El serrat de la Tomba del Moro.

El Joan Antoni Blaze Archs, és un d’aquells amics que cal considerar – i jo això ho considero – un regal de Déu; l’home es historiador, i a banda de desenvolupar perfectament totes les tasques que li son assignades, sempre troba un forat per respondre els interrogants que preocupen a qualsevol dels seus amics. La resposta no acostuma a ser ràpida, ni sovint concisa i rotunda, però això si ; mai, mai, et deixa sense – si més no – et dona una explicació entenedora i comprensible.

Li havia demanat dades en relació a l’anomenada tomba del moro dins del terme de Granera, i a les envistes de la masia de l’Otzet, avui dissortadament malmesa pel foc.

Quan a la certesa dels fets feia no poques reserves, però situava l’acció al segle X. La vall d’ença de la conquesta àrab, havia anant afegint millora sobre millora, tant en les condicions de vida dels seus habitants, com en la mateixa explotació de la terra; Granera produïa gra, però també aprofitant les seves fonts, i els nombrosos corrents d’aigua superficial, gaudia dels productes de l’horta, que gràcies al seu clima més temperat que en la resta de la plana del Moianes, acostumaven a reeixir fins a ben entrada la tardor, i de vegades fins en el més cru de l’hivern.

Regnava aleshores Hisham II, que havia nomenat Visir , Abu Amir Muhammad, al que el món coneixeria com a Al-Mansûr, i que seria la personificació del terror en les terres de Catalunya, Lleó, Zamora, i Galícia, per citar només alguns llocs. En aquella campanya hi va participar també Abdalà ben Al-Mansûr , un dels fills del cabdill àrab per qui aquest sentia una particular estimació ; junts havien fent sentir la força dels seus exercits, tot i recordant als regnes cristians, l’acompliment de les seves obligacions de satisfer paries.

L’Abdalà s’havia començat a sentir malament desprès de la razzia contra el Comte de Barcelona, i els metges havien aconsellat traslladar-lo a un lloc alt, per aquesta raó Al-Mansûr i el mateix Abdalà s’hostatjaven al Castell del Cadi de Granera, que certament no sabia que més fer, per a tenir-los contents. Va semblar que el canvi produïa els efectes desitjats, ambdós pare i fill, muntaven a cavall i recorrien la Vall i les terres properes; li agradava particularment a l’Abdalà observar el Castell des de l’Otzet, de fet des d’un promontori proper.



L’hivern va ser particularment desavinent, i l’Abdalà s’anava marcint de dia en dia, des del Castell, podia observar la roca nua, que prop de l’Otzet s’havia convertir en el seu lloc preferit.

Al començament de la primavera els metges van comunicar a Al-Mansûr que la malaltia que patia el seu fill i lloctinent , evolucionava ràpidament vers un tràgic desenllaç. El Visir va donar ordres perquè s’excaves una tomba en la roca, prop de l’Otzet, en la que de costat i de cara a la Meca, l’Abdalà seria enterrat, si aquesta era la voluntat d’Allah.



Començava l’estiu, i arreu les flors convidaven a l’alegria; al Castell de Granera però, tot eren plors, l’Abdalà, el servent de Déu, per qui bategava el cor de l’Al-Mansûr havia mort!. L’enterrament va tenir un cerimonial , que recordava els dels mateixos Sultans, l’exercit va escortar el túmul fins a la roca de l’Otzet, on embolcallat només amb un llençol, i sense cap distinció va ser enterrat de cara a la Meca.



L’Al-Mansûr seguiria en la seva tasca de castigar als regnes cristians, fins que en la batalla de Calatañazor, va ser ferit i per la seva voluntat portat fins a Medinaceli; població situada també en un lloc alt, i on diuen les cròniques que va morir i es troba enterrat.

Dempeus davant la tomba buida, escoltàvem la història el Feliu Añaños i Masllovet i jo, i ambdós, tot i les reserves del Joan Antoni Blaze Archs, ens vàrem sentir commoguts.

Esperem que l’Abdalà ben Al-Mansûr descansi en pau !

© Antonio Mora Vergés