Ens havíem citat davant la porta de l’església del Monestir de Sant Cugat a les 9,30, vestíem de “diumenge”, les botes, anoracs, passamuntanyes, guants ,... estaven fora del lloc per visitar aquest cenobi monumental.
Mentre esperàvem tingué lloc una cerimònia funerària, en la que – una vegada més – comprovàvem que dissortadament s’ha perdut la noció de quines vestimentes son “ adequades “ i quines no, en semblants ocasions.
Arribaven finalment el Tomàs i La Paqui, i fetes les presentacions; aquí l’Antonio, i la Maria Jesús, donàvem inici a la nostra passejada per l’entorn exterior.
D’aquest monument, quina proximitat ha provocat injustificadament que no se li doni la importància que té, en trobem força informació :
Abadia benedictina situada dins la població de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). Fou el monestir més important del comtat de Barcelona i el més vinculat a l'obra primitiva de restauració religiosa del país, sobretot vers el Penedès. Els seus orígens, fins l'any 878, són confusos. Ocupava l'indret d'un antic castrum romà, construït prop del mil·liari vuitè de la via romana de Barcelona a Ègara (el castrum Octavianum), on Cugat sofrí el martiri al principi del s IV. La veneració del màrtir, cantada per Prudenci i recollida en els vells passionaris, féu que s'aixequés una església en el dit lloc, voltada de tombes cristianes, des del s V, que fou engrandida amb un absis poligonal al s VII, època en què és probable que hi residís ja un nucli monàstic.
Es creu que els àrabs destruïren el monestir vers el 717 i que aquest fou refet poc després de la conquesta de Barcelona (801), suposició que sembla confirmada per les construccions aparegudes a la part septentrional del claustre, d'època preromànica.
És completament gratuïta l'afirmació que fou Carlemany qui edificà el monestir el 785 i qui cedí la jurisdicció del castrum Octavianum i llocs veïns a un abat de nom Deodat. El primer abat conegut és Ostofred, que regia el monestir el 878 quan l'abadia fou posada sota el domini de l'església de Barcelona i del seu bisbe Frodoí per un precepte del rei Lluís el Tartamut. La sèrie de cinc o sis abats anteriors que donen els antics cronistes (Deodat, Abrabald, Sunifred, Donadéu, Otger i Odiló) no mereix cap confiança. La subjecció de Sant Cugat a la mitra de Barcelona fou objecte de múltiples discussions i, per bé que algunes butlles papals (1091, 1098 i 1120) parlen de l'exempció del monestir i de la seva submissió immediata a la Santa Seu, s'acabà reconeixent al bisbe de Barcelona el dret de visita i de correcció del monestir i dels monjos (1247 i 1251). L'abat Donadéu (904-917) i els seus successors es remarcaren per l'activitat restauradora i creadora de noves esglésies vers Rubí, Cervelló i Castellet del Penedès. A la fi del s X els dominis del monestir arribaven pel sud vers Gavà, Castelldefels, Cervelló, Subirats, Olèrdola, Font-rubí, Lavit i Castellet, i pel nord vers Castellolí, Igualada i Clariana, amb uns béns al peu del Montseny, a Palautordera.
La incursió d'Almansor (985) fou causa de la mort de l'abat Joan i de dotze monjos, alguns refugiats a Barcelona i d'altres al cenobi, que fou destruït i cremats els seus documents. Vol la tradició que alguns se salvessin a Sant Llorenç del Munt, on hom creà un nou monestir, lligat inicialment a Sant Cugat. Passat el perill, l'abat Odó, futur bisbe de Girona, reféu el monestir i el patrimoni, i obtingué una confirmació global dels seus béns del rei franc Lotari (986) i del papa Silvestre II (1002). Els ss XI i XII foren d'una intensa vida i activitat prop del monestir, protegit pels comtes del casal de Barcelona, que hi sojornaven sovint i hi reunien assemblees judicials i, més tard, corts. L'expansió del cenobi continuà pel Vallès, però sobretot pel Penedès, on adquirí i amplià els dominis vers Castellet, Calders, Albinyana i Santa Oliva, on fundà un priorat el 1158. Vers el 1089 l'abat de Tomeres, Frotard, legat papal, es féu amo del monestir, per concessió de Berenguer Ramon II el Fratricida, i n'expulsà els monjos que no l'acataren, bo i posant a la direcció del monestir Sanç Berenguer, monjo de Tomeres, de la casa comtal de Barcelona; però, després de llargues lluites i de l'oposició de l'arquebisbe de Narbona i del bisbe de Barcelona, els calgué abandonar l'abadia, que elegí un nou abat el 1091. Tot seguit, amb l'annexió dels monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb la Llacuna, Sant Pau del Camp, Sant Salvador de Breda i Sant Pere de Clarà amb el seu priorat de Font-rúbia, creat el 1098, formà com una petita