SANT MIQUEL DE TERRASSA

Josep Salvany i Blanch
Terrassa 1.912






Sant Pere de Terrassa va ser un municipi de la comarca del Vallès Occidental, hereu de l'antiga Ègara romana. Dins el seu terme es troba el Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere, conjunt de tres esglésies romàniques i seu de l'extint bisbat d'Ègara. L'any 1900 tenia 4.400 habitants.

Constava de les parròquies següents:

Clarà
Santa Maria de Toudell
Sant Julià d'Altura
Sant Martí de Sorbet
Sant Miquel de Toudell
Sant Pere de Terrassa (cap del municipi)
Sant Quirze de Terrassa
Sant Vicenç de Jonqueres

El terme, doncs, que pertanyia al castell de Terrassa, tenia una població fortament disseminada. A partir del segle XVI és quan comença a créixer el nucli principal, en què els propietaris dels diversos masos es construeixen una casa al llarg del carrer Major, vora les esglésies de Sant Pere.

A començament del segle XIX, concretament el 7 d'agost del 1800, Sant Pere adquireix l'autonomia municipal; des d'aleshores, com que el municipi encerclava el de Terrassa i impedia l'expansió de la ciutat, hi havia un litigi constant entre totes dues poblacions. A conseqüència d'aquesta disputa, la quadra de Vallparadís va passar a Terrassa el 1830, però la qüestió no es va resoldre definitivament fins a l'inici del segle XX amb la desaparició del terme de Sant Pere.

L'1 de juliol de 1904, per decret reial, el municipi fou annexionat a Terrassa (on encara el nom d'alguns barris recorda aquesta població: l'Antic Poble de Sant Pere, Sant Pere i Sant Pere Nord),a Sabadell (les parròquies de Jonqueres, avui inclosa dins el barri de la Creu Alta, i Altura, dins de Ca n'Oriac) i Rubí (el sector de Castellnou).

Ja el 1848 se n'havia segregat Sant Quirze de Terrassa per formar un nou municipi, més endavant anomenat Sant Quirze del Vallès, i el 1849 se n'havien segregat també les parròquies de Sant Martí de Sorbet, Sant Miquel de Toudell i Santa Maria de Toudell i la quadra de Clarà per configurar el terme municipal de Viladecavalls.

Segons el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz (1845-50), Sant Pere de Terrassa, terme essencialment agrícola, produïa cereals, vi, oli, fruites i hortalisses; s'hi criava bestiar oví i porquí i s'hi caçaven perdius, llebres i conills, i s'hi feien teixits de cotó.

El conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa el formen les esglésies romàniques de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, situades a la confluència dels torrents de Vallparadís i Monner, a l'antic nucli visigòtic d'Ègara, origen del poble de Sant Pere, avui barri de Terrassa. Són el conjunt artístic més important de la ciutat i una de les joies de l'art romànic català.

Les tres esglésies es van bastir vora l'emplaçament de l'antiga Ègara romana (de la qual encara es conserven restes) com a seu del bisbat d'Ègara, constituït cap a l'any 450 i que va perdurar fins a la invasió sarraïna, al segle VIII. Se sap el nom d'alguns dels seus bisbes (com ara el primer, Ireneu) i s'hi va reunir un concili provincial de la Tarraconense l'any 614. El conjunt episcopal segueix el model bizantí de l'antiguitat, amb dues esglésies (Sant Pere i Santa Maria) i un baptisteri (Sant Miquel). Després d'un llarg procés constructiu, les esglésies van quedar enllestides segons la forma actual cap als segles XI i XII i són de factura romànica, edificades sobre antics edificis preromànics de l'època visigòtica.

Al segle XII, a Santa Maria s'hi va instal•lar una canònica augustiniana que va durar fins al 1592. Per la seva banda, l'església de Sant Pere d'Ègara, seu de la parròquia, va perdre la seva condició parroquial el 1601, en què va passar a la nova basílica del Sant Esperit del nucli de Terrassa, avui catedral del nou bisbat de Terrassa. Al segle XIX Sant Pere va recuperar la parroquialitat.

Al primer terç del segle XX les tres esglésies van ser objecte d'un profund estudi i una restauració per part de Josep Puig i Cadafalch, que també va fer excavacions a Santa Maria i Sant Miquel. El conjunt fou declarat monument nacional el 1931, i bé d'interès historicoartístic el 1985. Avui dia són una de les sis seccions del Museu de Terrassa.

Església de Sant Miquel

Situada al centre del recinte, entre les altres dues esglésies. Puig i Cadafalch, responsable de les primeres excavacions arqueològiques a l'inici del segle XX, va pensar que l'edifici era un baptisteri. En l'actualitat, es creu que la funció de l'edifici era la de venerar l'enterrament d'un sant màrtir, encara no descobert. La pica baptismal construïda per Puig i Cadafalch, que durant molts anys va marcar l'edifici, ha estat eliminada. És l'única de les tres esglésies que conserva la planta primitiva sencera, la qual és quadrada, on s'inscriu una creu grega amb nínxols als angles; al mur est s'obre l'absis, de planta de ferradura per dins i hexagonal a l'exterior. A l'interior, al centre de la planta quadrada, s'alça un cimbori cobert per una cúpula i sostingut per vuit columnes fetes de fragments visigòtics reaprofitats, amb quatre capitells tardoromans. Sota la cúpula hi ha la piscina del baptisteri, de base octagonal.

Sota l'absis hi ha la cripta de Sant Celoni, amb capella absidal trilobada.

Em sobtava trobar en aquell indret un comunidor. Posteriorment en confirmarien que anteriorment estava l’exterior de l’edifici. Sant Miquel s’havia dedicat en algun moment de manera preferent als cerimonials de difunts. La ubicació d’aquest comunidor a la part posterior dona força a la hipòtesis que l’antic cementiri estes situat prop del barranc.

La porta d'accés és al mur sud i data del segle XVII. Les portes antigues, al nord i a l'oest, estan tapiades. Els murs de tipus romà, amb fileres alternades de petits carreus i maons, i les característiques de la planta i de les obertures fan pensar que es tracta d'un edifici construït a cavall dels segles IX i X. També del segle X sembla que són les pintures murals de l'absis, amb una escena del Crist voltat d'àngels i, a sota, els dotze apòstols.