CAL COMTE DE LA TORRE DE L’ESPANYOL. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava – no sense dificultats – el gran casal cantoner de planta rectangular amb tres façanes vistes, la principal encarada al carrer Major de la Torre de l’Espanyol, conegut com cal comte.

Patrimoni Gencat ens explica que la façana lateral està separada de l'església parroquial per un carreró. Consta de cinc crugies, de planta baixa, pis i golfes, i la coberta a dues vessants amb el carener paral•lel a la façana. S'hi accedeix per un portal d'arc de mig punt adovellat, sobre el qual hi ha diversos finestrals amb balcons i suports forjats, sota els quals hi ha ceràmica ornamentada. Des del primer pis surt un pont perpendicular que creua el carrer Major, acabat amb baranes de balustrada. L'acabat exterior és arrebossat, excepte les cantonades, definides amb carreus escairats.

Els comtes de la Torre de l’Espanyol han estat :

José de Montagut y de Salvador. I comte

Rafael de Montagut i Felez. II comte

Antoni de Montagut Nougues III comte

Rafael de Montagut i Ravanals. IV comte

don Adolfo de Montagut y de Martí. V comte

Carmen de Montagut i Figuerol. VI comtessa , que donava al poble de la Torre de l’Espanyol l’ermita de Sant Antoni de Pàdua.

Constatava que la dita casa del comte de la Torre de l’Espanyol, presenta un aspecte descurat.

També, i em fa feliç compartir-ho, que els cirerers estan curulls de fruits.

El patrimoni històric i/o artístic, és un dels millors actius per atreure al turisme, tant almenys com el patrimoni natural, l’exquisida cordialitat dels catalans, i la nostra gastronomia de reconeguda fama mundial.

Els politics ‘professionals’ no tenen cap argument per explicar l’oblit injustificable en que es troba, més de quaranta anys desprès de la mort del sàtrapa - la gran excusa que ho justificava tot – el patrimoni històric i/o artístic. Entenem que aquesta incúria constitueix un crim contra Catalunya.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmaial.com

IN MEMORIAM DE LA TORRE EMILIA. MANRESA. BAGES. CATALUNYA

Venia del barri del Xup, i feia camí fins a Salvador de Vallformosa i/o de Servitge, al terme de Rajadel; runam majestuós del que en voldríem saber més dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com ; quan es va fer la rehabilitació i/o reforma, qui en va ser el promotor, qui l’autor,..., dades ‘habituals’ en els catàlegs de patrimoni dels anomenats ‘països civilitzats’ del que dissortadament – encara – no en forma part Catalunya.

M’aturava en una cruïlla per retratar un magnífic edifici del que no en sabia trobar l’accés, i conseqüentment tampoc el nom. Confiava en que al Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ , com en anteriors ocasions me’n sabria donar raó.

En la seva resposta deia; Villa Emilia, pertany a Manresa, és de l’arquitecte Ignasi Oms Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914) del 1896, per encàrrec de Josep Lluvià Vidal (+ 22-04-1913)

De l’edifici se’n ha parlat abastament :

http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2011/11/la-torre-lluvia.html

http://www.lavanguardia.com/local/bages/20140313/54403544204/manresa-torre-lluvia.html

http://www.elpou.cat/noticia/1487/pluja/idees/sobre/torre/lluvia

http://www.plataformaarquitectura.cl/cl/771160/rehabilitacion-de-la-torre-lluvia-espana

http://www.manresaturisme.cat/esp/article/6325-torre-lluvia

http://www.regio7.cat/manresa/2016/09/08/torre-lluvia-restaurada-sola/377939.html

Pere Santamaria Garcia de http://www.santamariaarquitectes.cat/es s’encarregava de la rehabilitació :

http://www.santamariaarquitectes.cat/es/rehabilitacio-torre-lluvia-manresa

http://www.plataformaarquitectura.cl/cl/771160/rehabilitacion-de-la-torre-lluvia-espana

Espero tenir ocasió de visitar aquest ‘joia’ modernista amb element historicistes.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ah!, per als catalans ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA MAGDALENA DE PRADELL DE LA TEIXETA. EL PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava la façana de l'església parroquial de Pradell de la Teixeta, a la comarca del Priorat, advocada a Santa Maria Magdalena, de la que ens diu patrimonis Gencat que és un edifici de planta rectangular, construït de maçoneria arrebossada amb reforç de carreu als angles i cobert per una teulada a dues aigües. A la façana s'observa una porta d'accés en arc de mig punt emmarcada per dues falses columnes i rematada per un frontó amb una fornícula que en la que trobem una imatge moderna de Santa Maria Magdalena. La iconografia d’aquesta santa és molt variada, com a conseqüència de la manca de cultura religiosa, que comporta la confusió entre diverses figures del nou testament; Maria de Betània, germana de Llàtzer; la dona adultera a la que Jesús perdona, versicles 7:53-8:11 de l l’Evangeli de Joan; i a l'evangeli de sant Lluc, llegim que Maria Magdalena va allotjar i proveir materialment Jesús i els seus deixebles durant la predicació a Galilea. S'hi afegeix que anteriorment havia estat guarida per Jesús: "L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat guarides d'esperits malignes: Maria, anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis ".

Tinc una especial estimació per aquesta santa, a la que dedicava un post :
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2011/06/maria-de-magdala-la-magdalena.html

L’actual església substituí – amb els ‘diners d’Amèrica - la romànica anterior, sobre la ubicació de la qual hi ha dubtes.

Fou iniciada el 1771, encarregant-se de la construcció Josep Munté i Joan Bages, mestres de cases de Montbrió i fou sufragada pels veïns amb donacions amb prestacions. Fou oberta al culte el 22 de juliol de 1779.

Fou dotada progressivament d'altars de gran vàlua, cremats en els dies foscos que seguien a la sedició el juliol de l’any 1936, dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Em deien a la Pastisseria I Forn Amorós, el dia 21.04.2017 que no tenien pastissets, espero tenir ocasió de provar-los ben aviat, el telèfon és el 977 82 80 05

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmaial.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JOAN DEGOLLAT DE VINEBRE. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Em costava retratar la façana de l’església parroquial de Vinebre a la Ribera d’Ebre, advocada a Santa Joan Baptista, dit també Sant Joan Degollat.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; edifici de planta rectangular i tres naus, amb l'absis no marcat en planta. La nau central , de més alçada que l'absis, està coberta amb volta de canó dividida per arcs torals, que descansen sobre una cornisa motllurada que suporten unes pilastres. Les naus laterals es defineixen amb arcs de mig punt, cobertes també amb volta de canó. L'absis s'obre a la nau a través d'un arc toral, precedit per una lluneta, que descansa sobre una cornisa motllurada que envolta l'absis i les pilastres. En aquesta part, la volta és de creueria, i queda sostinguda sobre la mateixa cornisa i petites pilastres que enllacen amb els nervis. Als costats hi ha dues petites finestres amb llunetes. La part inferior del mur està recoberta per plafons rectangulars que actuen com a sòcol. Als peus del temple hi ha el cor, que queda suportat per un arc rebaixat i acabat en una barana de fusta. A l'arrencada d'aquest arc, una inscripció ens recorda fins on va arribar la riuada el 23 d'octubre de 1907. La nau s'il•lumina a través de petites finestres que es situen entre els arcs torals de la nau central i d'una rosassa amb vitralls sobre el cor.

Fotografia de Marta Lloret.2009

Al centre del frontis hi ha una portalada de pedra, oberta en arc de mig punt, que queda custodiada per dues pilastres que sostenen una cornisa motllurada, sobre la qual hi ha una fornícula emmarcada per un petit frontó. Sobre de la rosassa hi ha un rellotge. De l'extrem dret en sobresurt el campanar, de planta quadrangular i obertures en arc de mig punt. El parament dels murs és de carreus escairats de mitjanes dimensions.

En aquesta església va rebre el bateig Sant Enric d'Ossó i Cervelló (Vinebre, Ribera d'Ebre, 16 d'octubre de 1840 - Gilet, Camp de Morvedre, 27 de gener de 1896) el 17 d'octubre de 1840.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT ROMÀ DE MIÀNIGUES. PORQUERES. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

El Joan Dalamau Juscafresa, publicava en el seu magnífic bloc, Llocs de Catalunya , l’església parroquial del veïnat de Miànigues, terme de Porqueres, comarca del Pla de l’Estany, advocada a Sant Romà.

Patrimoni Gencat explica que és un edifici de planta rectangular i coberta de teula a dues vessants. Interiorment s'estructura en una sola nau, amb capelles i annexes laterals i absis pentagonal. A l'interior, l'església és coberta per volta de canó amb llunetes i, a banda i banda de la nau, s'obren capelles laterals amb arcs de mig punt sobre impostes motllurades.

La façana principal presenta una portalada amb brancalls i llinda de pedra emmotllurada i, a sobre, una fornícula amb petxina. Al centre hi ha un rosetó i la façana acaba amb una cornisa curvilínia. La torre campanar és de planta quadrada amb la part superior rematada amb cornisa i merlets. Les parets portants són fetes amb carreus irregulars de pedra de Banyoles. A les cantonades i al voltant de les obertures, els carreus són ben tallats.

L’edifici barroc s’alçava amb els ‘ diners d’Amèrica’ en el mateix lloc que ocupava una esglesiola romànica del segle XII, fa uns anys mossèn Evarist Gómez Ruiz, m’explicava que el romànic s’havia mantingut únicament en aquells indrets, on el desenvolupament econòmic no s’havia produït de forma sobtada i/o exponencial.

Al ‘tontisme’ li semblava que el romànic donava la sensació de ‘pobresa’ , i les esglésies ‘mastodòntiques’ transmetien contràriament una impressió de potència econòmica. Això traslladava als edificis religiosos la delicada qüestió de que les ‘mides’ si que importen. Algunes persones però, pensen/pensem que és més fàcil sentir-se prop de Déu en una petita església romànica, que per exemple a la Catedral de Barcelona.

Havíem documentat l’escola pública anterior a la dictadura franquista gràcia a la NÚRIA GUARDIA AYATS

En matèria d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, necessitem la col•laboració de TOTS els catalans/es
Esperem les vostres aportacions, imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE PRADELL DE LA TEIXETA. EL PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions Catalanes, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco

El sostre demogràfic de Pradell de la Teixeta s’assolia al cens de 1887 amb 1.061 ànimes; quan preguntava per l’edifici que acollia les escoles publiques, m’indicaven una casa amb façana de pedra prop de l’església de Santa Magdalena.

El topònim evoluciona etimològicament del llatí pratĕllu, diminutiu de pratum, ‘prat’.

Ens ho posem ‘difícil’ això continuar fent recerca i divulgació de la toponímia catalana; em deien a la biblioteca de Castellar del Vallès, que per indicació de la Diputació de Barcelona estan fent un espurgo, i han retirat els diccionaris etimològics de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), i l’Alcolver-Moll.

Em temo el pitjor, almenys a Castellar del Vallès, per als que volem ‘viure’ en català.

Agrairé la confirmació d’aquestes ‘instruccions restrictives ’ de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA, i si les segueixen també les de TARRAGONA. LLEIDA, i GIRONA.

L’experiència – tenim recollides més 1100 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda

IN MEMORIAM DE L’ERMITA DE SANT ANTONI DE CAN FARES. LA OBLIDADA DE FONTCOBERTA. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

Patrimoni Gencat ens diu; ermita situada al sud-est del nucli de Fontcoberta, en direcció al veïnat de Fares. L'edifici està format per un sol cos rectangular amb absis de punt rodó i orientat al nord-est, sense retraïment respecte als murs perimetrals. La il•luminació es produeix mitjançant tres finestres situades als costats amb les llindes formades per una sola peça de pedra treballada on s'incorpora el punt rodó, la resta està emmarcada amb maó vist. Per sobre del suposat sostre o volta de la capella hi havia unes golfes ventilades per unes obertures quadrades alineades amb les finestres. Els murs portants estan fets de pedres de riu preses amb morter (de petites dimensions). La façana està rematada per un frontó. Les cantonades són de pedra escairada. Té un ull de bou sobre l'entrada

No s'han localitzat dades històriques de l'ermita.

Al bloc http://www.xavierblancafort.net/Pladelestany.html#Fontcoberta se’n publiquen unes fotografies que palesen clarament com deia l’avia de la meva esposa, que en matèria de patrimoni històric i/o artístic, a Foncoberta, al Pla de l’Estany, a Girona i a TOTA Catalunya, anem ‘ de cada vez peor ‘

Fotografies del bloc data el 19.05.2016

Fotografia de 1990. Casanovas i Voltà, Maria Dolors / Cargol, L.

Hi ha dubtes respecte a que la fotografia anterior, datada l’any 1990 sigui REALMENT d’aquesta esgleisiola, agrairem la col·laboració de tothom per aclarir-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El temps, la inacció, la incúria i possiblement la ‘desinteressada’ col•laboració d’alguns brètols i/o vàndals, que s’adapten a tots els climes i situacions, han permès assolir aquest nivell de degradació quasi irrecuperable. Felicitats als que ho han fet possible !!!!

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’advocació que tenia l’ermita, SANT ANTONI ABAT (Alt Egipte, 251 ? - 356) , SANT ANTONI DE PÀDUA (Lisboa 1195 - Pàdua 1231) ,...., pensem per les restes de l’edifici que té més números el darrer, esperem resposta.

Des de l’Ajuntament de Fontcoberta em deien;

Benvolgut Antonio, aquesta ‘ermita’ , es va començar a construir a finals del 1800 entre les dues carlinades per un capitost carlí, un ascendent de can Fares.

Ni es va cobrir ni es va acabar mai i per tant, mai ha estat consagrada. Està dins d'una propietat particular i no te cap mena d'interès ni arquitectònic ni històric, més enllà de l'anècdota, per això no hi hem fet ni hi hem promogut cap actuació, com fem amb la resta.

Trobava una fotografia de Can Fares a :
http://elracodelpare.blogspot.com.es/2013/03/si-em-voleu-acompanyar-de-la-farres-can.html

Patrimoni Gencat ens diu; Can Fares és un edifici de grans dimensions, situat al veïnat del mateix nom. És una construcció formada per un sol cos de planta quadrada i cobert a quatre aigües amb un lucernari al vèrtex del teulat.

Presenta una simetria total en cadascuna de les façanes. L'alçada de l'edificació és de planta baixa, que s'adapta al desnivell del terreny i dues plantes pis, més unes golfes. Les obertures estan formades per cinc finestrals a cada façana, lleugerament més junts cap a la part central d'aquesta, les golfes estan ventilades per forats el•líptics.

Totes les obertures així com la cornisa i les cantonades estan acabades amb pedra, la resta està fet amb maçoneria vista i ben carejada. A l'exterior està totalment enjardinat.

La comarca del Pla de l’Estany es creava l’any 1988, amb una superfície de 262,83 km² - per tenir dades comparatives, el Barcelonès té una superfície 144,72 km², i les següents poblacions: Badalona, Barcelona , l'Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet- . A la nova comarca s’adscrivien els següents municipis: Banyoles, Camós , Cornellà del Terri, Crespià, Esponellà , Fontcoberta, Palol de Revardit, Porqueres, Sant Miquel de Campmajor, Serinyà i Vilademuls. Aquestes 11 demarcacions ‘engolien’ antics pobles i parròquies, pertanyents fins aquella data a les comarques de la Garrotxa, l'Alt Empordà i el Gironès. La creació de la comarca, té de segur molts aspectes positius per a la ciutadania, en té, malauradament però, de MOLT PERNICIOSOS per a la documentació històrica i artística.

Si pregunteu sobre la història de Sant Andreu del Palomar, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Joan d'Horta, ..., tots integrats avui a la ‘GRAN BARCELONA’ , constatareu que habitualment agregació és sinònim de desaparició. Ah!, tot això – segons s’explica amb la boca grossa - és fa sempre per equilibrar les despeses públiques del REINO DE ESPAÑA, l’estultícia i la corrupció endèmica i sistèmica `però, veiem que no s’aturen, mentre la ‘història petita’ d’aquells pobles i viles es dilueix en el temps i l’espai.

El disbarat més gros – fins ara - en matèria de ‘concentració de municipis per reduir la despesa pública’ el trobem a Tremp que històricament era el terme més petit del Pallars jussà , i un dels més petits de Catalunya. Entre 1970 i 1973 - la dictadura franquista començava a periclitar - fou incrementat amb els antics termes d'Espluga de Serra, Fígols de Tremp (o de la Conca), Gurp de la Conca, Palau de Noguera, Sapeira, Suterranya i Vilamitjana, es convertia així, en el de més extensió del Pallars Jussà i de tot Catalunya. Té una extensió que duplica llargament la de la comarca del Barcelonès.

IN MEMORIAM DE LA PLAÇA DE BOUS DE MÓRA D’EBRE. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Em costava localitzar l’espai que acollia la plaça de bous de Móra d’Ebre, que actualment no està senyalitzada.
Llegia que és una estructura única a Catalunya, amb bona part de les grades excavades a la roca.

El recinte s’aixecà a principis del segle XX acollint espectacles de braus fins al 28 d’agost de 1949, data de l’última novillada

Llegia que una cúpula de fusta subjectada per pilons cobrirà durant tot l'any l’antic recinte taurí amb l'objectiu de celebrar-hi esdeveniments lúdics i culturals en un espai de gran capacitat

Molts anys després es va reconvertir en discoteca a l’aire lliure i en els últims anys ha actuat com a escenari esporàdic de sopars populars, concerts i festes d’estiu.

http://www.diaridetarragona.com/ebre/82361/mora-debre-iniciara-a-lestiu-la-cobertura-de-lantiga-placa-de-bous

L’ indret a la vora del riu Ebre, i relativament allunyat del nucli urbà, a ulls d’un profà – els meus – no sembla gaire adequat per acollir esdeveniments lúdics i culturals, advertia ultra la proximitat al riu, que entre altres mancances no disposa de gaire espai per pàrquing.

Com deia la ‘Benemèrita’ , esperar y ver.


Patrimoni Gencat ens diu ; situada al nord del nucli urbà de la població de Móra d'Ebre, entre el riu i l'hospital comarcal, sota els murs del castell i al final del passeig de l'Ebre.

Antiga plaça de braus actualment en desús, de planta circular i excavada a la roca geològica de la zona. Presenta el paviment de ciment, apedaçat, i està envoltada per un mur perimetral bastit en maons i amb el parament arrebossat i pintat. La graderia està excavada al talús del turó i té forma d'amfiteatre, donat que no envolta tot el perímetre circular de la plaça.

S'ignora la data de la seva construcció, hi ha però, una data del segle XIX, segurament d'una reforma. Actualment està abandonada i molt mal conservada.

Avui en dia a Catalunya només se'n conserven 6 places de toros dempeus, i solament dues (Móra d'Ebre i la d'Olot) estan catalogades a l'inventari de patrimoni arquitectònic.

IN MEMORIAM DE LA CENTRAL HIDROELÈCTRICA COSTA MARGARIDA. MAÇANET DE CABRENYS. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA.

El Joan Dalmau Juscafresa, obria recentment el bloc LLOCS DE CATALUNYA, en el que publicava imatges de la Central Hidroelèctrica Costa Margarida, construïda l’any 1924, i de la que en fou promotor Pau Pagès i Lloveras, nascut el 7 d'abril de 1837, i traspassat el 28 de juny del 1921. No tenim dades de lloc de naixement i traspàs – possiblement Figueres – i ens agradarà rebre’n confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan a l’autoria de l’edifici ens agradarà aclarir-ne l’autor.

La casa Pagès i Lloveras de Figueres la feia el mestre d'obres Josep Martí Roca, l'any 1906.

Fotografia del Pare

El Teatre Jardí de Figueres del que en fou promotor Pau Pagès i Lloveras, el feia Lorenzo Ros Costa ( Cartagena, 1890 + 1989 )

Fotografia del Pare

http://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/11569/CastaneCurielIngrid_Treball.pdf?sequence=1

Tant per l’estètica com per l’ ubicació hi ha qui postula a l’arquitecte Josep Azemar i Pont (Figueres, 1862 - Barcelona, 1914), la data però de la seva defunció – 10 anys abans d’aixecar-se la Central Hidroelèctrica – ho fan quasi impossible. Altrament Josep Azemar Pont, havia estat l’arquitecte de la ‘competència’ de Pau Pagès i Lloveras, Carles Cusí i de Miquelet (Figueres, 17 de novembre de 1863 - 1933)

http://web2.udg.edu/aigua/material/ref%20%20%20elect%20RHI%20n%2042%202010.pdf

Que Pau Pagès i Lloveras era un home pragmàtic està fora de dubte, això deixa obertes totes les opcions pel que fa a l’autoria de l’edifici de la Central Hidroelèctrica Costa Margarida. El mateix Lorenzo Ros Costa, autor de la Casa Geli (Figueres, 1915), i del Teatre-Cine El Jardí (Figueres, 1916), no es pot descartar, com tampoc el mestre d'obres Josep Martí Roca del que ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com .

https://books.google.es/books?id=bP7sMwPgqYQC&pg=PA20&lpg=PA20&dq=pablo+pages.+figueres&source=bl&ots=mqePezRsDh&sig=hm0Vh3YbaB5OpbU6AlXlE_AMj5k&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwjLgo_CkrHTAhVM2SYKHb-mAxEQ6AEIJzAA#v=onepage&q=pablo%20pages.%20figueres&f=false

Actualment l’edifici acull un hotel :
http://ca.xn--maanetdecabrenys-dpb.cat/allotjaments-i-gastronomia/hotels/hotels/hotel-spa-la-central/

En demanat informació a l’Ajuntament de Maçanet de Cabrenys, i farem seguir aquest post a l’hotel info@hotelspalacentral.com

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DEL CONVENT I COL•LEGI DE LES TERESIANES DE VINEBRE ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record. L’església catòlica va excel•lir en aquest àmbit, de l’acció dels rectors i vicaris que en les petites poblacions ensenyaven les primeres lletres – i en massa ocasions les úniques - , ens ha quedat el mot ‘ escolà’ que vol dir ‘ el que va a escola’, i que designava -també- als que ajudaven al sacerdot a l’altar en les celebracions litúrgiques- Al REINO DE ESPAÑA, en deien i en diuen MONAGUILLOS - ; la fundació de les Ordres Religioses dedicades a la formació cal explicar-la com un veritable acte d’amor al proïsme.

Dissortadament, i tal com preveia el Venerable Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) arquebisbe de Tarragona i cardenal, el suport de l’església al franquisme, i la ‘benedicció’ dels seus crims, ha comportat l’abandó de bona part de la ciutadania, i la secularització creixent que és constatable arreu. El reconeixement públic d’aquell ‘error’, i la petició de perdó a les famílies de les víctimes, és al meu entendre del tot inajornable.

Dit això, continuem la nostra tasca de recuperar els edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista.

Llegia que en la construcció del Col•legi i Convent de les Teresianes de Vinebre, a la comarca de la Ribera d’Ebre, Tarragona, Catalunya; patrimoni Gencat, vincula als arquitectes, Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877 - ídem, 1937) Joan Bergós i Massó (Lleida, 1894 - Barcelona, 1974), i al mateix ( Sant Enric d'Ossó i Cervelló (Vinebre, Ribera d'Ebre, 16 d'octubre de 1840 - Gilet, Camp de Morvedre, 27 de gener de 1896) que no arribarà a veure’l acabat.

Quan a la descrpciò ens diu ; edifici de planta rectangular de planta baixa i dos pisos i coberta plana. El frontis es composa simètricament segons tres eixos, que queden definits per obertures d'arc apuntat a la planta baixa, i acabades en punta als pisos superiors. Al centre de la façana hi ha un gran arc apuntat, dins el qual s'hi obre el portal d'arc de mig punt amb una claustra superior. Sobre l'arc hi ha una placa de pedra esculpida en alt relleu amb la imatge de Jesús acollint entre els seus braços a un grup d'infants. La façana de sol ixent està coronada per un campanar de cadireta. L'edifici està revestit amb pedra picada i totes les obertures es troben emmarcades amb carreus de pedra ben escaiats. Els diferents nivells venen marcats per una motllura feta de carreus de pedra (iguals als dels emmarcaments), que, com a única decoració, presenta motius romboïdals.

Al pati de la dreta de l'entrada al convent, als finestrals interiors, es troben unes reixes de ferro forjat, que són una còpia idèntica de les del convent de Ganduxer de Barcelona, publicades a la plana 63 del llibre "GAUDÍ", de Salvat (Salvat, 1984). La diferència entre ambdues es troba en que a les de Ganduxer les reixes segueixen el traçat allargat i d'arc fals, mentre que a les de Vinebre, el finestral és rectangular amb un acabat en triangle.

Tal i com consta inscrit al costat de la porta, el convent es començà a construir el 23 de setembre de 1888 i acabà el desembre de 1895. L'última etapa de les obres va ser dirigida per Enric d'Ossó i Cervelló ( Sant Enric d'Ossó i Cervelló (Vinebre, Ribera d'Ebre, 16 d'octubre de 1840 - Gilet, Camp de Morvedre, 27 de gener de 1896) , fundador de les Teresines.

En un principi, tingué com a projecte fer una església que ocupés tot el que és convent, fent el convent al costat. Finalment, però, tot es va unificar en un mateix edifici, construïnt-se la capella dedicada a Santa Teresa i les aules corresponents a l'ensenyament.

Enric d'Ossó va néixer a Vinebre el 15 d'octubre de 1840, cantà la Primera Missa a Montserrat el 7 d'octubre de 1867 i fundà la Companyia de Santa Teresa de Jesús el 23 de juny de 1876.

Deixà fundats 32 col•legis amb 400 religioses. Entre els col•legis fundats s'hi troba el de Vinebre.

Es deia que la imatge que hi ha sobre el portal l'havia de venir a esculpir Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926), gran amic d'Enric d'Ossó.

Al convent hi acudien les noies d'Ascó i de la Torre de l’Espanyol , a més de les de Vinebre.

Gràcies a la Carme Borras Sentis recollia imatges d el’edifici que aixoplugava l’escola pública de la Torre de l’Espanyol.

Espero dades tant del promotor, com de l’autor de l’edifici que aixopluga avui la Casa de la Vila de Vinebre, i que havia acollit també l’escola pública.

Llegia que Joaquim V.M ( no entenc la raó que ‘obliga’ a evitar reproduir el nom d’aquest patrici, que feia aixecar l’edifici que avui aixopluga l’ajuntament ), tornava de l’Argentina, i es feia construir – per descomptat, tampoc cap dada de l’autor – aquest casal, que acolliria el Casino i les Escoles Públiques.

Que va succeir amb Joaquim V.M ?.

Va morir sense hereus?.

Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’experiència – tenim recollides més 1100 escoles . em fa insistir en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JOAN BAPTISTA D’AIGUAVIVA. EL GIRONÈS.

El Joan Dalmau Juscafresa, que recentment començava el bloc LLOCS DE CATALUNYA, em feia arribar fotografies de l’església parroquial d’Aiguaviva.

En la recerca – força decebedora - en trobava una minsa informació a l’Enciclopèdia catalana que ens diu de l’església de Sant Joan Baptista d’Aiguaviva a la comarca del gironès, que pertany a l’ardiaconat de la Selva, i que antigament depenia del monestir de Breda.

L’església apareix mencionada en la butlla d’Innocenci IV, del 1246, que confirma els béns del monestir de Sant Salvador de Breda.

És un edifici gòtic amb un absis i un creuer neoclàssic, com també la porta, que data de l’any 1830

No en tenen constància a :

ww.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=&registre=&adreca=&poblacio=Aiguaviva

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Giron%C3%A8s#Aiguaviva

Tampoc es considera element d’interès per l’ajuntament
http://aiguaviva.cat/index.php?pagina=195

En aquesta ocasió son els amics de la Wikipedia els que tenen més i millor informació :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Joan_d%27Aiguaviva

Sant Joan d'Aiguaviva és una església d'Aiguaviva (Gironès). Situada a l'extrem de la plaça, s'hi accedeix per unes escales. És un edifici gòtic amb un absis i un creuer neoclàssic, igualment que la petita portalada construïda l'any 1830

El temple romànic que apareix en un document del bisbe Teuter el 882 i en diversos documents del segle XI no té res a veure amb l'actual església.

La parròquia de Sant Joan va ser l'embrió de l'antic nucli d'Aiguaviva que pertanyia al monestir de Breda, documentat en el 1246.

L'11 de maig de 1492, la Universitat d'Aiguaviva, va decidir aixecar una nova església gòtica i un campanar al mateix indret on hi havia l'església i el campanar romànics, que es van enderrocar.

A finals del segle XVII es va ampliar l'església enderrocant l'absis i dos altars laterals, que es van substituir per un creuer i un altar major, modificant també l'entrada principal.

Fotografia del interior de Jmarchn

Fotografia anterior a l'any 1936.  Marga BV

 En les imatges del Joan Dalmau Juscafresa, advertia que al costat de l’església es conserva encara el fossar.

No trobava cap dada de les escoles públiques anteriors a la dictadura franquista, que de ben segur n’hi havia atès que la població al cens de 1857 era de 661 ànimes. Ens agradarà rebre’n imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Aiguaviva no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE LA TORRE DE L’ESPANYOL ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Llegia a l’enciclopèdia Catalana que l’any 1175 el rei Alfons el Cast donà a Espanyol de Prades i als seus la torre d’Albozalag, aleshores del terme del castell d’Ascó però a l’esquerra de l’Ebre. Aquesta donació és l’origen de la població actual. La torre era habitada encara per sarraïns, que conreaven les terres annexes, els quals passaren a dependre del cavaller de Prades

El Josep Serrano Daura , en el seu article LA TORRE DE L’ESPANYOL, ho amplia un xic :

http://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaCERE/article/viewFile/205015/291249

Els seus orígens s'han de situar en una antiga torre, segurament de vigilància, instal•lada a la vora del camí roma que unia les ciutats de Saragossa i Tortosa.

Aquella torre subsisteix quan la dominació visigoda i després la sarraïna; i en temps de la reconquesta cristiana passa a ser pròpiament una heretat agrícola amb el seu territori annex.

Així les coses, el 1175 el comte Alfons 1 de Barcelona (II com a rei d'Aragó) fa donació de la mateixa torre i deis seus termes al cavaller cristià Espanyol de Prades. El document ens indica que fins aleshores o poc abansaquel1 domini pertanyia a un sarraí conegut amb el nom d'Albozalac.

En qualsevol cas com es pot veure, L’origen de la denominació actual del lloc és doble: Torre per l'antiga torre existent, i de 1'Espanyol pel cavaller Espanyol de Prades que passa a posseir-la el 1175. La torre edificada és, doncs, L’embrió del que sorgiria al seu voltant, la vila de la Torre de l’Espanyol.

El diccionari català valència balear ens diu quan al topònim; deriva etimològicament del llatí *hispaniŏlus, variant de hispaniōne, amb el mateix significat.

En la meva visita el divendres 21.04.2017, en la meva tornada de l’ermita de Sant Antoni de Pàdua, en la que tenia ocasió d’admirar les cireres de la Torre de l’Espanyol, la fortuna em feia coincidir amb la Carme Borras Sentis, que m’indicava on estava l’escola abans de la dictadura franquista.

També en la seva companyia, recollia imatges de la façana del casal dit cal comte; títol nobiliari , Comte de la Torre de l’Espanyol, concedit l’any 1833 a Josep de Montagut i de Salvador, procurador i diputat a corts per Tortosa. (Tortosa, 1793- c.1855)

I de la façana de l’església de Sant Jaume, de la que m’explicava que va patir els efectes del conflicte bèl•lic que en el període 1936-1939 s’acarnissaria molt especialment en aquestes terres.

Feu-li arribar a la Carme Borras Sentis, còpia d’aquest post.

Sou pregats d’afegir-vos a la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista de Catalunya, i fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades

Aquesta és una BONA MANERA de fer país.

SANT LLORENÇ DE PERLES. VILAFRESER, VILADEMULS. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

El Joan Dalmau Juscafresa, que recentment obria el bloc LLOCS DE CATALUNYA, em feia arribar imatges de l’església de Sant Llorenç i de la masia de Can Pagès, al veïnat de Perles, a l’antic terme de Vilafreser, integrat avui al municipi de Vilademuls, a la comarca del Pla de l’Estany.

Llegia a patrimoni Gencat que la masia fou edificada al segle XVII, arrambada a l’església de Sant Llorenç que es pot datar del segle XII. L’any 1376 Guillem Bernat de Perles, beneficiat de la catedral de Girona, féu un llegat de 100 sous a Sancti Laurentii de Perlis per reparar la coberta i altres necessitats de la capella. Aquest és el primer esment que tenim del nom de l'església.

L’edifici està destinat avui ausos agrícoles. Es conserva l'exterior, on destaca l'absis, orientat a llevant, amb una finestra per il•luminar l'altar.

La porta d'accés, d'arc de punt rodó, es conserva a la façana sud i està formada per carreus treballats de pedra de Banyoles.

També es conserva una creu de pedra col•locada a la coberta sobre l'absis. La coberta és a dues aigües i el carener es prolonga fins l'absis, formant una entrega atípica amb el punt rodó de l'absis. Interiorment no es conserva res del seu estat inicial. La possible volta que devia cobrir la nau fou substituïda per un forjat de biguetes.

Pel que fa a la masia La part més important és l'edifici de ponent. Es tracta d'una construcció a dues aigües, amb el carener situat de nord a sud. Té planta baixa i dues plantes, l'última sota coberta, sense golfa. L'habitatge es desenvolupa a la primera planta. L'accés es fa a través d'una porta amb llinda plana, amb motllura perimetral i un escut gravat a la llinda. Destaquen, a més de la porta, una notable finestra cantonera a l'angle sud-oest, així com el seguit de finestres del pis superior, tres per banda, amb arc de punt rodó. També és interessant el pou, com a element afegit a l'interior de la vivenda i que al primer pis es converteix en armari.

Quan al topònim, volia consultar el seu significat, i em deien a la biblioteca de Castellar del Vallès, que per indicació de la Diputació de Barcelona estan fent un espurgo, i han retirat els diccionaris etimològics de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), i l’Alcolver-Moll.

Em temo el pitjor, almenys a Castellar del Vallès, per als que volem ‘viure’ en català.

Agrairé la confirmació d’aquestes ‘instruccions restrictives ’ de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA, i si les segueixen també les de TARRAGONA. LLEIDA, i GIRONA.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESCOLA PÚBLICA DE CAL BASSACS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. GIRONELLA. EL BERGUEDÀ

Deixava unes preguntes a la pàgina RACONS, PERSONATGES I HISTÒRIES DE CAL BASSACS

Sabeu quan es van fer les escoles ?
Qui en va ser l’arquitecte?

El Xavier Diaz Carpi, em deixava una nota al facebook ‘ les escoles es van fer durant els primers anys 30. Es difícil donar una data exacta , ja que es van anar fent al mateix temps que es feien servir . Això passà entre 1934 i 1936.Les obres es van adjudicar a Edificis i Construccions SA. El 9 de maig del 1935 l'arquitecte donava compte de les obres a l'Ajuntament. El nom no em consta , potser als arxius , ....

El curs 1936-37 sembla el primer fet amb normalitat , així , l’any 2011 es va celebrar el 75 aniversari. Per mes detalls "L'ESCOLA DE CAL BASSACS.75è aniversari de l'Escola Sant Marc" J.Busquets i Escola Sant Marc.’

Hi ha alguna discrepància amb les dades que es publiquen a: http://www.xtec.cat/ceip-santmarc-bassacs/HIST%D2RIA/historia.htm

Ens agradarà tenir resposta a les preguntes :

Sabeu quan es van fer les escoles ?
Qui en va ser l’arquitecte?

El Berguedà és curiosament la comarca que devia tenir més escoles si comptem les públiques de cada població, i les de les colònies que acostumaven a gestionar ordres religioses.

Em trobat des d’algunes administracions públiques una gran reticència a fer-nos arribar informació.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

Sou pregats de fer-nos arribar imatges, i si en teniu coneixement les dades dels arquitectes que les aixecaven a l’email coneixercatalunya@gmail.com , i/o a la pàgina https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts tant d’aquestes, com de les que en tingueu coneixement.
Catalunya us en deurà una.

Cada escola que ‘recuperem’ - en tenim més de 1100' dignifica la memòria dels que en alguns casos van veure compromesa la seva existència, per la seva fidelitat als ideals republicans.

Les ‘primeres escoles’ es devien a Don Salvador Fusté Teixidor, com m’explicava l’Antonio Sensada Parcerisa, i consta al llibre “ ‘L’ESCOLA DE CAL BASSACS” de Josep Busquets Casgtella i l’escola Sant Marc

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1928/05/01/pagina-10/32820930/pdf.html?search=Salvador%20Fust%C3%A9%20Teixidor

Don Salvador Fuste Teixidor ingeniero industrial, que falleció en Barcelona el 20 de mayo de 1949, a los 62 años de edad [ 1887 + 1949 ) después de recibir los Santos Sacramentos y la Bendición Apostólica. (E. P. D.) — Sus afligidos: viuda doña Bernarda de Martín Llobet, hijo adoptivo don José María Minopes Fuste, hermanos, hermanos políticos, tía política, sobrina doña María del Carmen García De Miralles i de Imperial; sobrinos, primos, demás familia y la Casa José Marfa Minores Fuste, al recordar a sus amigos y conocidos tan dolorosa pérdida, les agradecerán le tengan presente en sus oraciones y se sirvan asistir a los funerales o a alguna de dichas misas. No se invita particularmente. — Los ExcmoS. Y Rvdmos. Sres. obispos de Barcelona y Solsona se han dignado conceder indulgencias en la forma acostumbrada.

Les cases dels Mestres i les “escoles noves” les dissenyava l’Emili Porta i Galobart (1901-1965), al que Berga, Gironella i el Berguedà li deuen etern reconeixement :

http://www.regio7.cat/comarques/2008/10/29/larquitecte-porta-reposa-loblit/19356.html

http://estardivolploure.blogspot.com.es/2008/10/emili-porta-i-galobart.html

http://www.regio7.cat/comarques/2008/10/30/govern-berga-rescatara-figura-larquitecte-porta/19401.html

També eren obra seva el GRUPO ESCOLAR «MILANS DEL BOSCH» http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1928/05/01/pagina-11/33209424/pdf.html?search=Salvador%20Fust%C3%A9%20Teixidor

L’administració local de Gironella no ha col•laborat en aquesta recerca de la ‘memòria històrica’, tampoc dissortadament altres ajuntaments ‘ catalans i democràtics ‘, ho ressenyem perquè tenim clar que Catalunya en aquesta ‘matèria’ ÚNICAMENT pot confiar en la ciutadania.

ESGLÉSIA DE SANT MATEU. CANET DE VERGES. LA TALLADA. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA

El Joan Dalmau Juscafresa, que recentment començava el bloc LLOCS DE CATALUNYA , em feia arribar imatges de la que fou església parroquial de Canet de Verges, al terme de la Tallada, a la comarca de l’Empordanet.

Patrimoni Gencat ens diu que l'església de Canet de Verges apareix esmentada ja el Segle XII (1182) en relació amb la canònica d'Ullà.

L'edifici actual fou bastit l, però, entre els segles XVII-XVIII, i ha experimentat nombroses modificacions i reparacions al llarg del temps a causa dels desperfectes produïts per les inundacions. Les pedres de la construcció mostren diverses dates: 1605 i 1744 els arcs de les dues capelles laterals, 1743 la llinda de la porta d'accés (segons Joan Badia Homs, Palafrugell , 9.05.1941 ) aquesta pedra prové d'una masia del lloc, i fou col•locada al seu emplaçament actual en un dels processos de restauració.

En l'actualitat, l'església es troba integrada en un conjunt d'edificis resultant de les modificacions introduïdes en l'antiga rectoria pel seu actual propietari.

Llegia que no té culte a : http://www.bisbatgirona.cat/bisbat.php?idm=1&subpagina=12&lletra=L

Quan a la descripció tècnica; Sant Mateu Apòstol de Canet de Verges és un edifici d'una nau, amb una capella a cada costat, capçalera plana i campanar de planta quadrada a la banda de migdia. La façana és molt simple, amb obertures escasses i centrades: port d'accés allindada, òcul superior i coronament sinuós, que sobresurt per damunt el nivell de la teulada i al centre del qual hi ha una tercera obertura en forma de creu. L'arrebossat, malmès i desaparegut en la part inferior, imita carreus.

Davant la façana es troba un petit pati, delimitat per una tanca, que inclou el cementeri.

La construcció (església i campanar), en què es combinen fonamentalment els carreus de pedra i el paredat, es cobreix amb teulades a doble vessant.

Llegia a la pàgina de l’Ajuntament http://www.latallada.cat/historia/historia-2/

Sant Mateu Apòstol de Canet de Verges és un edifici d'una nau, amb una capella a cada costat, capçalera plana i campanar de planta quadrada a la banda de migdia. La façana és molt simple, amb obertures escasses i centrades: port d'accés allindada, òcul superior i coronament sinuós, que sobresurt per damunt el nivell de la teulada i al centre del qual hi ha una tercera obertura en forma de creu. L'arrebossat, malmès i desaparegut en la part inferior, imita carreus.

Davant la façana es troba un petit pati, delimitat per una tanca, que inclou el cementeri.

La construcció (església i campanar), en què es combinen fonamentalment els carreus de pedra i el paredat, es cobreix amb teulades a doble vessant.

Sant Mateu Apòstol, conegut també com l’evangelista, era recaptador d'impostos a Cafarnaüm abans d’escoltar la crida de Jesús.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan a l’edifici de les escoles públiques anteriors a la dictadura franquista, reprodueixo de :

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=la+tallada&page=2&pos=11

Des de principis del segle XX les escoles compartien edifici amb l'Ajuntament, amb un espai reservat per a la casa del mestre.

L'any 1935 l'arquitecte Isidre Bosch i Batallé (Vilanna, 1875-1960) projecta un edifici independent per a "Escuelas Unitarias para niños y niñas en el pueblo de la Tallada" que no es va arribar a realitzar. I les aules varen continuar compartint ubicació amb les dependències municipals fins a la supressió de l'escola de La Tallada.

Quan a la descripció de l’edifici que aixopluga l’Ajuntament ens diu ; edificació d'una i tres crugies perpendiculars a la carretera configurant les dues aules i les dependències de l'Ajuntament. Al primer pis hi havia la vivenda del mestre.

Costa defensar “ l’ identitat” en un món que tendeix a la uniformització, i dol constatar qual fàcilment perdem la memòria.

No trobava cap referència a l’existència en el seu cas d’escoles abans de la dictadura franquista al nuclis de Canet de Verges, Marenyà i Tor, en tots ells hi havia església parroquial, i almenys a Catalunya, en els nuclis petits, els capellans acostumaven a impartir docència, d’aquí la denominació ‘escolà’ – el que va a escola – que es donava als infants i joves que ajudaven al sacerdot en la celebració litúrgica.

Necessitem la col•laboració dels lectors en aquesta tasca de ‘recuperació històrica’ , el Partits Politics ‘catalans’ de tots els colors, no ho consideren essencial, i a la resta això de la ‘memòria històrica’ els fa nosa.

SANT SADURNÍ DE VILAFRESER. VILADEMULS. PLA DE L’ESTANY. GIRONA.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges d l'església del nucli de Vilafreser dedicada a Sant Sadurní, ara al terme de Vilademuls a la comarca del Pla de l’Estany.

Patrimoni Gencat diu que es troba esmentada en documents del segle XI, l'any 1058 fou restituïda al Bisbe de Girona per la Comtessa Ermessenda.

El 1698 era lloc reial.

Quan a la descripció – lacònica - explica que és d'origen romànic del segle XIII. Antigament hi havia hagut una graonada d'accés a l'església avui desapareguda.

Al costat sud de l‘església hi havia hagut un antic cementiri, també al costat de l'entrada es fa esment de l'existència d'una llosa sepulcral.

No existeix curiosament per :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=vilademuls&page=1

La pàgina de l’Ajuntament http://www.vilademuls.cat/el-municipi/vilafreser/ ho amplia un xic ; l’església primitiva va caure per l’acció dels terratrèmols de la primera meitat del segle XV, concretament dels anys 1427 i 1428 els quals van destruir, entre altres edificis, l’església del monestir de Banyoles i van afectar particularment la zona d’aquesta població i dels seus voltants; l’actual absis va ser construït el segle XVIII. Sobre la llinda de la porta d’entrada a la capella del Santíssim hi ha la següent inscripció: “ANY 1734 OBRERS DESPRES DE RENART ERAN GRAU Y PUIG, DOCTR BONY RECTR AUTEM”; és a dir: “Any 1734. Obrers desprès de Renart eren Grau i Puig. I el Rector era el Doctor Bony”.
L’estat actual de l’interior del temple es deu a la restauració realitzada pels feligresos sota el guiatge del seu rector, Mn. Modest Prats i Domingo (Castelló d'Empúries, Alt Empordà, 1936 - Girona, 29 de març de 2014), l’any 1980. Abans, el paviment era molt deteriorat i les parets, enguixades. Es van netejar els murs, es va pintar el sostre i es va pavimentar el sòl. Ara apareix un recinte auster, agradable i acollidor.

L’actual Capella del Santíssim, era un local de mals endreços. En la restauració es va disposar de la forma actual.

La Imatge de Sant Sadurní, el patró de la parròquia, és posterior a l’any 1939.

Antigament, a l’absis hi havia un retaule barroc dedicat al Sant, construït els anys 1755 al 1769; destruït en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Sant Sadurní va cristianitzar amb la seva predicació la ciutat de Tolosa (França) on, segons la tradició, va morir màrtir l’any 251; el seu culte es va estendre a Espanya en l’època visigòtica i el seu nom figurava en tots els calendaris mossàrabs

Al veïnat de Viella, limitada a l'oest pel camí que va de les Olives a Vilafreser, i al sud per l'església de Sant Pere de Viella, hi ha la casa de José de Quadras y Veiret, II barón de Quadras, que la rebia pel casament amb María del Pilar de Camps y de Casanova, filla de Carlos de Camps y de Olzinelles (Gerona, 1860 - San Sebastián, 1939), II marqués de Camps.

De Sant Pere de Viella llegia ; hi havia una capella romànica, la primera referència de la qual és de l’any 1276.

Tenia uns deu metres de llargària i uns cinc d’amplària. La portada era dovellada amb doble arc, l’absis, semicircular i la volta, apuntada. Davant la façana hi havia una escalinata i un petit cementiri. A sobre, s’aixecava un campanar d’espadanya amb dos finestrals. Les persones que el 1920 tenien 10 anys, no recorden que s’hi fes cap aplec, ni tan sols que s’hi celebrés la santa Missa; sinó només que els veïns s’hi reunien alguna vegada per resar el Rosari. En aquelles dates, era totalment abandonada i, uns anys més tard, va caure el tram de volta mes a prop del presbiteri.

L’hereva del baró de Quadras, Juana de Quadras y de Camps (nascuda l’any 1931), III baronessa de Quadras , resident a Sevilla, a la qual va correspondre la finca, va fer-la enderrocar totalment l’any 1991 i en va vendre les pedres de més valor a un senyor d’ Hostalric; les altres romanen al mateix lloc cobertes d’herbes i de bardisses.

Ens agradaria rebre una imatge d'aquella església o de les actuals runes a l'email coneixercatalunya@gmail.com

D’ençà de la mort del sàtrapa, s’ha fet POC O RES, per part de les Administracions públiques, Diputacions, Consells Comarcals, Generalitat,..., per ‘refer’ la documentació històric i/o artístic de Catalunya, delmat greument durant la dictadura franquista.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , recordeu sempre que Catalunya NOMÉS ens té a nosaltres.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DELS SOCORS. CANAPOST. FORALLAC. L’EMPORDANET. GIRONA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies del runam esfereïdor del Santuari de la Mare de Déu del Socors de Canapost, ara terme de Forallac, a la comarca de l’Empordanet.

A la pàgina de l’ajuntament : http://www.forallac.cat/index.php/municipi/pobles/canapost

Les restes del Santuari de la Mare de Déu dels Socors, a Canapost, ens evoquen la bellesa i majestuositat d’un dels temples més desconeguts del nostre patrimoni arquitectònic. Aquesta singular ermita , que data del segle XVII, es troba emplaçada a ponent de Canapost, dalt del puig que li dóna nom. El conjunt posseïa una torre de defensa adossada a la part posterior, i ha perdut la coberta i part de les pedres que formaven les obertures, molt probablement com a conseqüència d’un espoli. Malgrat el seu encant i valor, és un element força desconegut, que no es troba a cap de les guies turístiques de la zona. La seva visita és molt recomanable, sobretot pel seu privilegiat emplaçament, des del qual es tenen unes magnífiques vistes. Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981) el considerava un dels miradors més privilegiats de l’Empordà.

Patrimoni Gencat ens diu que al Santuari dels Socors s'hi mantingué el culte fins l'any 1936. Ja abans, però, devia trobar-se en mal estat de conservació, doncs segons Antoni Noguera i Massa ( Girona, 1921 + 9.03.2016) (po.cit.): "De l'ermita de la Mare de Déu dels Socors, del veïnat de Canapost, en amenaçar ruïna, hom va treure la imatge "tallada de fusta", i el retaule,que hom traslladà a l'església parroquial de Peratallada. Desapareguda."

Ignorem per quina raó el dit autor inclou aquesta notícia entre les referents a "marededéus romàniques" desaparegudes, tenint en compte que no hi ha documentació ni vestigis arquitectònics d'època romànica en aquest santuari.

Al pujol hi ha evidències de poblament d'època iberoromana. Joan Badia Homa, Palafrugell , 9 de maig de 1941. "L'Arquitectura ...")

Quan a la descripció; edifici religiós fortificat.- Santuari, avui ruïnós, emplaçat al cim d'un pujol cobert de pins, garrigues i oliveres, a un Km. a ponent del poblet de Canapost. L'església és una d'una sola nau i a la capçalera s'hi adossa una torre de defensa cilíndrica, de manera que aquest absis té murs laterals rectilinis mentre a llevant és corbat ja que pertany a la torre. Al frontis hi ha una portada d'arc de mig punt de gran dovellatge, una finestra rectangular al costat pe veure l'altar des de l'exterior i un òcul al centre de la façana; al damunt hi ha una espadanya d'un arc. La nau té volta enfonsada, se'n conserva l'arrencada en ambdós costats; es conserva la de capçalera que és de canó, de pedra morterada.

La torre té espitlleres d'arma de foc; ha perdut el coronament. La construcció és de rebles lligats amb morter i carreus angulars.

Recordo una intervenció miraculosa de la Mare de Déu dels Socors, en ocasió d’una visita a Collsuspina a la comarca del Moianès.

És urgent obrir un arxiu sobre el patrimoni espoliat de Catalunya, i demanar responsabilitats penals a qui pertoqui.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASA REINALD - CAL BENET DEL SEGARRENC. MAFET. AGRAMUNT. L’URGELL. LLEIDA

Retratava la casa senyorial de planta rectangular, amb façana a la Plaça de la Germandat de Mafet, avui terme d’Agramunt, a la comarca de l’ Urgell.

Patrimoni Gencat ens diu que la casa està subdividida en quatre plantes. La planta baixa, està centrada per una porta amb un arc de mig punt rebaixat sostingut per grans carreus de pedra situats a banda i banda de la portalada. Aquesta està flanquejada per dos petites finestres reixades. En aquest sector de la façana s'hi pot apreciar la humitat infiltrada en la pedra. Si passem a la planta noble està caracteritzada per tres finestrals balconers, de perfil rectangular, i tancades amb baranes de forja. A damunt de cada un s'hi poden apreciar tres vestigis d'antigues obertures de mig punt adovellades. En la finestra central i la més destacable del habitatge hi ha l'escut familiar col•locat en la llinda. Aquest escut està format per dues figures: un falcó i una ma agafant una serp. En la tercera planta s'hi obren tres finestrals rectangulars més i en la part superior dels quals s'hi torna a observar la presència dels arcs de mig punt adovellats d'anteriors vestigis constructius. Just sota la coberta hi ha el pis corresponent a les golfes caracteritzat per tres obertures quadrangulars.

Posteriorment se li annexa una torre de planta quadrada, feta de carreus regulars i amb petites obertures de mig punt en la primera planta i lobulada en la segona. Al seu costat hi ha una gran arcada de perfil escarser que ens condueix cap al pati o corral de l'edifici.

A la mateixa Plaça dona també l’edifici que havia aixoplugat les escoles publiques abans de la dictadura franquista.

Havia ‘recuperat’ imatges dels edificis de les escoles de :

MAFET
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4389

MONTCLAR
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/04/in-memoriam-dels-edificis-escolars-de.html

LA DONZELL
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/04/in-memoriam-de-lescola-publica-de-la.html

PUIGVERD
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/06/in-memoriam-de-lescola-publica-de.html

AGRAMUNT
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/02/escola-macia-companys-agramunt-lurgell.html

En aquest país de ‘fantasia’ els edificis escolars no acostumen a formar part del patrimoni històric, les cabanes de pedra seca curiosament es documenten curosament.

http://agramunt.ddl.net/fotos/agramunt//Urbanisme/Peu_proteccio-Bens/pe_agramunt_aprovacio_provisional.pdf

http://agramunt.cat/docs/POUM%20-%20Aprovaci%C3%B3%20inicial/01%20DOCUMENTS/05%20POUM%20C%C3%80TALEG%20PATRIMONI%20ARQUITECT%C3%92NIC-INICIAL%20JULIOL-2014.pdf

Estem, quaranta anys desprès de la mort del sàtrapa, lluny, molt lluny, d’assolir l’aspiració col•lectiva que explicava magistralment Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985), ser una gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

SANTA MARIA DE CREIXELL. BORRASSÀ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

El sol declinava quan ens aturàvem el Josep Olivé Escarré  ( Sant Llorenç Savall, 2 de mai l’Antonio Mora Vergés, davant la façana de Santa Maria de Creixell, al tg de 1026 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) al terme de Borrassà, a la comarca de l’Empordà sobirà.

Llegia a patrimoni Gencat que hi ha referències medievals de Santa Maria de Creixell. L'any 1219, Dalmau II de Creixell cedeix la castlania de Creixell a la canònica de Lladó, també passaria la capella del castell totalment desaparegut; l'església parroquial de Sant Andreu de Borrassà , un edifici del segle XVIII , aprofità, en una gran part de les parets mestres, elements defensius de l'antic castell

El 1343 Santa Maria de Creixell apareix esmentada en una permuta entre Berenguer Olivet, clergue de la capella del castell de Creixell i Guillem Vila de Banyoles.

El cert és però, que l'actual església està datada entre 1772 i 1779, aixecada i/o refeta amb els ‘diners d’Amèrica’.

El retaule fou restaurat l’any 1918, les pedres de les escales es col•locaven l’any 1935.

Quan a la descripció ens diu que és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular encarat a tramuntana, amb un cos quadrat i la sagristia a ponent. La porta d'accés està situada damunt d'una escalinata de pedra datada l’any 1935; la porta és rectangular, emmarcada de carreus ben escairats de pedra amb la inscripció a la llinda 1772. Hi ha també, a la façana principal, una petita fornícula i un òcul. El frontis és coronat per un campanar de cadireta d'una sola arcada.

La nau té volta de llunetes i està enguixada, la cornisa amb dentat neoclàssic. Entrant hi ha un cor al que s'hi arriba per una escala de cargol.

Al presbiteri hi ha un altar de fusta pintada i quatre columnes que deixen les capelles entremig. Per una escala es dóna la volta al presbiteri i es pot adorar la talla gòtica de la Mare de Déu.

 

Fotografia de Jacob Casquete. 2009

L'aparell és de pedruscall, terrissa i argamassa, encara que en alguns indrets, allà on l'arrebossat ho permet, es veuen carreus ben escairats de pedra sorrenca.

Havia retratat la que imagino capella del Sant Crist al fossar de Borrassa, que s’aixeca quasi a mig camí, entre Borrassà i Creixell. Per descomptat, cap dada d’aquest equipament, som – cal recordar-ho – al REINO DE ESPAÑA.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com