congregació de cases que es desféu al s XII. L'augment del patrimoni obligà l'abat Guillem d'Avinyó (1174-1205) a repartir els dominis de l'abadia en quatre administracions o pabordies: la major o del Vallès, la del Penedès, la de Palau (Palautordera) i la del Llobregat, que devien alimentar durant uns mesos determinats la comunitat monàstica, composta de cinquanta persones, entre elles uns trenta monjos de cor. La vitalitat del monestir en aquest temps es palesa per les construccions monàstiques, que, iniciades per l'abat Guitard el 1013, continuaren als segles següents: l'església fou totalment refeta al s XII i s'acabà al s XIV, i en resultà un edifici de 52 metres de llargada per 23 d'amplada, de tres naus i tres absis, iniciada sota l'estil romànic i acabada en gòtic amb cúpula i cimbori octagonal, cobertes de nerviacions i una portalada i gran rosassa plenament gòtics a la façana; el claustre és signat per Arnau Cadell, i fou obrat vers el 1190; es troba al nord de l'església; forma un rectangle d'uns 35 metres de costat, i els seus 144 capitells són de temàtica rica i variada; al segle XVI fou construït un segon pis de tipus renaixentista i, vers el 1580, l'atri que el precedeix; el campanar es féu en tres etapes entre els ss XI i XVIII. Completaven el monestir el palau abacial, construït el 1736, i dependències monacals i per als oficis claustrals, avui desaparegudes, tot envoltat per una muralla amb torres, en bona part subsistent, feta entre el 1380 i el 1383.
Les espoliacions del s XIX li respectaren encara molta part del seu tresor artístic i documental, repartit avui dia entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Museu Diocesà i el British Museum, i retaules, orfebreria i utensilis del culte, entre els quals el retaule de Tots Sants, del 1375, obra de Pere Serra, retornat a Sant Cugat, juntament amb sarcòfags i vells retaules. Els documents, entre els quals el cartulari, editat en 1945-46, i noranta manuscrits es guarden a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Un d'aquests, l'anomenat Missal de Sant Cugat, esplèndidament il·lustrat, s'ha atribuït a Joan Melec, al començament del s XV. L'empenta inicial de Sant Cugat es mantingué encara al s XIII i part del XIV: el monestir fou un dels principals de la Congregació Claustral Tarraconense, de la qual els seus abats foren sovint els presidents. El monestir tenia aleshores 40 comunitaris i tingué molta ressonància l'assassinat del seu abat Arnau Ramon de Biure, el 1350. A mitjan s XIV s'inicià l'estancament i la decadència; des del 1385 els abats ja foren elegits pel papa i no per la comunitat, i s'accentuà l'autonomia de les pabordies i càrrecs monàstics (prior, sagristà, infermer, cellerer, cambrer, etc), cosa que disgregà la vida monàstica; i el mal s'agreujà amb els abats comendataris a partir del 1471. A la fi del s XV hi hagué, transitòriament, un taller d'impremta. Vers 1505-06 hom volgué annexionar l'abadia a la congregació d'observants de Valladolid, però els monjos s'hi resistiren, i molts foren trets de l'abadia i es refugiaren a les cases del monestir a Barcelona; l'acció conjunta de tots els membres de la Congregació Claustral evità la unió. La fi dels abats comendataris i l'inici dels de nomenament reial (1561) retornaren un xic de vitalitat al monestir, reformat en part el 1575. El nombre de monjos baixà a vint el 1730, i eren només catorze i alguns llecs al principi del s XIX, la majoria fills segons de cases nobles.
Fou exclaustrat el 1844, però el salvà un grup d'amants de l'art. L'església es convertí en parroquial de Sant Cugat, en substitució de l'antiga de Sant Pere d'Octavià, i el claustre fou protegit des del 1884 per la Comissió Provincial de Monuments de Barcelona, que inicià una restauració a càrrec d'Elies Rogent. El 1903 es feia una junta restauradora i el 1925 era declarat monument nacional. La diputació provincial i un patronat curen del monestir i la restauració; les seves dependències s'han destinat a diferents usos de tipus cultural: del 1968 al 1972 acollí la facultat de filosofia i lletres de la nova Universitat Autònoma de Barcelona.
Al voltant del recinte monàstic s’aplega una mostra de llibres; fèiem un tomb per les tendes de les diferents editorials, tot i advertint que també la cultura pateix les dramàtiques conseqüències d’aquesta astènia econòmica, que si no millora ràpidament ens portarà al col·lapse.
Ens acomiadàvem del Tomàs I la Paqui, que romandran encara una estona més recollint imatges; ens esperen obligacions familiars de gratíssim compliment. Un dinar de família.
Ah!, feu un forat a la vostra agenda per visitar – els que encara no ho han fet – els Monestir de Sant Cugat del Vallès.
© Antonio Mora Vergés.
Mentre esperàvem tingué lloc una cerimònia funerària, en la que – una vegada més – comprovàvem que dissortadament s’ha perdut la noció de quines vestimentes son “ adequades “ i quines no, en semblants ocasions.
Arribaven finalment el Tomàs i La Paqui, i fetes les presentacions; aquí l’Antonio, i la Maria Jesús, donàvem inici a la nostra passejada per l’entorn exterior.
D’aquest monument, quina proximitat ha provocat injustificadament que no se li doni la importància que té, en trobem força informació :
Abadia benedictina situada dins la població de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). Fou el monestir més important del comtat de Barcelona i el més vinculat a l'obra primitiva de restauració religiosa del país, sobretot vers el Penedès. Els seus orígens, fins l'any 878, són confusos. Ocupava l'indret d'un antic castrum romà, construït prop del mil·liari vuitè de la via romana de Barcelona a Ègara (el castrum Octavianum), on Cugat sofrí el martiri al principi del s IV. La veneració del màrtir, cantada per Prudenci i recollida en els vells passionaris, féu que s'aixequés una església en el dit lloc, voltada de tombes cristianes, des del s V, que fou engrandida amb un absis poligonal al s VII, època en què és probable que hi residís ja un nucli monàstic.
Es creu que els àrabs destruïren el monestir vers el 717 i que aquest fou refet poc després de la conquesta de Barcelona (801), suposició que sembla confirmada per les construccions aparegudes a la part septentrional del claustre, d'època preromànica.
És completament gratuïta l'afirmació que fou Carlemany qui edificà el monestir el 785 i qui cedí la jurisdicció del castrum Octavianum i llocs veïns a un abat de nom Deodat. El primer abat conegut és Ostofred, que regia el monestir el 878 quan l'abadia fou posada sota el domini de l'església de Barcelona i del seu bisbe Frodoí per un precepte del rei Lluís el Tartamut. La sèrie de cinc o sis abats anteriors que donen els antics cronistes (Deodat, Abrabald, Sunifred, Donadéu, Otger i Odiló) no mereix cap confiança. La subjecció de Sant Cugat a la mitra de Barcelona fou objecte de múltiples discussions i, per bé que algunes butlles papals (1091, 1098 i 1120) parlen de l'exempció del monestir i de la seva submissió immediata a la Santa Seu, s'acabà reconeixent al bisbe de Barcelona el dret de visita i de correcció del monestir i dels monjos (1247 i 1251). L'abat Donadéu (904-917) i els seus successors es remarcaren per l'activitat restauradora i creadora de noves esglésies vers Rubí, Cervelló i Castellet del Penedès. A la fi del s X els dominis del monestir arribaven pel sud vers Gavà, Castelldefels, Cervelló, Subirats, Olèrdola, Font-rubí, Lavit i Castellet, i pel nord vers Castellolí, Igualada i Clariana, amb uns béns al peu del Montseny, a Palautordera.
La incursió d'Almansor (985) fou causa de la mort de l'abat Joan i de dotze monjos, alguns refugiats a Barcelona i d'altres al cenobi, que fou destruït i cremats els seus documents. Vol la tradició que alguns se salvessin a Sant Llorenç del Munt, on hom creà un nou monestir, lligat inicialment a Sant Cugat. Passat el perill, l'abat Odó, futur bisbe de Girona, reféu el monestir i el patrimoni, i obtingué una confirmació global dels seus béns del rei franc Lotari (986) i del papa Silvestre II (1002). Els ss XI i XII foren d'una intensa vida i activitat prop del monestir, protegit pels comtes del casal de Barcelona, que hi sojornaven sovint i hi reunien assemblees judicials i, més tard, corts. L'expansió del cenobi continuà pel Vallès, però sobretot pel Penedès, on adquirí i amplià els dominis vers Castellet, Calders, Albinyana i Santa Oliva, on fundà un priorat el 1158. Vers el 1089 l'abat de Tomeres, Frotard, legat papal, es féu amo del monestir, per concessió de Berenguer Ramon II el Fratricida, i n'expulsà els monjos que no l'acataren, bo i posant a la direcció del monestir Sanç Berenguer, monjo de Tomeres, de la casa comtal de Barcelona; però, després de llargues lluites i de l'oposició de l'arquebisbe de Narbona i del bisbe de Barcelona, els calgué abandonar l'abadia, que elegí un nou abat el 1091. Tot seguit, amb l'annexió dels monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb la Llacuna, Sant Pau del Camp, Sant Salvador de Breda i Sant Pere de Clarà amb el seu priorat de Font-rúbia, creat el 1098, formà com una petita congregació de cases que es desféu al s XII. L'augment del patrimoni obligà l'abat Guillem d'Avinyó (1174-1205) a repartir els dominis de l'abadia en quatre administracions o pabordies: la major o del Vallès, la del Penedès, la de Palau (Palautordera) i la del Llobregat, que devien alimentar durant uns mesos determinats la comunitat monàstica, composta de cinquanta persones, entre elles uns trenta monjos de cor. La vitalitat del monestir en aquest temps es palesa per les construccions monàstiques, que, iniciades per l'abat Guitard el 1013, continuaren als segles següents: l'església fou totalment refeta al s XII i s'acabà al s XIV, i en resultà un edifici de 52 metres de llargada per 23 d'amplada, de tres naus i tres absis, iniciada sota l'estil romànic i acabada en gòtic amb cúpula i cimbori octagonal, cobertes de nerviacions i una portalada i gran rosassa plenament gòtics a la façana; el claustre és signat per Arnau Cadell, i fou obrat vers el 1190; es troba al nord de l'església; forma un rectangle d'uns 35 metres de costat, i els seus 144 capitells són de temàtica rica i variada; al segle XVI fou construït un segon pis de tipus renaixentista i, vers el 1580, l'atri que el precedeix; el campanar es féu en tres etapes entre els ss XI i XVIII. Completaven el monestir el palau abacial, construït el 1736, i dependències monacals i per als oficis claustrals, avui desaparegudes, tot envoltat per una muralla amb torres, en bona part subsistent, feta entre el 1380 i el 1383.
Les espoliacions del s XIX li respectaren encara molta part del seu tresor artístic i documental, repartit avui dia entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Museu Diocesà i el British Museum, i retaules, orfebreria i utensilis del culte, entre els quals el retaule de Tots Sants, del 1375, obra de Pere Serra, retornat a Sant Cugat, juntament amb sarcòfags i vells retaules. Els documents, entre els quals el cartulari, editat en 1945-46, i noranta manuscrits es guarden a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Un d'aquests, l'anomenat Missal de Sant Cugat, esplèndidament il·lustrat, s'ha atribuït a Joan Melec, al començament del s XV. L'empenta inicial de Sant Cugat es mantingué encara al s XIII i part del XIV: el monestir fou un dels principals de la Congregació Claustral Tarraconense, de la qual els seus abats foren sovint els presidents. El monestir tenia aleshores 40 comunitaris i tingué molta ressonància l'assassinat del seu abat Arnau Ramon de Biure, el 1350. A mitjan s XIV s'inicià l'estancament i la decadència; des del 1385 els abats ja foren elegits pel papa i no per la comunitat, i s'accentuà l'autonomia de les pabordies i càrrecs monàstics (prior, sagristà, infermer, cellerer, cambrer, etc), cosa que disgregà la vida monàstica; i el mal s'agreujà amb els abats comendataris a partir del 1471. A la fi del s XV hi hagué, transitòriament, un taller d'impremta. Vers 1505-06 hom volgué annexionar l'abadia a la congregació d'observants de Valladolid, però els monjos s'hi resistiren, i molts foren trets de l'abadia i es refugiaren a les cases del monestir a Barcelona; l'acció conjunta de tots els membres de la Congregació Claustral evità la unió. La fi dels abats comendataris i l'inici dels de nomenament reial (1561) retornaren un xic de vitalitat al monestir, reformat en part el 1575. El nombre de monjos baixà a vint el 1730, i eren només catorze i alguns llecs al principi del s XIX, la majoria fills segons de cases nobles.
Fou exclaustrat el 1844, però el salvà un grup d'amants de l'art. L'església es convertí en parroquial de Sant Cugat, en substitució de l'antiga de Sant Pere d'Octavià, i el claustre fou protegit des del 1884 per la Comissió Provincial de Monuments de Barcelona, que inicià una restauració a càrrec d'Elies Rogent. El 1903 es feia una junta restauradora i el 1925 era declarat monument nacional. La diputació provincial i un patronat curen del monestir i la restauració; les seves dependències s'han destinat a diferents usos de tipus cultural: del 1968 al 1972 acollí la facultat de filosofia i lletres de la nova Universitat Autònoma de Barcelona.
Al voltant del recinte monàstic s’aplega una mostra de llibres; fèiem un tomb per les tendes de les diferents editorials, tot i advertint que també la cultura pateix les dramàtiques conseqüències d’aquesta astènia econòmica, que si no millora ràpidament ens portarà al col·lapse.
Ens acomiadàvem del Tomàs I la Paqui, que romandran encara una estona més recollint imatges; ens esperen obligacions familiars de gratíssim compliment. Un dinar de família.
Ah!, feu un forat a la vostra agenda per visitar – els que encara no ho han fet – els Monestir de Sant Cugat del Vallès.
© Antonio Mora Vergés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada