Diumenge 20 de gener de 2.008, havíem quedat en trobar-nos a Castellterçol per esmorzar, i desprès apropar-nos a Castellcir, l’excusa era visitar el seu llegendari i més que famós castell o qal’at. Trobàvem boira des de Sant Feliu de Codines, que s’aniria espessint progressivament, fins ésser quasi solida en arribar davant la Violeta; aquest establiment feia vacances des del 9 i fins al 23 de gener, i ens reuniríem a La Teula amb el Toni i la Raquel, per donar bon compte d’un esmorzar de forquilla i ganivet : Peus de porc amb llagostins, bacallà a la romana, llom de porc, pa amb tomàquet, cigrons amb cansalada, un bon vinet, una ampolla d’aigua, i quatre cafès amb llet, ens prepararien el cos per suportar alhora, el fred, la boira, i l’intens programa que els tenia preparat.
Ens aturaríem breument per veure i fotografiar la Taula de Castellcir; seguiríem fins a Sant Andreu, on amén d’admirar l’església romànica, ens confortaríem una vegada més amb les boniques paraules que hom pot llegir en un monòlit situat en el parc que hi ha a la façana posterior :
No ens manqui valentia
Per estimar la Pàtria :
Déu ha creat els pobles.
Advertim moviments de terra en aquell tram de la riera de Castellcir, que atribuïm [ ens caldrà confirmar-ho ] a l’esperat pantà per garantir mínimament l’aigua de boca, en aquesta població del Moianès.
El tram fins a la Popa el faríem a causa de la intensa boira pel camí ample, i entraríem al castell per la seva part més fotogènica. En assolir aquella alçaria, quasi com un miracle, s’esvairia la boira i podríem fins i tot esmorzar davant de l’ermita, mentre un sol reparador ens acarona i ens eixuga la roba. Tots plegats : El toni, la Raquel, la meva esposa i jo mateix, agraïm con un do de Déu, aquell moment de pau i serenor.
Advertim la manca d’alguns elements ornamentals, que ens temem hauran passar a formar del boti des vàndals, brètols i altres energúmens inclassificables, que dissortadament augmenten de forma exponencial.
Fem la tornada amb la màxima cura i atenció pel camí estret i sinuós que neix prop de les escales, arribem sense contratemps novament davant la Torrassa dels Moros, i un cop superada la porta ens trobem fins a dos grups d’excursionistes amb força quitxalla que ens preguntem com arribar al castell. Més enllà de la nostra explicació, l’objectiu és ara visible; els esperonem amb la frase de sempre; com a molt mitja hora !
En el camí fins a Castellterçol, novament la boira fa acte de presencia, i ens acomiadem del Toni i la Raquel, de forma ràpida tota vegada que la temperatura ha davallat fins al 4 graus. Ens trobarem la Passada de Sant Antoni en creuar Caldes de Montbui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada