La Pell de brau

El nom identifica per algunes persones un concret espai físic, val a dir que com en les històries clàssiques qualsevol semblança amb la realitat serà pura coincidència, quan als fets que tot seguit us explicaré :

En l’evangeli de Lc 19, trobem el relat en que s’explica la trobada entre Jesús i Zaqueu, el cap dels cobradors d’impostos de Jericó; no va agradar gaire a la concurrència de l’època aquesta relació, i segons l’evangelista sembla que “tots els que ho van veure murmuràvem contra Jesús “ ; no he sabut trobar en cap text de l’antic testament, una norma que qualifiqui com pecat i/o causa d’impuresa ritual, l’exercici de recaptar impostos; agrairé molt tenir-ne coneixement si existeix, perquè aleshores tindrem el fonament , de la pèssima fama d’aquest gremi particular.

Trobo molt interessant la confessió espontània de Zaqueu “ als que he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més “. La corrupció d’un subjecte concret, sovint degrada – com en aquest cas – la imatge col·lectiva, però certament és una tasca impossible eliminar si més no la possibilitat d’algun fet aïllat i puntual de corrupció en tots i cadascun dels col·lectius en que ens agrupem les persones. Atès aquest fet va sobtar no poc a la pell de brau, que en ocasió d’un escàndol de corrupció que va portar a la presó als caps dels cobradors d’impostos d’una molt important província, l’aprovació – segons sembla – d’un sistema d’incentius als cobradors, que participaven percentualment de les resultes del frau descobert, fins en el cas, que finalment els òrgans de justícia, amb un retard que superava de mitja els cinc anys, dictaminessin que la raó estava de part del contribuent.

Per evitar episodis de corrupció puntual, s’implantava un sistema que fomentava la corrupció generalitzada !

La pell de brau, més enllà del sol que hi lluïa de mitjana quasi 350 dies l’any, estava lluny de ser un paradís; les lluites interminables entre el centre i les perifèries; ara per raons econòmiques, ara per qüestions derivades de les diferents llengües i/o cultures; ara per la imposició matemàtica de la demografia del nacionalisme espanyol, enfront dels catalans , bascos, i en menor mesura dels gallecs, havia donat lloc a odis seculars quina raó inicial en algun cas ningú recordava de manera exacta; víctimes de l’anomenada Guerra Civil, les anteriors, les derivades pròpiament del conflicte bèl·lic i les posteriors fins al dia d’avui; els qui tenien comptes pendents dels enfrontaments entre Carlins i Isabelins;.... ..., hi havia qui ho remuntava a la guerra de 1.714, i fins en el paroxisme, algú situava l’inici del conflicte en la disputa entre Cain i Abel !.

l’odi malgrat la sequera persistent continuava donant fruits, collites excepcionals – si em permeteu l’expressió- a la pell de brau.

L’any 2.008 hom trobava observadors internacionals per tot arreu !; quan a la corrupció econòmica Europa no podia fer-hi gaire res, però els “problemes” que havien sorgit durant l’any 2.007: els retards continus per avaries en la xarxa dels ferrocarrils de proximitat; el tall del subministrament elèctric a Barcelona, explicat en clau també d’avaria inevitable; els esfondraments a les obres de l’Ave, que van obligar a milers i milers d’usuaris a perdre entre 3 i 5 hores cada dia durant mesos i mesos ! ; tot això dut a terme sota el govern d’un nacionalisme espanyol pretèsament moderat, s’havia interpretat en algunes cancelleries com una provocació al poble català per tal de fer-lo aixecar en armes, i justificar així el seu genocidi definitiu !.

Una vegada més però, el fair play d’aquesta particular raça, havia aconseguit evitar la seva desaparició!.

La celebració d’eleccions generals en els primers mesos de l’any, i la possibilitat que fossin els guanyadors els nacionalistes espanyols radicals, era la raó ultima del desplegament d’observadors internacionals, que valoraven de forma diària la necessitat de situar sobre el terreny forces militars d’interposició.

La premsa dels primers dies del 2.008, era la darrera noticia que trobava quan a la situació per demés tensa a la pell de brau; l’ordinador no em donava cap raó per explicar aquesta manca d’informació, però atesa l’atracció pel foc dels pobles de la península, tot senyalava un greu enfrontament, un més entre el centre i la perifèria.

El llenguatge polític es reduïa a fer funcionar en un i altre sentit els ventiladors, i més enllà de l'anècdota del regal d'un sobre de de llavors oloroses, per part del nacionalisme espanyol moderat, presumiblement per tapar i/o per dissimular fins on fos possible la pudor intensa, l'ambient va assolir una densitat quasi física; vaig pensar un moment en aquella famosa frase de l’obra tràgica de Shakespeare; Hamlet, alguna cosa fa pudor de podrit a la pell de brau; potser la mateixa pell, eixuta, resseca, plegada i desplegada mil vegades, havia acabat desapareixent per consumpció i amb ella també, tots els odis i els odiadors, els corruptes i els corruptors, i dissortadament llevat de mi, també tots els catalans!

Em costava localitzar des de l’estació òrbital, el lloc concret on es trobava la pell de brau, abans de les conseqüències terribles del canvi climàtic.

(c) Antonio Mora Vergés