L’ESGLÉSIA NOVA DE SANT ESTEVE DE LA GARRIGA

Ens aturàvem el Manuel Navas Ortiz, i l’Antonio Mora Vergés, davant la façana de Sant Esteve de la Garriga, no sorprèn – atesa la data de construcció – la grandària de seva fàbrica; pensem que en aquelles dates l’assistència als oficis religiosos estava al voltant del 50% de la població, en aquelles dates el nombre de veïns era aproximadament d’un miler, actualment amb una població que s’apropa als 15.000 habitants de dret, aquí – com per arreu – la pràctica religiosa ha davallat a nivells que en el millor dels casos oscil•len entre el 5 i el 10% .

L’església ‘Nova’, dita també oriental en relació a la seva homònima de la Doma, que ha vist reduït el seu paper a Capella del Cementiri, manté l’advocació de Sant Esteve; segons Josep Maurí i Serra, va ser – i és - la major obra col•lectiva realitzada pels garriguencs.

Iniciada el 1686, no s'obrí al culte fins el 1737, encara que no estava enllestida del tot. El projecte de construir-la amb planta de creu llatina i cobrir el creuer amb cúpula s'abandonà molt avançada l'obra, i es canvià pel pla d'una sola nau amb un absis circular. Obra de grans proporcions, el projecte sembla que era de Giralt Cerdà, mestre de cases, procedent de Gascunya, però establert a la Garriga d'anys. La lentitud de la construcció: l’any 1685 s'adquirí el terreny, l’any 1737 s'obrí al culte, l’any 1883:es va refer la teulada i la volta, l’any 1895 s'edificà la "capella fonda", l’any 1926 l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros (Vic 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966) construeix una decorativa balustrada, al capdamunt de la gran escalinata de pedra, que juntament amb portalada barroca de l'església, dóna al temple un to molt solemne i de gran efecte.

El campanar, acabat de construir molt més tard, no seguí totalment el projecte primitiu, cosa que li restà esveltesa.

La retratava amb una perspectiva similar a la que es recull en la imatge del casament de Manuel Joaquim Raspall Mayol el 22 de febrer de l’any 1906.

EL SANTUARI DEL REMEI DEL CASTELLVELL

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pujàvem fins al dit Castellvell de Solsona, dins el terme municipal d’Olius, ens atenia meravellosament la senyora Lourdes, masovera i/o ermitana de Castell i el Santuari de Nostra Senyora del Remei.

Hi ha notícies d'aquest castell, "castro selisona" l'any 929, "castro Celsona" el 965 abans de la devastació de Barcelona per Almançor.

S’esmenta en diferents documents els anys 957 i 973.

Un document de vers el 1000 deixa constància de l’estada al seu palau del castell d'Olius del comte Ermengol I d'Urgell, on rebé el prior Ramon, de l'església de Solsona que "Avus meus construxit in sua propia dominicatira". Els comtes urgellencs manifestaren repetidament el desig d'ésser enterrats al temple de Santa Maria de Solsona.

Al ensems dels comtes d'Urgell com senyors de Solsona; consta també que tingueren drets – fins en ocasions damunt del comte d'Urgell i de Solsona - els bisbes d'Urgell.

L’any 1054, el comte Ermengol III i el bisbe Guillem concertaren un conveni, amb referència al "castrum de Solsona cum suos terminos vel cum sua castellania".
Amb butlla datada l’any 1099, el papa Urbà II confirmà al bisbe d'Urgell "Castrum Celsona et Eccla. Sancte Marie", amb les pertinences.

El 1104, el bisbe d'Urgell cedí els seus drets sobre el castell de Solsona a l'església de Solsona. Documents del segle XII al•ludeixen l'església de Sant Miquel, amb referència al castell.

Pel casament d’Agnès de Tarroja, besnéta d'Adalmús, filla del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, amb el vescomte de Cardona Ramon Folc, el 1217, la propietat del castell decantà als Cardona.

Els drets cardonins refregaven, a vegades, amb els episcopals – aleshores del Bisbat d’Urgell - El castell i la vila de Solsona, tanmateix, foren vinculats, el 1314, al vescomtat de Cardona, posteriorment comtat, marquesat i ducat.

El Castell-Palau el conformava un conjunt d’edificis de forma trapezoidal , aixecats al centre d'una gran esplanada; el recinte estava protegit per quatre torres rodones situades als angles i unides amb murs laterals, de les quals només una es conserva sencera, també un cos central dels segles XIII-XIV, quan fou renovat i ampliat.

A darreries del segle XIV, per ordre de l’ aleshores comte de Cardona , fou enderrocat, perquè – segons les cròniques - ja no servia d'habitacle.

La creació de la Diòcesi de Solsona, quina gestació expliquem tot seguit, enverinarà la relació entre ambdós poblacions durant segles:

El rei Ferran II demanà i obtingué d' lnnocenci VIII el permís per crear un nou bisbat ; en la primera petició (1589) presentava com a llocs possibles per ubicar-hi la seu episcopal Balaguer, Manresa i Solsona; finalment però es decidí per Solsona.

Els arguments recollits en la butlla fundacional, Super universas, aprovada en el consistori del 19 de juliol de 1593 i publicada 1' 1 d'agost següent, són:
1. Que per la seva extensió el bisbe no pot visitar cada dos anys, segons la prescripció conciliar, el bisbat d'Urgell, al qual pertanyia la gran majoria de les parròquies que configuraven la nova diòcesi.

2. Que els pobles fronterers es veuen afectats per l'heretgia.

3 Que Solsona té totes les condicions:

A) religioses (convent deis caputxins).
B) materials (església col•legiata ben dotada).
C) , ambientals (plana bonica i fèrtil).

La decisió, ultra contrariar els drets legítims de Balaguer i , Manresa, s’entén únicament com el desig reial de limitar el poder creixent de la casa de Cardona.

Demolit el 1872, queden bona part dels murs perimetrals, i les restes de la capella de Sant Miquel.

Dins L’església i/o santuari del Remei construït sobre aquestes restes – on destaquen els blasons dels Cardona - hi ha la imatge gòtica de la Mare de Déu del Remei o de Castellvell, del segle XIV.

EL GINKGO DE LA GARRIGA

Anàvem el Manuel Navas Ortiz, i l’Antonio Mora Vergés, passejant bocabadats pels carrers de la Garriga, als límits del Vallès oriental.

Al bell mig de la plaça de can Dachs, m’aturava per retratar aquest magnífic exemplar de ginkgo.

No trobava cap explicació de qui el portava fins aquí, ni en quina data.

El topònim local, fa referència a la comunitat vegetal constituïda per plantes de fulla endurida i persistent, entre les quals predomina el garric.. Procedeix de la degradació de l'alzinar o de la màquia , i es fa sobre sòls profunds.

La seva ubicació, al ensems que la peculiar coloració groga que des de les darreries de novembre i principis de desembre – segons els anys - adquireixen les seves fulles, l’han fet un dels arbres més ‘populars’ de la Vila.

Hom explica que aquesta espècie arbòria és la més antiga del món; de la seva resistència en donen testimoni a Hiroshima, quatre arbres que creixien a 1,5 quilometres d'on va caure la bomba atòmica el 1945; totes les altres plantes i animals van ésser destruïts en aquella àrea, el ginkgos, tot i recremats van sobreviure, i avui son el testimoni mut de la irracionalitat de l’espècie humana, i de l’estultícia del país que s’entesta en servir de mirall al nostre món.

Possiblement sobreviurà també en aquest context de lladronici i corrupció generalitzada, que de la mà del PP, ens torna ràpidament a l’edat mitjana.

GELOSIES, FINESTRES i ÒCULS EN CARREU PERFORAT

L’Enric Sànchez-Cid ens feia partícips d’haver trobat en ermites, capelles, esglesioles i esglésies, carreus foradats com a us de finestres, gelosies i òculs. El tema – gens estudiat pel que tenim coneixement - sembla molt interessant, i agraïm des d’ara les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ens proposava una reflexió : Podria tenir el carreu foradat preromànic un origen remeier per contrarestar les forces malignes?.  Ens feia adonar alhora d’un fet de tot evident, avui,  i des de que vivim en barraques i/o cases, els punts més febles dels edificis, son  els accessos a les cases , aquells que faciliten la comunicació entre l’interior i l’exterior.

17       

En ocasió d’un viatge per la  comarca aragonesa de la Jacetania, amb capital a Jaca, tenia ocasió d’observar una esplèndida panoràmica sobre les teulades de la població de Borau, situada en un nivell més baix que la carretera,  en casi totes les xemeneies i en moltes de les finestres s’hi trobava, rematant l’extrem superior, una pedra foradada, més o menys treballada, d’aquest paral·lelisme : finestra i xemeneia, un paisà, a qui vaig interpel·lar sobre la qüestió,  em confirmava el caràcter preventiu – quasi màgic -  que s’atorgava  a moltes pedres i, particularment a les pedres foradades i, d’aquí, que les col·loquessin coronant teulades, finestres i xemeneies, amb una finalitat  - per a ell, clara i evident - : para espantar a las brujas!...

Compartim el nostre espai vital amb altres especies de l’anomena’t regne animal, i tots plegats tenim al nostre abast – per satisfer TOTES LES NOSTRES NECESSITATS – el que s’ha definit com regne vegetal ( arbres, flors, plantes,..), i el regne mineral, on trobem des de la sal comú, fins als metalls, i per descomptat i omnipresent per arreu, les pedres.

Quina explicació tenen els dolmens de  Ala-Safat, Al-Damiyah, a Jordania ?.

Que en sabem del cert de la dita Pedra d’Ordovés ?.   Més enllà de les històries que se’n expliquen d’aquesta petita pedra de color fosc, d’uns 10 centímetres de llarg, relligada amb un fil de coure que reuneix els dos fragments amb que van partir-la. La guarda la família Grasa, des de fa quatre generacions i procedeix del veí poble de Abenilla. Té forma de pota de cabra i està formada per dos tipus de roca. S’explica que va sortir d’una serp i d’aquí que és anomenada també,  la pedra de la serp d’Ordovés.

Aquesta mateixa creença la trobem a la Xina, on hi ha nombrosos fets , en que es documenta que s’utilitzaven aquestes pedres de serp (procedents del cap d’una d’elles o d’un dragó) com antídot de les picadures o enverinaments...

Els carreus foradats en una pedra única, no es troben només en els edificis religiosos com,   ermites, capelles, esglesioles i esglésies, els podem veure a Borau, a la jacetania, però també a Palau-Solità al Vallès Occidental.

L’EDIFICI JORBA DE MANRESA

És obra d’Arnald Calvet i Peyronill, (Barcelona, 1874 - 1956) que havia aixecat l’edifici dels magatzems Jorba (1926), al Portal de l'Àngel, 19, de Barcelona, pel qual va guanyar el concurs anual d'edificis artístics en l'edició de 1927. Entre 1930-1940 va construir per la mateixa entitat els magatzems Cal Jorba a Manresa, c/ muralla del Carme, 25.

La construcció es va fer en tres etapes: 1936, 1943 i 1952, i és un dels pocs exemples d’art déco que hi ha a Catalunya. L’ edifici que ocupa un xamfrà en una de les vies principals de la ciutat de Manresa. Les seves façanes són bellíssimes i estan àmpliament decorades amb motius vegetals molt estilitzats i distribuïts en forma rítmica per tota la seva superfície. La part on convergeixen les façanes laterals és el que podríem anomenar façana principal, de dimensions força reduïdes. L’edifici, que té una clara voluntat monumental, és dominat per un cos central en forma de torre, amb un típic rellotge envoltat per uns relleus al•legòrics i custodiat per dues àligues.

El 30 de juny de 1984 tancaven ‘oficialment’ els magatzems Jorba, la nissaga fundadora però se’n havia deslligat anys abans, traspassant-lo a l'empresa andalusa Gicos, que al ensems l’any 1974 el cediria al Grup Europrix.

Pere Jorba i Gassó (Calaf, Anoia, 1849 - Manresa, Bages, 1927), havia començat l’any 1869 amb una botiga al carrer de Na Bastardes, el negoci alhora que creixia anava canviant canviant de lloc -plaça Major, carrer Urgell, plaça Sant Domènec- , desprès de la mort del fundador s’aixecaria l’edifici conegut encara amb el seu cognom.

L’empresa en les seves millors èpoques editava la Revista Ilustrada Jorba, de distribució gratuïta, que tenia una funció comercial i propagandística dels grans magatzems manresans. Us deixo un enllaç que us permetrà veure’n alguns exemplars.
http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/pandora/#top

REVISTA ILUSTRADA JORBA – en castellà, lògicament - arribava puntualment a milers de cases d'arreu de Catalunya, de l'Estat Espanyol – aleshores això de Regne d’Espanya, semblava sospitós, com dissortadament ha confirmat el temps-; i fins a diversos països de l'Amèrica llatina, malgrat que els magatzems només van arribar a tenir una sucursal a Brussel•les oberta l’any 1919.

L'edició de la revista, amb un tiratge aproximat de 15.000 exemplars, es feia a la Impremta de Sant Josep , a la Ciutat de Manresa.

Mentre premia l’objectiu per aconseguir la imatge que acompanya aquest breu, en venia – una vegada més - al cap la locució llatina, Sic transit gloria mundi, que significa literalment: "Així passa la glòria del món" i que hom tradicionalment ha relacionat amb el caràcter efímer dels èxits i dels triomfs.

LA TORRE COSTA DE SENTMENAT

Sortia al Passeig Josep Anselm Clavé per respirar – venia del saló del teatre de la Societat Coral Obrera la Gloria Sentmenatenca - on el grup de country feia la darrera ballada del curs 2011-2012; a la mateixa vorera un xic més avall, hi ha un singular edifici residencial unifamiliar d’una sola planta, envoltat d'un ampli jardí , construït l’any 1893 segons indica a la façana.

L'estructura és totalment simètrica, amb planta rectangular.

S’aprecien les influències arquitectòniques del Modernisme, però alhora apareixen elements neoclàssics i també d'ornamentació barroca.

Inevitablement – estem a la Catalunya ocupada des de 1714 - la façana decorada amb dos bustos, queda deslluïda pel cablejat dels mal anomenats serveis públics.

M’expliquen que el nom de la casa – Torre Costa - té relació amb un dels seus estadants, el Doctor en medecina , Josep Mª Costa, que fou el metge de capçalera de molts sentmenatencs els anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle XX.

Esperava trobar més informació:

Qui va ser el promotor d’aquest edifici ?

Qui en va fer el projecte, i la direcció de les obres ?.

Fins i tot, quin era el segon cognom del Doctor Josep Mª Costa ?

Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercataunya@gmail.com

LA FÀBRICA DE FARINES ALBAREDA S.A DE MANRESA

M’aturava per retratar l’edifici singularíssim de la Farinera Albareda, situat a la plaça del Mil•lenari, al barri de Valldaura [ vall d’or , en algun llunyà moment del passat ].

D’aquest magnífic edifici d'arquitectura modernista, cal destacar la seva originalitat en les obertures, sobretot les de la planta baixa i el tercer pis. Obra de totxo arrebossat, utilitzant el mateix vist, per donar agilitat en arcs i brancals, va ser una de les construccions industrials importants de les dues primeres dècades del segle XX a Manresa.

És obra de l'arquitecte ALEXANDRE SOLER I MARCH.

Trobava informació – inespecífica - en la que s’explica que l’any 1909, els germans Albareda ( en sabeu els noms i el segon cognom ? ) van iniciar l'activitat de producció de farina a Manresa.

El 1921 es va constituir en Societat Anònima, com a COMERÇ I INDÚSTRIES ALBAREDA. S.A. fins al dia avui.

A la pagina de l’empresa – m’omplia de goig constatar que està activa i plena de projectes - , llegia ; gràcies a la seva proximitat a les comarques de l'Anoia, Berguedà , Osona, Solsonès, Segarra, Barcelonès i al sud de França, la seva situació a la Catalunya Central li permet respondre a les exigències i demandes d'arreu de Catalunya, així com al consum del mercat espanyol i sud de França.

Les instal•lacions estan adaptades per oferir la màxima qualitat de les farines, amb la millor tecnologia i la tècnica obtinguda amb l'experiència de més de cent anys, per a mantenir el millor sabor en el producte final.

Disposen de laboratori propi, des del que es controla i es garanteix la qualitat final dels productes que s’elaboren.

La fàbrica fiu rehabilitada durant la darrera dècada del segle XX, i sense cap dubte, podem dir de la façana d'aquest edifici de tres plantes, que és una de les més representatives del modernisme industrial manresà.

AH!, que per molts anys pugui continuar fent tant bones farines.

coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA DE L’OLLER A SANT MARTÍ DE CENTELLES

Fèiem l’any 2010 una sortida pel terme de Sant Martí de Centelles en la que ens cridava l’atenció una casa senyorial – amb finestrals adornats curiosament amb margarides com feia l’Emili Sala Cortés, preguntarem també al propietari dades de l’arquitecte -. Demanaven en relació al blasó alguna informació; rebia fa un parell de dies un e.mail en el que ens diuen :

Hem llegit, casualment, la vostra ressenya de la casa de l'Oller a Sant Martí de Centelles i la pregunta en relació a l'escut que adorna el finestral de la sala de la casa pairal.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/05/que-en-sabeu-daquesta-escut-parlant-de.html

L'escut és de mitjan segle XIX, com la resta del finestral, i representa un burro, que aleshores era l'activitat econòmica més rellevant de la casa.

De fet, el mas Oller fou un dels bressols del burro català, des d'on s'exportava a diversos llocs d'Espanya, Europa i Amèrica.

Actualment s'està duent a terme un estudi històric del mas i de la seva activitat en relació al burro català.

Salutacions cordials,

JAUME OLIVER BRUY
-Cultura, Patrimoni, Turisme-
Ajuntament de Sant Martí de Centelles
T. 938442406 F.938441120
oliverbj@diba.cat

Ens afanyàvem a contestar :

Hola;

Gràcies per la resposta.

Tenim clar que els Oller tenen – si és el cas – un escut parlant en el que llueix almenys una olla.

En algun cas hem sostingut l’origen del cognom - en concret a Castellterçol- pel fet que la casa està ubicada en una fondalada – un cull d’olla -.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/05/loller-i-la-capella-de-sant-bru-de.html

Res però dona peu a considerar ni remotament la hipòtesis dels ‘ fabricants d’olles’ que defensa fins algun catedràtic d’història. A Catalunya l’ofici té un nom propi, terrissaire.

Ens agradarà tenir més noticies de l’estudi històric del mas - concretament de la possible actuació de l’arquitecte Emili Sala Cortés - i de la seva activitat en relació al burro català.

SANT MARC DE LLARDECANS I L’ARCADA. EL SEGRIÀ

L’Enric Sànchez-Cid s’arribava en aquesta ocasió fins un petit puig, a l’anomena’t despoblat d'Adar prop del poble de Llardecans al Segrià, on es localitzen les runes de l’església de Sant Marc i l'Arcada.

La vila closa de Llardecans fou emmurallada (modernament només resta un sector dels murs medievals, que foren aprofitats en la construcció de cases). Desaparegut l'antic castell (que encara serví durant la guerra del Francès), l'edifici més important és l'església parroquial de Santa Maria, grandiosa obra del segle XVIII (1763), de façana barroca i porta molt ornamentada, campanar de torre i interior neoclàssic. Conserva un altar major barroc dedicat a l'Assumpció de Maria.

En època moderna ha desaparegut la bassa gran i al seu lloc es bastí una àmplia plaça. Dins el mateix nucli hi ha antics casals de pedra fets en l'època de prosperitat (segle XVIII) i a tocar de la vila hi ha la capella de la Mare de Déu de Loreto, també del XVIII, amb retaules i una imatge gòtica.

També hi destaca la Farmàcia Tomàs Piñol, inaugurada el 1846, en servei fins el 1988. La farmàcia s'integra dins la casa de la família Piñol. És la única part de la casa que no ha patit cap transformació estructural significativa des de la seva construcció el 1846. S'hi conserva un conjunt extraordinàriament complet i homogeni. Des de la distribució i tipologia del mobiliari a les pintures murals que la decoren, als conjunts de ceràmica i vidre que es conserven als objectes farmacèutics, fins a la magnífica biblioteca farmacològica que es troba in situ. Tot forma part d'un conjunt d'elements que s'han anat configurant de generació en generació.

Quan al topònim , s’explica que els habitants de l’indret , per lluitar contra la pesta, no es movien de vora la llar de foc, i uns gossos els portaven el menjar a casa. A l’escut s’hi representa un gos que passa. Altres però defensen un origen àrab, que faria referència a l’escassa productivitat de les terres.

Al NW del terme hi ha el despoblat d'Adar, amb vestigis d'una fortalesa àrab, un gran arc apuntat d'un edifici que no es conserva. Es tracta d’un arc isolat completament, d’una obertura de 6 metres i d’una altura de 4 metres, fet de pedres tallades i ben disposades i d’un gruix de tres pams, datat probablement del segle XIII, ja en període cristià i pertanyia a l’Orde del Temple.

La petita capella de Sant Marc, romànica, mig esfondrada, de planta rectangular de 6 metres per 10 metres d’àrea i els murs de 60 cm. de gruix. D’absis quadrat. Pel perfil corb que s’observa a la part alta dels murs de la capçalera i del frontis, devia tenir una coberta de volta de canó i, probablement, amb dos arcs torals per suportar el pes: en resten les columnes, de secció rectangular, adossades als murs laterals.

Aquesta construcció deuria haver tingut un origen visigot (capçalera plana i encarada al NW); després esdevingué una mesquita musulmana i amb la conquista del comte català passà a un temple cristià romànic (no es pot considerar preromànic, per la cronologia, perquè fins a mitjan del segle XII, encara era un territori àrab); això explicaria el fet que no aparegui al document Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis del bisbe Guillem Pere de Lleida.

Per l’entorn de l’Arcada i de la capella de Sant Marc hi a restes de murs que delimiten espais rectangulars dels habitatges del poble que hi hagué.

L’arc persisteix després de més de 800 anys com un fet inexplicable davant del pas de tantes batalles i de tants brètols, incloent-hi els polítics i els caps dels exèrcits, responsables de les guerres que han passat per aquest indret. Hom pensa que els deu impressionar, aquest testimoni en pedra, d’una història passada que mostra la fe d’uns homes i dones, que – com nosaltres avui - només podien esperar alguna cosa bona per la gràcia de Déu.

MAS EL PLA A OSONA

Em cridava l’atenció un petit edifici annex a la part posterior, que malgrat estar orfe de qualsevol símbol religiós, em feia pensar en que podia haver estat la capella a que fa referència el Josep Milà Puigdomènech, en el seu excel•lent treball sobre la casa.

No en trobava cap altra referència, ni a la pàgina web de l’Ajuntament de Balenyà, ni a la llista de monuments de la població, de la que curiosament tampoc en forma part la Casa recés “Marcos Castañer”, situada a la Quinta Rosario -Ctra. de Ribes, s/n de 08550 BALENYÀ-HOSTALETS

Des de fa molts anys en aquesta casa les Religioses Filipenses Missioneres de l’Ensenyament, acullen persones de totes les edats que cerquen retrobar la pau de l’esperit.
Tel. 93 889 82 95 Fax: 93 882 16 10
filipbalenya@hotmail.com

Us deixo l’enllaç a la pàgina del Josep Mila Puigdomènech, al que trametre aquest breu apunt, i aprofitaré per demanar-li – si la té – informació de la casa les Religioses Filipenses Missioneres de l’Ensenyament.
http://webrutes.proxarxa.net/toponim.php?top=43

Cal trencar l’estereotip que diu que la historia es redueix a comptabilitzar els casos de corrupció en que estan implicats els partits politics, o algunes de les ‘patums’ de la cultura. Tampoc més enllà de la mesquinesa dels nostres ‘pares i mares de la pàtria’ -d’aquesta, d’Espanya i d’Europa - , les politiques que mitjançant les reduccions i/o retallades persegueixen el retorn a les ‘cavernes’.

Qui se’n recordarà d’aquesta gentussa d’aquí a vint anys ?.

LES MARGARIDES DE L’EMILI SALA CORTÉS A LA RONDA DEL CARRIL

Anàvem el Manuel Navas Ortiz, i ‘Antonio Mora Vergés, per la mal dita Ronda del Carril de la Garriga [ ho dic perquè no és ‘un camí que volta, que no és recte’; cast. vuelta. Se'n varen tornar a França faent la ronda per Catalunya, Boades Feyts 370].

Va néixer al ensems que es va fer passar per la Garriga la línea fèrria Barcelona-Vic-Ripoll. Heu de recordar que aleshores els trens eren de carbó, però també que la major part dels desplaçaments s’havien de fer amb vehicles de tracció animal.

Aprofitant les facilitats de comunicació – sobretot amb Barcelona - en ambdós costats s’hi van construir uns esplèndids edificis,- ‘torres’en l’argot de l’època, que ha fet fortuna - per satisfer la demanda de cases d'estiueig destinades majoritàriament a la burgesia de la metròpoli .

Les construccions s’aixecaven des de les darreries del segle XIX , fins a les primeres dècades del segle XX. Aquesta circumstància fa que malgrat continuar amb els mateixos accessos que hi havia al començament del segle XX ; la fa Ronda del Carril sigui un ‘museu’ a l’aire lliure de l'arquitectura modernista i noucentista.

Cercàvem – i donem fe que n’hi ha amb escreix – les ‘margarides’ de l’Emili Sala Cortés; més enllà de les cases que aixecava aquest arquitecte genial – on com és lògic n’hi ha per arreu - la seva influència s’estén a un i altre costat de la via fèrria.

Com diuen els sastres. ‘ uns botons de mostra’.

Us deixem unes preguntes;

Existeix encara la Casa Ramon Rocafort Carreras (la Garriga, 1910) ?.

Qui va aixecar la casa de número 33 ?

Qui va aixecar la casa de números 41-43 ?

Per endavant gràcies, coneixercatalunya@gmail.com

SANTA MARIA DEL GRAU EN TERME DE FALS A LA COMARCA DEL BAGES

L’Enric Sànchez-Cid amb aquesta crònica – la segona de divuit - continua fent-nos partícips de les ermites, capelles, esglesioles i esglésies, on ha trobat carreus foradats com a us de finestres, gelosies i òculs. El tema – gens estudiat pel que tenim coneixement - sembla molt interessant, i agraïm des d’ara les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

A Santa Maria del Grau – segons el ‘mestre’ Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 1905 - Pineda de Mar, 1997), el topònim deriva del llatí gradus, amb el sentit ‘ pas, graó, esglaó ‘, s’hi accedeix des de la C-25(Eix Transversal), en la sortida que indica ‘a Fals¡ i un cop s’ha passat aquesta població, apareix, a mà esquerra, l’indicador de la pista que mena a l’ermita de Santa Maria del Grau.

El lloc i l’església apareixen citats el 1039. L’església tingué categoria de parròquia, que com a conseqüència de la despoblació, va perdre en benefici de Sant Vicenç de Fals, de la que serà sufragània amb categoria de capella rural.

Es tracta d’una construcció formada per dos cossos d’edifici d’èpoques immediates, però força separades cronològicament: la nau correspon a una obra romànica edificada avançat el segle XII, o potser, fins i tot, al principi del segle XIII, mentre que l’atri, abans capçalera, és una construcció preromànica que s’ha aprofitat.

El santuari preromànic, que actualment és utilitzat com a atri, presenta una planta gairebé quadrada i és cobert amb una volta de falsa ferradura, bastant alta, feta amb lloses disposades a plec de llibre, sota les quals encara són ben patents les empremtes de l’encanyissat. El mur de llevant sobresurt un bon tros dels dos restants i marca el doble vessant de la teulada.

A la façana de tramuntana hi ha una finestra d’una sola esqueixada que té una gelosia formada per un sol carreu amb una perforació. Una altra finestra, també d’una sola esqueixada, presenta una gelosia de dos perforacions.

Deixat a terra i junt al mur de tramuntana, ha quedat abandonat una gran pedra d’un metre per metre, aproximadament, amb un forat centrat que ocupa casi tot l’espai, resseguit per un bordó d’uns 5 cm. Sembla que es tracti d’un carreu perforat per ser utilitzat con a òcul d’una façana.

D’aquest temple correspon la imatge de la Mare de Déu i l’Infant, en mal estat de conservació, que es troba en el Museu de la Seu d’Urgell. Està assentada en un tron escambell amb muntants de secció quadrada amb una bola al cap d’amunt. No porta corona. La cabellera, que no es pot precisar pel deteriorament, li arriba fins les espatlles. De cara rodona, boca petita i ulls ametllats. El mantell passa per fora del braç dret i s’arreplega sobre la falda. El vestit de coll rodó arriba fins els peus que són una de les parts més deteriorades. Amb la ma dreta sosté una bola i, amb l’esquerra, al Fill per les natges.

L’Infant, de cara rodona i cabellera curta, en posició d’assegut queda sobre la cama esquerra de la Mare. No es distingeixen característiques del vestit. Tampoc porta corona. Allarga la mà dreta fins tocar la bola que sosté la Mare.

ERMITA DELS APÒSTOLS. CASTELLAR DE LA RIBERA. EL SOLSONÈS

Anàvem La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Castellar de la Ribera que té una extensió de 60 quilometres quadrats i una població de dret de 170 persones.

Cercàvem l’esglesiola dedicada als apòstols , Sant Felip i Sant Jaume Menor, l'actual edificació si hem de creure la inscripció de la llinda data de 1808; Mossèn Antoni Bach i Riu , sosté que l'ermita és d'origen medieval.

L’ermita s'aixeca al mig del bosc al terme de Clarà, poble integrat actualment dins del municipi de Castellar de la Ribera.



Pel que fa a la descripció tècnica llegim : Capella de planta rectangular i campanar d'espadanya d'una sola finestra a la cara nord-est. Porta d'entrada amb llinda monolítica on apareix la data de 1808. Al mur sud-est, hi ha una obertura molt petita. La capella està assentada sobre la codina. A l'interior de la nau, els paraments estan enguixats i pintats. Volta de canó a l'interior.



El primer diumenge de maig, s’hi celebra una festa , en la qual es beneeix el pa que serà posteriorment repartir entre els assistents.

Esglesioles, ermites i capelles, son testimoni d’un temps en que des del poder – aleshores feudal – les persones naixien, vivien i morien, adscrites a un tros de terra del que en formaven part al mateix nivell que les pedres, els arbres i/o les besties.

Ens semblava extremament lúcida, la reflexió que escoltàvem de boca d’un pagès; aleshores la lluita i/o la resistència eren sortides difícils però possibles, coneixem al sàtrapa , que vivia també entre nosaltres. Ara sota la ‘democràcia del lliure mercat’, mancats dels serveis més bàsics, conscientment desprotegits pels poders ‘públics’, haurem d’acabar marxant tots, la lluita no té cap sentit; contra qui ?, Solsona?,Barcelona?, Madrid ? ,Brussel•les ?, Washington ?,...

Enyorança dels dèspotes coneguts.

LA ‘CASA ROSADA’ DE L’EMILI SALA CORTÉS A LA GARRIGA

No havíem fet gaires progressos en la nostra tasca de voler desvetllar dades de la vida i l’obra d’aquest arquitecte , incomprensiblement menystingut per l’Enciclopèdia catalana – menys ‘GRAN’ justament per aquesta absència - ; per això demanem ara la col•laboració dels garriguencs o garrigans perquè s’arribin fins al Registre Civil, i demani’m veure el llibre de defuncions dels anys 1920-1921, si troben inscrit el traspàs de l’Emili Sala Cortés, que prenguin nota del llibre i foli, i de totes les anotacions o notes marginals que constin a l’assentament - és una activitat que no els comportarà cap despesa econòmica – i ens ho facin arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Pensem que la seva condició d’arquitecte dels Tolrà, primer de D. Josep Tolrà Avellà , i desprès de la seva vídua Dª Emilia Carles Tolrà, primera marquesa de Sant Esteve de Castellar, va comportar-li l’extensió a la seva persona , de les filies , i sobretot les fòbies que despertava aquesta noble família. Només així s’explica que no es faci esment de la seva mort al diari la Vanguardia, que pertanyia i pertany encara, als Comtes de Godó.

La que fou casa Emili Sala Cortés, és avui la seu de CERAC, entitat sense ànim de lucre , declarada d'utilitat pública el 1996, quina finalitat principal és l'atenció i tractament de les persones amb trastorns de l'espectre autista.

De la descripció tècnica de la casa llegim : Vivenda unifamiliar aïllada. Consta de soterrani, planta baixa i pis. Façanes estucades. A la façana de la Ronda hi ha dues finestres seriades, les divisòries són pilastres coronades per un capitell compost. Les obertures de la resta de façanes estan encerclades amb esgrafiats geomètrics florals. Les cantonades també estan esgrafiades amb motius vegetals. Es de destacar el capçal amb formes sinuoses amb volutes els extrems, les de la biga carenera limiten una espadanya composada per dues columnes de capitell composts.

Les seves ‘margarides’ se’ns fan visibles a la tanca de la porta d’entrada a la finca.

Cada dia que passa sense que Catalunya conegui i reconegui, la vida i l’obra de l’Emili Sala Cortés, ens fa perdre més i més, la nostra reivindicada condició de nació il•lustrada.

Us deixo una llista d’enllaços que en parlen, dissortadament però, la majoria es limiten a fer un copiar/pegar

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/edifici-de-lajuntament-de-castellar-del.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/emili-sala-cortes-esborrany-per-una.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/emili-sala-cortes-ii-esborrany-per-una.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/emili-sala-cortes-larquitecte-versatil.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/la-llar-cottet-la-garriga-obra-de.html
http://emilisala.blogspot.com.es/p/historia.html
http://epdlp.com/arquitecto.php?id=5628
http://perso.wanadoo.es/historiaderubi/escoles_ribas.htm
http://relatsencatala.cat/relat/el-panteo-de-la-familia-fargas-a-la-doma-la-garriga/1039931
http://relatsencatala.cat/relat/les-flors-de-lemili-sala-cortes-a-les-escoles-del-patronat-tolra-a-castellar-del-valles/1039915
http://relatsencatala.cat/relat/les-margarides-de-lemili-sala-cortes-a-la-ronda-del-carril/1040051
http://relatsencatala.cat/relat/villa-adauta-de-la-garriga/1039998
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/06/safareigs-de-la-baixada-del-calvari.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/07/el-palau-tolra-de-castellar-del-valles.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/07/les-escoles-ribas-de-rubi-obra-de.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/07/les-flors-demili-sala-i-cortes.html
http://www.casabatllo.es/content/pdf/dossier-casa-batllo.pdf
http://www.minube.com/tag/emili-sala-cortes-barcelona-c1239
http://www.photaki.es/fotos-emili-sala-cortes-p1
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3725
http://www.psicologia2000.com/es/enciclopedia-general-psicologia-on-line-wiki-letra-e/37803-emili-sala-cortes.html
http://www.urbanity.es/foro/edificios-en-general-cat/18363-barcelona-casa-elizalde-emili-sala-i-cortes.html
https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/casa-emilia-carles-vda-de-tolr

Qualsevol acció que pugueu fer – per petita que sigui – en la línia de desvetllar dades de la vida i l’obra de l’Emili Sala Cortés, Catalunya us ho agrairà.

EL RELLOTGE DEL MAS ANTICH, A LA VILA MARINERA DEL MASNOU , AL MARESME

No ens sorprenia a la Maria Jesús Lorente Ruiz i a l’Antonio Mora Vergés, que no es fes esment del Mas Antich, a la llista de Torres de guaita i castells de la Costa de Barcelona-Maresme, la doble barrera que formen la via fèrria i la carretera N-II han comportat una suburbialització - en el sentit castellà ‘antics nuclis degradats, annexats al municipi central o no, o bé a espais marginals urbanitzats anàrquicament o amb uns serveis gairebé inexistents’.

http://www.costadebarcelonamaresme.cat/img_upload/actividades/17063.pdf?parametre=982


en el monogràfic DOS-CENTS ANYS D’INDEPENDÈNCIA MUNICIPAL, es fa referència en ELS VEÏNATS MARÍTIMS DE SANT MARTÍ DE TEIÀ I SANT FÈLIX D’ALELLA, a l’aixopluc de les sis torres de defensa que, des del Mas Antich,...

No hi ha – a la xarxa – gaire informació d’aquesta casa; el nom acabat en ch ens fa pensar en un propietari d’origen possiblement jueu, i alhora es reivindica en contraposició amb el nom de Vila ‘ El Masnou’ com una de cases ‘fortes’ de la contrada.

Al rellotge – avui a l’ombra – llueix una llegenda "Nulla fluat cujus non memniscere velis", hom sospita que ‘cujus’, hauria de ser ‘cuius’ , però se’m escapa el sentit últim; m’agradarà rebre traduccions i/o propostes a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT JULIÀ DE CEURÓ AL SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, ens arribàvem fins l’encastellada església de Sant Julià del Ceuró; és un edifici d'una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, decorat amb arcuacions llombardes repartides per lesenes, la finestra del centre de l' absis és de doble esqueixada i coberta amb un arc de mig punt adovellat.

El parament és de pedres escairades a cops de maceta, col•locades en fileres irregulars però uniformes.

L' edifici té una part sobrealçada d'època posterior. La coberta és de dues vessants a la nau i cònica a l' absis. La decoració de les façanes ha estat resolta amb un fris d'arcuacions entre lesenes. El campanar d'espadanya, té dues finestres. Tant aquest com el frontis, arrebossat, són una obra posterior perquè l'any 1905 un llamp va destruir la façana de l'edifici. L'interior de l'església va ser molt modificat quan fou realçada la nau i hom suplí la volta original amb una coberta de llunetes i creueria.

A la fi del segle XVI i al principi del XVII hi pintà dos retaules el pintor local Josep Fretó, que es féu popular a la contrada. Un es conserva al Museu Diocesà de Solsona i el major fou traslladat el 1880 al santuari de Savila, on seria destruït en els dies foscos del genocidi contra Catalunya de 1936-39 . La festa major se celebra per Sant Julià, patró de la parròquia, el 7 de gener, i es fa una festa a l'ermita de la Mare de Déu de Savila el cinquè diumenge després de Pasqua.

El topònim "Ceuró" ha sofert moltes variacions, nou en concret (en documents primitius es troben les formes Ozoró i Zouró, i també ha estat conegut per Odró i popularment per Cigró). Hi ha al respecte teories diverses :

Del llatí odor / que fa bona olor

Del llatí erōne / ORÓ m.

Espècie de cabàs gran, generalment més alt que ample, de forma cilíndrica o un poc panxuda, que serveix per a tenir-hi grans, llegums, figues seques, etc. (Tortosa, País Valencià, Balears). Els orons tortosins i valencians són de teixit de palma o d'espart; els baleàrics són de palla d'ordi, de joncs o de fonoll.

Aquest supòsit implicaria la gran feracitat d’aquestes terres que faria necessari comptar amb un nombre inusual d’orons.

El lloc és esmentat ja el 1094 En tenia la senyoria la noble família Miró (com a Navès), que la cedí el 1100 a l'església de Santa Maria de Solsona. En foren feudataris per l'església de Solsona Guillem i Bernat de la Vansa. Formà municipi al segle XIX amb Pampe.

M’aturaria per recollir una imatge del petit fossar; és un veritable lloc de repòs i pau, i això malgrat la trivialització de la mort, la societat actual sembla imposar-nos.

SANT JAUME DELS COMTALS

Demanava permís per accedir a l’interior de la finca en que es troba l’esglesiola de Sant Jaume; del lloc dels Comtals n’apareix testimoni ja l’any 1049, data en què els vescomtes de Barcelona , Udalard i Guilla i els seus fills, van vendre a l'abat de Santa Cecília de Montserat, Guillem, un alou situat al terme del castell de Bonifaci, en el lloc dels Comtals.

En un fogatge del 1365-70 apareix el mas Comtals depenent del monestir de Santa Cecília de Montserrat, s’esmenta sant Jaume sense atorgar-li cap especial rellevància, això fa pensar que aleshores devia ser la capella del mas Comtals.
Hi ha constància de la titularitat dominical fins l’any 1861 de la família noble manresana dels Soler de la Plana.

L'empresa Vidal, Vallès i Solà, d’ençà de l’any 1861, en serà la propietària. La naturalesa col•lectiva de la companyia ens permet suposar que l’ actualment dita ‘torre de l'amo’ és posterior.

L'any 1917 els germans Ramon i Pere Bach Escofet, adquireixen a la família Vidal la finca, la colònia i la fàbrica dels Comtals.

Us preguntem :

Foren ells qui aixecaren un primer edifici destinat a donar aixopluc a la propietat ?.

En cas afirmatiu, qui era l’arquitecte responsable?

Després de la guerra civil passa a mans de la família Villa, assolint el seu màxim creixement fins l’esclat de la crisis dels anys 60 en que tancarà.

D’aquesta família no se’n troben dades, voldríem saber :

Els noms i els cognoms , i la seva procedència.

En el període posterior a la Guerra Civil es varen fer remodelacions i/o obres a la Torre de l’Amo, com s’observa en les imatges de la web http://elscomtals.net/Historia/index.htm ; voldríem saber - som curiosos de mena - qui n’era el director tècnic ?.

Actualment la Torre de l’Amo és la seu d’una residència de la Fundació Ampans.

A Sant Jaume ja no s'hi diu missa els diumenges, si – encara – la diada del Sant, per Nadal, i en ocasió de les Caramelles.

De la descripció tècnica de l’església llegia : edifici d'una sola nau coberta amb volta apuntada i reforçada amb arcs torals. És d'origen romànic, però ha sofert modificacions i restauracions, en una d'elles s'allargà considerablement la nau.

Una arcada serveix d'unió entre l'antiga i la nova nau. L'aparell és fet amb blocs de pedra disposats en filades.

A sol ixent hi ha un absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera.

Al mur de migdia s'alça un campanar de torre i s'obren dues finestres de mig punt adovellades que corresponen a refeccions obrades en l'edifici.

Hi ha dos portals d'accés, un a la banda nord i l'altre a ponent.

Es tracta d'una església senzilla que no degué passar de ser una capella rural lligada primer al mas Comtals, i successivament a la resta dels que n’han estat propietaris.

Ens agradarà rebre resposta de les nostres preguntes a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA TORRIBERA DE SANTA COLOMA DE GRAMENET

Veníem  la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, de tornada de ‘veure de lluny’ la dita Torre Cardona, o torre Pallaresa, actualment dins el terme de Santa Coloma de Gramenet. Trobem una referència a la Vall Carcerenya ( com si fos un lloc exòtic ),  etimològicament  del llatí valle carcăra, ‘vall estreta’ (amb una forma llatina vulgar carcăra paral·lela a la clàssica carcer, ‘presó’). En l'alta edat mitjana apareix el topònim documentat amb les formes Vallecarchara (any 998) i Ualle carcera (any 1009). Valls estretes, també potser qualsevol sinònim : encaixades, angostes,.. penseu en aquest indret abans de la B-20, i fins i tot abans que la Ciutat de Santa Coloma és fet creditora a l’afegit Gramenet pel fet de Créixer con el gram: créixer molt de pressa.

La OLYMPUS FE-100 – ho fa en algunes ocasions – quan retratava la Torribera , positivava  un paisatge diferent al que veien els nostres ulls.

De l’indret trobava :  La Mancomunitat de Catalunya presidida per Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 29 de novembre de 1870 - 1 d'agost de 1917), preocupada de millorar l'assistència dels malalts mentals, encomana al Dr. Martí i Julià (1914) un projecte d'organització dels serveis assistencials i mèdics.

A la I Assemblea de la Mancomunitat (1914) es recull la construcció d'una clínica mental al terme municipal de Santa Coloma de Gramenet. En l'informe tècnic de l'arquitecte Sr. Rubió [Joan Rubió i Bellver, Reus  24 d'abril de 1870, Barcelona 30 de novembre de 1952 ?. ], -sou pregats de confirmar-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com-; consta que: "La finca anomenada Torribera està situada al terme municipal de Santa Coloma de Gramenet i molt a prop del poble. L'orientació general de la finca, és de cara al migdia, de manera que el sol la il·lumina i escalfa totalment, la major part del dia. Les muntanyes formen una serralada que la resguarda dels vents. L'infrascrit creu, que difícilment podria trobar-se en les immediacions de Barcelona, una altra finca, que sota l'aspecte de l'orientació, fos tan adient com la Torribera per establir-hi una casa de salut i de benestar".

L'any 1926 la Diputació de Barcelona autoritza el començament de les obres. La inauguració fou a l'octubre de 1930, i s'hi van portar 90 malalts crònics de Sant Boi. En aquell temps s'edificà també l'església, 

– sou pregats de fer-nos saber l’advocació d’aquesta Capella - ,  el pavelló per a les infermeres, que després fou convent, i la casa del director.

L'any 1935 s'acabà la construcció dels pavellons ara anomenats Immaculada, Montserrat, Convent, porteria i Tanatori.

L’any 1942 acaben les obres dels pavellons de Lourdes i de Sagrat Cor, que van ser inaugurats el 1945 i 1946 respectivament.

 L'any 1962 finalitzaren les obres del pavelló de Sant Pau.

 L'any 1972 les dels pavellons Centrals i Docent i la zona poliesportiva, que l'any 1986 es va cedir en ús a l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.

L'any 1972 es va tancar la Masia a usos assistencials.

Tinc la sensació que la màquina retrata una dimensió ‘invisible ‘ als ulls humans; curiosament Olympus  - la fàbrica –  malgrat la propaganda que li faig encara no m’ha regalat el recanvi. Aprofito per recordar-los-ho.

L’ indret és sens dubte mereixedor de futures visites.