El resol donava una especial bellesa a la majestuosa imatge del temple Parroquial, que el Feliu mirava des del balcó de casa seva, tot fumant-se un cigarret ( havia pres el costum de sortir a fumar al balcó, per tal de no deixar olor de tabac per la casa, i també perquè la filla Patrícia patia d’asma; no s’havia mai però plantejat seriosament deixar de fumar, tot i els insistents missatges de les autoritats sanitaris, o potser era el fet mateix de portar la contraria a aquestes autoritats ,que de forma habitual no donaven resposta a cap de les necessitats de la població, el que el feia persistir en l’hàbit de fumar ; no més però de cinc cigarrets al dia ).
Uns cops al vidre de la finestreta el varen treure de la seva abstracció, era la Maria, la seva esposa, que li recordava que ja era quasi l’hora de sopar i començaven a arribar a casa els fills i la neta.
El Feliu va petonejar carinyosament al seu fill Josep, fuster com ell, i com el treballador de Llorach i Rauríc Fusters S.L., i a la seva jove, la Cristina que treballava a la Plaça del Mercat , i com no a la Margarida, la neta que havia omplenat d’il·lusió aquella família, desprès van arribar la Patrícia i el seu marit ,el Jordi ; s’havien casat tot just l’estiu anterior, però no semblava que tinguessin intenció de fer-los avis per segona vegada.
El jovent d’ara tenen altres prioritats !
El sopar de Nadal era una tradició familiar i aquell any , El Feliu ,es sentia particularment satisfet de com li havia anat la vida. Desprès del sopar la Margarida els va llegir dempeus damunt d’una cadira, una cançó de Nadal o millor un verset, que havien treballat ala guarderia; els aplaudiments i els euros van ser extraordinaris; la Cristina li va dir a la menuda que el hi posaria en la seva llibreta de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, per poder-los gastar quan fos necessari per l’escola, o en allò que calgués. La Margarida va fer com tots els infants, un posat de disgust; així que no es podria comprar caramels amb els diners que li havien donat els avis i els tiets !
En acabar el sopar ,i la sobretaula i un cop estava tot recollit ,els fills varen marxar, els uns perquè la menuda es moria de son, i els altres perquè encara havien d’anar a fer el compliment en algun altre lloc.
Ell i la Maria varen romandre asseguts al sofà, tot i fent temps per anar com cada any a la missa del Gall.
El Feliu li va preguntar a la dona , saps a qui he vist avui ?, la Maria va pensar que devia ser algú que feia molt i molt temps que no veia pel to de la pregunta, i li va respondre que no, que no ho sabia, doncs al Valentí !, la Maria no recordava a ningú amb aquell nom i li va preguntar que qui era aquell Valentí.
El Feliu li va fer memòria d’un amic que havia tingut a la infantesa , amb el que havien compartit tota mena d’aventures, des d’excursions pel rodal de Castellar del Plà, fins a banys durant l’estiu en els gorgs del Ripoll, passant pels jocs i els estudis al col·legi públic.
Ara l’ Albert Antonell i Ribatallada, des de les pàgines de Forja estava posant en coneixement dels nouvinguts i recordant a molts com ell, tots els racons i raconets d’aquesta part de l’alt Vallès.
La Maria recordava un amic del Feliu que havia marxat de Castellar del Plà, tant bon punt varen tornar ambdós del servei militar, i ells decidien casar-se ; aquell xicot anys enrera havia intentat fer-li la cort, però ella n’estava molt i només del Feliu, i l’intent no va passar d’aquí. I a on us heu vist ? va preguntar la Maria, recordes que avui a la tarda m’han trucat del taller perquè s’havia d’anar a fer un arranjament urgent a l’Hotel Hilton Diagonal ?.
La Maria ho recordava bé perquè aquella trucada els havia fet quasi enfadar-se, perquè hi has d’anar tu !, no hi ha més operaris al taller ?, però el Feliu no havia pogut dir que no, ell sabia prou el que calia dur per fer un arranjament, havia estat l’encarregat de bastir tota la fusta d’aquell hotel, i també gaudia de la plena confiança del senyor Llorach , que havia recorregut a ell demanant-li que fes aquesta feina, com un favor personal.
Va trucar a l’hotel i el cap del servei de manteniment li va dir que la porta de l’armari d’una de les habitacions de gran luxe s’havia despenjat i havia caigut, al Feliu allò li semblava impossible , i el va esperonar més si calia per un cop recollides les eines del taller, la cola d’impacte, unes quantes bisagres i caragols de fusta, vaanar-se’n cap a l’hotel.
El Director li va explicar que tenien un hoste molt especial, un magnat de les finances i que per descomptat pagarien el preu que fos, per aquella assistència en aquell dia tant especial.
El Feliu va arribar a l’habitació i va constatar – com esperava – que la porta de l’armari havia estat arrancada de forma intencionada, la bisagra tenia bona part de la fusta del bastiment enganxada, va descollar les altres bisagres, va tapar l’esvoranc i li va col·locar cola d’impacte, va fer nous forats per posar novament la bisagra, i un cop tornada a penjar la porta ningú diria que allò hagués succeït mai.
Quan estava recollint les eines per marxar, va sentir que s’obria la porta de l’habitació, era l’hoste que tornava ; va acabar de recollir les eines i els petits fragments de fusta i quan es va girar va veure que es tractava del Valentí; ambdós es van quedar uns moment sense saber que dir, ni que fer, uns instants desprès però es fonien en una abraçada ; el Valentí li va fer explicar tota la seva vida, el Feliu li va dir que s’havia casat amb la Maria, que tenien dos fills i una neta, continuava treballant a la mateixa fusteria , on amb el anys s’ocupava de les tasques més delicades i complexes, i que per aquesta raó havia estat ell, qui havia vingut a atendre la petició d’aquest client tant especial.
Va arribar l’hora de que fos el Valentí qui expliques la seva vida ; i es va remuntar a la infantesa quan més que jugar , volia sempre, sempre, guanyar i ho aconseguia la major de vegades, quan es podia de forma neta i correcta, i quan no, fent tota mena de trampes i joc brut, - el Feliu això ho recordava bé perquè tot i que eren amics, si l’un i l’altre jugaven en diferent equips, el Valentí no tenia cap problema en practicar el joc brut fins i tot amb ell - , desprès del servei militar es va posar en el negoci dels cotxes de segona mà, no feia masses preguntes respecte de la procedència dels vehicles que li diuen, particularment si es podien vendre a un preu elevat, i n’acceptaven un petit import com a pagament , vindrien desprès la maquinaria per a la construcció, i més endavant els primers negocis de transport, per terra , per mar ( no tenia cap preocupació ecològica com et pots imaginar amic lector ), i per aire, aquesta activitat el portaria al contraban en gran escala de tot mena d’estris i substàncies ,el regim polític d’aquells anys participava activament en aquesta mena de tasques.
Amb tot això va concloure, he arribat a tenir una gran fortuna que en permet viure en llocs com aquest.
El Feliu li va preguntar si tenia família , el Valentí va contestar que s’havia casat amb una noia que tenia molts diners, que havien tingut un fill , però que feia molts i molts anys que no els veia, ni a l’un ni a l’altra.
La seva dona va resultar que no tenia aquest esperit guanyador , que ell s’esperava trobar, havia heretat la seva fortuna , i l’única cosa que pretenia era gaudir de l’existència amb el seu espòs i el seu fill.
El Feliu va mirar el rellotge, tenia que marxar, aquesta nit tenia la família a sopar i faria tard, es va atrevir a convidar al Valentí a sopar també amb ells, la resposta el va deixar sense alè ; a Castellar del Plà ?, avui tinc un sopar de negocis, hem de tractar del subministrament del material ferroviari per a la línia d’alta velocitat Barcelona-Madrid.
El Feliu no en sabia res del món dels negocis, ni en volia tampoc saber, però li va semblar del tot inusual fer un sopar de negocis la nit de Nadal.
En despedir-se potser ambdós tenien la convicció de que no es tornarien a veure mai més.
A la missa del Gall es van trobar amb la majoria dels qui compartien com ells l’eucaristia dominical, hi havia alguna absència ja prevista, com algunes persones d’edat a les que el fred havia atemorit, però també hi havia alguna cara nova, potser algun nouvingut a Castellar del Plà.
En sortit de la missa i mentre s’adreçaven cap a la Rectoria a fer un ressopó, li va cridar l’atenció una luxosa limousine aparcada al davant mateix de l’escala d’accés a l’església, encara el va sobtar més trobar-se amb el Valentí, que havia seguit des dels darrers banc la celebració de la missa.
Desprès del ressopó es van acomiadar de tothom amb un fins avui mateix, i felicitats a tots els Esteves !.
Tots tres, el Valentí, la Maria i el Feliu, es van deturar davant la façana del temple, i allà el Valentí els va confessar a tots dos , que sentia haver-se equivocat del tot en el plantejament de la seva vida; passats els 50 anys , només tenia diners, i això si, tot el que els diners poden comprar, com aquella esplèndida limousine que l’esperava amb el xofer assegut al volant.
Es sentia el perdedor davant d’ells dos, que únicament havien pogut acabat de pagar – amb penes i treballs – la casa, i havien gaudit d’un cotxet.
Ells havien gaudit de veure créixer els fills i ara gaudien de la primera neta.
Es van acomiadar, amb la voluntat de retrobar-se alguna vegada més en el futur, el Valentí va pujar al cotxe, les darreres paraules que li van adreçar foren , Bon Nadal i felicitat plena en l’any nou !.
Aquella matinada, junts al llit, com feia més de vint-i-cinc anys, el Feliu i la Maria van tenir consciència, potser per primera vegada, de que la seva, era hi havia estat sempre una vida plena, es varen adormir , com sempre, abraçats l’un a l’altre.
(C) ANTONIO MORA VERGES
Uns cops al vidre de la finestreta el varen treure de la seva abstracció, era la Maria, la seva esposa, que li recordava que ja era quasi l’hora de sopar i començaven a arribar a casa els fills i la neta.
El Feliu va petonejar carinyosament al seu fill Josep, fuster com ell, i com el treballador de Llorach i Rauríc Fusters S.L., i a la seva jove, la Cristina que treballava a la Plaça del Mercat , i com no a la Margarida, la neta que havia omplenat d’il·lusió aquella família, desprès van arribar la Patrícia i el seu marit ,el Jordi ; s’havien casat tot just l’estiu anterior, però no semblava que tinguessin intenció de fer-los avis per segona vegada.
El jovent d’ara tenen altres prioritats !
El sopar de Nadal era una tradició familiar i aquell any , El Feliu ,es sentia particularment satisfet de com li havia anat la vida. Desprès del sopar la Margarida els va llegir dempeus damunt d’una cadira, una cançó de Nadal o millor un verset, que havien treballat ala guarderia; els aplaudiments i els euros van ser extraordinaris; la Cristina li va dir a la menuda que el hi posaria en la seva llibreta de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, per poder-los gastar quan fos necessari per l’escola, o en allò que calgués. La Margarida va fer com tots els infants, un posat de disgust; així que no es podria comprar caramels amb els diners que li havien donat els avis i els tiets !
En acabar el sopar ,i la sobretaula i un cop estava tot recollit ,els fills varen marxar, els uns perquè la menuda es moria de son, i els altres perquè encara havien d’anar a fer el compliment en algun altre lloc.
Ell i la Maria varen romandre asseguts al sofà, tot i fent temps per anar com cada any a la missa del Gall.
El Feliu li va preguntar a la dona , saps a qui he vist avui ?, la Maria va pensar que devia ser algú que feia molt i molt temps que no veia pel to de la pregunta, i li va respondre que no, que no ho sabia, doncs al Valentí !, la Maria no recordava a ningú amb aquell nom i li va preguntar que qui era aquell Valentí.
El Feliu li va fer memòria d’un amic que havia tingut a la infantesa , amb el que havien compartit tota mena d’aventures, des d’excursions pel rodal de Castellar del Plà, fins a banys durant l’estiu en els gorgs del Ripoll, passant pels jocs i els estudis al col·legi públic.
Ara l’ Albert Antonell i Ribatallada, des de les pàgines de Forja estava posant en coneixement dels nouvinguts i recordant a molts com ell, tots els racons i raconets d’aquesta part de l’alt Vallès.
La Maria recordava un amic del Feliu que havia marxat de Castellar del Plà, tant bon punt varen tornar ambdós del servei militar, i ells decidien casar-se ; aquell xicot anys enrera havia intentat fer-li la cort, però ella n’estava molt i només del Feliu, i l’intent no va passar d’aquí. I a on us heu vist ? va preguntar la Maria, recordes que avui a la tarda m’han trucat del taller perquè s’havia d’anar a fer un arranjament urgent a l’Hotel Hilton Diagonal ?.
La Maria ho recordava bé perquè aquella trucada els havia fet quasi enfadar-se, perquè hi has d’anar tu !, no hi ha més operaris al taller ?, però el Feliu no havia pogut dir que no, ell sabia prou el que calia dur per fer un arranjament, havia estat l’encarregat de bastir tota la fusta d’aquell hotel, i també gaudia de la plena confiança del senyor Llorach , que havia recorregut a ell demanant-li que fes aquesta feina, com un favor personal.
Va trucar a l’hotel i el cap del servei de manteniment li va dir que la porta de l’armari d’una de les habitacions de gran luxe s’havia despenjat i havia caigut, al Feliu allò li semblava impossible , i el va esperonar més si calia per un cop recollides les eines del taller, la cola d’impacte, unes quantes bisagres i caragols de fusta, vaanar-se’n cap a l’hotel.
El Director li va explicar que tenien un hoste molt especial, un magnat de les finances i que per descomptat pagarien el preu que fos, per aquella assistència en aquell dia tant especial.
El Feliu va arribar a l’habitació i va constatar – com esperava – que la porta de l’armari havia estat arrancada de forma intencionada, la bisagra tenia bona part de la fusta del bastiment enganxada, va descollar les altres bisagres, va tapar l’esvoranc i li va col·locar cola d’impacte, va fer nous forats per posar novament la bisagra, i un cop tornada a penjar la porta ningú diria que allò hagués succeït mai.
Quan estava recollint les eines per marxar, va sentir que s’obria la porta de l’habitació, era l’hoste que tornava ; va acabar de recollir les eines i els petits fragments de fusta i quan es va girar va veure que es tractava del Valentí; ambdós es van quedar uns moment sense saber que dir, ni que fer, uns instants desprès però es fonien en una abraçada ; el Valentí li va fer explicar tota la seva vida, el Feliu li va dir que s’havia casat amb la Maria, que tenien dos fills i una neta, continuava treballant a la mateixa fusteria , on amb el anys s’ocupava de les tasques més delicades i complexes, i que per aquesta raó havia estat ell, qui havia vingut a atendre la petició d’aquest client tant especial.
Va arribar l’hora de que fos el Valentí qui expliques la seva vida ; i es va remuntar a la infantesa quan més que jugar , volia sempre, sempre, guanyar i ho aconseguia la major de vegades, quan es podia de forma neta i correcta, i quan no, fent tota mena de trampes i joc brut, - el Feliu això ho recordava bé perquè tot i que eren amics, si l’un i l’altre jugaven en diferent equips, el Valentí no tenia cap problema en practicar el joc brut fins i tot amb ell - , desprès del servei militar es va posar en el negoci dels cotxes de segona mà, no feia masses preguntes respecte de la procedència dels vehicles que li diuen, particularment si es podien vendre a un preu elevat, i n’acceptaven un petit import com a pagament , vindrien desprès la maquinaria per a la construcció, i més endavant els primers negocis de transport, per terra , per mar ( no tenia cap preocupació ecològica com et pots imaginar amic lector ), i per aire, aquesta activitat el portaria al contraban en gran escala de tot mena d’estris i substàncies ,el regim polític d’aquells anys participava activament en aquesta mena de tasques.
Amb tot això va concloure, he arribat a tenir una gran fortuna que en permet viure en llocs com aquest.
El Feliu li va preguntar si tenia família , el Valentí va contestar que s’havia casat amb una noia que tenia molts diners, que havien tingut un fill , però que feia molts i molts anys que no els veia, ni a l’un ni a l’altra.
La seva dona va resultar que no tenia aquest esperit guanyador , que ell s’esperava trobar, havia heretat la seva fortuna , i l’única cosa que pretenia era gaudir de l’existència amb el seu espòs i el seu fill.
El Feliu va mirar el rellotge, tenia que marxar, aquesta nit tenia la família a sopar i faria tard, es va atrevir a convidar al Valentí a sopar també amb ells, la resposta el va deixar sense alè ; a Castellar del Plà ?, avui tinc un sopar de negocis, hem de tractar del subministrament del material ferroviari per a la línia d’alta velocitat Barcelona-Madrid.
El Feliu no en sabia res del món dels negocis, ni en volia tampoc saber, però li va semblar del tot inusual fer un sopar de negocis la nit de Nadal.
En despedir-se potser ambdós tenien la convicció de que no es tornarien a veure mai més.
A la missa del Gall es van trobar amb la majoria dels qui compartien com ells l’eucaristia dominical, hi havia alguna absència ja prevista, com algunes persones d’edat a les que el fred havia atemorit, però també hi havia alguna cara nova, potser algun nouvingut a Castellar del Plà.
En sortit de la missa i mentre s’adreçaven cap a la Rectoria a fer un ressopó, li va cridar l’atenció una luxosa limousine aparcada al davant mateix de l’escala d’accés a l’església, encara el va sobtar més trobar-se amb el Valentí, que havia seguit des dels darrers banc la celebració de la missa.
Desprès del ressopó es van acomiadar de tothom amb un fins avui mateix, i felicitats a tots els Esteves !.
Tots tres, el Valentí, la Maria i el Feliu, es van deturar davant la façana del temple, i allà el Valentí els va confessar a tots dos , que sentia haver-se equivocat del tot en el plantejament de la seva vida; passats els 50 anys , només tenia diners, i això si, tot el que els diners poden comprar, com aquella esplèndida limousine que l’esperava amb el xofer assegut al volant.
Es sentia el perdedor davant d’ells dos, que únicament havien pogut acabat de pagar – amb penes i treballs – la casa, i havien gaudit d’un cotxet.
Ells havien gaudit de veure créixer els fills i ara gaudien de la primera neta.
Es van acomiadar, amb la voluntat de retrobar-se alguna vegada més en el futur, el Valentí va pujar al cotxe, les darreres paraules que li van adreçar foren , Bon Nadal i felicitat plena en l’any nou !.
Aquella matinada, junts al llit, com feia més de vint-i-cinc anys, el Feliu i la Maria van tenir consciència, potser per primera vegada, de que la seva, era hi havia estat sempre una vida plena, es varen adormir , com sempre, abraçats l’un a l’altre.
(C) ANTONIO MORA VERGES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada