Hemeroteca

Llegia amb fruïció els darrers diaris publicats del “Amanecer de Tàrrega “, abans s’havia dit, “ el nuevo amanecer” , però amb el pas dels anys, es va fer evident que calia addicionar-li el nom de la Ciutat, i alhora començar a introduir noticies d’interès per als ciutadans, aquestes reformes que començaven a generalitzar-se en l’anomenada premsa del “movimiento “ donarien com a resultat en molts llocs, el tancament per raons econòmiques. Això però es tot un altra història, i la qüestió d’aquest breu text és donar explicació a una noticia que apareixia en el diari de l’11 de setembre de 1960, on es feia esment a la detenció d’una banda de malfactors , especialitzats en obres d’art sacres al pas fronterer de la Jonquera; no hi havia cap relació de les obres recuperades, ni s’establia cap nexe entre la noticia i les terres – aleshores – de la Baixa Segarra. Em va semblar que en aquell petit text s’hi amagava alguna cosa, i vaig fer el propòsit d’aclarir-ho i àdhuc el de posar-ho en coneixement de la comunitat, si la noticia s’ho valia, cosa que hauràs de decidir tu amic lector.

Tenia de la meva època d’estudiant de dret coneguts arreu de Catalunya i fins i tot d’Andorra, així que va ser molt senzill, tenir dades de l’expedient penal en que es recollien els fets, gràcies al Francesc Vergés que tenia despatx a Figueres, on és tramitava el procediment. La sorpresa que certament amagava la noticia, era que entre les obres recuperades, i en aquest cas retornades ja al seu lloc d’origen, hi havia el Sagrari de l’església de Santa Maria de Guimerà, obra d’en Josep Maria Jujol i Gibert !

Discretament vaig fer indagacions a Guimerà, i l’únic que en vaig treure en clar, es que durant l’estiu, el sagrari no estava a Guimerà, perquè li calien algunes reparacions petites a la pintura d’or fi interior i exterior. De fet havia semblat estrany a tothom que justament es decidís restaurar-lo en els dies de la festa de la Mare de Déu, però al cap i a la fi , Doctores tiene la Iglesia, com és deia aleshores.

Amb paciència vaig acabar tenint accés per mitja del bon Francesc a les declaracions dels malfactors, un dels quals anomenat Eric, de trista mala fama en el seu camp, s’atribuïa el robatori del sagrari, i n’explicava el “modus operandi”. El meu coneixement de Guimerà , em deia que efectivament les explicacions de l’Eric, implicaven un treball sobre el terreny, i alhora posaven de relleu la feblesa en que en el cas de Guimerà, és trobaven els bens teòricament custodiats a l’església. Segons explicava el malfactor havia visitat la població en diverses ocasions, i de seguida havia vist que la despoblació de la part alta feia extremament vulnerable l’església, que no disposava a més de cap element de seguretat, llevat del pany de la porta, la resta va ser només conèixer les costums, i els horaris del capellà, i fitxar un pla molt senzill : al voltant de mitja nit ,s’accedia amb un vehicle fins a l’alçada del Portal d’Evol, mirant de no fer massa soroll pel camí de terra, s’aturava el motor i s’esperava en silenci, tot i escoltant el poble, fins al voltant de la una de la matinada, i aleshores es baixa fins a l’església, es posa la clau – duplicada – al pany, s’accedeix fins al sagrari, i entre dues persones és transporta fins al vehicle, a la sortida és torna a tancar la porta de l’església , s’escolta el poble, i és constata que la major part dels més de 900 habitants - encara - de Guimerà, o dormen plàcidament o estan en tasques més plaents aquella nit/matinada de juny de 1960; la resta és previsible, es fa la major part de la baixada amb el motor aturat, s’agafa la carretera en direcció a Tàrrega i a una marxa més que moderada – cal no cridar l’atenció – s’arriba fins al magatzem , s’entra el vehicle, és descarrega la mercaderia i tothom a dormir.

A meitat de juliol és va considerar que no hi havia risc per a moure el sagrari, que dormirà una setmana a Figueres juntament amb d’altres obres d’art sacre, i que emprendrà el viatge que podia haver estat el definitiu a darreries de juliol, sortosament el zel d’un guàrdia jove, li fa sospitar que podria haver més coses en aquell camió carregat de verdures, i desprès d’una breu inspecció se li fa evident que aquella caixa amb tons daurats, no es precisament per guardar enciams.

El sagrari haurà efectivament de passar per una petita restauració – així que una part de la història que corre per Guimerà és certa – i tornarà desprès a l’església de Santa Maria, on prèviament i de forma discreta, si ha fet una instal·lació de seguretat, que armen cada dia al vespre l’agutzil i el sagristà, i desarmen – també junts – al mati, i com venen fent des d’aleshores. Caldria replantejar-se de nou el sistema de seguretat, però no ens toca fer-ho a nosaltres, oi ?.

Aquest fet era del tot habitual en el període anomenat franquista, els índexs de delinqüència eren els més baixos del món, i no perquè la policia fos eficient, sinó clarament perquè la major part dels delictes comesos, no arribaven mai a coneixement del públic.

No podré saber – llevat de les vostres comunicacions - si la noticia s’ho valia, en cas afirmatiu, mora.a@guimera.info és la meva adreça e-mail.


© Antoni Mora Vergés