Trobàvem poques referències – i cap de bona – quan a la conservació d’aquesta antiga parròquia que fins en l’actual situació d’abandó i desídia, senyoreja encara les Valls que conformen les depressions del Puig dels Eixuts, Puig Martorell i del Serrat de Cabres Mortes.
Havíem seguit el camí que passant pel davant del Vilaró arriba fins al Coll de Plana – on s’està reconstruint una magnifica casa – i trencàvem a la dreta seguint el GR, sota nostre el llit de la riera de Merlès dibuixava un paisatge d’extrema bellesa; el mas Caselles romania tancat, mentre de la casa del Puig dels Eixuts ens arribàvem els lladruc dels gossos.
Mentre iniciàvem el descens a la Vall de la Riba, repassava les breus notes sobre l’indret que anàvem a visitar :
Església i masia del municipi de Lluçà (Osona), situades en un petit serrat al NW del terme, sobre la riera de Merlès. El lloc, juntament amb l'església, fou donat per dot a Guisla de Lluçà (morta el 1026), muller del vescomte Bernat I de Conflent. L'heretà el seu fill Ermengol, bisbe d'Urgell, i a la seva mort, els seus marmessors el revengueren a Sunifred II de Lluçà (1037). Els Lluçà cediren el mas i l'església al monestir de Lluçà i fou des d'aleshores cap d'una batllia seva. L'església fou sufragània de Lluçà fins el 1878. Erigida en parròquia rural i refeta aleshores la seva església, es troba avui dia abandonada i sense culte, per manca de feligresos.
Prop de la església i el cementiri, s’aixeca la pallissa de la casa que antigament fou possiblement la rectoria.
Havíem seguit el camí que passant pel davant del Vilaró arriba fins al Coll de Plana – on s’està reconstruint una magnifica casa – i trencàvem a la dreta seguint el GR, sota nostre el llit de la riera de Merlès dibuixava un paisatge d’extrema bellesa; el mas Caselles romania tancat, mentre de la casa del Puig dels Eixuts ens arribàvem els lladruc dels gossos.
Mentre iniciàvem el descens a la Vall de la Riba, repassava les breus notes sobre l’indret que anàvem a visitar :
Església i masia del municipi de Lluçà (Osona), situades en un petit serrat al NW del terme, sobre la riera de Merlès. El lloc, juntament amb l'església, fou donat per dot a Guisla de Lluçà (morta el 1026), muller del vescomte Bernat I de Conflent. L'heretà el seu fill Ermengol, bisbe d'Urgell, i a la seva mort, els seus marmessors el revengueren a Sunifred II de Lluçà (1037). Els Lluçà cediren el mas i l'església al monestir de Lluçà i fou des d'aleshores cap d'una batllia seva. L'església fou sufragània de Lluçà fins el 1878. Erigida en parròquia rural i refeta aleshores la seva església, es troba avui dia abandonada i sense culte, per manca de feligresos.
Prop de la església i el cementiri, s’aixeca la pallissa de la casa que antigament fou possiblement la rectoria.
Recollim en imatges la desolació extrema d’aquesta parròquia de Sant Climent de la Riba, i esperem que més enllà dels interessos publicitaris – per demés legítims - del Govern Català i de la primera entitat de crèdit del Principat, arribi també fins aquesta terra, l’efecte positiu de l’acord per salvar el nostre patrimoni històric i cultural.
Tornem un xic moixos, la Irene Tironi Laporte, la Paqui Cabeza Carrasco, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés. Ens agradarà tornar quan – per qui correspongui – s’executin les tasques de restauració..
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada