Seguíem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés el nostre pelegrinatge pel terme d’Artesa de Segre que té una extensió de 175,9 km²
Retratava la façana de l'església parroquial de Sant Martí que es troba aïllada a l'extrem de llevant del nucli de Collfred.
Patrimoni Gencat ens explica que és un temple romànic d'una nau, amb modificacions a la façana de ponent i amb capella i sagristia adossades al nord. L'absis té una finestra amb arc de mig punt de doble esqueixada i unes mènsules afegides suporten la nova coberta. La coberta de la nau s'aixecà de nou. La volta de canó està reforçada per arcs torals sobre pilars amb semicolumnes adossades amb capitells. El cor s'il•lumina amb una finestra també de doble esqueixada. La porta primitiva es troba a migdia cegada. La porta actual i l'espadanya, molt modificada, es troben a ponent.
Ens agradarà rebre’n imatges del interior a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Ah!, malgrat no trobava – com és dissortadament habitual en aquestes terres del ‘forat negre - cap esser humà al que preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista, i que una vegada més sou pregats de fer-nos-en arribar una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com retratava al costat de l’església de Sant Martí un edifici que almenys per a mi, té ‘pinta’ d’escola, encara que sigui possiblement posterior a l’any 1939.
Tots o la major dels pobles, viles i ciutats de Catalunya, tenien almenys un personatge il•lustrat que exercia de ‘cronista oficial’, la fusió, absorció, integració de municipis, feta sempre més enllà de les explicacions ‘tècniques’ per motius espuris, feia desaparèixer alhora que aquesta figura, molt sovint la seva obra recollida en llibres d’escassa difusió.
El fair play ens obliga a reconèixer el triomf del feixisme i el cleptofeixisme en la seva lluita per anorrear la nostra història i la nostra cultura, alhora però, cal insistir a les ‘autoritats catalanes’ i a la ciutadania que la recuperació de la memòria històrica passa per fer passos POSITIUS en la bona direcció. O sia, investigar, investigar, investigar,... , abans de que els darrers testimonis vius lliurin la seva ànima al Senyor, i pugin al tros de cel que delimitat amb els colors de la senyera, ens separarà per tota l’eternitat dels nostres enemics seculars.
Aquí trobareu : histories, relats de sortides , propostes d’excursions, ... que fan referència únicament i exclusiva a Catalunya i/o als territoris de parla catalana. M’interessa i molt conèixer d’altres llocs del món, però en tant que català vinc obligat a escombrar cap a casa, oi ?
dilluns, 31 de juliol del 2017
diumenge, 30 de juliol del 2017
IN MEMORIAM DE L’ERMITA DE LOURDES. CASTELLET I LA GORNAL / VILANOVA I LA GELTRÚ.
Confessava a facebook que no havia sabut accedir fins aquest edifici monumental, fet construir per Don Ceferino Ferret i Martí, i Antonia Galtés i Martí , matrimoni, propietaris del Molí d’en Galtés.
No trobava cap dada de l’autor de l’edifici, i si alguna noticia de premsa que fa referència al lamentable estat en que es troba avui el temple.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2020/08/in-memoriam-de-lermita-de-lourdes.html
http://www.diaridevilanova.cat/noticia/499/ermita/lurdes/es/degrada/mentre/no/es/localitza/seu/propietari
https://www.vilanova.cat/doc/doc_80710281_1.pdf
https://www.vilanova.cat/doc/doc_29357138_1.pdf
El Carles Fortuny penjava una fotografia en color del interior a facebbok.
Els amics de pobles de Catalunya en tenen imatges únicament del exterior:
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8169
Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquesta església a l’email coneixercatalunya@gmail.com , també – posat a demanar – voldríem que es trobes el desllorigador que permeti refer aquest patrimoni històric i/o artístic.
No trobava cap dada de l’autor de l’edifici, i si alguna noticia de premsa que fa referència al lamentable estat en que es troba avui el temple.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2020/08/in-memoriam-de-lermita-de-lourdes.html
http://www.diaridevilanova.cat/noticia/499/ermita/lurdes/es/degrada/mentre/no/es/localitza/seu/propietari
https://www.vilanova.cat/doc/doc_80710281_1.pdf
https://www.vilanova.cat/doc/doc_29357138_1.pdf
El Carles Fortuny penjava una fotografia en color del interior a facebbok.
Els amics de pobles de Catalunya en tenen imatges únicament del exterior:
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8169
Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquesta església a l’email coneixercatalunya@gmail.com , també – posat a demanar – voldríem que es trobes el desllorigador que permeti refer aquest patrimoni històric i/o artístic.
Que la Marededéu de Lourdes , elevi a l’Altíssim la pregaria de bascos, gallecs,
catalans, i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el
teu poble.
EL COL•LEGI GAUDINIÀ DE SANTA TERESA DE JESÚS DEL CARRER GANDUXER. BARCELONA
L’església catòlica – aleshores, catòlica, apostòlica i romana - feia un treball excepcional en l’àmbit de l’educació en una època en que l’Administració Pública s’inhibia d’aquesta obligació, cal reivindicar-ho, entenen alhora que sense la participació de l’església catòlica, l’educació al REINO DE ESPAÑA estaria encara a les beceroles. No cal insistir en el fet que si cal ‘retallar’ des del ESTADO DE DERECHO, sempre, sempre, sempre, es comença per la sanitat, l’educació, els drets socials,..., per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ els Pares de la Pàtria (PP), bona gent, bona gent, no ho son gaire, oi?.
Reprodueixo de patrimoni Gencat ; el col•legi Teresià és un edifici de planta rectangular allargada amb un eix longitudinal de comunicació, format per arcs parabòlics, i quatre pisos d'alçada (planta baixa i tres pisos), fet bàsicament de pedra i maó vist.
Gairebé totes les obertures tenen forma propera a l'arc parabòlic. A la planta baixa formen una galeria d'arcs seguits. Als pisos primer i segon, els arcs queden inscrits en un rectangle. Al darrer pis, una successió d'arcuacions (alternant obertures reals amb arcs cecs) formen un gran fris que corona el conjunt, al qual se superposa la barana del terrat que es combina amb una mena de merlets de forma triangular i pinacles amb creus de quatre braços als angles.
Fotografies de Bob Masters
En un dels costats llargs hi ha un petit porxo de forma propera al quadrat, que s'eleva dos pisos més formant miradors, tancats amb gelosies de maó amb petits cercles ceràmics de colors.
La porta d'entrada d'aquest porxo, formada per un arc parabòlic, té una reixa de ferro forjat, que està en la línia de la porta del drac dels pavellons Güell, per bé que el seu disseny és més simple.
L'escut de l'orde apareix en diversos indrets. En canvi, no hi ha pràcticament elements ornamentals, sinó solucions constructives.
Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926) Gaudí construí l'edifici per a convent i col•legi de les teresianes amb un pressupost reduït, cosa que juntament amb l'austeritat pròpia de l'orde religiós determinà que l'obra no tingués massa pretensions aparents; d'aquesta manera, la senzillesa de les estructures internes es reflecteix a l'exterior, que no és decorat amb cap mena de policromia.
L'edifici de les teresianes esdevé, doncs, una de les obres més coherents de Gaudí, en la qual, interior i exterior formen una unitat.
Reiterem la nostra petició de col•laboració a la CIUTADANIA, mitjançant la tramesa de imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com ; des del REINO DE ESPAÑA aquesta recerca es veu quasi com un acte d’hostilitat , i per a les Administracions catalanes ‘democràtiques’ , malgrat que fa més 40 anys de la mort del sàtrapa – encara – no s’aprecia la urgència. El Patrimoni històric i/o artístic, la seva documentació, i àdhuc la seva divulgació , no desperten gaires passions en un context històric, en que distreure els cabals públics en benefici particular té la consideració de ‘mèrit’, alhora que es considera ‘delicte de lesa majestat ‘ cridar a la ciutadania a les urnes per decidir si desitja continuar ‘tolerant’ aquest espoli, o decideix començar de cap i de nou.
Reprodueixo de patrimoni Gencat ; el col•legi Teresià és un edifici de planta rectangular allargada amb un eix longitudinal de comunicació, format per arcs parabòlics, i quatre pisos d'alçada (planta baixa i tres pisos), fet bàsicament de pedra i maó vist.
Gairebé totes les obertures tenen forma propera a l'arc parabòlic. A la planta baixa formen una galeria d'arcs seguits. Als pisos primer i segon, els arcs queden inscrits en un rectangle. Al darrer pis, una successió d'arcuacions (alternant obertures reals amb arcs cecs) formen un gran fris que corona el conjunt, al qual se superposa la barana del terrat que es combina amb una mena de merlets de forma triangular i pinacles amb creus de quatre braços als angles.
Fotografies de Bob Masters
En un dels costats llargs hi ha un petit porxo de forma propera al quadrat, que s'eleva dos pisos més formant miradors, tancats amb gelosies de maó amb petits cercles ceràmics de colors.
La porta d'entrada d'aquest porxo, formada per un arc parabòlic, té una reixa de ferro forjat, que està en la línia de la porta del drac dels pavellons Güell, per bé que el seu disseny és més simple.
L'escut de l'orde apareix en diversos indrets. En canvi, no hi ha pràcticament elements ornamentals, sinó solucions constructives.
Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926) Gaudí construí l'edifici per a convent i col•legi de les teresianes amb un pressupost reduït, cosa que juntament amb l'austeritat pròpia de l'orde religiós determinà que l'obra no tingués massa pretensions aparents; d'aquesta manera, la senzillesa de les estructures internes es reflecteix a l'exterior, que no és decorat amb cap mena de policromia.
L'edifici de les teresianes esdevé, doncs, una de les obres més coherents de Gaudí, en la qual, interior i exterior formen una unitat.
Reiterem la nostra petició de col•laboració a la CIUTADANIA, mitjançant la tramesa de imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com ; des del REINO DE ESPAÑA aquesta recerca es veu quasi com un acte d’hostilitat , i per a les Administracions catalanes ‘democràtiques’ , malgrat que fa més 40 anys de la mort del sàtrapa – encara – no s’aprecia la urgència. El Patrimoni històric i/o artístic, la seva documentació, i àdhuc la seva divulgació , no desperten gaires passions en un context històric, en que distreure els cabals públics en benefici particular té la consideració de ‘mèrit’, alhora que es considera ‘delicte de lesa majestat ‘ cridar a la ciutadania a les urnes per decidir si desitja continuar ‘tolerant’ aquest espoli, o decideix començar de cap i de nou.
dissabte, 29 de juliol del 2017
LA CASANOVA DE PADRÓS. COLLSUSPINA. EL MOIANÈS. CATALUNYA
Retratava al Josep Olivé Escarré, i a la Maria de la Casanova de Padrós davant de la façana de la casa, patrimoni Gencat ens explica que l’edifici presenta dues parts ben diferenciades: una la constitueix la pròpia vivenda de planta quadrada i l'altre un afegit que conforma una galeria.
A la façana principal cal destacar tres balcons amb ferro forjat, mentre les altres obertures formen un conjunt homogeni i harmoniós en la seva disposició.
A la façana esquerra cal remarcar 4 voltes d'arc rebaixat i 4 quadrangulars.
Fotografia de Joan Molera . 1983
A la trobada s'hi afegia també la filla de la Maria.
El Mas Padros, totalment restaurat és avui una magnifica instal•lació de turisme rural.
Collsuspina té un ‘color especial’.
A la façana principal cal destacar tres balcons amb ferro forjat, mentre les altres obertures formen un conjunt homogeni i harmoniós en la seva disposició.
A la façana esquerra cal remarcar 4 voltes d'arc rebaixat i 4 quadrangulars.
Fotografia de Joan Molera . 1983
A la trobada s'hi afegia també la filla de la Maria.
El Mas Padros, totalment restaurat és avui una magnifica instal•lació de turisme rural.
Collsuspina té un ‘color especial’.
SANTA MAGDALENA DE PERALBA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
Trobava un bloc amb unes excel•lents fotografies de Peralba , topònim que etimològicament deriva del llatí pĕtra alba, ‘pedra blanca’, era un poble del municipi de Vilanova de Meià, a la Noguera. L’any 1970 tenia 43 habitants, avui en dia però, no hi viu ningú.
De l'església parroquial de Santa Magdalena, en depenia la de Rúbies (al municipi de Camarasa).
L’advocació d’aquesta santa, com la Santa Fe, Sant Martí, i sant Marçal, ens la portaven les tropes franques que feien costat als comtes catalans en la lluita per foragitar als invasors àrabs.
Formava part de l'antic Priorat de Meià.
Us deixo l’enllaç , on podreu veure imatges de ‘vida’ a Peralba.
http://habitantesdelanada.blogspot.com.es/2010/02/nadie-en-peralba.html
Per la data, ... 1970, demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya si tenen imatges del interior de l’església de Santa Magdalena, quan encara mantenia l’activitat religiosa.
Rebia una fotografia del 10-II-1974 des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), amb el següent text informatiu; Església Parroquial de Santa Magdalena, Peralba (Vilanova de Meià), La Noguera, Lleida. Catalunya.
S’aprecia que en aquella data ja no hi havia culte però, els brètols, vàndals,.., i els ‘amics del graffiti encara no havien fet acte de presència.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Preguntava si Peralba havia tingut estudi i/o escola, i el Ramon Vinals, em deixava un comentari al facebbok; si havia escola, jo la havia vist amb els seus pupitres i encara un mapa de España d'aquells de hule...., L'hule és un teixit impermeable recobert de pintura a l'oli i envernissat.
Em comentava també que Santa Magdalena va ser restaurada per un capella que sembla era fill de Santa Maria de Meià, la va enrajolar amb lamines de pedra litogràfica extretes de la Cabroa
El Francesc Cardona Fonoll, m’enviava un email;
Bona tarda Antonio ,
Adjunto fotografies de l’església de Santa Maria Magdalena de Peralba, , la imatge de la Santa , es guarda a la capella del Roser , de l’església parroquial de Sant Salvador de Vilanova de Meià .
Les fotografies estan fetes l’any 2014 ,en ocasió de la visita del Sr, Sebastian Gabriel Garcia , un argentí que va voler conèixer el lloc on va néixer el seu besavi , Peralba --Molino de Munnà
https://www.facebook.com/serradelmontsec/posts/hola-queridos-amigos-espero-que-hayan-comenzado-el-2013-de-manera-excelente-les-/389139031175737/
Em tenia molt emprenyat, a mi, i almenys a una de les metgesses del CAP de Castellar del Vallès, el tracte que es donava a un malalt de COVID-19, d’ascendència marroquina.
Que Maria Magdalena intercedeixi per tots nosaltres, perquè puguem sortir amb salut d’aquesta tràgica situació.
De l'església parroquial de Santa Magdalena, en depenia la de Rúbies (al municipi de Camarasa).
L’advocació d’aquesta santa, com la Santa Fe, Sant Martí, i sant Marçal, ens la portaven les tropes franques que feien costat als comtes catalans en la lluita per foragitar als invasors àrabs.
Formava part de l'antic Priorat de Meià.
Us deixo l’enllaç , on podreu veure imatges de ‘vida’ a Peralba.
http://habitantesdelanada.blogspot.com.es/2010/02/nadie-en-peralba.html
Per la data, ... 1970, demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya si tenen imatges del interior de l’església de Santa Magdalena, quan encara mantenia l’activitat religiosa.
Rebia una fotografia del 10-II-1974 des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), amb el següent text informatiu; Església Parroquial de Santa Magdalena, Peralba (Vilanova de Meià), La Noguera, Lleida. Catalunya.
S’aprecia que en aquella data ja no hi havia culte però, els brètols, vàndals,.., i els ‘amics del graffiti encara no havien fet acte de presència.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Preguntava si Peralba havia tingut estudi i/o escola, i el Ramon Vinals, em deixava un comentari al facebbok; si havia escola, jo la havia vist amb els seus pupitres i encara un mapa de España d'aquells de hule...., L'hule és un teixit impermeable recobert de pintura a l'oli i envernissat.
Em comentava també que Santa Magdalena va ser restaurada per un capella que sembla era fill de Santa Maria de Meià, la va enrajolar amb lamines de pedra litogràfica extretes de la Cabroa
El Francesc Cardona Fonoll, m’enviava un email;
Bona tarda Antonio ,
Adjunto fotografies de l’església de Santa Maria Magdalena de Peralba, , la imatge de la Santa , es guarda a la capella del Roser , de l’església parroquial de Sant Salvador de Vilanova de Meià .
Les fotografies estan fetes l’any 2014 ,en ocasió de la visita del Sr, Sebastian Gabriel Garcia , un argentí que va voler conèixer el lloc on va néixer el seu besavi , Peralba --Molino de Munnà
https://www.facebook.com/serradelmontsec/posts/hola-queridos-amigos-espero-que-hayan-comenzado-el-2013-de-manera-excelente-les-/389139031175737/
Em tenia molt emprenyat, a mi, i almenys a una de les metgesses del CAP de Castellar del Vallès, el tracte que es donava a un malalt de COVID-19, d’ascendència marroquina.
Que Maria Magdalena intercedeixi per tots nosaltres, perquè puguem sortir amb salut d’aquesta tràgica situació.
divendres, 28 de juliol del 2017
CASA D’ESPIRITUALITAT MARC CASTAÑER SEDA. BALENYÀ. OSONA. CATALUNYA
Veníem de l’Ajuda de Balenyà, el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés ( L’Argentera, el Camp jussà de Tarragona, 01.01.1951 ), el Josep no havia estat mai a la Casa d’Espiritualitat de la Congregació de Religioses Filipenses, a la carretera de Ribes de Freser s/n, i el portava fins allà. Coincidia amb les germanes, Pilar, Carmen i Basi, que em permetien retratar també la Capella de la Casa, faré arribar les imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ), del que sóc col•laborador. Ens agradarà tenir noticia de l’advocació de la Capella a l’email coneixercatalunya@gmail.com
El Josep Sansalvador Castellet, des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) m'enviava un email, Capella de la Immaculada Concepció de Maria.
Retratava també la façana de la Quinta Rosario que es va construir l'any 1912 per encàrrec de Francesc d’Assis Oller i Pedrol (Barcelona, 1877 — Barcelona, 1939), 3er marquès d’Oller, que succeïa al seu pare Salvador Oller i Dulcet (Centelles 1843 — Barcelona 1909), en la baronia d’Oller que el papa Lleó X concedí l’any 1905 al seu germà, l’arquitecte Salvador Oller i Pedrol (Barcelona 1871 — 1907). Ens agradarà tenir noticia del seu autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com
La casa porta el nom de la dona del baró, Rosario.
El mes d'agost de 1913 s'hi va disputar un torneig de tennis que va aplegar bona part dels estiuejants de la contrada.
El 1919 es va construir una caseta de nines al jardí per les filles del baró.
Després del conflicte bèl•lic que s’iniciava amb la revolta sediciosa dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , la van adquirir les Germanes Filipenses per a fer-hi un noviciat, m’explicava la germana Pilar que la casa feia alhora la funció d’escola perquè hi havia monges i postulants que tenien els estudis de magisteri.
http://www.rfilipenses.com/historia.aspx?mn=subfamilias1
Actualment és una casa de recés que porta el nom de Marc Castañer Seda.
Marc Castanyer i Seda (Mataró, 13 de juliol de 1815 - Barcelona, 28 d'abril de 1878) va ésser un sacerdot, cofundador juntament amb la seva germana, Gertrudis Castanyer i Seda (Mataró, 14 d'agost de 1824 - Barcelona, 25 de maig de 1881) de la congregació de les Filipenses Missioneres de l'Ensenyament. Ambdós germans han estat proclamats servents de Déu per la diòcesi de Barcelona i el seu procés de beatificació és obert.
L'obra de la congregació comença a la casa pairal dels Castanyer, on reuneixen fins a 300 nens i joves, fills dels treballadors de les fàbriques i de les minyones que servien a la ciutat.
Quan a la descripció patrimoni Gencat ens explica que és un edifici aïllat, d'estil neoclàssic, de planta quadrangular que s'estructura en tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a quatre vessants. La façana principal està orientada a tramuntana, on hi ha un cos porticat avançat que cobreix l'entrada. Les façanes es composen segons una marcada simetria, que junt amb les cornises i balustrades li donen una certa monumentalitat. El cos avançat de la crugia central de la façana de ponent està rematat al pis amb un destacat frontó triangular, on hi consta "QUINTA - ROSARIO". En contraposició a aquesta, a la façana de llevant el cos avançat presenta la inscripció "AÑO 1912". Davant d'aquesta façana hi ha un edifici de notables dimensions, construït sobre les antigues cavalleries.
L'acabat exterior és arrebossat i pintat. La casa està envoltada per un magnífic jardí distribuït a l'entorn de quatre passeigs arbrats, on hi destaquen la "casa de les nines " de l'any 1919, el pou i una garita al costat de la portalada d'accés a la finca. A la part segregada de la finca hi ha les restes d'un mirador, que més tard fou utilitzat com a gruta de la Mare de Déu de Lourdes.
No trobava dades de qui va ser l’autor del edifici del Col•legi Nostra Senyora de Lourdes de Barcelona de la Congregació de Germanes de Sant Felip Neri (Filipenses), spu ptregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://www.bcnsostenible.cat/es/web/punt/escola-nostra-senyora-de-lurdes
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Les-filipenses-de-lEscola-Lurdes/video/4765173/
https://www.catalunyareligio.cat/es/node/151588
L’església catòlica feia un treball excepcional en l’àmbit de l’educació en una època en que l’Administració Pública s’inhibia d’aquesta obligació, cal reivindicar-ho, entenen alhora que sense la participació de l’església catòlica, l’educació al REINO DE ESPAÑA estaria encara a les beceroles. No cal insistir en el fet que si cal ‘retallar’ des del ESTADO DE DERECHO, sempre, sempre, sempre, es comença per la sanitat, l’educació, els drets socials,..., per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ els Pares de la Pàtria (PP), bona gent, bona gent, no ho son gaire, oi?.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
El Josep Sansalvador Castellet, des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) m'enviava un email, Capella de la Immaculada Concepció de Maria.
Retratava també la façana de la Quinta Rosario que es va construir l'any 1912 per encàrrec de Francesc d’Assis Oller i Pedrol (Barcelona, 1877 — Barcelona, 1939), 3er marquès d’Oller, que succeïa al seu pare Salvador Oller i Dulcet (Centelles 1843 — Barcelona 1909), en la baronia d’Oller que el papa Lleó X concedí l’any 1905 al seu germà, l’arquitecte Salvador Oller i Pedrol (Barcelona 1871 — 1907). Ens agradarà tenir noticia del seu autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com
La casa porta el nom de la dona del baró, Rosario.
El mes d'agost de 1913 s'hi va disputar un torneig de tennis que va aplegar bona part dels estiuejants de la contrada.
El 1919 es va construir una caseta de nines al jardí per les filles del baró.
Després del conflicte bèl•lic que s’iniciava amb la revolta sediciosa dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , la van adquirir les Germanes Filipenses per a fer-hi un noviciat, m’explicava la germana Pilar que la casa feia alhora la funció d’escola perquè hi havia monges i postulants que tenien els estudis de magisteri.
http://www.rfilipenses.com/historia.aspx?mn=subfamilias1
Actualment és una casa de recés que porta el nom de Marc Castañer Seda.
Marc Castanyer i Seda (Mataró, 13 de juliol de 1815 - Barcelona, 28 d'abril de 1878) va ésser un sacerdot, cofundador juntament amb la seva germana, Gertrudis Castanyer i Seda (Mataró, 14 d'agost de 1824 - Barcelona, 25 de maig de 1881) de la congregació de les Filipenses Missioneres de l'Ensenyament. Ambdós germans han estat proclamats servents de Déu per la diòcesi de Barcelona i el seu procés de beatificació és obert.
L'obra de la congregació comença a la casa pairal dels Castanyer, on reuneixen fins a 300 nens i joves, fills dels treballadors de les fàbriques i de les minyones que servien a la ciutat.
Quan a la descripció patrimoni Gencat ens explica que és un edifici aïllat, d'estil neoclàssic, de planta quadrangular que s'estructura en tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a quatre vessants. La façana principal està orientada a tramuntana, on hi ha un cos porticat avançat que cobreix l'entrada. Les façanes es composen segons una marcada simetria, que junt amb les cornises i balustrades li donen una certa monumentalitat. El cos avançat de la crugia central de la façana de ponent està rematat al pis amb un destacat frontó triangular, on hi consta "QUINTA - ROSARIO". En contraposició a aquesta, a la façana de llevant el cos avançat presenta la inscripció "AÑO 1912". Davant d'aquesta façana hi ha un edifici de notables dimensions, construït sobre les antigues cavalleries.
L'acabat exterior és arrebossat i pintat. La casa està envoltada per un magnífic jardí distribuït a l'entorn de quatre passeigs arbrats, on hi destaquen la "casa de les nines " de l'any 1919, el pou i una garita al costat de la portalada d'accés a la finca. A la part segregada de la finca hi ha les restes d'un mirador, que més tard fou utilitzat com a gruta de la Mare de Déu de Lourdes.
No trobava dades de qui va ser l’autor del edifici del Col•legi Nostra Senyora de Lourdes de Barcelona de la Congregació de Germanes de Sant Felip Neri (Filipenses), spu ptregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://www.bcnsostenible.cat/es/web/punt/escola-nostra-senyora-de-lurdes
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Les-filipenses-de-lEscola-Lurdes/video/4765173/
https://www.catalunyareligio.cat/es/node/151588
L’església catòlica feia un treball excepcional en l’àmbit de l’educació en una època en que l’Administració Pública s’inhibia d’aquesta obligació, cal reivindicar-ho, entenen alhora que sense la participació de l’església catòlica, l’educació al REINO DE ESPAÑA estaria encara a les beceroles. No cal insistir en el fet que si cal ‘retallar’ des del ESTADO DE DERECHO, sempre, sempre, sempre, es comença per la sanitat, l’educació, els drets socials,..., per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ els Pares de la Pàtria (PP), bona gent, bona gent, no ho son gaire, oi?.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
dijous, 27 de juliol del 2017
TORRE D'EN CARRERAS. MANRESA. BAGES. CATALUNYA
Anava sovint a Manresa, el Forn Jorba és l’únic del món – pel que tinc coneixement – que ‘fabrica’ pa a demanda, en el nostre cas de farina de blat de moro 70%, sèsam en gra 30% i llevat mare; també de tant els formatges de búfala d’Ampans em fan pujar al Bages.
La torre d’en Carreras sempre em cridava l’atenció, i em deia a mi mateix, avia’m si el proper dia recordo portar la màquina de retratar,.., avui 27.07.2017 la duia, i feia un parell de fotografies.
Patrimoni Gencat ens explica que és un edifici situat en un turó, en la zona de la Pujada Roja, amb accés a través del carrer Castelltallat. Es tracta d'un gran casal aïllat format per diversos volums que formen una planta retranquejada.
Té cinc plantes per la part més baixa, amb l'accés principal situat a Ponent, corresponent al tercer pis. Les façanes són de totxo arrebossat. Presenta una composició ordenada, amb finestres i balcons alternats, i persianes de llibret. L'edifici s'aixeca sobre un sòcol de paredat comú igual als murs de contenció. La decoració de les façanes és d'estil noucentista, amb les obertures emmarcades amb pedra artificial, balustres als balcons, porta principal amb arc sobre columnes, impostes i un potent ràfec en el cos principal.
Les cobertes són de teula àrab. Els diferents cossos estan coberts a quatre aigües, amb barbacanes.
No trobava cap dada del promotor, nom cognoms, data i lloc de naixement i traspàs, ...., sembla que obtenir beneficis de la seva col•laboració amb la dictadura franquista. Tampoc dissortadament de qui va ser l’autor d’aquest edifici que es qualifica com ‘l'element d'art noucentista més important de Manresa’. Excloc al ‘maligne’ malgrat la seva ‘eterna vinculació’ amb el sector de la construcció. Ens agradarà tenir noticia del seu autor a l’email coneixercataunya@gmail.com
http://www.regio7.cat/manresa/2015/04/07/vandalitzacio-del-casal-noucentista-mes/308745.html
http://www.regio7.cat/manresa/2015/04/17/lajuntament-ordena-lamo-torre-carreras/310171.html
http://www.elpou.cat/noticia/1811/esplendor/noucentista/torre/carreras
http://labasquebondissante.blogspot.com.es/2015/05/la-torre-den-carreras.html
Als països civilitzats, en la mesura que som - encara – una colònia del REINO DE ESPAÑA, no ens podem considerar dins d’aquesta categoria, les dades relatives al patrimoni històric i/o artístic son conegudes i divulgades, i acostuma a ser l’administració pública, la que té una especial cura, en que sigui així, a més de 40 anys de la mort ‘ oficial’ del sàtrapa els ‘tics antidemocràtics’ estan a l’ordre del dia, oi?.
La torre d’en Carreras sempre em cridava l’atenció, i em deia a mi mateix, avia’m si el proper dia recordo portar la màquina de retratar,.., avui 27.07.2017 la duia, i feia un parell de fotografies.
Patrimoni Gencat ens explica que és un edifici situat en un turó, en la zona de la Pujada Roja, amb accés a través del carrer Castelltallat. Es tracta d'un gran casal aïllat format per diversos volums que formen una planta retranquejada.
Té cinc plantes per la part més baixa, amb l'accés principal situat a Ponent, corresponent al tercer pis. Les façanes són de totxo arrebossat. Presenta una composició ordenada, amb finestres i balcons alternats, i persianes de llibret. L'edifici s'aixeca sobre un sòcol de paredat comú igual als murs de contenció. La decoració de les façanes és d'estil noucentista, amb les obertures emmarcades amb pedra artificial, balustres als balcons, porta principal amb arc sobre columnes, impostes i un potent ràfec en el cos principal.
Les cobertes són de teula àrab. Els diferents cossos estan coberts a quatre aigües, amb barbacanes.
No trobava cap dada del promotor, nom cognoms, data i lloc de naixement i traspàs, ...., sembla que obtenir beneficis de la seva col•laboració amb la dictadura franquista. Tampoc dissortadament de qui va ser l’autor d’aquest edifici que es qualifica com ‘l'element d'art noucentista més important de Manresa’. Excloc al ‘maligne’ malgrat la seva ‘eterna vinculació’ amb el sector de la construcció. Ens agradarà tenir noticia del seu autor a l’email coneixercataunya@gmail.com
http://www.regio7.cat/manresa/2015/04/07/vandalitzacio-del-casal-noucentista-mes/308745.html
http://www.regio7.cat/manresa/2015/04/17/lajuntament-ordena-lamo-torre-carreras/310171.html
http://www.elpou.cat/noticia/1811/esplendor/noucentista/torre/carreras
http://labasquebondissante.blogspot.com.es/2015/05/la-torre-den-carreras.html
Als països civilitzats, en la mesura que som - encara – una colònia del REINO DE ESPAÑA, no ens podem considerar dins d’aquesta categoria, les dades relatives al patrimoni històric i/o artístic son conegudes i divulgades, i acostuma a ser l’administració pública, la que té una especial cura, en que sigui així, a més de 40 anys de la mort ‘ oficial’ del sàtrapa els ‘tics antidemocràtics’ estan a l’ordre del dia, oi?.
IN MEMORIAM DE LA VANSA I LA SEVA ESGLÉSIA ADVOCADA A SANTA MARIA DE GRÀCIA I/O DE LA VANSA. BARONIA DE LA VANSA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
El bon amic, molt bon amic, Marcel'li Puigdellivol Prat, publicava al meu facebook, unes imatges del runam esfereïdor del que fou església parroquial del lloc de la Vansa, prop de Tòrrec, que formava part del terme de la Baronia de la Vansa, inclòs avui al de Vilanova de Meià, a la comarca de la Noguera,; la noticia més antiga d’aquest indret és de principis del segle XI (1010). L’advocació de l’església era la de la Mare de Déu de la Vansa, o Santa Maria de la Vansa, Mare de Déu de Gràcia.
Quan al topònim Vansa, Ramon Bernaus i Ferran Sánchez, defensen que és un hidrònim (topònim relacionat amb l'aigua). Ve del mot basc i francoprovençal "laban" que vol dir suau, relliscós com el riu que neix al la Font Freda i davalla pel barranc de la Tartera i de les Àligues des de Fabregada.
El Marcel'li Puigdellivol Prat em deixava aquest comentari; avui 26-7-17 hem anat des del poblet de Tòrrec (Vilanova de Meià ) a la cova de la Vansa ; uns 50 metres per sota de la cova hi ha unes restes que diu que pertanyen a l'ermita de la Marededéu de Gracia o Santa Maria de la Vansa, us envio aquestes fotos per si son d’interès.
Patrimoni Gencat ens explica que se’n conserva tan sols la part nord i alguns vestigis del mur sud; l'edifici era adossat per la part nord a la roca. Tenia una sola nau coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per tres arcs torals i suportada al nord per dos arcs formers al sector de llevant que adapten l'estructura a les desigualtats de la paret de la roca.
Devia haver-hi dos absis disposats asimètricament, l'un central i l'altre al lateral, seguint una tipologia freqüent a la zona del Segre Mitjà. L'absis principal és pràcticament aterrat, però n'és visible encara el perímetre; hi ha una finestra de doble esqueixada tancada, que dona a la roca. Devia haver-hi tres obertures absidals de doble esqueixada, de les que només queden més restes que la finestra nord.
A l'interior de la nau i adossada a l'angle nord-oest hi ha una estructura formada per una estança circular de dos metres de diàmetre coberta amb una cúpula semiesfèrica. Actualment el conjunt és cobert de vegetació.
L'aparell constructiu és format per carreuó disposat uniformement.
Hi ha pocs documents referents a la parròquia de La Vansa; es conserva una referència de l'any 1391. Se sap que era dedicada a Santa Maria. Cal suposar que les seves funcions parroquials s'estengueren fins al despoblament del lloc, i després esdevingué una capella rural.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Quan al topònim Vansa, Ramon Bernaus i Ferran Sánchez, defensen que és un hidrònim (topònim relacionat amb l'aigua). Ve del mot basc i francoprovençal "laban" que vol dir suau, relliscós com el riu que neix al la Font Freda i davalla pel barranc de la Tartera i de les Àligues des de Fabregada.
El Marcel'li Puigdellivol Prat em deixava aquest comentari; avui 26-7-17 hem anat des del poblet de Tòrrec (Vilanova de Meià ) a la cova de la Vansa ; uns 50 metres per sota de la cova hi ha unes restes que diu que pertanyen a l'ermita de la Marededéu de Gracia o Santa Maria de la Vansa, us envio aquestes fotos per si son d’interès.
Patrimoni Gencat ens explica que se’n conserva tan sols la part nord i alguns vestigis del mur sud; l'edifici era adossat per la part nord a la roca. Tenia una sola nau coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per tres arcs torals i suportada al nord per dos arcs formers al sector de llevant que adapten l'estructura a les desigualtats de la paret de la roca.
Devia haver-hi dos absis disposats asimètricament, l'un central i l'altre al lateral, seguint una tipologia freqüent a la zona del Segre Mitjà. L'absis principal és pràcticament aterrat, però n'és visible encara el perímetre; hi ha una finestra de doble esqueixada tancada, que dona a la roca. Devia haver-hi tres obertures absidals de doble esqueixada, de les que només queden més restes que la finestra nord.
A l'interior de la nau i adossada a l'angle nord-oest hi ha una estructura formada per una estança circular de dos metres de diàmetre coberta amb una cúpula semiesfèrica. Actualment el conjunt és cobert de vegetació.
L'aparell constructiu és format per carreuó disposat uniformement.
Hi ha pocs documents referents a la parròquia de La Vansa; es conserva una referència de l'any 1391. Se sap que era dedicada a Santa Maria. Cal suposar que les seves funcions parroquials s'estengueren fins al despoblament del lloc, i després esdevingué una capella rural.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
IN MEMORIAM DELS ESTUDIS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
Crec que superarem amb els Estudis anteriors a la dictadura franquista de Vilanova de Meià, els 1150 d’arreu de Catalunya.
Intueixo que ens en manquen almenys 2.000 encara, la resposta obtinguda a Vilanova de Meià, m’encoratja per continuar la recerca. https://issuu.com/1coneixercatalunya
El Jaume Roqué Figueres , amb el que tinc vincles familiars, m’explicava que va viure la seva infantessa en aquesta població quan encara es superaven el miler de veïns, i em deia que hi havia també, dins del nucli de Vilanova, una escola pública d’educació segregada, nens per un costat, nenes per l’altre, en la que els alumnes duien al hivern el combustible, llenya, amb el que intentaven reduir i/o minimitzar el rigor extrem de les temperatures.
No havia trobat ningú en la meva visita, quan retratava l’església Sant Salvador , que m’indiques on era aquell edifici del que espero rebre’n fotografies a l’email coneixercatalunya@gmail.com , les escoles ‘ noves’ les trobava a la meva tornada de Santa Maria de Meià, on havia localitzat l’estudi.
La Maria Antonia Saura Sarri , em deixava un comentari al facebook ; l 'any 1961 l'escola de pàrvuls era en una casa molt antiga de carrer que va de la Font de Caps a la Plaça, a ma esquerra prop del Sindicat .
La meva mare, que va anar els anys 20 a l'escola , que en deien " Costura" i vivia a la Plaça , crec que anava al mateix lloc encara que no ho puc assegurar .
El Ramon Ravella, i la Iolanda Sarri, afegien també els seus comentaris i un parell de fotografies :
Aquesta és la porta...jo hi vaig anar a pàrvuls de petita
Encara posa instrucción pública prop de l'hostal Pissé...
Francesc Cardona Fonoll. Carrer de la Font 1962 , antigues escoles i tambe i habia el antic ajuntamrt
Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.
Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...
Catalunya us ho agrairà.
Intueixo que ens en manquen almenys 2.000 encara, la resposta obtinguda a Vilanova de Meià, m’encoratja per continuar la recerca. https://issuu.com/1coneixercatalunya
El Jaume Roqué Figueres , amb el que tinc vincles familiars, m’explicava que va viure la seva infantessa en aquesta població quan encara es superaven el miler de veïns, i em deia que hi havia també, dins del nucli de Vilanova, una escola pública d’educació segregada, nens per un costat, nenes per l’altre, en la que els alumnes duien al hivern el combustible, llenya, amb el que intentaven reduir i/o minimitzar el rigor extrem de les temperatures.
No havia trobat ningú en la meva visita, quan retratava l’església Sant Salvador , que m’indiques on era aquell edifici del que espero rebre’n fotografies a l’email coneixercatalunya@gmail.com , les escoles ‘ noves’ les trobava a la meva tornada de Santa Maria de Meià, on havia localitzat l’estudi.
La Maria Antonia Saura Sarri , em deixava un comentari al facebook ; l 'any 1961 l'escola de pàrvuls era en una casa molt antiga de carrer que va de la Font de Caps a la Plaça, a ma esquerra prop del Sindicat .
La meva mare, que va anar els anys 20 a l'escola , que en deien " Costura" i vivia a la Plaça , crec que anava al mateix lloc encara que no ho puc assegurar .
El Ramon Ravella, i la Iolanda Sarri, afegien també els seus comentaris i un parell de fotografies :
Aquesta és la porta...jo hi vaig anar a pàrvuls de petita
Encara posa instrucción pública prop de l'hostal Pissé...
Francesc Cardona Fonoll. Carrer de la Font 1962 , antigues escoles i tambe i habia el antic ajuntamrt
Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.
Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...
Catalunya us ho agrairà.
dimecres, 26 de juliol del 2017
ANTIC CASINO DE TIANA – CASAL ALBÉNIZ. TIANA. EL MARESME. CATALUNYA
El Josep Maria Tondo Riera, publica una fotografia dels anys 1920 de l’edifici del Casino de Tiana, que es reprodueix també a l’article http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/949030-el-teatre-de-tiana.html. l’autoria és de J.M.T.
Llegia que l’any 1911, es van iniciar les obres de casal, segons projecte de Ramon Maria Riudor Capella (Barcelona, 1867 + Tiana 20 de Abril de 1938).
Posteriorment es va ampliar amb un cos annex. La façana principal és presidida per un plafó esculpit de gust modernista que enllaça amb el finestral geminat del cos central. Aquest és flanquejat amb pilastres estriades, lligades amb un fris floral. Similar composició es repeteix a la façana lateral. Als anys vuitanta la Sala Albèniz va ser rehabilitada pels arquitectes Jaume Carné Cabré, Valeri Mas Boldú i Pasqual Mas Boldú.
Patrimoni Gencat en fa la següent descripció; edificació aïllada d'una sola nau amb vestíbul, sala amb amfiteatre i escenari. L'estructura és de parets de càrrega amb encavallades de fusta i embigat metàl•lic.
La façana principal és simètrica i es compon de tres cossos separats per pilastres ornamentals. L'eix de simetria està emfatitzat per la porta d'accés d'arc escarser, la marquesina i el finestral d'arcs apuntats que enllaça amb els motius ornamentals del frontó.
La coberta és a dos aiguavessos.
L'interior ha estat reformat. La sala presenta pilastres, capitells i falsos arcs diafragma de guix. El marc de l'escenari està decorat amb garlandes, elements vegetals i florals amb una gran mascara al centre.
Tiana, recuperant la història, és un model de pàgina al facebook, que sortosament serveix de model per a d’altres indrets de la geografia catalana.
Llegia que l’any 1911, es van iniciar les obres de casal, segons projecte de Ramon Maria Riudor Capella (Barcelona, 1867 + Tiana 20 de Abril de 1938).
Posteriorment es va ampliar amb un cos annex. La façana principal és presidida per un plafó esculpit de gust modernista que enllaça amb el finestral geminat del cos central. Aquest és flanquejat amb pilastres estriades, lligades amb un fris floral. Similar composició es repeteix a la façana lateral. Als anys vuitanta la Sala Albèniz va ser rehabilitada pels arquitectes Jaume Carné Cabré, Valeri Mas Boldú i Pasqual Mas Boldú.
Patrimoni Gencat en fa la següent descripció; edificació aïllada d'una sola nau amb vestíbul, sala amb amfiteatre i escenari. L'estructura és de parets de càrrega amb encavallades de fusta i embigat metàl•lic.
La façana principal és simètrica i es compon de tres cossos separats per pilastres ornamentals. L'eix de simetria està emfatitzat per la porta d'accés d'arc escarser, la marquesina i el finestral d'arcs apuntats que enllaça amb els motius ornamentals del frontó.
La coberta és a dos aiguavessos.
L'interior ha estat reformat. La sala presenta pilastres, capitells i falsos arcs diafragma de guix. El marc de l'escenari està decorat amb garlandes, elements vegetals i florals amb una gran mascara al centre.
Tiana, recuperant la història, és un model de pàgina al facebook, que sortosament serveix de model per a d’altres indrets de la geografia catalana.
dimarts, 25 de juliol del 2017
CONVENT DE LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS, ANTIGA TORRE D’ABU-ZAQARYAH YAHYA IBN ALÍ IBN GHÀNIYA. SERÒS. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA
La història ‘Oficial’ del REINO DE ESPAÑA, que ensenyaven els militars convertits en mestres per ‘la gràcia de Franco’, explicava la història del Comte Guzman el Bueno ( ? 24 de gener de 12561 – Gaucín, 19 de setembre de 1309) que lliurava un punyal als ‘ àrabs malvats’ que havien posat setge al castell de Tarifa.
Luisa Isabel Álvarez de Toledo (Estoril, 21 de agosto de 1936 - Sanlúcar de Barrameda, 7 de marzo de 2008) , XXI duquesa de Medina Sidonia, sostenia la teoría, presentada en el documental de Bettany Hughes «When the Moors Ruled in Europe» (2005), según la cual habría indicios de que era árabe. En un permiso para exportar trigo de 1288, a Guzmán se le otorga permiso para exportar grano a su lugar de origen, probablemente Marruecos, de acuerdo con esta teoría. El documento era propiedad de la duquesa de Medina Sidonia, descendiente directa de Guzmán, que dijo que creía que su historia fue "limpiada" en el siglo XVI para alterar sus orígenes, haciéndolos más tolerables para la sociedad española.
El Al-Àndalus es perllongava des de l’any 711 fins a l’any i 1492.
El fet es repetia, ara a Toledo, amb el setge de les forces republicanes al ALCAZAR que es trobava sota les ordres de l’ aleshores Coronel, José Moscardó Ituarte (Madrid, 26 de octubre de 1878 - Madrid, 12 de abril de 1956) que s’havia revoltat contra el govern LEGITIM de la II República. En aquest cas, lliurava la seva pistola per assassinar al seu propi fill.
Luis Quintanilla Isasi (Santander, 1893 – Madrid, 1978) publicaba un libro donde se pone en cuestión la versión oficial del asedio al Alcazar de Toledo y el mito montado en torno al mismo. Ese libro, titulado Los rehenes del Alcázar de Toledo fue reeditado en el año 2015. En él se expone la poca relevancia que tenía la plaza y lo desequilibrado de los bandos enfrentados. Pone en valor los más de las 500 personas, en su mayoría mujeres y niños, que quedaron encerrados en la fortaleza y que sirvieron de rehenes. También afirma que la conversación telefónica en la que se instaba al general Moscardó a rendir el Alcázar si no quería que fusilasen a su hijo no existió.
Quintanilla afirma;
Que no hubo tal heroísmo de los sitiados y solo la espera que les sacase de su autoencierro, el absurdo de la amenaza telefónica sin relación con la muerte del hijo del ‘héroe’ y los rehenes, motivos estos de haber divulgado al mundo la leyenda del Alcázar.
En 1948, el general Francisco Franco, en calidad de Jefe del Estado, concedió a José Moscardó Ituarte el título nobiliario de conde del Alcázar de Toledo, con grandeza de España. Al día siguiente de su muerte, en 1956, fue ascendido a Capitán General del Ejército —máxima graduación militar española— con carácter póstumo,6 y su nombre encabezó los escalafones de todos los cuerpos militares, con el simbólico cargo de "Jefe del Alcázar de Toledo".
En 1947 el Ayuntamiento de Tarifa le concedió la Medalla de Oro de la Ciudad por el parecido de su gesta con la que protagonizara Guzmán el Bueno en el año 1294.
Ja ho deia el Quixot, «hacella y no enmendalla»
La història ‘Oficial’ sovint començava desprès de la victòria sobre els sarrains, els fets i testimonis de les anteriors civilitzacions i cultures, ibers, celtes, romans, grecs, germànics,.. , senzillament s’ignoraven, llevat d’alguns llocs molt concrets.
Tot això en tornava al cap mentre retratava el que havia estat Convent de la Mare de Déu dels Àngels, conegut com Monestir d’Avinganya, al terme de Seròs, a la comarca del Segrià.
Sembla que el nom li ve donat en honor d’Abu-Zaqariyah Yahya ibn Alí ibn Ghàniya, destacat membre de la dinastia amazic (berber sanhadja) dels Banu Ghàniya (Banū Ġāniya) emparentada amb els Almoràvits, que va participar en la lluita dels almoràvits contra Alfons el Bataller (1073 + Poleñino, Osca, 1134 ) l’any 1133.
La història ens explica que fou la primera casa masculina trinitària de la Península Ibèrica (1201-1236).
Posteriorment serà també el primer monestir femení trinitari de la Península Ibèrica i panteó de la família Montcada (1236-1529).
Monestir i noviciat masculí de l’orde trinitària (1529-1835).
Desamortització, ruïna i espoli (1835-1986).
Us recomano la lectura del magnífic treball de Joana Xandri Solé i Joan-Ramon González Pérez :
http://www.raco.cat/index.php/Shikar/article/view/304158/393873
També : http://www.fpiei.cat/sites/default/files/opuscleavinganya_0.pdf
En pitjor estat trobava el Monestir de Santa Maria d’Escarp, al terme de Massalcoreig, manzal al-kurä isi ‘ l’alberg del coiaxità ‘ en la tesis que defensa Joan Coromines i Vigneaux(Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997)
S’explica quan a la història de l’església de la nativitat de la Mare de Déu de Seròs, que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República es van cremar i destruir a la plaça les imatges, els altars, un valuós òrgan d'estany, el Sant Crist d'Avinganya i la imatge del Sant Àngel.
El que és causa de la causa, és causa del mal causat: això s’ensenyava a les facultats del Dret, i crec que malgrat la ‘democraciola’ es continua ensenyant.
Cal agrair al feixisme i al cleptofeixisme els seus treballs – èxitossos - per ensorrar la convivència.
Luisa Isabel Álvarez de Toledo (Estoril, 21 de agosto de 1936 - Sanlúcar de Barrameda, 7 de marzo de 2008) , XXI duquesa de Medina Sidonia, sostenia la teoría, presentada en el documental de Bettany Hughes «When the Moors Ruled in Europe» (2005), según la cual habría indicios de que era árabe. En un permiso para exportar trigo de 1288, a Guzmán se le otorga permiso para exportar grano a su lugar de origen, probablemente Marruecos, de acuerdo con esta teoría. El documento era propiedad de la duquesa de Medina Sidonia, descendiente directa de Guzmán, que dijo que creía que su historia fue "limpiada" en el siglo XVI para alterar sus orígenes, haciéndolos más tolerables para la sociedad española.
El Al-Àndalus es perllongava des de l’any 711 fins a l’any i 1492.
El fet es repetia, ara a Toledo, amb el setge de les forces republicanes al ALCAZAR que es trobava sota les ordres de l’ aleshores Coronel, José Moscardó Ituarte (Madrid, 26 de octubre de 1878 - Madrid, 12 de abril de 1956) que s’havia revoltat contra el govern LEGITIM de la II República. En aquest cas, lliurava la seva pistola per assassinar al seu propi fill.
Luis Quintanilla Isasi (Santander, 1893 – Madrid, 1978) publicaba un libro donde se pone en cuestión la versión oficial del asedio al Alcazar de Toledo y el mito montado en torno al mismo. Ese libro, titulado Los rehenes del Alcázar de Toledo fue reeditado en el año 2015. En él se expone la poca relevancia que tenía la plaza y lo desequilibrado de los bandos enfrentados. Pone en valor los más de las 500 personas, en su mayoría mujeres y niños, que quedaron encerrados en la fortaleza y que sirvieron de rehenes. También afirma que la conversación telefónica en la que se instaba al general Moscardó a rendir el Alcázar si no quería que fusilasen a su hijo no existió.
Quintanilla afirma;
Que no hubo tal heroísmo de los sitiados y solo la espera que les sacase de su autoencierro, el absurdo de la amenaza telefónica sin relación con la muerte del hijo del ‘héroe’ y los rehenes, motivos estos de haber divulgado al mundo la leyenda del Alcázar.
En 1948, el general Francisco Franco, en calidad de Jefe del Estado, concedió a José Moscardó Ituarte el título nobiliario de conde del Alcázar de Toledo, con grandeza de España. Al día siguiente de su muerte, en 1956, fue ascendido a Capitán General del Ejército —máxima graduación militar española— con carácter póstumo,6 y su nombre encabezó los escalafones de todos los cuerpos militares, con el simbólico cargo de "Jefe del Alcázar de Toledo".
En 1947 el Ayuntamiento de Tarifa le concedió la Medalla de Oro de la Ciudad por el parecido de su gesta con la que protagonizara Guzmán el Bueno en el año 1294.
Ja ho deia el Quixot, «hacella y no enmendalla»
La història ‘Oficial’ sovint començava desprès de la victòria sobre els sarrains, els fets i testimonis de les anteriors civilitzacions i cultures, ibers, celtes, romans, grecs, germànics,.. , senzillament s’ignoraven, llevat d’alguns llocs molt concrets.
Tot això en tornava al cap mentre retratava el que havia estat Convent de la Mare de Déu dels Àngels, conegut com Monestir d’Avinganya, al terme de Seròs, a la comarca del Segrià.
Sembla que el nom li ve donat en honor d’Abu-Zaqariyah Yahya ibn Alí ibn Ghàniya, destacat membre de la dinastia amazic (berber sanhadja) dels Banu Ghàniya (Banū Ġāniya) emparentada amb els Almoràvits, que va participar en la lluita dels almoràvits contra Alfons el Bataller (1073 + Poleñino, Osca, 1134 ) l’any 1133.
La història ens explica que fou la primera casa masculina trinitària de la Península Ibèrica (1201-1236).
Posteriorment serà també el primer monestir femení trinitari de la Península Ibèrica i panteó de la família Montcada (1236-1529).
Monestir i noviciat masculí de l’orde trinitària (1529-1835).
Desamortització, ruïna i espoli (1835-1986).
Us recomano la lectura del magnífic treball de Joana Xandri Solé i Joan-Ramon González Pérez :
http://www.raco.cat/index.php/Shikar/article/view/304158/393873
També : http://www.fpiei.cat/sites/default/files/opuscleavinganya_0.pdf
En pitjor estat trobava el Monestir de Santa Maria d’Escarp, al terme de Massalcoreig, manzal al-kurä isi ‘ l’alberg del coiaxità ‘ en la tesis que defensa Joan Coromines i Vigneaux(Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997)
S’explica quan a la història de l’església de la nativitat de la Mare de Déu de Seròs, que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República es van cremar i destruir a la plaça les imatges, els altars, un valuós òrgan d'estany, el Sant Crist d'Avinganya i la imatge del Sant Àngel.
El que és causa de la causa, és causa del mal causat: això s’ensenyava a les facultats del Dret, i crec que malgrat la ‘democraciola’ es continua ensenyant.
Cal agrair al feixisme i al cleptofeixisme els seus treballs – èxitossos - per ensorrar la convivència.
dilluns, 24 de juliol del 2017
EDIFICI DE L’AJUNTAMENT I LES ESCOLES PÚBLIQUES D’AVINYONET DEL PENEDÈS ANTERIORS A AL DICTADURA FRANQUISTA
Havia escrit d’aquest edifici :
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/04/que-en-sabeu-de-ledifici-de-lajuntament.html
El Mapa de Patrimoni d’ Avinyonet en diu ; edifici aïllat, de planta rectangular i pis d'alçada. Té unes proporcions considerables. La façana està arrebossada i pintada en color crema, amb sòcol de color gris. La composició de la façana es desenvolupa en set eixos, disposats en tres cossos, un de central i dos de laterals, que es desenvolupen de la següent manera: un central, avançat i de major altura que els 6 restants, que es situen en número de 3, a banda i banda del central, que marca el centre de la composició arquitectònica. Aquest eix central forma un cos elevat i rematat mitjançant cornisa moltllurada i graonada que enlaira la composició. A sota del remat hi ha l'escut del municipi, amb les claus de Sant Pere, pintat de color vermell. Una balconada d'obra que forma el balcó presidencial sobresurt al primer pis de l'edifici, i està decorada amb traceria de trifolis, aquest element protegeix una obertura tripartida que completa el balcó. Tota la resta d'obertures presenten trencaaigües d'obra. Una motllura horitzontal remarca la separació dels pisos. Les finestres són dobles al pis baix, i senzilles al primer pis, llevat de l'obertura del balcó central. A la part posterior de l'edifici hi ha uns interessants pilars d'obra que sustenten el pis.
De l'interior s'han de destacar la reixeria, obra segurament local, els vitralls que tanquen algunes obertures i les columnes toscanes de fusta treballada, així com les escales d'accés al primer pis, amb barana de ferro forjat amb decoració floral i el balcó de racó interior de l'habitatge del mestre.
L'antic Ajuntament i escola pública havien estat situats en terrenys propietat dels Senyors de Can Porràfols, al carrer del Carme, en un solar al costat del local de la Societat La Parra.
Sembla que durant un temps, essent alcalde Jacinto Pinyol, l'Ajuntament estava ubicat a la pallissa de Baqués (any 1843) (LLIBRE DEL COMÚ, 1815). Com que l'edifici estava ruïnós, doncs era fet de fang, s'edifica el nou Ajuntament i col•legis en terrenys dels senyors Font Rius i Pere Ràfols, de la masia de Can Ràfols dels Caus. Aquest Ràfols era aleshores l'alcalde i no tan sols va donar el terreny, sinó que també va costejar les obres. Els constructors van ser els "Badocs" de Cantallops. El fuster que va fer tota l'obra de fusteria de l'edifici va ser Pere Llopart Marcé, més conegut com "el pinta pedrissos". El nou edifici va donar peu a formar-se el carrer Pere Ràfols, amb cases fetes per gent que vivien a Les Gunyoles, poble que anava a menys degut a que no tenia carretera i el camí quan plovia era intransitable per les fangueres que es formaven (LLOPART, 1979) .
Hi ha unes Gunyoles a la comarca del Tarragonès, al terme de Secuita, això ha propiciat algunes confusions pel que fa al patrimoni històric i/o artístic.
Rebia un email del Xavier Guilera en el que em deia ;
Hola sr. Mora,
Li escric perquè el meu avi va anar a l'escola d'El Pago, a Subirats. Això quan era molt petit, aproximadament als 5 o 6 anys, que és quan es començava a anar a l'escola. L'avi (Josep Guilera Esteve) va néixer a l'any 1912 Per tant, estem parlant de 1918 aproximadament
Havíem documentat l’escola del Pago gràcies al Josep Mata Massana, President del Centre d'Estudis de Subirats-CESUB, al que se li hauria de reconèixer el seu excel•lent treball, ja des de l’administració local , ja des de l’àmbit comarcal, o fins des de la Generalitat de Catalunya, que hauria de crear alguna distinció ex-novo perquè dissortadament la Creu de Sant Jordi, s’ha atorgat en massa ocasions a persones que n’han fet desmerèixer la seva vàlua.
El que desconec és perquè va anar a El Pago, vivint ell a Cantallops (a la part del municipi d'Avinyonet). Això, tenint una escola al propi municipi i molt més a prop.
Certament la data en que es feia l’edifici de l’ajuntament i Escoles d’Avinyonet és 1909, únicament raons de major proximitat , potser la distancia fins al Pago era menor que la que hi ha fins Avinyonet, o per raons de veïnatge i/o amistat amb altres estudiants, ho explicarien, oi?.
En fi, espero haver-lo ajudat. Per la meva part, m'agradaria poder resoldre aquest enigma.
Moltes gràcies.
Agraïm infinitament aquesta aportació del Xavier Aguilera, alhora que insistim en que ens manquem MOLTS DELS EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE CATALUNYA.
Des de les ‘Administracions Democràtiques Catalanes’ s’ha fet POCA COSA per recuperar la memòria històrica, des de les ‘altres’ es continua fent TOT I MÉS per destruir-la, la recuperació NOMÉS serà possible des de la ciutadania.
Esperem rebre imatges i/o dades de l’escola del lloc on vas néixer o els teus ascendents a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Catalunya us ho agrairà.
Feu-ho córrer. Si sabeu d’algun mitjà en català, local, comarcal, provincial, nacional, feu-li arribar el post amb prec de publicació.
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/04/que-en-sabeu-de-ledifici-de-lajuntament.html
El Mapa de Patrimoni d’ Avinyonet en diu ; edifici aïllat, de planta rectangular i pis d'alçada. Té unes proporcions considerables. La façana està arrebossada i pintada en color crema, amb sòcol de color gris. La composició de la façana es desenvolupa en set eixos, disposats en tres cossos, un de central i dos de laterals, que es desenvolupen de la següent manera: un central, avançat i de major altura que els 6 restants, que es situen en número de 3, a banda i banda del central, que marca el centre de la composició arquitectònica. Aquest eix central forma un cos elevat i rematat mitjançant cornisa moltllurada i graonada que enlaira la composició. A sota del remat hi ha l'escut del municipi, amb les claus de Sant Pere, pintat de color vermell. Una balconada d'obra que forma el balcó presidencial sobresurt al primer pis de l'edifici, i està decorada amb traceria de trifolis, aquest element protegeix una obertura tripartida que completa el balcó. Tota la resta d'obertures presenten trencaaigües d'obra. Una motllura horitzontal remarca la separació dels pisos. Les finestres són dobles al pis baix, i senzilles al primer pis, llevat de l'obertura del balcó central. A la part posterior de l'edifici hi ha uns interessants pilars d'obra que sustenten el pis.
De l'interior s'han de destacar la reixeria, obra segurament local, els vitralls que tanquen algunes obertures i les columnes toscanes de fusta treballada, així com les escales d'accés al primer pis, amb barana de ferro forjat amb decoració floral i el balcó de racó interior de l'habitatge del mestre.
L'antic Ajuntament i escola pública havien estat situats en terrenys propietat dels Senyors de Can Porràfols, al carrer del Carme, en un solar al costat del local de la Societat La Parra.
Sembla que durant un temps, essent alcalde Jacinto Pinyol, l'Ajuntament estava ubicat a la pallissa de Baqués (any 1843) (LLIBRE DEL COMÚ, 1815). Com que l'edifici estava ruïnós, doncs era fet de fang, s'edifica el nou Ajuntament i col•legis en terrenys dels senyors Font Rius i Pere Ràfols, de la masia de Can Ràfols dels Caus. Aquest Ràfols era aleshores l'alcalde i no tan sols va donar el terreny, sinó que també va costejar les obres. Els constructors van ser els "Badocs" de Cantallops. El fuster que va fer tota l'obra de fusteria de l'edifici va ser Pere Llopart Marcé, més conegut com "el pinta pedrissos". El nou edifici va donar peu a formar-se el carrer Pere Ràfols, amb cases fetes per gent que vivien a Les Gunyoles, poble que anava a menys degut a que no tenia carretera i el camí quan plovia era intransitable per les fangueres que es formaven (LLOPART, 1979) .
Hi ha unes Gunyoles a la comarca del Tarragonès, al terme de Secuita, això ha propiciat algunes confusions pel que fa al patrimoni històric i/o artístic.
Rebia un email del Xavier Guilera en el que em deia ;
Hola sr. Mora,
Li escric perquè el meu avi va anar a l'escola d'El Pago, a Subirats. Això quan era molt petit, aproximadament als 5 o 6 anys, que és quan es començava a anar a l'escola. L'avi (Josep Guilera Esteve) va néixer a l'any 1912 Per tant, estem parlant de 1918 aproximadament
Havíem documentat l’escola del Pago gràcies al Josep Mata Massana, President del Centre d'Estudis de Subirats-CESUB, al que se li hauria de reconèixer el seu excel•lent treball, ja des de l’administració local , ja des de l’àmbit comarcal, o fins des de la Generalitat de Catalunya, que hauria de crear alguna distinció ex-novo perquè dissortadament la Creu de Sant Jordi, s’ha atorgat en massa ocasions a persones que n’han fet desmerèixer la seva vàlua.
El que desconec és perquè va anar a El Pago, vivint ell a Cantallops (a la part del municipi d'Avinyonet). Això, tenint una escola al propi municipi i molt més a prop.
Certament la data en que es feia l’edifici de l’ajuntament i Escoles d’Avinyonet és 1909, únicament raons de major proximitat , potser la distancia fins al Pago era menor que la que hi ha fins Avinyonet, o per raons de veïnatge i/o amistat amb altres estudiants, ho explicarien, oi?.
En fi, espero haver-lo ajudat. Per la meva part, m'agradaria poder resoldre aquest enigma.
Moltes gràcies.
Agraïm infinitament aquesta aportació del Xavier Aguilera, alhora que insistim en que ens manquem MOLTS DELS EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE CATALUNYA.
Des de les ‘Administracions Democràtiques Catalanes’ s’ha fet POCA COSA per recuperar la memòria històrica, des de les ‘altres’ es continua fent TOT I MÉS per destruir-la, la recuperació NOMÉS serà possible des de la ciutadania.
Esperem rebre imatges i/o dades de l’escola del lloc on vas néixer o els teus ascendents a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Catalunya us ho agrairà.
Feu-ho córrer. Si sabeu d’algun mitjà en català, local, comarcal, provincial, nacional, feu-li arribar el post amb prec de publicació.
diumenge, 23 de juliol del 2017
LA CAPELLA DEL CRIST DE LA BONA MORT DEL CEMENTIRI MUNICIPAL D’AITONA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA
Pujava fins al fossar municipal d’Aitona a la comarca del Segrià, retratava la capella del Crist de la Bona Mort, de factura moderna que el presideix, i advertia que els nínxols que es recolzen a l’edifici religiós, es troben sota d’un porxo, com és ‘bon costum’ de les terres segarrenques.
El cens d’Aitona s’ha mantingut per damunt dels 2.000 veïns des de 1857.
No trobava cap dada de quan es va fer el fossar, per tant tampoc de qui en va ser l’autor, en demanaré informació a l’Ajuntament d’Aitona, i sou personalment pregats des d’ara a fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
No teníem ocasió d’accedir al fossar municipal de Seròs que lluïa magnífic quan sortíem del restaurant Sant Àngel, ens agradarà rebre’n imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com
El cens de Seròs que assolia el sostre al 1857, baixava per sota dels 2.000 veïns a partir de 1981. L’autor de la fitxa de wikipedia el defineix així ‘ el millor poble amb diferència la gent és molt agradable’. Amor de fill, sens dubte.
A la zona hi ha un topònim que es repeteix, i del que no en trobava cap explicació, Carratalà al terme d’Aitona, i Carrassumada al de Torres de Segre, en ambdós casos, i malgrat que s’ha fet des del feixisme i el cleptofeixisme una excel•lent feina en la destrucció de la memòria històrica; ‘oficialment’ el món comença desprès de la reconquesta d’aquestes terres als sarrains – que tornen a ser-hi presents, ara com mà d’obra -, hom defensa que fossin originàriament llocs habitats, abans, durant, i desprès de la romanització, per esdevenir torres de defensa i/o palaus, en els petits nuclis habitats en època musulmana, el mot ‘ carra’ el recull el diccionari català en el sentit ‘plataforma’ , desconeixem el sentit en el cas de ‘ cala’ – podria fer referència al caràcter estèril de les terres d’aquest indret?. - , també el de ‘ssumada’, d’aquest darrer però, es pot defensar el sentit ‘superior’ i/o ‘sobirà’ propi de la llengua que es parlava en aquestes terres fins a la prohibició de la nostra llengua a partir de 1714.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , a Catalunya tot el que no fem els ciutadans a títol particular, no es farà. Els de REINO DE ESPAÑA evidentment no tenen cap interès en fer-ho, i les ‘autoritats democràtiques catalanes ‘ passats quaranta anys de la mort del sàtrapa, està clar que no ho consideren ‘urgent’.
Antonio Mora Vergés
El cens d’Aitona s’ha mantingut per damunt dels 2.000 veïns des de 1857.
No trobava cap dada de quan es va fer el fossar, per tant tampoc de qui en va ser l’autor, en demanaré informació a l’Ajuntament d’Aitona, i sou personalment pregats des d’ara a fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
No teníem ocasió d’accedir al fossar municipal de Seròs que lluïa magnífic quan sortíem del restaurant Sant Àngel, ens agradarà rebre’n imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com
El cens de Seròs que assolia el sostre al 1857, baixava per sota dels 2.000 veïns a partir de 1981. L’autor de la fitxa de wikipedia el defineix així ‘ el millor poble amb diferència la gent és molt agradable’. Amor de fill, sens dubte.
A la zona hi ha un topònim que es repeteix, i del que no en trobava cap explicació, Carratalà al terme d’Aitona, i Carrassumada al de Torres de Segre, en ambdós casos, i malgrat que s’ha fet des del feixisme i el cleptofeixisme una excel•lent feina en la destrucció de la memòria històrica; ‘oficialment’ el món comença desprès de la reconquesta d’aquestes terres als sarrains – que tornen a ser-hi presents, ara com mà d’obra -, hom defensa que fossin originàriament llocs habitats, abans, durant, i desprès de la romanització, per esdevenir torres de defensa i/o palaus, en els petits nuclis habitats en època musulmana, el mot ‘ carra’ el recull el diccionari català en el sentit ‘plataforma’ , desconeixem el sentit en el cas de ‘ cala’ – podria fer referència al caràcter estèril de les terres d’aquest indret?. - , també el de ‘ssumada’, d’aquest darrer però, es pot defensar el sentit ‘superior’ i/o ‘sobirà’ propi de la llengua que es parlava en aquestes terres fins a la prohibició de la nostra llengua a partir de 1714.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , a Catalunya tot el que no fem els ciutadans a títol particular, no es farà. Els de REINO DE ESPAÑA evidentment no tenen cap interès en fer-ho, i les ‘autoritats democràtiques catalanes ‘ passats quaranta anys de la mort del sàtrapa, està clar que no ho consideren ‘urgent’.
Antonio Mora Vergés
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. VERNET. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
Seguíem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés el nostre pelegrinatge pel terme d’Artesa de Segre que té una extensió de 175,9 km²
Retratava la façana de l'església parroquial de Santa Maria de Vernet , situada al costat del castell, a la part alta del poble.
Patrimoni Gencat ens explica que es tracta d'un temple modificat d'una nau amb capelles i sagristia afegides. Volta de canó. Absis tapiat exteriorment per construccions adossades. La porta ponent sense cap detall ornamental. El cor s'il•lumina per una finestra espitllerada amb arc de mig punt. El campanar de cadireta, descentrat, ha estat restaurat amb neteja d'afegits. Una campaneta amb les restes d'un obús penja l'espadanya.
Ens agradarà rebre’n imatges del interior a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Quan al topònim VERNET el diccionari català valència balear li atorga el significat de ‘bosc de verns’, com VERNEDA, potser afegeixo humilment en aquest cas amb un sentit diminutiu ‘ petit bosc de verns’
Ah!, no trobava cap esser humà al que preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista, sou pregats de fer-nos-en arribar una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Tots o la major dels pobles, viles i ciutats de Catalunya, tenien almenys un personatge il•lustrat que exercia de ‘cronista oficial’, la fusió, absorció, integració de municipis, feta sempre més enllà de les explicacions ‘tècniques’ per motius espuris, feia desaparèixer alhora que aquesta figura, molt sovint la seva obra recollida en llibres d’escassa difusió.
El fair play ens obliga a reconèixer el triomf del feixisme i el cleptofeixisme en la seva lluita per anorrear la nostra història i la nostra cultura, alhora però, cal insistir a les ‘autoritats catalanes’ i a la ciutadania que la recuperació de la memòria històrica passa per fer passos POSITIUS en la bona direcció. O sia, investigar, investigar, investigar,... , abans de que els darrers testimonis vius lliurin la seva ànima al Senyor, i pugin al tros de cel que delimitat amb els colors de la senyera, ens separarà per tota l’eternitat dels nostres enemics seculars.
Retratava la façana de l'església parroquial de Santa Maria de Vernet , situada al costat del castell, a la part alta del poble.
Patrimoni Gencat ens explica que es tracta d'un temple modificat d'una nau amb capelles i sagristia afegides. Volta de canó. Absis tapiat exteriorment per construccions adossades. La porta ponent sense cap detall ornamental. El cor s'il•lumina per una finestra espitllerada amb arc de mig punt. El campanar de cadireta, descentrat, ha estat restaurat amb neteja d'afegits. Una campaneta amb les restes d'un obús penja l'espadanya.
Ens agradarà rebre’n imatges del interior a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Quan al topònim VERNET el diccionari català valència balear li atorga el significat de ‘bosc de verns’, com VERNEDA, potser afegeixo humilment en aquest cas amb un sentit diminutiu ‘ petit bosc de verns’
Ah!, no trobava cap esser humà al que preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista, sou pregats de fer-nos-en arribar una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Tots o la major dels pobles, viles i ciutats de Catalunya, tenien almenys un personatge il•lustrat que exercia de ‘cronista oficial’, la fusió, absorció, integració de municipis, feta sempre més enllà de les explicacions ‘tècniques’ per motius espuris, feia desaparèixer alhora que aquesta figura, molt sovint la seva obra recollida en llibres d’escassa difusió.
El fair play ens obliga a reconèixer el triomf del feixisme i el cleptofeixisme en la seva lluita per anorrear la nostra història i la nostra cultura, alhora però, cal insistir a les ‘autoritats catalanes’ i a la ciutadania que la recuperació de la memòria històrica passa per fer passos POSITIUS en la bona direcció. O sia, investigar, investigar, investigar,... , abans de que els darrers testimonis vius lliurin la seva ànima al Senyor, i pugin al tros de cel que delimitat amb els colors de la senyera, ens separarà per tota l’eternitat dels nostres enemics seculars.
dissabte, 22 de juliol del 2017
IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE COLLDERAT ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
Rebia un email de la Claudia Guzman, en el que atenen el meu prec a :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/06/esglesia-parroquial-de-sant-miquel.html em deia ;
Te envío antecedentes sobre la escuela.
Efectivamente existió una escuela. En las búsquedas Bibliográficas, en la Vanguardia 18 de abril 1914 (aparece como escuela “Vacante de Colldelrat”. Y el 18 de abril 1922 (justo 8 años después) también en La vanguardia dice “ Se ha dictado una disposición por la que se oblijia a los ayuntamientos de Fondarella y Collderat de esta provincia a, que faciliten locales en condiciones donde instalar sus escuelas”
Hemos logrado conocer el nombre de dos de las profesoras, que estuvieron destinadas aquí (también documentadas por archivos):
Las Señoras: María Giró Pellegrí nombrada titular de la plaza de maestra 1926 y Concepción Sancho Colás 1934 como interina.
Te envío una foto antigua de los años 80… este fin de semana te envío una actual
En la parte baja hay un horno comunitario, en la 1º planta era la escuela y en la 2º planta la casa de la profesora
Un abrazo.
És una obvietat recordar que a cada llogaret, poble, vila o ciutat hi havia almenys una escola, publica, privada , o confessional – de qualsevol religió -, abans de la dictadura franquista, com diu el Josep Olivé Escarré ( Sant lloren Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) , a tot arreu hi havia escola, ajuntament, església i cementeri i fins alguns edificis notables.
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
A Catalunya, només per excepció els edificis que acollien escoles han estat considerats ‘ monuments’ , sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades de la del poble on viviu i/o en el que vareu néixer.
Necessitem l’ajuda de TOTS ELS CATALANS.
La Noguera, Lleida , Catalunya i els vostres fills i nets, us ho agrairan.
Antonio Mora Vergés
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/06/esglesia-parroquial-de-sant-miquel.html em deia ;
Te envío antecedentes sobre la escuela.
Efectivamente existió una escuela. En las búsquedas Bibliográficas, en la Vanguardia 18 de abril 1914 (aparece como escuela “Vacante de Colldelrat”. Y el 18 de abril 1922 (justo 8 años después) también en La vanguardia dice “ Se ha dictado una disposición por la que se oblijia a los ayuntamientos de Fondarella y Collderat de esta provincia a, que faciliten locales en condiciones donde instalar sus escuelas”
Hemos logrado conocer el nombre de dos de las profesoras, que estuvieron destinadas aquí (también documentadas por archivos):
Las Señoras: María Giró Pellegrí nombrada titular de la plaza de maestra 1926 y Concepción Sancho Colás 1934 como interina.
Te envío una foto antigua de los años 80… este fin de semana te envío una actual
En la parte baja hay un horno comunitario, en la 1º planta era la escuela y en la 2º planta la casa de la profesora
Un abrazo.
És una obvietat recordar que a cada llogaret, poble, vila o ciutat hi havia almenys una escola, publica, privada , o confessional – de qualsevol religió -, abans de la dictadura franquista, com diu el Josep Olivé Escarré ( Sant lloren Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) , a tot arreu hi havia escola, ajuntament, església i cementeri i fins alguns edificis notables.
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
A Catalunya, només per excepció els edificis que acollien escoles han estat considerats ‘ monuments’ , sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades de la del poble on viviu i/o en el que vareu néixer.
Necessitem l’ajuda de TOTS ELS CATALANS.
La Noguera, Lleida , Catalunya i els vostres fills i nets, us ho agrairan.
Antonio Mora Vergés
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANTOLÍ. AITONA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA
Llegia a patrimoni Gencat que l'església parroquial de Sant Antolí d’Aitona, al Segrià, va ser construïda al segle XVIII – amb els diners d’Amèrica - i que es va fer servir la pedra del castell d'Aitona.
En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Repùblica , l'església va ser assaltada varies vegades i es van destruir els altars, els confessionaris, les voltes,..., en aquell període, l'edifici es va fer servir com a magatzem i com a taller de cotxes i camions.
Quan a la descripció ens diu; la façana, d'estil barroc, està flanquejada per dues torres quadrangulars, una d'elles inacabada, i acaba en una forma triangular amb una creu al vèrtex.
La portalada, d'arc de mig punt, esta emmarcada per una rica decoració amb columnes, volutes i imatges; per sobre hi ha un rosetó i una motllura decorativa que va d'un costat a l'altre de la façana.
La descripció ens diu que és un edifici de tres naus de la mateixa alçada, encara que més estretes les laterals. Al creuer s'alça una cúpula semiesfèrica nervada que, exteriorment, es tradueix en un cimbori poligonal. La nau central es capçada per un absis pentagonal.
Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada. 1960
L’autor va ser el mestre d’obres Josep Burrià. Agrairem rebre’n més dades, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Castellar del Vallès presumeix justament de la seva ‘Catedral del Vallès’, està clar que Aitona ha de reivindicar la majestuositat de la seva església parroquial, oi?.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Aitona, aportava al Santoral catòlic a :
Teresa de Jesús Jornet i Ibars (Aitona, Segrià, Lleida, 9 de gener de 1843 - Llíria, València, 26 d'agost de 1897) fundadora de la congregació religiosa de les Germanetes dels Ancians Desemparats. beatificada per Pius XII el 27 d'abril de 1958 i canonitzada el 27 de gener de 1974 per Pau VI.
Francesc Palau i Quer (Aitona, Segrià, Lleida, 29 de desembre de 1811 - Tarragona, 20 de març de 1872) fundador de les congregacions dels Carmelites Descalços Terciaris, que van donar origen a les Germanes Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes. beatificat per Joan Pau II el 24 d'abril de 1988. La seva festivitat és el 7 de novembre.
Josep Camí Camí ( Aitona, Segrià, Lleida, 6 de setembre de 1907 + assassinat a Torres de Segre la nit del 2/27 de juliol i enterrat a Alcarràs al juliol de 1936) . beatificat el dissabte 3 d’octubre de 2015 pel Papa Francesc.
La signatura de la ‘ Carta Colectiva del Episcopado español a los obispos del mundo entero’ promoguda pel Primat i President de la conferència Episcopal Isidro Gomá y Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agosto de 1869 - Toledo, 22 de agosto de 1940), ha comportat – com preveia - Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que es negava a signar-la, la quasi total laïcització de la societat catalana que NO POT oblidar els més d’un milió de morts, i els incomptats desapareguts i emigrants que generava aquella traïció al poble de Déu.
Aitona no disposa d’un catàleg de patrimoni en línia, i malgrat els molts atractius de ‘ la ciutat o el lloc dels savis’, està clar que cal publicitar-los ,oi?.
Treballar en un projecte inclusiu amb la resta de poblacions situades en el darrer tram del Segre, fora des del meu particular punt de vista, una mesura intel•ligent.
Antonio Mora Vergés
En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Repùblica , l'església va ser assaltada varies vegades i es van destruir els altars, els confessionaris, les voltes,..., en aquell període, l'edifici es va fer servir com a magatzem i com a taller de cotxes i camions.
Quan a la descripció ens diu; la façana, d'estil barroc, està flanquejada per dues torres quadrangulars, una d'elles inacabada, i acaba en una forma triangular amb una creu al vèrtex.
La portalada, d'arc de mig punt, esta emmarcada per una rica decoració amb columnes, volutes i imatges; per sobre hi ha un rosetó i una motllura decorativa que va d'un costat a l'altre de la façana.
La descripció ens diu que és un edifici de tres naus de la mateixa alçada, encara que més estretes les laterals. Al creuer s'alça una cúpula semiesfèrica nervada que, exteriorment, es tradueix en un cimbori poligonal. La nau central es capçada per un absis pentagonal.
Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada. 1960
L’autor va ser el mestre d’obres Josep Burrià. Agrairem rebre’n més dades, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Castellar del Vallès presumeix justament de la seva ‘Catedral del Vallès’, està clar que Aitona ha de reivindicar la majestuositat de la seva església parroquial, oi?.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Aitona, aportava al Santoral catòlic a :
Teresa de Jesús Jornet i Ibars (Aitona, Segrià, Lleida, 9 de gener de 1843 - Llíria, València, 26 d'agost de 1897) fundadora de la congregació religiosa de les Germanetes dels Ancians Desemparats. beatificada per Pius XII el 27 d'abril de 1958 i canonitzada el 27 de gener de 1974 per Pau VI.
Francesc Palau i Quer (Aitona, Segrià, Lleida, 29 de desembre de 1811 - Tarragona, 20 de març de 1872) fundador de les congregacions dels Carmelites Descalços Terciaris, que van donar origen a les Germanes Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes. beatificat per Joan Pau II el 24 d'abril de 1988. La seva festivitat és el 7 de novembre.
Josep Camí Camí ( Aitona, Segrià, Lleida, 6 de setembre de 1907 + assassinat a Torres de Segre la nit del 2/27 de juliol i enterrat a Alcarràs al juliol de 1936) . beatificat el dissabte 3 d’octubre de 2015 pel Papa Francesc.
La signatura de la ‘ Carta Colectiva del Episcopado español a los obispos del mundo entero’ promoguda pel Primat i President de la conferència Episcopal Isidro Gomá y Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agosto de 1869 - Toledo, 22 de agosto de 1940), ha comportat – com preveia - Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que es negava a signar-la, la quasi total laïcització de la societat catalana que NO POT oblidar els més d’un milió de morts, i els incomptats desapareguts i emigrants que generava aquella traïció al poble de Déu.
Aitona no disposa d’un catàleg de patrimoni en línia, i malgrat els molts atractius de ‘ la ciutat o el lloc dels savis’, està clar que cal publicitar-los ,oi?.
Treballar en un projecte inclusiu amb la resta de poblacions situades en el darrer tram del Segre, fora des del meu particular punt de vista, una mesura intel•ligent.
Antonio Mora Vergés
divendres, 21 de juliol del 2017
SANT PERE DE BOADA. DE LA BARONIA DE LA VANSA A VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
Llegia que l’església del poble de Boada, que havia format part de la Baronia de la Vansa, i que pertany avui al terme de Vilanova de Meià, antigament es trobava sota l'advocació de Sant Ermengol, amb un retaule dedicat al sant que va desaparèixer en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualificaven com ‘la Guerra Civil’, i que la jerarquia catòlico-feixista beneïa com ‘Cruzada’, tot plegat s’enduia la vida de més d’un milió de persones, i desfeia els somnis de la major part de la ciutadania.
L’actual advocació és la de Sant Pere, com la seva homònima de Lluçars de la que depenia, els oficis religiosos els duien a terme el rector i/o el vicari d’aquella població
A la llinda de la porta hi ha la data 1755.
Fotografia Raúl
Pastó Ceballos
Patrimoni Gencat en fa una descripció telegràfica; temple d'una nau, de planta rectangular. Volta de canó amb llunetes. Façana principal amb porta adovellada de mig punt. Rosetó i petita espadanya amb una campaneta. La coberta és de dues vessants amb teula àrab que vola sobre lloses de pedra.
Demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (ARXIU GAVÍN ) – si les tenen - imatges del interior quan encara s’hi feia culte.
Quan al topònim Boada, apareixen com a possibles almenys tres etimologies: 1ª, Del llatí medieval bovata (derivat de bove, "bou") que apareix, sota les formes boata i boada, amb el significat de "servei a prestar llaurant", en documents occitans citats per Du Cange; -2ª, Del català boada, "cambra superior del forn, de coberta voltada", que cal relacionar amb el castellà bóveda i per tant amb el llatí vulgar vólvita, "volta". 3ª Lluís Almerich, al seu llibre "Els cognoms catalans" diu que Boada prové de buada o buadelles que es refereix a "les sitges per a guardar grans". Per la ubicació orogràfica de Boada, descartem la derivació de primer supòsit, i la del segon, quan a l’aportació del Lluís Almerich i Sellarés (Barcelona, 1882 - Barcelona, 7 de novembre de 1952), no trobava el significat que atribueix al mot, ni al diccionari català, ni al català, valència, balear. Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Boada és alhora un cognom català, que sembla procedeix de la vila del mateix nom que hi a molt a prop de la Bisbal.
El primer tronc d'aquest llinatge el va portar Lleó de Boada, Senyor de la Casa de Boada, nascut l'any 1.384.
El topònim, o potser el cognom?, apareix al segle XIV a la Baronia de la Vansa, antiga jurisdicció senyorial formada per les poblacions de Lluçars, Boada, Tòrrec i la Vansa, l’existència de la Baronia de la Vansa es relaciona amb Arnau Mir de Tost, vescomte d’Ager (Tost a l'Alt Urgel, avui un despoblat al municipi de Pla de Sant Tirs, al voltant de l’any 1000 + 1072? ).
Avui, Boada al terme de Vilanova de Meià, no té habitants, únicament en un gran casa de factura moderna, com a masovers hi viuen una parella i el seu nadó. Al petit fossar al camí d’entrada al poble s’hi troba el panteó dels padrins d’aquesta casa.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/esglesies-que-no-visitava-en-la-meva.html
El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) m’explica que li diuen al club d’avis ‘aviat no sabreu on anar’, i que per tot arreu hi ha ramats de bestiar, vaques, bens,..., l’estultícia se’n encomana més que la grip,oi?. Només hi ha una manera de conèixer món, i consisteix en aixecar-se de la cadira, sofà, butaca, ..., i començar a caminar en qualsevol direcció. Els que no ho fan – que son molts – acaben creient tot els que explica el Joaquim Masferrer i Cabra, més conegut com a Quim Masferrer, (Sant Feliu de Buixalleu, 22 de juny de 1971), modern bufó que vol fer riure als habitants de les ciutats, ridiculitzant a les persones que viuen a la Catalunya ‘real’, amb pocs o cap servei.
dijous, 20 de juliol del 2017
INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT.LES CASES JUAN PALLAROLAS DE L’AVINGUDA MARIA JULIÀ 11-13 D’ARGENTONA. MARESME. CATALUNYA
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
El Valentí Pons Toujuse, autor del blog MODERNISME , http://vptmod.blogspot.com.es/ , en deixava un comentari a l’entrada http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes_69.html
El Promotor era Juan Pallarolas, del que a reserva de rebre dades del cognom matern i lloc i data de naixement i traspàs, a l'email coneixercatalunya@gmail.com trobava :
La Vanguardia. Edición del martes, 29 septiembre 1925, página 9
Ha sido concedida la medalla del Homenaje a S. M., creada por real decreto de 17 de mayo último, a los señores que a continuación se citan Juan Pallarolas.
http://coleccindemedallas-serteco.blogspot.com.es/2013/12/homenaje-de-los-ayuntamientos-los-reyes.html
L’arquitecte Gaietà Cabanyes Marfà (1888 – 1933 ) , fill del també arquitecte, Emili Cabañes i Rabassa (30 d’octubre de l’any 1850 + 16 d’abril de l’any 1916 ) .
Les cases s’aixecaven a la segona dècada del segle XX.
M’ explicaven que a l'arxiu d'Argentona no tenien cap dada dels edificis modernistes. Les llicències d'obra que tenen són posteriors a l'època modernista.
Caldrà doncs demanar la col•laboració dels propietaris, oi?.
Nosaltres l’esperem a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Mentre confegia aquest post m’arribava la noticia de la mort en estranyes circumstàncies de Miguel Blesa de la Parra (Linares, Jaén, 8 de agosto de 1947 - Villanueva del Rey, Córdoba, 19 de juliol de 2017), al que es relacionava amb els escàndols de corrupció que afecten al Partit Popular, la noticia en feia venir al cap una cançó del Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948)
https://www.youtube.com/watch?v=aX4eZ1fpYwA
L’estaca està del tot corcada
L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
El Valentí Pons Toujuse, autor del blog MODERNISME , http://vptmod.blogspot.com.es/ , en deixava un comentari a l’entrada http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes_69.html
El Promotor era Juan Pallarolas, del que a reserva de rebre dades del cognom matern i lloc i data de naixement i traspàs, a l'email coneixercatalunya@gmail.com trobava :
La Vanguardia. Edición del martes, 29 septiembre 1925, página 9
Ha sido concedida la medalla del Homenaje a S. M., creada por real decreto de 17 de mayo último, a los señores que a continuación se citan Juan Pallarolas.
http://coleccindemedallas-serteco.blogspot.com.es/2013/12/homenaje-de-los-ayuntamientos-los-reyes.html
L’arquitecte Gaietà Cabanyes Marfà (1888 – 1933 ) , fill del també arquitecte, Emili Cabañes i Rabassa (30 d’octubre de l’any 1850 + 16 d’abril de l’any 1916 ) .
Les cases s’aixecaven a la segona dècada del segle XX.
M’ explicaven que a l'arxiu d'Argentona no tenien cap dada dels edificis modernistes. Les llicències d'obra que tenen són posteriors a l'època modernista.
Caldrà doncs demanar la col•laboració dels propietaris, oi?.
Nosaltres l’esperem a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Mentre confegia aquest post m’arribava la noticia de la mort en estranyes circumstàncies de Miguel Blesa de la Parra (Linares, Jaén, 8 de agosto de 1947 - Villanueva del Rey, Córdoba, 19 de juliol de 2017), al que es relacionava amb els escàndols de corrupció que afecten al Partit Popular, la noticia en feia venir al cap una cançó del Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948)
https://www.youtube.com/watch?v=aX4eZ1fpYwA
L’estaca està del tot corcada
dimecres, 19 de juliol del 2017
MAS I ESGLÉSIA DE SANT JOSEP. SANTA CRISTINA D'ARO. L'EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA
El Joan Dalmau Juscafresa feia – com en ell és bon costum – un excel•lent reportatge fotogràfic del Mas i l’església de Sant Josep, al terme de Santa Cristina d’Aro, al Empordanet, Girona, Catalunya.
En trobava dades únicament a Patrimoni Gencat, que fa una descripció quasi telegràfica del Mas Sant Josep ; edificació al voltant d'un pati central de forma quadrada i amb unes torretes emplaçades als vertexs. A l'entrada principal s'alça una torre més elevada (planta i tres pisos) amb coberta de teula a dues vessants. Les torres cantoneres tenen planta i dos pisos i coberta a quatre vents, i els cossos intermedis són de planta i pis, amb coberta a dues vessants.
De l’Església de Sant Josep, bastida a darreries de segle XIX, i atribuïda com el mas adjunt, a l’arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906) , autor també de l’església de Sant Esteve de Castellar, coneguda com ‘ la Catedral del Vallès’, ens diu patrimoni Gencat ; edifici d'una sola nau amb coberta a dues aigües i un absis a la part posterior. Tant la façana com l'interior es troben decorats amb estil historicista.
L'edificació es troba unida al mas Sant Josep mitjançant un cos de comunicació.
El Coac de Girona atorga l’autoria – sense cap dubte - a l’arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906)
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=®istre=&adreca=&poblacio=Santa+Cristina
No trobava cap dada de promotor, ens agradsarà tenir-ne noticia a l'email coneixercatalunya@gmail.com
Actualment la finca acull un Camping i un Village de Vacances. , us deixo l'enllaç: http://www.campingmassantjosep.com/es/
Antonio Mora Vergés
En trobava dades únicament a Patrimoni Gencat, que fa una descripció quasi telegràfica del Mas Sant Josep ; edificació al voltant d'un pati central de forma quadrada i amb unes torretes emplaçades als vertexs. A l'entrada principal s'alça una torre més elevada (planta i tres pisos) amb coberta de teula a dues vessants. Les torres cantoneres tenen planta i dos pisos i coberta a quatre vents, i els cossos intermedis són de planta i pis, amb coberta a dues vessants.
De l’Església de Sant Josep, bastida a darreries de segle XIX, i atribuïda com el mas adjunt, a l’arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906) , autor també de l’església de Sant Esteve de Castellar, coneguda com ‘ la Catedral del Vallès’, ens diu patrimoni Gencat ; edifici d'una sola nau amb coberta a dues aigües i un absis a la part posterior. Tant la façana com l'interior es troben decorats amb estil historicista.
L'edificació es troba unida al mas Sant Josep mitjançant un cos de comunicació.
El Coac de Girona atorga l’autoria – sense cap dubte - a l’arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906)
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=®istre=&adreca=&poblacio=Santa+Cristina
No trobava cap dada de promotor, ens agradsarà tenir-ne noticia a l'email coneixercatalunya@gmail.com
Actualment la finca acull un Camping i un Village de Vacances. , us deixo l'enllaç: http://www.campingmassantjosep.com/es/
Antonio Mora Vergés