Sembla que pertany ara a la comarca de la Conca de Barberà, tot i ser clarament el seu territori la continuació “natural” de la Segarra; de fet Santa Coloma de Queralt, que des d’aquesta alçada s’albira perfectament , fou en un temps, la capital del que aleshores es coneixia com “ la baixa Segarra” ; parlem està clar d’altres temps, en els que Catalunya, no era, única i principalment , Barcelona.
Havia vist, en una anterior sortida, les seves runes imponents amb els meus binocles des de l’ermita romànica de Santa Fe de Montfred, que malgrat compartir l’alçaria i diria que fins l’aire mateix, pertany a la comarca de la Segarra. Ambdós però es troben unides en un mateix destí: l’oblit, la desídia, el desinterès no únicament de les administracions, sinó també – i em dol constatar-ho – dels habitants de la contrada, que viuen clarament d’esquena a aquests testimonis vius de la nostra història.
Amb el Tomás Irigaray López, ens arribàvem des del nostres Vallès, fins aquestes terres, havíem sortit a les 8,15 del mati, i seguint per Terrassa i Martorell, agafàvem la Nacional II fins a la Panadella, en quin àrea ens aturaríem per esmorzar; des d’allà i per les carretes locals, creuaríem el llit de l’Ondara, per seguir fins a Pavia, i Talavera, a poca distància d’aquesta població de tant peculiar nom, que possiblement vol dir “ lloc prop de l’aigua” , trobàvem el trencall des del que per una pista molt estreta, asfaltada de no fa gaire temps, accedíem a Montargull.
Montargull, el lloc que tenia 24 habitants l’any 1970, està actualment abandonat i tant les cases com la mateixa església en part romànica de l’antic castell, presenten un estat ruïnós i gens exempt de riscos en la tasca de recollir tanta i tanta desolació. El Tomás Irigaray López, i jo mateix estem força acostumats, diríem fins que “curtits” en aquesta tasca de recollir imatges d’aquest país que desapareix per moments davant de la indiferència més general. El fotògraf com sempre farà la seva feina de forma impecable, però el narrador, finalment observarà el conjunt de runes des del camí, colpit – una vegada més – per l’abandó que ha esdevingut costum, val a dir que pèssima costum, en aquesta peculiar Nació en la que tothom troba natural esmerçar milions d’euros per importar jugadors de futbol, alhora que possiblement s’aixecaria en armes, si finalment algú amb una mica de seny, decidís posar remei a la pèrdua irrecuperable del patrimoni comú.
Des del turó de Montargull , en que sens dubte s’havia exercit la tasca de vigilància i control, de les terres baixes de Santa Coloma de Queralt, i de la Vall de l’Ondara, ara per compte d’uns, ara per compte dels altres, ara per compte propi, m’arribava amb claredat la sensació de trobar-me al cor mateix del “forat negre “; el nom amb que es coneix ja aquest espai proper, que trobem des de darrera de la serralada litoral, fins al límit dels Pirineus. Estàvem a 843 metres per damunt del nivell del mar, res destorbava la contemplació del nostre excepcional mirador. Per què doncs, tenia la certesa d’estar fora dels límits de visió perceptibles per l’ull humà ?
Fer el recorregut des de Santa Fe de Montfred fins a Montargull és alhora que senzill, extremament gratificant per a tots els sentits, us esperono tant aviat com us sigui possible, a trobar algunes hores per esmerçar-les en aquesta caminada.
© Antonio Mora Vergés
Havia vist, en una anterior sortida, les seves runes imponents amb els meus binocles des de l’ermita romànica de Santa Fe de Montfred, que malgrat compartir l’alçaria i diria que fins l’aire mateix, pertany a la comarca de la Segarra. Ambdós però es troben unides en un mateix destí: l’oblit, la desídia, el desinterès no únicament de les administracions, sinó també – i em dol constatar-ho – dels habitants de la contrada, que viuen clarament d’esquena a aquests testimonis vius de la nostra història.
Amb el Tomás Irigaray López, ens arribàvem des del nostres Vallès, fins aquestes terres, havíem sortit a les 8,15 del mati, i seguint per Terrassa i Martorell, agafàvem la Nacional II fins a la Panadella, en quin àrea ens aturaríem per esmorzar; des d’allà i per les carretes locals, creuaríem el llit de l’Ondara, per seguir fins a Pavia, i Talavera, a poca distància d’aquesta població de tant peculiar nom, que possiblement vol dir “ lloc prop de l’aigua” , trobàvem el trencall des del que per una pista molt estreta, asfaltada de no fa gaire temps, accedíem a Montargull.
Montargull, el lloc que tenia 24 habitants l’any 1970, està actualment abandonat i tant les cases com la mateixa església en part romànica de l’antic castell, presenten un estat ruïnós i gens exempt de riscos en la tasca de recollir tanta i tanta desolació. El Tomás Irigaray López, i jo mateix estem força acostumats, diríem fins que “curtits” en aquesta tasca de recollir imatges d’aquest país que desapareix per moments davant de la indiferència més general. El fotògraf com sempre farà la seva feina de forma impecable, però el narrador, finalment observarà el conjunt de runes des del camí, colpit – una vegada més – per l’abandó que ha esdevingut costum, val a dir que pèssima costum, en aquesta peculiar Nació en la que tothom troba natural esmerçar milions d’euros per importar jugadors de futbol, alhora que possiblement s’aixecaria en armes, si finalment algú amb una mica de seny, decidís posar remei a la pèrdua irrecuperable del patrimoni comú.
Des del turó de Montargull , en que sens dubte s’havia exercit la tasca de vigilància i control, de les terres baixes de Santa Coloma de Queralt, i de la Vall de l’Ondara, ara per compte d’uns, ara per compte dels altres, ara per compte propi, m’arribava amb claredat la sensació de trobar-me al cor mateix del “forat negre “; el nom amb que es coneix ja aquest espai proper, que trobem des de darrera de la serralada litoral, fins al límit dels Pirineus. Estàvem a 843 metres per damunt del nivell del mar, res destorbava la contemplació del nostre excepcional mirador. Per què doncs, tenia la certesa d’estar fora dels límits de visió perceptibles per l’ull humà ?
Fer el recorregut des de Santa Fe de Montfred fins a Montargull és alhora que senzill, extremament gratificant per a tots els sentits, us esperono tant aviat com us sigui possible, a trobar algunes hores per esmerçar-les en aquesta caminada.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada