Del llatí, gradum, esglaó ; el topònim ens permet pensar en la possible existència per aquella zona, en algun moment del passat, d’una Advocació, de per exemple, la Mare de Déu de la Riera.
Sortíem aquest mati del dia 17 de novembre de 2.007 , malgrat el fred intens, però no inusual pels que tenim una mica de memòria, el Josep Maria Perarnau i Bover ,degà de la “ Productora “ i l’Antonio Mora Vergés, al voltant de les 10,00 hores des de Castellar del Vallès. El vehicle marcava 3 graus i no assoliríem els dos dígits en cap moment durant el viatge d’anada, Sentmenat, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, el Mas del Fonoll, i la riera de la Baliarda.
Semblava que gaudiríem d’un mati de sol, ben aviat però, el camí ample esdevé un corriol , passem de la solana a la obaga, i ens trobem alhora que una temperatura glacial com manifesta la gebrada que emblanquina la vegetació, una altíssima humitat que ens fa sentir el fred fins al moll dels ossos; tot i portar guants ens sentim les mans balbes. Els colors propis d’aquesta estació; daurats, grocs, vermells, verds,... semblen també com nosaltres patir les conseqüències d’aquest fredorada.
Creuem la riera sota un sol que malgrat l’hora, passades les 11,00 del mati, no te ja l’energia suficient per desfer el glaç superficial, que és per a nosaltres més perillós que les pedres inestables. Ens creuem amb unes motos que s’entretenen tornant al fang la seva capacitat enganxosa; a la part solana, això hauria estat aixecar una polseguera.
Per un camí ample en el que s’aprecien clarament des de petjades de cavall, a senyals de pneumàtics, comencem literalment a pujar a Santa Maria de Grau, en menys d’un quilòmetre hem passat del nivell de la riera, a trobar-nos dins d’un pla des d’on veiem a la nostra esquerra, entre els arbres del bosc la casa anomenada la Vila, i en primer termes les runes de Santa Maria de Grau; la primera ermita, avui quasi enrunada, era de petites proporcions; com a màxim cinc metres de llarg per tres d’ample; les dades foren fàcils de comprovar tota vegada que sota el petit turó, romanen amb tota certesa els fonaments del temple. Avui dissortadament les urgències dels governs son unes altres, ho recollim únicament perquè volem creure allò que diu la saviesa popular “ no hi ha mal que cent anys duri “. A menys de cinquanta metres es troba l’actual ermita de Santa Maria de Grau, també d’estil romànic , de majors proporcions, és clarament hereva pel que fa als materials de l’anterior. Els nostres avantpassats reciclaven – per així dir-ho – de forma natural. Que li ha passat al primer món, per oblidar coses tant i tant elementals i bàsiques ?
Una possible explicació – pel que fa a les runes i a l’actual ermita de la Mare de Déu - la podríem trobar – com en tants d’altres llocs arreu de Catalunya – en els terratrèmols del segle XV.
Esmorzem a l’empara dels contraforts de la l’ermita, a cobert del vent i gaudint – si més no – de la llum del sol. Orfes de fotògrafs em tocarà a mi avui fer aquesta tasca.
L’ermita serà a partir de l’any 1.200, el referent d’una de les grans cases de Gallifa, el Sobregrau que passarà de la toponímia al llinatge. Durant el segle XX es feren grans modificacions a la casa pairal, que li han atorgat una semblança més de caserna que de masia.
Desfem els nostres passos, i confirmem la nostra impressió matinal, el sol no ha pogut desfer la intensa gebrada, que romandrà damunt els arbres i plantes, avui, demà i qui sap quants dies.
El rellotge del cotxe que es troba sota el sol, marca 15 graus; abans d’arribar a Sant Feliu de Codines son únicament 12, i només 10 quan arribem a Castellar del Vallès.
Demà potser que fem cas a les previsions meteorològiques i aprofitem el temps per fer tasques dins la llar.
© Antonio Mora Vergés
Sortíem aquest mati del dia 17 de novembre de 2.007 , malgrat el fred intens, però no inusual pels que tenim una mica de memòria, el Josep Maria Perarnau i Bover ,degà de la “ Productora “ i l’Antonio Mora Vergés, al voltant de les 10,00 hores des de Castellar del Vallès. El vehicle marcava 3 graus i no assoliríem els dos dígits en cap moment durant el viatge d’anada, Sentmenat, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, el Mas del Fonoll, i la riera de la Baliarda.
Semblava que gaudiríem d’un mati de sol, ben aviat però, el camí ample esdevé un corriol , passem de la solana a la obaga, i ens trobem alhora que una temperatura glacial com manifesta la gebrada que emblanquina la vegetació, una altíssima humitat que ens fa sentir el fred fins al moll dels ossos; tot i portar guants ens sentim les mans balbes. Els colors propis d’aquesta estació; daurats, grocs, vermells, verds,... semblen també com nosaltres patir les conseqüències d’aquest fredorada.
Creuem la riera sota un sol que malgrat l’hora, passades les 11,00 del mati, no te ja l’energia suficient per desfer el glaç superficial, que és per a nosaltres més perillós que les pedres inestables. Ens creuem amb unes motos que s’entretenen tornant al fang la seva capacitat enganxosa; a la part solana, això hauria estat aixecar una polseguera.
Per un camí ample en el que s’aprecien clarament des de petjades de cavall, a senyals de pneumàtics, comencem literalment a pujar a Santa Maria de Grau, en menys d’un quilòmetre hem passat del nivell de la riera, a trobar-nos dins d’un pla des d’on veiem a la nostra esquerra, entre els arbres del bosc la casa anomenada la Vila, i en primer termes les runes de Santa Maria de Grau; la primera ermita, avui quasi enrunada, era de petites proporcions; com a màxim cinc metres de llarg per tres d’ample; les dades foren fàcils de comprovar tota vegada que sota el petit turó, romanen amb tota certesa els fonaments del temple. Avui dissortadament les urgències dels governs son unes altres, ho recollim únicament perquè volem creure allò que diu la saviesa popular “ no hi ha mal que cent anys duri “. A menys de cinquanta metres es troba l’actual ermita de Santa Maria de Grau, també d’estil romànic , de majors proporcions, és clarament hereva pel que fa als materials de l’anterior. Els nostres avantpassats reciclaven – per així dir-ho – de forma natural. Que li ha passat al primer món, per oblidar coses tant i tant elementals i bàsiques ?
Una possible explicació – pel que fa a les runes i a l’actual ermita de la Mare de Déu - la podríem trobar – com en tants d’altres llocs arreu de Catalunya – en els terratrèmols del segle XV.
Esmorzem a l’empara dels contraforts de la l’ermita, a cobert del vent i gaudint – si més no – de la llum del sol. Orfes de fotògrafs em tocarà a mi avui fer aquesta tasca.
L’ermita serà a partir de l’any 1.200, el referent d’una de les grans cases de Gallifa, el Sobregrau que passarà de la toponímia al llinatge. Durant el segle XX es feren grans modificacions a la casa pairal, que li han atorgat una semblança més de caserna que de masia.
Desfem els nostres passos, i confirmem la nostra impressió matinal, el sol no ha pogut desfer la intensa gebrada, que romandrà damunt els arbres i plantes, avui, demà i qui sap quants dies.
El rellotge del cotxe que es troba sota el sol, marca 15 graus; abans d’arribar a Sant Feliu de Codines son únicament 12, i només 10 quan arribem a Castellar del Vallès.
Demà potser que fem cas a les previsions meteorològiques i aprofitem el temps per fer tasques dins la llar.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada