Ens havíem assabentat de la mort del senyor Vicenç de manera casual; la major part dels nostres veïns gaudien dels seus dies de lleure fora de Castellar del Vallès; el nostre comunicant ens deia que s’havia mort mentre estava xerrant amb altres persones.
Anàvem, els sogres, la meva esposa i jo fins al tanatori Municipal , on donava el meu condol al fill del meu lector, qui ens confirmava la mort “amable” del seu pare que havia fet ja el 93 anys.
La meva relació amb el senyor Vicenç es remuntava a l’any 1.972 , quan ens instal·làvem a la casa del Carrer Aneto 18; havíem estat sempre uns bons veïns, ell amb nosaltres, i nosaltres amb ell; en el nostre cas començàvem un projecte de vida; vindrien les filles : la Montserrat, la Núria, els gran moments de felicitat en la vida de qualsevol persona; també viuríem en aquesta casa, moments durs; malalties greus, accidents, intervencions quirúrgiques, i la mort del meu pare. En el seu cas, i fins a la malaltia de la seva esposa, van poder viure uns anys plens de felicitat; desprès vindria la llarga malaltia de la seva esposa, la seva pèrdua, i el deteriorament inexorable dels anys, que sempre amb el cap clar, intentaria no traslladar al seu fill.
Era un lector empedreït de La Forja, i sempre que trobava alguna de les meves històries, tenia el detall – que li vaig agrair sempre – de fer-me’n el seu comentari, quasi sempre en termes elogiosos, i amb paraules que m’esperonaven a continuar amb aquesta dèria meva.
En la meva concepció del món, quan se’ns tanquen aquests ulls humans, lluny d’una foscor infinita, accedim a una llum inesgotable.
Tinc per cert que el senyor Vicenç llegirà aquesta crònica, i ho farà en companyia del meu pare, i de tots aquells que ens han estimat, i que estan ja gaudint de la gloria celestial.
No perdré pas els seus comentaris, que això si, m’arribaran ara d’una forma diferent. Que son sinó les reflexions que fem sobre qualsevol tema ?
Recordo com tothom diu als pares d’una i altra part en els casaments; no perdreu un fill/filla, guanyeu un fill/filla ! . Doncs això mateix succeeix en el traspàs d’un lector conegut; d’ara en endavant a més dels lectors que anem guanyant a la terra, tenim la possibilitat de guanyar-nos també tots els del Cel !
Caldrà – si cap encara – ser més acurats en allò que escrivim, i sobretot fer-ho amb alçada de mires; des d’ara ens cal pensar no únicament en els lectors propers físicament, sinó també i de manera molt especial, en els que ens llegiran des de “dalt”.
© Antonio Mora Vergés
Anàvem, els sogres, la meva esposa i jo fins al tanatori Municipal , on donava el meu condol al fill del meu lector, qui ens confirmava la mort “amable” del seu pare que havia fet ja el 93 anys.
La meva relació amb el senyor Vicenç es remuntava a l’any 1.972 , quan ens instal·làvem a la casa del Carrer Aneto 18; havíem estat sempre uns bons veïns, ell amb nosaltres, i nosaltres amb ell; en el nostre cas començàvem un projecte de vida; vindrien les filles : la Montserrat, la Núria, els gran moments de felicitat en la vida de qualsevol persona; també viuríem en aquesta casa, moments durs; malalties greus, accidents, intervencions quirúrgiques, i la mort del meu pare. En el seu cas, i fins a la malaltia de la seva esposa, van poder viure uns anys plens de felicitat; desprès vindria la llarga malaltia de la seva esposa, la seva pèrdua, i el deteriorament inexorable dels anys, que sempre amb el cap clar, intentaria no traslladar al seu fill.
Era un lector empedreït de La Forja, i sempre que trobava alguna de les meves històries, tenia el detall – que li vaig agrair sempre – de fer-me’n el seu comentari, quasi sempre en termes elogiosos, i amb paraules que m’esperonaven a continuar amb aquesta dèria meva.
En la meva concepció del món, quan se’ns tanquen aquests ulls humans, lluny d’una foscor infinita, accedim a una llum inesgotable.
Tinc per cert que el senyor Vicenç llegirà aquesta crònica, i ho farà en companyia del meu pare, i de tots aquells que ens han estimat, i que estan ja gaudint de la gloria celestial.
No perdré pas els seus comentaris, que això si, m’arribaran ara d’una forma diferent. Que son sinó les reflexions que fem sobre qualsevol tema ?
Recordo com tothom diu als pares d’una i altra part en els casaments; no perdreu un fill/filla, guanyeu un fill/filla ! . Doncs això mateix succeeix en el traspàs d’un lector conegut; d’ara en endavant a més dels lectors que anem guanyant a la terra, tenim la possibilitat de guanyar-nos també tots els del Cel !
Caldrà – si cap encara – ser més acurats en allò que escrivim, i sobretot fer-ho amb alçada de mires; des d’ara ens cal pensar no únicament en els lectors propers físicament, sinó també i de manera molt especial, en els que ens llegiran des de “dalt”.
© Antonio Mora Vergés
Abans de rés, dir-li que sento la pèrdua del seu amic.
ResponEliminaHe trobat fa poc aquest bloc, i l'haig de felicitar per la feina feta.
Vaig trobar el bloc buscant fotografies, de Monistrol de Calders, ja que dilluns passat, vaig anar amb la meva moto (per primer cop), fent un passeig per la carretera i aquella zona em va agradar molt, de fet tota la zona del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
Trobo que és un tresor que tenim molt aprop i que sovint no en som conscients.
Pel que fa al bloc, nomès volia fer-li una apreciació.
En un missatge parlava de si el Català sobreviurà en els nostres dies. Jo n'estic segur! i no tinc dubtes de que el Català sobreviurà i cal treballar perquè creixi, pertant el convido a que aporti el seu gra de sorra possant el seu bloc en català, ja que Google és de les poques empreses que aposten pel català, Aprofitem-ho!
Rés més! felicitats pel bloc, i ja l'enllaçaré des del meu, per fer-li publicitat. (també el convido a que s'hi passi).
Apa: Salut i República!!