dijous, 28 de juny del 2007

Història tràgica de la Datzira

La curiositat per conèixer la història d’aquesta casa, sorgiria arran de la publicació d’un article a www.moianes.net/ [ El calders, un riu, un món ], en el que feia respecte de la casa el següent comentari : “Esmorzàvem uns centenars de metres més endavant, amb la visió de Marfà a les alçades i els Sors i el Xei a banda i banda del torrent. Desprès d’esmorzar fèiem camí a la Datzira, no sense algun entrebancs creuàvem per damunt de pedres inestables el corrent d’aigua; els gossos de la finca, ben al contrari que en altres llocs, venen sempre a saludar als estranys, s’ha de dir que actualment viuen a la finca un bon nombre de famílies que practiquen l’agricultura ecològica i la vida natural.Hom voldria conèixer la història que imagina tràgica d’aquest indret , sobta malgrat els esforços dels actuals estadants la ruïna dels edificis, com sobta el nombre i extensió que tenien en algun moment – no massa llunya – del passat; s’expliquen desgràcies de la fil·loxera, però plana per aquesta vall deliciosa, amb una presència quasi corpòria una munió d’esperits turmentats !.Desitgem tota la sort del món als estadants actuals i futurs perquè també en aquest indret, no desaparegui mai l’activitat, i amb ella, la presència humana. Fan molta tristesa les cases enrunades que aquí i allà, s’aixequen com monuments a l’estultícia de la nostra espècie !. Els gossos de la casa, ens acompanyarien fins quasi la bauma de la Coma, on aconseguiríem – no sense esforços – fer-los tornar fins a la Datzira.

El darrer cap de setmana d’abril, fèiem camí vers La Punta del Revolt de l’Àliga, per contemplar des de l’alçaria, el pla de Marfà, amb la casa i l’ermita de Sant Pere de les Gallines, i per constatar visualment aquella impressió de l’extrema ruïna i abandó de la Datzira.


Justament en comentar la sortida amb un home de 82 anys, aquest ens va explicar, el que ell recordava en relació a la història de la família, que certament i com ens temíem és una història tràgica: No feia gaire temps que la mal dita guerra civil s’havia acabat, la Vall tota bullia de vida i activitat econòmica, i una de les cases més significades quan al treball i la potència financera, era justament la Datzira. El fill de la casa, un home de gran fortalesa física, dotat alhora d’una gran intel·ligència pràctica , fa saber a tothom que properament és casarà ( espero la col·laboració dels lectors per conèixer la família i procedència de la que seria la seva muller i la jove de la Datzira ), i com no podia ser d’altra manera, és fa una festa excepcional per a celebrar com cal aquelles noces ( espero la col·laboració dels lectors per conèixer el lloc on es va dur a terme la cerimònia de matrimoni i totes les dades que siguin possibles de la festa ). Els nuvis com era costum a l’època, comencen la seva vida en comú a la seva cambra de la casa on romandran junts tots els anys que el bon Déu els ho permeti. Justament quan el nuvi assegut al llit comença a treure’s la americana, es desploma endarrera i queda mort al moment !.

La persona que m’explica la història no coneix més dades, però és fàcil pensar, que desprès d’aquesta situació tant i tant tràgica, la Datzira, els pares i la vídua del finat, comencessin un calvari de dolor que portaria la casa a l’actual estat de desolació, i a les persones al decandiment psíquic i físic que precedeix a la fi de l’existència.

Amic lectors, sempre sou pregats d’aportar dades complementaries a totes les històries que recullo, en aquesta concretament us adreço un prec molt especial, perquè penso que s’ha de recollir amb el màxim de rigor. Per endavant gràcies.

Antonio Mora Vergés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada