SANT PERE DESVIM. VECIANA. L’ANOIA SOBIRANA

Teníem ocasió el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, de veure l’interior de l’església de Sant Pere Desvim, al terme de Veciana, a la comarca de l’Anoia. Ho podíem fer gràcies als amics Florenci i Josep Maria, que m’ensenyaria també l’edifici de l’antiga escola pública.

La descripció tècnica ens diu ; església de planta rectangular, d'una nau coberta amb volta de canó i un absis, cobert amb quart d'esfera. L'església romànica primitiva tenia una capçalera de tres absis. Actualment és conservada part d'una absidiola en el costat nord i en el sud hi ha una casa adossada. L'edifici es va sobrealçar deixant ben visible l'estructura original. Es conserva de l'absis primitiu les seves arcuacions i bandes llombardes i una petita finestra. A la façana lateral també es conserven les arcuacions i bandes llombardes. A la façana principal té un campanar d'espadanya de dos ulls, una finestra original d'arc de mig punt i la porta d'entrada també d'arc de mig punt adovellada, refeta.

Les pintures de l’absis son úniques per aquestes contrades.

Sant Pere Desvim històricament formava part de l'antic terme de Miralles.

L'ordre del Sant Sepulcre exercí el govern d'aquesta parròquia a través del priorat que fundà als Prats de Rei, conegut com el priorat de Sant Miquel de Prats o de la Manresana.

L'any 1542 el monestir de Santa Maria de Montserrat comprà al comanador de Sant Miquel dels Prats tots els drets, possessions i jurisdiccions del priorat, per això, Sant Pere Desvim passà a dependre del monestir de Montserrat.

Aquestes terres de l’Anoia sobirana pateixen un oblit secular, tant des dels governs de Catalunya, com dels del REINO DE ESPAÑA, heu estat a Copons, a Veciana, a Prats de Rei, a Sant Martí Sesgueioles, a Pujalt, a ..., son indrets bellíssims situats dins del ‘forat negre’.

El topònim descriptiu ens parla del VIME (i ses variants vim, vímec, vimen, vímet) ,branca de plantes del gènere Salix, que és molt flexible i serveix de material per a la fabricació de cistells i altres recipients, de taules, cadires, etc.

La població s’aixeca damunt del torrent dit de Sant Pere, que amb altres fonts , quan desguassa rep el nom de riu Anoia, que es fa extensiu avui a tota la comarca.

Sou pregats de fer arribar una còpia d’aquesta entrada als nostres amfitrions, i/o almenys, fer-los-ho saber.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTA MARIA DE CALDES DE MONBUI. VALLÈS ORIENTAL

Retratava al Josep Olivé Escarré, davant la façana de l’església parroquial de Caldes de Montbui, advocada a Santa Maria.

Llegia que el document més antic on apareix citada l'església romànica de Santa Maria és del 1002.

Degut al mal estat d'aquesta, es començaren en el 1589 les obres de la nova i actual església, damunt i al voltant de l'antic Palau Reial. En una primera fase de l'obra en foren arquitectes Joan i antic Ponç (pare i fill) de Sant Feliu. La seva tasca fou meritòria però no veieren ni de bon tros acabada l'obra.

L’any 1622 mancava encara la façana, diverses capelles laterals i la gran capella al capdavall de la nau, així com molts detalls interiors. De 1623 al 1678 quasi no es construí res, ja que hi havia una gran manca, tant de diners, com de personal. Més endavant s'enllestí el campanar començat 1614 i algunes capelles laterals.

L’any El 1679 el mestre de cases Miquel Fiter reprengué les obres d'una manera seriosa. Aquell mateix any el rei Carles II havia concedit a la vila una franquícia d'allotjament i contribució per poder acabar les obres de l'església.

L’any 1699 fou enllestida la capella de la Santa Majestat. Mentrestant el projectista i escultor francès Pere Ruppin deixava començat el portal barroc que seguí el calderí, Pau Sorell coronant-ho amb l'escut de la vila l’any 1701.

L'any 1714 el nou mestres d'obres Joan Fiter rematava els darrers detalls de l'edifici.

La descripció ens diu ; edifici d'una sola nau amb capelles laterals. L'estructura és la tradicional de parets de càrrega en edificis parroquials, amb voltes de creuer i contraforts. La coberta és de teula aràbiga a dues vessants. El campanar és de base octogonal i està adossat a l'absis. La façana és de línies simples i llises, fonamentalment plana, fent ressaltar la portada i el coronament del parament. És completament simètrica respecte a un eix central. Està rematada per un frontó i unes motllures, destacant-hi el rosetó i el portal barroc, format per tres columnes salomòniques a cada costat de la porta amb decoració vegetal, coronades amb capitells compostos que sostenen un entaulament sobre el que es recolza un arc trencat rebaixat. En el centre d'aquest s'aixeca una fornícula de pilastres. El conjunt està rematat per l'escut de Caldes, flanquejat per dos lleons. Tota la construcció és de pedra picada. Les estructures bàsiques de la nau, les capelles i l'absis, romanen fidels a les tècniques del gòtic. Els elements ornamentals de l'interior del temple foren dissenyats quasi tots al gust clàssic. La portada de la sagristia és d'estil renaixentista, i el magnífic portal d'entrada de l'església és d'estil renaixentista, i el magnífic portal d'entrada de l'església és d'estil barroc. En tot el seu conjunt els elements estan tractats amb un gran equilibri de volums, forma i composició.

Dins la capella principal es conserva la Majestat de Caldes, talla policromada romànica del segle XII, que fou cremada en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República, només se salvà el cap, a partir del qual es va fer una rèplica.

COL•LEGIS DE LA ROVIRA ROJA. SANT MARTÍ SARROCA. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

La Maria Àfrica publicava una fotografia de les dites ‘ Escoles de la Rovira Roja’, de les que trobava la següent descripció ; edifici amb planta en forma de T i d'una sola alçada, amb coberta a dues vessants. La part més allargada correspon a l'aula d'ensenyament, que té adossada la vivenda del mestre. Al porxo d'entrada i a les finestres, hi ha columnes de fust cilíndric i el coronament de l'edifici, té una decoració de boles i motllures. L'edifici respon a l'estètica noucentista.

No trobava cap dada del seu autor, en demanaré informació a l’Ajuntament, i als martinencs.

Tenia ocasió de retratar personalment l’edifici de les escoles, i la fèiem petar amb el Magi Suriol Romagosa, veí de la Rovira Roja, que havia fets els seus estudis primaris en aquest centre. M’explicava que hi ha un llibre en el que es recull la seva història, i quedàvem que quan trobi les dades del mestre d’obres i/o arquitecte m’ho farà saber.

Escoles de la Rovira Roja

Escoles dels Hostalets

Parlàvem també de les escoles dels Hostalets – idèntiques a aquestes - i de les escoles de Bellver que desapareixen en el dissortat període del segon feixisme, farà també gestions per trobar-ne fotografies.

M’explicava per telèfon el Magi Suriol Romagosa, que l’escoles de la Rovira Roja, els Hostalets i la Bleda, foren projectades a l’època de la Mancomunitat de Catalunya, encara que oficialment s’inauguraven el 20.11.1928 durant el primer feixisme ( dictadura de Primo de Rivera ).

Pel que fa a l’autoria s’esmenta al Pau Guasch, com arquitecte, encara que en algun lloc apareix com a mestre d’obres, i l’autoria material de l’escola de la Rovira Roja, la tindrà l’Antonet de ca l’Anton que farà de paleta.

A reserva de consultar-ho entre d’altres al bon amic Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME, http://vptmod.blogspot.com.es/ , mantinc la hipòtesis de que l’arquitecte Josep Goday i Casals (Mataró, 1882 - Barcelona, 1936 ), va dissenyar, o fer dissenyar ‘escoles tipus’, que s’edificaven en diferents llocs de Catalunya, tenim a Sant Martí els exemples de la Rovira Roja i els Hostalets, i a Gurb les escoles de Sant Cristòfol de Vespellà i Sant Julià Sassorba.

El Valentí Pons Toujouse, trobava a l’hemeroteca de la Vanguardia : http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1926/08/10/pagina-8/33249043/pdf.html?search=Sarroca que l’autor de les escoles dels Hostalets i de la Rovira Roja, va ser l’arquitecte Josep Alemany i Juvé (1890-1975)

Estem a l’espera de noticies des de l’Ajuntament de Gurb.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

A qui pugui tenir imatges de l’escola de Bellver, al terme de Vilobí del Penedès, li preguem que en les faci arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us estarà eternament agraïda.

EL JOSEP OLIVÉ ESCARRÉ I LA ‘VOLTA A CATALUNYA’.

Anàvem completant la ‘ Volta a Catalunya’ – si més no a nivell comarcal – l’Antonio Mora Vergés i el Josep Olivé Escarré, tenia un cert desfici en aconseguir-ho perquè el Josep Olivé Escarré té 89 anys, i pateix una pèrdua progressiva de visió.

Val a dir que el dia 26-06-2015 aquest ‘desfici’ em feia assumir una decisió que em deixava físicament tocat , sortíem de Castellar del Vallès a les 8,00, i la primera fotografia li feia a l’església de Sant Cristòfol/Menna de Toses al límit de la comarca del Ripollès, seguiria la Mare de Déu de les Neus a la Molina- en terres ja de la Cerdanya – on faríem també Sant Martí d’Urtx, i la Mare de Déu dels Àngels de Llívia, decidia en aquell punt continuar fins a Perpinyà - Perpignan – per les endimoniades carreteres de la República Francesa.

Dinàvem tocades les 15:00 al restaurant Artigas de la Jonquera, en terres de l’Empordà sobirà; seguirien a la tarda : Santa Maria de la Jonquera, Santa Maria d’Agullana, Sant Martí de Pontós, i l’ermita de Santa Anna d’aquesta població de la comarca de l’Empordà sobirà; encara abans d’agafar l’autopista faríem : Sant Martí de Terradelles i Sant Esteve de Guialbes al terme de Vilademuls, i Sant Sadurní de Vilavenut al de Fontcoberta, a la comarca del Pla de l’Estany.

Faltaven pocs minuts per les 21:00 qual el deixava davant de casa seva.

Feia un sopar molt lleuger, i una llarga passejada abans de posar-me al llit, i malgrat això em costava agafar la son, i em despertava abans de les 7:00 del matí, amb la sensació de que m’havien apallissat.

Escrivia la crònica sentint les vibracions del Neuro Trac Tens , a les meves lumbars.

Tenim pendents encara la Ribargorça, el Pallars sobirà, i la Val d’Aran.

Comptem amb la col•laboració ‘celestial’ per assolir aquesta tasca.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE DE LLANARS. EL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA

Reprodueixo de l’enciclopèdia catalana, destaca la notable església parroquial advocada a Sant Esteve, edifici romànic construït a mitjan segle XII (la consagrà el 10 de novembre de 1168 el bisbe de Girona , Guillem de Peratallada); té una sola nau amb absis, i la volta és d’arc una mica apuntat. Els murs exteriors s’ornen amb un fris de dents de serra sobre una cornisa de pedra sostinguda per mènsules. Li dóna un gran atractiu el campanar d’espadanya sobre la façana, acabat amb una coberta piramidal molt punxeguda.

El portal és format per tres arcs en degradació, amb columnes i capitells treballats dins l’estil de l’escola rossellonesa; la porta encara conserva la ferramenta romànica antiga.

El sòl és més baix que el del carrer, i antigament un atri o cobert protegia l’entrada.

A l’interior es conserva un valuós frontal d’altar romànic, que presidí el temple des de la consagració i el centra la figura del Pantocràtor que beneeix amb la dreta, mentre a l’esquerra té un llibre obert on es llegeix Ego sum lux mundi; als compartiments laterals hi ha escenes de la vida de sant Esteve (la seva ordenació de diaca, la lapidació, la invenció de les seves relíquies i el sant dins un taüt); els colors són bastant apagats, amb predomini del vermell. Ara es troba protegit per cristall a la dreta del creuer.

Els Sants Metges tenen també un lloc de privilegi.

Fins a l’any 1936 posseí una imatge romànica de la Mare de Déu, venerada primitivament amb el nom de Santa Maria de Gràcia i des del segle XVI sota l’advocació del Roser, que avui dia es guarda al Museu Diocesà de Girona.

M’explicaven que lliurava l’ànima al Senyor Monsenyor Lluís Suriñach i Suñer ( Rocabruna, 21.12.1909 + Girona, 25/04/2013 ) darrer rector de Sant de Llanars, on servir durant 54 anys.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. MARGALEF. EL PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava la façana de l’església parroquial de Margalef, advocada a l’Arcàngel Sant Miquel, la descripció ens diu que és un edifici de tres naus sense creuer, cobert amb volta de canó la central, amb llunetes, i d'aresta les laterals. Murs i coberta són separats per un ampli fris. L'interior del temple és enguixat i conserva, unes restes de pintures decoratives als murs d’escàs valor. El temple és cobert per una teulada a dues aigües en dos trams. La façana, com la resta del temple, és de pedra i reforçada per carreus als angles. Presenta la única part decorada exterior, la portalada a la qual hom accedeix per unes escales. Aquella presenta un arc escarser amb un petit motiu ornamental al centre i és envoltada per un guardapols. A sobre hi ha una fornícula, avui ocupada per una creu de ferro. Al centre de la façana hi ha un petit rosetó. El campanar, de planta quadrada, és adossat al costat esquerre.

Com la majoria dels altres pobles del Priorat, Sant Miquel Arcàngel de Margalef degué ser aixecat a la segona meitat del segle XVIII, amb els ‘diners d’Amèrica’. La façana és mancada de data, a la finestra de la sagristia, a la part posterior del temple però, , hi consta, de cap per avall, la data de 1767, probable any de l'acabament de la construcció.
En el dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República, l'edifici fou incendiat i perdé els altars.

No trobava cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte, com m’havia succeït amb l’edifici de l’Ajuntament i les Escoles, i amb la casa Franc, demano des d’aquí als Margalefans que s’espolsin la ‘inèrcia perniciosa’ i ens ho facin saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La col•laboració de les ‘Institucions politiques’ fins aquest moment ha estat ‘zero’.

BALNEARI DE CARDÓ. BENIFALLET. L’EBRE JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Pujava amb el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 )  fins al runam del Monestir / Balneari de Cardó, al terme de Benifallet, a la comarca de l’Ebre jussà.

Llegia que la construcció del Desert de Sant Hilarió va respondre a la determinació presa per l'Ordre del Carme, reformada l'any 1592, d'aixecar llocs apartats on els religiosos que ho volguessin, poguessin retirar-se durant un temps, o tota la vida, i dedicar-se a la vida eremítica. El lloc va ser escollit pels dos frares, als quals l'Ordre de la Província de Sant Josep (València, Catalunya i Aragó) va encomanar l'obra: Fray Jerónimo de la Asunción i Fray Pablo de Cristo.

Les gestions per a la construcció del monestir van començar l'any 1604 quan D. Josep Simó, canonge penitencier de Tortosa i propietari d'una part de la vall, i els monjos del monestir de Benifassà, propietaris de la baronia de Cardó i Sellent, van concedir el permís de construcció.

La primera capella va ser consagrada el 6 de maig de 1606.

Cap a l'any 1617 la comunitat ja estava establerta oficialment a l'edifici.

L'any 1835, degut a la llei de desamortització de Mendizábal, el monestir va ser abandonat.

El saqueig per part de la companyia "Franquet" de Reus i el posterior abandonament suposaren la destrucció progressiva de l'edifici.

l'any 1866, quan els tortosins Barberà, Cento i Abarcat reedificaren i restauraren el monestir, donant-li una nova funcionalitat: balneari, aprofitant les aigües curatives.

Va tenir altres propietaris, entre ells D. Salvador Cabestant Gasol, qui va comprar les terres a l'Estat i va fer construir noves i millors dependències

L’activitat com a balneari va continuar – amb diferents propietaris - fins l’any 1967 que va haver de tancar per falta de modernitat en les instal•lacions i la moda dels banys de mar.

L'any 1974 la finca fou comprada per Enric Nomen Borràs, propietari de l’Arròs Nomen, el qual va posar en marxa una planta embotelladora d'aigua.

L’any 1981 ho va comprar Nestle, S.A, i l’any 1987 va passar a mans de Abengoa, S.A, per acabar el 1989 a mans de la multinacional Leches Pascual- que assumia el compromís de restaurar el conjunt - i que ha sobreexplotat la vall amb l'extracció d'aigua.

De les nombroses fonts destinades al balneari que hi ha escampades per tota la vall, actualment no n'hi ha cap que ragi, totes estan seques, algunes fins i tot taponades per la pròpia empresa.

Es llastimós anar d'excursió a Cardó i tenir que agafar l’aigua de casa.

http://tivissaalaxarxa.blogspot.com.es/2008/04/card-de-monasteri-balneari-part-1.html
http://tivissaalaxarxa.blogspot.com.es/2008/04/card-de-monasteri-balneari-part-2.html

A Catalunya el perill més greu, l’hem tingut sempre en el ‘ foc amic’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

 El franquisme feia una excel·lent tasca destructiva, quines conseqüències  bàsicament pel pas del temps i la mala política del 'laissez-faire, laissez-passer'  dels “ demòcrates successors de la dictadura , costaran molt de revertir.

El Fons Estudi de la Masia Catalana,  a conseqüència de l’alçament armat dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, no podia, no ja concloure, sinó senzillament consolidar els fonaments de la seva ambiciosa proposta, i ens deixava una tasca MOLT incomplerta. 

 https://universpatxot.diba.cat/sites/universpatxot.diba.cat/files/historia_dun_gran_projecte_montserrat_sola.pdf

El projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana va ser ideat i finançat per l'industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l'arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955).

El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social.  Sens dubte hagués estat un treball excepcional, en el que es recollirien els testimonis gràfics d’un món rural, que desapareixeria irremissiblement.

Aquesta tasca iniciada l'any 1923 quedà interrompuda l'any 1936, en marxar Patxot a l'exili, passada la contesa bèl·lica, la dictadura posaria tots els entrebancs possibles, àdhuc l’alteració de les fons documentals,  per evitar que la continuïtat del projecte.    El franquisme, salvant les distàncies, seria tant o més demolidor per la cultura, catalana i no catalana,  que l’acció del sionisme sobre Palestina.

L’esforç potser va ser gegantí, no ho dubto, la planificació del treball però, va ser – ho diré de forma políticament correcta – un desastre.

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

 

ANTIGA ESCOLA PÚBLICA DE L’HORTA D’AVINYÒ. BAGES.CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu. Ara constato que anava errat, ni les xarxes socials tenen tant poder de convocatòria com es diu – sobretot en material cultural -, ni s’ha esmorteix amb el pas del anys la ‘inèrcia perniciosa’ que ens inoculaven des del REINO DE ESPAÑA

Des del dia 01.04.139, en alguns llocs fins avui mateix, el feixisme s’ha preocupat per esborrar, emmascarar, o catalogar de forma incomplerta i/o errònia, qualsevol mostra del Patrimoni Cultural de Catalunya.

Havia llegit que s’havia transformat en el ‘ local social’ com havia vist en altres poblacions.

Tenia el goig de coincidir amb una persona d’edat que havia estat alumna en aquella escola, i que justament s’hi adreçava per passar-hi una estona.

M’ensenyaven la magnifica exposició de fotografies que explica gràficament la vida d’aquest nucli en aquelles èpoques.

Quan els demanava informació en relació a l’escola pública d’Avinyò no sabien donar-me’n referències, com tampoc de les de Sant Feliu Sasserra, població de la que és originaria una de les nostres informants.

En la recerca de la ‘memòria històrica’ dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, sou pregat de fer-nos arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com , i/o directament a la pàgina :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Recordeu sempre que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

CASAL VERGE DE MONTSERRAT. BALSARENY. BAGES

Retratava l’edifici que gestiona avui la Fundació Patronat Casal Verge de Montserrat a Balsareny.

La descripció tècnica ens diu ; casa aïllada que vol imitar l'estructura d'un mas. L'edifici té la coberta a dues aigües i el carener perpendicular a la façana. La construcció té dues plantes. S'hi accedeix per una escala de pedra que condueix a la porxada, de tres arcs, també de pedra picada.

El pis superior queda centrat per tres finestres rectangulars, emmarcades amb pedra, que componen una façana simple però ben proporcionada. Dos medallons de pedra decoren la façana.

A la capella del casal, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, es conserven unes pintures murals de Josep Obiols i Palau (Sarrià, Barcelona, 1894 - Barcelona, 1967)

L'obra es va dur a terme gràcies al mecenatge de l'industrial Ricard Viñas Coma de quin traspàs trobava noticia a la Vanguardia :
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1944/12/17/pagina-15/33121029/pdf.html?search=Ricardo%20Vi%C3%B1as%20coma
http://photoblog.alonsorobisco.es/2012/01/fotografia-antigua-fabrica-textil.html

Deixava un prec al seu net Yago Viñas Soler;

Necessito els llocs i dates de naixement i traspàs del teu avi, voldria fer un article sobre el Casal Verge de Montserrat de Balsareny.

Saps qui en va ser l’arquitecte ?.

Tens alguna fotografia seva ?.

Gràcies, coneixercatalunya@gmail.com

En la seva resposta em deia :

Bona tarda.

Ricard Viñas Coma 1865-1943. Ricard Viñas Geis 1893-1982 ( Barcelona ).

El casal Verge de Montserrat era l'antic hospital de Balsareny portat per les germanes de l'ordre de les Josefines. Fundat al 1947 com a hospital gràcies a la aportació econòmica del fabricant Ricard Viñas Geis a iniciativa de Mn. Esteve Verdaguer.

El Dr. Jaume Torner, que era el metge d'empresa de les fàbriques Viñas, l’any 1952 va fer una de les primeres operacions a cor obert d' Espanya.

Ho demanaré també a l’Ajuntament de Balsareny.

I pel que fa a la capella del casal, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, m’adreçaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin )

Tots sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Atenen a la meva demanda de col•laboració rebia un email des de Balsareny, en el que el Ramon Carreté Parera , em deia ;

Dels orígens del Casal Verge de Montserrat de Balsareny en parla Francesc Soler Castella al seu llibre ‘Pàgines viscudes’, vol. II (Cercle Cultural de Balsareny – Ajuntament de Balsareny, abril de 1990, pàg. 31-33). També en parla el llibre de Jaume Torner, ‘Del Bages a l’Amèrica del Nord’ (Barcelona, 2001). Tots dos llibres crec que es poden trobar a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny. Hi ha encara un article del mateix Dr. Jaume Torner: ‘El Casal Verge de Montserrat de Balsareny i els seus metges (1947-1966)’ (Manresa, Arxiu Històric de les Ciències de la Salut, Publicacions de l’Arxiu Històric de les Ciències de la Salut. Quaderns, núm. 7, 2005, 28 pàgines).

Malauradament, en cap dels dos llibres no es parla de qui va ser l’arquitecte que va fer l’obra de 1947. L’article de 2005 no el conec, però segurament tampoc no en parla, ja que es centra en aspectes mèdics del Casal. Més tard es va construir un segon pavelló, no sé quan ni a càrrec de qui; el 1990 es va fer una ampliació que unís els dos pavellons, a càrrec de l’arquitecte Antoni Sáiz-Esquerra i l’arquitecte tècnic Josep M. Soler (“Sarment 171, maig 1990, pag. 9).

La darrera ampliació, entre 2006 i 2009, ha anat a càrrec de l’arquitecte Ferran Mateu i Soler; arquitecte tècnic, Josep Ribalta i Comes; execució de l’obra, Construccions Salido-Carrió. Segurament a la Fundació Casal Verge de Montserrat deuen tenir documentació de tot això.

El que sí cal explicar (com ja fan Jaume Torner i va escriure Llorenç Planes al ‘Sarment’) és que el mecenes del Casal no va ser l’industrial Ricard Viñas Coma, sinó el seu fill, Ricard Viñas Geis, qui va voler homenatjar el seu pare fent-lo constar com a patrocinador de l’obra, i va demanar que es dediqués al seu pare, i no pas a ell, la plaça del poble que encara avui porta el nom de Ricard Viñas Coma. En tot cas, el promotor “espiritual” del Casal, l’home que més es va esforçar per obtenir els recursos per a la construcció de l’equipament, va ser l’ aleshores rector de Balsareny, mossèn Esteve Verdaguer.

Cordialment.

Des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), rebia una fotografia datada el 21-VII-1974 de la capella de la Marededéu de Montserrat, del Casal Montserrat, a càrrec aleshores de les Germanes Josefines de la Caritat.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

ELS ‘TRULLETS’ D’ALGERRI. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava algunes d’aquestes estructures a la tornada de la nostra visita al cementiri d’Algerri.

La primera referència documental dels trullets la trobem en un capbreu dels monjos de Poblet del 1640.

La descripció ens diu que els trullets són un tipus de construccions excavades a la roca que defineixen una mena de coves. Es troben emplaçats al llarg dels dos barrancs principals que s'ajunten als afores de la població.

Són disposats en fileres tot seguint l'orografia del terreny i se'n conserven un total de 26 -formant grups de 10, 11 i 5-. Aquests espais servien per emmagatzemar el vi, per això la seva estructura segueix sempre un mateix patró.

Es componen de dues parts: una cisterna -amb capacitat entre 2000 i 2500 litres- a la part superior i un punt de sortida a l'inferior, comunicats sempre per un conducte circular. La planta pot tenir forma rectangular, quadrada o bé circular. Les parets, la base i el sostre són recoberts per una capa gruixuda formada per guix cristal•litzat, sorra, cendra i mica. Tot això barrejat amb aigua. La coberta és de volta de canó pel que fa a les dues cambres. L'estat de conservació no és massa bo, ja que avui en dia aquestes edificacions estan en desús.

En els dies presents, la vinya en aquestes terres és només un record.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA ‘VELLA’ DE SANT PERE. CORBERA D’EBRE. LA TERRA NOBLE. TARRAGONA. CATALUNYA

Sant Pere s’aixecava amb els ‘diners d’Amèrica’ , i es quasi enderrocava en el segon feixisme ( dictadura franquista ) per vestir la nova església situada al pla.

La descripció ens diu , església neoclàssica, de carreu, planta basilical rectangular, nau central i dos de laterals.

Altar major i petites capelles, quatre trams i l'absis. Campanar quadrat de cantonades en xamfrà de tres cossos de totxo. Les voltes -avui perdudes- d'arestes i altres lloc en forma de cúpula i mitges cúpules. Les façanes laterals i posteriors són totalment planes de petites i escasses obertures. La principal resta dividida en tres parts i portalada neoclàssica de tres nivells a la central, per damunt d'ella un frontó de línees corbes i petita espadanya.

Llegia que al seu lloc hi havia una petita església romànica segons consta a un document de 1764 de l'Arxiu Parroquial de Corbera, en el que s'insta a construir-ne un altre de més capacitat que es començà cap a finals del segle XVIII . Tinc dubtes que en aquesta terra governada pels sarrains es construís una església romànica.

Hi ha documents del 1815 i 1819 on el Bisbe de Tortosa , Manuel Ros de Medrano (1756-1821) parla de la seva construcció.

Tenim constància d'un altre document de l’any 1825 del Bisbe Damià Gordo Sàez ( 1797 + 1855 ).

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, l’església de Sant Pere resta poc afectada, en els AÑOS TRIUNFALES, la construcció de la nova església de Sant Pere dintre de la nova Corbera, va comportar que aquesta fou dessacralitzada i espoliada fins deixar-la en estat ruïnós, la tasca voluntària i desinteressada de l’ Associació del Poble Vell - Corbera d'Ebre ha permès recuperar-ne la visió actual.

Els 2€ de l’entrada son una minsa col•laboració en aquesta ‘beneïda’ dèria de recuperar la memòria històrica.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE SANT MIQUEL ARCÀNGEL DE VERDÚ. L’URGELL JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava la façana de l’actual capella de Sant Miquel Arcàngel que s'ubica a ponent de la vila de Verdú , a la cruïlla dels antics camins cap a Bellpuig i Anglesola, al costat del fossar municipal.

Llegia que es construí a finals del segle XIV, quan Verdú es trobava sota el domini dels abats de Poblet, com recorden els escuts de Poblet que resten encara a alguns dels capitells de la nau. És d'una sola nau, molt espaiosa, sostinguda per tres arcades gòtiques, i destaca la seva senzillesa. La façana consta d'una portalada amb un arc de mig punt conformat per grans dovelles. Te la coberta a dues aigües, perpendicular al portal d'entrada, amb campanar d'espadanya d'un sol ull.

L'altar original, de fusta, estava decorat amb pintures realitzades per un artista anomenat Cerverí – podria ser Joanot de Pau, el cèlebre pintor cerverí de la primera meitat del segle XVI , possible autor del retaule de l'església d'Ivorra (Segarra ) - , i actualment es conserven al Museu Episcopal de Vic.

Ens els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República, va quedar molt malmesa, i no va ser fins l’any 1991 en que es va restaurar completament.

Segons la tradició popular, aquesta ermita advocada al Princep de les Milícies Celestials, es va construir com a exvot de la família Cervera, en commemoració a l'ajut prestat per Sant Miquel en la conquesta de Cervera als sarraïns.

Data de finals del segle XIV, quan Verdú es trobava sota el domini del Monestir de Poblet.

Aquesta ermita va tenir rendes pròpies i un beneficiat que cuidava del culte i deia missa diàriament.

Cada any s'hi anava des de la Parròquia de la vila amb processó per celebrar-hi un ofici cantat en les diades de Sant Miquel, Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, amb l'assistència de tots els clergues, els capitans del jovent i gran nombre de fidels.

Sant Miquel, com la major part d’edificis religiosos a casa nostra, avui és bàsicament un edifici històric.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL CELLER COOPERATIU DE GANDESA. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

Anàvem completant la ‘volta a Catalunya’ amb el Josep Olivé Escarré, de 89 anys i natural de Sant Llorenç Savall.

El retratava en aquesta ocasió davant del Celler Cooperatiu de Gandesa, a la comarca de la Terra Alta, en un anterior post el qualificava com a ‘ Castell de Fades’ .

El magnífic edifici del Celler Cooperatiu de Gandesa està ubicat a l'entrada d'aquesta població venint des de Móra d'Ebre. Va ser construït per l'arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973) entre 1919 i 1920 per encàrrec del Sindicat de Cooperació Agrícola de Gandesa, amb l'ajut econòmic del Banc de Valls. Hi van col•laborar l'enòleg Isidre Campllonch Romeu, enginyer industrial i pèrit agrícola de l’Estació Enològica de Vilafranca del Penedès, i segurament també el tècnic oleícola Emili Rovirosa ( del que no trobava cap altra dada, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs, ... sou pregats de fer-nos ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com ) .

L’edifici anava destinat a l'elaboració del vi i l'oli. Quan les primeres obres del celler eren tot just finalitzades, li encomanaren fer-ne una ampliació en un solar situat a l'altra banda del camí posterior. En aquest edifici, Martinell va prescindir per primera vegada de la fusta a la coberta i va utilitzar el sistema de voltes i arcs equilibrats. L'èxit del sistema va fer que Martinell decidís aplicar el mateix mètode a altres cellers, com ara el de Pinell de Brai. El projecte d'aquest celler incorpora les quatre novetats tècniques (constructives i de tecnologia de producció vitivinícola) que es van convertir en invariants pròpies de l'obra de Cèsar Martinell en gairebé tots els seus cellers. Aquestes invariants es concreten en: la construcció de l'estructura de les naus basada en els arcs parabòlics de maó, la situació de les finestres per a la ventilació de les naus, els cups subterranis cilíndrics i separats per cambres aïllants ventilades, i la composició i textures de les façanes. Pel que fa a la tipologia, el procés de producció del vi s'organitza en tres àrees: el moll de descàrrega, la nau d'elaboració i les naus de tines o cups, tipologia que, amb les variants d'organització longitudinal o transversal i d'adaptació a la topografia del terreny es va repetint en tots els altres cellers, introduint en aquest cas la innovació d'una planta subterrània amb estructura d'arcs parabòlics. Aquest edifici, i en conjunt els cellers d'aquesta època, representen la manifestació arquitectònica visible del que va ser el cooperativisme agrari a Catalunya a final del segle XIX i inici del XX, moviment que, malauradament, va quedar interromput amb la victòria militar dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República.

La descripció ens diu que el cos principal de l'edificació consta de tres naus rectangulars paral•leles de diferent altura amb cobertes de volta de maó de pla carregades directament sobre arcs de diafragma parabòlics. La coberta, a diferents nivells, deixa petites obertures d'il•luminació intercalades entre les voltes. Hi ha dues naus més, transversals a les anteriors, la primera d'elles amb arcs, on es troba la sala de màquines, i l'altra, amb dos pilars centrals i voltes força complexes, que serveix com a sala d'exposició dels productes del celler. Les obertures són finestres d'arc de mig punt, dividida cadascuna per dos pilarets de maó. Emmarcades amb maó vist, es repeteixen harmònicament al llarg de les façanes. La façana principal destaca per la seva composició ordenada en tres nivells segons les textures i materials utilitzats: un primer nivell o sòcol de pedra en el qual s'integren les finestres baixes de ventilació i la porta d'accés, un segon nivell de parament llis pintat de blanc on es troben les finestres superiors emmarcades en maó a plec de llibre i on destaca el fris ceràmic, i un tercer nivell de coronament de l'edifici que permet llegir la formalització de la coberta. És especialment notable la coberta de volta de maó de pla a diferents altures, que permet la il•luminació amb petites obertures.

Dinàvem a l’Hotel Piqué que us recomanem.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DEL FOSSAR DE BENISSANET, DITA DEL PILAR I ORIGINARIAMENT DE SANTA BÀRBARA. LA RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Anàvem completant la ‘volta a Catalunya’ amb el Josep Olivé Escarré, de 89 anys i natural de Sant Llorenç Savall.

El retratava en aquesta ocasió davant a façana de l’ermita de Santa Bàrbara, més coneguda avui com ermita del Pilar, que exerceix com capella del fossar de Benissanet, a la comarca de la Ribera d’Ebre, província de Tarragona.

La descripció ens diu que està situada als afores del nucli urbà de la població de Benissanet, a la banda de tramuntana del terme, al final del carrer del Calvari.

És un edifici d'una sola nau amb la capçalera carrada no marcada en planta i dues capelles laterals entre contraforts, la façana principal presenta un gran portal de mig punt adovellat, amb els brancals bastits amb carreus ben desbastats.

Al seu damunt hi ha un rosetó i està emmarcada per dues altes pilastres, rematades per un triple ràfec i teuladeta. En el coronament hi ha un campanar d'espadanya decorat d'un sol ull, amb una campana i cobert per una coberta ondulada de rajols.

La nau està coberta per una volta de canó decorada amb llunetes i separada en quatre tramades per arcs torals, sostinguts per una cornisa motllurada que recorre els murs laterals de la nau i el presbiteri. Aquest està cobert per una volta d'aresta i es correspon amb l'última tramada de la volta de canó. Des del nivell de la cornisa, unes pilastres adossades als murs recullen els arcs torals d'aquesta volta. Les capelles laterals estan cobertes per voltes de canó amb llunetes i s'obren a la nau mitjançant dos arcs de mig punt amb les impostes motllurades. Als peus hi ha el cor, sostingut per una volta rebaixada amb llunetes. La il•luminació es fa mitjançant finestres rectangulars obertes a l'interior de les llunetes. Als murs laterals s'observen els contraforts, rematats per teuladetes d'un sol vessant. La façana principal està arrebossada i emblanquinada, mentre que els murs laterals deixen el parament de pedra vist. Exteriorment s'observa que les finestres estan bastides amb maons. Adossats als murs laterals hi ha diversos nínxols i tombes que formen part del cementiri.

A l'interior hi havia el retaule de Santa Barbara, que s'ha traslladat a l'església parroquial de la vila per motius de seguretat.

N’aconseguia una imatge per la finestreta de ventilació

Té una factura molt semblant a l’ermita de sant Isidre de Ginestar, que exerceix també com capella del cementiri de Ginestar.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del seu mestre d’obres i/o arquitecte.

LA TORRE DE L'ARGENTERA O 'VILLA PEPITA'. RIPOLLET.

Retratava l’any 2012 la torre dita de l’Argentera de Ripollet, i en confegir un post pel coneixercatalunya.blogspot.com deixava un prec ; ens agradarà tenir més informació d’aquesta casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/11/la-torre-dita-de-largentera-ripollet-al.html
Rebia un email signat pel Joan Àngel Filigrana, amb un text deliciós :

La magnífica Torre de l’Argentera de Ripollet també tenia un altre nom: “Villa Pepita”, es podía llegir en rajoles catalanes de la façana, crec recordar, del carrer de Monturiol.

La Pepita Sarroca, vídua de Grau era una dona extraordinària que si bé que és cert que en la seva maduresa s’havia engreixat, en la seva joventut, abans de la guerra, havia estat una dona bellíssima. La Pepita tenia una filla, la Lolita Grau, una jove de gran bellesa també, que fou la meva padrina de fonts. Cal dir, però, que qui va fer de padrina meva de facto, va ser la seva mare, la Pepita.

I la Torre de Ripollet, ha estat sempre el meu Paradís Perdut.

La Pepita em dedicava un amor il.limitat, com solament un nen pot recordar. Durant molts anys recordo com cada estiu i algún cap de setmana de la resta de l’any, deixàvem el pis del carrer Luis Antúnez, a Gràcia… En el seu cotxe portat per l’expertesa del vell xofer, devíem semblar una colla de bojos: ella, tota enjoiada, duent el malèfic lloro, els gossos, una petita mona que s’amagava en el seu generós escot, algún gat favorit.., la Lolita, la minyona i jo.

En arribar a la Torre i mentre les dones obrien les habitacions, jo ja em perdia amb els gossos en l’immens Jardí Encantat, a la recerca de les dues tortugues de terra, les meves amigues, que hi feien estatge. Anava a saludar els coloms, els paons d’estel.lada cua, a veure quants pollets hi havien nascut, a parlar amb el vell jardiner que ja havia retut comptes a la Senyora, i que em regalava alguna fruita madura de temporada, vagarejant entre les roses, (el jardí n’era ple), investigant entre el verdum perquè sempre hi havia alguna cosa de nova.

Al capvespre, tancàvem les portes amb pany i forrellat i ella i jo, abans de sopar, ens recloïem unes estones a la biblioteca, la gran biblioteca del difunt Sr. Grau, que ocupava un dels salons de la planta baixa. Els llibres compartien l’espai amb les restes immortalizades pels taxidermistes dels animalons de la Pepita que havien passat a millor vida. La Pepita m’explicava històries de temps passats que jo a penes comprenia o que no comprenia gens… però que em meravellaven. La Pepita m’acaronava els cabells i em deia “Que n’ets de maco, Joan Àngel”… “Seràs tan ben plantat com el teu pare”. Després ella s’endormiscava a la seva butaca i jo fugia amb “Milord”, el caniche emperador i amb els malcarats pequinessos, sota la gran taula de caoba amb algún llibre que havia empescat. El difunt Sr. Grau, el joier, devia haver estat un home cultíssim, la seva biblioteca n’era la prova. Allà vaig llegir en català “L’Atlàntida”, “La febre d’or”, en l’edició de Gustau Gili, i algunes novel.les en francès entre les quals recordo “Azidayé”, “Thaïs”… (lectures prohibides en aquells temps). Ara em penedixo de no haver furetejat entre els vells documents que també hi eren emmagatzemats!!!

Després del sopar pujàvem als dormitoris. La Pepita encara dormia a la cambra de matrimoni que romania exactament com era en vida del Sr. Àngel Grau. Encara hi restaven alguns aparells d’hospital que havien alleujat el patiment del joier durant la seva llarga malaltia que el dugué a la mort. La Pepita no els havia fet treure. La qual cosa fa pensar que el Sr. Grau hi passà moltes estades a la Torre si no és que hi va morir. Devia estimar-se molt aquesta mansió.

No hi he tornat des de les acaballes de la década dels 50’. Però al llarg de la meva vida hi he pensat sempre amb aquest “Paradís Perdut”, en aquest “Mirall trencat”… en aquesta Pepita Sarroca de Grau que tant em recorda la Teresa Valldaura de la Rodoreda.

Deixo pendent l’afer de l’altra cara, la de la Figaire de Gràcia, que era l’altre nom amb què la bella, extraordinària, intel.ligent Senyora de la Torre de l’Argentera era coneguda.

Em deleixo en l’espera de la següent aportació del Joan Àngel Filigrana.

SANTUARI DE LA CONSOLACIÓ, ABANS DE GRÀCIA. GRATALLOPS. EL PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

Pujàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, fins al turó on s’aixeca el santuari de la Consolació, al límit dels termes de Gratallops, i la Vilella Altas, el complex, una construcció de 444 metres, es caracteritza per una gran heterogeneïtat estilística.

La capçalera i mitja nau són d’origen romànic, molt treballades i construïdes. L´absis fou ampliat lateralment, i avui és convertit en cambra de la Verge de la Consolació.

L´interior – al que no podíem accedir - és enguixat. La part gòtica, més alta té dues naus, una central i una lateral, amb una capella al costat oposat a aquesta darrera. La volta es de creueria feta amb pedra, i la resta amb reble. Un cor amb un arc rebaixat ha desaparegut. El conjunt presenta diverses construccions adossades, destinades a l’ermità i d’èpoques diferents, les darreres de les quals són del segle XIX.

Els murs són de pedra vista i morter, amb obra de maó i en algun sector, i d’altres enguixats. El santuari té un petit campanar d’espadanya.

No trobava dades corresponents al període romànic, encara que l´absis és ben aparent. Les obres de reforma empreses el segle XVI corresponen al sector gòtic. Foren promogudes pel gratallopenc Pere Domènec, abat de Vilabertran, canonge de Barcelona i nunci apostòlic a Espanya i Portugal, entre altres càrrecs i dignitats eclesiàstiques, ell va finançar l'ampliació del santuari de la Consolació, a la que dotava al ensems d’aquesta advocació - fins aleshores era sota l'advocació de Gràcia - , i li regalà diversos objectes litúrgics.

Durant la mal dita guerra de la independència s’hi aplegà el sometent del Priorat, cridat pel Prior de Scala Dei.

En el dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República, fou cremada en dues ocasions.

L’any 1947 el Santuari fou reconstruït i reobert al culte.

La Consolació és un excel•lent mirador sobre la Vilella Baixa.