A Guimerà, en terrenys que limiten les comarques més seques i dures de Catalunya hi va succeir aquesta història esfereïdora que ara us explicaré :El Cosme, vivia quasi al límit amb el Mas de Bondia, feia anys i anys, que vivia casat, i feliç amb la Josefina; en aquesta parella tot era alegria; potser, potser un núvol petit, si que li podríem trobar, no havien tingut fills, direm ara, que encara , perquè amic lector, s'esforçaven a cor que vols per aconseguir-ho !
El que si que tenien era un gos ( de fet era femella ) amb el que el Cosme anava a caçar ; tots dos, l'home i la bèstia, s'avenien molt, tot i tractar-se d'un Fox Terrier, això si coneixes aquesta espècie amic lector convindràs amb mi que es quasi miraculós.
La Bruna, que així li deien a la gosseta, dormia - sobretot a l'hivern - a la mateixa habitació que ells, i en ocasions, damunt del llit als peus del Cosme.
Quan anaven de cacera o de passeig, el Cosme es desfeia jugant amb la seva gosseta, fent-li carícies, llençant-li pedres, ... en fi totes les coses que fem o fan, els que tenen un gos, oi ?
Deia que el Cosme i la Josefina, anaven per feina, i tant i tant, ho varen provar, que finalment, van tenir el premi, una nena preciosa, d'ulls blaus com el cel i carinyosa, com ja us podeu imaginar, la Merce va omplenar des d'aleshores moltes i moltes hores, de la vida del Cosme, en detriment clar de la Bruna, que en alguns moments va manifestar, sentir-se dolguda per aquest oblit, i va caldre fer algun tractament per consell de la veterinària; actualment diries que la Bruna, s'estima més a la Merce que els seus pares, si això pogués ser , però tant a la Josefina com al Cosme - més al Cosme - sempre li quedava un dubte.
Una tarda de primavera, començava ja a sentir-se fort la calor, tornaven el Cosme i la Josefina de fer unes compres a Tàrrega; havien deixat la menuda dormint, i a la gosseta encarregada de vetllar per ella.
A l'entrar a casa els va rebre la goseseta, remenant la cua, duia els ollals bruts de sang i a la casa és sentia un silenci total ; El Cosme es va encegar, li va donar una patada a la gossa i sense encomanar-se a Déu, va anar a buscar l'escopeta de caça i la va descarregar ( els dos trets ) a boca de canó damunt la Bruna, que va morir a l'acte.
El Cosme s'havia pensat que al gosseta havia atacat i potser mort a la seva filla, i mentre la Josefina anava a l'habitació el va enllestir la feina, de vegades la gent ( de pagès o de ciutat ) les fem aquestes coses , oi ?
La Josefina, sortia de l’habitació amb llagrimes al ulls, la Merce dormia tranquil·lament, però als peus del llit, hi havia un escurço de considerable tamany, que la Bruna, havia matat hàbilment d'una queixalada amb perill clar de la seva vida, i aquest fet, era el que la duia a remenar la cua d'alegria quan ells havien arribat !
El Cosme va estar molt temps malalt, mai més ha volgut tenir gos, i de fet se'n va sortir gràcies a la seva filla, la Merce i a la seva dona.
Amics lector, nosaltres com el Cosme, de vegades reaccionem amb massa vehemència; ara que coneixes aquesta història, potser que comencis a canviar, si ?
(C) ANTONIO MORA VERGES
El que si que tenien era un gos ( de fet era femella ) amb el que el Cosme anava a caçar ; tots dos, l'home i la bèstia, s'avenien molt, tot i tractar-se d'un Fox Terrier, això si coneixes aquesta espècie amic lector convindràs amb mi que es quasi miraculós.
La Bruna, que així li deien a la gosseta, dormia - sobretot a l'hivern - a la mateixa habitació que ells, i en ocasions, damunt del llit als peus del Cosme.
Quan anaven de cacera o de passeig, el Cosme es desfeia jugant amb la seva gosseta, fent-li carícies, llençant-li pedres, ... en fi totes les coses que fem o fan, els que tenen un gos, oi ?
Deia que el Cosme i la Josefina, anaven per feina, i tant i tant, ho varen provar, que finalment, van tenir el premi, una nena preciosa, d'ulls blaus com el cel i carinyosa, com ja us podeu imaginar, la Merce va omplenar des d'aleshores moltes i moltes hores, de la vida del Cosme, en detriment clar de la Bruna, que en alguns moments va manifestar, sentir-se dolguda per aquest oblit, i va caldre fer algun tractament per consell de la veterinària; actualment diries que la Bruna, s'estima més a la Merce que els seus pares, si això pogués ser , però tant a la Josefina com al Cosme - més al Cosme - sempre li quedava un dubte.
Una tarda de primavera, començava ja a sentir-se fort la calor, tornaven el Cosme i la Josefina de fer unes compres a Tàrrega; havien deixat la menuda dormint, i a la gosseta encarregada de vetllar per ella.
A l'entrar a casa els va rebre la goseseta, remenant la cua, duia els ollals bruts de sang i a la casa és sentia un silenci total ; El Cosme es va encegar, li va donar una patada a la gossa i sense encomanar-se a Déu, va anar a buscar l'escopeta de caça i la va descarregar ( els dos trets ) a boca de canó damunt la Bruna, que va morir a l'acte.
El Cosme s'havia pensat que al gosseta havia atacat i potser mort a la seva filla, i mentre la Josefina anava a l'habitació el va enllestir la feina, de vegades la gent ( de pagès o de ciutat ) les fem aquestes coses , oi ?
La Josefina, sortia de l’habitació amb llagrimes al ulls, la Merce dormia tranquil·lament, però als peus del llit, hi havia un escurço de considerable tamany, que la Bruna, havia matat hàbilment d'una queixalada amb perill clar de la seva vida, i aquest fet, era el que la duia a remenar la cua d'alegria quan ells havien arribat !
El Cosme va estar molt temps malalt, mai més ha volgut tenir gos, i de fet se'n va sortir gràcies a la seva filla, la Merce i a la seva dona.
Amics lector, nosaltres com el Cosme, de vegades reaccionem amb massa vehemència; ara que coneixes aquesta història, potser que comencis a canviar, si ?
(C) ANTONIO MORA VERGES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada