ESGLÉSIA DE SANT CRISTÓFOL/MENNA DE COGOLLS. LES PLANES D’HOSTOLES. LA GARROTXA. CATALUNYA

Melcior Badosa Torras penjava una bellíssima imatge d’aquesta esglesiola del poble de Cogolls - advocada a Sant Cristofol/Menna – que avui forma part del municipi de les Planes d’Hostoles (Garrotxa), a la vall de Cogolls , drenada per la riera de Cogolls , afluent, per la dreta, del riu Brugent, que neix al vessant occidental del puig Rodó, contrafort meridional de la serra de Finestres.



El lloc amb un topònim que evoluciona etimologicament del llatí cucŭllu, ‘paperina cònica’, ‘punta’ és documentat el 1090, quan Ponç va fer donació al monestir de Santa Maria d'Amer d'una heretat situada a la parròquia de Sant Cristòfol/Menna de Cogolls. Pel que fa a l’advocació del ‘portador del Crist’, Us deixo un enllaç on de forma documentada i rigorosa es defensa la tesis que Sant Cristòfol i Sant Menna [ força desconegut aquest segon per aquestes terres], en la realitat foren una única persona. http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

L’edifici religiós ha estat molt modificat al llarg dels segles, i en relació als ‘canons habituals’ presenta una construcció que podem qualificar com ‘estranya’.

Hi ha un petit porxo cobert amb teulades on hi ha la porta d'entrada amb una llinda de pedra treballada. A dalt hi ha un carot. A la petita capella hi ha la data de 1753 i devia tenir una imatge. L'absis semicircular és eixalbat i al primer cos la teulada és a una sola vessant. Al darrera hi ha un campanar de forma quadrada, adossat a la capella i acabat en punta, que conserva encara les campanes, si bé la construcció de la torre d'aquest campanar és més tardana.

Sou pregats d’ampliar i/o esmenar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAMPANAR DE SANTA MARIA AL PUIG D’ARTÉS

Retratava des de la mal dita Plaça Vella d’Artés – continua tant be com el primer dia, i llevat d’error, no n’hi cap de les seves dimensions a la població - , la torre campanar de la que fou fins l'any 1912 església parroquial; la figura del Josep Olivé Escarré – talment un net amb sabates noves – us permetrà entendre les proporcions, que tenia aquest temple.



La descripció tècnica ens explica que de la parroquial de Santa Maria d'Artés, només se'n conserva un absis romànic , que es troba inserit dins de l’edifici de l’antic ajuntament, ara seu del museu municipal , ja que la paret externa fou utilitzada de paret mitgera -, el campanar (segle XVII) i un pany de paret d'una nau.

L'absis és de planta poligonal, de cinc cares, relacionada amb formes tardoromàniques o gòtiques. A la cara central hi ha una finestra oberta amb una doble entalladura asimètrica, a la part externa l'esqueixada s'ha fet amb dos entalls paral•lels, però a la part interna l'esqueix és més ample a l'exterior que no pas a l'interior. Pel que fa a la cara interna, és coronada amb un arc de mig punt fet amb dues sèries de dovelles.

Està decorat amb un fris que deuria recórrer tot el seu perímetre i que reproduïa formes vegetals de tiges que es cargolen. El conjunt és coronat per un fris d'arquacions cegues amb temes escultòrics senzills.

El campanar fou afegit l'any 1684 i és de planta quadrada, diferenciada en dos pisos; el superior presenta dues obertures per cara formades per dos arcs de mig punt sostinguts per un massís pilar. Està rematat per una balustrada. Al sector de migdia hi ha un òcul inscrit en una forma arquitectònica classicista. Es conserva íntegrament i és la part més visible de l'antic conjunt. Al sector de llevant està adossat a un habitatge i per la banda de tramuntana és flanquejat per les restes de la muralla.

hom atribuí a Mossèn Anton Berenguer i Caba, capellà i germà dels directors de la fàbrica Berenguer, la iniciativa de desmuntar l'antiga església.

EL PARC DE CAN CRUSELLES. ELS INDIANOS D’ARTÉS

El Josep Olivé Escarré, i a l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem per admirar i retratar la portalada d'accés a la que fou finca de Can Cruselles formada per la casa, i els jardins que l'envoltaven.



La casa ha estat molt reformada, perdent gran part del seu valor arquitectònic, el municipi es consola explicant que s’ha pogut mantenir el seu valor històric i simbòlic.

La descripció tècnica ens diu : habitatge exempt construït a finals del segle XIX i reformat a finals del segle XX. Pensat com a segona residència a prop del nucli industrial, ara fa les funcions de centre cívic. Consta d'un planta quadrangular, de planta baixa i dos pisos. Els únics elements originals conservats són dues portes d'accés i part de la tanca al recinte. La porta d'accés de carruatges és de ferro; i la seva planta és rectangular i disposa d'un pis al damunt al que s'hi accedeix per unes escales laterals. A dalt hi ha una balconada amb barana de fusta i una finestra amb arc apuntat. La coberta és a una única vessant, força pronunciada. Uns metres a la seva esquerra hi ha una petita entrada amb porta de fusta i arc apuntat amb la coberta a dues aigües i el carener paral•lel al carrer. Al bell mig del parc hi ha l'edifici nou, i tot el conjunt està envoltat de jardins. En un racó hi ha una zona infantil i a la resta vegetació variada: alzines, pins blancs, pins negres, plataners, til•lers, moreres, nogueres, llorers i xiprers.

Josep Berenguer i Caba, propietari de la fàbrica de Can Berenguer, era el propietari dels terrenys on fou edificada la casa de Can Cruselles.

Segons J. Gibert (FERRER, 1990:261), els Cruselles van fer fortuna a Cuba.

Joan Cruselles Vidal, vidu comerciant de 43 anys, es va casar amb Maria Cruselles Faura, de 20 anys i filla de Francesc i Maria, el 9 de gener de 1878.

L'abril de 1907, la Maria Cruselles Faura, demanava permís per reformar la finca.

Rosa Cruselles i Cruselles, filla d'en Joan i la Maria, n'era la propietària l'any 1931.

Després passà a Josep Clapers Cruselles, Maria Algué Sanllehí i l'empresa Jaume Sitges S.A.

Els darrers propietaris, l'any 1976, volien parcel•lar la finca i construir pisos.

l'Ajuntament d’Artés en una operació ’peculiar’ en la que la Caixa d’Estalvis i Pensions per a la Vellesa de Catalunya i Balears , va comprar la propietat, i la revengué al consistori, que signava un crèdit a 11 anys.
En aquell temps ningú no s’estranyava de res. En encertades paraules de Joan Oliver i Sallarès (Pere Quart).

Sou pregats de d’explicar-nos qui va ser el mestre d’obres i/o arquitecte autor del primer projecte, i en el seu cas de les posteriors modificacions, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE SANTA FE. CAN VILA. ARTÉS. BAGES

Els cavalls no es sorprenien al veure’ns al Josep Olivé Escarré, i a l’Antonio Mora Vergés; ambdós som ‘bona gent’, i preteníem únicament admirar i retratar l’esglesiola d’estil historicista, construïda al segle XIX, que està adossada al mas de Can Vila.



La descripció ens diu, edifici d'una única nau de planta rectangular amb tres arcs ogivals formats per columnetes molt fines, capitells corintis i una petita cornisa a l'alçada dels capitells. Acaba amb un absis, la part superior del qual està pintada en blau amb estrelles daurades i amb cinc vidrieres amb representació de sants. A la part posterior de la nau hi ha el cor amb una barana decorada amb figuracions flamígeres.



Façana amb el coronament en forma de frontó amb sengles pinacles a cada costat, portal amb arc ogival i rosassa al damunt. També té entrada des del mas.

L'any 1959, la capella i el mas, foren cedits a la parròquia d'Artés.

No trobava enlloc cap referència al mestre d’obres i/o arquitectes autor del projecte, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.co

LES CASES BESSONES D’EN CASTELLS. ESPLUGUES. A LA COMARCA DEL LLOBREGAT JUSSÀ.

Voltava per Esplugues – des del meu particular punt de vista, mal dites de Llobregat – que patia un creixement exponencial des del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), que portava el cens l’any 1930 fins als 3218 veïns, nombre que durant el segon feixisme ( Dictadura de Franco ) superarà llargament els 30.000 - 29474 habitants en el cens de 1970- , per assolir magnituds exponencials amb la ‘Democraciola’ i la ‘bombolla immobiliària’ , que assolirà els 46.726 habitants a finals de l’any 2012.



No és senzill trobar – encara – edificis com els que aixecava el mestre de cases , Josep Graner Prat (1844-títol, 1872-1930), l’any 1925 per encàrrec d’Emili Castells, i Francisco Gelabert, al Carrer del Nord, 10-14 , dues cases de planta baixa, pis i golfes, separades entre sí i alineades a vial, però unides per un cos de planta baixa de coberta plana, que incorpora un portal de grans proporcions tancat amb porta de ferro de dues fulles batents. Les cases es cobreixen amb coberta de teula àrab a dues vessants, amb el carener perpendicular a la façana i ràfecs sostinguts per tornapuntes senzills. La façana és coronada amb un pinyó esglaonat amb cornises motllurades. Estan composades simètricament segons tres eixos verticals. Les plantes baixes tenen el portal situat en sengles andrones, i al cos central hi ha dues obertures laterals amb arc de descàrrega de mig punt, i una de central, diferent en cada casa. La del número 10 és un gran portal propi d’un taller de mecànica; en canvi, la del número 14 és una finestra horitzontal elevada, amb portam en retícula rectangular. La planta pis té tres balcons a cada casa, tancats amb persianes de fusta de llibret mòbil i portes amb vitralls de colors, i units per una balconada que ocupa l’amplària de la façana: la del número 10 té barana de ferro forjat, de dibuixos geomètrics d’influència Art Déco, i la del número 14 té una balustrada de peces de pedra artificial. La balustrada es repeteix en el terrat del cos central que les uneix. Els balcons són de llinda plana, emmarcats en el terç superior per un ressalt de l’estuc i acabat en impostes amb dentellons. A la planta golfa hi ha una obertura que simula una finestra tripartita, per bé que els buits laterals estan tapiats.

Les façanes estan arrebossades i pintades de color ocre.

L’ús vinculat a la indústria encara es manté en les plantes baixes i en la del núm. 12-14 encara apareix esgrafiat sota el balcó la firma comercial de l’empresa alimentària “Caramelos RINCA J. Bonfill”, amb un segell que simula un oasi amb palmeres i torres amb arcs de ferradura. No trobava cap dada actual d’aquesta firma.

ERMITA DE SANT ROC - SANT ROC DE LES NÚVIES - SANT ROC VELL. VILABLAREIX. GIRONÈS

capvespre27, publicava una bellíssima imatge de l’absis de la reformada ermita de Sant Roc, al terme de Vilablareix (Gironès), l’esglesiola es troba al cim del turó del mateix nom, de 196 metres d'alçada, situat al sud-oest del terme, prop dels límits amb Aiguaviva.

Trobem que s’esmenta l’ermita de Sant Roc l’any 1435, quan Joan Amigó, pintor gironí, va rebre una comanda dels pabordes de Vilablareix i Aiguaviva per a la realització d'un retaule destinat "a l’ermita de Sant Roc, situada a la parròquia de Vilablareix".

És un edifici d'una nau i absis semicircular, amb una porta de llinda monolítica oberta a la façana de ponent, on també hi ha una finestra gòtica d'arc conopial, un petit ull de bou i un gran campanar d'espadanya de dos ulls. Abandonada durant molts anys i parcialment enrunada (sols es mantenia l'espadanya en peu) s'ha restaurat l'any 2002.

L'Aplec de Sant Roc o de les Núvies, ha gaudit d'una gran tradició i afluència fins i tot més enllà dels límits de Vilablareix. Així, per exemple, a la consueta del clergue i rector de Riudellots de la Selva, Joan Calderó, s'esmenta que ja al segle XVII els seus habitants anaven en aplec a sant Roc, distant deu quilòmetres.

Consta també que l'any 1717 el bisbe de Girona, seguint els decrets del concili gironí, prohibí aquesta i altres romeries, ja que s'havia comprovat que molt sovint es convertia més en una festa profana que no pas religiosa, i així es prohibia que les processons sortissin del terme parroquial per dirigir-se a ermites veïnes, es prohibia també que tinguessin una duració superior a les dues hores, i que per cap motiu es fessin parades per menjar i beure, per evitar els abusos que sempre hi tenien lloc.

El rector no pogué aplacar el desig de pelegrinar dels seus feligresos que muntaren una facècia per continuar anant a sant Roc: sortien en processó de Riudellots amb les atxes, veracreu i vestits litúrgics i quan arribaven a Can Saurí, terme parroquial de Riudellots deixaven allí els estris litúrgics i continuaven com a processó profana fins sant Roc on hi celebraven la festa. A la tornada, al vespre, s'agafaven els estris litúrgics a Can Saurí altra volta , i s'arribava a Riudellots en processó. Aquesta’ situació´’ fou tolerada fins ’any 1740.

A mitjans del segle XX, cap als anys 40, l'aplec fou traslladat a l'esplanada que hi ha davant l'església parroquial de Sant Menna de Vilablareix. Des de la restauració de l'any 2002, l'aplec es torna a fer a la mateixa esplanada de l'ermita.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/21893

També, també, Sant Roc dona ocasió de manifestar el  malestar dels  veïns de Vilablareix. 

https://www.diaridegirona.cat/girona-fc/2023/03/05/veins-vilablareix-protesten-ciutat-esportiva-84137902.html

Que Sant  Roc  i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels   armenis, kurds,   gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

PANTEO DE LA FAMÍLIA SALVANS PIERA AL CEMENTIRI DE TERRASSA

Melcior Vinyals i Muñoz (Barcelona 1878 – 1938) aixecava en qualitat d’arquitecte municipal el Cementiri Nou (1920 – 1930).

Em cridava l’atenció l’escalinata frontal amb un grup escultòric que representa el Davallament de la Creu amb quatre personatges, que acull les restes de la família Salvans Piera.



S‘aixecava l’any 1952.

Terrassa no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, aquest fet és absolutament inexplicable des de la tècnica, i ens fa pensar que potser no van errats els que sostenen una clara i decidida voluntat de ‘dessolar la terra’ des del PSC.

CATALUNYA i TERRASSA, recordeu-ho sempre, NOMÉS en té a nosaltres.

TERRITORI ‘COQUILLAT’. SANT JUST DESVERN

Caminar per Sant Just Desvern , és sens dubte com moure’s dins d’un ‘gran museu’ de l’arquitectura de ‘qualitat’, que es feia en les primeres dècades del segle XX.

l’arquitecte Marcel•lià Coquillat i Llofriu (Elx novembre de 1865 - Busot, 28 de desembre de 1924 ), aixecava aquestes dues cases, que si bé tipològicament poden ser semblants, tenen un estil clarament diferenciat. La inclinació - per alguns desmesurada i/o excessiva - de les cobertes de pissarra, més pròpies d'una arquitectura nòrdica, caracteritza la Casa Francesc Bassols i Torres, mentre que a la Casa Solé Josep Solé i Surell, advertim la terrassa plana , i la coberta de la torre de teula àrab.



El cadastre recull que la construcció de la Casa Solé data de l’any 1921, i la Casa Bassols de l’any 1925. Els plànols son de l’any 1916, i foren signats per l’arquitecte en la mateixa data.

Ens agradaria tenir noticia de la vinculació – en el seu cas – del promotor Francesc Bassols i Torres, amb la firma tèxtil homònima, probablement l'empresa d’aquest sector que segueix activa, més antiga del món.

La manca d’informació en relació al Patrimoni Històric a Sant Just Desvern – per més que compartida amb d’altres poblacions del Llobregat jussà - no té cap explicació racional, més enllà de la clara voluntat de ‘dessolar la terra ‘.

http://www.santjust.com/patrillibre/

Ah!, la bateria del vehicle lliurava la sena ànima al Senyor, 75 € més esmerçats en aquesta follia de recuperar – fins on sigui possible – la memòria històrica de Catalunya, a la que tots mitjançant l’email coneixercatalunya@gmail.com hi esteu convidats.

EL RUNAM ESFEREÏDOR DE SANT JULIÀ DE BESTRACÀ. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS

El Tomás Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, han tingut ocasió de constatar l’abandó esfereïdor del Patrimoni Històric situat en terres catalanes, ningú s’acostuma però, a la desolació i la ruïna, que es palesen a la que església del castell dels senyors de Bestracà, situat al cimal de la muntanya del mateix nom, darrera d'Oix.





L'any 937 el paratge ja estava poblat i cultivat, com ho demostra la donació que va fer a favor de Santa Maria de Ridaura el comte Sunyer de Barcelona. El 979 apareix citat: "(…) in locum qui vocant Bestrecano, et Ventano cum ecclesiis S. andree et S. Juliani (…)". Després es documenta ja el temple de Sant Julià citat, igual que el de Sant Andreu, en el testament del comte Miró de Besalú, en el qual es lleguen ambdues esglésies al monestir de Sant Llorenç de Bagà.

En els nomenclàtors del segle XIV s'anomena "Capella sancti Iuliani de Bestrechano in parrochia sancti Andree de Bestrachano".

L’edifici religiós, preromànic, era per tant, molt anterior a la residencia de la família Barutell, però seguirà la mateixa sort que el castell, quan desprès d’un atac dels remences, els senyors de Bestracà traslladen la seva residència a Oix , tant per qüestions de seguretat , com perquè les condicions de vida no eren tan feixugues.



L’espoli, més que els pas del temps, portaven Sant Julià a l'estat actual de completa ruïna, és conserva sencera la planta, d'una sola nau, construïda aproximadament al segle XI, amb absis rectangular fet de grossos carreus poc treballats que podrien ser anteriors, del segle IX. La volta és esfondrada i el temple en ruïnes.

La pregaria al Altíssim per intermediació de Sant Julià era obligada, Senyor ; allibera el teu poble !

SANT MIQUEL DE GONTERES O DE GUANTERES. VILADECAVALLS. EL VALLÈS OCCIDENTAL

Buscava l’església dedicada a l’Arcàngel des de feia molt de temps, ningú en aquesta urbanització que es va començar a formar als anys 60 del segle XX, sabia donar-me’n raó.

El fet que l’estació del ferrocarril Sant Miquel de Gonteres- Viladecavalls, estigui en els terrenys de la masia de Can Gonteres, va facilitar la construcció de cases i pisos com a segones residències.

A la dècada dels 80, la urbanització es va legalitzar, i s’hi van habilitar els serveis bàsics.

El topònim ‘oficial’ és Gonteres, pel que fa al seu origen però, hom pensa que tindria relació amb la presència en aquest indret – en algun moment del passat – de la planta herbàcia bianual, (Digitalis purpurea) que és coneix en català amb noms com guantera, didal, bragues de cucut, boca de llop, gossets, guants de Maria o herba de l'orina, entre d'altres.

Reconeixia en un edifici aïllat , en estat de quasi ruïna , les traces d’un temple catòlic, ens agradarà rebre confirmació – en el seu cas – a l’email coneixercatalunya@gmail.com de que havia estat efectivament l’església de Sant Miquel de Gonteres.

Rebia des de l’Arxiu Gavin unes imatges datades el 24-III-1985, en aquella data ’ l’Àngel Blau’ s’havia ensenyorit del REINO DE ESPAÑA, i havia foragitat d’equí al Princep de les Milícies Celestials.

Malgrat l’aparent victòria de l’Església Catòlica Reformada de ESPAÑA, esperem que el bon Déu, tingui compassió – una vegada més dels homes – i retorni al ‘maligne’ al infern.

Ho publicarem al facebook, ho enviarem al Bisbat d’Ègara, i també a la premsa local.

Que l'Arcàngel Sant Miquel  i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

CASA FABIÀ PONS I PONS A SANT JUST DESVERN

El senyor Fabià Pons i Pons – comerciant de camises a Barcelona - va fer construir la casa l’any 1910 com a segona residència d’estiueig.

L’edifici va ser projectat per l’arquitecte Marcel•lià Coquillat i Llofriu (Elx novembre de 1865 - Busot, 28 de desembre de 1924 ) i construït per l’empresa fundada per Mag í Campreciós i Poll

La descripció tècnica ens diu : Torre aïllada i envoltada de jardí. El cos principal, cobert a dues vessants, consta de planta, pis i golfes. Les cobertes de la torre, a quatre vessants, són de ceràmica vidriada de colors verd, groc i vermell i disposades fent dibuixos geomètrics. Les cobertes acaben amb un prominent ràfec sobre cartel•les, entre les quals hi ha motius decoratius pintats. Les parets són pintades en color clar però tots els elements decoratius són fets amb maó cuit, així com també les arestes de la torre i les divisions de les plantes. Destaca el contrast del color clar de les façanes amb les cantoneres i bandes ornamentals de maó vermell. S’esmenta que lluïa a la casa l'escut de la Mancomunitat de Catalunya – que en tot cas, des de la distància, no vaig poder albirar -.



La manca d’informació en relació al Patrimoni Històric a Sant Just Desvern – per més que compartida amb d’altres poblacions del Llobregat jussà - no té cap explicació racional, més enllà de la clara voluntat de ‘dessolar la terra ‘.

http://www.santjust.com/patrillibre/index.htm

Ah!, la bateria del vehicle lliurava la sena ànima al Senyor, 75 € més esmerçats en aquesta follia de recuperar – fins on sigui possible – la memòria històrica de Catalunya, a la que tots mitjançant l’email coneixercatalunya@gmail.com hi esteu convidats.

SANTA CREU DELS OLLERS. GUIXERS. EL SOLSONÈS

Rebia unes magnifiques imatges de l’església de la Santa Creu dels Ollers, fetes per la Rosa Canal Puig, que té una ‘especial relació’ amb aquesta contrada.

La descripció tècnica ens diu : Església d'una sola nau rectangular coberta amb volta lleugerament apuntada, subdividida en tres trams per tres arcs torals sostinguts per pilars adossats als murs laterals.



La façana principal, en la qual s'obre la porta, culmina en un campanar de d'espadanya, de dos ulls. La nau està coberta per una teulada a dues aigües.



L'absis semicircular és situat a llevant i té una finestra centrada de doble esqueixada; exteriorment està decorat amb unes arcuacions cegues i bandes llombardes que baixen fins el basament format per una triple graonada semicircular que l'envolta i que no fou visible fins les reformes de 1950. Una cornisa absidal el corona i la coberta es de quart d'esfera.



L'interior és cobert amb una volta lleugerament apuntada, subdividida en tres trams per tres arcs torals sostinguts per pilars adossats als murs laterals

Se’n té noticia per primera vegada per un document datat el 14 d'octubre de l'any 1084, en el que els comtes d'Urgell, Ermengol III de Barbastre i la seva esposa Adeled (Adelaida de Besalú). van fer donació al monestir de Sant Llorenç de Morunys, de l'església de Santa Creu de la "Villa de Ollerios".

El topònim ‘Ollers’ , potser pel seu sentit obvi no és gens pacífic, deriva per alguns del fet que la gent d'aquesta contrada – suposadament - feien fabricació d'olles de terrissa; altres – entre els que m’incloc- defensem un sentit descriptiu que les fotografies de la Rosa Canal Puig palesen clarament, l’indret està en una cota baixa en relació als accidents orogràfics propera, ‘ un cul d’olla’.

L’església de la Santa Creu, donava atenció religiosa a les masies de la rodalia, avui només s'hi celebra culte de forma esporàdica.

LA CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DEL ROSER DE CAN GINESTAR A SANT JUST DESVERN

Visitava la població el divendres 26.04.2013, el fet que no disposi d’un Catàleg de Patrimoni – tenint-ne tant, i en excel•lent estat – és un handicap que els santjustencs han d’intentar corregir ràpidament.

De la casa i de la seva transformació en trobareu una amplíssima informació a :
http://upcommons.upc.edu/pfc/bitstream/2099.1/13396/1/mem%C3%B2ria%2c%20resum%20i%20annexes.pdf

És un fet curiós que s’encarregués l’obra a Marcel•lià Coquillat i Llofriu (Elx novembre de 1865 - Busot, 28 de desembre de 1924 ), valència.

I, la reforma molt anys desprès a Josep Antoni Llinàs i Carmona ( Castelló de la Plana, País Valencià 1945 ), valència.
A mi en fa pensar que a Catalunya, les decisions es prenen en atenció a la capacitat de les persones, sense tenir en compte la seva procedència. Això – si calia – ens reafirma en la nostra condició de poble culte.

El tema però de l’absència d’informació en relació a l’advocació de la Capella de la casa, com succeeix també a la Casa Modolell - i dissortadament en altres llocs de Sant Just Desvern – m’entristeix profundament ; s’imposa el criteri simplista i acientífic dels ‘documentalistes’ del REINO DE ESPAÑA, que venen ‘obligats’ pel que fa al Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, a documentar-lo de forma insuficient, equivoca i deliberament maldestra.



Tinc l’esperança – és l’única cosa que no ens podem prendre a les persones , i a les nacions petites - que algun dels 15.874 habitants – particularment els descendent d’aquells 1101 santjustencs que recollia el cens de l’any 1900, em pugui ajudar.

Recordeu sempre que Catalunya NOMÉS ENS TÉ A NOSALTRES.

Demanava – una vegada més - l’ajuda del Josep Sansalvador Castellet , de l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.

Els consta que està dedicada a la Marededéu del Roser, l'any 1990 però, estava sense culte i la utilitzaven com a magatzem.

SANTA BÀRBARA DE CAPELLADES. L’ANOIA. CATALUNYA

La Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs irigaray Lopez, m’enviaven una imatge de Capella situada al raval de la Font de la Reina de Capellades, amb l’advocació de Santa Bàrbara – patrona entre dels artillers , arma en la que vaig haver de servir en els dies del SERVICIO MILITAR OBLIGATORIO, en la Dictadura de Franco - . És de planta rectangular amb coberta a dues aigües, d'una sola nau i campanar d'espadanya (actualment no hi ha cap campana).

S’explica – està tancada amb pany i forrellat, com quasi tots els edificis religiosos, en aquesta època d’estretors econòmiques que hem d’agrair a parts iguals al PP i al PSOE - que darrera la nau, a la petita cambra de la sagristia, s'hi conserva un dels bancs antics.

No hi ha certesa pel que fa a la data de la seva construcció – alguns la situen al segle XII - , està documentada al segle XVI.

Hi ha enterrats membres de la família Aimeric (Segle XVII). L’any 1703 se’ls atorgava el Marquesat d’Aimeric.

Fou agregada, com a sufragània a la parròquia de la Mare de Déu de la Llet, patrona de la Pobla de Claramunt fins l'any 1728.

Des d’aquella data depèn de la parròquia de Santa Maria de Capellades.

L'any 1798 s'hi va construir la sagristia, l'escala del cor i el campanar.

L'any 1812 fou beneïda la campana nova.

L'any 1925 fou restaurada per Balbina Mas y Santacana, esposa de Antonio de Miguel y Costas, I marqués de la Pobla de Claramunt.

El Raúl Pastó  Ceballos  em feia arribar fotografies, una frontal, i dues del interior que confirmen el  procés de restauració i recuperació  que s’endegava  l’any 1998 des de  l’Associació d’Amics de la Capella de Santa Bàrbara.

Per la intercessió de Santa Bàrbara, arribava a l’Altíssim, la nostra sempiterna pregària, Senyor ; allibera el teu poble !!!

CAN MADRIGUERA DE SANT JUST DESVERN

Quan retratava – fins allà on és possible – la magnifica casa de números 5-7 del carrer de Catalunya, 5-7 de Sant Just Desvern, coneguda com Can Madriguera, tenia clar que la glorieta i/o festejador a que feia referència en un post anterior no té cap relació amb aquesta propietat, i que està per tant errada la informació de gencat



També que poca cosa tindria ocasió de veure i/o conèixer , més enllà de la descripció que podeu llegir a :

http://www.santjust.com/patrillibre/madriguera.html

Casa senyorial aïllada, envoltada de palmeres i amb un estany artificial a llevant.

L’edifici és de planta quadrada i té soterrani, planta, pis i golfes.

La casa és coberta a mansarda, feta amb pissarra. Les cantonades són remarcades amb quatre cobertes troncopiramidals i dues tribunes marquen les façanes de llevant i sud, a nivell de planta baixa.

Destaca l’escala d’accés a la façana principal i els elements estilístics de caràcter historicista que ressegueixen el conjunt de l’edifici.



Retratava el símbol de la porta d’accés.

L’edifici és obra del mestre d’obres Josep Graner i Prat (Casserres, (Berguedà), 1844-1930), l’any 1919, per encàrrec de Francisco Madriguera Haase ( Barcelona 1873- Sant Just Desvern 9-03-1938) , la casa va ser construïda per l’empresa Fills de Magí Campreciós.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39 - mal dita Guerra Civil - , el doctor Josep Sánchez i Llistosella, casat amb Carme Madriguera Pachulutegui, hi va instal•lar un hospital de sang.

L’any 1967, la casa i els terrenys van ser adquirits per la comunitat religiosa de les Reverendas Adoratrices Esclavas del Santisimo Sacramento y de la Caridad, que van reformar l’edifici, convertint part de la planta baixa en capella i reorganitzant l’interior amb la construcció d’habitacions per a la comunitat. A la finca van construir-hi una escola.

No es fa cap referència a l’advocació d’aquesta Capella, ni a la seva continuïtat. Com en altres ocasions demanaré l’ajuda de l’Arxiu Gavin, del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera.

Fins a l'any 1983, moment en que les Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat regien un col•legi extern, hi havia a la casa dues Capelles, una a la planta baixa i un altre a la comunitat, dedicades les dues al Santíssim Sagrament. A dia d’avui no tenen constància de l’existència a la finca de cap lloc de culte.

Sou pregats d’ampliar, esmenar i/o corregir aquesta informació a l’email coneixercataunya@gmail.com

LA FILADORA DE LA CASA JOAQUIM COLL I REGÀS DE MATARÓ

Val a dir que la imatge – bellíssima - no és ni de bon tros fidel pel que fa a representar a les dones que treballaven en el sector tèxtil , ni que fos a la fàbrica de Joaquim Coll i Regàs, al que podem qualificar – si més no – com singular en el Mataró de les darreries del segle dinou.



Joaquim Coll Regàs, va establir el primer patronat d'obrers sota la inspiració de la «Rerum Novarum», l'encíclica de Lleó XIII sobre les relacions del capital i el treball des de l'òptica cristiana. El «Patronato para enfermos y obreras en cinta» fundat l'any 1892 , va comportar que els treballadors malalts cobraven uns diners de l'empresa, també les dones , des del més anterior, i en l’ immediatament posterior a tenir una criatura.

Aquesta actuació social va suposar una autèntica revolució a la ciutat, pensem que aleshores quan un treballador deixava d'anar a la fàbrica pel motiu que fos, fins i tot per malaltia, no cobrava res.

A la seva fàbrica, feia acabar la jornada laboral cada setmana el dissabte al migdia, i no el vespre del mateix dia, com es feia arreu. L'acció , des de la visió cristiana de Joaquim Coll Regàs, permetia dedicar la tarda del dissabte a les feines de la casa, i assistir a la Santa missa el diumenge.

En morir l’any 1904 , la premsa dels republicans radicals, gens amiga de patrons, capitalistes o capellans, assenyalava – en llengua castellana ‘ perquè com diu el REI aquí mai s’ha obligat a ningú’ - que va ser «uno de los que comprendió que la desvalida clase obrera merecia los derechos que la actual sociedad le niega». Ressaltant que les condicions socials a la seva fàbrica havien estat molt bones, i que a més el salari era més elevat que altres establiments.

Avui, quan s’han assolit els despropòsits del PP :

1. Ensorrar a la ciutadania en la misèria
2. Estendre la incultura
3. Fomentar l’odi racial

Tothom enyora les persones que com el Joaquim Coll Regàs, sabien alhora fer rutllar el negoci, i deixar passar l’aire per la glotis dels treballadors.

LA BASILICA MENOR DE SANT FELIU DE GIRONA

La Consol Vidal Riera s’ha afegit a la tasca de ‘fer conèixer, i posar en valor’ el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, m’enviava en aquesta ocasió una bellíssima fotografia del temple gironí, que el Papa Benet XVI, distingia amb el títol de basílica menor; Sant Feliu de Girona que per la seva posició extramurs fou fortificada en més d'una ocasió, i que en tant que fruit de diverses etapes constructives, presenta diversos estils arquitectònics.



De la primitiva església romànica, dels segles XII-XIII, se’n conserva només la planta.

L'edifici actual fou bastit a partir del 1313 en estil gòtic. El 1318 s'acabà de construir el presbiteri, i el 1326 es cobrí la nau amb volta de creueria, amb tercelets. Només el braç esquerre del creuer conserva la volta de canó romànica. La transició entre els dos estils és resolta sàviament per un trifori, poc freqüent en el gòtic català, amb finestres coronelles d'arc de mig punt.

A mitjan segle XV, entre 1357 i 1368, es construí també un claustre gòtic, però aviat (1374) s'hagué d'enderrocar per raons defensives. En resten quatre arcades muntades a la porta de migdia.

Cal destacar-ne el seu campanar, format per tres pisos assentats sobre una torre de base octogonal, els intermedis de les finestres es perllonguen en esvelts pilars rematats per nou agulles dentades que constitueix una fita essencial en la imatge monumental de la ciutat; iniciat l’any 1368 sota la direcció del mestre d'obres gironí Pere Sacoma, i que a causa de les obres de fortificació de l'església no fou acabat fins el 1392. La seva punxa massissa, atípica del gòtic català i d'origen nòrdic, era rematada per una agulla que fou escapçada per un llamp el el 10 de gener 1651.

El campanar de Sant Feliu creà escola i va ser imitat en les esglésies de Sant Martí Vell, Fornells de la Selva, Cassà de la Selva, Bordils i la Pera.

La façana principal és barroca, de traces molt senzilles i encaixada entre la torre campanar i una torre bessona inacabada, que hom sosté que fou dissenyada per Llàtzer Cisterna, picapedrer de Pedret, l'any 1601. Es composa de dos cossos amb quatre columnes cadascun. Entre aquestes columnes hi ha cinc fornícules sense Sant titular. Al damunt de les quatre columnes inferiors hi havia quatre caps, dels quals un ha desaparegut, obrats pels mestres picapedrers Felip Regi i Joan Jausi, entre els anys 1605 i 1610. Sobre aquests dos cossos hi ha un gran rosetó i al damunt d'aquest, tres finestres amb frontons alternants. Una cornisa i una balustrada limiten la façana per la part superior.

El 1989 la Generalitat de Catalunya, la Diputació, i el bisbat de Girona signaren un conveni de col•laboració conjunta per a les tasques de restauració de Sant Feliu. Des d'aleshores s'han dut a terme diverses obres de connexió i restauració global de l'edifici.

LA CAPELLA DE SANTA JUSTA I SANTA RUFINA DE LLIÇÀ D’AMUNT

Retratava a la Rosa i a la Maria Jesús,  davant d’aquest singularíssim – i poc conegut - edifici romànic de tipus llombard del segles XI-XII, del que se’n tenen noticies  des de l’any 1072, malgrat que les primeres referències documentals són de 1101 i 1125.

La construcció típicament romànica, té dues fases diferenciades. La nau fins absis pot ser del segle XI i presenta la peculiaritat del mur que tanca el presbiteri, molt poc habitual a Catalunya.

La segona fase correspon a l'absis amb una tipologia d'entorn del segle XII.

Des del segle XII, l'església exercia funcions de parròquia. Sembla que va ser una de les parròquies més antigues de la zona, en un lloc de població ben conegut en l'època romana.

L'any 1328 apareix en el registre dels comuns com una de les parròquies més antigues de la zona, en aquells moments, era sufragània  de  Santa Eulàlia de Ronçana, a causa del despoblament general de l'indret.

Al segle XV perd part de la seva feligresia, i per aquest motiu passa a dependre  de la parròquia de Sant Julià de Lliçà d'Amunt;  apareix documentalment  citada com a Santa Justa d'Olivet, fent referència a la "domus" o casa forta que tenia a prop.

Curiosament és d’aquella apoca el retaule gòtic de la vida i martiri de les santes pintat per Rafael Vergós (~1460 + 1500 ), que la tradició diu  que es va situar al fons del presbiteri, i  que l’any  1916 va passar al Museu Diocesà de Barcelona, ​​on – salvat de l’espoli genocida -  es conserva.

L’any1502 es reformà la teulada, la portada i el campanar.

Al segle XVIII s'edificà la capella lateral del Roser.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya – l’anterior- el de 1936-39,   va ser profanada i van desaparèixer – no per a tothom – ben mobles de valor,   com el cas de Sant Julià en que s’esmenten  varis objectes de culte, entre ells una capa vermella amb figures brodades.

L’any 1975 es va iniciar la reconstrucció -  no apareix cap dada de l’arquitecte encarregat de l’obra, i sou pregats des d’ara a fer-nos-ho saber a l’emailconeixercatalunyas@gmail.com -. S’explica que va ser  reconstruïda respectant la seva estructura inicial per iniciativa de la Parròquia de Sant Julià, comptant amb  col·laboració de la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Lliçà d'Amunt, famílies del  poble i amics d’aquesta església.

El  14 de novembre de 1982 es declarava ‘oficialment’ inaugurada.

LA TORRE DELS LLEONS D’ESPLUGUES DE LLOBREGAT

L’Antoni Calvo Uribe visitava Esplugues de Llobregat, i retratava magistralment el casal que és conegut ara com la Torre dels Lleons, i que sembla correspon a l’antiga torre o castell de Picalquers.

A l’antiga Torre de Picalquers hi havia una capella dedicada a sant Jaume, enderrocada com el mateix Castell i/o torre per les forces catòliques de l’infame Felip V ‘el genocida’.



Al peu de les escales d’accés al casal de Picalquers (al costat de dues efígies de lleons que han donat un nom nou al vell casal) hi ha dues làpides romanes, amb sengles inscripcions a Lucius Licinius Secundus i Quintus Calpurnius Flavius, personatges que són força coneguts dins la història romana de Barcelona.



La part més antiga de la Torre dels Lleons, que ha de correspondre a l’antiga fortificació de Picalquers- on s’aprecia encara algun treball amb la tècnica del ‘opus spitacum’ - són uns paraments a la part inferior de la construcció.



Especialment ressenyable és el gran celler semisoterrani.

El Feixisme desprès d’haver depredat de forma maldestra el Patrimoni Històric i Artístic ( veníem de desamortitzacions, vendes ‘irregulars’ , i tota mena d’excessos des de l’àmbit polític. Fins els ‘collars’ son els mateixos, malgrat els anys transcorreguts ), sorprenia al món – fixeu-vos des de quina instancia Administrativa amb la següent norma :

Decreto de 22 de abril de 1949, expedido por el Ministerio de Educación Nacional (B.O.E. 5-5-1949) sobre protección de los Castillos españoles.

3.2.1. Castillos

Una de las notas que dan mayor belleza y poesía a los paisajes de España es la existencia de ruinas de castillos en muchos de sus puntos culminantes, todas las cuales, aparte de su extraordinario valor pintoresco, son evocación de la historia de nuestra Patria en sus épocas más gloriosas; y su prestigio se enriquece con las leyendas que en su torno ha tejido la fantasía popular. Cualquiera pues, que sea su estado de ruina, deben ser objeto de la solicitud de nuestro Estado, tan celoso en la defensa de los valores espirituales de nuestra raza.

Desgraciadamente, estos venerables vestigios del pasado están sujetos a un proceso de descomposición. Desmantelados y sin uso casi todos ellos han venido a convertirse en canteras cuya utilización constante apresura los derrumbamientos habiendo desaparecido totalmente algunos de los más bellos. Imposible es, salvo en casos excepcionales, no solamente su reconstrucción, sino aún las obras de mero sostenimiento; pero es preciso cuando menos, evitar los abusos que aceleren su ruina.

En vista de lo cual, a propuesta del Ministerio de Educación Nacional y previa deliberación del Consejo de Ministros.

DISPONGO:

Artículo primero - Todos los castillos de España, cualquiera que sea su estado de ruina, quedan bajo la protección del Estado, que impedirá toda intervención que altere su carácter o pueda provocar su derrumbamiento.

Artículo segundo - Los Ayuntamientos en cuyo término municipal se conserven estos edificios son responsables de todo daño que pudiera sobrevenirles.

Artículo Tercero - Para atender a la vigilancia y conservación de los castillos españoles. se asignará un Arquitecto Conservador con las mismas atribuciones y categoría de los actuales Arquitectos de Zona del Patrimonio Artístico Nacional.

Artículo Cuarto - La Dirección General de Bellas Artes, por medio de sus organismos técnicos, procederá a redactar un inventario documental y gráfico, lo más detallado posible de los castillos existentes en España.

Así lo dispongo por el presente Decreto, dado en Madrid a veintidós de abril de mil novecientos cuarenta y nueve.

La disposició no va evitar – ni ho pretenia – la destrucció del Patrimoni Col•lectiu.

ESGLÉSIA DE SANT CRISTÒFOL / MENNA DE LLIÇÀ DE VALL

Retratava l’església parroquial de Lliça d’Avall, o d’Avall; en relació a l’advocació del ‘portador del Crist’, us deixo un enllaç on de forma documentada i rigorosa es defensa la tesis que Sant Cristòfol i Sant Menna [ desconegut aquest segon per aquestes terres del Vallès Oriental ], en la realitat foren una única persona. http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

Llegia que va existir un primer temple romànic del qual es tenia constància documental des de l'any 1113.
A la visita pastoral del 1421 es recull que la capçalera amenaçava ruïna.

L'any 1594, el vicari general de Barcelona va donar permís per enderrocar l'edifici, i aprofitar els materials en aixecar-ne un de nou, que es va acabar de construir entre els anys 1666-1669.

Va ser reformat l'any 1756.

Després del genocidi contra Catalunya, només van quedar els murs. Desapareixen – no per a tothom - el retaule barroc de l’altar major, del 1741, i el retaule del Roser del 1648, i les campanes.

El mes de març de 1940 es va inaugurar la restauració del temple parroquial.

L’any següent 1941 , es van beneir dues campanes.

El 1958 es van instal•lar en ell quatre llums per a l’altar major.

El 1960 es va inaugurar l’altar de la Mare de Déu del Roser.

Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte encarregat de les obres a l’email coneixercatalunya@gmail.com






La descripció tècnica ens diu : Edifici de nau única amb absis poligonal sostingut per dos contraforts. La nau té tres trams coberts amb volta de creueria amb claus esculturades. L'absis és cobert amb volta de creueria. El cor també és amb volta de creueria i té una balustrada de ciment. La porta és rectangular, els brancals estan decorats amb motius circulars i l'arquitrau amb motius rectangulars. El campanar quadrat té dos cossos, el primer arrebossat amb ciment i el segon de carreu. Pica baptismal Presenta planta estrellada amb vuit puntes amb els segments entre arestes còncaus. Està coberta per una tapa metàl•lica. El peu és segmentat i treballat. Hi ha una inscripció il•legible.



Em cridava l’atenció el rellotge de sol de l’edifici de la casa parroquial.

MAS BOFILL, ABANS MAS COLELL. PALAMÓS. L'EMPORDÀ JUSSÀ

Rebia de la Maria de Sant Joan de Palamós, una bellíssima imatge d’aquesta casa, de la que el Pere Trijueque i Fonalleras en el seu excel•lent treball:

https://docs.google.com/file/d/0B5p3xx8ZytjiMjBjMzgxMmItOTU3Ni00NjVmLTgxNDgtZTcxYmVjMGJhYTg1/edit?hl=ca

Ens explica que s’anomenava Mas Colell almenys des de l’any 1315, i mantindrà aquest nom fins l’any 1615 en que passarà a pertànyer a les propietats del Mas Bofill, que continuarà designant-lo com Mas Colell fins al voltant de l’any 1800.

Recollíem el canvi de Bofill a Xec en els primers anys del segle XIX.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/04/mas-xec-abans-mas-bofill-palamos.html

Antic Bofill, refarà l’edifici del Mas Colell, que passarà rebre el nom de Mas Bofill.

La llinda de la porta principal té gravada la data de 1762.

Sembla ser que el pati és posterior ja que al portal s'hi pot llegir: "Sebastià Basja nei en 1848". En l'actualitat el mas compleix la funció per la que fou construït i podem veure que les terres de la rodalia s'estan explotant. L'estat de conservació de l'edifici és molt bo i no ha sofert reformes importants.



La descripció tècnica ens diu : l'edifici té tres plantes i està cobert amb teulada a dues vessants. La planta es divideix en tres crugies i la del centre està coberta amb volta de canó d'arestes. Al primer pis hi ha la gran sala oberta a l'exterior per un balcó. Les finestres estan emmarcades amb pedra de granit ben escairada. Al costat esquerra s'obre una petita galeria de tres i barana de ferro. El parament està arrebossat i a la façana es conserva un rellotge de sol.

L’Ajuntament de Palamós faria molt santament, endegant un Catàleg de Patrimoni, aprofitant les magnifiques aportacions dels investigadors locals.

CAN BOSC VELL. LA HISTÒRIA FURTADA

Després d'un llarg procés, Vilanova del Vallès va tornar a ser independent municipalment a partir d'un Decret aprovat per la Generalitat de Catalunya el dia 6 de desembre de 1983. L'Ajuntament es va constituir el 12 de febrer de 1984, fins aleshores pertanyia als municipis veïns de La Roca del Vallès i de Montornès del Vallès

Això explica – en part- la manca d’informació en relació a la finca anomenada de Can Bosc Vell, on es va fer una gran reforma a la segona meitat del segle XX.



Gran masia de planta rectangular amb planta baixa, pis superior i golfes. Presenta una gran torre adossada en l'extrem dret amb tres nivells i coronada amb arcs oberts i merlets , amb un clar estil de fortificació. A l'esquerra de l'edifici hi ha tot un cos en forma de L de planta baixa i primer pis. Tot el recinte té un mur que el delimita.

No entenem la raó per la que s’ha furtat als vilanovins el coneixement del seu Patrimoni Històric. Esperem que en ho sàpiguen explicar des dels consistoris de la Roca del Vallès i de Montornès del Vallès.

Sou pregats – per amor a Catalunya – a fer-nos costat a l’email coneixercatalunya@gmail.com , en aquesta tasca, tant gegantina com desagraïda, de recuperar – fins on sigui possible – la nostra memòria històrica

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE PALAU. GURB. OSONA.CATALUNYA

L’Anna Mora ( amb qui compartim cognom, però no destresa tècnica pel que fa a la fotografia ), publicava al blocdefotos.cat una bellíssima imatge on apareix l’esglesiola de SANTA MARIA DE PALAU, actualment al terme de Gurb, a la comarca d’Osona.



De la descripció tècnica reproduïm : Edifici religiós. Capella de nau única amb capçalera i sense absis. L'entrada es troba a la part de migdia, formant un petit comunidor. La nau és orientada de llevant a ponent, indret on s'eleva un petit campanaret d'espadanya, L'interior està cobert amb volta de canó. Als peus de la nau hi ha un cor al qual s'accedeix mitjançant una escala de cargol. A la part esquerra i adossat a la nau es forma la sagristia. El presbiteri se separa de la nau mitjançant unes escales. S'observa un arc toral a la part de l'altar i un altre al centre de la nau. A l'interior es poden observar restes de pintura, per bé que es troben en molt mal estat. L'exterior és arrebossat i pintat en alguns sectors mentre que en altres la pedra és vista. El mur de migdia és sostingut per un gros contrafort.

L’esglesiola es troba dins la demarcació de Sant Esteve de Granollers de la Plana, a la part més nord del terme, i la seva demarcació primitiva comprenia el terreny situat entre la riera de Sorreigs i el Ter.

Palau és documentat des del 930 i fou cedida a Ripoll pel comte Borrell vers el 950. Al segle X s'hi creà la pabordia d'Osona o de Palau, del monestir de Ripoll, que va subsistir fins al 1835.

La capella conserva una bona part de la nau romànica, amb la capçalera molt modificada al segle XVIII i ampliada amb un atri i una sagristia.



Trobava un exemplar dels Goigs d’aquesta advocació

Per seguretat, només s’exposa la imatge gòtica d'alabastre, del segle XV en la qual la Mare de Déu és representada dempeus amb el nen Jesús al braç esquerre, en els dies d’Aplec.



Vivim en una Colònia en la que no està garantida la indemnitat del Patrimoni Històric i Cultural.

CASA MATAMALA A LA FOSCA. PALAMÓS. L’EMPORDÀ JUSSÀ

Començàvem – per així dir- ho - a treballar conjuntament la Maria de Sant Joan de Palamós, i l’Antonio Mora Vergés, en la tasca bàsicament de retratar i publicitar el Patrimoni Històric de Palamós, a dia d’avui el treball ha donat ja resultats notables :

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/04/lensulsiada-torre-del-mas-pepo-palamos.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/03/castell-de-vila-roma-sant-joan-de.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/03/convent-dels-agustins-de-nostra-senyora.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/03/escola-publica-ruiz-gimenez-de-palamos.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/03/masia-castell-i-capella-de-sant-esteve.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/04/casa-vilahur-la-platja-de-la-fosca.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/04/cementiri-municipal-de-palamos-emporda.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/04/pont-eiffel-de-la-riera-daubi-palamos.html
http://relatsencatala.cat/relat/santa-eugenia-de-sant-joan-de-palamos-lemporda-jussa/1043998

Ens queda molta feina per a fer.

Rebia en aquesta ocasió unes magnifiques fotografies de l’edifici racionalista, conegut amb el nom de La casa Matalamala, que es construïa aprofitant el pendent del terreny.



L'any 1935 l'arquitecte barceloní, Josep Pellicer, construeix una casa a La Fosca per encàrrec del Sr. Josep Matamala de Palamós. L'edifici s'inscriu dins el racionalisme proposat pel G.A.T.C.P.A.C. (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània).

El racionalisme arquitectònic és un corrent sorgit a Europa després de la Primera Guerra Mundial que defensa el funcionalisme dels edificis, l'absència de decoració, la ruptura amb els valors històrics, i la influència de la producció industrial.

El propietari presenta l'obra al concurs anual organitzat per la Cambra de la Propietat Urbana, presidia per Ferran Casadevall i Rosés. Obté el segon premi, entre nou aspirants, consistent en 400 pessetes ( 2,40€) una placa de bronze i un diploma acreditatiu (02/02/1936). Els mèrits al•legats pel jurat són "les condicions artístiques, sanitàries i de visualitat externa, i tipus econòmiques de la casa".



A la façana hi ha una placa de bronze on es llegeix: "Cámara Oficial Propiedad Urbana de la Provincia de Gerona. Edificio Premiado. Año 1935."



La descripció tècnica ens diu : A nivell del carrer hi ha el garatge, amb murs atalussats de contenció i fonaments de formigó, cobert amb volta d'arc carpanell, i a l'esquerra l'escala que dona accés a la terrassa. La planta baixa té a la dreta el menjador-sala d'estar, amb un finestral cara a mar, una petita cuina, habitacions i els serveis. Al pis superior cal pujar-hi per una escala exterior que porta a un petit terrat i a les dues habitacions sobre la sala. La coberta és plana de 3 gruixos de rajola borda i una capa d'aglomerat de suro. Està coronat per una cornisa negra. La barana de les terrasses i l'escala és de doble tub de ferro. A la part posterior s'obre el jardí al fons del qual hi ha una petita construcció que fa de safareig.

No s'han fet reformes a l’edifici, més enllà de substituir les persianes que inicialment eren negres.

L’aplicació dels principis racionalistes en bona part de les construccions actuals, ha fet que la casa Matamala, esdevingui un edifici més, del tot ‘normal’, com la resta de les que conformen l’espai urbanitzat.

TRESORS DE LA VALL DE LLÉMENA, SANTA CECILIA DE MONTCAL. CANET D’ADRI. EL GIRONES. CATALUNYA

Manllevava una fotografia publicada per Sanabria al blocdefotos.cat de Santa Cecilia, situada al poble disseminat de Montcal, Montcald o Montcalb, situat a llevant de Canet d’Adri.



El lloc esmentat el 1017 en una butlla del papa Benet VIII.

Per documents posteriors hom sap que Montcal era només una finca lliure de tributs i prestacions, amb abundància de propietats eclesiàstiques i, que no esdevingué parròquia no es fins al segle XII.

L’any 1698 era lloc reial.

La descripció tècnica ens explica : Església d'origen romànic. Interiorment s'estructura en una sola nau coberta amb volta apuntada i absis semicircular. Posteriorment fou ampliada amb una nau a migdia i una capella i la sagristia a la banda de nord. Les parets portants són de maçoneria, arrebossada a les façanes imitant un especejament de pedra a la part inferior. La porta d'accés és dovellada, sobre ella hi ha una petita rosassa. Un cos afegit desvirtua la façana principal. Damunt la nau hi ha la torre campanar de planta quadrada, les finestres són geminades amb mainell de capitell trapezoïdal a la part superior de les quatres façanes.

ESGLÉSIA DE L'ASSUMPCIÓ DE LA MAREDEDÉU, MAL DITA SANTA MARIA. CAMBRILS.TARRAGONA

S'esmenta l'església parroquial - Que suposem ja advocada a l'Assumpció de la Marededéu , mal dita Santa Maria,  la dedicació a la Marededéu en qualsevol de les seves advocacions era  molt comú en les terres recuperades als sarraïns - de Cambrils, en una Butlla del Papa Anastasi IV redactada el 25 de març de 1.154.

Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico  contra el mal costum introduït per les  forces d’ocupació,  que en la llengua catalana,  la forma correcta per designar a la Verge Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA MARIA,  amb tot els respecte a les – poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica;  el seu rol –per dir-ho de forma políticament correcta -  és “ prescindible” ,  no certament però, el de la Marededéu, sense ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió que tingui a Jesucrist com a fonament.

Al voltant de l'any 1575, hom defensa que es va reedificar l’església de Santa Maria de Cambrils. Es va bastir més petita que l'actual, i la seva entrada principal era llavors per la placeta de la Concepció.

Va patir una important modificació a final del segle XIX, que va consistir en una ampliació i amb una dotació d'una façana de tipus neogòtic.

L’any 2003 es van finalitzar diferents obres tant exterior, com en el campanar, així com en l'altar major, que han millorat el seu aspecte i la seva dignitat; volien ser el colofó de les reformes pendents des del final del segle XIX.

En els darrers anys, s'ha procedit a diverses millores, com la dotació de noves campanes, projecte de reparació de façana, etc.

De planta rectangular, disposa d'una nau central amb capelles laterals.

Pensem que la participació catalana en el tràfic amb les colònies americanes, deuria deixar la seva petjada tant a l’església de Santa Maria, com a la resta d’edificis religiosos del terme. Es van aixecar, reconstruir, reformar, i refer, la majoria en aquell període, com desgreuge davant l’Altíssim per l’espoli aplicat als indígenes americans.

Ens agradarà tenir noticia de l'autor de la restauració desprès de la victòria del sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República. 

El 1714 els catalans perdien la llibertat,  la Marededéu era “ degradada” a la categoria de SANTA, i alhora assumia el patronatge de multitud d’instituts armats, la mare de la víctima esdevenia “mutatis mutandis” la “  celestial protectora” dels botxins del seu fill. Ah!, es prohibia l’ús de la llengua catalana, en l’àmbit religiós, en l’administració pública, en l’educació, en els documents públics, i per descomptat en el sistema judicial.

Hi ha coses que cansen, entre altres aquesta denominació misògina de la  Marededéu, o la cantarella vomitiva de  la “ Guerra Civil”, està molt ben documentat que  el GLORIOSO ALZAMIENTO, el finançava Juan March Ordinas (Santa Margarita, Baleares, 4 de octubre de 1880 - Madrid, 10 de març de 1962), i el va BENEIR Isidro Gomá y Tomás (La Riba, 19 de agost de 1869-Toledo, 22 de agost de 1940), que moriria en  “ estranyes “ circumstàncies.

Que l'Assumpció de la Marededéu de Cambrils,  elevi a l’Altíssim la nostra sempiterna pregaria, Senyor, passats llargament més de 300 anys d’esclavatge, allibera el teu poble !!!!

Sou pregats d’ampliar i/o esmenar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com