No puc dir-vos que la lectura de la Gran Enciclopèdia de Barcelona, pel que fa al lloc i les ermites esmentades, així suposat per a mi cap contrarietat, no n’esperava res, i en aquesta ocasió he trobat justament el que esperava, res !
Visitava en primer lloc Sant Jaume, l’ermita limita amb un ampli camp, en el que pasturen lliurament cavalls i poltres, justament un parell de poltres venien ràpidament al meu encontre, i em xiuxiuejaven quina era la millor de les perspectives possibles per recollir imatges d’aquest joia del romànic català.
Sembla que fou edificada en la primera meitat del segle XII, va romandre sota domini del Monestir de Santa Cecília de Montserrat, fins a la desamortització eclesiàstica, i d’aleshores ençà depèn de Sant Cristòfol.
Consta d’una nau rectangular rematada vers llevant per un absis semicircular on s’obre una finestra de doble esqueixada .L’absis és cobert amb un quart d’esfera i una teulada de lloses de pedra, mentre que la nau de volta de canó, és coberta amb una teulada clàssica de teula àrab.
En el mur posterior s’alça una petita creu de pedra, i a la façana trobem el campanar de paret.
L’existència de dues petites obertures a la porta de fusta ens permet recollit imatges de l’interior d’aquesta ermita.
Sembla que Sant Jaume fou sempre una capella rural.
Molt altrament Sant Cristòfol, situat entre l’edifici de la rectoria i el petit cementiri, edificat possiblement al segle XI o a les primeries del Segle XII, exercí com a Parròquia d’aquesta part alta del terme de Castellbell.
No hem pogut – tampoc - accedir a l’interior de l’església, de la que ens expliquen com a trets molts singulars que a diferencia de la major part de temples romànics, està encarada a tramuntana, i que l’absis [ invisible en trobar-se també el cementiri tancat (*)] sensiblement desviat de l’eix, apunta perfectament al Nord.
(*) Sembla que dissortadament s’ha posat de moda el robatori dels objectes funeraris de coure i bronze, com a conseqüència no tant de l’increment d’aquestes matèries primeres – que certamen s’han disparat de preu – com del relativisme moral d’aquesta societat, que sembla en nom del consum i del mercat, haver atorgat als pocavergonyes llicència per fer la seva.
L’edifici de l’església de Sant Cristòfol ha estat modificat en nombroses ocasions, i no sempre amb la cura que cabia esperar dels obrers d’aquells temps; sembla que al segle XVII es va refer el mur frontal i es construí el campanar de paret amb dues obertures; l’any 1981 en una restauració es posà de manifest aquesta desídia , en ocasió d’aparèixer sota la falsa volta de mig punt que s’ensorrà fàcilment, la coberta original feta amb bigues que reposaven sobre tres arcades obrades de forma grollera.
Castellbell te molts atractius; el Castell, el pont Gòtic, la fàbrica i l’església modernista de la Bauma,.... i per això sembla assenyat fer-vos el suggeriment de dedicar a la visita d’aquest població del Bagés, com a mínim un parell de caps de setmana.
Dit queda amics lectors.
© Antonio Mora Vergés
Visitava en primer lloc Sant Jaume, l’ermita limita amb un ampli camp, en el que pasturen lliurament cavalls i poltres, justament un parell de poltres venien ràpidament al meu encontre, i em xiuxiuejaven quina era la millor de les perspectives possibles per recollir imatges d’aquest joia del romànic català.
Sembla que fou edificada en la primera meitat del segle XII, va romandre sota domini del Monestir de Santa Cecília de Montserrat, fins a la desamortització eclesiàstica, i d’aleshores ençà depèn de Sant Cristòfol.
Consta d’una nau rectangular rematada vers llevant per un absis semicircular on s’obre una finestra de doble esqueixada .L’absis és cobert amb un quart d’esfera i una teulada de lloses de pedra, mentre que la nau de volta de canó, és coberta amb una teulada clàssica de teula àrab.
En el mur posterior s’alça una petita creu de pedra, i a la façana trobem el campanar de paret.
L’existència de dues petites obertures a la porta de fusta ens permet recollit imatges de l’interior d’aquesta ermita.
Sembla que Sant Jaume fou sempre una capella rural.
Molt altrament Sant Cristòfol, situat entre l’edifici de la rectoria i el petit cementiri, edificat possiblement al segle XI o a les primeries del Segle XII, exercí com a Parròquia d’aquesta part alta del terme de Castellbell.
No hem pogut – tampoc - accedir a l’interior de l’església, de la que ens expliquen com a trets molts singulars que a diferencia de la major part de temples romànics, està encarada a tramuntana, i que l’absis [ invisible en trobar-se també el cementiri tancat (*)] sensiblement desviat de l’eix, apunta perfectament al Nord.
(*) Sembla que dissortadament s’ha posat de moda el robatori dels objectes funeraris de coure i bronze, com a conseqüència no tant de l’increment d’aquestes matèries primeres – que certamen s’han disparat de preu – com del relativisme moral d’aquesta societat, que sembla en nom del consum i del mercat, haver atorgat als pocavergonyes llicència per fer la seva.
L’edifici de l’església de Sant Cristòfol ha estat modificat en nombroses ocasions, i no sempre amb la cura que cabia esperar dels obrers d’aquells temps; sembla que al segle XVII es va refer el mur frontal i es construí el campanar de paret amb dues obertures; l’any 1981 en una restauració es posà de manifest aquesta desídia , en ocasió d’aparèixer sota la falsa volta de mig punt que s’ensorrà fàcilment, la coberta original feta amb bigues que reposaven sobre tres arcades obrades de forma grollera.
Castellbell te molts atractius; el Castell, el pont Gòtic, la fàbrica i l’església modernista de la Bauma,.... i per això sembla assenyat fer-vos el suggeriment de dedicar a la visita d’aquest població del Bagés, com a mínim un parell de caps de setmana.
Dit queda amics lectors.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada