.jpg)
En refereixo al Feliu Añaños i Masllovet, responsable de la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , habitual company de sortides, al qui li agrada definir-se com “caçador d’imatges” ; ell no va néixer en aquesta plana deliciosa, per quina raó la fascinació que exerceix sobre la seva persona, i al ensems gràcies a ell ,sobre molts altres, entre els que m’incloc, és si cap encara més d’encomiar. A banda del gentilici derivat del nom de la Vila, el cognom Padrisa, ha esdevingut de fet gentilici dels nascuts a Moià; a qui correspongui li demano que per la seva excepcional tasca, s’atorgui el dret de fer ús d’aquest llinatge al nostre Feliu Añaños i Masllovet.
Anàvem únicament nosaltres dos en aquesta ocasió, i això em permetia fer un itinerari addicional, a la sortida projectada per l’entorn de Moià. Agafàvem l’autopista més cara del món, i sortíem desprès de deixar més de 6€ prop de Viladordis, ja en terres del Bages on recolliríem imatges de l’església-Santuari de la Mare de Déu de Salut, l’edifici de bella factura és de planta romànica , tot i fer-se visibles per arreu elements pre-romànics; prop del temple, encerclada i reduïda per les quatre calçades de l’autopista, s ‘aixeca majestuosa encara la finca anomenada avui de les Marcetes, testimoni mut d’un passat agrícola que dona nom a l’indret, i en el que la veu d’aquesta casa tenia un pes especial. Feta la feina i encomanant a la Mare de Déu de la Salut, que continuï vetllant sempre per nosaltres, els presents i els absents, fem via en direcció al Moianès.
Deixàvem el vehicle prop de Coromines, i passant pel costat de la bassa que presenta un bon nivell d’aigua , seguíem fins la bassa de Casamitjana, que prop del camí presenta un lamentable estat d’abandó i es troba absolutament buida, recolliríem imatges de Sant Feliu de Rodors [Roldors, si fem cas del topònim correcte en català], i continuaríem en direcció al Rourell; on constatem que encara s’estan duent a terme obres de restauració a la casa, no trobem cap senyal de l’antiga bassa, avui transformada en dipòsit; ens aturarem per esmorzar a l’ombra dels pins, prop de l’anomenat bassal Roig des d’on sentim raucar almenys dos diferents classes de granotes i/o gripaus d’aigua. Li ho farem saber al nostre bon amic Josep Lainez –MOIÀ-GENM http://www.joseplainez.org/ genm@joseplainez.org
El darrer tram un cop superada la font que hi ha prop del dipòsit i/o punt d’aigua dels bombers, el fem ja sota un sol de justícia, que sembla més propi del mes de juny o fins de juliol, que de darreries d’abril. Primer els núvols de pols, i ben aviat el soroll atordidor, ens diuen que estem prop del Solà de la Vila, la imatge de l’anomenat Circuit verd ens confirma que com el Dante, avui hem fet una baixada a l’infern de Moià; potser com a conseqüència del sol abrusador, potser pels efectes de l’esforç esmerçat per superar el desnivell que ens deixarà de nou davant la bassa del Coromines, crec sentir una veu, que procedent de Sant Andreu de Clarà, s’eleva vers el Cel; Senyor atura aquest suplici !! , des del fons del meu cor, em sumo a la pregaria, amen !!
Tindrem temps encara per arribar-nos al Centre de la Vila, on el Feliu subscriptor com jo mateix de la revista la Tosca, n’adquirirà un exemplar per obsequiar-lo a la propietat de Biguetes a Granera.
Tornàvem dins l’horari previst al nostre Vallès Occidental. Com cantava l’Antonio Machin , és molt difícil estimar-se dos o més Comarques a la vegada i no tornar-se boig !
© Antonio Mora Vergés
Anàvem únicament nosaltres dos en aquesta ocasió, i això em permetia fer un itinerari addicional, a la sortida projectada per l’entorn de Moià. Agafàvem l’autopista més cara del món, i sortíem desprès de deixar més de 6€ prop de Viladordis, ja en terres del Bages on recolliríem imatges de l’església-Santuari de la Mare de Déu de Salut, l’edifici de bella factura és de planta romànica , tot i fer-se visibles per arreu elements pre-romànics; prop del temple, encerclada i reduïda per les quatre calçades de l’autopista, s ‘aixeca majestuosa encara la finca anomenada avui de les Marcetes, testimoni mut d’un passat agrícola que dona nom a l’indret, i en el que la veu d’aquesta casa tenia un pes especial. Feta la feina i encomanant a la Mare de Déu de la Salut, que continuï vetllant sempre per nosaltres, els presents i els absents, fem via en direcció al Moianès.
Deixàvem el vehicle prop de Coromines, i passant pel costat de la bassa que presenta un bon nivell d’aigua , seguíem fins la bassa de Casamitjana, que prop del camí presenta un lamentable estat d’abandó i es troba absolutament buida, recolliríem imatges de Sant Feliu de Rodors [Roldors, si fem cas del topònim correcte en català], i continuaríem en direcció al Rourell; on constatem que encara s’estan duent a terme obres de restauració a la casa, no trobem cap senyal de l’antiga bassa, avui transformada en dipòsit; ens aturarem per esmorzar a l’ombra dels pins, prop de l’anomenat bassal Roig des d’on sentim raucar almenys dos diferents classes de granotes i/o gripaus d’aigua. Li ho farem saber al nostre bon amic Josep Lainez –MOIÀ-GENM http://www.joseplainez.org/ genm@joseplainez.org
El darrer tram un cop superada la font que hi ha prop del dipòsit i/o punt d’aigua dels bombers, el fem ja sota un sol de justícia, que sembla més propi del mes de juny o fins de juliol, que de darreries d’abril. Primer els núvols de pols, i ben aviat el soroll atordidor, ens diuen que estem prop del Solà de la Vila, la imatge de l’anomenat Circuit verd ens confirma que com el Dante, avui hem fet una baixada a l’infern de Moià; potser com a conseqüència del sol abrusador, potser pels efectes de l’esforç esmerçat per superar el desnivell que ens deixarà de nou davant la bassa del Coromines, crec sentir una veu, que procedent de Sant Andreu de Clarà, s’eleva vers el Cel; Senyor atura aquest suplici !! , des del fons del meu cor, em sumo a la pregaria, amen !!
Tindrem temps encara per arribar-nos al Centre de la Vila, on el Feliu subscriptor com jo mateix de la revista la Tosca, n’adquirirà un exemplar per obsequiar-lo a la propietat de Biguetes a Granera.
Tornàvem dins l’horari previst al nostre Vallès Occidental. Com cantava l’Antonio Machin , és molt difícil estimar-se dos o més Comarques a la vegada i no tornar-se boig !
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada