Se’n perd l’ofici; amb la deslocalització del tèxtil la major part d’activitats que hi estaven relacionades: fàbriques de fil, teixidors, cosidores de peces,... fins a la que havia estat sens dubte la màxima il·lusió de molts joves del Vallès i les àrees tèxtils, el viatjant.
Estem immersos en una davallada econòmica, provocada bàsicament per la pèrdua de confiança, en els qui gestionen la “cosa pública “ ; polítics, funcionaris, entitats financeres, ... està clar que les ideologies – siguin quines siguin – no son culpables en cap mesura de l’actual situació; com està encara més clar que emparant-se en totes i cadascunes d’elles, s’han fet, es fan – encara – i ens temem que continuaran duent-se a terme autèntiques barbaritats. ¿ Que ha canviat d’ença d’un any en la NOSTRA economia, en la ESPANYOLA ?, Clar , i ras, RES !. i, doncs, ¿ perquè s’atura la construcció, l’atur creix exponencialment, les famílies redueixen el consum habitual, i la fam comença a fer-se present en les capes més desfavorides de la societat? . Reitero la meva resposta, per la pèrdua de confiança, en els qui gestionen la “cosa pública “ ; polítics, funcionaris, entitats financeres, ... estic obert a considerar altres possibilitats.
S’explica sempre en situacions com l’actual , una història que en clau nacional d’Espanya diu :
Hi havia una vegada una població, en la que a tothora només senties dir : això esta molt malament; la situació empitjora per moments; el més greu encara està per arribar; i un seguit d’expressions que anaven minvant la moral i l’esperança dels seus habitants. Alguns fins i tot, varen fer les maletes, com única sortida davant una hecatombe tant i tant evident. Un mati a la fonda, residència , hotel de la població va arribar un viatjant – sembla que català – i li va dir al propietari que li deixava les maletes, perquè volia fer un tomb pel poble per tal de valorar si era un lloc adequat per a fer-hi negoci. Li va deixar 1.000 pessetes com a dipòsit, que li havien de ser tornades si finalment decidia marxar. Amb el diner a la ma, el propietari de l’hotel, va veure oberta la ocasió de posar-se al dia amb el pastisser, i dit i fet, se’n va anar a trobar-lo i li va lliurar les 1.000 pessetes; el pastisser tenia un deute pendent amb la fàbrica de farina, i tant bon punt va sortir el propietari de l’hotel, li va dir a la seva esposa que anava a pagar el deute a la fàbrica; el de la fàbrica de farina tenia un deute amb el mecànic, i com els anteriors personatges va anar a cancel·lar-lo; el mecànic va fer el mateix amb la ferreteria; aquest amb l’agencia de transports; l’agencia amb el propietari de la benzinera local: la benzinera tenia un deute amb un mestre d’obres; el mestre d’obres amb el magatzem ; els del magatzem amb el pintor ; el pintor tenia deutes a la botiga de queviures; la botiga en tenia a la farmàcia; el farmacèutic devia diners al sastre i tot just va satisfer-lo mentre el viatjant estava explicant-li la bondat dels nous generes tèxtils estiuencs anomenats justament “frescos”; el sastre estava a punt d’explicar al viatjant allò de : això esta molt malament; la situació empitjora per moments; el més greu encara està per arribar, però la entrada del farmacèutic li va fer pensar que la situació estava fent un tomb, i li va encarregar una dotzena de metres al viatjant. Tant bon punt va ser fora, el sastre que mentre feien obres a casa seva vivia a l’hotel, va anar a pagar el deute que hi tenia, 1.000 pessetes.
El viatjant va fer un tomb pel poble, i en no veure cap altra sastreria ni comerç de roba, va tornar a l’hotel i li va dir al propietari que marxava per intentar arribar fins a la propera població on faria nit; el propietari li va tornar les 1.000 pessetes.
Tothom al poble estava animat; tant que s’afirmava per arreu a tothom que volia sentir-ho; que la cosa havia fet un tomb per a bé; que estava clar que les coses anaven millorant ràpidament. I que la crisi ja s’havia superat. I, amic lector, certament així va ser.
El nom del poble ?. Pongamos que hablo de Madrid !
© Antonio Mora Vergés
Estem immersos en una davallada econòmica, provocada bàsicament per la pèrdua de confiança, en els qui gestionen la “cosa pública “ ; polítics, funcionaris, entitats financeres, ... està clar que les ideologies – siguin quines siguin – no son culpables en cap mesura de l’actual situació; com està encara més clar que emparant-se en totes i cadascunes d’elles, s’han fet, es fan – encara – i ens temem que continuaran duent-se a terme autèntiques barbaritats. ¿ Que ha canviat d’ença d’un any en la NOSTRA economia, en la ESPANYOLA ?, Clar , i ras, RES !. i, doncs, ¿ perquè s’atura la construcció, l’atur creix exponencialment, les famílies redueixen el consum habitual, i la fam comença a fer-se present en les capes més desfavorides de la societat? . Reitero la meva resposta, per la pèrdua de confiança, en els qui gestionen la “cosa pública “ ; polítics, funcionaris, entitats financeres, ... estic obert a considerar altres possibilitats.
S’explica sempre en situacions com l’actual , una història que en clau nacional d’Espanya diu :
Hi havia una vegada una població, en la que a tothora només senties dir : això esta molt malament; la situació empitjora per moments; el més greu encara està per arribar; i un seguit d’expressions que anaven minvant la moral i l’esperança dels seus habitants. Alguns fins i tot, varen fer les maletes, com única sortida davant una hecatombe tant i tant evident. Un mati a la fonda, residència , hotel de la població va arribar un viatjant – sembla que català – i li va dir al propietari que li deixava les maletes, perquè volia fer un tomb pel poble per tal de valorar si era un lloc adequat per a fer-hi negoci. Li va deixar 1.000 pessetes com a dipòsit, que li havien de ser tornades si finalment decidia marxar. Amb el diner a la ma, el propietari de l’hotel, va veure oberta la ocasió de posar-se al dia amb el pastisser, i dit i fet, se’n va anar a trobar-lo i li va lliurar les 1.000 pessetes; el pastisser tenia un deute pendent amb la fàbrica de farina, i tant bon punt va sortir el propietari de l’hotel, li va dir a la seva esposa que anava a pagar el deute a la fàbrica; el de la fàbrica de farina tenia un deute amb el mecànic, i com els anteriors personatges va anar a cancel·lar-lo; el mecànic va fer el mateix amb la ferreteria; aquest amb l’agencia de transports; l’agencia amb el propietari de la benzinera local: la benzinera tenia un deute amb un mestre d’obres; el mestre d’obres amb el magatzem ; els del magatzem amb el pintor ; el pintor tenia deutes a la botiga de queviures; la botiga en tenia a la farmàcia; el farmacèutic devia diners al sastre i tot just va satisfer-lo mentre el viatjant estava explicant-li la bondat dels nous generes tèxtils estiuencs anomenats justament “frescos”; el sastre estava a punt d’explicar al viatjant allò de : això esta molt malament; la situació empitjora per moments; el més greu encara està per arribar, però la entrada del farmacèutic li va fer pensar que la situació estava fent un tomb, i li va encarregar una dotzena de metres al viatjant. Tant bon punt va ser fora, el sastre que mentre feien obres a casa seva vivia a l’hotel, va anar a pagar el deute que hi tenia, 1.000 pessetes.
El viatjant va fer un tomb pel poble, i en no veure cap altra sastreria ni comerç de roba, va tornar a l’hotel i li va dir al propietari que marxava per intentar arribar fins a la propera població on faria nit; el propietari li va tornar les 1.000 pessetes.
Tothom al poble estava animat; tant que s’afirmava per arreu a tothom que volia sentir-ho; que la cosa havia fet un tomb per a bé; que estava clar que les coses anaven millorant ràpidament. I que la crisi ja s’havia superat. I, amic lector, certament així va ser.
El nom del poble ?. Pongamos que hablo de Madrid !
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada