dissabte, 25 de març de 2017

CASA VILAHUR A LA PLATJA DE LA FOSCA. PALAMÓS. L’EMPORDÀ JUSSÀ

La Maria de Sant Joan de Palamós em feia arribar un parell d’imatges d’aquesta magnifica casa que s’aixecava entre els anys 1914 i 1917 per l’arquitecte Isidre Bosch i Bataller ( Vilanna, 1875-1960 , (es conserva el Projecte Tècnic, un document amb data de 22 de juny), damunt del terrenys que Francesc Vilahur Forners comprava davant de mar , a la platja de la Fosca, a començaments del segle XX, quan el lloc només comptava amb 3 edificacions.





L'any 1954 l'arquitecte gironí, Joan Mª de Ribot i de Batlle, en algun lloc el trobem esmentat com Balle – que va ser Alcalde de la seva Ciutat natal l’any 1957- s'encarregà de la restauració dels fonaments, que feien perillar l'estabilitat de l'edifici, i va doblar les columnes del porxo per a reforçar l'estructura.

Als anys 60 es fa una última reforma que consisteix en traslladar l'escala de l'entrada que es trobava a l'arc frontal de la casa per situar-la al jardí.

L`Albert Segú Vilahur net del promotora, és l’autor del llibre ‘Memories de La Fosca’, que rememora l'estiueig en aquesta platja de Palamós des dels anys quaranta fins als anys cinquanta del segle XX.

Rebia un email de l’Elisabet Vilahur Garcia, en el que em deia ;

Bon dia;

En primer lloc vull agrair-los el que hagin dedicat una article a casa nostra , és un veritable plaer i un orgull i ens ha fet moltíssima il•lusió. Moltissimes gràcies.

Em permetia escriure’ls per que llegint l'article he vist que havia una errata, indicar-li que el propietari de la casa és el meu pare el Sr. FRANCESC VILAHUR FORNES i no l'Albert Segú Vilahur , com apareix publicat; L’Albert és el nostre veí, i ha escrit molt sobre la platja de la Fosca.

Per la seva informació, actualment vivim a la casa la sisena generació de la familia Vilahur , família fundadora de la casa.

Si en un futur necessiten altres informacions sobre la casa, fotos antigues, o altres elements de la casa, no dubtin en indicar-m'ho i molt amablement li faré arribar.

Agraint de nou que ens hagin dedicat un article, a la nostra casa, que tant ens estimem.

Rebin una cordial salutació


Ens complau incorporar aquesta informació, i per descomptat ens encantarà poder afegir alguna imatge antiga d’aquest edifici magnífic i del seu entorn.

Rebia un email de l’Elisabet Vilahur Garcia;

Bon dia ,

Li faig arribar fotos històriques de la casa.



1.- Fundadors de la casa : Dn. Francisco Vilahur Gruart (1.850-1.920) i la seva dona Rosa Casellas Artigas (1848-1908) amb el seu fill primogènit


2.- Construcció de la casa ( 1914-1917)


3.- Casa Vilahur als Anys 50



4.- Casa Vilahur en l'actualitat

De la descripció tècnica reproduïm : casa elevada uns 2 metres del nivell del sòl, a la que i s’ha accedeix des del jardí per un porxo rectangular de 3 arcs rebaixats sostinguts per columnes de pedra, la de l'angle té gravada la data 1917.

La planta baixa té un gran finestral i una finestra més petita cara a mar també d'arc rebaixat.

El pis superior té 3 balcons amb barana de pedra treballada i un altre al costat dret. La part alta està ocupada per una terrassa amb balustrada i a la dreta s'aixeca una torratxa quadrada amb coberta a quatre vents apuntada de teula àrab vidriada. Aquest últim nivell té els murs emblanquinats que contrasten amb el parament de pedra amb morter de la resta de l'edificació.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT MARÇAL DE TERRASSOLA. TORRELAVIT. EL PENEDÈS SOBIRÀ

Retratava al Josep Olivé Escarré davant l’església romànica de Sant Marçal de Terrassola.


; recordem que als anys (250-251) el Sant Pare, enviava set bisbes a la Galia per a ‘cristianitzar’ als seus habitants, eren :

Gatien a Tours

Trófimo a Arlés

Pablo a Narbona

Saturnino a Tolosa

Denis a París

Austromonio a Clermont

Marcial a Limoges.

Almenys Saturnino ( Sadurní) i Marcial ( Marçal ) assolien la santedat, i una gran devoció a les seves diòcesis. La col•laboració dels francs amb els comtes catalans per lluitar contra la dominació àrab, farà que el seu culte, com el de Sant Martí, es difongui per tota Catalunya .

L'indret que ocupa l'església de Sant Marçal de Terrassola ja estava habitat, com a mínim, des del segle IV aC. Després de ser abandonada durant el Baix Imperi, l'emplaçament es tornà a poblar al segle X. Damunt d'una església anterior, entre els anys i 1043 i 1053, Guislabert, bisbe de Barcelona, consagrà l'actual església de Sant Marçal a petició del matrimoni format per Silveri Borrell i Ermessenda. Deuen ser d'aquesta època o de la capella anterior les tombes antropomorfes actualment tapades que hi ha dintre del recinte del temple i que aparegueren durant les obres de restauració dels anys 1985-86.

Al començament del segle XIII, l'església de Sant Marçal depenia del monestir italià de Sant Martino dell'Isola Gallinaria, a l'igual que el proper priorat de Sant Pere de Riudebitlles. El 1209, Nicolau, abat de l'esmentat monestir, nomenà síndic Bernat de Blancafort, monjo i diaca d'aquell cenobi. L'any següent hi hagué una concòrdia entre Pere, bisbe de Barcelona, i Bernat de Blancafort, perquè aquest darrer no volia observar sobre la institució de l'església de Sant Marçal la cura d'ànimes i l'entredit.

La dependència del cenobi italià durà fins que es va fer una permuta de propietats amb el monestir de Montserrat l'any 1428, que canviava Sant Marçal per terres italianes.

Es creu que aquesta església tingué una funció monacal, com ho corrobora l'existència de les portes laterals, i cal suposar que la façana meridional connectava amb el possible claustre, la de tramuntana amb el fossar i la de ponent estava reservada als fidels. Amb tot, fins al segle XV no hi ha cap document que parli de la seva funció com a cenobi. L'església s'utilitzà també com a magatzem de gra, com ho demostra la troballa, en les últimes excavacions, de set sitges tallades al terreny natural. Aquestes es trobaren distribuïdes per la nau sense cap ordre. Possiblement aquest factor indica una diacronia en la construcció, fent-se a mesura que calia augmentar la capacitat d'emmagatzematge. Les sitges eren de forma ovoïdal, força irregulars, amb el diàmetre més gran prop de la base, que presentava una lleugera concavitat. El brocal estava fet amb pedres treballades en arc de cercle, i la tapadora era monolítica, amb una perforació central. Aquests dipòsits van estar en ús fins l'any 1780, ja que se sap per la documentació que el bisbe, amb motiu d'una visita pastoral, va sol•licitar al rector que proporcionés un altre lloc per guardar el blat, ja que no era decent que el tingués dins l'església. Al segle XIV es va substituir la volta de canó per una altra lleugerament apuntada. Al segle XVIII es van fer algunes actuacions a l'església, a fi de com sanejar la volta, posar nova teulada, construir un campanar rectangular damunt de la nau i fer el contrafort de la façana sud. Al començament del segle XX s'adossà la sagristia a sota del campanar. En la restauració que es va fer a partir de l'any 1957, a càrrec de la Diputació de Barcelona, es van treure el campanar i la sagristia i es va refer la façana actual d'entrada entre d'altres millores. Però no és fins a la intervenció de 1985-86 que el temple queda en perfecte estat de conservació. Es pot considerar un dels millors exemplars del romànic català que ha arribat fins als nostres dies.

http://cultura.gencat.cat/web/.content/dgpc/documents/documents2008/qmem196_web.pdf.pdf

El Mapa de patrimoni en fa aquesta descripció ; església de nau rectangular, amb tres absis semicirculars formant una capçalera trevolada i un cimbori vuitavat al centre del creuer. Els tres absis semicirculars tenen les mateixes dimensions, estan oberts amb arcs presbiterials i ornats exteriorment amb arcuacions cegues i dues lesenes cadascun. Les lesenes van fins a un petit sòcol que envolta els absis i hi ha tres arcuacions cegues entre lesena i lesena, en total nou a cada absis. El central té tres finestres de doble esqueixada i els laterals una cadascun, també de doble esqueixada. A la façana de ponent, refeta en la restauració de 1957-73, hi ha el portal d'entrada, de mig punt amb una imposta. Una orla sobresortida volta l'arc, i les dovelles estan molt ben polides i encaixades; damunt seu hi ha una finestra allargada de volta de mig punt amb una orla semicircular i imposta. A l'aresta de la façana de migdia hi ha un contrafort. La nau és coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per dos arcs torals, el del creuer de mig punt i el del mig de la nau apuntat, i recolza sobre unes columnes de factura molt sòlida, amb impostes en les de l'arc apuntat. Els absis són coberts amb volta de quart d'esfera. La cúpula del cimbori és semiesfèrica, de base quadrada i de grans dimensions, aguantada pels arcs dels absis (el central i els laterals) i el de la nau. Té quatre trompes a partir de les quals els carreus estan disposats uniformement fins al punt final de la semiesfera. El cimbori té tots els costats d'idèntiques dimensions. A la paret de migdia hi ha una finestra rodona. La coberta de la nau té dues vessants, la del cimbori en té vuit i en els absis és cònica, totes amb teula àrab.


Les dues façanes laterals, sud i nord, presenten decoració d'arcuacions cegues llombardes de les mateixes dimensions que les de l'absis; aquestes arcuacions presenten una lesena central al mur nord, mentre que en el mur sud apareixen seguides i tenen una tipologia molt especial, ja que són formades per plafons semicirculars refets del pla de façana. A la paret de migdia hi ha dues finestres de doble esqueixada i una porta més petita que la del mur de ponent, i a la paret nord hi ha una finestra de doble esqueixada on també es troba un portal de mig punt, de petites dimensions.

L'aparell constructiu de l'edifici és de carreus de pedra tallats amb uniformitat en tot el conjunt, excepte a la base, que és de pedra basta. L'edifici presenta alguns elements que el singularitzen, atorgant-li un interès especial: en primer lloc, la presència de les dues portes secundàries situades a les façanes nord i sud, que es corresponen força bé amb les portes accessòries que apareixen a les esglésies monàstiques medievals i que plantegen, per a alguns estudiosos, un possible caràcter monàstic de l'església de Terrassola. Així, i seguint aquesta hipòtesi, seria l'únic element conservat d'un conjunt monàstic desaparegut, si és que s'arribà a completar el projecte en el qual es concebí l'església. Tanmateix, a la façana sud cal destacar la singularitat formal del seu fris d'arcuacions, molt diferent del que és més habitual en aquest tipus decoratiu. També és un element singular en la composició del mateix edifici, en la qual la situació dels absis i de la façana nord segueix les fórmules habituals del seu tipus. És difícil donar una motivació a aquesta singularitat, potser justificada per la presència d'edificis annexos.


M’explicaven que al presbiteri hi ha un creuament de línies Hartmann, i que al subsòl conflueixen també almenys dos corrents d’aigua, en la tesis de la persona que m’ho explicava, era justament aquest nucli d’energia el que condicionava la construcció de l’església.

Les esglésies romàniques acostumen a tenir la porta orientada al sud i/o al migdia per lògiques raons d’aprofitament de l’energia del sol.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 24 de març de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE LES CARMELITES DE LA CARITAT ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. BORRASSÀ, L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions Catalanes, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

Sou pregats de fer-nos arribar imatges, i si en teniu coneixement les dades dels arquitectes que les aixecaven , tant d’aquestes, com de les que tingueu coneixement.

M’explicaven a Borrassà, a la comarca de l’Empordà sobirà que abans de la dictadura franquista, hi havia un col•legi de monges, que passaria posteriorment a ser caserna de la Guardia Civil, aquest fenomen de canviar els estris d’estudi, per les armes l’havíem trobat a d’altres poblacions.

Llegia a : http://www.catalunyareligio.cat/ca/articles/7605
Carmelites de la Caritat: Figueres, Borrassà, Castelló d'Empúries i Llers


Retratava amb l’ajuda – per localitzar la casa – de veïns de Borrassa l’edifici que havia acollit les monges i l’escola.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Borrass%C3%A0&page=2&pos=11

A l'Arxiu Històric Comarcal de Figueres es conserva un projecte per "Escuela Pública" datat l'any 1884 que probablement no es deuria realitzar, tot i que s'assembla una mica a l'edifici de l'Ajuntament.

L’experiència – tenim recollides més1100 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, i deixant constància del meu personal agraïment al Josep Estivill Pérez, arxiver municipal de Constantí, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

dijous, 23 de març de 2017

EL BANC TOLRÀ. ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE. CASTELLAR DEL VALLÈS

Retratava – una vegada més – el ‘ banc Tolrà’ de l’església parroquial de Sant Esteve de Castellar del Vallès, de la seva observació particularment del blasó del respatller [ deriva de l'antic respatlla, , contracció de rere espatlla, i és aquella part d'una cadira, d'un banc, etc., que serveix per a recolzar-hi l'esquena ] , advertia quatre margarides, això em feia pensar en l’Emili Sala Cortés ( Barcelona , 22 de febrer de 1841+ La Garriga, 7 de juny de 1920 ), que era l’arquitecte d’aquesta família, al que qualificàvem en el seu moment justament com ‘ l’arquitecte de les margarides’ .



Ens agradarà tenir noticia , si se’n pot arribar a tenir confirmació de la participació de l’arquitecte en aquest disseny, sembla que quan a l’execució de l’obra en aquest banc i li devem a la nissaga de fusters Girbau de Sant Feliu del Racó, el pare Vicenç, i els fills Vicenç i Joaquim.

També fora interessant saber la peripècia vital d’aquest banc que pensem és anterior als anys 1936-1939, en que la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, provocava un exponencial esclat de violència social que s’enduia per davant una bona part del patrimoni històric i artístic de Catalunya.

Ens agradarà rebre les vostres contribucions a a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 22 de març de 2017

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ. VALVERALLA. VENTALLÓ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica una fotografies de l’església parroquial de Valveralla, al terme de Ventalló, a la comarca de l’Empordà sobirà, advocada a Sant Vicenç


Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici d'una sola nau, amb capelles laterals entre grans contraforts i capçalera integrada a la nau, sense obertures. La nau està coberta amb volta de canó i llunetes, dividida en tres crugies per dos arcs torals de mig punt. Les capelles estan cobertes amb volta d'aresta i es comuniquen amb la nau mitjançant arcs de mig punt. Als peus del temple hi ha el cor. La façana principal presenta una porta d'accés elevada respecte al nivell del carrer. És d'obertura rectangular i està decorada amb elements d'inspiració clàssica: pilastres, entaulament i frontó trencat, coronat per una fornícula buida emmarcada per dos pinacles acabats amb una esfera. La façana es completa amb un rosetó adovellat i una cornisa ondulada a la part superior. A la dreta s'eleva el campanar, de planta quadrada i amb coberta piramidal. Presenta dues grans obertures d'arc de mig punt, una damunt de l'altra. L'interior del temple presenta, a l'altar major, un gran retaule de guix d'estil neoclàssic i d'altres interessants talles de verges i sants barroques als altars laterals.


Fotografia de Jacob Casquete. 2009

La construcció és bastida amb pedra desbastada lligada amb abundant morter de calç, amb carreus a les cantonades. La façana principal conserva restes de l'esgrafiat original decorat i, a la part superior, un rellotge de sol.

La construcció de l'actual església de Sant Vicenç es situa en el segle XVIII, fet confirmat per les dates que figuren a diverses parts de l'edifici (frontó façana: 1754; sagristies: 1748 i 1749). Substituí l'antiga església del mateix nom que s'elevava a poca distància i de la qual no en queda cap vestigi. Joan Badia Homs ( Palafrugell, 9-05-1941 ) , apunta la hipòtesi que els carreus de l'antiga construcció poguessin haver estat aprofitats per bastir la capçalera del temple actual, ja que la resta de l'edifici és de paredat (fet que indicaria, en qualsevol cas, que els carreus procedeixen d'un edifici més antic).

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, que qualificarien els guanyadors com ‘Guerra Civil’, i fons com ‘Cruzada’, Sant Vicenç, com molts altres temples, va ser objecte d’accions vandàliques, que no afectaven però, a l'estructura de l'edifici, sinó més bé a les imatges de l'interior.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 21 de març de 2017

LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT DE L’ARENY, I ELS EDIFICIS RELIGIOSOS DE SANTA EULÀLIA DE RONÇANA

Havia anat ‘documentant’ els edificis religiosos de Santa Eulàlia de Ronçana, com havia fet en altres poblacions com Ton.

Santa Eulàlia de Ronçana i la baronia de Montbui
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/03/santa-eulalia-de-roncana-i-la-baronia.html

SANT SIMPLICI, LLOC DE TROBADA DE LA BARONIA DE MONTBUI
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/03/sant-simplici-lloc-de-trobada-de-la.html

SANT CRISTOFOL DE PALLARS A LA VALL DEL TENES
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/03/sant-cristofol-de-pallars-la-vall-del.html

LA CAPELLA DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE CAN BRUSTENGA. SANTA EULÀLIA DE RONÇANA. EL VALLÈS ORIENTAL.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/02/la-capella-de-la-immaculada-concepcio.html

Al Mapa de Patrimoni es fa esment de l’església desapareguda de Sant Joan de Canals; expliquen que per a construir la masia de Can Martí durant el primer terç del segle XX, es van aprofitar algunes pedres de la capella. Per transmissió oral, la gent d'aquests verals identificava les pedres que s'hi veien com les de la capella desapareguda.

En el marge que hi ha sobre el torrent de Sant Joan, sota els camps de xaloc de Can Martí, hi ha les restes de la desapareguda capella de Sant Joan. D'aquesta no se'n conserven ni els fonaments, però en aquest indret s'observen nombroses restes de material constructiu. Segons un testimoni oral, antigament el camí passava més enclotat entre els camps i s'hi observaven fragments importants de paviment d'opus signinum. A poca distància s'hi ha localitzat algun fragment de tègula romana.

I, de l'antiga església de la població, anterior a la de la Sagrera, coneguda com l'Església Vella , quines restes segons tradició oral, son al bosc de Can Brustenga . En aquest indret hi passava un camí que portava des del Rieral fins a la Sagrera, a peu del qual s'observaven els fonaments i restes de paviment d'una edificació, que des de temps immemorials s'han identificat com l'antiga església. La parcel•lació d'aquesta zona ha suposat la progressiva desaparició d'aquestes restes.

Malgrat tractar-se d'una creença molt estesa en a la població, pensem que les restes que s'observaven poden correspondre's amb les restes d'una vil•la romana documentades des de la segona meitat del segle XX per la secció d'Arqueologia del Museu de Granollers. El jaciment en qüestió es denomina de Can Trias, per la proximitat d'aquesta casa.

Acomplia el meu desig de visitar la Capella de la Immaculada Concepció de Can Brustenga, per mediació de Joaquim Brustenga i Etxauri (Santa Eulàlia de Ronçana, 6 de gener de 1951); al que li comentava que en aquell moment donava per tancada la relació d’edificis religiosos de Santa Eulàlia de Ronçana. Em feia notar que malgrat no aparèixer esmentada al Mapa de Patrimoni, hi ha una capella advocada a la Mare de Déu de Montserrat, coneguda com de l’Areny, i m’acompanya fins al lloc on es troba. La improvisada visita només feia possible l’obtenció d’una imatge exterior.


La Capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’Areny es va construir l’any 1967, les rajoles les va dissenyar l’arquitecte Rafael Masó i Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - 13 de juliol de 1935) i som com les va posar en els primers xalets que va construir a S’Agaró.



Fotografies cedides per la familia.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunnya@gmail.com

dilluns, 20 de març de 2017

COL•LEGI DEL ROSER - ANTIC COL•LEGI DELS ORFES. SANT JULIÀ DE VILATORTA. OSONA. CATALUNYA

Llegia al Mapa de Patrimoni de Sant Julià de Vilatorta que
Josep Puig i Cunyer ( Breda, la Selva ; 7-03-1828- Barcelona, 20-09-1892) va concebre la idea de la construcció d'una granja escola per a orfes pobres, i va facilitar els recursos econòmics necessaris.

El seu cunyat, Francesc de Paula Benessat i Folch- del que ens agradarà tenir noticia de de les dates d enaixemebt i traspàs a l'email coneixercatalunya@gmail.com - va ser qui va materialitzar el seu designi, va encarregar el projecte d'edificació a l'arquitecte Manuel Vega i March (1871-1931), i va confiar la direcció de l'educació de l'escola a l'Ordre de Fills de la Sagrada Família. Finalment l'any 1894 va ser inaugurat el Col•legi d'Orfes. Un d'aquests educadors, el pare Manuel Cazador i López (Torrent de Cinca, 1874 – Sant Julià de Vilatorta, 1956), va instal•lar-hi un observatori meteorològic i, temps després, un museu de ciències naturals.

L'edificació del Col•legi d'Orfes va facilitar la construcció d'avingudes i carrers a la part nord del municipi, que era ocupada per torres i xalets amb grans jardins, fruit de la tradició de Sant Julià de Vilatorta com a lloc d'estiueig durant el segle XIX.

L'any 1958, un incendi va destruir part de les dependències de l'escola, però l'ex-alumne Conrat Vilarrubia, va aconseguir salvaguardar algunes peces del museu i algunes dades de l'observatori meteorològic.

Finalment, l'any 1972, l'escola va ser objecte d'obres de reforma, que van modificar parcialment la seva estructura interna.

El Col•legi del Roser és un edifici d'estil modernista, format per diferents cossos de planta rectangular: un cos central allargassat horitzontalment i dos cossos laterals amb disposició vertical.


Fotografia de Jordi Contijoch Boada

Les façanes són de maçoneria amb ornamentacions de materials variats (pedra, maó vermell, ferro, mosaic ceràmic i vitralls). Al cos de la banda esquerra es troba la porteria del col•legi, i al cos de la dreta, la capella. Annexada al cos esquerra hi ha una mena de torre culminada amb merlets. Al davant d'aquest edifici hi ha una altre de característiques similars, que s'utilitza com a magatzem. En quant a les obertures, no segueixen cap pauta i utilitzen formes i sistemes variats. El Col•legi d'Orfes, inaugurat l'any 1897, va ser dissenyat per l'arquitecte Manuel Vega i March (1871-1931.

Es va construir gràcies a l'obra benèfica de Josep Puig i Cunyer (1828-1892), gestionada pel seu cunyat Francesc de Paula Benessat.

La congregació de l'ordre dels Fills de la Sagrada Família, fundada pel Pare Manyanet l'any 1864, va dur a terme l'activitat escolar.

https://crossdelroser.wordpress.com/cent-anys-i-mes-dhistoria-del-roser/

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 19 de març de 2017

IN MEMORIAN DEL CASTELL-PALAU DE TERRASSA.

Llegia que el castell-palau de Terrassa està documentat des dels segles IX-X.

Fou enderrocat l'any 1891 degut al seu estat de conservació, força malmès, i a les necessitats urbanístiques del moment que passaven per ampliar la plaça on s'ubica. Només la torre va quedar en peu, totalment envoltada de cases noves que l'amagaren fins l'any 1991, quan començaren a ser enderrocades les cases del darrere de la torre i s'obrí la plaça que porta el seu nom.

La torre ha estat restaurada i actualment és una de les seus del Museu de Terrassa.

Entre desembre de 2003 i gener de 2004 es portà a terme una excavació arqueològica a la torre que va permetre establir diferents moments constructius. El primer correspondria a la construcció de la torre. L'estructura externa seria formada per blocs de pedra i còdols lligats amb morter de calç i sorra, configurant un edifici cilíndric de 23'3 metres d'alçada dividida internament en quatre plantes. La porta d'accés es trobaria en la segona planta, a 7metres d'alçada. En una segona fase es construeix la volta de la quarta planta, feta amb pedra. No es pot datar amb exactitud la seva construcció però es va realitzar en algun moment abans del segle XVIII ja que la volta es va veure afectada per la construcció d'una nova escala de cargol, datada a finals del segle XVIII o principis del XIX i que constitueix una tercera fase constructiva, juntament amb d'altres canvis en la distribució interna de la torre. A finals del segle XIX es produeixen noves alteracions a l'interior de la torre.

Patrimoni Gencat ens diu que la torre fa uns 7 metres de diàmetre a la base i una alçada de 27'2 metres . Interiorment es divideix en quatre plantes. L'aparell és format per còdols i pedres, més o menys escairades, disposades en opus spicatum. L'accés original visible a l'edifici és a uns 7 metres de la base de la torre, posteriorment convertit en finestra d'estil gòtic-renaixentista; d'aquesta porta inicial només es conserva un arc de mig punt adovellat i se suposa que la seva alçada original seria de 2'5 metres.


El coronament amb merlets ha estat afegit modernament.

Es desconeix la distribució que seguirien els espais del castell-palau, hom pensa que delimitaria un espai més o menys quadrat amb façana a l'actual Plaça Vella.

Costa de creure que MAI es fes cap pintura d’aquell edifici,oi?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 18 de març de 2017

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE LA PIETAT. PROP DEL MAS VILANOVA DE LA PIETAT. SANT JOAN DE PALAMÓS. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

La Nicole Rodríguez té un tresor d’imatges a la seva pàgina: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=1821528064756824&set=a.1820249711551326.1073742099.100006989435116&type=3&theater

Vista de la torre de defensa de mas Vilanova en Sant Joan. La torre está muy bien conservada. Tiene forma cilíndrica y mide 10 metros de altura. Consta de tres plantas y azotea. El coronamiento lo forman siete almenas escalonadas con aspillera en medio.


Foto cedida por Bibi Sana Jambo. Gracias

Llegia a :
http://www.raco.cat/index.php/EBE/article/viewFile/271493/359120

La capella de la Mare de Déu de la Pietat, sembla que fou erigida a finals del segle XV, o bé aprofitant l'antiga construcció de Sant Romà, o bé molt a prop d'ella, i per això es dedicà un altar a aquesta advocació.

Va ser des de sempre la capella del barri Vila-romà, nucli primitiu de població de la vall de Sant Joan i Palamós.
Després de la desamortització, la Pietat va ser incorporada al mas Vilanova. Convertida en magatzem, anà deteriorant-se progressivament.

Avui en resten gairebé només quatre parets.

Ens agradarà ubicar exactament la capella de la Mare de Déu de la Pietat, en el runam esfereïdor del mas Vilanova de la Pietat.

Como se ve en esta foto el mas Vilanova necesita de una intervencion rápida antes de que desaparezca del todo.


Foto de Miquel Strubell Trueta

La Maria Plana Pla, veïna de Sant Joan de Palamós, i experta coneixedora de la contrada, em deixa un comentari al facebook;

Antonio Mora Vergés, no ser si estic equivocada però, la capella de la Mare de Deu de la Pietat estava amb una petita casa, el altre costat del camí del mas Vilanova, estava tot molt deixat, actualment hi ha la fabrica Hutchinson, per tant que la capella i la casa estant a terra, no tinc cap foto. He fet un dibuix molt mal fet per que puguis veure com era abans, si vaig equivocada m`agradaria saber-ho, fins als 14 anys al mas Vilanova era com si fos a casa meva, i mai vaig veure cap imatge.


A : http://www.raco.cat/index.php/EBE/article/viewFile/271493/359120
NOTA SOBRE LA CAPELLA DE LA PIETAT (PALAMÓS) , de Pere Trijueque Fonalleras, apareix una imatge que vindria a corroborar la tesis de la Maria Plana Pla.


La Maria Plana Pla, em deixa un comentari al facebook; Antonio Mora Vergés, doncs si, aquesta es la casa amb la capella de La Pietat, és el lloc que i passava 4 vegades el dia per anar i venir de l`escola,amb la meva amiga de la infància que vivia a Can Vilanova, des de el 1958 fins el 1963, es per això que ho conec tant bé.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 17 de març de 2017

LA CASA DEL SERVEI FORESTAL DE SANT MARTÍ D’EMPÚRIES. L’ESCALA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

El Joan Dalmau Juscafresa publica fotografies de la Casa del Servei Forestal de Sant Martí d’Empúries, al terme de l’Escala, a l’Empordà sobirà.


Patrimoni Gencat ens diu; edifici aïllat de planta rectangular, format per dos cossos adossats, amb jardí pavimentat a la part davantera. Està distribuït en planta baixa i pis, excepte la torre situada a l'extrem est de la façana, que presenta tres plantes. A la part posterior, l'edifici es va construir damunt la muralla de la població, salvant així el desnivell del carrer Miranda. La coberta és plana, amb terrat a la part superior. La torre també presenta la coberta plana. La façana principal té una porta d'accés d'arc de mig punt, bastida amb maons, amb la data de l'any 1910 gravada a la part inferior de la porta de fusta. A la part superior hi ha tres obertures d'arc de mig punt, també amb resseguiment de maó. Està coronada per una cornisa motllurada sostinguda per petites mènsules, amb una barana força alta, bastida amb maons, situada damunt seu. Les obertures de la torre, una per planta, són finestres de mig punt de maons. Al coronament, la torre presenta merlets bastits amb maons. Les cantonades i angles de la construcció estan rematats amb motius decoratius que combinen el maó i la rajola vidrada. Les façanes posteriors, orientades a mar, presenten dues galeries sostingudes per pilars, amb barana d'obra decorada amb plafons de trencadís. Aquest motiu decoratiu es repeteix als sostres de les galeries. La que es troba situada al segon pis està tancada amb vidrieres.



Construcció de l'any 1910 del Servei Hidrològic i Forestal, tal com ho testimonia la data gravada a la porta de fusta de l'entrada principal, com a allotjament per al personal tècnic. Aquesta va ser bastida sota les ordres del mestre escalenc Miquel Torres i Brugés, sobre les restes de la muralla grega, romana i medieval. El promotor i alhora autor del projecte tècnic era Josep Reig Palau ( Vilabertran, 14.11.1863 + Barcelona, 11.02.2017 ) enginyer del Servei Forestal ; les seves inicials apareixen com a motiu ornamental al sostre de les galeries posteriors. Té una gran semblança, pel que fa a la utilització de materials i textures, amb la Casa Reig de Vilabertran, del mateix propietari.

En Josep Reig Palau , va destacar en el camp de l’arquitectura, d’ell tenim tres obres destacades que encara perduren avui dia. Són la Torre Reig a Vilabertran, la casa forestal de la Pena al bosc de Poblet, i la casa forestal de Sant Martí d’Empúries.


Va ser utilitzada com a museu, fins que la seva col•lecció es va integrar a la del Museu d'Empúries l'any 1917. Actualment és de propietat municipal.

http://webfacil.tinet.cat/boscpo/7607

http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/view/274248/367744

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 16 de març de 2017

ESCOLA JOAN I JAUME RÀFOLS MATAS. TERRASSOLA I LAVIT. ARA TORRELAVIT. EL PENEDÈS SOBIRÀ

Teníem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, el goig d’accedir al interior de l’escola pública Joan i Jaume Ràfols i Matas de Torrelavit a la comarca del Penedès sobirà.


Li havia dedicat un post , ara feia justament un any :
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/03/escola-joan-i-jaume-rafols-matas.html


Detall de la Sala Central que ha servit com a Teatre en nombroses ocasions, i que ara fora de l’activitat lectiva, serveix com a col•legi electoral.


El sistema educatiu que s’impartia aleshores, en el que s’exercien activitats com l’agricultura amb el conreu de petits horts per part dels alumnes es continua mantenint.

Els alumnes tenen vers l’edifici un sentiment d’estimació, és l’escola on anaven els avis – o els fins el rebesavis - , els pares, els germans,....

Retratava també en aquesta ocasió el ‘Pont de les Escoles’, del que ens agradarà tenir noticia del seu autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/03/el-pont-de-les-escoles-torrelavit-abans.html


A Catalunya s’han perdut – dissortadament – els patricis.

Glòria eterna als germans Ràfols, els germans Ribas, .., i els Tolrà, Toda, ....

Hem recuperat imatges de més de 1000 edificis escolars, insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

M’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

CAPELLA DE NOSTRA SENYORA DEL CARME DE L’HOSPITAL DE GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL

La Rosa Ventura Cutrina em feia arribar una fotografia de la capella de Nostra Senyora del Carme de l’Hospital de Granollers.


No trobava cap dada referida a aquesta capella en la gènesis històrica de l'edifici de modernista de l'Hospital que va néixer fruït de la iniciativa solidària i voluntària dels ciutadans de Granollers que amb petites aportacions van col•laborar a la construcció de l’edifici modernista.

L’any 1913 es constituí la "Junta de Reforma de Granollers i Construcción del Nuevo Hospital - Asilo", impulsada per Francesc d'Assís Ribas i Serra (Barcelona, 1872 - Barcelona, 15 de febrer de 1929)

L’any 1914 es posa la primera pedra d'un nou edifici per l'Hospital als terrenys actuals al costat de la carretera de Cardedeu a tocar del terme de les Franqueses del Vallès. Una part dels fons per bastir aquest edifici foren trets de la venda del retaule de Sant Esteve [obra dels Vergós del segle XV, Jaume Vergós (II) (~1424 - 1503), i els seus fills Rafael Vergós (1460+ 1500), i Pau Vergós (~1463 - †1495)] i del de Sant Sebastià i Sant Eloi a la Junta de Museus de Barcelona per 150.000 pessetes. Els retaules venuts eren les catorze taules que es conservaven del retaule gòtic de Sant Esteve, obra del taller dels Vergós de finals del segle XV, i el retaule de Sant Sebastià i Sant Eloi, també atribuït als Vergós, que actualment es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya

La inauguració no arribà fins al 25 de juliol de 1923.

El conjunt d'edificis de reconegut interès arquitectònic es disposen a l'entorn d'un jardí en forma d'"U", obert al migdia. El cos central destaca per l'accés reforçat per dues torres mirador que sobresurten de la resta d'edificis; s'havia anomenat pavelló de Sant Enric i acull el convent de les carmelites de la caritat-Vedruna, la capella i avui és l'accés al nou edifici de consultes. El pavelló de la dreta, que havia esta anomenat de Santa Faustina en principi era dedicat a asil. L'ala oest en un principi acollia pròpiament l'hospital. La coberta és composta. Els elements formals i decoratius són representatius del llenguatge modernista. El projecte correspon a l'arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau (Vilanova i la Geltrú, 24 de març de 1889 - Barcelona, 5 d'abril de 1966).


http://www.raco.cat/index.php/Ponencies/article/viewFile/70419/86525

https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2117/12197/L'HOSPITAL-ASIL%20DE%20GRANOLLERS.%20%20HIST%20RIA%20I%20ARQUITECTURA.pdf?sequence=1

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercataunya@gmail.com

dimecres, 15 de març de 2017

CAPELLA DE SANT PERE DEL CASTELL DE SAVASSONA O DE SOLDEVILA. TAVÈRNOLES. OSONA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar una fotografia on es veu parcialment la Capella de Sant Pere del Castell de Savassona que està adossada al mur de migdia de la façana del castell de Savassona documentat des de darreries del segle X.


Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici de de planta rectangular i d'una sola nau. La façana es troba orientada a llevant i presenta un portal rectangular al qual s'accedeix a través d'uns graons.

Damunt el portal hi ha una gran finestra amb un escut a sobre, el capcer és triangular i coronat per un campanaret d'espadanya d'una sola finestra i sense campana. L'escut damunt la finestra duu la data de 1640.

És construïda amb maçoneria, arrebossada i pintada, encara que estigui força deteriorada.

L'estat de conservació és mitjà.


Fotografia de Carme Torrents i Buixó. 1985

Segons la data que ostenta l'escut podem datar la seva construcció, que fou posterior a la mort de la quarta generació d'Antoni Vilà, essent la seva mare, Marianna d'Olmera, qui dirigí durant uns anys el Castell, que després passà a mans de Galceran de Llupià i de Campllong, cosí d'Antoni IV, que morí de seguida i el deixà a la seva germana Maria Llupià, casada amb Jeroni Ferrer. Així el seu fill Jeroni Ferrer i Llupià va seguir la línea dels barons de Savassona a partir de 1650.

La Baronia de Savassona, passà als Vilanova, als Prat, als Vila, als Llupià i als Ferrer, que obtingueren (1784) que fos reconeguda com a títol del regne i d’entre els quals destacà el baró Josep Francesc de Ferrer-Llupià-Vila de Savassona i d’Ibáñez-Cuevas, a la mort del qual, sense fills, passà a la seva cosina segona Maria dels Dolors-Lluïsa Desprat i de Marimon. Morí soltera el 1840 i passà als Díaz de Mayorga i als Urbina, comtes de Cartoajal. El 1864 passà a uns Urbina col·laterals, sense cap consanguinitat amb els primitius barons i, posteriorment, als Díez de Tejada.

Demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) – si les tenen- imatges del interior d’aquesta capella de Sant Pere del Castell de Savassona.

Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) una fotografia datada el 3-X-1982, del interior de la Capella de Sant Pere del Castell de Soldevila a Tavèrnoles, comarca d’Osona


Quan a la denominació del Castell, empràvem la que li dona, patrimoni Gencat.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DE LA PARROQUIA DE SANT ESTEVE DE CAULÈS. ARA ERMITA DE SANTA SUSANNA. VIDRERES. LA SELVA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de l’ara ermita de Caulès de Vidreres, el temple fou església parroquial fins el 27 de febrer de 1448, quan el bisbe de Girona, Bernat de Pau (Banyuls de la Marenda, 1394 - Girona, 1457), uní aquesta parròquia, de la qual restava un sol veí, amb la més pròxima que era la de Vidreres.

L’església primer va estar dedicada a Sant Esteve i a partir del segle XIX a Santa Susanna. L’edifici està format per una nau rectangular capçada a la part de llevant per un absis trapezial, en un distribució típicament preromànica, així l’origen de l’església se situa en el segle X. A la banda de tramuntana hi ha una capella i una sagristia, afegides posteriorment


L’any 1835 es va acabar la capella lateral dedicada a la Verge del Roser per voluntat testamentària de Josep Mundet, terratinent de la zona pròxima a Caulès. Les obres les va fer el mestre de cases Joan Güell i va costar 259 lliures.

El 1964 es va restaurar la façana, el teulat i el cementiri. El preu de les obres fou de 130 mil pessetes.

Per les seves característiques s’ha relacionat amb l’Església de Sant Marcel de Flaçà, al Conflent, construïda al finals del segle X i principis de l’XI.

Edifici de planta rectangular i en planta baixa cobert a dues aigües a laterals situat en un turonet al qual s’accedeix per mitjà d’unes escales. Té una capçalera en forma de trapezi de tipus preromànic , una nau rectangular coberta amb volta de mig punt i, al costat septentrional, una capella i una sagristia afegits.


La façana, l’única part arrebossada, té una porta rectangular emmarcada de pedra de Girona i un òcul de rajol. Les pedres cantoneres, de granit, no estan cobertes d’arrebossat.

El seu petit interior està enguixat i consta d’un cor amb balconada de fusta a la part occidental, d’unes escales d’accés, de la petita capella lateral i de restes de mobiliari religiós i litúrgic en mal estat (bancs, imatges, altars...).



Escultura de Santa Susana. Fotografia de Caparrós, X.; Serrano, M.2005

L’exterior és de pedra vista menys la façana, reformada el segle XIX. Conserva tres contraforts al costat meridional i un al costat septentrional. Un dels elements més antics, a part de l’absis i les parets mestres, és la finestra tapada del lateral meridional. El sostre té un campanar de cadireta amb dues obertures de mig punt i cap campana, al qual s’accedeix recolzant una escala i amb uns graons efectuats en un dels contraforts.

A la part meridional del temple s’aixeca un aterrassament que contenia el cementiri, que va estar en funcionament fins a finals del segle XX, quan es van traslladar les restes al cementiri nou de Vidreres, a causa de les nombroses profanacions.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 14 de març de 2017

ERMITA DE SANTA LLÚCIA I SANT BALDIRI DE L’ARBOÇ. LA BISBAL D’EMPORDÀ

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de l’ermita de Santa Llúcia i Sant Baldiri de l’Arboç, al terme de la Bisbal d’Empordà.




No en trobava cap dada a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_la_Bisbal_d'Empord%C3%A0

I, tampoc a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=®istre=&adreca=&poblacio=la+bisbal

Apareixia – com acostuma a succeir en aquesta terra assolada pels brètols - a la premsa en ocasió d’un robatori :
http://www.diaridegirona.cat/comarques/2010/12/15/roben-tres-imatges-lermita-santa-llucia/452512.html

L’enciclopèdia Catalana ens diu que en una fondalada de la serra dels Perduts hi ha l’ermita de Santa Llúcia de l’Arboç, del segle XVIII, d’una sola nau i campanar de cadireta. Hi ha restes de la casa de l’ermità. El segon diumenge de desembre s’hi celebra l’aplec de Santa Llúcia, s’ha perdut, però, l’aplec de Sant Baldiri (copatró de l’església), molt interessant des del punt de vista folklòric, on hom solia canviar els goigs per corrandes populars i irreverents.

Quan al topònim Arboç, té relació amb l’abundància en aquest indret de l’arbust o arbre de la família de les ericàcies: Arbutus unedo L. (Cat., Mall.); cast. madroño. Té les fulles lanceolades, asserrades, llises i coriàcies, sempre verdes; flors blanques o rosades i fruit rodó, granulós, de la grossària d'una cirera, de color vermellós quan és madur.


Quan als Goigs de Santa Llúcia el podreu veure en aquest enllaç :
https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2014/12/goigs-santa-llucia-sant-pol-de-la.html

Ens agradarà tenir més noticies d’aquesta ermita a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Que la Bisbal d’Empordà no disposi d’un Catàleg de patrimoni ens línia ens sembla extraordinàriament greu.

dilluns, 13 de març de 2017

BASÍLICA DEL SANT ESPERIT. TERRASSA. VALLÈS OCCIDENTAL

Fèiem la primera sortida desprès d’un ensurt de salut, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, i quin millor lloc per tornar a començar, que l’església catedral del Sant Esperit del bisbat de Terrassa,oi?.


No disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia la co-capital del Vallès Occidental.

Patrimoni Gencat ens diu, edifici d'una sola nau amb absis poligonal a llevant, capelles laterals i creuer a mitja nau; capella del Santíssim a la banda de migjorn; campanar i sagristia a l'angle migjorn-llevant. Capella del Sant Crist al creuer nord.

Murs laterals aguantats sobre pilastres de pedra dividides per mitja columna cilíndrica adossada, amb basament; arcades apuntades de pedra, sobre mènsules obren les capelles laterals. Finestrals amb vitralls policroms, apuntats i dividits per doble columneta de pedra rematada amb motius florals. Els murs acaben emplenant l'apuntat que formen les arcuacions, creuades i amb clau al centre de la volta; les mitges columnes es prolonguen en capitells i escultures de sants,

En el presbiteri actual, destaca l’altar, situat al centre sota un baldaquí de tres corones. El retaule, responent a l’anomenat “Projecte Isaïes” que va guanyar el concurs de projectes, és obra de l’arquitecte Lluís Bonet Garí (el Cros, Argentona, Maresme 1893 - Barcelona 1993), juntament amb Enric Monjo Garriga (Vilassar de Mar, 12 de febrer de 1895 – Barcelona, 2 d'octubre de 1976, autor de totes les escultures i relleus, i Antoni Vila Arrufat (Sabadell, Vallès Occidental, 20 d'octubre de 1894 - Barcelona, 18 de setembre de 1989), al qual es deuen les pintures. El retaule és una contemplació de la Trinitat i de l’Església.


El Pare etern i els grups d’àngels són pintats perquè són éssers espirituals. En canvi, les imatges del Santcrist de l’altar, de la Mare de Déu Assumpta, dels grups de sants i dels apòstols, són esculpides amb policromia per tractar-se d’éssers humans. La única excepció d’aquesta norma és la figura de l’Esperit Sant, titular de l’església, de la parròquia i de la catedral. Representat sota el símbol del colom, les seves ales disten dos metres d’un extrem a l’altre. La imatge, envoltada d’una aureola amb flames, està situada als peus de la figura de Déu Pare. Més avall, la figura delicada de la Mare de Déu Assumpta al cel, dintre d’un medalló d’àngels de 4,5 metres de diàmetre.

Al fons de l’absis, al centre dels apòstols, destaca sant Pere assegut a la càtedra amb tiara. Sant Pere, amb sant Cristòfol i Sant Valentí (representats als extrems) són els patrons de la ciutat de Terrassa. Entre sant Pere i els apòstols evangelistes (sant Joan i sant Mateu) hi ha representats sant Lluc i sant Marc, asseguts. Sobre les quatre columnes del baldaquí s’alcen les figures dels profetes Isaïes, Joel i Ezequiel i de l’arcàngel Gabriel, tots ells amb una frase al•lusiva a l’esperit de Déu, l’Esperit Sant .

Sota de sant Pere, en relleu sobre fusta, la seva crucifixió, ha esdevingut el marc de fons de la càtedra episcopal. Aquesta escena així com els passatges del Llibre dels Fets intercal•lats entre els apòstols, i les figures del cadirat són relleus sobre fusta. Completen el retaule dos relleus d’escultura policromada –al damunt de les portes laterals- que representen l’Anunciació i el Baptisme de Jesús: dos moments del Nou Testament en que actua l’Esperit Sant.

La capella del Santíssim, obra de Lluis Moncunill Lluis Moncunill, de l’any 1907, deixeble de Gaudí, amb els arcs en forma d’el•lipsis té com a retaule un Sant Sopar en relleu policromat de Rafael Solanich Bàlius (Barcelona, 1895 - ibídem, 9 de novembre de 1990).


El Sant Enterrament, obra de Martí Diez de Liatzasolo (Alkiza, Guipúscoa, c.1500 - Barcelona, 1583) provinent de la capella de l’Hospital del Sant Esperit (encarregat l’any 1539); trossejat l’any 1936, es va poder recomposar i es troba a l’ala dreta del creuer. Grup escultòric situat a la tercera capella lateral dreta de l'església del sant Esperit. Està cisellat en alabastre, representa el tema del "plany sobre Crist mort", i l'integren set figures; la Mare de Déu confortada per Sant Joan, les tres Maries, Nicodem i Josep d'Arimatea. Les figures es troben disposades al costat del Crist jacent, representat al damunt d'un sepulcre o llit. La composició del grup és bàsicament frontal, amb les imatges situades al fons i als costats. Les escultures estan aïllades entre elles, llevat del grup format per la Mare de Déu i Sant Joan que estan esculpits en el mateix bloc i expressen un dolor contingut.


Fotografia de l'Enric, Enfo

Són elements dignes de ser mencionats el Cambril de la Mare de Déu de Montserrat (1947) sota de la qual hi ha l’escultura de sant Ignasi jacent en rapte, obra de Josep M. Camps i Arnau(Sarrià, 29 de octubre de 1879 - Barcelona, 6 de febrer de 1968)


Les capelles laterals tenen els seu retaules. Algunes imatges són de Francesc Juventeny Boix (1906-1990) (la Immaculada, la Mare de Déu dels Dolors- Soledat). D’altres són obra dels tallers salesians. Els més moderns són els més propers al presbiteri: la capella del Roser, amb un retaule del pintor Josep Camí Aliart ( 1928 + 21.02.2005) , que representa els misteris del Rosari al voltant de la imatge barroca (segle XVIII). I la capella de sant Josep, amb la imatge feta l’any 1993 per Gabriel Alabert Bosque ( 1916+ 2003 )

El campanar: edifici en forma de torre rectangular amb quatre grans xamfrans, construït a l'angle sud-oriental de la nau del temple, amb l'eix més llarg paral•lel a aquesta. El cos de fusta que aguantava les campanes fou substituït el 1893 per un cos d'obra de perímetre igual amb quatre finestrals d'arc apuntat i voluminoses cornises a la part inferior i superior, coronat de gran balustrada de pedra i, per sobre, cos de ferro forjat en doble nivell d'arcuació que sosté campanes horàries, el parallamps i penell. Obra de filades horitzontals de totxo molt sòlida, amb carreus de pedra de Castellar del Vallès als finestrals que aguanten les campanes.

Darrerament l’any 2005 van ser col•locades les quatre escultures de bronzo que ornamenten l’actual façana del temple, que representen Sant Benet, l’arcàngel Sant Miquel, Santa Elena i Sant Antoni Maria Claret. Són obra de l’escultor Luis Beitia de Azkoitia (Guipúzcoa).

El temple ha estat inclòs en el Patrimoni Cultural Català el 23 de maig de 2002 i forma part de l’Inventari General de Béns Mobles de l’Administració de l’Estat.