.JPG)
.JPG)
Anàvem únicament el Tomás Irigaray López i l’Antonio Mora Vergés, en aquell vehicle que a velocitat reduïda , creuava sota una intensa boira, el pla que des de Castellterçol es perllonga fins al carrer de l’Amargura o l’Avinguda de Sant Quirze dins ja del nucli urbà de Castellcir. El fred intens, glacial quasi, 0,00 graus, ens va embolcallar en el descens fins al llit del Tenes, passant per la casa de la Codina, la Vileta, la Vileta Nova, i finalment la bassa i el molí del Bosc.
La nostra destinació no està esmentada en el mapa del Moianès de l’editorial Piolet, fet sota els auspicis del Consorci per la Promoció dels Municipis del Moianès, i la Diputació Provincial de Barcelona. No insistirem mai prou, en la necessitat que aquesta comarca faci una opció per al desenvolupament, amb l’única aportació dels seus propis veïns.
El molí del Mig, situat com indica el seu nom, entre el del Bosc i l’anomenat molí Nou, formava part d’una estratègia – val a dir – que molt intel·ligent , per aprofitar al màxim els cabals d’aigua , modestos des de sempre en aquestes Valls altes, que sota l’especial protecció de Sant Andreu, i malgrat el secular abandó que han patit i pateixen les terres de la Catalunya interior , havien estat la llar de moltes famílies.
La recerca ens ha ocupat força estona, finalment però localitzaven l’antic molí, és un edifici petit amb sostre de volta, sobre el que ha crescut amb els pas dels anys la vegetació; la bassa està situada abans de l’edifici en el sentit en que circulava l’aigua, i s’alimentava mitjançant una canalització que és encara parcialment visible, i que rebia l’aigua poc més de 100 metres desprès del molí del Bosc.
El fet que remarquem com a notable, és l’existència d’una gran bassa situada just al costat de la connexió amb la riera, que per gravetat s’emplenava d’aigua al mateix temps que ho feia la bassa del Molí del Bosc. Pensem que ambdós - a reserva de fer una comprovació sobre el terreny – rebien el cabal des de la resclosa que es troba abans del camí que permet accedir al recinte de Sant Andreu de Castellcir.
Esmorzàvem sota la intensa boira que ens havia fer companyia durant tot el mati, i que continuaria fins a la nostra marxa, malgrat el sol, que més que veure intuíem en el firmament. El Tomás porta un petit termo de cafè amb llet, quina ingestió ens retorna. Som una colla ben particular !, el Feliu i els seus dàtils, el Joan la ceba tendra i el traguet de vi, l’Antonio i les seves fruites de temporada, i ara el Tomás i el seu excel·lent cafè amb llet.
Mentre refem el camí, ara en ascensió que ens portarà fins a Cal Puig, i que ens permet admirar el que identifico – a desgrat de la intensa boira - com un bon exemplar de Pinassa poc abans d’arribar a la rotonda del carrer de la Amargura, ens plantegem en relació al molí Nou, que haurem – quan ens sigui possible - d’intentar també resseguir la canalització des de la bassa, fins al punt en que prenia aigua de la riera del Tenes; sense descartar a priori que en puges rebre també del la riera del Bosc.
Em cal conduir amb la màxima atenció justament fins a la cruïlla amb la C-59 a Castellterçol, des d’allà, el sol farà augmentar lentament la lectura del termòmetre,3 4, 5,6,7,8,9,10 graus que assolirem ja a les terres baixes del Vallès.
Ara esperar només a veure les fotografies del Tomás Irigaray i Lopez, que jutjo ja des d’ara com excepcionals.
© Antonio Mora Veregés
La nostra destinació no està esmentada en el mapa del Moianès de l’editorial Piolet, fet sota els auspicis del Consorci per la Promoció dels Municipis del Moianès, i la Diputació Provincial de Barcelona. No insistirem mai prou, en la necessitat que aquesta comarca faci una opció per al desenvolupament, amb l’única aportació dels seus propis veïns.
El molí del Mig, situat com indica el seu nom, entre el del Bosc i l’anomenat molí Nou, formava part d’una estratègia – val a dir – que molt intel·ligent , per aprofitar al màxim els cabals d’aigua , modestos des de sempre en aquestes Valls altes, que sota l’especial protecció de Sant Andreu, i malgrat el secular abandó que han patit i pateixen les terres de la Catalunya interior , havien estat la llar de moltes famílies.
La recerca ens ha ocupat força estona, finalment però localitzaven l’antic molí, és un edifici petit amb sostre de volta, sobre el que ha crescut amb els pas dels anys la vegetació; la bassa està situada abans de l’edifici en el sentit en que circulava l’aigua, i s’alimentava mitjançant una canalització que és encara parcialment visible, i que rebia l’aigua poc més de 100 metres desprès del molí del Bosc.
El fet que remarquem com a notable, és l’existència d’una gran bassa situada just al costat de la connexió amb la riera, que per gravetat s’emplenava d’aigua al mateix temps que ho feia la bassa del Molí del Bosc. Pensem que ambdós - a reserva de fer una comprovació sobre el terreny – rebien el cabal des de la resclosa que es troba abans del camí que permet accedir al recinte de Sant Andreu de Castellcir.
Esmorzàvem sota la intensa boira que ens havia fer companyia durant tot el mati, i que continuaria fins a la nostra marxa, malgrat el sol, que més que veure intuíem en el firmament. El Tomás porta un petit termo de cafè amb llet, quina ingestió ens retorna. Som una colla ben particular !, el Feliu i els seus dàtils, el Joan la ceba tendra i el traguet de vi, l’Antonio i les seves fruites de temporada, i ara el Tomás i el seu excel·lent cafè amb llet.
Mentre refem el camí, ara en ascensió que ens portarà fins a Cal Puig, i que ens permet admirar el que identifico – a desgrat de la intensa boira - com un bon exemplar de Pinassa poc abans d’arribar a la rotonda del carrer de la Amargura, ens plantegem en relació al molí Nou, que haurem – quan ens sigui possible - d’intentar també resseguir la canalització des de la bassa, fins al punt en que prenia aigua de la riera del Tenes; sense descartar a priori que en puges rebre també del la riera del Bosc.
Em cal conduir amb la màxima atenció justament fins a la cruïlla amb la C-59 a Castellterçol, des d’allà, el sol farà augmentar lentament la lectura del termòmetre,3 4, 5,6,7,8,9,10 graus que assolirem ja a les terres baixes del Vallès.
Ara esperar només a veure les fotografies del Tomás Irigaray i Lopez, que jutjo ja des d’ara com excepcionals.
© Antonio Mora Veregés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada