Ens tocava al Feliu Añaños i Masllovet i a l’Antonio Mora Vergés, fer de sherpas per tal que el Josep Sansalvador i Castellet, persona que avui té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat al Monestir de Bellpuig de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera, l’Eliseu Peidró i Ramí, expert “pràctic” en el romànic del nostre país, l’Antoni Uriz i el Joan Escoda i Prats, poguessin conèixer el lloc on son encara visibles – els vàndals, la tribu més nombrosa a Catalunya, no han actuat almenys en el moment de fer aquesta crònica de la forma que solen fer-ho, destrossant-ho tot -.les restes d’aquestes ermita romànica, de quina existència únicament en diu l’Enciclopèdia del Romànic Català; hom diu que hi havia una ermita sota l’advocació de Sant Pere .....
Ens trobàvem al Mas Vilanova del Plà, des d’on donaríem inici a la nostra sortida. Teníem el compromís dels propietaris que ens permetrien accedir a l’interior de l’ermita de Sant Jaume de Vilanova, a partir de les 12,30 hores; un cop tornats de la nostra expedició.
El camí un cop arribats quasi al llit de la riera d’Oló, segueix sota les línies de molt alta tensió i abans d’un quilòmetre trobem a la nostra dreta un trencall que esperàvem trobar ple de vegetació – com succeeix en algun moment en que comença a fer-se indistingible -, i ens hem trobat amb un fangar impressionant, que malgrat el suau ascens ens ha fer passar-les magres, fins el petit pujol que batejàvem en una ocasió anterior, com de Sant Pere de Vilanova.
Ens explicava el Josep Canemasses, de l’Associació d’Amics dels Castell d’Oló, la primera vegada que hi accedíem , que gràcies a un pagès van tenir coneixement que s’hi trobaven les restes d’una ermita ; en el lloc hi ha una petita elevació coberta de vegetació, en la que clarament distingim els basaments d’una ermita romànica. Els membres d’aquesta associació, amb l’ajut desinteressat d’algunes persones, varen fer la tasca de netejar i desbrossar l’indret de forma voluntària, fins que des d’algun Departament de la Generalitat de Barcelona, se’ls va comunicar que no podien continuar amb aquella feina de recuperació del patrimoni , reservada als tècnics professionals.
Mai ningú, de la Generalitat de Barcelona, i/o de la Diputació homònima – pel que en tinc coneixement - ha vingut a documentar l’existència d’aquestes runes.
Desfem el nostres passos, i ben aviat som novament a l’aparcament del Mas Vilanova del Plà, a la finestra del conductor del vehicle del Joan Escoda i Prats, hi ha una nota escrita a mà, us deixem la porta de l’ermita oberta. Aquesta família, son excepcionals !
.jpg)
Deixem aquí una breu explicació sobre l’ermita de Sant Jaume de Vilanova : és una església sencera, de les poques de planta rodona, d’un diàmetre de 5,20 metres i sobresurt a llevant l’absis semicircular. Tot el perímetre de la nau és nu, encara que l’absis està decorat amb arcuacions llombardes, pròpies del segle XI, època en que cal datar l’església. Pel cantó de ponent , resta unida al Mas Vilanova del Plà que li dóna el nom. L’any 1930, el propietari encarregà la restauració a l’arquitecte Josep Puig i Cadalfach.
Avui és possible gaudir d’aquesta contemplació, desprès d’un àpat familiar, d’empresa, o d’entitat, tota vegada que la propietat lloga un ampli menjador amb cuina. Als telèfons 669.826.013 i/o al 93.744.92.42, us donaran una més amplia informació d’aquest servei.
M’acomiado del propietari de la casa, agraint-li la seva gentilesa.
El temps se’ns ha esgotat, i em cal fer la tornada per l’eix transversal, que agafarem a la sortida Moià - Oristà, per continuar – una vegada més – per l’autopista més cara del món.
No puc evitar sentir-me espoliat, i menys encara fer-ho saber a tothom.
Algun dia – espero que no massa llunya - el bon Déu es compadirà de nosaltres, i ens atorgarà la llibertat.
© Antonio Mora Vergés
Ens trobàvem al Mas Vilanova del Plà, des d’on donaríem inici a la nostra sortida. Teníem el compromís dels propietaris que ens permetrien accedir a l’interior de l’ermita de Sant Jaume de Vilanova, a partir de les 12,30 hores; un cop tornats de la nostra expedició.
El camí un cop arribats quasi al llit de la riera d’Oló, segueix sota les línies de molt alta tensió i abans d’un quilòmetre trobem a la nostra dreta un trencall que esperàvem trobar ple de vegetació – com succeeix en algun moment en que comença a fer-se indistingible -, i ens hem trobat amb un fangar impressionant, que malgrat el suau ascens ens ha fer passar-les magres, fins el petit pujol que batejàvem en una ocasió anterior, com de Sant Pere de Vilanova.
Ens explicava el Josep Canemasses, de l’Associació d’Amics dels Castell d’Oló, la primera vegada que hi accedíem , que gràcies a un pagès van tenir coneixement que s’hi trobaven les restes d’una ermita ; en el lloc hi ha una petita elevació coberta de vegetació, en la que clarament distingim els basaments d’una ermita romànica. Els membres d’aquesta associació, amb l’ajut desinteressat d’algunes persones, varen fer la tasca de netejar i desbrossar l’indret de forma voluntària, fins que des d’algun Departament de la Generalitat de Barcelona, se’ls va comunicar que no podien continuar amb aquella feina de recuperació del patrimoni , reservada als tècnics professionals.
Mai ningú, de la Generalitat de Barcelona, i/o de la Diputació homònima – pel que en tinc coneixement - ha vingut a documentar l’existència d’aquestes runes.
Desfem el nostres passos, i ben aviat som novament a l’aparcament del Mas Vilanova del Plà, a la finestra del conductor del vehicle del Joan Escoda i Prats, hi ha una nota escrita a mà, us deixem la porta de l’ermita oberta. Aquesta família, son excepcionals !
.jpg)
Deixem aquí una breu explicació sobre l’ermita de Sant Jaume de Vilanova : és una església sencera, de les poques de planta rodona, d’un diàmetre de 5,20 metres i sobresurt a llevant l’absis semicircular. Tot el perímetre de la nau és nu, encara que l’absis està decorat amb arcuacions llombardes, pròpies del segle XI, època en que cal datar l’església. Pel cantó de ponent , resta unida al Mas Vilanova del Plà que li dóna el nom. L’any 1930, el propietari encarregà la restauració a l’arquitecte Josep Puig i Cadalfach.
Avui és possible gaudir d’aquesta contemplació, desprès d’un àpat familiar, d’empresa, o d’entitat, tota vegada que la propietat lloga un ampli menjador amb cuina. Als telèfons 669.826.013 i/o al 93.744.92.42, us donaran una més amplia informació d’aquest servei.
M’acomiado del propietari de la casa, agraint-li la seva gentilesa.
El temps se’ns ha esgotat, i em cal fer la tornada per l’eix transversal, que agafarem a la sortida Moià - Oristà, per continuar – una vegada més – per l’autopista més cara del món.
No puc evitar sentir-me espoliat, i menys encara fer-ho saber a tothom.
Algun dia – espero que no massa llunya - el bon Déu es compadirà de nosaltres, i ens atorgarà la llibertat.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada