Una estripada a la pell del braç esquerra a l‘alçada del colze, hem de ser especialment curosos quan ens movem en entorns humits, en prenc nota una vegada més. Finalment el canti – que ha anat molt a la font – ha acabat trencant-se.
Passaven pocs minuts d’un quart de 10, quan començàvem a fer camí des de Moià, cap a l’ermita de la Tosca, el Molí d’en Brotons i la visió quasi espectral de Marfà i l’ermita de Sant Pere damunt de la riera. Per una nova ocasió ,deixem cercar una alçada que ens permeti fotografiar les restes majestuoses del Molí de Marfà.
El sol assolia ben aviat temperatures properes als 30 graus, i ens feia particularment pesat el camí fins quasi a l’inici de l’accés al trencall de l'ermita de la Tosca, on gràcies a la tècnica hem pogut fer alguna foto de l’interior. Em pregunto, qui te la clau ?; aquesta tasca de donar a conèixer els meravellosos indrets del Moianes, fora més senzilla, si fos possible accedir a l’interior dels llocs concrets.
Al voltant de les 11.00 creuàvem la Riera de Marfà o Golarda, i accedíem a l’interior del Molí d’en Brotons; el minso cabal d’aigua, feia difícil imaginar les tràgiques històries que corren sobre aquest lloc, en el que es diu que l’any 1863, varen morir els vuit membres de la família, en ocasió d’un creixement sobtat de la riera, a conseqüència d’unes pluges torrencials que aigües amunt [ la riera comença al terme de Collsuspina, creua Castellcir i desguasa a Monistrol de Calders ] van provocar a manera de tsunami, un augment inusual (1)de l’aigua que acostuma a baixar i que faria a més d’aquestes morts, danys econòmics al llarg de tot el recorregut.
Les restes del Molí de Marfà uns metres més avall, ens expliquen de com els seus estadants varen salvar la vida, situant-se a la teulada. Recollim la història d’un nadó i el seu llit de fusta, arrabassat per les aigües i del que mai es va saber res més.
Refèiem el camí i ens deturàvem a esmorzar a la vista del pla de Marfà; el comentari d’un silenci pesat que plana sobre aquestes contrades, semblava quasi obligat; únicament el contrapunt de la Tosca amb la presència amatent de Nostra Senyora de la Cinta, ens permetia retornar d’aquest passat de lluita i de dolor , que fins a la seva desaparició va acompanyar al Municipi de Marfà, disseminat agrícola que cap a la meitat del segle XIX s’annexionaria a Castellcir.
El dia portaria encara alguna novetat inesperada, desprès de l’esmorzar, les meves ulleres van restar oblidades, i no en prendria consciència fins quasi mig horta més tard, entre la tornada a recollir-les i refer altre cop el camí, arribàvem a Moià al voltat de les 14,00 hores.
Un cop feta la trucada a les respectives famílies, iniciàvem el retorn al Vallès. Únicament ens havíem pogut aturar en una font, on ens rentaven la cara i bevíem aigua ; per un altra ocasió la nostra tradicional aturada.
Malgrat no excloure mai unes circumstancies com les que avui ens havien succeït, manteníem ferm el compromís d’arribar a casa per dinar abans de les 14,00.
De segur que des de la fondalada on es troba la l’ermita de la Tosca, Nostra Senyora de la Cinta, vetllarà – com ho fa des de sempre – perquè aquest desig nostre, que alhora ens permet gaudir de matins com els que aquí s’explica, es pugui dur a terme sense contratemps durant molt i molt anys.
Amén !.
(©) Antonio Mora Vergés
(1) A les terres de l’Urgell en diuen una rubinada. Es molt famosa l’anomenada de Santa Tecla.
M'agrada el comentari i les vicissituds que heu passat anant a la Tosca. Es una excursió que feia quant era petit i que m'agradaria fer-la un'altre vegada.
ResponEliminaSalut