els baixos presenten unes finestres semicirculars, unes pilastres amb base i capitells que sostenen l'entaulament sobre el qual hi ha el segon pis. Aquest és descobert i limitat per una barana de pedra dividida amb cossos que sostenen unes escultures exemptes que fan la funció de pinacles. El terra és fet de còdols marins. La part de davant de la galeria presenta un cos adossat on hi ha dues escalinates laterals mitjançant les quals s'accedeix al pis superior. A la Sala VIII es conserva la Mare de Déu Dolorosa, del segle XVIII.

Pau Casals, era alhora que un geni de la música, un exemple d’ètica i civisme, l’any 1917 va anunciar la seva decisió de no tornar a actuar a Rússia , després dels successos de la Revolució russa i la implantació del sistema comunista.

En els anys posteriors estendria aquesta decisió a tots els països anomenats comunistes on no hi hagués "democràcia".

L’any 1926 va crear a Barcelona l'Associació Obrera de Concerts (Associació Obrera de Concerts): una entitat independent el seu objectiu era permetre l'accés de la classe treballadora a l'ensenyament de la música i l'audició de concerts.

Conegut pels seus ideals republicans, en 1931 va mostrar públicament el seu content per la proclamació de la Segona República a Espanya , i va ser convidat a participar en els actes commemoratius del succés. Va participar en els actes dirigint a la Orquestra Pau Casals i el Orfeó Gracienc , que van interpretar la Novena Simfonia de Beethoven en una actuació al Palau de Montjuïc de Barcelona. Ideològicament es va fer republicà pel progressiu distanciament que va patir amb Alfons XIII a partir de la Dictadura de Primo de Rivera i la supressió de la Mancomunitat. De fet, tal com explica en el capítol quart les seves memòries, sempre va expressar la seva gratitud a la reina Maria Cristina i va portar enfilat a l'arc del seu violoncel un anell que ella li va regalar.

L'any 1933 va rebutjar una invitació per actuar a Alemanya a causa de l'arribada al poder d' Adolf Hitler , quines doctrines polítiques detestava. Va manifestar la seva intenció de no tocar en aquest país fins que no hi hagués un canvi de règim polític, això va comportar l’amenaça de cremar-li les mans, feta des de les files nazis.

L’any 1936 , amb l'esclat de la Guerra després d ela sedició dels feixistes, , amb el suport de la jerarquia ‘catòlica’ del REINO DE ESPAÑA , es va declarar públicament a favor de la II República, mesura en la que va voler expressar la seva actitud antifeixista .

Amb la consolidació de la dictadura militar va decidir traslladar-se a viure a Sant Joan de Puerto Rico (la seva mare Pilar Defilló Amiguet havia nascut a Puerto Rico, on els seus avis materns, catalans, havien anat a treballar).

Catalunya li deu a Pau Casals més enllà de les seves genials aportacions musicals, el fet del tot excepcional de fer-nos ‘visibles’ davant el món.

http://www.youtube.com/watch?v=AKlkO3Tt3Kw
http://www.youtube.com/watch?v=COR3lMXKAfg&feature=kp


A la mort del sàtrapa les seves cendres tornaven per reposar a la seva terra.

diumenge, 9 de febrer de 2014

ESCOLES PÚBLIQUES ‘ CARITAT SERINYANA RUBIÉS’ DE CADAQUÉS. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

Aprofitava l’entrada dels escolars per retratar la façana d’aquesta ‘Escola de Nenes’ que s’alçava l'any 1916, i que va ser projectada per l'arquitecte Antoni Farrés Aymerich ; es va poder construir gràcies a l’aportació econòmica de Frederic Rahola i Trèmols (Cadaqués, Alt Empordà 1858 - 1919), i a la donació d'un solar per part de Josep Francesch i Serinyana. El Padró d’habitants rondava les 1.500 ànimes.

De l'any 1929 es coneix un projecte de Josep Esteve Corredor per a Escola de Nens que no es va dur a terme.

Les Escoles Municipals, primer només de nenes, varen ser ampliades i remodelades pels arquitectes Maria Assumpció Alonso de Medina i Alberich , i Benet Cervera i Flotats, en els anys vuitanta. I de nou entre 2006-2007.

La descripció tècnica ens diu ; Edifici constituït per dos cossos simètrics i amb una torre central. Presenten planta baixa i coberta plana, i cinc finestres verticals agrupades formant un arc rebaixat. La torre central també té planta baixa i pis, repetint el motiu de les finestres dels cossos laterals. Al capdamunt hi corona una cornisa amb un escut esculpit.


A darreries de 2013 el nombre de veïns de dret era 2.938.

Els bancals que pugen fins dalt de la serralada i els marges de llicorella, son testimonis perpetus de la cruesa de la vida quotidiana que recollia el Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929), en aquesta imatge de l’any 1912.


Sou pregats de fer les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya2gmail.com

dissabte, 8 de febrer de 2014

SANT GENIS, SANT ADRIA I SANT ESTEVE DE BELLERA. EL MONESTIR OBLIDAT. SENTERADA, PALLARS JUSSÀ. CATALUNYA

La Gemma Capdevila Ribes em feia arribar unes imatges de les runam dessolat que havia estat monestir de Sant Genís de Bellera, avui en terme municipal de Senterada, dins la comarca del Pallars Jussà, a l'extrem sud de l'enclavament de Larén.

El monestir de Sant Genís de Bellera apareix document per primer cop l’any 840, en una venda, el lloc el regia l’abat Vulgarà , tenia dotze monjos, i era dedicat a sant Genís, sant Adrià i sant Esteve.

Propietat del comte Sunyer de Pallars, l’any 936 el cedí a la seu d’Urgell, que el confià al monestir de Gerri de la Sal.
L’any 1053 havia decaigut totalment i els comtes de Pallars el vengueren a un particular.

Fou restaurat en qualitat de priorat canonical a la fi del segle XI i fou confiat al monestir de Santa Maria de Lavaix - actualment també en ruïnes, que altrament es troben la major part de l'any, negades pel pantà d'Escales - ; Gerri en protestà, però sense èxit.

L’any 1273 era regit per un prior i tenia vuit canonges.

Al segle següent era una simple possessió de Lavaix, i continuà essent-ho fins al segle XIX.

Coincidint amb el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) les dependències conventuals foren transformades en corrals.


El que havia estat l'església de planta rectangular, d'una sola nau capçada per un absis semicircular, és la part més antiga del conjunt.


El nombre altíssim d’edificis amb valor històric i/o artístic que es concentraren en aquestes comarques, i la desídia política administrativa que han patit secularment, tant des del REINO DE ESPAÑA, com des de la BARCINUNYA IMPERIAL, converteixen en una tasca difícil, trobar i/o refer la seva ‘traça’ documental.

Fem una crida en primer lloc als pallaresos , que estenem però, a totes les bones persones de Catalunya, i d’arreu del món, perquè ens ajudin en aquesta tasca de recuperar la nostra memòria històrica a l’email coneixercataunya@gmail.com

divendres, 7 de febrer de 2014

LA CAPELLA VOTIVA DE SANT SEBASTIÀ A PERALADA. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

M’aturava a retratar aquesta esglesiola situada als afores del poble, al costat del Llobregat i de la carretera de Figueres.

És un edifici de planta rectangular, amb capçalera orientada a ponent, i teulada a dues vessants. A la façana hi ha un petit portal d'arc de mig punt, adovellat. Els murs laterals són afermats amb contraforts. La capella roman coberta per una capa de remolinat tant a l'interior com a l'exterior. Malgrat això es poden veure algunes pedres reutilitzades, procedents d'una construcció més vella.


La capçalera de Sant Sebastià en el seu estat actual és obra dels segles XVIII-XIX, encara que va ser bastida aprofitant les pedres d'una construcció més antiga. A la creu de la façana principal hi ha la data de 1962, que segurament correspon a una restauració.

Sant Sebastià, durant l'Edat mitjana i moderna va ser invocat arreu d’Europa, com a advocat i protector contra la pesta, us deixo un enllaç que jutjo interessant.
http://www.diaridegirona.cat/cultura/2013/04/05/peralada-exhibeix-25-monedes-dor-trobades-al-brac-dun-mort-al-cementiri/611550.html

Per descomptat, com sempre sou pregats a fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 6 de febrer de 2014

SANT PERE D’AIGUABELLA. LA TORRE DE CAPDELLA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La Gemma Capdevila Ribes, recollia una bellíssima imatge d’aquesta esglesiola advocada a Sant Pere del poble de Aigua Bella, avui terme de la Torre de Capdella, a la comarca del Pallars Jussà.


La descripció tècnica ens diu ; edifici de planta rectangular amb volta de canó i coberta de pissarra del país. Té afegides la sagristia, una capella a cada costat, un cobert de fusta i pissarra, sobresortint l'espadanya amb dues campanetes de bronze que hom diu que s’instal•laren al començament del segle XIX. Hi ha un petit fossar al davant del cobert i porta principal. Els murs de pedra del país resten, actualment, arrebossats.

Al segle XVIII era sufragània de Sant Martí de la Torre de Cabdella, l’any 1904 però, fou agregada a Sant Julià d'Espui.
D'aquesta església procedeix un fragment de pintura gòtica del segle XIV que es troba en el Museu Diocesà de la Seu d'Urgell.

El topònim, Aiguabella, fa referència a l'abundor i bondat de l'aigua que hi ha a les fonts d'aquest poble.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 5 de febrer de 2014

EL RENTADOR DE SANT FRANCESC. CASTELLÓ D’EMPURIES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El safareig públic de Castelló d'Empúries que fou construït l'any 1863, incorpora elements de l'antic convent de Sant Francesc; edificat l'any 1264 prop d'aquesta zona, fou suprimit temporalment l’any 1822, i amb la fugida dels framenors, el lloc va ser víctima del saqueig;

l’any 1835 exclaustrat i abandonat definitivament fou saquejat novament.

L’any 1845 es va posar a subhasta l'antic solar del convent i s’hi va fer constar que estava en ruïnes.

la família Delhom de Castelló va comprar el solar, amb l'hort i les ruïnes del convent, obtenint així tots els drets i les accions sobre la part de les parets del convent i de l'església.

Tot fa pensar que les columnes toscanes documentades al rentador devien formar part del claustre de l'antic convent dels franciscans (segles XVI-XVII).

El trobem al paratge conegut com el Pla de Sant Francesc, fora del nucli emmurallat de Castelló, seguint el cabal del Rec del Molí, després de passar per la Farinera (actual Ecomuseu).

De planta més o menys triangular, el conjunt té forma d'atri porticat amb un gran safareig central. La galeria que circula al voltant del rentador pròpiament dit, està coberta per teulada a una sola vessant, de teula àrab, sustentada per un embigat de cairats i llates de fusta. Aquesta coberta es recolza damunt d'una sèrie de columnes toscanes de base cilíndrica, amb fust llis i capitell dòric, que s'assenten damunt del rentador.


Els murs que delimiten el recinte i donen accés a l'interior del porxo, estan bastits mitjançant una successió d'arcs de mig punt sustentats per pilars de planta quadrada i bastits amb maó vist. Per sobre del nivell del porxo, estan rematats per un mur sèrie de pilars rectangulars, a mode de merlets. Al bell mig del safareig destaca el brollador.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 4 de febrer de 2014

SANT PERE I SANT PAU. EL PRAT. LLOBREGAT JUSSÀ

No està inclosa dins dels ‘monuments’ d’aquesta ciutat de la comarca del Llobregat Jussà, en la que la destrucció dels temples assolia la categoria de deport ‘olímpic’ en els dies foscos que seguien a la sedició militar dels feixistes contra el Govern de la II República.



Trobava imatges de l’església parroquial gòtico-renaixentista del segle XVI , que feia el Josep Salvany Blanch els anys 1915 i 1919; cremada l'any 1936, no tot però va ser destruir, l’informe de la parròquia al Prat de Llobregat ens diu que van desaparèixer: un retaule renaixentista de la Mare de Déu del Carme (pàg. 66), un retaule barroc de l’altar major i el de Sant Isidre, ambdós barrocs (pàg. 69), i una notable creu processional (pàg. 85). El campanar fou destruït i les campanes robades.

A partir de 1948, es començà per construir la cripta neogòtica sota la direcció de l'arquitecte municipal Joaquim de Moragas Ixart , d’aquella època és també el campanar i la cripta.


El campanar es va inaugurar el 1960 per l’Arquebisbe Gregorio Modrego Casaus (El Buste, Aragó, 17 de novembre de 1890 - Barcelona, 16 de gener de 1972), que l 'any 1937, com tots els bisbes espanyols a excepció del cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) , havia signat la denominada Pastoral de la Cruzada l'objectiu de la qual va ser donar autoritat moral als revoltats




L'actual església, obra de Robert Terradas i Via (Barcelona, 1916 - 20 de juny de 1976) , és del 1969-71.

dilluns, 3 de febrer de 2014

SANTA MARIA DE COLOMERS. EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

Max Schreck, publicava unes fotografies de l’'església parroquial de Santa Maria de Colomers, documentat al segle IX com ‘Columbarios’ en el sentit de «lloc on es crien coloms»


A la façana s'obre la porta d'accés barroca. És rectangular, i la corona un frontó trencat , per damunt del qual hi ha una finestra romànica d'arc de mig punt. La torre, a la banda dreta, té base quadrada, cos superior vuitavat amb obertures de mig punt i coronament amb barana de balustres.


És un edifici d'una nau amb capelles laterals , absis semicircular i torre als peus. Té coberta de teula a dues vessants. L'aspecte actual del temple reflecteix les intervencions experimentades al llarg del temps, a partir de l'estructura original romànica. A l'interior, la nau es cobreix amb colta apuntada; al llarg del seus murs s'obren les capelles, amb tres arcs, de mig punt que recolzen en pilastres. Un arc triomfal doble separa la nau del presbiteri, que en els seus dos trams es troba resseguit per arcs cecs sostinguts per columnes amb capitells decorats, alguns d'aquests capitells havien desaparegut i s'han hagut de reconstruir. Exteriorment, s'observen dues etapes constructives: la part inferior correspon, amb moltes modificacions (capelles laterals , portada), a l'obra romànica, metre que la part superior, amb espitlleres, és el resultat de les obres de fortificació dels segles XVI-XVII.

Colomers tancava l’any 2012 amb 205 habitants.


L'escut oficial té el següent blasonament: Escut caironat: d'argent, un colom contornat d'atzur perxat sobre una branca de sinople movent del cantó sinistre de la punta. Per timbre una corona mural de poble.