Castell de Pera

El lloc a una alçaria de 727 metres esdevé un excel·lent mirador; en direcció sud, i sud-oest, el massís de Sant Llorenç del Munt, amb una visió esplèndida que s’estén des de la Mola fins al Montcau; en direcció Nord, un seguit de petites elevacions, coronades també en algun cas per edificacions defensives, torres de guaita i/o castells minúsculs, alguna ermita i/o oratori, i tancant l’horitzó la blancor de les serralades Pirinenques; al Nord, nord-est, Granera i les planes del Moianes, els penya-segats de Gallifa, i al fons s’endevina més que és veu, la blancor del Montseny, a l’est l’ermita del Puig de la Creu, i un fons de blavor en la línia de l’infinit que és correspon a la mediterrània.

Son particularment recomanables les vistes [amb uns bons prismàtics], sobre les masies que encara romanen actives al fons de la Vall d’Horta, Agramunt, El Romeu, la Pregona; tot i la merescuda fama del Marquet de les Roques, [invisible des d’aquest punt] cap de les antigues edificacions agrícoles esmentades desmereix, ans al contrari, el caràcter històric – monumental, associat a aquesta petita Vall.

L’edifici malgrat el nom, no te traça d’haver estat mai un veritable castell, hom s’imagina la primitiva construcció àrab que pretenia ser únicament un burg [torre], i que desprès de la reconquesta s’amplia amb alguna habitació i una capella; no esta documentat cap fet d’armes, tota vegada que és més fàcil deixar aïllat el Castell, que prendre’l militarment.
L’any 1736 la imatge de la Mare de Déu que és trobava a l’edifici fou traslladada a l’església parroquial de Sant Llorenç de Savall.

El nom, La Pera, derivarà de ben segur de l’època romana [Petra = Pedra], i tindrà relació amb la gegantina pedra que a manera de torre de l’homenatge, s’alça majestuosament per damunt de les restes que n'acrediten palesament l’ús humà.

L’indret despoblat avui de tota vegetació [està dins del límit del terrible incendi que va destruir una bona part d’aquesta zona de la Catalunya interior], manté encara una bellesa particular que fa del tot recomanable la seva visita, la tasca de reforestació que s’està duent a terme pels voltants de la Masia de Can brossa [on altrament podreu gaudir d’una cuina excel·lent i un tracte exquisit], amb els petits plançóns, situats dins d’un element de protecció, l’un a un metre de distància de l’altre, i remuntant la carena en direcció al Castell, posa una nota de gravetat en l’ambient; hom creu trobar-se al davant d’un túmul, en memòria de totes les persones que s’han estimat aquesta terra des del començament del món, des dels mítics càtals, als ibers, celtes, nòrdics, grecs, fenicis, romans, àrabs,......la relació amic lector, ens inclous – per descomptat – a tu, a mi, a l’Antoni Ibáñez Olivares, i a les moltes persones que s’estimem aquest país nostre.
Posa-ho a la llista de coses per a fer en aquest any , que aprofito per a desitjar-te ple d’alegries.

© Antonio Mora Vergés.