Començàvem a caminar al voltant de les 9,00 hores, anàvem el Feliu Añaños i Masllovet, gran coneixedor de la contrada, Director de la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, i que ens faria de sherpa en aquesta ocasió, a l’AntoNi Ibañez Olivares, l’Antoni Uriz, i l’Antonio Mora Vergés.
Ascendiríem fins a la Creu del Collet de Sant Fruitós, des d’aquella alçada l’altiplà lluïa esplèndid, sota un cel blau i lluminós que s’aniria ennuvolant al llarg del mati, passariem per davant de la Codina, per les runes de Cal Baldiri, convertides ara en corral per al bestiar boví, ens arribaríem fins la casa de Vilanova, on coincidiríem amb el masover del Rubió, que ens posaria en antecedents que el darrer ocupant de la casa està avui a la Residència per a Gent Gran. La casa senyorejava la contrada assentada damunt les roques, ignorant potser que els seus dies de gloria – com en el cas de la Sala de Llogari – havien passat definitivament.
Ascendiríem fins a la Creu del Collet de Sant Fruitós, des d’aquella alçada l’altiplà lluïa esplèndid, sota un cel blau i lluminós que s’aniria ennuvolant al llarg del mati, passariem per davant de la Codina, per les runes de Cal Baldiri, convertides ara en corral per al bestiar boví, ens arribaríem fins la casa de Vilanova, on coincidiríem amb el masover del Rubió, que ens posaria en antecedents que el darrer ocupant de la casa està avui a la Residència per a Gent Gran. La casa senyorejava la contrada assentada damunt les roques, ignorant potser que els seus dies de gloria – com en el cas de la Sala de Llogari – havien passat definitivament.
Esmorzàvem assentats damunt unes pedres, davant nostre el Puig Mira, i l’espai que ara sembla infinit de verds i boscos; damunt nostre els núvols creixent a tota velocitat, i comencen a tornar-se més i més foscos; passarem pel Pla de la Gana literalment ocupat pel bestiar boví, quins esquellots sentirem durant una bona estona, més endavant trobarem un ramat de cavalls, abans de la casa del Vilet, anomenada pels actuals ocupants com l’Encantada; el Feliu ens recollirà imatges per encàrrec d’una persona amb vinculacions familiars amb aquest lloc.
Retornarem pel Pujolet, i novament per la Creu de Sant Fruitós, el cel al voltant de les 13,00 està completament ple de núvols negres, i el vent anuncia la proximitat de la pluja. Quan arribem novament al cotxe vaticino la tempesta abans d’arribar al nostre Vallès Occidental. Les primeres gotes començaran a caure quan passem per davant de la casa de la Noguera, i aniran guanyant en intensitat fins albirar les primeres cases de Sant Feliu de Codines.
Algunes dades històriques d’interès sobre Castellterçol :
La documentació primitiva sobre Castellterçol i un sector del terme de Granera, abans de Castellterçol i ara inclòs en aquell municipi, gràcies al ric fons documental del monestir de Sant Benet de Bages, és molt abundant. Ens permet de conèixer aquest terme des del 898 i les mencions continuen amb molta abundància entre els anys 945 i 964, que Guadamir, fill de Sal·la, el fundador del monestir de Sant Benet de Bages, va heretar del seu pare i va comprar extensos béns a Castellterçol, en especial vers el Carner, Vilanova, Sobiradells i Castellet, és a dir, els indrets avui dia més despoblats del terme. Més tard aquests béns passaren al seu germà Isarn i al monestir de Bages. Els vells documents fan esment de moltes vil·les rurals, algunes de les quals han persistit encara en la toponímia o en noms de masos com el Carner, Vilanova, Vilarúbia, el Vilar o Brugueroles. Una d'aquestes vil·les era l'actual mas de la Ginebreda i la seva relativa proximitat a l'església o basílica de Sant Fruitós, citada pels documents des del 964, va fer que tot al llarg dels segles XI i XII la parròquia matriu de Castellterçol fos coneguda per Sant Fruitós de Ginebreda. Les darreres mencions d'aquesta denominació són del 1242, per bé que des de la fi del segle XII comença a aparèixer ja la denominació de Sant Fruitós de Castellterçol.
El castell de Castellterçol, encara habitat, té dintre del perímetre de les seves velles muralles, plenes de sageteres, el cos ruïnós d'una antiga fortalesa medieval i un mas o antiga estada refet al segle XVI aprofitant els murs antics i les rampes d'accés de la part E del puig del castell. Fa la impressió que és enclotat, però des d'allí es veu ben bé que era un lloc òptim, en les condicions guerreres medievals; en la seva part W, més accessible, hom va excavar un fossat artificial a la penya. Existent ja el 898, a la fi del segle XIII era en poder de la família que adoptaria com a nom familiar el de Tedmar, Xetmar i finalment Xemmar, i que al segle XIII emigraria cap a terres gironines. Els seus senyors, almenys des de Tedmar Mir el 1108, feren notables donacions al monestir de l'Estany i aquest senyor, en morir el 1111, deixà el castell sota l'alt domini del prior de l'Estany, de manera que la seva muller Ermessenda i els seus fills Bernat i Guillem Tedmar l'havien de posseir sota l'alt domini del monestir canonical. D'aquesta família procedia Ramon Xetmar de Castellterçol, lliurat com a canonge de Vic el 1142, que fou bisbe de Vic del 1185 al 1194 i arquebisbe de Tarragona del 1194 al 1198.
Tot al llarg del segle XIII el monestir de l'Estany continuà en òptimes relacions amb els senyors Guillem Xetmar de Castellterçol i Guillem de Castellterçol, i també amb la família de castlans que portava el mateix cognom. Gràcies a les seves donacions, o compres fetes pel monestir, i a lots de masos cedits per a dotació de beneficis i també a la donació de les capellanies de Sant Fruitós de Castellterçol i de Sant Julià d'Úixols, que el bisbe de Vic féu al monestir de l'Estany, es pot dir que a la fi del segle XII el monestir de l'Estany era amo de més terres de Castellterçol que els seus antics senyors. Això i el progressiu allunyament dels seus senyors vers terres gironines féu que el 23 de setembre de 1229, Ramon de Xetmar, fill i hereu de Guillem Xetmar de Castellterçol, vengués al prior de l'Estany, per 20 000 sous, tots els seus drets en el castell i terme de Castellterçol, amb els seus castlans i cavallers, homes i dones, masos, feus i feudataris. En la venda anava compresa la Fàbrega o ferreria del terme, part del terme de Sant Llogari de Castellet i els molins que el senyor tenia a la riera de Marfà.
L'Estany va arrodonir la seva possessió del terme amb la compra que féu el 1323 al rei Jaume II de tota la jurisdicció alta i baixa, civil i criminal sobre el terme. El domini de l'Estany fou protestat pels súbdits de Castellterçol al principi del segle XV, però continuà en peu fins el 1574, que recuperaren la jurisdicció mitjançant el retorn de mil lliures a l'abat de l'Estany, el qual encara quedà amo d'extenses propietats en tot el terme. Tota la història de Castellterçol és estretament relacionada amb la història de l'Estany, i a Castellterçol es van refugiar llargues temporades entre 1395 i 1426 els canonges estanyencs, quan el monestir fou assaltat i destruït i la comunitat visqué dispersa. Vers el 1430 es va crear a Castellterçol una pabordia o administració filial de l'Estany i per això un canonge de l'Estany tenia el títol de paborde de Castellterçol; i després del 1592 aquest títol passà als rectors de Sant Fruitós de Castellterçol fins el 1840.
L’actual Castellterçol , no s’entén sense la figura gegantina de Enric Prat de la Riba i Sarrà. Castellterçol, Vallès Oriental, 29 de novembre de 1870 - Castellterçol, Vallès Oriental, 1 d'agost de 1917; a quina memòria trobem a la Vila una Casa-Museu.
Entenia la nacionalitat com la determinació unitària d'uns individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix sentiment del dret revelat en el costum (Savigny)
Eugeni d'Ors l’anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu fortuna.
Mentre tornàvem al nostre “ territori alterat “ , les flors dels marges de la carretera desplegaven per a nosaltres, el seus millors colors, grocs, vermells, blaus, que trencaven episòdicament la intensa verdor d’aquesta plujosa primavera.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada