ESCOLES PÚBLIQUES DE VENTALLÓ ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

A Catalunya l’educació pública té una llarga tradició, en la que les administracions, locals, provincials, regionals,..., fins a la Mancomunitat de Catalunya no tenien cap paper actiu – fins en alguna ocasió, recordo el cas d’Ullastret, exercien una oposició que avui ens sembla inconcebible -; la Mancomunitat de Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, el Vallès Oriental, actualment part del Moianès, 29 de novembre de 1870 - 1 d'agost de 1917) primer, i la Generalitat durant la II Republicà desprès, farien un excepcional esforç, que toparia amb la Dictadura de Miguel Primo de Rivera Orbaneja , II marquès d'Estella i VII de Sobremonte (Jerez de la Frontera, Andalusia, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930), i finalment amb la sedició militar contra la II República, encapçalada pel general Franco, que donaria lloc a la dictadura franquista, i a l’actual ‘democraciola’

Patrimoni Gencat ens diu de l’edifici de les escoles publiques de Ventalló, a la comarca de l’Empordà sobirà ; edifici aïllat de planta rectangular, format per tres cossos adossats, amb un gran pati posterior. La construcció central presenta la coberta de dues vessants a diferent nivell, ja que la crugia davantera està distribuïda en dos pisos mentre que la posterior presenta una sola planta. La façana principal té les obertures rectangulars, exceptuant el portal d'accés d'arc de mig punt. Al pis, destaca un balcó corregut amb la llosana motllurada i la reixa de ferro treballada. La façana està rematada per un frontó ondulat bastit damunt d'una àmplia cornisa motllurada, sota la que hi ha l'any de construcció de l'edifici. Adossat a la façana posterior destaca un porxo de grans arcades de mig punt, amb terrassa al nivell del pis. En aquesta part, el coronament de la façana principal es repeteix. L'edifici principal està flanquejat per dos cossos rectangulars a banda i banda, distribuïts en una sola planta i amb les cobertes planes. Cada cos presenta tres grans finestrals de mig punt, amb les impostes motllurades, a la façana principal. La resta de façanes presenten obertures rectangulars, amb l'emmarcament decorat.

La construcció està arrebossada i pintada de color groguenc, amb els elements decoratius de color grana.

Fotografia de Adriana Geladó. 2009

Segons el fons arxivístic del COAC, l'obra és de l'arquitecte Joan Roca Pinet (19/08/1885 + 1973 ) . Encara que a la façana presenta l'any de construcció 1930, segons el buidat del llibre de Registre de Visat, l'arquitecte presenta el 28 d'agost de 1934 el “Projecte grup escolar i medició de terrenys” a Ventalló.

https://arxhisgirona.coac.net/edificis/fitxa/6.html?registre=&denominacio=&adreca=&poblacio=&page=3&pos=27

Actualment les escoles de Ventalló (CEIP Ventalló) formen part de la Zona Escolar Rural Tramuntana.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email  castellardiari@gmail.com coneixercatalunya@gmail.com

EL CASTELL DE VIDRERES I LA CAPELLA DE SAN ISCLE I SANTA VICTÒRIA. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies del runam esfereïdor del Castell de Vidreres o de Sant Iscle – insisteixo en la reflexió; potser també de Sant Victòria?.

Quan llegia la descripció per accedir fins al Castell de Vidreres, que qualifico de forma benèvola com ‘enfollisconada’, recordava al mestre Enric Sànchez-cid que incorporava sempre un ‘croquis’ dibuixat a mà en les seves fantàstiques cròniques.

Per accedir al castell cal agafar la carretera de Vidreres a Llagostera, la C-35, i trencar a mà dreta a l'alçada del punt quilomètric 88,350 per agafar un camí amb la indicació Mas de la Torre Llobet / Castell de Sant Iscle. Cal seguir per aquest camí uns 700 metres fins arribar al mas Llobet i, arribats a aquest punt, agafar un camí que surt a l'esquerra i que mena cap al castell. Cal seguir per aquest camí uns 300 metres i arribats a una bifurcació prendre el camí de la dreta per on cal seguir uns 400 meres i en aquest punt, deixar un trencant que surt a l'esquerra. Cal continuar per la pista principal encara uns 200 metres i en aquest punt, trencar a la dreta i continuar encara 400 metres fins arribar a una nova bifurcació. En aquesta cal continuar pel camí de la dreta i seguir uns 200 metres, punt on caldrà agafar un trencant que surt a la dreta i que cal seguir uns 300 metres. Llavors s'arriba a una bifurcació on cal continuar pel camí de l'esquerra uns 200 metres fins a la part superior d'un turó on es troba el jaciment.

Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d'un important castell de planta quadrangular, amb diverses dependències a l'interior que es troben molt arranades, i està envoltat per un vall protegit en algun punt per murs. En la seva construcció es poden distingir dues fases principals. A la més antiga correspondrien les restes d'una torre circular, situada a l'extrem sud-est, d'uns 15 metres d'alçada, amb tres pisos i un diàmetre interior a la planta baixa d'uns 2,25 metres, mentre que a la resta de plantes des d'uns 3 metres. L'aparell utilitzat és irregular, amb carreus petits (10x15 centímetres) lligats amb abundant morter de calç a la part externa. Adossades a aquesta torre hi ha restes dels murs de tancament del castell primitiu, restes que es troben revestides per una obra posterior, en molt mal estat de conservació. D'aquesta obra primitiva es conserven també restes de la capella del castell i d'una cisterna rectangular i amb coberta de volta de pedra. La segona fase constructiva comprèn, juntament amb una torre rodona que hi ha a l'altre extrem de la torre primitiva, unides per una muralla atalussada, i finalment, a l'angle oposat d'aquest conjunt, les restes d'un pany de mur, en una cara també atalussat, en forma d'angle, on hi ha la porta d'entrada a la fortificació.

L'aparell visible d'aquesta segona fase constructiva són grans carreu (35x35 centímetres), intercalats amb filades de pedres llargues i estretes. La primera de les fases es dataria entre els segles XII i XIII i la segona, que bàsicament respon a un reforçament de la feble construcció anterior, dins del segle XV. Es conserven alguns materials arqueològics en col•leccions particulars, principalment objectes de metall (xarneres, puntes de ballesta i altres) i algun fragment de ceràmica (verd i manganès i pisa blanca).

En les intervencions arqueològiques realitzades a partir de l'any 2005 s'ha posat al descobert una part important del sector nord de la fortalesa: el pati porticat fina a nivell de paviment, gairebé la totalitat de la torre de l'Homenatge i una bona tramada de les muralles nord i oest, que fins al moment eren les menys conegudes. També s'ha posat de manifest que en la part nord del castell l'estat de conservació de les diverses parets és més bona del que es podria esperar i que els nivells de circulació es troben a cotes molt baixes i s'han conservat segellats per una immensa capa d'enderrocs. Es localitzaren també dues sitges en el pati. D'altra banda, s'establí el moment d'abandó del castell a inicis del segle XVI, moment a partir del qual tan sols continuà funcionant la capella durant uns tres-cents anys més.

Es va documentar arqueològicament la totalitat de la capella de Sant Iscle, que està situada a ponent i a tocar de la muralla oest, protegida pel fossat que envolta tot el conjunt de construccions del castell. La primera capella és un edifici d'una nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular, de 9,9 metres de llarg i 7,85 metres d'ample. Tenia una porta d'entrada d'arc de mig punt a la paret nord que estava tapiada, tot i que l'accés principal es feia per ponent. El paviment de la nau era una capa de calç que més endavant fou substituïda per un enllosat. L'absis, també pavimentat amb calç, ha conservat una part de la base de l'altar. Totes les parets estaven enlluïdes amb un arrebossat de calç sense pintures. Tot i que ja devia existir l'any 1194, les primeres referències conegudes específiques de la capella daten del segle XIII.

La segona capella (Segles XV-XVI) estava enrunada i va ser reformada, la vella capella romànica fou substituïda per un nou edifici que n'aprofitava tan sols les parets nord i oest, orientat amb l'eix principal nord-sud aquest nou temple constava d'una nau rectangular capçada al nord per un absis carrat. Feia 11,90 metres x 7,5 metres. Posteriorment durant el segle XVI la capella fou objecte de noves reformes, es va fer més petita per la banda est, s'obrí una porta a la paret sud i es construí centrat l'altar adossat a la paret nord.

La capella es va construir amb el castell ja abandonat i es va mantenir en funcionament fins a la primera meitat del segle XIX.

No identificava les restes de la capella entre les magnifiques fotografies del Joan Dalmau Juscafresa, com acostumo a fer m’encomanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Rebia una fotografià del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (Arxiu Gavín ) datada el 26-IX-1981, amb el següent peu informatiu, roïnes de la Capella de Sant Iscle i Santa Victòria, al Castell de Vidreres a la comarca de la Selva.

http://www.raco.cat/index.php/QuadernsSelva/article/viewFile/64780/123310

Joan Arimany Juventeny, escriu a :
http://devocioteca.blogspot.com.es/2008/11/sant-iscle-i-santa-victria-dos-sants.html

Sant Iscle del castell de Vidreres, que l’any 1194 és esmentat com el “castrum Sancti Aciscli”, ... , i que “sembla lògic que rebés el nom de la capella el castell on es guardaven les relíquies dels màrtirs cordovesos sant Iscle i santa Victòria”

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE SANTA MARGARIDA / SANT PONÇ. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de la capella de Santa Margarida , ara Sant Ponç, del veïnat dit de Santa Margarida o de la Vilarnau de Palafrugell a la comarca de l’Empordanet.

Llegia a l’enciclopèdia catalana ; el veïnat de Santa Margarida o de la Vilarnau, és a migdia de Palafrugell, al cim d’un pujol; prop de la masia de Can Borrull, dita Castell de Santa Margarida, hi ha la interessant capella de Santa Margarida o de Sant Ponç (aquesta advocació és més tardana), d’origen alt medieval (mur septentrional, ara fora de la capella, del segle X, i volta de canó del segle XI) però amb afegitons tardans (segles XVI i XVIII).

A la pàgina 206 de 480 de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf
trobava ; Capella d’una sola nau capçada al cantó de llevant per un absis poligonal. Arc triomfal de mig punt sobre pilastres amb impostes a bisell. Volta de canó que ha estat coberta de calç. Els paraments dels murs laterals tenen al descobert els aparells romànics, interiorment amb incisions imitant carreuades en el morter de les juntures de les pedres. En el mur de migdia, porta romànica, d’un sol arc de mig punt, actualment tapiada i només visible a l’interior, ja que exteriorment aquest mur fou recrescut, segurament al segle XVI.

La façana de la capella, amb porta d’arc de gran dovellatge i finestra al costat, es precedida per un pòrtic cobert a doble vessant i un espai descobert limitat per alts murs que té una porta datada, a la llinda, l’any 1703.

Darrera l’actual capçalera – de construcció recent- hi resta un fragment dels murs de l’extrem de llevant de l’església, que ha estat eliminat, amb un aparell, en part, en “opus spicatum”.

A la capella hi podem distingir diverses etapes constructives: restes pre-romàniques darrera la capçalera, la nau romànica (del segle XI pels seus trets arquitectònics), un recreixement del mur de migdia, segurament del segle XVI, la façana i el pòrtic d’inicis del segle XVIII. Sobre el frontis hi ha una petita espadanya de la darrera època o encara posterior.

Les obertures fetes els anys 1970 a l’església, sense permisos, han comportat els resultats següents: eliminació del sector de llevant de l’edifici ( gairabé la meitat de la seva llargada) del qual només resta ara un fragment de mur -els paraments destruïts eren els més antics, preromànics, amb una petita porta d’aquesta època-, construcció d’un nou absis a l’extrem de tram de nau no eliminat, a imitació d’una capçalera barroca popular; integració de l’espai destruït de la capella al jardí de la finca veïna.

D’altra banda, descoberta de les estructures romàniques del tram de nau que queda; consolidació i restitució del culte a la capella en el seu estat actual (escurçada), represa de la festa de sant Ponç.

Al costat de migdia de l’església hi ha un clos de mur de pedra i morter dit “el cementiri”, que hagués estat molt interessant per a exploracions arqueològiques. També ha passat a la finca veïna; ara hi ha una piscina.

L’origen de la capella ha de ser molt remot, pels trets arquitectònics. Les notícies històriques conegudes són, però, poc antigues. L’any 1640 el terços castellans saquejaren la capella.

L’any 1936, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes ncapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, la capella fou cremada i es perdé un retaule i la resta del mobiliari.

El culte antic i originari de Santa Margarida és substituït amb el temps pel de Sant Ponç. Fou molt popular l’aplec de Sant Ponç, amb la benedicció de les roses, fa alguns anys recuperat.

Les tègules encastades en els paraments de l’església i parets veïnes demostren l’existència de poblament romà al lloc, o almenys, alt-medieval ( potser sepultures triangulars amb tègula?).

Joan Badia Homs ( Palafrugell, 9-05.9141 )
Tracta de SANTA MARGARIDA DE LA VILARNAU O SANT PONÇ (PALAFRUGELL) en el seu magnífic treball NOTÍCIA SOBRE RESTES D'ESGLÉSIES ROMÀNIQUES DESCOBERTES AL BAIX EMPORDÀ
http://www.raco.cat/index.php/EBE/article/viewFile/271430/359053

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , els catalans tenim un ‘especial deure’ vers el nostre patrimoni històric i/o artístic.

Hi ha noticies que malgrat ser previsibles sempre ens sobten, el Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar la necrològica del Josep Maria Vehí Gatius. Catalunya ha perdut un dels seus millors fills.

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANT BARTOMEU. PINS. VILOPRIU. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de la capella de Sant Bartomeu , a situada en un extrem del petit nucli de Pins, terme de Vilopriu, a la comarca de l’Empordanet.

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici senzill d'una sola nau, amb absis poligonal i coberta de teula a dues vessants.

La façana mostra la porta d'accés, rectangular, i més amunt , centrada, una obertura circular. El coronament és constituït per un petit campanar de paret d'un sol arc de mig punt i per un acabadament sinuós amb cornisa i dues boles de pedra ornamentals, una a cada angle. Els mur lateral són lleugerament atalussades, i l'absis no presenta cap obertura . el material constructiu és la pedra: filades treballades de forma regular a la façana, carreu grans i ben escairats a la porta i als angles, i paredat da la resta.

La construcció de l'església de sant Bartomeu se situa al segle XVIII – es feia i/o refeia, amb els ‘diners d’Amèrica - , com es dedueix de l'estructura de l'edifici. Al campanar hi ha una data que , tot i no ser completament llegible (179?), confirma l'existència d'un procés constructiu en aquell segle.

No en diuen gaire cosa més a la pàgina :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=vilopriu&page=2

Fa anys qualificava de ‘ forat negre’ les terres interiors de Catalunya, la Segarra, la Noguera, el Solsonès, les Garrigues, Els Pallars, la Ribagorça, l’Urgell sobirà .., i amplies zones de l’Anoia, la Conca de Barberà, el Bages, el Berguedà, el Ripollès, la Garrotxa, l’Empordà sobirà,.., haver d’incloure TAMBÉ, indrets de l’Empordanet em fa pensar que no s’estan fent les coses com caldria a Catalunya.

El martiri de Sant Bartomeu escenifica perfectament la situació de la nostra Nació esquarterada per uns i altres.

EDIFICI DE LES ESCOLES D’ESCAULES ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. BOADELLA I LES ESCAULES GIRONA L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

En aquesta matèria som de lluny la primera ‘font’ de la wikipedia, que altrament ens cita – immerescudament - al nivell quasi de l’Enciclopèdia Catalana, en la que col·laborem aportant imatges i/o esmenant informacions.

Les primeres notícies que es tenen de les escoles públiques de les Escaules són de l'any 1800 on hi apareix Baldiri Blanch com a mestre. Posteriorment, a l'any 1845, al Diccionari Geogràfic de Pascual Madoz, es torna a mencionar, indicant que tenia 10 alumnes. A mitjans del segle XIX les escoles no tenien una ubicació definitiva, passant de la Casa Miró, a la plaça Major a Can Pau, del Carrer de la Processó. A finals de segle, a l'any 1888, s'ubiquen a casa de Pere Blanch al carrer de l'Oli.

A l'any 1922, el regidor de les Escaules, Pere Blanch, demanà poder construir un edifici propi per a les escoles públiques de les Escaules.

Aquest edifici, ubicat al carrer Figueres no s'acabarà fins l'any 1928. Ens agradara tenir noticia del mestre d'obres i/o arquitecte, autors del projecte.

Fotografia de Carles Aguilar. 2009

Als anys 70 del segle XX, i degut al despoblament que va patir el municipi, les escoles es van tancar.

Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció; Edifici aïllat amb jardí de planta rectangular, amb la coberta de teula de dues vessants i distribuït en planta baixa i pis. La construcció, amb la façana principal orientada a migdia, presenta grans finestrals i dues portes d'accés d'arc de mig punt, amb els emmarcaments arrebossats, a la planta baixa. Al pis, les finestres són rectangulars i amb el mateix tipus d'emmarcament. Un ràfec de dents de serra marca la divisòria entre les dues plantes. A la part inferior dels paraments hi ha un sòcol de pedra delimitat amb una cornisa de maó.

La construcció està arrebossada i pintada.

L’educació a Catalunya és des de sempre una prioritat, recordeu que el primer significat del mot ‘ escolà’ , és ‘el que va a l’escola’; les rectories acollien als infants quan el ESTADO i/o el REINO DE ESPAÑA, no tenia l’educació entre les seves prioritats, més tard amb la secularització, foren habitacles particulars els que servien d’aixopluc a les escoles, i només a partir de la Mancomunitat de Catalunya, i més endavant amb la Generalitat durant la II Republicà, es començaran a aixecar edificis ad hoc per acollir als estudiants. Dels primers, dels segons i dels tercers en volem deixar testimoni. Sou pregats d’ajudar-nos en la nostra recerca a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho. I la formació d’un ‘NOU’ GOBIERNO del PP, és quan a la recuperació de la memòria històrica, una pèssima noticia.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

ESGLÉSIA PARROQUIAL ‘NOVA’ DE SANT ANDREU DE VILA-ROBAU. VENTALLÓ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica una fotografies dde la ‘ nova’ església parroquial de Vila-robau, al terme de Ventalló, a la comarca de l’Empordà sobirà, advocada a Sant Andreu.

Patrimoni Gencat ens diu ; edifici d'una sola nau amb capçalera poligonal i capelles laterals. Tot l'interior està cobert amb volta de canó amb llunetes, amb el presbiteri ocupant una posició elevada respecte al nivell de la nau. Als peus, destaca el cor. La façana principal presenta un portal d'accés rectangular, amb els brancals bastits a mode de pilastres, que simulen sostenir un entaulament cobert amb cornisa motllurada, damunt la qual, centrat, hi ha un frontó ondulat. Al centre, una fornícula buida amb la coberta apetxinada flanquejada per dos pinacles on figura la data 1721. Tant el frontó com els pinacles tenen una senzilla decoració d'inspiració vegetal. Damunt la portalada hi ha un rosetó adovellat amb vitralls de colors, i als costats, dues petites obertures bastides amb quatre carreus desbastats. La façana està rematada amb un coronament sinuós. A l'extrem nord presenta el campanar, de base quadrada i amb obertures d'arc apuntat bastides amb maons, a la part superior. La decoració interior del temple és força unitària i d'una gran sobrietat. Es troba totalment arrebossada i pintada, imitant carreus escairats.

Fotografia de Jacob Casquete. 2009

A l'interior es conserva una imatge barroca de la Mare de Déu amb l'Infant, segurament del segle XVIII.

La construcció és bastida amb pedra de diverses mides, sense desbastar, lligada amb abundant morter i amb carreus a les cantonades.

La construcció de l'actual església parroquial de Sant Andreu de Vila-robau se situa en el segle XVIII, com ho confirma la data 1721 que figura en els pinacles de la porta. Esdevé aleshores parròquia de Vila-robau substituint l'església vella del mateix nom que malgrat es troba a pocs metres, a la Plaça de la Rectoria, se li ‘escapava’ al Joan Dalmau Juscafresa. La solitud d’aquests nuclis urbans és aclaparadora.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA. CRUÏLLES, MONELLS I SANT SADURNÍ DE L’HEURA. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes magnifiques fotografies del santuari de l’Esperança de i la casa de l'ermità, al terme de Cruillès, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, que formen un sol cos d'edificació cobert amb teulat a dos vessants sobre els murs laterals, la qual cobreix també un gran pòrtic o galilea.

Al fons hi ha la façana amb la porta, amb llinda monolítica i motllures i un òcul en la part de la capella, on hi ha també una pila beneitera decorada amb testes alades. L'esglesiola és d'una nau coberta amb volta de llunetes, amb motlluratges; hi ha dues capelles laterals, a cada costat, que tenen voltes de creueria. En diferents murs hi ha restes de pintura mural dels segles XVIII i XIX; al frontis, pintada, hi figura la data 1755.

La imatge titular, el cambril, és una petita talla barroca, actualment "vestida"; hi ha fragments dispersos d'un retaule barroc. La construcció és de rebles i morter, amb carreus angulars.

Fotografia de Josep Maria Viñolas Esteva

Trona de pedra situada a la galilea del santuari, al cos lateral de l'edificació que tanca aquest pòrtic pel S a l'alçada del pis. Recolzada en una gran mènsula decorada amb un cap alat, el basament presenta motllures decorades amb nombrosos motius escultòrics en relleu. La barana, a la part frontal, té un requadre on, en alt relleu, s'hi representa la Verge amb l'Infant a coll. Completen la decoració quatre columnetes i altres motius geomètrics. A sota i a sobre del relleu de la verge hi ha una inscripció amb una part esborrada: "FRAN ANTOLI COLLS ME FECIT FRA IAUMA IS"

La trona és de pedra sorrenca de color marronós clar.

Al mateix pòrtic i al mur oposat al de la trona hi ha rastres ja insignificants de rajoles decorades en blau. A les rajoles del sostres hi ha pintada la data 1833.

Amb data del 13 de maig d'aquest any (1413) el Dr. Pere Garriar, vicari general del bisbe Ramon Descatllar (1409-1415), publica una circular en la qual fa constar que alguns fidels fan vida eremítica en la dita capella, i que havent-la edificat "de novo" i havent-hi col•locat un altar a honor de la Verge Maria, necessitava encara la reparació d'ornaments. A tal fi venia a publicar una indulgència, que renoven el prelat esmentat en 1414, Dalmau de Mur en 1415 -17 i Andreu Bertran en 1427" (L.G. Constans, op. Cit. P.122).

Fa pocs anys que s'ha recuperat l'aplec popular del diumenge següent al 8 de setembre. El paratge és conegut popularment amb el nom d’Esperança (sense l'article).

Un enllaç als Goigs d’aquest Santuari marià :
https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2012/05/visita-espiritual-la-mare-de-deu.html

És ressenyable una majòlica amb la llegenda.

Sortint de vostra ermita
Us do us demanaré:
Que em torneu la visita
L’instant que em moriré.

De Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 – Vil•la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902)

Catalunya necessita més d’una vida per arribar a conèixer-la.