Palou [ potser del llatí , palea – oe, palla ], ens evoca clarament un altre paisatge, camps i camps de blat, que s’estenen per les terres planes del que en els segles futurs s’anomenarà Vallès Oriental, i quina capital s’anomena justament Granollers; per alguns derivat aquest topònim de l’abundància de granotes en aquest indret; certament en toponímia hi ha sempre més d’una opció possible i contràriament als qui defensen Granollers com ‘lloc de granotes’, tenim els qui sostenen que el sentit primigeni és “lloc de gra “.
Avui Palou és la barriada més singular de Granollers. L’antic poble de Palou, fou fusionat amb el municipi granollerí el dia 1 de gener de 1928, la qual cosa constituí una gran aportació territorial al reduït terme de la ciutat.
Palou és citat l’any 924 (Palatiolo) en un document de donació d’un camp a favor del monestir de Sant Cugat, i l’església parroquial de Sant Julià, màrtir, va ser consagrada el dia primer de desembre del 1103 pel bisbe de Barcelona, Berenguer, segons especifica el Speculum decanatus Vallensis.
El terme parroquial de Palou tenia trenta famílies entre els anys 1413 i 1421. L’església romànica de Sant Julià de Palou, consagrada el 1103, es trobava en molt mal estat el 1403; per aquest motiu hom en reclamà la reparació en diferents visites fins el 1508.
L’església actual, feta avançat el segle XVI, és un edifici gòtic tardà, d’una sola nau amb volta de creueria i capelles laterals. L’absis és poligonal i és reforçat per contraforts. És un dels pocs edificis gòtics ben conservats de la comarca, el qual, tot i haver sofert reformes posteriors, té una elegant portada formada per feixos de columnes, que acaben en petits capitells, amb motius vegetals flamígers.
Un factor característic del poble de Palou és la disseminació de les cases, ja que no hi ha un centre urbà pròpiament dit, encara que l’església parroquial i les escoles són relativament properes per a considerar-les el centre local.
Les cases de pagès, en alguns casos agrupades en petits verals, se situen a la plana del Congost i a les serres que l’envolten; entre elles, en el pla, cal citar Can Bassa (1644) i la Torre de les Aigües, que fins el 1936 tenia la capella i la imatge de la Mare de Déu de les Aigües, denominació popular de la Mare de Déu de les Neus, invocada pels beneficis de la pluja. La torre pertanyia ja al segle XV a la família Junyent, nissaga de personatges ben destacats fins l’any 1701. La imatge de la Verge era de pedra i es va perdre, decapitada, l’any 1936. També era venerada a Palou la Mare de Déu del Lledó en una capella propera a la Torre de les Aigües que fou enderrocada a mitjan segle XIX; a l’església de Sant Julià, hi ha una reproducció de la primitiva imatge del segle XIII.
A Palou es troben restes de la vil•la de Can Malla (segle II aC) i restes romanes disperses a Ca l’Amat i a Can Riera. Al començament del segle XX, el terme de Palou era anomenat per la producció de cànem, industrialitzat en una fàbrica situada a mig camí entre Granollers i Palou, però davant la competència del cànem italià i del jute indi, el conreu desaparegué l’any 1925, i fou substituït pel farratge destinat al bestiar boví estabulat per a la producció lletera, tramesa especialment a Barcelona.
Sant Julià de Palou i el seu cementiri annex, ens parlen – encara – d’un temps en que la nostra capacitat de contaminar, destruir i embrutar-ho tot era molt minsa. Dissortadament el progrés en aquest país nostre ,s’ha traduït majoritàriament en la pèrdua irreversible dels trets bàsic de la nostra identitat com a poble.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada