dilluns, 29 de febrer de 2016

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT GABRIEL DE GRIONS. SANT FELIU DE BUIXALLEU. LA SELVA . GIRONA

Retratava l’església parroquial advocada a l’Arcàngel Sant Gabriel, situada al poble de Grions, que pertany avui al terme municipal de Sant Feliu de Buixalleu.


L'església consta d'una sola nau.

A la façana principal trobem la porta d'entrada amb un arc rebaixat molt pla, i a sobre hi ha un ull de bou. A cada costat de l'ull de bou hi ha una finestra amb arc ogival. El coronament de la façana principal recorda la forma d'un frontó clàssic.

El campanar, adossat a la part esquerra, té una estructura de planta quadrada amb coronament octogonal i quatre obertures en arc de mig punt, a manera de balconada.

Al costat de l'església hi ha la rectoria i el cementiri, i al seu davant l’edifici de l’antiga escola pública .

La façana està arrebossada i pintada de color blanc, deixant visible una cadena cantonera de carreus.

La primera notícia sobre l'església parroquial de Sant Gabriel de Grions és un document del 1185 en el que s’inclou dins les possessions del monestir de Breda. Aquest fet es confirmà en una butlla del 1246 del Papa Innocenci IV .

De l'edificació primitiva no en queda res, ja que ha estat enormement modificada amb el temps. El temple actual és una obra del segle XIX.

Quan al topònim, hom l’associa amb el Griu, una criatura mitològica ferotge i perillosa que té el cap i les potes davanteres d'ocell rapaç gegant, amb plomes daurades, urpes esmolades i un bec ganxut. Les musculoses potes de darrere i la cua són de lleó. La seva significació resta desconeguda, se suposa però, que originàriament era un símbol de la vigilància i la protecció. Això coincidiria amb algunes de les característiques de l’Arcàngel Sant Gabriel:


És l'àngel de la vida i la mort i també de la venjança.


Segons la tradició, va ser ell qui va anunciar l'embaràs a Maria, mare de Jesús, en una escena molt representada en les arts plàstiques.

Vigila l'entrada al paradís perquè no tornin a entrar els fills d'Adam i Eva (tot i que alguns textos diuen que és Miquel qui ho fa) i segons algunes fonts, va ser ell qui va enterrar Moisès.

Per a la religió musulmana, va dictar l'Alcorà a Mahoma en nom de Déu i va acompanyar el profeta en la seva ascensió als cels (Miraj).

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 28 de febrer de 2016

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SALVADOR DE PICAMOIXONS. VALLS. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

Retratava l'església parroquial de Picamoixons, Entitat Municipal Descentralitzada de Valls, advocada a Sant Salvador.


La descripció de patrimoni Gencat ens diu que la façana principal dóna a una petita plaça i part de l'edifici té construccions annexionades. És d'una nau de cinc trams, amb capelles laterals separades per pilars acabat en capitells decorats amb motius vegetal, que sostenen arcs ojivals, els quals s'expressen exteriorment en gran contraforts. En les capelles s'obren unes finestres ogivals amb vidrieres de colors. La volta de l'església és d'aresta, en la qual les nervadures es troben cobertes d'un estuc gris que les distingeix del color ocre de la resta de l'edifici.


La façana exterior acaba en un frontis triangular. L'església respon a un estil neogòtic, derivat tipològicament dels nombrosos exemples de gòtic existents a la regió, amb elements romànics.

El 1906 s'aixecà l'església de Sant Salvador, a partir del projecte de Ramon Salas Ricomà (Tarragona, 1848-1926) , arquitecte de la diòcesi.

Posteriorment, l'arquitecte Francesc de Paula del Villar i Carmona (Barcelona, 1860 – Ginebra, Suïssa, 1927) projectà el campanar, que es va construir als peus de l'església, a la banda dreta.

En depenia en qualitat de sufragània l’església de petit nucli de la Plana, que pertany al terme d’Alcover, actualment sembla que aquesta esglesiola no té culte ; quan a l’advocació estava dedicada a la Mare de Déu, encara que les fonts consultades no coincideixen: a la G.G.C.C. apareix com a església dedicada a l'Assumpta, mentre que A.Barbarà i J.Cavallé l'atribueixen a la Mare de Déu dels Dolors. En demanarem informació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya( Arxiu Gavin)


Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

M’explicaven que a l’edifici annex a l’església – amb la que té comunicació, i on actualment es du a terme la catequesis – s’hi feia col•legi en el període anterior a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, que donaria lloc a un conflicte bèl•lic, que no ha estat mai suficientment explicat, i que provocaria danys irreparables dels que s’han escapat – fins a l’actualitat – de respondre’n els seus responsables.

Ens agradarà tenir-ne confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 27 de febrer de 2016

SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DEL ROSER. VILALLONGA DEL CAMP. TARRAGONÈS

El santuari del Roser està situat a la carretera de Vilallonga al Rourell, arran del cementiri municipal de Vilallonga. L'edifici és d'estil gòtic popular, com es pot observar a l'interior i en unes petites arcuacions que guarneixen la part alta de la façana, sota de la cornisa. En aquest mur destaca la porta d'entrada, d'arc una mica peraltat i format per grans dovelles.

L’edifici de planta rectangular, consta d'una nau amb capelles i cambril a la capçalera. El cor és elevat i està situat als peus, damunt de bigues policromades de caire popular acabades en caps. La nau és coberta per un embigat de fusta, disposat a dues aigües i amb elements ornamentals.


El conjunt és completat per diverses dependències adossades, així com per un gran pati davant del santuari , el qual disposa d'un pou cobert per una cupuleta de ceràmica de Manises.


L'edifici ha sofert diverses transformacions al llarg dels segles. En l'actualitat s'està restaurant i s'ha recuperat bona part de les pintures del presbiteri probablement del segle XVI, així com les decoracions de la capella del Sant Crist, del cambril i de les bigues de fusta, totes pintades amb sanefes i figures geomètriques.


Fotografia del interior de 1985. Teresa Sánchez.

Aprofitant la tanca del cementiri es pot admirar un seguit de murals on es pot llegir la lletania "Regina angelorum" de les "Lletanies lauretanes".


Us deixo un enllaç als Goigs de la Mare de Déu del Roser de Vilallonga del Camp : http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2012/10/goigs-la-mare-de-deu-del-roser.html

Alhora que davalla la pràctica religiosa, ho fa la ‘cultura religiosa’ i tots plegats som una mica més ignorants malgrat l’abús que fem de les mal dites ‘noves tecnologies’. Recordar que la ‘millor màquina’ és el cervell humà, és una tautologia, oi?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Us recordem que fem recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, aquest any en fa 41 que moria el sàtrapa, i dissortadament els que se’n poden recordar comencen a tenir una ‘edat’. Vilallonga del Camp tenia escola abans de la dictadura franquista?.

divendres, 26 de febrer de 2016

EL NOGUER DE SEGUERÓ. BEUDA. LA GARROTXA SOBIRANA. GIRONA.

Retratava la pairalia del Noguer de Segueró, quan tornava de la meva visita al Monestir de Sant Llorenç dels Sous, i al Santuari de la Mare de Déu del Mont, passava força estona de les 14:00 i ens esperaven al Restaurant Montserrat, aturava el vehicle, feia molt temps que volia retratar aquesta Casa Gran de la que ens diu patrimoni Gencat; és una gran mansió de senyors rurals ubicada en els primers estreps de la serra de la Mare de Déu del Mont. La façana principal està orientada a migdia. Disposa de planta baixa, primer pis amb una àmplia terrassa i quatre balcons que hi donen accés, segon pis amb quatre obertures i golfes, amb les finestres ovalades. Està decorada amb esgrafiats, destacant-ne el rellotge de sol.


A les façanes nord i sud hi ha un cos amb teulat a dues aigües que disposen de baixos, pis i golfes. Pel costat de tramuntana són apreciables varies espieres i una garita de guàrdia.

A la porta de llevant hi ha l'escut dels Noguer en relleu i a la porta de tramuntana hi ha la inscripció " FELICIA 1631 NOGUER". Totes les obertures de la pairalia es troben emmarcades per carreus molt ben tallats, així com les cantoneres.

Els interiors del Noguer, corresponen a una gran casa senyorial del segle XVIII i XIX, amb grans estances, sales de convit, alcoves i decoracions realitzades per Joan Carles Panyó Figaró (Mataró, Maresme, 1755 - Olot, Garrotxa, 1840) , primer director de l'escola de Belles Arts d'Olot.

La capella de la casa dedicada a sant Teòfil - en demanaré imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín- , es troba ubicada a l'angle de les façanes de migdia i ponent. Una gran porta, feta de carreus ben tallats hi dóna accés des de l'exterior; damunt la porta hi ha un ull de bou i al costat el campanar de torre, amb teulat a quatre aigües. Els murs exteriors, a l'igual que la resta de la façana principal, tenen esgrafiats. Va ser realitzada amb pedra poc tallada i arrebossada; l'ornamentació es va fer amb estuc, representant diversos motius geomètrics. Té inscrita la data "1739". Els interiors foren decorats per Joan Carles Panyó Figaró (Mataró, Maresme, 1755 - Olot, Garrotxa, 1840) amb cinc quadres que representen escenes de la vida de sant Isidre i un calvari.

Us deixo un enllaç als Goigs del Sant.
http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2014/12/goigs-sant-teofil-cal-noguer-de-seguero.html

Els jardins del Noguer de Segueró conserven una bonica font anomenada de Mossèn Cinto, perquè quan el casal era propietat d'Estanislau Vayreda i Vila, botànic, fou visitat nombroses vegades per Mossèn Cinto Verdaguer.

L'inici de la formació d'un vast patrimoni va començar amb el casament de Felicià Noguer i Creus amb la pubilla Anna Cases de Segueró, l'any 1591. En generacions successives i per enllaços matrimonials, s'incorporaren els béns de Can Barceló, de Tregurà [Tregurà-Vilallonga de Ter. El Ripollès. Girona] , i els de Can comelles, d'Avinyonet de Puigventós. [ Avinyionet de Puigventós. L’Empordà sobirà,Girona ] , que més tard s'arrodonirien encara amb adquisicions successòries i a títol onerós de finques diverses de la Garrotxa i de l'Empordà. En el seu moment d’esplendor la casa va tenir fins a 300 masoveries; des de Ceret a Vilademuls.

La genealogia dels Noguer s'inicià amb Jaume Noguer l'any 1203; seguiren 23 generacions d'hereus masculins. La sèrie acaba amb dolors de Noguer i de Saleta (1828), casada amb Joaquim Olivas i de Zafont, de Lledó. El cognom Noguer havia durat 644 anys.

Les darreres generacions estan encapçalades per: Josefa Olivas i de Noguer, esposa d'Estanislau Vayreda i Vila, d'Olot; Joaquim Vayreda i Olivas i Francesc Vayreda i Trullol.

Us deixo la llegenda, recollida per l'insigne folklorista Joan Amades Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 - 17 de gener de 1959) a les pàgines del seu llibre ‘Les cent millors llegendes populars’, on explica que l'hereu del Noguer de Segueró volia casar-se, preferia fer-ho però, amb una noia humil i pobra. Així, el noi es vestí de pastor, amb robes velles i atrotinades, i se n'anà a la Casa de Caritat de Girona, on manifestà que desitjava contraure matrimoni amb una asilada. "Els de la Casa de Caritat -relata Amades- feren sortir totes les noies casadores que hi havia a l'asil i les feren passar en llarga renglera, perquè el pobre pastor triés la que li fos més simpàtica. L'hereu les mirà totes, una per una, i quan hagué trobat la que als seus ulls tenia més atractius li tirà un mocador de seda als peus, senyal d'elecció de promesa, segons un vell costum de la terra. L'escollida, a qui no agradà el pastoret, brut i mal vestit, en lloc de collir el mocador, com havia de fer per donar senyal de conformitat a l'elecció, li ventà un cop de peu i el féu passar al davant d'una altra de les noies que formaven el rengle, i a aquella li mancà temps per collir-lo. El ric hereu la féu sortir del rengle, indicant que amb ella es casaria, ja que ella havia esborrat el menyspreu que li havia fet la seva companya, i en prendre-la per la mà digué: "Tu seràs la pubilla del Noguer de Segueró, i tu sabràs quantes unces caben en un mesuró". La noieta, a més, era coixeta.

I encara una més; A Segueró hi vivia en tal Noguer, que era riquíssim, encara que sempre anava pobrament vestit, talment com un captaire. Ja major es va casar i va dur la dona a Barcelona per comprar-li les joies. Quan l'argenter el va veure com anava de malvestit, li ensenyava les joies més senzilles i barates que tenia a la botiga. El Noguer li demanava cada vegada alguna cosa millor, fins que l'argenter li va ensenyar les més cares de la botiga, que van agradar moltíssim al Noguer. Quan l'amo de la botiga l'advertí que aquelles joies valien una suma molt crescuda de diners, el Noguer de s'Agaró es va treure el sarró que duia sota la capa i va dir: ‘Sarró, sarró, respon pel Noguer de Segueró’ i en va abocar el contingut damunt del taulell, fent una gran escampadissa de monedes d'or que van deixar bocabadat l'argenter.

No havia trobat en el cas de les altres ‘grans cases’ , tanta informació relativa al seu patrimoni, malgrat això reprodueixo la dita ‘“Si voleu saber qui són els més rics d’aquesta terra: el Noguer de Segueró, el Sobirà de Santa Creu i l’Espona de Saderra”. En algun lloc he trobat que s’inclou també el Vilar de Sant Boí de Lluçanès.


L’alcaldessa de Beuda és l’ Anna Vayreda i Torrent.

dijous, 25 de febrer de 2016

SANTUARI DE SANTA BÀRBARA. SANT FELIU DE BUIXALLEU. LA SELVA. GIRONA

Pujàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, fins al santuari de Santa Bàrbara, situat en un petit promontori a 583 metres sobre el nivell del mar, literalment damunt de Sant Feliu de Buixalleu, a la comarca de la Selva.

En els dies llunyans en que calia fer el mal dit ‘ Servei Militar’, vaig formar part de l’arma d’artilleria, i recordo que celebràvem el dia 4.12 la seva d’aquesta santa i màrtir venerada a tota la cristiandat com a protectora contra els llamps i el foc , i, a partir d'aquí, va associar-se-la als explosius, l'artilleria i les mines.

L'edifici, de planta rectangular, està cobert per una teulada a doble vessant amb un campanar d’espadanya.



A la façana on hi ha el campanar d’espadanya, hi ha una obertura cegada en arc rebaixat, amb dovelles i brancals de pedra.

En una de les façanes llargues, es troba la porta d'entrada, també en arc escarser format per dovelles, i brancals de carreus de pedra. Al costat dret hi ha una finestra espitllera molt petita feta de pedra granítica.

No hi ha més obertures a les altres façanes.

Totes les parets, excepte la paret llarga sense obertures, estan enguixades. Les cadenes cantoneres són de pedra.

Us deixo un enllaç al Goigs d’aquest santuari:
http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2012/12/goigs-santa-barbara-verge-i-martir-sant.html

Al segle XVIII, a Santa Bàrbara hi havia ermitans, en la nostra visita l’indret es presentava isolat.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 24 de febrer de 2016

MONESTIR DE SANT LLORENÇ DELS SOUS. ALBANYÀ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

És colpidora la visió d’aquest monestir, com ho és l’abandó que pateixen aquestes terres altes que assolien el seu sostre demogràfic al cens de 1857 amb 1.059 veïns, i que tancaven l’any 2014 amb només 155 habitants, molt per sota del que hi havia al segle XV, quan el terme municipal no tenia els actuals 94,43 km², com a conseqüència de l’annexió dels antics pobles de : Albanyà, Bassegoda, Carbonills, Corsavell , Lliurona, Molí de Baix , Molí de Dalt, Pincaró, Ribelles i Sous.

Llegia a la pàgina : http://www.marededeudelmont.com/ca/historia/monestir-de-sant-llorenc-de-sous/

Els orígens d'un cenobi

La primera referència documental que tenim de sant Llorenç de Sous, de l'any 871, es troba en un diploma del monarca carolingi Carles el Calb (823-877), en el qual es fa referència que existeix una petita cel•la a la muntanya del Mont que depèn del monestir de sant Aniol d'Aguja. Una cel•la monàstica que deuria consistir en una esglesiola o ermita i una habitació on viuria el monjo encarregat del seu manteniment. Aquesta dependència es va mantenir fins l'any 922 quan el monestir de sant Aniol és abandonat per la seva comunitat, la qual semblaria que es va instal•lar a Sous. De fet les intervencions arqueològiques han permès constatar l'existència d'una petita esglesiola just sota l'actual absidiola sud, que cal relacionar amb aquesta etapa.

La consolidació del monestir


Després d'un període en què estigué vinculat a la seu episcopal gironina, el monestir es constituí com a comunitat independent a partir de l'any 1003, sota la regla de sant Benet.

Durant aquesta nova etapa va gaudir de la protecció dels comtes de Besalú, primer, i del Casal de Barcelona després, que li feren nombroses donacions. Gràcies a això la comunitat va assolir una bona situació econòmica, que li va permetre engegar una primera ampliació de les seevs dependències, que cal datar a la primera meitat del segle XI.
En una primer fase es va construir una gran església d'estil romànic i planta basilical, amb tres naus coronades amb absis semicirculars i cobertes amb voltes de pedra. Poc temps després també es va bastir un porxo rectangular als peus de la basílica, al qual s'hi accedia per una porta oberta al mur meridional. De la mateixa època és una dependència rectangular de 80 metres quadrats, que deuria servir com a habitació dels monjos.

Ja entrat el segle XIII es va iniciar una segona ampliació, que va acabar donant al conjunt monàstic la seva actual fesomia. Aquesta obra va suposar la construcció d'un claustre de planta quadrangular en l'espai abans ocupat per un pati que separava l'habitació dels monjos de l'església. Alhora es van ampliar les estructures que envoltaven el nou claustre, amb noves edificacions al costats de llevant i de ponent. Així és que entre el segle XIII i la primera meitat del XIV el monestir de sant Llorenç va assolir el seu moment de màxima expansió i prosperitat.


Una llarga decadència

El segle XIV marca un punt d'inflexió en la història del monestir, atès que és quan comença la seva decadència. La comunitat, que mai havia estat massa nombrosa, va passar de set membres el 1332 a tres el 1432, i a dos el 1438. Les causes d'aquesta decadència cal emmarcar-les en la profunda crisi que va patir Catalunya a l'època baix-medieval, a causa d'inacabables guerres, de la epidèmia de la pesta i, finalment, dels terratrèmols dels anys 1427 i 1428, que van afectar molt el monestir, tant que el 1432 es va esfondrar la volta de l'església.

La reduïda comunitat monàstica es va veure incapaç de reconstruir el conjunt, i es va veure limitada a adequar una part de l'església per celebrar-hi els oficis religiosos i la seva pròpia habitació.

L’any 1580 només hi vivia un sacerdot i no hi havia culte. Durant el segle següent es va restablir el culte per als habitants de la contrada, però el conjunt seguia abandonat.


La desamortització i la creació de la parròquia de Sous

La desamortització de Juan de Dios Álvarez Mendizábal, nascut Álvarez Méndez (Chiclana de la Frontera, Cádiz, 25 de febrer de 1790-Madrid, 3 de novembre de 1853) de 1835 va provocar que les dependències del sud-est del conjunt fossin reconvertides en església parroquial i en rectoria.


Un altre espai va ser desenrunat i va ser utilitzat com a cementiri municipal. El pati del claustre va acabar sent un hort.

Aquesta situació es va mantenir fins a l'inici de la sublevació del militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República l’any 1936, quan tot va ser abandonat.




La restauració

L'any 1984 , quan semblava que s’havia superat el feixisme, es van iniciar les obres de restauració de tot el conjunt de sant Llorenç de Sous. Es va començar amb camps de treball puntuals, amb feines de desbrossament, i amb la restauració de la coberta de l'antiga parròquia de Sous. Posteriorment es van iniciar treballs de desenrunament i restauració de les restes arquitectòniques que els esmentats camps de treball posaven al descobert.

A partir del 2007, mitjançant un conveni entre el Bisbat de Girona i la Diputació es van reemprendre les tasques de restauració i consolidació, amb la clara voluntat d'adequar el conjunt i fer-lo accessible al púbic.

L'any 2002 es va finalitzar la intervenció a la zona de l'església romànica. Posteriorment es va intervenir al claustre per assegurar-ne el teular i permetre'n la visita. Finalment, el darrer projecte realitzat ha estat la intervenció de l'antiga rectoria amb la finalitat de recuperar l'antic dormitori dels monjos. De fet, tota aquesta àrea s'ha restaurat conservant l'antiga església parroquial i transformant l'antic dormitori comunitari en un espai polivalent.




Hi ha llocs que s’han de veure – almenys un cop a la vida – i aquest runam, i el proper Santuari de la Mare de Déu del Mont, son un d’aquets indrets.

dimarts, 23 de febrer de 2016

VOLTA EL MÓN I PUJA AL SANTUARI DEL MONT. ALBANYÀ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

El Josep Olivé Escarré em demanava que el retratés al costat de l’estàtua de Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 – Vil•la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902), obra de l’escultor Joan Ferrés Curós (Olot, 1924)



Al cap d’una estona assolien el cim un parell de ciclistes i ens feien una segona fotografia – ara en un costat el Josep Olivé Escarré i en l’altre l’Antonio Mora Vergés -; us deixo un enllaç on podreu trobar molta informació: http://www.marededeudelmont.com/ca/


Cobla a la Verge del Mont

Del Mont Verge Maria
Reina de l'Empordà
jo al cel pujar voldria
Verge Maria
deu-me la mà.

Anem empordanesos
d'amor de Déu encesos
pugem a dalt del Mont
a veure aqueixa Estrella
que riu hermosa i bella
de nostra terra al front

Son trono és una serra
que enmig de nostra terra
s'aixeca fins als cels;
té els núvols per cortina
per blava mantellina
la volta dels estels

Oh Reina i sobirana
regnau en eixa plana
regnau en tots los cors
Que vostra mà ens empare
salveu-nos dolça Mare
dels pobres pecadors.

Doneu-nos bona anyada
girau la pedregada
que ve del Canigó,
traieu d'aquesta terra
les sectes que fan
guerra a nostra Religió.
26 de juliol de 1884


Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 – Vil•la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902)

http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2011/07/goigs-o-virolai-la-mare-de-deu-del-mont.html


En la nostra visita el 22.02.2016 l’església i l’hostatgeria eren tancades, no podíem doncs ‘veure’ in situ la imatge de la Mare de Déu del Mont, talla gòtica del segle XIV, treballada en alabastre policromat, extret de la pedrera de Segueró, situat sota la muntanya.



En trobava però una imatge a la pàgina: http://www.marededeudelmont.com/ca/espiritualitat/mare-de-deu-del-mont/

Conta la llegenda que un pastor atalaiava el seu ramat de vaques pels alts de la muntanya, quan, repetidament, va observar que una vaca tenia el costum de ficar el cap en un trau de la penya cimal. Encuriosit va mirar que hi podia haver a dins, i es va trobar amb la imatge de la Mare de Déu. La va agafar i la va dur al monestir de sant Llorenç, on la comunitat de monjos benedictins li va alçar un altar a l'església.

Passat el temps la comunitat monàstica va considerar que calia fer-la una capella i es va optar per construir-la al Pla de Solls, proper al monestir. Quan es va començar l'edificació, els monjos van descobrir que les eines desapareixien un dia i l'altre també, i eren trobades al cim de la muntanya. Finalment, l'abat i els monjos van comprendre que el designi de la Mare de Déu era que el seu santuari fos construït al cim del Mont, i així es va fer. Les obres de construcció van començar el 1311 i es van acabar el 1318.

La seva festivitat se celebra el 8 de setembre, dia de les mares de déu trobades.

SANT ESTEVE DE SABRUGUERA DITA AVUI SANT LLOP DE VIABREA. RIELLS I VIABREA. LA SELVA. GIRONA.

Llegia que durant l’Edat Mitjana, la població es concentrava al voltant de la parròquia de Sant Esteve de Sabruguera ( topònim que fa referència a l’abundor de bruc; al matollar d’aquesta planta arbustiva se’l coneix entre altres noms com bruguera ) posteriorment se la coneixerà com a Sant Llop de Viabrea , denominació que ha arribat fins als nostres dies, i la primera notícia documental data de l’any 941.

Es tracta d’una antiga parròquia rural documentada de 1246 en una butlla del papa Innocenci IV a favor del monestir Sant Salvador de Breda.

Al segle XIV formava part del vescomtat de Cabrera, dins la batllia de n’Orri.

Degut a l’escàs poblament va passar a ser sufragània de Riells entre els segles XVI i XVIII.

L’any 1508 es va afegir a l’altar de Sant Esteve un segon altar, aquest dedicat a Sant Llop, i en pocs anys va passar a ser-ne el titular.

L’any 1957 passa a pertanyer al Bisbat de Girona.

L’ermita tenia un important retaule del segle XVII dedicat a sant Llop, sant Esteve i sant Sebastià que va ser destruït en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, l’any 1936.

L’última restauració va ser realitzada l’any 1982.

Sant Llop va tenir ermitans fins als anys 30 del segle XX.

L’any 1984, l’ajuntament va aprovar habilitar l’ermita com a residència per a un seminarista, Josep Badia, però va ser-hi poc temps.

L’església de Sant Llop de Viabrea es troba situada en el turó de Sant Llop, a 246 metres d’altitud, entre la riera de Sant Llop i la de Riells.

Es tracta d’una edifici d’orígen romànic, la façana està orientada a ponent precedida per un pati tancat al que s’hi accedeix per unes escales.



La façana principal té un portal d’entrada refet el 1606. A sobre hi ha una capelleta i, més amunt, un ull de bou. el conjunt està coronat per un campanar d’espadanya de dos ulls d’arc de mig punt.

La construcció és d’una nau rectangular, lleugerament romboïdal, que podria datar dels segles X o XI, capçada per la part de llevant per un absis semicircular, molt irregular, que s’obre per mitjà d’un simple plec, exterior i interior.


Té una finestra d’una sola esqueixada, rectangular a l’interior, formada per quatre carreus i espitllerada a l’exterior. Al mur de migdia hi ha dues finestres cronològicament posteriors a l’edifici primitiu. Al mur de tramuntana té quatre cossos adossats que, des del exterior, semblen una nau lateral afegida.

A l’interior trobem la nau coberta amb volta de canó de rajols probablement del segle XVII.

Al costat de l’església però a un nivell més baix, trobem el cementiri municipal de l’any 1982.

En la nostra visita a aquest indret isolat, església i cementiri estaven tancats amb pany i forrellat.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 22 de febrer de 2016

IN MEMORIAM. ESCOLA PÚBLICA DE BEUDA. LA GARROTXA.

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

M’explicaven al Restaurant Montserrat de Beuda que tenen una fotografia anterior als anys 30 del segle XX, ‘ abans de fer l’escola pública’

Havia publicat a :
http://relatsencatala.cat/relat/ajuntament-beuda-la-garrotxa-girona/1055885

A l'Alta Garrotxa, a finals del segle XIX, hi havia onze escoles laiques (totes tancades entre 1968 i 1973). Aquestes eren les de Beget i Rocabruna (al terme de Beget), les d'Oix, Sant Miquel de Pera i Talaixà (al terme d'Oix), tres a Capsec i una a la Vall de Bac (a l'antic municipi de Capsec), les de Lliurona i Bassegona (a l'antic municipi de Bassegoda), la de Beuda, i les de Sales de Llierca i Albanyà. En cap cas es tractava d'escoles ubicades en edificis fets ex professo, sinó tot el contrari, locals habilitats en cases del poble o cases de pagès.

"Durant la segona república es varen fer diferents projectes per aixecar edificis nous pensats per a l'ensenyament en diferents punts de l'Alta Garrotxa que dissortadament no van arribar a construir. A finals del franquisme, anys seixanta, es tornaren a projectar i es realitzaren en alguns pobles com són Albanyà, Beuda i Oix" (Clarà 2003, p.17). D'aquesta afirmació es desprèn que els plànols signats a Banyoles el 7-10-1932 per l'arquitecte d'aquesta ciutat Francisco Figueras de Ameller, no deurien arribar a materialitzar-se. Ratifica aquesta idea l'exposició que fa Clarà referint-se al cas de Beuda "En arribar l'any 1931 hi ha la necessitat de fer unes escoles noves (...) L'any següent fan un ple per aprovar els plànols de l'edifici escola. Malauradament aquesta no es va dur a terme" (Clarà 2003, p.21-22).

L'any 1968 es tanca l'escola de Beuda. L'edifici que l'acollia (no construit expressament) ara acull l'Ajuntament, mentre que el CEIP de Lliurona està (any 2004) en un edifici prefabricat al Nucli d'Espinau - Beuda


http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Beuda&page=1&pos=1

La versió que recollia a Beuda contradiu la tesis de la Tura Clarà Vallès, a "Les escoles de l'Alta Garrotxa", en el sentit de que SI QUE ES FEIA L’ESCOLA ABANS DE LA DICTADURA FRANQUISTA, i SI QUE VA SER OBRA DE L’ARQUITECTE Francesc Figueras i de Ameller (Banyoles, 1902-1992)




Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges dels edificis que aixoplugaven les escoles públiques de de Beget i Rocabruna (al terme de Beget), les d'Oix, Sant Miquel de Pera i Talaixà (al terme d'Oix), tres a Capsec i una a la Vall de Bac (a l'antic municipi de Capsec), les de Lliurona i Bassegona (a l'antic municipi de Bassegoda), les de Sales de Llierca i Albanyà.

Els lectors han fet 13.277 impressions de les nostres publicacions d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista a : https://issuu.com/1coneixercatalunya

L’experiència – tenim recollides més 600 escoles, de fet quasi 700 – em diu que és molt difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

ESCOLES DE JUNEDA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. LES GARRIGUES. LLEIDA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

LLegia a :
https://www.coac.net/martinell/llistat_obres/llistat_complet.html

Que entre 1919-1923, Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973) presentava un projecte d'execució d’un grup Escolar, que li ersa aprovat, i en feia el seguiment d'obra.

En demanava imatges a l’Ajuntament, tota vegada que no tinc cap certesa ( no trobava cap dada que ho corrobores ) que es trati de l’actual escola Manuel Ortiz i Castelló.


Sou pregats de confirmar-nos-ho en el seu cas a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Els lectors han fet 13.277 impressions de les nostres publicacions d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista a : https://issuu.com/1coneixercatalunya

L’experiència – tenim recollides més 600 escoles – em que és molt difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

diumenge, 21 de febrer de 2016

IN MEMORIAM. EDIFICI DEL REAL CLUB MARITIM DE BARCELONA

Llegia a : http://www.maritimbarcelona.org/historia.html

Projecte de l' arquitecte Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931), començant les obres a l 'octubre de 1912 i finalitzant-les el desembre de 1913, si bé la inauguració oficial no es va produir fins el juliol de 1914.


La nova seu del Real Club Marítimo d' estil modernista havia estat construït amb les aportacions dels socis si bé el terreny era propietat de la Junta d' Obres del Port que cobrava anualment per aquest concepte un petit cànon. El nou edifici de proporcions desconegudes a l 'època en els ambients nàutics i marítims estava coronat per una emblemàtica i magnífica cúpula amb una alta torre circular amb mirador que ressaltava notablement sobre totes les construccions del Port i que junt amb les torres metàl·liques de Sant Sebastià i Jaume I van ésser durant molts anys una imatge característica que comentaven tots els visitants del Port de Barcelona.

L' edifici social del Marítim disposava aleshores de grans salons i galeries per les festes i reunions, sala de juntes, billars, biblioteca, gimnàs, bar-restaurant i un "Hall" enorme. Les instal•lacions esportives eren l' admiració de tothom ja que tenia un ampli hangar per embarcacions, vestidors, dutxes i altres serveis. En aquell moment el Marítim comptava amb tres seccions esportives que després han estat tradicionals: rem, vela i motonàutica, però a més s’hi donaven classes de gimnàstica, d' esgrima i boxa.

En aquest període el Port de Barcelona i els barcelonins van ésser testimonis d' una gran activitat esportiva, les tensions amb el Real Club Náutico van oblidar-se, donant pas a una lleial competència ja que el Marítim tenia rem, vela i motonàutica; el Club Náutico vela i motonàutica, i el Club de Mar rem i vela.

Durant el llarg període comprès entre els anys 1914 i 1939 el Marítim va patir totes les repercussions socials de l 'època amb reiterades picabaralles i enfrontaments entre els socis per motius polítics i socials.

Aquesta situació al Club, era un fidel reflex de l 'enfrontament social que vivia la societat d’aleshores. Recordem que l' any 1914 va començar la guerra europea (la lª Guerra Mundial) i que a Catalunya el mateix any va ésser escollit en Prat de la Riba com a President de la Mancomunitat de Catalunya i es va produir una important lluita per la recuperació del català i del catalanisme, així com una notable agitació social fruit de la crisi econòmica i social (avalots, vagues, atemptats, etc.) liderada pels sindicats i grups d' orientació anarcosindicalista.

La conflictivitat social laboral i política dels primers anys de la dècada dels 20 va desembocar en un cop d' estat i la proclamació de la dictadura d' en Primo de Rivera (1923-1930) que va dissoldre la Mancomunitat i silencià tant el moviment catalanista com l' obrer. També cal recordar en aquest període l' impacte que va tenir a Barcelona l' Exposició Internacional de l' any 29 i l' aparició de les primeres emissores de ràdio. La primera a tot estat fou Ràdio Barcelona creada l' any 1924.

L' any 31 es va proclamar la 2ª República i amb aquesta es va produir de vell nou el ressorgiment del catalanisme. En aquest període el Marítim va prescindir del prefix de Real, passant a ésser la denominació del Club, Club Marítimo de Barcelona. Posteriorment el començament de la guerra civil a l' any 36, la constitució del "Comitè de Control e Intervenció Obrera" que va regir el Club els primers anys de la guerra, l' intent d' incautació del Club per part de les “Juventudes Libertarias”, el trasllat de gran part del material esportiu del Club a una finca del Vallès per protegir-lo de la guerra i finalment la caiguda de Barcelona i el final de la guerra, van marcar la vida del Marítim durant aquells anys.

Les creixents necessitats portuàries, després d' infinitat de gestions i negociacions que van durar des de l'any 54 al 57 van obligar a traslladar la seu del Club que l’any 54 va restituir el prefix de Real al nom de l' entitat que va passar a dir-se "Real Club Marítimo de Barcelona".

L' acord assolit entre el Marítim i la Junta d' Obres comportava, construir un nou club al Moll d'Espanya a càrrec de la Junta d' Obres que posteriorment arrendaria al Marítim per un cànon anyal de 56.712 pessetes i així mateix indemnitzar el Marítim per la pèrdua de la seva emblemàtica seu social amb 196.213 pessetes ja que l' edifici havia estat pagat pels socis. Per finançar part de les noves instal•lacions i el trasllat, el Marítim va introduir la quota d' edifici de 1000 pessetes a tots els socis i de 2000 pessetes més drets d' entrada pels nous socis. Així mateix va proposar la subscripció d' un préstec voluntari pels socis i va rebre la quantitat de 50.000 pessetes com a donatiu a fons perdut del expresident Artur Sedó i Guixard (Barcelona, 1881- 1965) enginyer i industrial tèxtil establert a Esparreguera a les «Manufacturas Sedó», conegudes com la Colònia Sedó.

El 23 de maig de 1959 es va procedir a la inauguració oficial del nou edifici social i poc després es va procedir a l' enderrocament de l' edifici antic, el més emblemàtic que ha tingut el Club del què només se’n salvaren les palmeres que encara donen ombra al Club actual.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PAU DE LA GUÀRDIA. EL BRUC. L’ANOIA.

Veníem de visitar les instal•lacions d’Ampans a la masia Urpina de Sant Salvador de Guardiola, i cercàvem l’edifici de la que fou escola pública de Sant Pau de la Guardia, que identificàvem gràcies al Vicens Eslava Martínez.

Pel que fa a Sant Pau de la Guàrdia , patrimoni Gencat ens diu ; església de planta rectangular i capelles als costats. La façana principal s'orienta a llevant i en la banda esquerra s'alça un campanar de planta quadrada. La coberta és a dues aigües amb teula àrab i la paret de mamposteria.



Una sola nau. Façana plana sense cap ornament. Església d'estructura molt simple que segueix els canons del neoclassicisme.

Entre el 1740 i el 1742 es construí pel mestre d'obres Miquel SANCU, una nova església, un xic més avall de la primera església de Sant Pau de l’any 1084, que fou renovada al pas del segle XIII al XIV, i que avui és en ruïnes i abandonada, prop de l'antic mas Elies o Forn del Vidre, al lloc on hi havia des del segle XIII una capella dedicada a sant Abundi o sant Aon.

Originàriament la parròquia de Sant Pau fou matriu del terme del Bruc, a partir però , del despoblament del segle XV s'invertiren els papers i entre els segles XVI i XIX consta com a sufragània del Bruc. Al segle XIX recuperà el caràcter de parròquia rural.

M’explica el Vicens Eslava Martinez, que actualment es celebra la Santa Missa un cop al mes.


L’interior és extremadament senzill.

Ah!, venir fins a Sant Pau de la Guàrdia, i no fer almenys un àpat al Celler de la Guàrdia, que està paret per paret amb l’església és com a mínim un pecat venial.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 20 de febrer de 2016

EL FOSSAR DE BREDA I EL PANTEÓ DE LA FAMÍLIA SAURI . LA SELVA. GIRONA

Llegia que l’any 1860 es beneïa el cementiri de Breda, cap altra dada però, ni de qui va ser l’autor del projecte, ni tampoc de a denominació del Panteó que en absència de capella ‘presideix’ el fossar.

Malgrat que fa molts i molts anys que constato una incúria manifesta pel que fa a la documentació del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, no m’hi puc acostumar, a quasi 41 anys de la mort del sàtrapa, la cantarella de ‘passar-li el mort al feixisme’ ja cansa.


Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor del projecte de fossar – que podria ser el mestre d’obres i/o arquitecte municipal de l’època – i l’autor del Panteó al que ens referim.


Em costa afegir Catalunya al rètol, i això perquè en la ‘meva Catalunya ideal’ aquesta mena de conductes negligents i/o malintencionades no serien possibles.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em feia arribar un comentari; és el Panteó de la família Saurí, i l’autor a la dècada dels anys 50 del segle XX, va ser Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973).

Trobava un enllaç , que us recomano imprimir de l’obra d’aquest arquitecte :
https://www.coac.net/martinell/llistat_obres/llistat_complet.html

divendres, 19 de febrer de 2016

COL•LEGI DE LA PRESENTACIÓ. ARENYS DE MAR. EL MARESME

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia del Col•legi de la Presentació d’Arenys de Mar, edifici gran de tres plantes, d'estil neogòtic i tres cossos perpendiculars a la façana i dos travessers que encerclen dos patis interiors, un a cada costat del cos central on està situada l'església, l'absis de la qual sobresurt de la façana posterior. Tots els cossos presenten teulada a dues vessants excepte la part davantera del cos central, que forma un terrat.

L’autor, l’any 1911 va ser l’arquitecte Salvador Puiggrós i Figueras, que en la data del seu traspàs el 3 de setembre de 1934, exercia com Arquitecte Municipal d’Arenys de Mar
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1934/09/11/pagina-3/33161379/pdf.html?search=Salvador%20Puiggr%C3%B3s%20Figueras

La descripció ens diu ; Edifici situat a prop de la carena d'un promontori al marge esquerra de la riera i enfront de l'edifici Xifré, està rodejat de patis i jardins: murs de pedra, balustrades, palmeres, pins, etc. actualment la part baixa dels jardins, que donaven a la Riera, s'ha malmès i s'hi ha edificat pisos. L'entrada també ha canviat, ara és a la part del darrera.


Entre els anys 1941-1942, Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 19739, duia a terme obres de remodelació del col•legi i capella per a les Germanes de la Presentació.

Demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) l’advocació que o tenia,.., aquesta Capella del Col•legi de la Presentació d’Arenys de Munt.

Els lectors han fet 11.353 impressions de les nostres publicacions d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista a : https://issuu.com/1coneixercatalunya

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’experiència – tenim recollides més 600 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

dijous, 18 de febrer de 2016

SANTUARI DE COLL DE L'ALBA. TORTOSA. L’EBRE JUSSÀ.

El Santuari del Coll de l’Alba pren el nom del coll on es troba, està a uns 10 km de Tortosa per l'antic camí des d'aquesta ciutat a Tarragona. El tram immediat a Tortosa és conegut com a carretera Simpàtica.


La descripció de patrimoni Gencat en di que consta d'església i hostatgeria, encara que actualment no hi viuen ermitans. En tots els sectors l'estructura de l'edifici és medieval, amb nombroses modificacions posteriors. Es troben adossades i conformen un perímetre, en principi tendent al quadrat, però posteriorment alterat per haver adossat un porxo a la façana de l'església. L'exterior medieval té encara caràcter de fortificació, amb murs gruixuts d'escasses obertures, en forma d'espitllera, especialment en el sector del presbiteri i contigu a l'hostatgeria. L'església és de planta rectangular, amb una nau de volta de mig punt i absis també quadrat amb volta gallonada sobre trompes. Les mènsules que sostenen els arcs segueixen model gòtic. En el sector contigu al presbiteri s'obren dues capelles a la nau, determinades per una arc de triomf de tipus barroc. En el tram dels peus hi havia un cor, ara tombat per refer-lo. A l'exterior, l'església s'obre mitjançant un porxo gòtic de cinc arcs apuntats sobre esveltes columnes de capitell prismàtic. Posteriorment es va afegir un altre porxo al davant, determinat per un gran arc escarser. La sagristia es veu refeta d'època barroca; resta força malmesa la fornícula amb emmarcament decoratiu de guixeria. L'hostatgeria, a la banda N, manté a l'exterior l'aparença de fortificació en l'extrem posterior: sembla la base d'una torre, ara escapçada. La banda davantera i l'interior han estat força alterats modernament. Són interessants les decoracions dels permòdols del porxo, realitzades amb pintura, bastant esborrades.


Destaca la imatge de la Verge que es venera en aquest santuari.


El lloc era conegut a l'Edat Mitjana com Coll de l'Alma. Es tractava d'una parada obligatòria en el viatge de València a Barcelona, d'ací la seva importància. Possiblement en primer lloc hi existí la torre, que permetia la construcció de l'església posteriorment. Era també lloc estratègic de defensa per ser aquest el camí que seguien sempre els exèrcits estrangers, ha estat zona de lluita avançada en tots els atacs a Tortosa. L'ermita és possible que es bastís pels voltants de 1422, data que figura sobre la porta del porxo gòtic. En un principi s'hi realitzaven romeries per demanar aigua, el que determinà una gran devoció envers ella. Era també venerada com a protectora dels navegants. El 1450 el capítol disposà que part de les ofrenes que se li fessin es destinessin a la sagristia de la catedral. Al segle XVIII, el capítol tenia reservada habitació a l'ermita.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 17 de febrer de 2016

ESCOLA RAMON LLULL. BARCELONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em feia arribar imatges i dades de l'escola Ramon Llull, que es troba a l'avinguda Diagonal de Barcelona propera a la Sagrada Família. Va ser projectada, com la majoria dels edificis escolars barcelonins de l'època, per l'arquitecte Josep Goday i Casals (Mataró, 6 de setembre de 1881 – Barcelona, 1936) i es va dedicar al filòsof i erudit Ramon Llull (Palma de Mallorca, 1232 - Tunis, 1316).


Es va projectar el 1918 i es va construir entre els anys 1923 i 1923. Presenta dos cossos inspirats en l'arquitectura barroca catalana units per un cos baix monumental que pren la forma d'una llotja en la façana posterior.


Són també remarcables els esgrafiats i la decoració pictòrica obra de Francesc Canyelles Balagueró (Barcelona, 1889 - 1938) on es poden veure, entre d'altres, infants jugant, estudiant, observant els cels.


Us deixo un enllaç : http://escolaramonllullbcn.cat/index.php/2015-11-20-14-39-45/breu-historia/8-breu-historia

Issu em deia que tenim a dia d’avui 2,035 lectures, 11,292 impressions, i 467 usuaris han compartir alguna de les 608 publicacions d’edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’experiència – tenim recollides més 600 escoles – em diu amb hon roses excepcions com aquesta és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, i deixant constància del meu personal agraïment al Josep Estivill Pérez, arxiver municipal de Constantí, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

dimarts, 16 de febrer de 2016

ERMITA DE SANT CRISTÒFOL, NOSTRA SENYORA DE MONTSERRAT I SANT ROC DEL PERELLÓ. L’EBRE JUSSÀ. TARRAGONA

Llegia que l’any 1885 es començà la construcció d’una ermita votiva per complir la prometença que se li havia fet a Sant Roc si lliurava als perellonencs d’una gran epidèmia de còlera que es va presentar el mateix any. Passada l’epidèmia aquesta ermita no es va arribar a acabar.

L’any 1976 amb la col•laboració de tots els perellonencs, s’acabà finalment l’ermita, que està però, dedicada a Sant Cristòfol (patró dels conductors), a la Mare de Déu de Montserrat (patrona de Catalunya) i a Sant Roc.



La descripció ens diu ; església de planta circular. La planta ve donada per sis contraforts que serveixen d'estructura per formar aquest cercle. A la part central superior de la façana es troba una peça triangular, a mode d'espadanya.

A la part superior de la porta principal, hi ha un voladís, i als costats de la porta hi ha gelosies d'obra que serveixen de finestres.

No trobava cap dada de l'autor del projecte, sou pregats de fer-nos-ho saber a l'email coneixercatalunya@gmail.com

Els Perellonencs trigaven 19 anys en donar compliment al vot de poble, Sant Roc però, assumia la seva part del compromís des del primer dia.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 15 de febrer de 2016

IN MEMORIAM. ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT VICENÇ. GALLINER. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

L’Ester Gonzalez Vidal publica un seguit d’imatges del runam esfereïdor del al poble abandonat de Galliner, adscrit avui al municipi d’Isona i Conca Dellà, a la comarca màrtir del Pallars jussà.

Llegia respecte a l’església de Sant Vicenç, ; la porta és a ponent, i al damunt seu hi ha un campanaret d'espadanya molt senzill, fet d'una manera una mica matussera. Segurament es deu a una reforma tardana, com d'altres que s'observen en el conjunt del temple. L'aparell és de carreus no gaire grossos, però ben polits. Es tracta, sense dubte, d'una obra rural del segle XII.


A la Geografia general de Catalunya dirigida per Francesc Carreras i Candi (Barcelona, 1862-1937), Ceferí Rocafort i Sansó (la Pobla de Segur, Pallars Jussà, Lleida, 1872 – 1917) recull que l’any 1900 a Galliner hi consten 20 edificis, amb 29 habitants.

Demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) imatges d’aquesta esglésiola que descrivia com ‘capella’ Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) en el seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. 1845.


Rebia una imatge del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) datada el 13-VIII-1978 de l’ Antiga Església Parroquial de Sant Vicenç , del poble de Galliner, annexionat avui al terme de Isona I conca Dellà , a la comarca del Pallars Jussà

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com