Algun mapa el situava en un punt entremig entre el Coll de Traens i el Coll de la Descarrega, donava servei als que feien el trajecte entre Granera i Sant Llorenç Savall, o entre aquesta població i Calders o Mura i Talamanca.
Devia seguir fil per randa allò que disposaven les Constitucions de Catalunya en la matèria i admetia tothom que pagues, mentre la seva conducta fos correcta; les prostitutes però només s’hi podien hostatjar un sol dia, i encara sense fer ús de llur ofici – val a dir que tradicionalment els hostalers acostumaven a fer en això la vista grossa - ; tampoc podien ésser-hi admesos els bandejats, foragitats de pau i treva, malfactors ni alcavots; quan als excomunicats, només hi podien tenir estada si anaven de camí vers el Papa o el seu Bisbe en demanda d’absolució.
Ens ha arribat únicament el nom que tenia la casa, Hostal del Llop i malgrat la nostra recerca, no hem trobat –encara – les runes que ens permetin fer-nos una imatge de com devia ser; en general tenien una distribució simple : una gran cuina-menjador, i un ampli estable per a les cavalleries a la planta baixa, i dues grans sales dormitori – inicialment – a la primera planta, una pels homes i una per les dones; els dormitoris per parelles vindrien en una evolució posterior.
El nom de l’Hostal, sembla que li va ser posat en el període entre mitjans i finals del Segle XVI , n’era el propietari un home d’aspecte embrutit, cabells llargs, que duia sempre barret de roba ennegrit, capa esparracada i feta a partir d’una o més mantes de roba, pantalons esquinçats que li cobrien només fins als genolls, calçat lleuger, i extremitats inferiors i superiors extremament piloses, del que tothom deia que era un Encantador de Llops, o un Pare Llop, al que aquests animals ferotges reconeixen com a líder indiscutible.
Per aquestes muntanyes de Sant Llorenç del Munt, i els contraforts de la plana del Moianes, en aquella època els llops eren encara habitants habituals, i en algunes ocasions, en anyades particularment dures, s’explicaven episodis d’atacs al bestiar i fins i tot en ocasions directament a persones que feien camí per aquestes contrades. No cal dir-ho, la imaginació popular feia créixer i exagerava de forma exponencial qualsevol incident d’aquesta mena.
Fos per les qualitats que es pregonaven del propietari de l’Hostal – li direm Manel - , fos per un excepcional període de bonança, el cert era que no es sentien per aquestes terres, històries d’atacs de llops, tot i tenir aquests una important presència en el territori. Això anava consolidant la fama del Manel, i alhora el nom de l’Hostal en boca del tots els viatgers.
L’invent dels perdigons a darreries d’aquell segle va facilitar el que ara coneixem com “atacs preventius “ entre d’altres bèsties contra el llops, que van veure reduït en poc temps el seu nombre. El Manel és manifestava obertament en contra d’aquesta pràctica que titllava d‘autèntic genocidi, i defensava l’existència dels llops com una condició sine qua nom, per a la pròpia existència de la nostra espècie a llarg termini.
El Manel va passar de les paraules al fets, i fins al dia de la seva mort, hi havia vetllant la porta de l’Hostal un llop preciós, que més enllà de l’ensurt inicial , mai va provocar mal a ningú.
Els llops, amic lector, foren eliminats a Catalunya durant el segle XIX; també justament els hostals tindrien un semblant final, en iniciar-se la construcció de carreteres, estendre’s l’ús del ferrocarril, i ben aviat els primers vehicles de motor.
Des de l’espai que havia ocupat l’Hostal del Llop, el vent s’ocupa dia rera dia d’escampar les paraules profètiques del Manel “l’existència dels llops és una condició sine qua nom, per a la pròpia existència de la nostra espècie a llarg termini”
Temps al temps.
© Antonio Mora Vergés
Devia seguir fil per randa allò que disposaven les Constitucions de Catalunya en la matèria i admetia tothom que pagues, mentre la seva conducta fos correcta; les prostitutes però només s’hi podien hostatjar un sol dia, i encara sense fer ús de llur ofici – val a dir que tradicionalment els hostalers acostumaven a fer en això la vista grossa - ; tampoc podien ésser-hi admesos els bandejats, foragitats de pau i treva, malfactors ni alcavots; quan als excomunicats, només hi podien tenir estada si anaven de camí vers el Papa o el seu Bisbe en demanda d’absolució.
Ens ha arribat únicament el nom que tenia la casa, Hostal del Llop i malgrat la nostra recerca, no hem trobat –encara – les runes que ens permetin fer-nos una imatge de com devia ser; en general tenien una distribució simple : una gran cuina-menjador, i un ampli estable per a les cavalleries a la planta baixa, i dues grans sales dormitori – inicialment – a la primera planta, una pels homes i una per les dones; els dormitoris per parelles vindrien en una evolució posterior.
El nom de l’Hostal, sembla que li va ser posat en el període entre mitjans i finals del Segle XVI , n’era el propietari un home d’aspecte embrutit, cabells llargs, que duia sempre barret de roba ennegrit, capa esparracada i feta a partir d’una o més mantes de roba, pantalons esquinçats que li cobrien només fins als genolls, calçat lleuger, i extremitats inferiors i superiors extremament piloses, del que tothom deia que era un Encantador de Llops, o un Pare Llop, al que aquests animals ferotges reconeixen com a líder indiscutible.
Per aquestes muntanyes de Sant Llorenç del Munt, i els contraforts de la plana del Moianes, en aquella època els llops eren encara habitants habituals, i en algunes ocasions, en anyades particularment dures, s’explicaven episodis d’atacs al bestiar i fins i tot en ocasions directament a persones que feien camí per aquestes contrades. No cal dir-ho, la imaginació popular feia créixer i exagerava de forma exponencial qualsevol incident d’aquesta mena.
Fos per les qualitats que es pregonaven del propietari de l’Hostal – li direm Manel - , fos per un excepcional període de bonança, el cert era que no es sentien per aquestes terres, històries d’atacs de llops, tot i tenir aquests una important presència en el territori. Això anava consolidant la fama del Manel, i alhora el nom de l’Hostal en boca del tots els viatgers.
L’invent dels perdigons a darreries d’aquell segle va facilitar el que ara coneixem com “atacs preventius “ entre d’altres bèsties contra el llops, que van veure reduït en poc temps el seu nombre. El Manel és manifestava obertament en contra d’aquesta pràctica que titllava d‘autèntic genocidi, i defensava l’existència dels llops com una condició sine qua nom, per a la pròpia existència de la nostra espècie a llarg termini.
El Manel va passar de les paraules al fets, i fins al dia de la seva mort, hi havia vetllant la porta de l’Hostal un llop preciós, que més enllà de l’ensurt inicial , mai va provocar mal a ningú.
Els llops, amic lector, foren eliminats a Catalunya durant el segle XIX; també justament els hostals tindrien un semblant final, en iniciar-se la construcció de carreteres, estendre’s l’ús del ferrocarril, i ben aviat els primers vehicles de motor.
Des de l’espai que havia ocupat l’Hostal del Llop, el vent s’ocupa dia rera dia d’escampar les paraules profètiques del Manel “l’existència dels llops és una condició sine qua nom, per a la pròpia existència de la nostra espècie a llarg termini”
Temps al temps.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada