Palaudaries, l’església parroquial que sobreviu entre urbanitzacions

Ens trobàvem a les 8,00 del dissabte 28 de febrer a la Plaça Granados de Sabadell, l’Antoni Ibáñez, el Feliu Añaños, l’Antonio Mora, el Santiago Moya i l’Antoni Uriz. El nostre pla d’excursió era visitar algunes esglésies i ermites que hi ha disperses dins el terme municipal de Lliçà d’Amunt, al Vallès Oriental. El dia de moment es presentava clar i amb temperatura fresca però agradable.

Tots cinc pujàvem al cotxe de l’Antoni Mora (cal estalviar tot el possible despeses de viatge i alhora energia: bo per les nostres butxaques i pel medi ambient) ; agafàvem la carretera C-155 de Sabadell a Granollers, desviant-nos abans d’aquesta població per una altra carretera veïnal fins arribar a l’església parroquial de Sant Julià de Lliçà d’Amunt.

Aquesta ja s’esmenta com a tal l’any 1014 i fou integrada a la Baronia de Montbui l’any 1059. Inicialment, depenia del vescomte de Barcelona, després va passar a dependre del bisbe de Barcelona i fou aquest qui, a mitjan segle XII, la cedí al monestir de Sant Miquel del Fai, que va exercir el dret de presentació fins al segle XVIII. Pel que fa a la seva construcció i estil, podem dir que és d’origen romànic, amb elements pre-romànics: finestres de l’absis decorades exteriorment amb elements de corda i de característiques pròpies del segle X. Segurament era més petita que ara: una sola nau de dos trams i l’absis. Entre els segles XV i XVI s’hi van fer reformes i ampliacions clarament renaixentistes, sobretot visibles en la porta; finalment el 1946 es va allargar notablement, desplaçant l’absis a llevant, tot aprofitant els elements antics, i construint al costat sud la sagristia.

A continuació, tornàvem al cotxe i enfilàvem un camí de terra fins arribar a una arbreda que acompanya el curs d’un rierol, on aparquem de nou. Des d’allí comença de fet la nostra excursió a peu, que tots desitjàvem fer per desencarcarar els postres músculs desprès de tota la setmana laboral sense haver pogut escampar-nos a gust. Caminàvem durant una bona estona pujant a través d’un camí serpentejant entre arbres fins al carrer d’una urbanització; més enllà continuàvem per zones altes contemplant un verd i ondulant panorama fins el Montseny, i finalment ens endinsàvem per una zona boscosa: el nostre següent objectiu era l’església parroquial de Sant Esteve de Palaudàries.

Aquesta forma un conjunt harmoniós amb un petit cementiri i la masia, al bell mig d’un paisatge agrícola de boscos i conreus: sembla mentida que a tan poca distància per tot arreu hi ha tantes i tan extenses urbanitzacions!. L’església compta amb una torre (probablement aixecada durant el segle XV) de base rectangular i d’un sol cos, amb sis finestres d’arc apuntat a la part superior. S’hi va fer una ampliació el 1587 i posteriors reformes del segle XVIII. És d’una sola nau, amb tres capelles, i l’absis és pentagonal. El cementiri és molt petit, fent costat a l’església. En alguns llocs de les parets d’aquesta es poden veure restes de pintures murals, que sembla que originàriament cobrien totes les parets de la nau. Al segle XVIII es va construir una torre-comunidor: es tracta d’una torre de base quadrada feta de maó, amb una obertura rectangular en cadascun dels quatre costats; des d’aquella el rector beneïa les collites i feia oracions per evitar les tempestes.

Aquest paratge era realment ideal per esmorzar, i així ho vàrem ver, concretament asseguts sota un enorme roure. Mentre menjàvem fruita i dàtils ens delectàvem contemplant el paisatge, escoltant els bramuls d’uns bens que hi havia a un estable proper.

En la tornada ens cridava l’atenció un ase que s’estava rebolcant a terra vora la masia.

Tot això ens feia recordar la nostra infantesa.

© Antoni Uriz