Anàvem a Montferri a menjar calçots; la nostra destinació era el restaurant Castell de Rocamora, ens agrada conciliar – quan és possible – la bona taula i la recollida d’imatges i dades d’aquest país minúscul.
Des del s. XII el municipi s'anomenava Puigtinyós. L'any 1917 canvià el nom, manllevant-lo de l'antic terme i castell de Montferri. Quan a l'origen del topònim d’aquesta població cal buscar-lo ja en temps dels romans, quan aquests extreien el mineral de ferro del terme, d'ací el topònim de Montferri. A principis del segle XI Adalbert d'Albinyana féu donació del lloc al monestir de Sant Cugat del Vallès i apareix el nom de Montferri per primera vegada. El 1214 Puigtinyós [ pertanyia a Guilleuma de Castellvell, a la mort de la qual passà al seu fill Guillem de Montcada, aquest el llegà al monestir de Santes Creus (1230), això causa diverses controvèrsies entre el monestir i els descendents fins el 1284. Al començament del segle XII s'esmenten diversos molins a la riba del Gaià, cosa que provocà enfrontaments amb els pobles veïns per l'aigua del riu. Als segles XV i XVI es desenvolupà una pròspera indústria de la llana, la qual comportà una notable immigració gascona. La gent de Puigtinyós col·laborà en la defensa de Cambrils del 1640 i molts d'ells foren assassinats per les tropes castellanes en retre's la plaça. Durant la Primera Guerra Carlina és formà un sometent liberal, per la qual cosa el poble es veié tot sovint ocupat pels carlins.
Com a edificis singulars cal destacar el santuari de la Mare de Déu de Montserrat, obra de l'arquitecte modernista Josep Maria Jujol, que fou deixeble de Gaudí. Començat a construir el 1926, restà abandonat i s'acabà en la dècada dels noranta. És un edifici d'estructura basilical que recorda les muntanyes de Montserrat i suggereix els elements naturals del medi i molt lligada a la terra per la seva textura. El castell de Rocamora esta documentat des del començament del segle XI i està situat al sud de Montferri i l'any 1985 va ser declarat Bé d'Interès Cultural. La Torre del Moro està situada dalt de la Tossa Grossa, és de forma ovalada i el 1985 també va ser declarada Bé d'Interès Cultural. A Vilardida hi ha el castell o Cal Tudó, possiblement originari del segle XII; altres punts a visitar són el rentador i les tres fonts; la del Dret, la del Lluïset i la de la Sofia.
El dia ventós va deixar sense llum, bona part de la Catalunya interior ; els esforços de reparació, sempre donen solució primer als lloc més poblats, això va fer impossible la visita de l’interior del recinte del santuari de la Mare de Déu de Montserrat. Des de les restes possiblement d’un comunidor, vaig intentar recollir-ne imatges.
Josep Maria Jujol va morir a Barcelona l'1 de Maig de 1949. Amb notable diferencies quan als materials, el santuari de la Mare de Déu de Montserrat és bàsicament de ciment, hi ha però força semblances estètiques amb l’església del Sagrat Cor de Vistabella a la Secuita, construïda entre 1917 i 1923. Hi ha una llarga llista d’obres d’aquest arquitecte, entre les que cal destacar el Retaule de Santa Maria de Guimerà, i l’excepcional Sagrari.
Hi ha - sortosament encara - tantes meravelles en aquest país, que fins i tot – tenint com tenim – els pitjors administradors del mon , possiblement – si el canvi climàtic no ho impedeix – els catalans dels segle XXII encara trobaran alguna resta del geni dels seus avantpassats.
© Antonio Mora Vergés
Des del s. XII el municipi s'anomenava Puigtinyós. L'any 1917 canvià el nom, manllevant-lo de l'antic terme i castell de Montferri. Quan a l'origen del topònim d’aquesta població cal buscar-lo ja en temps dels romans, quan aquests extreien el mineral de ferro del terme, d'ací el topònim de Montferri. A principis del segle XI Adalbert d'Albinyana féu donació del lloc al monestir de Sant Cugat del Vallès i apareix el nom de Montferri per primera vegada. El 1214 Puigtinyós [ pertanyia a Guilleuma de Castellvell, a la mort de la qual passà al seu fill Guillem de Montcada, aquest el llegà al monestir de Santes Creus (1230), això causa diverses controvèrsies entre el monestir i els descendents fins el 1284. Al començament del segle XII s'esmenten diversos molins a la riba del Gaià, cosa que provocà enfrontaments amb els pobles veïns per l'aigua del riu. Als segles XV i XVI es desenvolupà una pròspera indústria de la llana, la qual comportà una notable immigració gascona. La gent de Puigtinyós col·laborà en la defensa de Cambrils del 1640 i molts d'ells foren assassinats per les tropes castellanes en retre's la plaça. Durant la Primera Guerra Carlina és formà un sometent liberal, per la qual cosa el poble es veié tot sovint ocupat pels carlins.
Com a edificis singulars cal destacar el santuari de la Mare de Déu de Montserrat, obra de l'arquitecte modernista Josep Maria Jujol, que fou deixeble de Gaudí. Començat a construir el 1926, restà abandonat i s'acabà en la dècada dels noranta. És un edifici d'estructura basilical que recorda les muntanyes de Montserrat i suggereix els elements naturals del medi i molt lligada a la terra per la seva textura. El castell de Rocamora esta documentat des del començament del segle XI i està situat al sud de Montferri i l'any 1985 va ser declarat Bé d'Interès Cultural. La Torre del Moro està situada dalt de la Tossa Grossa, és de forma ovalada i el 1985 també va ser declarada Bé d'Interès Cultural. A Vilardida hi ha el castell o Cal Tudó, possiblement originari del segle XII; altres punts a visitar són el rentador i les tres fonts; la del Dret, la del Lluïset i la de la Sofia.
El dia ventós va deixar sense llum, bona part de la Catalunya interior ; els esforços de reparació, sempre donen solució primer als lloc més poblats, això va fer impossible la visita de l’interior del recinte del santuari de la Mare de Déu de Montserrat. Des de les restes possiblement d’un comunidor, vaig intentar recollir-ne imatges.
Josep Maria Jujol va morir a Barcelona l'1 de Maig de 1949. Amb notable diferencies quan als materials, el santuari de la Mare de Déu de Montserrat és bàsicament de ciment, hi ha però força semblances estètiques amb l’església del Sagrat Cor de Vistabella a la Secuita, construïda entre 1917 i 1923. Hi ha una llarga llista d’obres d’aquest arquitecte, entre les que cal destacar el Retaule de Santa Maria de Guimerà, i l’excepcional Sagrari.
Hi ha - sortosament encara - tantes meravelles en aquest país, que fins i tot – tenint com tenim – els pitjors administradors del mon , possiblement – si el canvi climàtic no ho impedeix – els catalans dels segle XXII encara trobaran alguna resta del geni dels seus avantpassats.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada