Ho havíem posposat una setmana i malgrat ser – per així dir-ho – la segona edició – ja donàvem entrada a un nou membre, el Joan Escoda i Prats.
El dilluns 19 de novembre de 2.007 ens trobàvem a les 10,00 a la Violeta de Castellterçol, la Geni, la Silvia, l’Antonio i el Joan, per endavant i fins a l’hora de dinar teníem un mati per a descobrir algun indret màgic d’aquest altiplà del Moianès.
El fred intens aconsellava aprofitar el vehicle tot terreny del Joan Escoda i Prats, en el que faríem un passeig que ens permetria si més no, a vista d’ocell, contemplar ; Sant Andreu de Castellcir, el Castell de Castellcir, Mirambell, el Garet, l’Espinoi i l’Espina , i per descomptar tots els colors de l’arc de Sant Martí – tots els sants tenen capvuitada - que la natura ens oferia en el seu màxim esplendor.
Santa Coloma Sasserra i el Roure del Giol consumirien una bona part del nostre temps, des d’aquell punt, veuríem els daurats i vermells de la Fageda de Sauva Negra que decidíem deixar per una nova ocasió.
El desig d’emular a l’oblidat fotògraf i editor sabadellenc ,Josep Obradors, en feia comprovar sota el pont d’Esplugues que l’aigua ,- val a dir que en una minsa quantitat - quasi al zenit del dia continuava gelada. Veuríem la Poua de la Vinyota , i com un exemple de masia per la cara del mati admiraríem La serradora.
Passades les 14.00 hores entràvem novament a la Violeta ara amb intenció de dinar, mentre ens paraven la taula, degustaven unes cerveses, negra per la Geni, i alguna cosa per picar; el menjar – com sempre – era bo, però sens dubte la companyia ajudava i molt , a que tot plegat esdevingués encisador.
Sortiria – una vegada més – el tema de la “professionalització – de les sortides, fer de sherpa a tant l’hora; l’exercici de racionalització no estic cert que aconseguís convèncer als meus contertulis; avui en una societat educada - mal educada - en la cultura de la gratuïtat, aquesta mena de feines no tenen gaire futur. Confesso que m’agradaria equivocar-me, però ben aviat tindrem convocatòria d’eleccions i podreu comprovar la meva asseveració.
Sorgia també un cop més el tema de les fotos antigues, sobretot del transport del gel en carros fins a Barcelona, i novament des de la Violeta rebia bones vibracions; sembla que faran gestions amb persones que havien tingut històricament relació amb aquesta activitat.. Estic a l’espera de noticies.
També en aquesta ocasió els plantejava de nou la qüestió del fi de setmana amb història, [editar algunes de les sortides que tenim publicades, i deixar-les damunt el coixí de l’habitació com un suggeriment ] com un element promocional més de la Violeta que a la seva eficient tasca de restauració, ha sumat ara la de l’hostatge en un establiment de quatre estrelles. També aquí estic a l’espera de noticies.
Començava a fer-se fosc quan ens acomiadàvem.
© Antonio Mora Vergés
El dilluns 19 de novembre de 2.007 ens trobàvem a les 10,00 a la Violeta de Castellterçol, la Geni, la Silvia, l’Antonio i el Joan, per endavant i fins a l’hora de dinar teníem un mati per a descobrir algun indret màgic d’aquest altiplà del Moianès.
El fred intens aconsellava aprofitar el vehicle tot terreny del Joan Escoda i Prats, en el que faríem un passeig que ens permetria si més no, a vista d’ocell, contemplar ; Sant Andreu de Castellcir, el Castell de Castellcir, Mirambell, el Garet, l’Espinoi i l’Espina , i per descomptar tots els colors de l’arc de Sant Martí – tots els sants tenen capvuitada - que la natura ens oferia en el seu màxim esplendor.
Santa Coloma Sasserra i el Roure del Giol consumirien una bona part del nostre temps, des d’aquell punt, veuríem els daurats i vermells de la Fageda de Sauva Negra que decidíem deixar per una nova ocasió.
El desig d’emular a l’oblidat fotògraf i editor sabadellenc ,Josep Obradors, en feia comprovar sota el pont d’Esplugues que l’aigua ,- val a dir que en una minsa quantitat - quasi al zenit del dia continuava gelada. Veuríem la Poua de la Vinyota , i com un exemple de masia per la cara del mati admiraríem La serradora.
Passades les 14.00 hores entràvem novament a la Violeta ara amb intenció de dinar, mentre ens paraven la taula, degustaven unes cerveses, negra per la Geni, i alguna cosa per picar; el menjar – com sempre – era bo, però sens dubte la companyia ajudava i molt , a que tot plegat esdevingués encisador.
Sortiria – una vegada més – el tema de la “professionalització – de les sortides, fer de sherpa a tant l’hora; l’exercici de racionalització no estic cert que aconseguís convèncer als meus contertulis; avui en una societat educada - mal educada - en la cultura de la gratuïtat, aquesta mena de feines no tenen gaire futur. Confesso que m’agradaria equivocar-me, però ben aviat tindrem convocatòria d’eleccions i podreu comprovar la meva asseveració.
Sorgia també un cop més el tema de les fotos antigues, sobretot del transport del gel en carros fins a Barcelona, i novament des de la Violeta rebia bones vibracions; sembla que faran gestions amb persones que havien tingut històricament relació amb aquesta activitat.. Estic a l’espera de noticies.
També en aquesta ocasió els plantejava de nou la qüestió del fi de setmana amb història, [editar algunes de les sortides que tenim publicades, i deixar-les damunt el coixí de l’habitació com un suggeriment ] com un element promocional més de la Violeta que a la seva eficient tasca de restauració, ha sumat ara la de l’hostatge en un establiment de quatre estrelles. També aquí estic a l’espera de noticies.
Començava a fer-se fosc quan ens acomiadàvem.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada